Esquerra Unida de Llíria

FAMÍLIES VALENCIANES QUE ENS XUPLEN LA SANG DES DELS TEMPS DE PRIMO DE RIVERA

2012-02-14T00:00:00.000+01:00

Article d'Enric Llopis que parla de l'anàlisi de l'historiador Andreu Ginés sobre la continuïtat de les grans famílies valencianes en els centres de poder

LLIGAT I BEN LLIGAT

En l'estudi de la Història se subratlla sovint el canvi, siga d'estructures econòmiques, socials o sistemes polítics. Però en molts casos el més decisiu són les pervicències i les continuïtats, com es dedueix de la lectura del llibre de l'historiador Andreu Ginés, “La instauració del franquisme al País Valencià” (Ed. Universitat de València), on es demostra que les classes dominants del País Valencià canvien poc en famílies, polítiques i discursos des de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) fins a la de Franco (1939) i en els anys següents.

El llibre, resum d'una tesi doctoral dirigida pel mestre d'historiadors, Josep Fontana, no es dedica només a bussejar en el passat. Permet una projecció cap al present i extraure conclusions molt actuals. “Hui manen al País Valencià les mateixes classes socials que ho feien abans del franquisme i durant este règim; el que ocorre és que no sempre els interessa que els seus cognoms apareguen en primera fila de la política; però no per això deixen de controlar-la”, destaca l'historiador valencià.

És més, Andreu Ginés arrisca un parangó entre els primers anys del franquisme i la dècada dels 90 del segle passat (els anys del boom de la construcció) al País Valencià: “hi ha dos elements comuns en ambdós períodes; primer, l'enriquiment a partir dels vincles directes amb el poder polític; i, a més, l'augment dels patrimonis per la via ràpida de l'especulació, siga urbanística, immobiliària o l'estraperlo”.

És cert que durant la guerra civil desapareixen moltes figures de la dreta amb càrrecs polítics (per exemple, Luis Fabra, president de la Diputació castellonenca, fundador de la Dreta Regional Agrària, diputat per la CEDA i iaio de Carlos Fabra, també expresident de la Diputació de Castelló (fins al 2011), i imputat actualment per presumpte tràfic d'influències, suborn i delicte fiscal). Però no és menys cert que, finalitzada la contesa, el franquisme s'afanya a restituir en les institucions a personatges de les classes potentades.

Esta continuïtat l'analitza amb detall Andreu Ginés en institucions com l'Ajuntament de València, on tornen a ocupar càrrecs persones que ja havien figurat en el consistori des dels temps de la Restauració i la dictadura de Primo de Rivera. Pocs personatges mostren tanta habilitat per a sobreviure a qualsevol conjuntura com Joaquín Manglano (baró de Llaurí i baró de Càrcer), gran propietari i diputat pel Partit Conservador en 1920, pel Partit Tradicionalista en 1931 i 1933, i alcalde de València entre 1939 i 1943, càrrec al qual accedeix com a Cap Regional del Movimiento. A més, ja havia sigut regidor del consistori durant la dictadura de Primo.

Durant el franquisme, a més, el baró de Càrcer s'assenta en els consells d'administració de grans empreses valencianes del sector naval i cementer. Com a alcalde de València el va substituir, en 1943, Juan Antonio Gómez Trénor, comte i membre d'una saga aristocràtica molt extensa d'origen irlandés –els Trénor– , establida a València a principis del segle XIX. El Comte de Trénor va ocupar escó de procurador en les Corts franquistes i va exercir la direcció del Sindicat Nacional de Cereals. En el primer consistori de postguerra apareix l'advocat Antonio Sánchez de León, un gran propietari de terres en la comarca de la Ribera i membre del consell d'administració de companyies ferroviàries. Paula Sánchez de León és actualment la delegada del Govern a la Comunitat Valenciana.

En les diputacions també es pot distingir a “les famílies de tota la vida”, apunta Andreu Ginés. Les corporacions provincials no són més que una institució representativa dels cacics de les comarques i els principals sectors productius (arrossers, exportadors de taronges, grans terratinents i industrials, entre altres). A Castelló figura la família Segarra, que posseeix la indústria del calcer més potent del moment. També ací estén els seus tentacles Ignacio Villalonga, un gran financer i industrial de gran recorregut, que va presidir la Cambra de Comerç de València entre 1928 i 1930, i va presidir el Banc Central entre 1943 i 1970, a més de fundar nombroses empreses.

La tendència general val per a les burgesies urbana i agrària, que al País Valencià són difícils de diferenciar per la diversificació dels negocis. En el Casino Antic, punt de trobada de la burgesia castellonenca, cobren relleu personatges com Salvador Rius, dedicat al negoci de la taronja. En tot el territori del País Valencià acumula propietats el baró de Càrcer. En tot cas, són les famílies més poderoses i amb cognoms de llinatge (Noguera, Villalonga, entre altres) les que copen institucions com la Cambra d'Indústria, Comerç i Navegació.

Inclús en les xarxes caciquils, qüestió en què alguns historiadors observen una ruptura amb el passat, Andreu Ginés observa la continuïtat de les grans dinasties. “La jaqueta política en este cas és un element secundari; es tracta de personatges que s'han alternat en el poder durant la restauració i que, arribat el moment, s'adapten sense problemes al franquisme; nomenen alcaldes, compten amb contactes en els ministeris i es manegen xarxes clientelares; és el caciquisme de sempre”, sosté l'historiador. Cognoms de renom com Trénor, Fabra, Sánchez de León o Casanova conserven hui bona part de la seua influència.

De l'anàlisi exhaustiva de la nòmina falangista també pot rastrejar-se el continuisme de les grans famílies. En 1939 figura en la Prefectura Provincial de FET i de les JONS Juan Antonio Aznar Íñigo, qui a més és gran industrial del tèxtil, procurador de les Corts franquistes i alcalde de Vilafranca; Emilio Frígola i Ferrer ocupa eixe mateix any el càrrec de secretari polític de la Falange des de la dignitat que li confereix la baronia de Ruaya.

La continuïtat genealògica en els centres de poder, el “lligat i ben lligat”, condueix a Andreu Ginés a definir el franquisme en la seua tesi doctoral com “un règim que restaura a les classes dominants en el poder” i també com “una reacció d'estes elits enfront de l'amenaça d'una revolució obrera i de les nacions perifèriques”. Enfront d'altres plantejaments historiogràfics, té clar que el franquisme pot caracteritzar-se com un règim “feixista”, encara que incorpore la principal singularitat de l'estat espanyol, el nacionalcatolicisme. D'altra banda, Ginés s'apunta a una lectura marxista de la història, la qual cosa no és poc, en un temps en què la postmodernitat ha liquidat els grans relats.

ELS TREBALLADORS OKUPEN UN HOSPITAL GREC I EL DECLAREN BAIX CONTROL OBRER

2012-02-13T00:00:00.000+01:00

Els treballadors de l'hospital de Kilkis, a Macedònia (Grècia), han okupat el centre sanitari i han publicat una declaració en què manifesten que està baix control obrer. Els treballadors han declarat que els problemes que pateix des de fa temps el Sistema de Sanitat Nacional (ESY) no es poden resoldre.

hospital de Kiklis

Els treballadors han respost així a l'acceleració del règim de mesures impopulars d'austeritat: okupant l'hospital i declarant-lo baix control directe i complet per part dels treballadors. D'ara en avant, totes les decisions seran preses pels "treballadors de l'assemblea general". L'hospital ha declarat que "el govern no està complint les seues responsabilitats financeres i, si les seues demandes no són satisfetes, es dirigiran a la comunitat local per a aconseguir el major suport possible a fi de garantir les cures de sanitat pública gratuïta i de derrocar el govern i a totes les polítiques neoliberals".

Des del 6 de febrer, el personal de l'hospital només atendrà les urgències fins que els salaris i les sumes que els deuen siguen pagades. Igualment, exigeixen un retorn als salaris que percebien abans de les mesures d'austeritat.

L'assemblea general tindrà lloc hui, seguida d'una roda de premsa el 15. Els treballadors han emés la declaració següent:

1. Constatem que els problemes actuals i duradors del Sistema Nacional de Sanitat (ESY) i les seues organitzacions relacionades no poden ser resolts per les demandes específiques i aïllades que afecten els nostres interessos particulars, perquè tots estos problemes són el fruit d'una política governamental impopular més general i del neoliberalisme mundial.

2. Constatem també que, fent reivindicacions particulars, nosaltres li fem el joc a un govern brutal. Este poder, per a enfrontar-se al seu enemic -format pel poble debilitat i dividit- fa tot el que puga per a impedir la creació d'un front unit i popular a escala nacional i mundial que tinga interessos comuns i exigències contra l'empobriment social creat per les autoritats polítiques.

3. Per esta raó, col·loquem els nostres interessos particulars en el marc general de reivindicacions polítiques i econòmiques que ha plantejat una gran part del poble grec, que està hui davall de l'atac del capitalisme més brutal. Estes reivindicacions han de ser defeses fins al final per a aconseguir una cooperació entre les classes mitjanes i populars de la nostra societat.

4. L'única manera d'aconseguir-ho és qüestionant, a través de l'acció, no sols la legitimitat política, sinó també la legalitat d'un poder arbitrari, autoritari i impopular que avança a pas ferm cap al totalitarisme.

5. Els treballadors de l'hospital general de Kilkis responen a este totalitarisme amb democràcia. Okupem l'hospital públic i el sotmetem al nostre control directe i total. A partir d'ara, l'hospital de Kilkis serà autogovernat i l'única manera legítima de decisió serà l'assemblea general dels seus treballadors.

6. El govern no s'ha escapat de les seues obligacions econòmiques de dotació de personal i material. Si continua ignorant estes obligacions, ens veiem obligats a informar el públic d'esta situació i a demanar al govern local i sobretot a la societat civil que ens recolze per tots els mitjans per a:

La supervivència del nostre hospital
El suport al dret a una sanitat pública i gratuïta
L'enderrocament, a través d'una lluita comuna popular, de l'actual govern i de tota política neoliberal, vinga d'on vinga.
Una democratització profunda i substancial, és a dir, una democratització que permeta a la societat real, i no a tercers, prendre les decisions que afecten el seu futur.

7. El sindicat de l'hospital de Kilkis comença, a partir del 6 de febrer, una vaga que només assegura les urgències fins al pagament complet de les hores treballades i l'alçada dels salaris al nivell anterior a la Troïka (UE, BCE, FMI). Mentrestant, conscients de la nostra missió social i les nostres obligacions morals, protegirem la salut dels ciutadans que vinguen a l'hospital proporcionant cures gratuïtes als que ho necessiten. Apel·lem al govern perquè assumisca les seues responsabilitats i esperem que renuncie en l'últim minut a la seua crueltat social desmesurada.

8. Decidim que se celebrarà una nova assemblea general el 13 de febrer per a decidir els procediments necessaris per a dur a terme eficaçment l'ocupació dels serveis administratius i realitzar amb èxit l'autogestió de l'hospital, que començarà a partir d'eixe dia. Les assemblees generals tindran lloc tots els dies i seran l'instrument primordial per a la presa de decisions en el que afecta als empleats i al funcionament de l'hospital.

Cridem a la solidaritat del poble i els treballadors de tots els sectors, a la col·laboració de tots els sindicats de treballadors i d'organitzacions progressistes, així com al suport de tots els mitjans que han triat dir la veritat. Estem decidits a continuar fins que els traïdors que venen el nostre país i la nostra gent se n'hagen anat. Són ells o nosaltres!

Informarem els ciutadans de cada esdeveniment important que tinga lloc en el nostre hospital via comunicats i rodes de premsa. A més, utilitzarem tots els mitjans disponibles per a fer saber estos fets per a l'èxit d'esta mobilització.

Fem un crida a:

Els nostres conciutadans, per a solidaritzar-se amb el nostre moviment.
Tot ciutadà injustament tractat al nostre país, a reaccionar amb accions de contestació i oposició contra els seus opressors.
Els nostres col·legues d'altres hospitals, a prendre decisions semblants.
Els empleats d'altres sectors públics o privats i als membres d'organitzacions sindicals i progressistes a actuar igual, per a ajudar a la nostra mobilització a prendre la forma d'una resistència universal obrera i popular d'alçament, fins a la victòria final contra l'elit econòmica i política que hui mana al nostre país i al món sencer.

VOLEM TV3 AL PAÍS VALENCIÀ

2012-02-12T00:30:00.001+01:00

Ara fa un any que a les nostres cases es va deixar de veure una televisió pública que emetia la programació en la nostra llengua. Ens vàrem quedar sense senyal. Es va apagar TV3.

L’apagada va ser fruit de l’assetjament del Partido Popular, del Consell, a Acció Cultural del País Valencià, l’organització que en el seu moment va muntar els repetidors amb el recolzament i suport econòmic de milers de valencians i valencianes, per a que es poguere veure TV3 al País Valencià i als quals el Consell va obligar a que aquests repetidors deixaren de dur-nos a casa la senyal. A més varen sancionar a ACPV amb una multa absolutament desproporcionada.

Açò va ser una mostra més de l’anticatalanisme al que el PP ja ens té més que acostumats. La dreta porta molts anys alimentant l’odi cap als nostres veïns i veïnes del nord i trencant lligams. Un posicionament ideològic que suposa una negació de la nostra identitat, de la nostra cultura i de la nostra llengua. Impedir elements aglutinadors dels pobles ha sigut sempre un objectiu dels que ens manen, perquè fomentar la divisió dels que compartim llengua i cultura els beneficia políticament.

A més, cal tindre en compte que el model de mitja de comunicació públic del Partido Popular és el model de Radio Televisió Valenciana. Un lloc on col·locar als seus amics, un fre a la programació en valencià i sobretot un mitjà on ensenyar la realitat del País Valencià absolutament distorsionada, uns informatius on mostrar el seu País de cartró-pedra, el seu País de les Meravelles, la seua “Comunidad Valenciana”, per tal que ningú se’n adone que en realitat son el País de la corrupció, del saqueig de les arques públiques i de l’atur.

TV3, amb totes les seues coses bones i dolentes (que també en té), és un element molest per al Partido Popular, perquè no pot manipular-la, perquè no està sota el seu control i perquè emet programació en català. Per tant l’atac a aquest mitjà de comunicació és també una mostra de censura, és un atemptat a la llibertat d’expressió i a la llibertat d’informació.

El dissabte 18 de febrer hem de ser moltes i molts els que pels carrers de Castelló cridem ben fort que estem farts de tindre un govern que actua com si d’una colla de cacics del segle XIX es tractés i reivindicant que volem veure TV3.

Marina Albiol Guzmán

Diputada d’Esquerra Unida del País Valencià a les Corts

EL PP DECLARA LA GUERRA AMB EL MAJOR ATAC CONTRA ELS DRETS DE LES CLASSES TREBALLADORES

2012-02-11T00:00:00.000+01:00

Amb la nova reforma laboral del PP, per sort, l'acomiadament no serà obligatori i el despatxat no haurà d'indemnitzar l'empresari... Ironies a banda, açò no és una reforma laboral, és el major atac contra els drets de les classes treballadores que es podia imaginar.

El consell de ministres ha aprovat una reforma laboral que passa per abaratir l'acomiadament. També s'augmenten les facilitats dels empresaris per a no respectar els convenis, i es posa el 50% del subsidi de desocupació de joves parats a l'abast de la mà de l'empresari que els contracte. A més, s'amplien els motius perquè les empreses puguen despedir per la via procedent.

Estes són les principals mesures aprovades. Una aberració en tota regla, que torna als treballadors a condicions de semiesclavitud, els condemna a la desocupació, a l'emigració o al treball -precari- per un "plat de menjar", i que, damunt, posa part dels drets adquirits, com és el subsidi per desocupació, en mans de l'empresari, robant-li'l al treballador. Un fet inaudit. A més, per si fóra poc, es privatitzen de manera encoberta els serveis d'ocupació, i s'atorga a les ETT, paradigma de l'abús i de l'explotació laboral, un paper central en l'estratègia de "lluita" contra la desocupació, amb tot el que això significa.

Contractació

El contracte indefinit tindrà una indemnització de 33 dies per un màxim de 24 mensualitats.
Nou contracte per a "emprenedors": serà indefinit "per a evitar la temporalitat i dualitat". Destinat a PIME de menys de 50 treballadors. Ajudes: deducció fiscal de 3.000 euros per al primer assalariat sempre que siga menor de 30 anys. La persona que té hui la prestació de desocupació podrà compatibilitzar el 25% de la percepció per desocupació durant un any.
Bonificacions: fins a 3.600 euros per contractar menors de 30 anys. Per un altre costat es bonifiquen amb 4.500 euros per incorporar a parats de llarga duració.
Es prohibeix l'encadenament de contractes temporals més enllà de 24 mesos.
Les ETT actuaran com a agències de col·locació, faran la competència a l'INEM i al SOC.
Es facilita la modificació de jornada, salari i funcions.

Formació

El treballador podrà formar-se en la mateixa empresa, s'instaura el model alemany de formació dual.

Formació Professional: s'avaluarà l'empleabilitat dels cursos. El treballador tindrà dret a 20 hores de formació pagades per l'empresa.

Negociació col·lectiva i absentisme

Prioritat del conveni d'empresa al sectorial. Es facilita a les empreses que puguen despenjar-se del conveni col·lectiu. El termini màxim serà de dos anys.
S'anuncia una pròxima llei de mútues on s'arreplegaran els mecanismes per a regular la metodologia perquè eixes entitats participen en la valoració de l'abstencionisme.

Acomiadament

Les causes empresarials per a despedir objectivament amb 20 dies d'indemnització són les pèrdues actuals o previstes i, a més, una caiguda dels ingressos durant tres trimestres consecutius.

Desocupació

Els parats podran compaginar el cobrament de la desocupació amb la prestació de serveis per a la comunitat, en coordinació amb les autonomies.
Les prestacions per desocupació romanen sense variació.

Resumint

S'abarateix l'acomiadament. La indemnització serà de 33 dies per any treballat i amb un màxim de 24 mesos. 20 i un màxim de 12 mesos en el cas que l'acomiadament siga declarat procedent, per a la qual cosa la reforma augmenta el marge de casos acceptables com a tals.

Autoritza la caiguda de les PIME dels convenis sectorials. En la pràctica suposa que l'empresari pot imposar les condicions de treball (horaris, duració de la jornada, salaris, etc.) al seu capritx. Suposa, també, la fi de la negociació col·lectiva. Els convenis pràcticament passen a ser, en l'àmbit de les PIME, paper mullat o, millor dit, figures retòriques per a adornar el marc de relacions laborals vigent, però sense cap valor real.

Pràcticament s'equiparen les Empreses de Treball Temporal (ETT) a l'INEM i a la resta d'agències autonòmiques d'ocupació, la qual cosa suposa una privatització encoberta del servei públic d'ocupació. Les ETT, conegudes per ser el paradigma de la contractació ultraprecària i l'explotació laboral abusiva, seran ara les que exercisquen com a agències de col·locació a gran escala, llevant del mig la incomoditat que per a un empresari explotador poguera suposar haver d'utilitzar l'estat com a intermediari en la busca de treballadors i treballadores, i convertint de facto l'oferta/demanda en un negoci on els desocupats seran tractats com a mera mercaderia a què poder traure un rendiment econòmic. L'oferta/demanda d'ocupació passa a ser un negoci.

Converteix els desocupats, persones malaltes amb baixa laboral, etc., en subjectes sospitosos d'estar cometent algun tipus de frau fiscal només pel mer fet de trobar-se en tal situació laboral, i carrega sobre ells la lluita contra l'"economia submergida", tractant-los a priori com a delinqüents.

Instauren una via legal per la qual l'empresari podrà robar a un jove desocupat, que estiga cobrant el subsidi de desocupació, part de la seua prestació. Perquè s'entenga, el que s'acaba d'aprovar és com si tu, ciutadà treballador jove i desocupat, i que actualment estàs cobrant 1000 euros pel subsidi de desocupació, perquè un empresari accepte contractar-te, en les condicions que ell considere oportunes (diguem, per exemple, contracte temporal pel salari mínim de 642 euros), hauràs de renunciar al 75% del mateixos, dels quals un 25% anirà per a l'estat i un 50% per a l'empresari en forma de deduciones fiscals. Tu continuaràs cobrant el 25% restant, però perdràs tot dret adquirit respecte d'això i, en essència, seràs tu, amb el teu subsidi, qui estiga pagant la major part del cost que a l'empresari li suposa la teua contractació.

Segons ha descrit la supervicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, es tracta d'una “reforma important, de calat i completa”. “Marcarà un abans i un després del mercat laboral”, ha assegurat abans d'assenyalar que assenta “les bases per a tornar a crear ocupació”. Això sí, ha admés que la reforma, si bé és necessària, no és suficient per a atallar la desocupació. I si no és l'arma contra l'atur, per què la porten a terme? Per acontentar als amiguitos del alma, entre altres, ja que la CEOE (la patronal), encara no s'ha cansat d'aplaudir.
Si volen guerra, la tindran. Camarades, a les barricades!

CARTA OBERTA AL SENYOR RAJOY

2012-02-10T00:30:00.000+01:00

Senyor Farfallós,

Al País Valencià estem patint durant 20 anys un desgovern que vosté coneix bé.
Els valencians i valencianes sí que tenim coratge i determinació, que són conceptes que a vosté li agraden molt.
Estem disposats a ser exigents amb nosaltres mateixos per a poder superar el dèficit i les favades que ens han volgut fer creure amb l'excusa de la crisi. Però el mateix rigor que tenim nosaltres com a ciutadans, el mateix nivell d'exigència que té vosté amb nosaltres, el mateix, volem vore'l amb les institucions del nostre País i els lladres de guant blanc que ens governen.

Està vosté assabentat que la CAM "va fer fallida" i es "van evaporar" al voltant de 6.000.000.0000 (sis mil milions) d'euros (més d'un bilió de pessetes)? No hi ha responsables? Vosté, senyor Rajoy, sap que sí.
Està vosté assabentat que el Banc de València "va fer fallida" i es van evaporar al voltant de 3.000.000.000 (tres mil milions) d'euros (501 mil milions de pessetes)? No hi ha responsables? Vosté, senyor Rajoy, sap que sí.
Està vosté assabentat que el "forat" de Bancaixa el va tapar el senyor Estona en Caja Madrid? Vosté, senyor Rajoy, sap que sí.
Està vosté assabentat que hi ha una trama Gürtel que ha "distret" milions d'euros en finançament d'esdeveniments, i fins va traure "partit" de la visita del papa a València? Sap que hi ha responsables? Vosté, senyor Rajoy, sap que sí.
Està vosté assabentat que a València hi ha una empresa que depén de l'Ajuntament de la seua estimada Rita i de la Diputació de València, anomenada Emarsa, que s'ha fotut més de 17 milions d'euros de diners públics (2.800 milions de pessetes de res)? No hi ha responsables? Vosté, senyor Rajoy, sap que sí.
Està vosté assabentat que a Castelló "només" toca la loteria al senyor Fabra? El seu col·lega és hàbil per a blanquejar diners. No té responsabilitat? Vosté, senyor Rajoy, sap que sí.
Està vosté assabentat que a Alacant hi ha una trama Brugal que es ventila diners públics? Eixos diners ixen de les contractes de fems i del Pla General d'Ordenació Urbana d'Alacant. No hi ha responsables? Vosté, senyor Rajoy, sap que sí. I li donem una pista, per si ens respon "depende, mire usté, depende...". Mire vosté al "refugi" de les Corts valencianes i els trobarà parapetats-aforats: Alperi, Castedo, Hernández Mateo... Els altres se'ns obliden, però consulte vosté els tribunals i les llistes de diputats electes del seu partit, i xe, quin tall de coincidències, no?
A quant ascendeix el forat de la trama Urdangarin en la caixa de l'administració valenciana?
A quant ascendeix el presumpte finançament il·legal del Partido Popular al País Valencià?

En fi, mister Farfallós, no volem avorrir-lo amb "menudeses", però sí exigir-li, com a bon Registrador de la Propietat que és, que es fique mans en l'obra i que ens tornen tot el que es van apropiar indegudament, fins a l'últim cèntim, els seus amiguitos valencianos del alma. Ens han exigit sacrificis als dependents, als treballadors, als pensionistes, als alumnes de primària i secundària, als universitaris, a investigadors, als funcionaris, a les farmàcies, a les llibreries, als proveïdors, als autònoms de la Generalitat, a les ONGs, etc. Ens han apujat els impostos, el transport, els combustibles...

Dubta que algun dia no rebentarem i ho enviarem tot a fer la mà?

Uns valencians indignats d'Esquerra Unida.

A COS DE REI

2012-02-09T00:30:00.000+01:00

"Tindre un rei al cos": No admetre, algú, traves, limitacions, a la seua voluntat.

El poble no hauria de témer els seus governants;
són els governants els qui haurien de témer el poble.

A pesar del silenci mediàtic, la figura del rei dista molt de ser inqüestionable: des de la seua falta de legitimitat democràtica a la construcció de la seua important fortuna personal, passant per una mai ben aclarida actuació en el 23-F, el rei mai ha hagut de retre comptes de les seues accions. La intermediació del rei en els interessos de les multinacionals espanyoles i de les cúpules de la CEOE han marcat la seua labor com a màxim representant de l'Estat en l'exterior. Nombrosos mitjans llatinoamericans no han deixat de denunciar les seues actuacions en benefici del Santander o de Repsol a Argentina, davant de l'ofensiva espanyola per fer-se amb YPF. Alhora que la popularitat de la monarquia descendeix en els sondejos, un nou moviment republicà emergeix amb força al complir-se els 75 anys de la proclamació de la II República.

Juan Carlos I, un as dels negocis

Les trames financeres del monarca i el ric prosperar de la seua família i de tot un seguici que utilitza la imatge reial per a optimitzar les seues inversions, assenyalen un dels assumptes més foscos de la Casa Reial.

Se sol dir que la cort espanyola és "una cort sense cortesans", i és cert que els monarques no han sigut amics d'aliar-se amb l'aristocràcia. En el seu lloc han preferit empresaris, banquers i elits del poder econòmic i jet-set en general. Juan Carlos va arribar al tron literalment amb una mà davant i una darrere. Es diu per cronistes del moment que inclús havia de demanar els diners a son pare, per a visitar la seua nóvia a Atenes.

Llaurant-se un futur

El començament de la seua autosuficiència econòmica es remunta a 1962 (coincidint amb la seua boda amb Sofía), quan el banquer Luis Valls Taberner va començar a administrar una "subscripció popular" que aportaria liquiditat econòmica als novençans. En aquella "renda bàsica reial" col·laboraven a més d'altres banquers, molts nobles i empresaris del franquisme, segons indica Patricia Sverlo (pseudònim de l'autor) en el seu llibre Un rey golpe a golpe.

Un altre que ha declarat haver fet transferències importants al monarca va ser Ruiz Mateos. Després de l'expropiació de Rumasa, sent pròfug de la Justícia a Londres, va acusar el rei d'haver acceptat "milers de milions" no sols del seu pròpia butxaca, sinó de la de diversos empresaris. El Fiscal General de l'Estat el va acusar d'un delicte d'injúries: el que podria haver-se convertit en un sumari comprometedor va quedar reduït a no res. En el seu llibre El negocio de la liberdad, Jesús Cacho parla de les vies de finançament personal del rei; segons assenyala, "una de les primeres formes conegudes va ser el petroli, les comissions del cru que importava Espanya per a cobrir les seues necessitats energia. Només ocupar el tron després de la mort del dictador, Manuel Prado [i Colón de Carvajal, l'home de confiança del rei] es va dedicar a remetre diverses missives reials a altres tants monarques regnants, especialment del món àrab, per a demanar-los diners en nom del rei d'Espanya".

Hi ha constància documental d'una carta firmada per Juan Carlos I i dirigida al xa de Pèrsia, el 4 de juliol de 1977, on el monarca, després d'una descripció de la situació política, diu: "em prenc la llibertat, amb tot el respecte, de sotmetre a la teua generosa consideració la possibilitat de concedir 10 milions de dòlars com la teua contribució personal per a l'enfortiment de la monarquia espanyola". Dos anys després, el xa de Pèrsia, titella dels EUA en la zona, va caure amb la revolució islàmica.

Les seues bones relacions amb els dictadors àrabs també va quedar patent en la resposta favorable de la monarquia saudita a la petició d'un crèdit de 100 milions de dòlars. "Exactament, la mateixa quantitat pagada per l'empresa kuwaitiana KIO a Colón de Carvajal", indica Cacho. I prossegueix: "els pagaments es van justificar a Kuwait per la necessitat que, durant l'anomenada Tronada del Desert, l'aviació nord-americana poguera disposar al seu capritx de les bases aèries espanyoles de Rota i Torrejón, per al que era necessari untar als polítics".

L'últim escàndol real va arribar de França, on en la instrucció del Cas Elf (2003) per apropiació indeguda, el seu expresident Li Floch-Prigent va declarar sobre la compra d'Ertoil "haver entregat 55 milions de francs a Espanya a nombrosos homes polítics; en particular als pròxims a Felipe González i de l'entorn del rei", amb el que Li Floch-Prigent assegurava haver-se vist nombroses vegades.

Segons José García Abad, autor del llibre La soledad del rey: "Felipe González va fer la vista grossa davant dels negociets i escapades reials i inclús va arribar a realitzar alguna important negociació en benefici de la Família Reial: va enviar al seu home de confiança, Julio Feo, a gestionar a prop del govern grec la devolució dels béns de la família de la senyora Sofía, que havien sigut confiscats quan el rei Constantí va ser destronat" per la república grega.

Pròxims a Juan Carlos I apareixen, a més, noms com Mario Conde, Alfonso Escámez, els Albertos... Destaca en les seues relacions el conegut com a clan de "Las Cuatro Estaciones", nom del restaurant del qual Miguel Arias, Joaquín Vázquez Alonso, Jaime Cardenal Pombo i el mateix rei en són socis. Alguns van aparéixer implicats en la trama d'Ibercorp. Entre ells es va teixir una atapeïda trama de negocis. Cardenal Pombo va ser soci de Borja Prado (fill de Manuel Prado) en el sector armamentístic. Este últim també coparticipa, junt amb sa mare Paloma Eulate i la infanta Elena en l'empresa Micos Mi Primer Cole, SL. Borja Prado va ser requerit com a testimoni per part de l'Audiència Nacional en la instrucció del cas Banesto i s'ha vist relacionat amb traficants d'armes. Joaquín Vázquez Alonso va ser el constructor que va remodelar en el seu dia el Palau de la Zarzuela, i soci de Cardenal Pombo i Arias en diversos negocis immobiliaris.

La desapareguda revista d'investigació Kalegorria indicava que pròxim a este grup estava Francisco Sitges, expresident d'Asturiana de Zinc i expropietaris de les drassanes Mefasa. Esta empresa va ser l'encarregada de construir el iot Fortuna, després d'una adjudicació estatal. Sitges va acabar en la banqueta dels acusats pel cas Banesto.

El paradís mallorquí

Mallorca ha sigut l'altre espai d'il·lustres amistats del monarca, en este cas molt més aristocràtiques. Allí, el rei Joan Carles va intimar amb el príncep Zourab Tchokotua, un aristòcrata georgià que va ser processat per un jutjat mallorquí en 1978 i en 1992 en relació amb presumptes estafes immobiliàries. En l'última instrucció figurava també el seu soci Oliver Mateu, un altre home pròxim al rei. Segons Kalegorría, el clan Mallorca es completava amb un grup selecte d'empresaris hostalers.

El rei va ser fotografiat el 7 d'agost de 1990 en Port Portals, junt amb els seus amics Giovanni Agnelli (amo de FIAT) i Raul Gardini , expresident de Montedison, l'empresa química a la qual Juan Abelló va vendre el seu laboratori Antibiòtics Amb un benefici de 450 milions de dòlars. Tant Agnelli com Gardini es van veure implicats en casos de corrupció a Itàlia. Este últim es va suïcidar en 1994.

És públic que el Fortuna II va ser finançat per un grup d'empresaris mallorquins, els quals van ajuntar 17,5 milions de dòlars per a fer el regal real. Hui el monarca navega en el Fortuna III, valorat en més del doble que l'anterior.

Mallorca és una bona font d'ingressos per al rei en patrocinis, roba i equipaments esportius, begudes i rellotges per a la família reial, convertida en un atractiu model publicitari a vegades subliminar i altres descarat.

Quants diners té el rei?

La partida dels Pressupostos Generals de l'Estat per als gastos de la Casa Reial no esta sotmesa per llei al control del Tribunal De Comptes. La Constitució de 1978 permet al monarca disposar d'ell sense donar més explicacions. En 1980, El Govern li va assignar 200 milions de pessetes. Fins llavors, el rei a penes cobrava un sou de capità General. Actualment, la partida del Pressupost General de l'Estat ascendix als 7,78 milions d'euros.

A causa de l'opacitat de la casa real, la fortuna del rei és difícil de quantificar. La revista Forbes (abril 2003) inclou Joan Carles I en el sext lloc dels monarques més rics d'Europa amb una fortuna d'1.790 milions d'euros, el lloc 134 entre els més rics del planeta.

Una família com qualsevol altra i plena d'amiguitos del alma

La germana: Pilar de Borbón i Borbón , Duquessa de Badajoz. Presidenta i consellera delegada de Labiernag 2000 SA. Administradora única de Labiernag SL, i de San Jacobo SL, i consellera de Plus Ultra Seguros, Plus Ultra Vida, Voga SA i Vendome LG Iberic.
El cosí germà: Carlos de Borbón-Dos Sicilias i Borbón-Parma, Duc de Calàbria. Conseller accionista de Grup Dragados, Immobiliària Urbis, Cepsa, Viatges Marsans i de Sociedad Española delAcumulador Tudor, entre altres.
La cosina germana: Teresa de Borbón-Dos Sicilias i Borbón-Parma Vinos, Duquessa de Salerm. Presidenta de San Dimas SL. La seua filla Clara Moreno de Borbón és administradora de Salubre Consultoria SL, i propietària de Cellers Tarsus i de Navamayor SA.
El cosí segon: Alfonso de Borbón i Escasany. President d'Ahorro Familiar SA. Conseller d'Axa Aurora Ibérica. President d'Ildefonso SL i de Keka SL. Conseller delegat de Gilgamesh Inmoinversión SL, i de ZRZ SL. Presideix Data Rent SA Bribón. Nombroses firmes patrocinen les activitats esportives del monarca.
El gendre: Jaime de Marichalar i Sáez de Tejada, Duc de Lugo. Exespòs de la infanta Elena, membre de la comissió executiva de Portland Valderrivas, empresa pertanyent a Fomento de Construcciones y Contratas, presidida per Marcelino Oreja. Marichalar, a més, presideix la Fundación Winterhur, del grup assegurador del mateix nom, integrada en el grup Crédit Suisse. Va ser director gerent de Crédit Suisse First Boston a Madrid. Donat el seu domini de la moda, l'oci i el gran luxe, va ser anomenat conseller de Loewe. Un geni de la promoció per les seues relacions amb Volvo, Hermes o els modistes Christian Lacroix o Charles Jourdan.
L'altre gendre: Iñaki Urdangarín, Duc de Palma de Mallorca. De moment, espòs de la infanta Cristina, director de planificació d'Octagon Esedos S.L., de la multinacional Interpublic. Presideix l'Institut Noos de Estudios Estratégicos. Vinculat també a l'Institut Noos S.L i a Motorpress Ibérica. Va participar en Dentipartnes SL, Odont Mad S.L., Sport e Rormaczione S.L., Enveitg XXI S.L. i Aizoon S.L. Nóos ha sigut l'adjudicatària d'esdeveniments de promoció turística i esportiva a Palma de Mallorca i a València, ambdós qüestionades pels seus costos desproporcionats. Formà part de la imatge patrocinadora del Govern balear.
Els amics del rei Manuel Prado i Colón de Carvajal. Hi ha constància documental de que "l'administrador privat del rei", Manuel Prado, utilitzava cartes amb capçalera real en què demanava suport per a determinats negocis. Va fer una fortuna a l'ombra del monarca. Va ser condemnat pels seus tripijocs amb Javier de la Rosa en el cas KIO, on va rebre 100 milions de dòlars de l'empresari català. Gràcies a la intervenció de la monarquia kuwaitiana, Prado va aconseguir evitar l'orde de busca de la Cort Comercial de Londres, ciutat on es troba la seu de les operacions internacionals de KIO. Les cintes en possessió de De la Rosa que implicaven el rei en conversacions telefòniques amb importants personalitats àrabs, donen credibilitat a la tesi que eixos 100 milions de dòlars van eixir de KIO per a premiar els servicis del monarca en la guerra del Golf.
Marc Rich. Considerat l'evasor d'impostos més important en la història dels EUA. L'han qualificat en diferents mitjans com "el gran drac de la corrupció", "monsieur pétrole" o "el delinqüent més poc escrupolós de l'era moderna". Quan en 1983 es va escapar dels EUA, el FBI el perseguia per 65 delictes, com frau, guanys de 105 milions de dòlars per venda il·lícita de petroli, simulació de preus, cotitzacions falses i evasió fiscal per 48 milions de dòlars. Rich va adquirir la nacionalitat espanyola i es va establir a Suïssa. Va organitzar la seua xarxa d'empreses i va fer suculents negocis amb la màfia russa, amb Milosevic i amb l'Halliburton de Cheney. En 1998 va ser indultat per Bill Clinton després de finançar la campanya per a senadora de Hillary. El rei Juan Carlos I figura entre els sol·licitants de l'indult, junt amb Shabtai Shavit, excap del Mossad; Camilo José Cela, expresident de la Fundació Marc Rich en l'Estat; i per l'exvicepresident del Reial Madrid, l'empresari Fernández Tapias.
Mario Conde. Este personatge no encaixa exactament en la secció de l'economia bribona. Els diners i l'èxit van ser fomentats com a estratègia de fort carisma sobre la reialesa. Mario Conde aspirava que la monarquia li donara el seu respatler per a aconseguir el poder polític, indiquen diversos dels seus biògrafs. El que va arribar a convertir-se en el "banquer de la monarquia" va ser una de les amistats més perilloses del rei. Quan Banesto va ser intervingut, van aparéixer almenys dos comptes a nom del monarca (el compte 8317-172 i la 148963-172) vinculats amb operacions en Asturiana de Zinc, Sindibank i Banesto, així com opcions per a la gran ampliació de capital que no va arribar a realitzar-se, segons denuncia Ernesto Ekaizer en el seu llibre Vendetta. Revela Jesús Cacho que va ser el rei qui va intercedir entre Alfonso Escámez i Gustavo Villapalos perquè el banquer fóra investit doctor honoris causa. Conde va ser condemnat per un "forat" de 605.000 milions de pessetes i per apropiació indeguda.

La família reial en algunes xifres

800 milions de pessetes va augmentar el pressupost de la Casa Reial entre 2002 i 2005.
29 milions de pessetes va ser el gasto en gasolina de la Casa Reial en 1994. En 1995 la dada ja no figurava en eixe mateix informe.
1.790 milions d'euros és la fortuna del rei, estimada per la revista Forbes en 2003.
6 milions d'euros és el que ha costat la nova casa dels Ducs de Palma en el barri de Pedralbes a Barcelona.

Consolidado por la Historia

Articled’Hugo Mabarca

Debede ser eso que llaman madurez democrática que más de 30 años después nosvayamos enterando de qué pensaba nuestro Jefe de Estado sobre el 23-F a travésde un documento de marzo de 1981 desclasificadoy publicado ahora… en Alemania. Más de 30 años después no se handesclasificado en España las cintas en las que se grabaron las conversacionestelefónicas que se mantuvieron entre el Congreso y el exterior. Si el 23-F fuecomo nos lo contaron a mayor gloria de Juan Carlos I, el democratizador, loprimero que harían los demócratas de orden sería desclasificar todo lo que hayasobre el golpe. O haber admitido la petición que hizo el coronel MartínezInglés hace ya bastantes años al Congreso de los Diputados de investigar el23-F a partir de un extenso documento suyo que argumentaba un relato máspróximo al que se deduce de la conversación entre el monarca y el embajadoralemán que el de la narración consagrada.

Conel documento de la embajada alemana pasa como con los papeles de Wikileaks:como están escritos hace mucho tiempo podemos ver si lo que anuncian secumplió después. En los papeles de Wikileaks vimos cómo los actos delgobierno y la fiscalía para obstaculizar la investigación del asesinato de JoséCouso fueron tal cual los anticiparon los cables de la embajada de EstadosUnidos; o que a los pocos días de prometerle al embajador una ley quecontentara a la industria audiovisual estadounidense el gobierno incluyó la LeySinde en otra ley siguiendo los detalles que anunciaba el cable secreto. Sobreel 23-F hay un anuncio esclarecedor: que Juan Carlos I le explicó al embajadoralemán que influiría en el Gobierno y en los tribunales para que el paso por lacárcel de los condenados por el golpe fuera leve.

Yefectivamente fueron saliendo uno tras otro hasta que en 1990 no quedaba más que Tejero. En el caso de los otros dos cabecillas del golpe: AlfonsoArmada (secretario general de la casa de Juan Carlos durante 17 años) fueindultado en las navidades de 1988 por el gobierno de Felipe González apetición del Tribunal Supremo alegando que Armada estaba tan enfermo que 23(veintitrés) años después sigue vivito y suponemos que sin colear, que 90 añosno se cumplen en balde: el indulto lo propuso el Ministerio de Defensa 24 horas después de que elministro de Defensa, Narcís Serra dijera que no propondría el indultoprecisamente en esas fechas. Milans del Bosch y Ussía salió en libertad, también apropuesta de los juzgados, sin que la fiscalía interpusiera recurso algunotras un tercio de la condena; ¿quizás porque había mostrado arrepentimiento ypidió perdón? No parece: “ante las mismas circunstancias, volvería a hacer lomismo” , “la situación de España era, y lo sigue siendo, incluso más grave queen 1936”, decía el militar más monárquico de la Transición asumiendode una tacada el 23 de febrero y el 18 de julio para demostrar su compromisocon la democracia.

Algocoincidente con el relato de Martínez Inglés, según cuya tesis el 23-F secruzaron tres golpes de Estado más o menos coordinados: el de Milans del Bosch,el de Armada y el de Tejero. La estrafalaria entrada de éste último en elCongreso fue lo que tumbó las posibilidades de éxito del golpe de guante blancocon el que tanta gente estaba de acuerdo acaso porque “los cabecillas sólopretendían lo que todos deseábamos. Concretamente, el restablecimiento dela disciplina, el orden, la seguridad y la tranquilidad“, en palabras de JuanCarlos I al embajador alemán según éste. Tejero habría sido el elementodescontrolado, el que hacía estéticamente indigesto el golpe: sin un guardiacivil con tricornio entrando a tiros y montando el numerito en el Congreso delos Diputados (una escenificación no prevista, según esta versión), elnombramiento de un gobierno de concentración con Armada al mando podía ser muybien entendido en el exterior pero el se sienten coño restaba (al menos)elegancia estética al patriótico evento.

Respondela Casa del Rey al cable alemán de 1981 publicado ahora que no tiene nada queresponder porque “la participación y actuación del rey en defensa de lademocracia y la Constitución aquel 23-F está fuera de toda duda para losespañoles y la comunidad internacional. Su papel ya está consolidado por lahistoria“. Al fin y al cabo sabemos por Bono que la Historia consiste en quelos perdedores deben someterse a los ganadores y Juan Carlos I siempre haestado entre los ganadores. Gane quien gane.

QUÈ ENS FAN MENJAR

2012-02-08T00:07:00.000+01:00

Una qüestió que la premsa calla de la ja famosa E. Coli, de la crisi del cogombre l'any passat a Alemanya, és que probablement fóra causada per aliments transgènics, ja que precisament este bacteri és l'encarregat d'introduir el gen "estrany" en la llavor; el que fan és bombardejar les llavors amb els bacteris que contenen apegat el gen, i durant este bombardeig, els bacteris E.Coli trenquen l'estructura cel·lular de la llavor transferint així el material genètic desitjat. Ben bé va poder tractar-se de llavors modificades les que generaren la contaminació, ja que estes es manegen sense cap tipus de precaució i no estan sotmeses als mateixos controls, per exemple, que un medicament, per tractar-se de productes alimentaris, segons les lleis actuals.

Els defensors dels aliments transgènics els defensen perquè:

Els transgènics permeten majors volums de producció, pel que podrien eradicar la fam.
Els transgènics possibiliten alimentar el bestiar sense necessitat de pastures, el que permet produir més carn, llet, ous etc., a menor preu.
Els transgènics possibiliten major duració dels productes, es poden agregar característiques beneficioses per a la salut, i són mes nutritius.
Fa anys que s'usen i no hi ha problemes, pel que són segurs.

La primera gran mentida és la més fàcil de demostrar. L'Argentina i els EUA són els majors productors de soja OMG amb milers d'hectàrees cultivades. Una altra varietat, la soja Roundup Ready, està demostrat que rendeix 5-10% menys que les varietats no transgèniques cultivades en sòls semblants segons un informe d'una universitat nord-americana. Però any rere any es produeix un increment en el cultiu de soja; no obstant això el preu de la soja no ha parat de pujar.

També cal destacar l'encariment de la producció al pagar per les llavors, quan tradicionalment l'agricultor guardava grans i llavors de les collites anteriors. Ara es veu obligat a comprar-ne noves per a cada collita, a banda dels tòxics, més tot el combustible per a la sembra, el regat (la instal·lació del reg a degoteig), la collita, l'emmagatzemament, i després la distribució, unflant encara més el preu del conjunt. Aleshores, com alimentarà al món l'agricultura si el llaurador no pot amb tanta despesa? Despesa gens ecològica, en molts casos.

El segon punt és més del mateix. Es produeix més carn, ous, etc., però també a un cost major; per tant, no fem més que obtindre un producte més car.

El tercer punt és veritat a mitges, ja que a l'agregar estes característiques pareixen oblidar-se d'altres com el sabor. Una tomaca transgènica no sap per a res com una tomaca lliriana d'horta. A més, de què ens serveix que la tomaca dure més temps si eixe temps se'l passa viatjant milers de quilòmetres, passant per un muntó d'intermediaris abans d'arribar a les nostres taules i encarint el producte? No seria millor que es produïra localment, donant treball a la gent més propera?

El quart punt és el desbarat més gran de tots, perquè els transgènics no passen majors controls, ni hi ha estudis reals sobre l'impacte en la salut ni humana ni animal. On sí ha un sòlid consens entre els experts és en problema que provoca l'aplicació massiva d'herbicides als agroecosistemes. Açò genera un fenomen anomenat pressió selectiva que pot activar el creixement desmesurat de males herbes resistents a determinats agents.

L'estudi més important per a determinar les conseqüències en la salut i el medi ambient d'un aliment transgènic, va ser efectuat pel Dr. Arpand Pusztai, en l'Institut Rowett d'Escòcia. Les proves de laboratori en rates alimentades amb creïlles transgèniques, van mostrar debilitament del sistema immunològic, desarreglaments en el desenvolupament d'òrgans interns, interferència en el creixement de rates joves i canvis en l'estructura i funció intestinal.

Un informe presentat a la FDA, anterior a l'any 1999, descobria danys en l'estómac de ratolins femenins, alimentats amb tomaques transgèniques Flavr Savs. En proves efectuades a la soja transgènica RR, es va detectar una reducció considerable de fitoestrògens. I en els estudis de la dacsa transgènica Chardon LL, es van observar diferències significatives en greix, fibres i proteïnes, respecte a la contrapart natural.

Patrice Courvalin, director de la Unitat d'Agents Antibacterians de l'Institut Pasteur, s'endinsa en un altre dels riscos: la resistència als antibiòtics. El problema mèdic seria greu. Molts antibiòtics podrien quedar neutralitzats pels bacteris patògens. Adverteix que les possibilitats i mecanismes d'intercanvi de material genètic entre organismes és immensa. Bacteris patògens podrien assimilar el gen transgènic de resistència, en l'aparell digestiu, a través d'un aliment transgènic que el continga. També pels bacteris dels camps, una vegada la planta transgènica es descompon. Courvalin cita gens de resistència, utilitzats ja per les multinacionals. El gen blaTEM-1, s'insereix en una dacsa transgènica de l'empresa Novartis i és capaç de generar la penicilinasa, que pot degradar les penicil·lines (penicil·lina G, ampicilina, amoxicilina, etc.).

L'any 2002, en la Universitat de Newcastle es van realitzar les primeres proves en humans, demostrant que després d'un sol menjar, material transgènic havia sigut adquirit pels bacteris de l'intestí en tres de les set persones amb colostomia que van participar en l'assaig. Contràriament al que diu la ciència corporativa i privada, el material transgènic no va poder ser eliminat en l'aparell digestiu humà. Això també permetria que els gens transgènics es pogueren transferir a la sang i al genoma de cèl·lules de mamífers, amb el consegüent risc de càncer.

Els transgènics són una gran mentida per a fer molts diners uns pocs a costa de la humanitat i del planeta, contra la qual, des d'EUPV, hem de rebel·lar-nos i lluitar.

Si voleu més informació, cliqueu estos enllaços amb informació sobre els transgènics:

ECOLOGISTES EN ACCIÓ

GREENPEACE

APOSTASIA ÉS ALEGRIA

2012-02-07T00:30:00.000+01:00

Mireu, germans, que no hi haja en cap de vosaltres cor roín d’incredulitat com per a apartar-se de Déu viu. (Heb 3:12)

No vull estar en la rifa ni pagar cap quota, però sempre que repartixen la cera, em toquen al timbre i em toquen la cabota. (Ravaler 46:160)

Últimament, en diferents comunicatsals mitjans de comunicació, la jerarquia de l’Església catòlica ha posat demanifest una actitud d’intolerància i menyspreu cap a la comunitat LGTBIQ,dones, no catòlics... Esta actitud no és nova ni aïllada, sinó consegüent icoherent amb altres:

criminalització de l’avortament i l’eutanàsia
oposició a l’ús d’anticonceptius
oposició a la masturbació
oposició a les relacions sexuals fora del matrimoni
centres pseudoeducatius catòlics finançats públicament on es nega l’educaciósexual
assignatura pràcticament obligatòria que, amb el nom de Religió, estracta més bé d’adoctrinament catòlic

La principal raó que esgrimeix l’Església pera rebutjar les diverses manifestacions d’una sexualitat diversa, és que estes són considerades pecaminoses en tots els casos. Només està permesa lapràctica del sexe dins del matrimoni heterosexual monògam sense úsd’anticonceptius, i per tant, qualsevol acte sexual fora del matrimoni, entrepersones del mateix sexe, entre divorciats, etc., és rebutjable. És innegableque el discurs de l’Església està impregnat de prejudicis cap a la sexualitaten general, i l’homosexualitat en particular. Caldria que tinguera en compteels avanços científics sobre la matèria des de les diferents disciplinescientífiques (sexologia, psicologia, medicina, sociologia, antropologia...).

QUÈ ÉS L'APOSTASIA?

L'apostasia és larenúncia a la fe cristiana rebuda per mitjà del baptisme. És a dir, la renúnciaexplícita i voluntària a les creences i dogmes de l'Església que, se suposa,són rebudes en el sagrament del baptisme per la gràcia de l'Esperit Sant,encara que en eixe instant l'interessat no tinga consciència d'això niposseïsca capacitat crítica per a decidir si estarà o no disposat algun dia aabraçar voluntàriament eixa fe. Per extensió, l'apostasia també pot considerar-seen general com l'abandó de la religió que es professa.
L'apostasiaés l'únic mitjà a què l'Església catòlica reconeix validesa perquè una personabatejada puga deixar de pertànyer a ella de forma voluntària, ja quel'allunyament de la pràctica, en absència d'una manifestació formal de rebuigde la fe, no comportaria per a l'Església cap situació especial, i d'altrabanda l'expulsió del si de l'Església per part de les autoritats religiosespertinents sense ser sol·licitada per l'interessat no constitueix apostasia,sinó excomunió.
Per tot això, més avall vos direm què s’ha de fer per a apostatar.

PER QUÈ APOSTATAR?

La raó d'apostatar, a la qual potsumar-se qualsevol ciutadà que haja sigut prèviament batejat, es deu al fet queen la nostra societat, i degut més a una tradició que a profundes creencespersonals, la majoria de les persones van ser batejades en la seua infància, ésa dir, adscrites a una confessió religiosa, habitualment l'Església catòlica, auna edat en què ni disposaven de capacitat per a valorar el significat d'eixeacte, ni d'autonomia personal suficient per a prendre les seues pròpiesdecisions, per la qual cosa en aconseguir l'edat adulta es troben pertanyentactiva o passivament a una confessió que ells no han triat, amb la qual nos'identifiquen i que a més no els proporciona cap satisfacció.

En canvi, les confessionssí que es beneficien d’esta circumstància, ja que gràcies als registres debaptisme fan augmentar artificiosament el seu nombre de fidels en lesestadístiques per a poder obtindre majors avantatges socials, sensepreocupar-los massa la integritat de les creences d'eixos fidels ni si lesseues pràctiques es corresponen realment amb la seua suposada condició.Emparant-se en estos tipus de subterfugis, governs de distint signe (UCD-PSOE-PP) han afavoritreiteradament l'Església catòlica amb l'argument que la majoria de lapoblació pertany a esta confessió religiosa, sense tindre en compte que gran partdels ciutadans no només no s'han pronunciat públicament mai sobre eixaqüestió des que feren la seua majoria d'edat legal, sinó que l'article16.2 de la Constitució Espanyola prohibeix explícitament qualsevol possiblerequeriment obligatori de declarar respecte d'això. Elegir la pròpia adscripcióideològica o religiosa és un dret inqüestionable de tots els ciutadans,reconegut legalment en distints apartats de l'article 16 de la ConstitucióEspanyola i arreplegat en l'article 18 de la Declaració Universal de DretsHumans, per això encoratgem a aquells que no es consideren creients a expressarles seues idees i, en cas que ho desitgen, a manifestar el seu dret a deixar depertànyer a l'Església catòlica o a qualsevol altra confessió religiosa,mitjançant l'exercici de l'apostasia.

Per a aquells queconsiderem la llibertat com un bé suprem, l'adscripció d'una persona a unaconfessió religiosa des del moment mateix del naixement, sense cap intervencióde la seua voluntat, és una infàmia que només es manté en vigor a causa d'unatradició social que no disposa d'alternatives laiques per culpa de la desídiade l'Administració, i per l'interés de l'Església a unflar el seu nombre defidels per a obtindre majors beneficis lligats a unasuposada representativitat social que no respon a la realitat. Nosaltresentenem que apostatar no és necessàriament un acte ofensiu ni dedesconsideració cap a ningú, ja que reconéixer la condició pròpia, per aaquells que no comparteixen la fe de l'Església i no volen que esta obtingaprofit de la seua indiferència, és senzillament un acte de responsabilitatpropi d'un esperit lliure i coherent.

En el cas concret de donesheterosexuals (avortistes, sufragistes, alliberades...), persones amb gustosafectivosexuals no heterosexuals (gais, lesbianes, transsexuals, bisexuals,intersexuals, queers...), persones que pateixen la seua política moral(VIHpositius, personal avortista, polígams, joves...) i persones que nocomparteixen la seua fe (ateus, agnòstics, musulmans...) o les seues polítiques(comunistes, anarquistes, altermundistes, sindicalistes...), tenim motius desobra per a “creure” que una institució com l’Església catòlica és contraproduentper als nostres propis interessos, ja que no reconeix els nostres drets illibertats i, a pesar de tot, molts i moltes de nosaltres constem com a fidelsde la seua confessió. I no només no ens els reconeixen, sinó que es mostrenbel·ligerants davant de qualsevol moviment que implique passos avant enigualtat i justícia.

ESGLÉSIA VERSUS LLIBERTAT

Fem una miqueta d’història. Sabemque l’occidental és una cultura basada en els principis judeocristians. És adir, som hereus dels primers creients que van començar a evolucionar des delcristianisme primitiu. Però per sort, a llarg de la nostra història, també hiha hagut persones dissidents amb estos principis que per desgràcia han sigutempresonats, condemnats o cremats en la foguera. Amb tot, les idees d’estosfilòsofs i lliurepensadors han pogut salvar-se i han arribat amb els seusescepticismes o el seu agnosticisme sobre Déu i la religió fins als nostresdies.

La història ens explica que elpensament religiós ha estat unit durant molt de temps a l’estat. I ha sigutl’estat qui ha protegit i covat l’Església des dels seus inicis i descaradamentfins no fa massa temps (perquè hui encara manté gran part dels seusprivilegis). Les conseqüències d’això han sigut molt diverses i criminals.

Ho podem vore amb uns exemples.

Fins al Concili I les dones notenien ànima. L’Església catòlica les considerava sers inferiors a l’home ireduïa el seu paper social al matrimoni. Les convertia en esposes amants i atindre cura dels fills. Les que se n’eixien d’este cànon eres les roïnes, lespecadores que la societat havia de rebutjar. De fet, en la mitologia de laBíblia, Eva ix de la costella d’Adam. Totes les dones que apareixen a la Bíbliasón putes i perverses o immaculades i submises (la primera estaria representadaper Eva i la segona per Maria).

En quant a les relacionshomosexuals, no cal parlar que al llarg de la història de l’Església catòlica,més enllà de considerar-les com un greu pecat i/o un acte contra natura, sitrobaven dos homes mantenint relacions sexuals, depenent de l’època, se’lscondemnava, se’ls vexava socialment o directament se’ls assassinava (leslesbianes no han existit als ulls de l’Església fins al segle XX, per acondemnar-les, clar).

Ja en el present, en quant a lesdoctrines de l’Església catòlica, en l’últim Catecisme, l’homosexualitat (tantde l’home com de la dona) és definida dient que “adopta formes molt variades através dels segles i les cultures”. També diu que “el seu origen psíquic romaninexplicat”. Segons la Sagrada Escriptura, que la presenta com “depravacionsgreus”, diu que “els actes homosexuals són intrínsecament ‘desordenats’, sóncontraris a la llei natural. Tanquen l’acte sexual al do de la vida. Noesdevenen una veritable complementarietat afectiva i sexual. No poden rebreaprovació en cap cas”. I també diu que “les persones homosexuals estan cridadesa la castedat. Mitjançat les virtuts de domini de si mateixes i de vegadesmitjançat el suport d’una amistat desinteressada, de l’oració i de la gràciasacramental, poden i han d’apropar-se gradualment a la perfecció cristiana”.Òbviament, en este Catecisme també es condemna i es discrimina l’adulteri, eldivorci, la masturbació, les relacions prematrimonials, etc. Qualsevol pràcticade llibertat sexual que implique la pèrdua de poder de l’home heteropatriarcal,vaja.

Però últimament han tornat a lacàrrega amb més violència. Cal recordar les manifestacions homofòbiques de fauns anys contra els LGTBIQ a favor de la “família tradicional” que amagava undiscursos antimatrimonial clar contra el col·lectiu LGTBIQ. Totes lesdeclaracions dels membres de la Conferència Espiscopal Española (CEE) i del PPobriren un clevill en la lluita contra l’homofòbia, ja que serviren perquè elsagressors s’envalentonaren encara més. José Gil Tamayo, secretari de Mitjans deComunicació de la CEE deia que “este canvi social va més enllà del legítim campde la competència política i envaeix els terrenys de les llibertats i dretspersonals i socials com l’educació moral, la família, el matrimoni i el dret ala vida”. I un sacerdot pertanyent als Legionarios de Cristo, Jorge E. Múgica, utilitzael seu blog, on col·laboren el cardenal Antonio Cañizares o el bisbe José I.Munilla, per a recordar als gais, entre altres coses, la possibilitat deteràpies “molt efectives”. Contra la “promoción de la sodomía” el legionaridefensa la postura de l'Església respecte als homosexuals dient que la SantaSeu no va subscriure el 2008 una moratòria de l'ONU contra l'homosexualitatperquè el Vaticà s'oposava a “la promoció de la ideologia de gènere” quecomportava, i que “esborra les distincions naturals entre els dos sexes únicsper donar pas a tota sèrie d'aberracions sexuals”. “Este tipus d'iniciatives no només promouen la sodomia, sinó quea més penalitzen el fet de pensar que no és natural i, en conseqüència, queposseeix una intrínseca valoració negativa”, apunta Múgica.

És curiós que quan els interessa parlen de drets i llibertats. Com s’atreveixena parlar de drets personals i socials, de moral, de família i dret a la vidaquan ells han estat els primers, al llarg de la història, en trepitjar,malmetre, assassinar i discriminar les persones? La qüestió important és queamb les seues contínues declaracions i amb els seus fets, fomenten elpatriarcalisme i l’homofòbia social i donen ales als agressors que tenen elvistiplau de la seua institució. Esdevenen, per tant, un agent socialmenthomòfob i heteromasclista.

ELS DINERS DE L’ESGLÉSIA

Amb les subvencions que rep dels nostres diners, l’Església pot promoureiniciatives contràries a la llibertat i l’educació sexual. El que no ha dit GilTamayo és que l’Església catòlica espanyola, amb la seua nova modalitat definançament, acordada entre Moratinos, Ministre d’Afers Estrangers de l’Estatespanyol i el Nunci apostòlic amb el vistiplau de la Santa Seu, l’Episcopatespanyol rebrà de l’IRPF el 0’7% i no ho pagaran els seus fidels, sinó Hisenda,que ho restarà dels impostos públics totals, la qual cosa fa que ho paguementre tots i totes, estiguem o no batejats. Tot això a pesar d’haver signat unacord, el 1979, on s’especificava que l’Església havia d’aconseguirautofinançar-se. Però en tots estos anys no ho ha aconseguit perquè, segons esveu, els seus fidels són molt agarrats (els que marquen una X a la casellaeclesiàstica en la declaració a Hisenda), ja que no hi arriben ni asufragar el 20% dels ingressos. Per tant, este acord significa que un poc mésde 3’4 € per habitant, ja siga creient o no creient, una xiqueta o un jubilat,un aturat o una treballadora, aniran a parar a les mans de l’Episcopatespanyol.

Un altre tema del que quasi no se’nparla és que la CEE és la representant de l’Ésglésia catòlica o, dit d’altramanera, és l’ambaixadora de l’Estat del Vaticà a l’Estat espanyol, elsrepresentants legals de l’última teocràcia absolutista de l’Europa occidental.I si ho pensem, l’estat del Vaticà viu, en gran part, dels diners que elsaltres estats els hi donen, com per exemple, l’Estat espanyol. Més enllà de totel que han pogut furtar i acumular al llarg dels segles, la seua riquesa ésincalculable. Milers d’obres d’art, joies, tresors, biblioteques, centre dedades...

Tot això tenint en compte quel’Estat espanyol és un estat aconfessional. I en tot el seu ordenament jurídicho deixa ben clar. L’article 16.3 de la Constitució espanyola diu que “capconfessió religiosa tindrà caràcter estatal”.

FER-SE APÒSTATA

Per a obtindre la declaració d’apostasia per part de l’Església catòlica s’hade sol·licitar per mitjà d’un procediment adequat i explícit.

La forma més senzilla de fer-ho ésenviant una carta per correu certificat i amb avís de rebuda a la seu de ladiòcesi a la qual pertany la parròquia on fóreu batejats/des, indicant enl’exterior del sobre “Referència: Apostasia”. Podeu utilitzar el model deformulari de declaració d'apostasia que hi ha al final de l’article.

És recomanable, a més, adjuntar unafotocòpia del DNI i indicar alguna adreça o una altra forma de contacte(telèfon, fax, e-mail...). També és útil adjuntar una còpia de la partida debaptisme on haurà de constar el nom de la parròquia i la data exacta delbateig. En cas que no conegueu la parròquia pot ser d’utilitat indicar-ne ladata aproximada del bateig i la població on es va fer.

Solen haver tres tipus de resposta ala petició d’apostasia:

En el primer tipus, molt amablement,et diuen que prenen nota de la teua petició, sense cap més explicació.
En el segon, et comuniquen que elllibre de baptisme és un llibre sagrat i que no es pot esmenar.
I en el tercer, molt similar al’anterior, responen que el llibre de baptisme és una eina interna del’església i que no té cap més valor ni cap més efecte.

Hi ha algunes pàgines web on podreutrobar més informació (www.fagc.org) i on es descriuen elsprocessos a seguir si teniu cap problema a l’hora de fer-la, com per exempleque vos la retornen denegant-vos-la amb algun d’estos diferents arguments.Tracten el tema des d’un vessant més jurídic, inclús ens aconsella denunciar-hoa la “Agencia española de protección de datos”, ja que considera que el llibrede baptisme és un recull de dades personals, segons la definició de la llei.

Pròximament vos mostrarem una de les tantes contestacions que fan els de l'Església davant d'una sol·licitud d'apostasia a l'Arquebisbat de València.
Que tingueu sort!

MODEL DE DECLARACIÓ D’APOSTASIA

A........................., ....... de............ de 20....

A............, bisbe titular de la diòcesi de................

Jo,..........................., amb NIF núm..............., major d’edat i resident a (adreça)........................, quesegons li consta va ser batejat el dia .......... de............ de ........... a la parròquia de....................., situada a lapoblació de ..........................,actuant en nom i interés propi, i trobant-se en ple ús de la seua lliure iespontània voluntat,

MANIFESTE

Primer:

Que no havent trobat al Dret Canòniccap procediment establit per a la tramitació del present escrit, el dirigisc albisbe diocesà per les consideracions següents:

Que el cànon 393 del Codi de DretCanònic disposa que “el bisbe diocesà representa a la diòcesi en tots elsnegocis jurídics d’esta”.

Que el cànon 383.1 del mateix Codiestableix que “a l’exercir la seua funció pastoral, el bisbe diocesà ha demostrar-se sol·lícit amb tots els fidels que se li confien (....), així com alsqui s’hagen apartat de la pràctica de la religió”.

Segon:

Que al seu dia vaig ser batejat enla fe catòlica com a conseqüència d’una decisió presa per altres persones,sense intervenció de la meua pròpia voluntat, perquè en aquell moment, a causade la meua edat, jo no disposava d’autonomia ni consciència suficients per aemetre un judici sobre les meues conviccions personals.

Que després d’haver meditat durantel temps suficient sobre el significat de la meua pertinença a la fe catòlicano trobe cap pretext per a continuar formant part de l’Església catòlica,entrant les meues conviccions en plena contradicció amb l’adscripció a estainstitució.

Que la fidelitat a la pròpiaconsciència és un dret inalienable reconegut per l’article 18 de la DeclaracióUniversal de Drets Humans, així com per l’article 16.1 de la ConstitucióEspanyola.

Que, per tant, rebutjant totalmentla fe cristiana, em considere responsable d’apostasia, tal com la defineix elcànon 751 del Codi de Dret Canònic, per la qual cosa:

SOL·LICITE

Que em siga reconeguda perl’Església Catòlica la condició d’apòstata, deixant de comptar-me entre elsseus fidels i de considerar-me catòlic a tots els efectes —fins i tot elsestadístics—, incloent la corresponent anotació d’apostasia al Llibre deBaptismes, l’Arxiu Històric Diocesà i a qualssevol altres registreseclesiàstics existents. Tanmateix, que em siga comunicada per escrit laresolució que es prenga sobre esta petició.

Amb la confiança que la seua honestai recta conducta no permetrà que la meua persona seguisca apareixent com afidel de l’Església Catòlica als esmentats registres, en contra de la meuaconsciència,

Atentament,

(signatura)

LA SANITAT, EN LA UCI

2012-02-06T00:30:00.000+01:00

ElGovern Valencià retalla salaris, drets i l'ocupació

del personal de la sanitat alhora que afavoreix el desprestigi del sistema públic

Elconseller d'Hisenda i Administracions Públiques ha anunciat una retalladaen el capítol de despeses de personal dels empleats públics de 271 milionsd'euros, dels quals una part considerable seran costejats pel personal de lasanitat pública valenciana. Les mesures aprovades en generpel Consell són:

Almenys el 5% del personal interí veurà reduïda la seua jornada laboral entreun 25% i un 50%, amb la reducció proporcional de salari.
Reducció del 50% de les quanties de complement de carrera i de desenvolupamentprofessional.
No es completarà el pagament del 100% del salari en situació d'IncapacitatTemporal.
Se suspén el Pla de Pensions de tots els empleats públics.
Reducció de dies per supressió de la compensació de festius ieliminació de dies addicionals per vacances en funció de l'antiguitat.
No hi haurà pròrroga de jubilacions.

Els sindicats ha mostrat el seu total rebuig a les mesures anunciades per injustes, ja queuna vegada més els ajustaments els pateixen els treballadors, en aquest cas lesi els empleats públics. A més, la reducció de salaris comportarà més crisi i mésatur, per les seues negatives conseqüències sobre el consum i l'activitateconòmica. És per això que no confiem en la capacitat dels que ens han ficat en la crisi per a traure'ns d'ella, per la seua calamitosa i escandalosa gestió econòmica.

Resumde l'article “Els fons perduts de la sanitat valenciana”:

En la legislatura 2004-2008 el País Valencià va rebre del Govern espanyol pera finançar el sistema sanitari 125 vegades més del que va destinar l'últim governdel Partido Popular. Si ens atenim a les xifres, pot comprovar-se que el PV ha rebut 1.176 milions d'euros entre 2004 i 2008 enfront dels poc mésde 9 milions d'euros que va rebre amb el govern d'Aznar entre 2000 i 2004. La diferència és abismal però, a pesar d'això, la sanitat valenciana no és 125vegades millor, sinó més prompte al contrari. Què ha fet el Govern valencià del PPamb els fons sanitaris estatals? Per què després d'este increment no comptemamb una sanitat pública d'una qualitat excel·lent?
El PP justifica les creixents mancances de la sanitat valenciana en elfinançament autonòmic, que la població ha crescut al País Valencià.Però la veritat és que la població ha crescut exactament un 7'6%,aproximadament 350.000 persones, des de l'1 de gener del 2004, una xifra queproporcionalment és prou inferior a l'increment de la inversió sanitària.
Amb el PP s'està produint una doble privatització de la sanitat pública: unaprivatització de la gestió (per mitjà del concert de determinades prestacionsamb clíniques privades i l'entrega de la gestió hospitalària a grans empreses)i una fugida dels usuaris del sistema públic cap a la sanitat privada a larecerca d'una atenció ràpida i de qualitat. En compte d'aplicar-se en unagestió sanitària eficient, el Govern valencià afavoreix el desprestigi delsserveis públics i dels seus treballadors i amb això la deserció per part delsciutadans en l'exigència d'una atenció pública digna.
El desprestigi de la sanitat pública serveix al gestor polític, a més, pera justificar la privatització de la gestió. Interessadament es confon la gestióamb el sistema, de manera que si l'atenció sanitària és deficient s'atribueixla causa a les suposades perversions del públic i no a la incapacitat o a lafalta de voluntat del gestor, en este cas, la Generalitat Valenciana.

Lescompetències en matèria sanitària van ser transferides l'any 1980. Mai fins ara un govern valencià havia sembrat la confusiósobre esta matèria de manera tan sistemàtica i interessada com ho ha fet el PPvalencià. Però la política que portaria a terme el PSPV-PSOE tampoc seria millor. Aniria en la mateixa línia. Gràcies al 38é congrés del PSOE a Sevilla hem pogut saber que els socialistes pensen que si hi ha elements dels sistema sanitari que no es poden sostindre cal mirar-se la cogestió, és a dir, el que fa anys el PP ens està fent al sistema públic sanitari de tots els valencians: gestió sanitària d'hospitals i d'especialitats fetes per empreses privades d'amigatxos, privatització d'edificis i materials, subcontractes i interinitats impossibles als treballadors...

Com éspossible que la sanitat britànica advertisca del brot de legionel·la abans queels propis serveis sanitaris valencians?

Ésclar que no és possible. El que passa és que la Conselleria de Sanitat no escaracteritza precisament per la seua transparència informativa. I molt menysencara en un tema tan delicat i peliagut com el de la legionel·la. La ciutadaniad'Alcoi ja ho sap ben bé. L'opacitat pel que fa als focus on s'ha detectat elbacteri ha estat la norma. En compte d'explicar ràpidament el que se sabia pera que la gent en risc poguera prendre mesures preventives el que fan és amagarla major part del que saben amb l'excusa d'evitar "alarmes socials".El que ha passat a Calp (14 malalts i probablement3 morts per un brot a un hotel) és una mostra claríssima. Solsacabem sabent alguna cosa gràcies a la premsa...

Eldiputat i portaveu adjunt del grup parlamentari d’Esquerra Unida en Les Corts,Lluís Torró, ha criticat la política d’opacitat de la Conselleria de Sanitatamb el brot de legionel·la. “Amb l’excusa de no alarmar a la població, s’estàocultant informació rellevant des del punt de vista epidemiològic i que potafectar a la població”, ha explicat Torró. El parlamentari d’esquerres haassenyalat que “en aquests casos es sol aplicar una política de transparènciaper a que la gent puga prendre les mesures de prevenció necessàries”. Així, “elremei és pitjor que la malaltia”, ha afegit Torró, qui sol·licitarà en Les Cortsque s’aclarisca adequadament tots els extrems que s’han produït en aquest tema.

LluísTorró considera que “algú hauria de responsabilitzar-se d’aquesta mancad’informació”. “Com és possible que la sanitat britànica advertisca delproblema abans que els propis serveis sanitaris valencians?”, s’ha preguntat elparlamentari d’esquerres. Torró sol·licitarà en Les Corts que s’aclarisquen adequadamenttots les confusions que s’han produït en aquest tema.

EL REPTE DE TORNAR LA DIGNITAT AL CAMP

2012-02-05T00:30:00.001+01:00

La més recent ocupació de sòl agrari de gran valor paisatgístic, ecològic i etnogràfic en Llíria: la Closa i Barba-séquia

A principis del segle XVIII, l’agricultura europea representava el 80% de la riquesa. Potser per això va sorgir a França un moviment que es va denominar fisiocràcia o “Govern de la Naturalesa”. Els fisiòcrates creien que l’agricultura, el descobriment que va produir la primera gran revolució de la humanitat, era l’única forma de crear riquesa i guanyar-se la vida. Turgot, considerat el pare de la fisiocràcia, deia: “L’agricultor és l’única persona el treball de la qual produïx un poc més que un salari. El que rep és el resultat físic de la fertilitat del sòl, la benignitat del clima i la saviesa que ha emprat per a fer-lo fèrtil”. Benjamin Franklin afegia: “Pareix que no existixen ni més ni menys que tres formes de crear riquesa. La primera és la guerra, com van fer els romans saquejant als seus veïns conquistats, però a això se li denomina furtar. La segona és el comerç, que sempre és enganyós. La tercera és l’agricultura, únic medi honest pel qual l’home rep de la terra l’increment de la llavor intrèpida com una espècie de miracle continu pel qual és recompensada la seua vida laboriosa”.

És cert que estes consideracions daten de principis del segle XVIII,és a dir, d’abans de la revolució industrial que assentà el sistema capitalistai de l’anàlisi teòric del marxisme. Però, també ho és que l’agricultura, queestava considerada com una forma natural de desenvolupament econòmic impregnatde principis morals i ètics, acabà víctima de polítiques discriminatòries quenomés afavorien el desenvolupament industrial i el mercantilisme. Elsfisiòcrates ja sabien que la intervenció d’intermediaris en diverses etapes delprocés de producció i distribució de béns tendia a reduir el nivell total deprosperitat i generació de riquesa. Qui s’atrevix a dir que no estem ara ambels mateixos problemes que en aquell temps?: Intermediaris que es queden amb tot elbenefici i jornals exigus que fan que la majoria de fills d’agricultorsdecidisquen que dedicar-se a la terra no és el millor camí per a llaurar-se unfutur. Des d’EUPV pensem que cal treballar per a canviar este estat de coses i tornar-lial camp la dignitat que mereix.

Però este repte de tornar-li al món rural el pes en l’economia que maihauria d’haver perdut, en pro d’altres sectors que han representat pa per ahui i fam per a demà, requerirà de grans esforços per part de tots i un canvide mentalitat. Viure del camp no ha de ser una quimera, sinó una gran esperançade canvi per a un sistema que ha concentrat en les macrociutats i el sectorterciari un futur que s’albira de vegades massa fosc. Enfront dels quedefenen la globalització i un mercat sense límits com a única alternativa, elsagricultors i ramaders han de defendre el seu dret a fer rendibles les seuesxicotetes parcel·les amb produccions de primeríssima qualitat i mercats en quècomercialitzar-les. Els habitants del món rural han de convertir-se enprotagonistes d’una nova política agrària més justa i responsable. Per això,lluny de pensar en la globalització com un mal necessari, caldrà apostar pertreballar des de l’àmbit local cap a l’àmbit global amb una redistribució delsrecursos entre tots els països i l’especialització de cada un d’ells en elscultius que li són més propis. Per mera supervivència, tant en l’agriculturacom en altres activitats econòmiques, s’ha d’actuar amb criteris desolidaritat, racionalitat i justícia social. El neoliberalisme ha demostrat quenomés és capaç de generar grans desigualtats que poden conduir el món a unatzucac.

En este sentit, és primordial lluitar per tornar-li la dignitat al’agricultura i dotar-la dels recursos econòmics necessaris perquè pugarecuperar el seu paper central en la vertebració del país i en la seua qualitatde vida. No obstant això, complir este somni requerirà superar no poquesdificultats.

1. UN CANVI RADICAL EN LES POLÍTIQUES AGRÀRIES QUE POSE FRE A L'ABANDÓ SISTEMÀTIC DE L'AGRICULTURA I LA RAMADERIA

Bancal perdut a prop del Cabeçolo (Beniali)

La situació actual de l’agricultura, tant al País Valencià com en laresta de l’Estat, oferix un panorama desolador. Al País Valencià, els titularsd’explotacions agràries menors de 35 anys han passat de ser el 3'85% segonsl’Enquesta d’Explotacions de 2003 al 3'05% el 2007. Els majors de 60 anys hanpassat del 51'82% el 2003 al 56'76% el 2007. Els menors de 30 anys han abaixatde l’1'76% al 0'86% mentre que els jubilats que continuen com a propietarisd’explotacions han augmentat del 37'65% al 43'78% en només 5 anys. Junt a la falta de relleu generacional, uns altres problemes són l’agricultura a tempsparcial, la falta de preparació professional i el minifundisme excessiu queestà afectant, en molts casos, ja de manera irreversible, les explotacionsagrícoles, ramaderes i el medi ambient.

En les comarques de l’interior, els incendis forestals, l’abandó del’agricultura, la pèrdua de la cabanya ramadera, la falta d’inversió eninfraestructures, el desinterés del govern autonòmic en l’elaboració d’un plaintegral per al medi rural, junt a una pluviomètrica torrencial, estanproduint nivells de desertització que es traduïxen en una menor riquesaforestal, deteriorament econòmic, pèrdua poblacional i reducció dels mantsaqüífers (tant del Túria com del Xúquer i el Segura). De fet, la sobreexplotacióper damunt de la seua capacitat de recàrrega està provocant un descens delsnivells piezomètrics, la qual cosa està afavorint la seua salinitat. En zonesamb superfícies permeables dedicades a la ramaderia i agricultura intensives, oles urbanes-industrials amb deficients sistemes de depuració, s’està produintuna contaminació per nitrats, clorurs, sulfats, carbonats i metalls pesants,un fet molt perillós sobretot si considerem que al voltant del 88% delsmunicipis valencians i el 55% de la població d’estes zones cobrixen lesseues necessitats d’aigua potable a partir de l’explotació d’estos aqüífersque també proveïxen el 55% de la superfície agrícola de regadiu.

És, per tant, necessari canviar molts plantejaments i modes de treballari, sobretot, pensar que un altre tipus d’agricultura és possible. Només si lasocietat sencera és capaç de donar un vot de confiança al medi rural perquèisca avant aprofitant el potencial que oferixen les noves tecnologies i noescatimant inversions, serà possible aconseguir les mateixes cotes dedesenvolupament que ha tingut des de fa dècades el medi urbà.

Estes són, fil per randa, les coordenades que caldria eliminar per adibuixar un panorama distint en el camp:

La falta de perspectives econòmiques segures, en no percebre’s una claravoluntat política per resoldre-les.
La falta de racionalització dels processos d’urbanització del territoridestinat a ús agrícola.
La reducció del nivell dels serveis que disposen les famílies i lesempreses en les zones rurals.
La percepció que les condicions socials no són adequades enfront del’atracció contínua d’altres sectors econòmics i altres entorns de vida itreball.
Uns preus de compra i lloguer de terrenys massa alts en comparació ambles perspectives de renda.
Uns elevats costos per inici de l’activitat, compra de maquinària imillora de l’explotació.
Les càrregues administratives oneroses, obstacles jurídics i fiscals pera l’inici i exercici de l’activitat; així com un excés de normes que dificultenla gestió sense un assessorament adequat.
L’escassa formació. És vital apostar per millorar la preparació, teninten compte l’entorn en què ha de funcionar una explotació agrària moderna, benorientada des del punt de vista tècnic, al corrent dels problemes de producciói venda, capaç d’integrar activitats i ingressos aprofitant la necessàriamultifuncionalitat de l’agricultura. Per això, resulta fonamental millorar elmarc jurídic que delimite clarament les competències en temes com fiscalitatagrària, legislació sobre cooperatives, polítiques mediambientals, a més deformació, salut i prevenció de riscos laborals. Sense oblidar, així mateix, lalamentable manca d’un marc institucional de participació de lesOrganitzacions Professionals Agràries.

2. UNA NOVA POLÍTICA DE PREUS QUE ACABE AMB ELS ABUSIUS MARGES COMERCIALS QUE PERJUDIQUEN L'AGRICULTOR I EL CONSUMIDOR

La cadena agroalimentària està marcada per un gran desequilibri entreles seues anelles. Milers d’agricultors valencians comercialitzen les seuesproduccions a través d’uns centenars de comerços i/o entitats associativesagràries. Al remat, el 63'56% de la distribució agroalimentària en l’Estatespanyol la controlen huit grans grups (entre cinc grans grups distribuïxen el40% de les produccions a nivell europeu). No és just que la gran distribuciófomente una rigidesa absoluta en els preus d’acord només als seus interessos i,així, en els moments de sobreproducció, no trasllade els preus baixos en origenal preu final que paga el consumidor i, en moments d’escassesa, tampocequilibre uns preus desorbitats que també acaba pagant el ciutadà. Així doncs,per a evitar estes polítiques abusives de preus, productors, consumidors, lagran distribució i l’Administració haurien de posar-se d’acord i fixar elscostos conjuntament perquè el benefici no se l’emporte un només, la grandistribució, a costa del treball dels altres. El pacte entre tots per a marcarels preus hauria de passar ineludiblement per:

L’establiment de procediments públics per al coneixement dels margescomercials per part dels diferents agents econòmics que intervenen en laformació dels preus.
Conéixer les circumstàncies explicatives de la formació dels preus, aixícom l’anàlisi del grau de competència dels diferents intermediaris en ladistribució, la qual cosa podria ser molt útil tant per al consumidor com peral productor.
Promoció conjunta dels beneficis nutricionals del consum de productesagraris.
Promoure que el consumidor compare preus i adquirisca els seus productesagroalimentaris en els establiments on li oferixen una millor relacióqualitat/preu, entre ells els qui posseïsquen els mateixos productors.
Realització de campanyes informatives en què s’explique als consumidorsles distintes fases per les quals transcorren els productes des del seu origenfins a arribar als consumidors.
L’agrupació de l’oferta a través d’entitats associatives dirigides perproductors fomentant la venda en el mercat local i la capacitat per a negociaramb els grans grups industrials i les grans empreses de distribució.
Suport a iniciatives de comercialització directa dels productes des deles associacions d’agricultors a les de consumidors.
Vigilància de la presentació i etiquetatge dels productes agraris en lesgrans superfícies, assegurant-se que es complisquen les normes decomercialització quant a informació sobre procedència, qualitat, preu,propietats i presentació dels productes.
Foment del consum de productes ecològics respectuosos amb el mediambient, així com difusió de la importància de la seguretat alimentària en lacadena de producció.
Realització de campanyes de sensibilització conjuntes amb l’objectiu deconscienciar els consumidors de les injustícies provocades pels preus, del pocque participen en la seua fixació els agricultors i ramaders, i com en són, d’elevats, en proporció, per al consumidor.
Millorar les pràctiques comercials de la gran distribució, forçant als establiments a adquirir productesde la zona.
Desenvolupament d’un contracte just que permeta fixar el preu, el volumde producció, la duració i qualitat del producte, així com un període depagament més breu que l’establit actualment.
Elaboració d’una Llei Autonòmica de Comerç Agroalimentari.
Fer operatiu l’Observatori de Preus Autonòmic amb capacitat de compilartota la informació de la formació dels preus.
Crear panells públics de preus agraris a través d’una pàgina web ambinformació actualitzada permanentment dels preus en diferents punts de venda sobreel preu en origen, en el mercat majorista i el preu de venda al públic.
Revitalitzar els mercats locals fomentant la venda de produccions delPaís Valencià. En este sentit, l’administració autonòmica ha de condicionarla concessió d’ajudes públiques a la venda d’un percentatge de producte agrariautòcton.
Limitació de l’establiment de grans superfícies.
Suport als acords entre associacions de consumidors i productorsfomentant una venda directa.
La creació d’un Institut Valencià d’Agricultura i Ramaderia Ecològicaque promoga la recerca, la producció i el consum de productes alimentarisobtinguts sense plaguicides i que establisca l’objectiu d’arribar almenys al10% de la producció agrària ecològica en deu anys. Així mateix, hauria defomentar l’establiment de xarxes de distribució i venda dels productesd’agricultura ecològica apostant per les cooperatives de distribució i consum.

3. LA RESPOSTA DAVANT DE LA GLOBALITZACIÓ DEL MERCAT

La implantació de noves varietats introduïdes per multinacionals estàproduint una erosió genètica en les nostres plantacions autòctones. Laglobalització del comerç agrícola comporta nous riscos d’introducció de plaguesi malalties amb la consegüent amenaça de patir crisis sanitàries i de seguretatalimentària, a pesar dels controls que pogueren establir-se.

La dependència de països tercers pot portar a situacions greus dedesabastament per causes climàtiques, polítiques, socials, conflictes, etc. Açòno es pot permetre. Per damunt de tot, l’agricultura és un sector estratègicque ha de garantir la seguretat alimentària als seus ciutadans, més allà del’interés dels intermediaris que, amb publicitat enganyosa, prioritzenqüestions estètiques i d’empaquetatge sobre la qualitat dels aliments. Calexigir un major control dels poders públics respecte de les importacionsagrícoles de països tercers, produïdes en règims d’esclavitud i amb controlssanitaris de dubtosa fiabilitat. La xaptalització, que ha passat de ser unproblema a una vergonya pública, és una altra qüestió que també caldràresoldre.

Som el que mengem. Una alimentació sana des de la infància farà queaugmente la nostra qualitat de vida. Així ho demostren diversos estudiscientífics. La població mundial s’ha duplicat en l’últim mig segle, passant de3.000 a 6.000 milions d’habitants. Si els grans països industrialitzatscontinuen contaminant i desertificant, l’herència que quedarà a les futuresgeneracions serà desastrosa. Davant d’això, es fa necessari canviar el model dedesenvolupament econòmic amb la creació d’una Llei Marc per a la Protecció del’Agricultura Valenciana i del Medi Rural que contemple diversos aspectesfonamentals:

Qualificar l’agricultura com a servei públic la finalitat del qualestarà condicionada a proporcionar seguretat alimentària a tots els ciutadans iles ciutadanes.
Organitzar la transformació de l’agricultura convencional en agriculturaecològica mediambientalment sostenible.
Donar prioritat a la comercialització dels productes agrícoles del PaísValencià, establint xarxes de distribució amb una limitació de 100 quilòmetresde distància des del productor al consumidor.
Establir convenis amb el comerç per a la venda dels productes autòctonsamb marges i preus preestablits.
Regular la intervenció dels poders públics en campanyes explicativessobre els avantatges de consumir productes ecològics.
Protegir i finançar els nous dissenys d’habitatge agrícola.
Crear la figura de poble agrícola o agrícola-ramader amb un logotip queimplique la marca d’origen i fiscalitat específica.
Subordinar al nou marc jurídic tota la legislació anterior.
Creació de la finestreta agrària en xarxa en tots els ajuntaments ambpersonal qualificat.
Constituir un marc institucional de participació de les OrganitzacionsProfessionals Agràries que puguen convocar eleccions en el camp.
Per a les persones que desitgen iniciar-se en l’activitat agrària esdissenyaran diversos tipus de projectes que estaran referenciats al cultiu, alclima, a la fertilitat del sòl, als recursos hídrics, a la maquinària, a la proximitatde producció, als abonaments orgànics i a la qualificació professionalacreditada. Els projectes estaran finançats al 100% amb tots els recursosnecessaris, fins i tot salaris, fins que el volum de collita tinga capacitat derendibilitat amortitzable.
S’establiran preus garantits de referència en origen en relació ambqualitats. Estes es consideraran d’acord amb les característiquesespecífiques de l’agricultura ecològicament i mediambientalment sostenible.
Es redactarà un protocol de publicitat perquè esta exalte, per damuntde qualsevol altra consideració, les qualitats nutricionals dels productes,avalades amb estudis científics.
Es desenvoluparà un estudi sobre les potencialitats agroindustrials delPaís Valencià per escometre un macroplà d’infraestructures, carreteres,ferrocarril, minipolígons agroindustrials i ramaders de proximitat, amb centresde transformació, recerca, manufactura, comercialització i distribució.
Creació d’una xarxa d’escoles de formació que eduque tots elsagricultors en el coneixement del nou sistema de producció d’aliments icontribuïsca a la transició ordenada de l’agricultura i la ramaderia productivaconvencional a la ramaderia i agricultura ecològicament i mediambientalmentsostenible.

El que es produïx en l’agricultura i la ramaderia són aliments queconstituïxen la base del benestar de la persona i, per això, esta responsabilitatno pot recaure en qualsevol. Igual que per a curar malalties o educar laciutadania es demanen els millors mitjans humans i materials, en l’alimentaciótambé s’ha de sol·licitar la mateixa qualitat. D’ací que la capacitació formativadels agricultors haja de ser un dret dels ciutadans i una obligació per alsagricultors.

D’altra banda, cal una moratòria per a les varietats importadesi les modificades genèticament fins que es demostre que poden ser cultivades enel cas que tingueren un interés especial en llocs on no haguera incidència perals cultius autòctons. És necessari recuperar els bancs de llavors autòctons perquè resulta evident quesón els millor adaptats al nostre ecosistema. Cal iniciar estudisd’investigació amb l’objectiu de millorar les seues qualitats productives,nutritives i de qualsevol altra índole. Això ens donarà autonomia iindependència de les multinacionals del sector.

La globalització del comerç no té per què afectar l’agricultura com aproducte de mercat, sinó com a producte del coneixement científic. Com déiem adés, l’agricultura com a sector estratègic només pot tindre una vocació, que ésl’aliment saludable de la població mundial. Per això, pareix lògic dividir elplaneta en espais agroalimentaris autosuficients i Europa té totes lescondicions per a ser-ne un. I la seua explotació des d’esta perspectiva dedesenvolupament sostenible segur que dóna perquè els agricultors europeusalimenten la seua població de manera saludable, podent, a més, portar una vidadigna, segura i reconeguda per mèrits propis.

EUPV posarà els mitjans perquè el País Valencià siga pioner i un exempleque s’ha de seguir en esta experiència.

4. LA NECESSITAT DE CORREGIR LES DEFICIÈNCIES ESTRUCTURALS DEL CAMP VALENCIÀ

El minifundisme és un problema estructural al País Valencià que impedixl’aplicació d’economies d’escala, la qual cosa implica precarització imancances en rendibilitat, tant econòmiques com socials. En l’actualitat, si fano fa un 50% de les explotacions agràries valencianes tenen menys d’unahectàrea. Davant d’esta realitat, EUPV proposa la creació de bancs de sòlper part dels ajuntaments. L’adjudicació per a la seua explotació productiva esfarà per mitjà de concurs d’acord amb les condicions següents:

Tindre acreditada la capacitat formativa per dur a terme el projecteproposat.
Disposar d’un informe favorable de la Conselleria sobre la idoneïtat pera la zona.
L’adjudicació la farà el consell agrari local.

El minifundisme, un problema sistèmic del camp valencià

Així mateix, el cost d’un arrendament no podrà sobrepassar del 6% delsbeneficis comptables de la producció anual comprovada. Els arrendaments podranser rescindits pels arrendataris en la data per ells estimada i pelspropietaris a la data de jubilació dels arrendataris, a fi de garantir la vidalaboral de les persones que conreen la terra, excepte si la producció nocomplix amb els estàndards de qualitat i quantitat establits per la llei marcdel País Valencià. També s’haurien de regular exempcions fiscals per a aquellspropietaris que venguen i compren terres a agricultors professionals.

Amb la intenció de mantindre íntegres les explotacions en el cas detransmissions hereditàries, s’hauria d’establir exempcions fiscals alsbeneficiaris que ostenten la condició d’agricultor professional o que arriben aaconseguir-la amb l’explotació heretada i concedir assistència jurídica itècnica, exempcions de taxes i concessió prioritària d’ajudes financeresexistents a les transmissions hereditàries que, podent fragmentar-se entre elsdescendents directes, opten per la transmissió conjunta de la unitatd’explotació a un sol hereu o a una associació de cohereus que gestionel’explotació.

A més, en el cas de transmissió a un únic hereu, este tindria dret auna subvenció al tipus d’interés, en cas que sol·licite un crèdit, públic oprivat, per a indemnitzar els cohereus. També s’haurien d’establir exempcionsfiscals per a les indemnitzacions rebudes per als cohereus en cas detransmissió a un únic hereu que ostente la condició d’agricultor professional oque arribe a aconseguir-la amb l’explotació heretada. Una altra actuacióimportant passaria per millorar la línia d’ajudes de primera instal·lació iplans de millora a la compra de terres o explotacions ramaderes alsprofessionals per a fer competitiva la seua explotació.

Per a augmentar la transparència del mercat de la terra, s’establirà eldret d’adquisició preferent per als agricultors professionals. S’hauriad’obligar als transmetents a comunicar a l’Administració totes les transaccionsi s’hauria d’impedir a les notaries i Registres de la Propietat a donar fepública i inscriure la transacció sense aportar prèviament la prova que s’hacomunicat a l’Administració.

Finalment, seria convenient crear i publicitar una base de dades detotes les transaccions de terres realitzades al País Valencià per a facilitarals professionals el dret d’adquisició preferent per als agricultorsprofessionals.

4A. Pal·liar la inestabilitat de les rendes agràries

La gran inestabilitat de la renda que patixen agricultors i ramaders ésun dels principals obstacles amb què es troben a l’hora de continuar mantenintla seua activitat. La inestabilitat es deriva, d’una banda, dels vaivens delspreus i mercats i, de l’altra, de les inclemències del temps. Per poder ferfront als sinistres meteorològics, caldria aprofundir en la reforma del’assegurança agrària tendint cap a un segur d’ingressos d’explotació. En llocdel sistema establit, que prima l’assegurament del producte, es pretén donarprioritat a l’actor principal del sector, l’agricultor i el ramader, de maneraque quede coberta la seua renda davant de qualsevol incidència que pugapresentar-se no només climàtica o en forma de plaga, sinó també per una crisi depreus que poguera produir-se. Inicialment, esta nova modalitat d’assegurançaagrària hauria d’anar adreçada als professionals i joves que s’incorporaren alsector perquè pogueren continuar en la seua activitat, mentre que la resta deproductors podrien continuar optant per l’actual sistema d’assegurances, peròmillorat i adequat a les característiques reals de les produccions i elsmercats.

Només si s’aconseguix assegurar la renda d’agricultors i ramaders espodrà mantindre una activitat que és fonamental per a conservar el medi ambient.I és que els treballadors del medi rural produïxen aliments de qualitatgarantida, sans i pròxims als mercats valencians i, d’altra banda, a través dela seua activitat, fan possible una bona gestió del medi natural i els seusrecursos, un manteniment de la població en els pobles, una salvaguarda delsmodes de conreu i de l’aprofitament de la terra, una gestió del patrimoniarquitectònic i d’infraestructures necessàries (sèquies, camins i sendes), unmanteniment de la biodiversitat tant vegetal com animal i altres beneficis quegaudix el conjunt de la societat, pels quals no se’ls retribuïx i quel’Administració hauria de resoldre per mitjà d’una contraprestació de serveis através d’ajudes agroambientals. En cas contrari, difícilment la societat podràfruir d’un medi ambient com actualment es concep.

El repartiment de les ajudes, d’acord amb criteris ambientals, potgenerar, a més, una major eficiència econòmica. Així el sector justificaria laseua percepció en termes de la satisfacció de les demandes socialsmanifestades, de creació d’ocupació, de manteniment del medi rural, de qualitati seguretat alimentària i de conservació del medi natural.

La solució als problemes del camp passa per la necessitat d’integrarpolítiques agràries, mediambientals i de desenvolupament rural, en les quals lacreació d’ocupació, com a element bàsic d’ordenació del territori, siga elprincipal objectiu. Per consegüent, no cal obviar el paper imprescindible quedesenvolupen les explotacions familiars agràries en la generaciód’autoocupació, a partir de les activitats productives de l’explotació id’aquelles altres que vinguen a donar contingut al caràcter demultifuncionalitat que s’espera que tinguen este tipus d’explotacions en l’entorneuropeu.

Respecte a la difusió dels polígons industrials, és necessari fomentarels polígons mancomunats en l’àmbit comarcal en comptes de fomentar polígonsindustrials en xicotetes poblacions. Per això, haurien d’arbitrar-se mesures decompensació entre els municipis acollidors de polígons i els municipismantenidors d’espai agrari.

També resultaria fonamental, junt amb una millora general dels serveisper al medi rural, garantir l’accés a les noves tecnologies amb una xarxa detelefonia mòbil de cobertura total, així com un ràpid accés a Internet.

Finalment, també ajudaria molt superar l’actual sistema d’ajudesproporcionals al volum de producció o a la dimensió de les explotacions. Elsrecursos públics s’haurien de reorientar progressivament cap als agricultors iramaders que subscriguen un contracte amb la societat a través del’administració agrària. Un contracte en què l’ocupació, com se citava mésamunt, siga un eix prioritari i que continga les condicions de producció que hade respectar l’agricultor, ramader o silvicultor, per a preservar els recursosnaturals, l’espai agrari, el paisatge i la prestació de serveis a lacol·lectivitat.

4B. Comptar més amb les organitzacions professionals agràries

El model actual d’Administració autonòmica s’ha de flexibilitzar i tindre més en compte les organitzacions professionals agràries a l’hora de prestardeterminats serveis a l’agricultor i al ramader, com són la formació, latramitació d’ajudes o les estadístiques.

És també imprescindible que les necessitats bàsiques del sector agrarivalencià isquen d’una taula de concertació permanent entre el Govern valencià iles organitzacions professionals agràries valencianes. Després de tants anys dedemocràcia, resulta inadmissible que, al País Valencià, continue sense existirun marc institucional de participació de les Organitzacions ProfessionalsAgràries, en què s’establesquen de manera efectiva i estable les actuacionsconcretes en matèria de política agrària.

4C. Castigar els delictes contra el medi ambient

EUPV promourà una llei que prohibisca qualsevol abocament a qualsevol lloc sense haver estat tractat prèviament i estancat per un període mínim desis mesos. A partir d’ací, l’abocament fora d’instal·lacions l’executaràl’organisme institucional competent.
Es garantirà un cabal ecològic suficient que mantinga la vida dels riusen la seua màxima esplendor.
Es controlaran els recursos de conca des del naixement fins a lesdesembocadures tant en aigües de superfície com subterrànies i es crearà un plad’utilització de recursos hídrics mediambientalment sostenible.
Totes les indústries i empreses agrícoles ramaderes que exercisquen unaactivitat qualificada seran incloses en un llibre de registre i inspeccionadesper l’Administració en períodes de temps aleatori. L’acumulació de tresincidències sense que s’haja produït reparació o correcció dels sistemes deprotecció del medi ambient serà motiu d’intervenció d’aquella fàbrica, oexplotació agrícola o ramadera, per part de l’Administració, i es perdrà lapropietat, els drets d’explotació de l’activitat i els altres drets que se’npogueren derivar. L’Administració estudiarà si és procedent sanejar i posar de nou enmarxa l’activitat. En cas positiu, procedirà a efectuar les reparacions ocorreccions en el sistema i, una vegada efectuades, la retornarà als seus amos,qui hauran d’abonar els costos ocasionats. En cas contrari, l’empresa seràofertada al mercat, igual que bancs i caixes, que són intervinguts quan perillala seua activitat per una mala gestió i més encara quan es tracta de salutpública. Sempre les persones han d’estar per damunt de qualsevol altraconsideració, perquè encara que a vegades s’oblide, el ser humà forma partdels ecosistemes i, protegint estos, també es protegix, és a dir, tots ensprotegim.
Cada incident serà sancionat en funció de la gravetat i el dany causat.
Les agressions al medi ambient seran delictes penals que implicaranreposició a càrrec del condemnat i, en cas de recursos insuficients, hauràd’efectuar treballs per a la comunitat.

5. PRESERVAR EL MEDI RURAL COM A FONT DE VIDA I POSAR FRE A LA DESERTITZACIÓ

EUPV elaborarà una Llei de Muntanya que declare totes les muntanyes delPaís Valencià com a Zones Públiques d’Especial Protecció. La llei recollirà lesconsideracions següents:

S’escometrà un pla de repoblació i neteja que afectarà tant lesmuntanyes de titularitat pública com les de titularitat privada, sent elspropietaris els qui correran amb totes les despeses. En cas de renúncia, elpatrimoni forestal passarà a titularitat pública, sent aleshores el governautònom l’encarregat d’executar-ho.
Totes les persones inscrites en les oficines d’ocupació passaran a lareserva activa de treballadors forestals. I rebran un curs de capacitacióforestal previ a la seua incorporació a les brigades forestals.
S’activaran projectes d’aprofitament forestal per a la producció debiomassa, ramaderia de muntanya, parcs fotovoltaics, fusta, etc.
Es crearan microembassaments en zones estratègiques amb la finalitat dereduir la torrencialitat de rambles i barrancs que produïxen inundacions i lad’aconseguir xicotetes reserves d’aigua per a abeuradors de la cabanya ramaderade muntanya. Així, s’aniran aprofitant al màxim tots els recursos del campvalencià.
La cabanya ramadera de muntanya ha estat, històricament, un elementregulador del sotabosc que minimitzava al màxim la possibilitat d’incendis forestalsi suposava una aportació alimentària d’alta qualitat, produïda de maneraecològica i mediambientalment sostenible. EUPV organitzarà la repoblació, previestudi de les espècies adequades tradicionalment a les muntanyes valencianes.
Els nous agricultors necessiten un hàbitat adequat. Els seus habitatgeses podran construir en règim de lloguer o de compra i disposaran d’exempcionsfiscals i subvencions. Les hipoteques estaran avalades per Conselleria mentrees mantinga l’activitat agrària. Els habitatges disposaran, a més, dels espaiscaracterístics: corral per a xicoteta granja domèstica i hort ecològicfamiliar. La tipologia general anirà des d’habitatges per a una persona ahabitatges per a famílies nombroses. A més, les persones que decidisquen viureen estes comarques obtindran una sèrie de beneficis fiscals, parafiscals idistintes gratificacions que motiven de forma permanent el seu desig deviure-hi.

El camp llirià: un futur tan negre com el de la garrofa i la garrofera

Quant a les condicions socials, EUPV farà que siguen les millors. El ques’està proposant és un altre model de desenvolupament, un altre projecte devida. Si la societat respon favorablement, es produirà un canvi en cascada queafectarà tot el sistema. Per primera vegada, es posarà a la persona en elcentre de l’interés col·lectiu. La descentralització econòmica farà que lescomarques d’interior, que suposen el 80% del territori i on només viuen el20% de les persones, es vagen reequilibrant amb el que tot això suposa deriquesa, serveis, oci, etc.; en definitiva, el que a EUPV entenem per qualitat devida equiparable a la de les ciutats. Mentre este procés es culmina, EUPVproposa crear centres assistencials comarcals que s’ocuparan de l’assistència integrala les famílies, donaran informació i gestionaran els recursos per a lespersones que vullguen establir-se en els pobles d’interior.

6. APOSTA PEL MANTENIMENT DE L'ACTIVITAT PESQUERA

En els últims anys, l’activitat pesquera valenciana patix diversesproblemàtiques que fan perillar la seua continuïtat: Problemes de conservaciódels ecosistemes marins a causa de la contaminació, del turisme mal planificat,la destrucció d’hàbitats costaners, la sobrepesca i l’ús de tècniques de pescaprohibides. És necessari establir un pla estratègic per a assegurar lasupervivència de la pesca en la costa valenciana que faça sostenible socialmenti econòmicament l’activitat pesquera i els recursos marins. En estaestratègia s’ha d’implicar el sector pesquer, així com les entitatscientífiques i ecologistes.

Alguns elements que hauria d'arreplegar un pla estratègic són els següents:

Elaborar la llei de la pesca.
Redefinir el paper de les confraries garantint un funcionamenttransparent, democràtic i eficient.
Proposar la creació d’Organitzacions Professionals que siguenreconegudes per la Unió Europea.
Dotar de majors recursos financers el sector pesquer per a acomplirobjectius estratègics.
Definir estratègies que permeten recuperar bancs pesquers: creació dereserves marines, vedes, adaptació de tècniques pesqueres.
Incrementar els controls en l’activitat pesquera: grandària del peix,tècniques de pesca, normativa sanitària, gestió econòmica.
Potenciar activitats econòmiques complementàries a la pesca.
Promoure mesures per a conservar la pesca tradicional artesanal com a unvalor cultural.

+ CLIENTELISME PP = + RETALLADES EN EDUCACIÓ

2012-02-04T00:49:00.000+01:00

Noa les retallades en els serveis públics.

Noa les retallades en educació.

Perla depuració de responsabilitats en el Consell.

Assembleaa l’IES Camp de Túria el pròxim dijous 9 de febrer. Participa!

Manifestsindical unitari

ElConsell de la Generalitat va aprovar el passat dia 5 de gener un gran paquet deretallades (publicat el dia 10), que suposa una nova agressió al personal del'ensenyament i de tot el sector públic i als serveis que es presten. És elmajor atac de la història; cap altra Comunitat ha realitzat una retalladad’aquest abast, per la qual cosa només ens queda contestar de forma contundenti conjunta a aquesta nova agressió.

Pretenenestalviar més 1.000 milions d'euros de la forma més fàcil, retallant salaris ila qualitat dels serveis com ara l'educació. Volen retallar salaris delpersonal docent i sanitari, enviar a l’atur durant l’estiu el personal interídocent, reduir el salari i la jornada a 25 hores al personal interí del’Administració del Consell i de la de Justícia, i posar límits a lesreduccions de jornada, així com eliminar els drets a dies de vacances i dedescans, a determinades prestacions socials i la prolongació de la vida laboralmés enllà de l’edat de jubilació.

Nocontents amb això, el Consell ha aplanat el camí per a acomiadar fins a un 25%del personal interí dels diferents sectors, entre els quals es troba elprofessorat interí, la qual cosa pot afectar milers de persones, augmentar lesxifres d’atur i deteriorar més encara la prestació dels serveis públics a laciutadania valenciana i la qualitat de l'ensenyament públic.

Lesmesures aprovades no pretenen ni racionalitzar ni ordenar les administracionspúbliques ni el sector públic, sinó fer caixa a costa de tirar-li mà al salaride les treballadores i treballadors, de les professores i professors. Ensoposem frontalment a totes eixes mesures i per això anunciem una sèrie demobilitzacions que s’allargaran en el temps perquè el Consell retire elDecret-llei. Aquestes mesures no crearan més ocupació ni serviran perfer-nos eixir de la crisi econòmica, tot el contrari: reduiran el consum, lesprestacions socials (beques, ajudes...) i els serveis públics.

Elgovern valencià ha balafiat i ha dilapidat els recursos públics amb unapolítica clientelar basada en els grans esdeveniments que no han generatriquesa ni ocupació, l'especulació urbanística, que ha suposat l'enriquimentd'unes poques persones a costa de la destrucció del territori, i laprivatització dels serveis públics i de l'ensenyament públic amb el desviamentde recursos a la privada que obté beneficis a costa de les arques públiques.

Aquestesmesures se sumen a altres que ja està aplicant la Conselleria d’Educació desdel curs passat: reducció de la plantilla dels centres; l'acomiadament d'unabona part del professorat interí; l'augment de les ràtios; la desaparició deprogrames de educatius, de les activitats de suport o dels desdoblaments...;l'augment de la càrrega de treball del professorat; la disminució de lesdespeses de funcionament dels centres... És a dir, estem assistint a undeteriorament del sistema educatiu públic i de les condicions laborals delpersonal que hi treballa. I mentrestant, es fomenten noves mesures que potencienla privatització de l’ensenyament com la cessió de sòl públic per a laconstrucció de centres concertats.

Peraixò, les cinc organitzacions sindicals han decidit portar a terme mesureslegals per tal que es retire el decret perquè estan convençuts que s'han vulneratdrets i la legalitat vigent. Pretenen que es depuren totes les responsabilitatspolítiques per la mala gestió realitzada, pel que demanem que dimitisca o sigacessat el Conseller Vela, responsable directe en l'elaboració i execució delspressupostos en les últimes legislatures.

Elssindicats consideren necessària una resposta dura i contundent de les treballadoresi treballadors del sector públic, del conjunt de la ciutadania i de lacomunitat educativa (pares, mares, alumnat, professorat, PAS) per obligar elgovern a rectificar. Per això, fem un crida a la participació massiva i activaen totes les accions unitàries de protesta i pressió que es convoquen, tantpels sindicats signants com pels òrgans unitaris de representació del personal (juntesde personal i comités d’empresa) i que també organitzeu en els vostres centreseducatius mesures de pressió per tal que es visualitze el nostre rebuig aaquestes mesures.

ElPresident de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, ha de prendre bona notadel clamor popular expressat el passat dissabte en les manifestacions a Alacanti València per un ensenyament públic de qualitat i contra les retallades eneducació i retirar el decret-llei de retallades salarials.

Les180.000 persones que van participar en les dues manifestacions convocades perla Plataforma, que van col·lapsar València i Alacant i els accessos a les duesciutats, van expressar clarament que volen la fi de les retallades en elsserveis públics i en l’educació, la retirada del decret-llei, la dimissió delconseller Vela, l’abonament immediat de les despeses de manteniment delscentres públics i la cobertura immediata de tot el professorat de baixa.

Aquestesdemandes han de ser ateses de forma immediata pel govern valencià, perquè lesmobilitzacions continuaran fins que s’aconseguisquen aquests objectius. Eldecret-llei de retallades ha estat la gota que ha fet vessar la paciència delprofessorat, fart de suportar retallades des de fa dos cursos per la nefastagestió econòmica del govern i haver de ser, ara, qui pague les factures delgovern.

EEEHHH MACARENA, AGGGRRR!

2012-02-03T00:30:00.001+01:00

Francisco Camps és un home agraït. L'expresident de la Generalitat Valenciana va visitar el diumenge la basílica de la Macarena, a Sevilla. Allí va poder agrair-li la seua absolució, per cinc vots a quatre, d'un delicte de suborn en el cas dels trages. El parlamentari valencià va acudir acompanyat de Javier Arenas, president del PP andalús i devot de la Mare de Déu, Juan Ignacio Zoido, alcalde de Sevilla, i altres rostres destacats del PP de Sevilla.

El lloc triat per Camps i Arenas no pot ser més apropiat perquè els hereus directes del feixisme duguen a terme la seua propaganda. Recordarem que l'actual basílica de la Macarena està situada sobre el solar de l'antic Bar Cornelio (bombardejat, com tot el barri, pels feixistes), lloc en què durant la II República es concentraven anarquistes i comunistes. En esta basílica roman soterrat el general feixista Queipo de Llano, amb el blasó del qual eixia en processó la Macarena fins fa dos o tres anys. Queipo de Llano fou qui va ordenar executar tots els barons majors de 16 anys que vivien en eixos barris obrers. I ací segueix soterrat mentre milers dels executats, seguint les ordes de l'assassí (que cridava a violar les dones dels represaliats perquè conegueren "barons de veritat"), encara no han rebut una digna sepultura on els seus familiars puguen honrar-los. És normal que Arenas i Camps acudisquen al lloc en què s'honra la memòria del genocida. La cabra tira a la muntanya.

Però n'hi ha més. L'extravagància de l'expresident ratlla el surrealisme. Que li fan falta diners al'Hermandad de la Macarena de Sevilla (és el seu soci nº 11.107)? No passares, una ordre i la CAM li afluixa un milió d'euros (ho podeullegir a Público: Elmillón que Camps consiguió a la Hermandad de la Macarena). Després diranque no tenen res a veure amb la fallida de la CAM. Eldiputat i portaveu adjunt del grup parlamentari d’Esquerra Unida en les CortsValencianes, Lluís Torró, ha valorat la subvenció d’un milió d’euros que la CAMva atorgar a la Hermandad de la Macarena de Sevilla per ordre de FranciscoCamps. Per a Torró, “aquesta història surrealista del milió d’euros que Campsva aconseguir per a la Hermandad de la Macarena de Sevilla a través de la CAMmostra clarament el control polític absolut al qual sotmetia el Partido Popularvalencià a la caixa pública intervinguda”. “Amb actuacions com aquesta, la CAMestava predestinada a la fallida i la intervenció”, ha postil·lat. “La responsabilitatdel Consell i de l’expresident Camps en el procés d’enfonsament apocalíptic dela CAM és clara i manifesta”, ha explicat el diputat d’esquerres, que s’haratificat en la decisió del grup parlamentari d’esquerres de sol·licitar lacompareixença de Francisco Camps en la comissió d’investigació sobre la CAM a lesCorts. “El control ferri del PP amb laCAM queda demostrat quan l’expresident de la caixa era capaç d’atendre elsrequeriments de Camps inclús en un qüestió com aquesta, que era simplement uncapritx”, ha assenyalat el parlamentari d’esquerres.

Demoment, i llevat de la felicitació personal, Rajoy no diu ni pruna del futurpolític de Camps. Com ens té acostumats, vaja. Només se’l sent parlar alscorredors de les seus europees. I de miracle. Per això haurem d’estar atents alfutur laboral de Camps, Costa i al futur laboral i/o financer d’alguns delsmembres del jurat popular que els hanabsolt. Dale a tu cuerpo alegría, Macarena.

MargaSanz, la síndica d’EUPV en les Corts i coordinadora de la formació d’esquerresha assenyalat que l’absolució de l’expresident Camps en la causa dels trages “no pot confondre la responsabilitat penal amb la política. Camps estàinhabilitat políticament des de fa molt de temps, no sols pels casos decorrupció pels quals s’ha vist esguitat, sinó també per la desastrosa gestióque ha conduit a la ruïna al País Valencià, i per això seguirem demanant laseua dimissió com a càrrec públic una i mil vegades”, anuncia.

Ladirigent d’esquerres recorda que l’absolució de Camps “ve després d’un judicien el què s’han conegut més detalls de la xarxa de favors corrupta en favord’una camarilla de personatges que es lucraven i que presumptament finançavenel PP. Aquest és el fons de la qüestió, al marge que la justícia absolga aCamps i a Costa d’un delicte de suborn impropi. Que la seua conducta no sigapunible penalment no vol dir que no siga menyspreable políticament ièticament”, subratlla.

Sanzafegeix a aquest respecte: “ens preocupa la distància entre l’ètica, lapolítica i la justícia, i que el model implantat de la corrupció es vejaconsiderat com a normal entre la ciutadania. Per això considerem que qualsevolpersona implicada o imputada en un cas de corrupció ha d’estar apartada delscàrrecs públics, i Camps i Costa han de ser els primers”.

LES I ELS LGTBIQ TAMBÉ SOM CLASSE OBRERA

2012-02-02T00:28:00.000+01:00

Han passat poc més de dos mesos des que el Partido Popular va guanyar les eleccions generals el passat 20 de novembre i ja tenim noves raons per a eixir als carrers. Es presenta una legislatura “calenta”, perquè les paraules del nou govern només han sigut: “retallades, ajust i austeritat”, la qual cosa es tradueix en més precarietat.

Rajoy ha continuat el que ZP va començar: l'ajust de comptes sobre les que estem baix. Ja és hora de donar-li la volta a la truita i exigir el que és nostre. Exigim que retiren d'una vegada el seu recurs d'inconstitucionalitat contra el matrimoni igualitari. No ens fa falta la seua aprovació, perquè eixa llei és nostra. No demanem a Rajoy que siga maricó ni demanem a Ana Mato que es faça bollera. Simplement demanem el que és nostre i no seu. I si ens posen obstacles perquè les nostres decisions polítiques es facen efectives, ens tornarem a trobar en els carrers amb més energia, força i ganes de lluitar per una societat on no existisquen les amenaces del Partido Popular, dels mercats ni de Rouco Varela.

S'acosten reformes laborals que impediran que les més jóvens tinguem un futur estable. I açò vol dir que no podrem tindre un treball digne que ens oferisca independència econòmica i així poder realitzar els nostres projectes de vida. I per a més inri, ens lleven les ajudes al lloguer, ens desnonen i ens impedeixen accedir a una vivenda digna mentres hi ha milers de vivendes buides. En EUA hi ha un gran percentatge de persones LGTBIQ (almenys el 40% segons Periodisme Humà) entre el total de persones que es troben excloses del dret a la vivenda, és a dir, són “sense llar”. Estes dades desmenteixen el mite que som persones privilegiades econòmicament i mostren una altra realitat sobre la precarietat de les nostres vides. El sistema ens fa que siguem antisistema, que ens tornem transmaribibolleres d'esquerres.

Les nostres plomes es veuen retallades quan ens fan pagar una crisi que no hem causat. Quan ens diuen que no hi ha diners per a plans contra el VIH/SIDA mentre s'injecten fortunes de diners públics als bancs i a l'Església, ens recorden a qui serveixen els dos grans partits i per a qui es legisla. Des d'EUPV creiem que són senyals que ens recorden que el nostre lloc continuen sent els carrers i que estem en un moment on hem d'agafar-nos a la pancarta i cridar ben fort que no volem un futur segons les seues regles. Volem un futur on totes les vides meresquen la pena ser viscudes, un futur sense precarietat, sense suïcidis per transfòbia i sense morts a causa del VIH/SIDA.

No podem seguir en un escenari on ens obliguen a triar entre el mateix i el mateix, on se'ns obliga a estar en el centre de les disputes de dos partits que no són tan diferents en les seues polítiques. El PSOE no reforma la llei electoral, i així obri pas a les majories absolutes de la LGTBIQfòbia del Partido Popular. Mentre el PP ens diu que han de ser durs els ajustos perquè l'economia es recupere, finança amb 10.000 milions d'euros a l'any l'Església Catòlica i el PSOE, per la seua banda, vota en contra de qualsevol iniciativa que plantege Esquerra Unida per a acabar amb els privilegis de les institucions que consideren que estem malaltes, que les dones han de sotmetre's als seus marits i que el condó no serveix per a previndre el VIH.

En honor a les activistes que han deixat la seua pell en els carrers perquè hui podem disfrutar el poc que tenim i que estem a punt de perdre, hem de seguir en lluita al carrer amb el cap ben alt i deixant ben clar quines són les nostres demandes i necessitats sense condicions, sense exigències i sense coaccions enfront d'interessos partidistes supeditats a poders econòmics antidemocràtics. Perquè si la democràcia ha de contindre el dret a la participació política, no es pot permetre que existisca una minoria privilegiada que mantinga la seua situació gràcies a explotar-nos, oprimir-nos i violentar-nos. Perquè el nostre parlament ha de servir-nos perquè les nostres vides meresquen la pena ser viscudes i no per a afavorir als insaciables i patriarcals mercats.

Des d'EUPV creiem que és el moment de dir-li a Rajoy que no li serà tan fàcil callar-nos, que no ens representen ni ens representaran mai. És el moment d'acabar amb la dictadura de la patronal homòfoba i que les pancartes del carrer es transformen en lleis que transformen la nostra societat. És el moment que les transmaribibolleres cridem que nosaltres també som classe obrera i migrants que patim la desocupació, la precarietat i la violència del mercat laboral, les lleis d'estrangeria i les lleis que ens consideren “malaltes”. No donarem ni un pas arrere, defendrem els nostres drets i respondrem amb fermesa i determinació a les retallades socials.
Per tot això, ALLISTA'T A LES MILÍCIES ANTIPATRIARCALS!

EN DEFENSA DE LAS BIBLIOTECAS PÚBLICAS

2012-02-01T00:30:00.000+01:00

Artículo de Pascual Serrano.

"Acabo de leer una circular de la Red de Bibliotecas de Castilla-La Mancha, recién gobernada por el PP, con el siguiente contenido:

(…) Para el año 2012 no habrá por parte de la Dirección General ninguna asignación presupuestaria para las adquisiciones de ningún tipo de fondos ni para las actividades culturales. Ante esto, la Biblioteca comunica a todos los ciudadanos y usuarios que:

1. Durante todo el año 2012 no podrá incorporar novedades: ni libros, ni revistas, ni periódicos, ni documentos audiovisuales, ni ningún otro material que suponga adquisición por compra.

2. El servicio de sugerencia de compras (desideratas) queda suspendido. Sin embargo la Biblioteca se compromete a seguir recogiendo sus desideratas para valorar su incorporación a la colección, una vez se disponga de presupuesto.

3. Las suscripciones a publicaciones periódicas no se podrán renovar. Se podrá seguir disponiendo de los ejemplares atrasados y los recibidos por donación.

4. Se suspenden las actividades culturales que supongan coste económico.

Lo curioso es que, al a ir a comentar el tema a la bibliotecaria de mi localidad, me dice que ya este año 2011, con presupuestos del PSOE, no hubo dinero alguno para comprar libros ni películas. En nuestro sistema de administraciones, las principales competencias de educación y cultura corresponden a las administraciones autonómicas. Imaginemos qué tipo de cultura puede augurarse a los miembros de una familia que tienen como criterio no comprar ningún libro ni ninguna otra publicación. Eso es lo que ha decidido la Comunidad de Castilla-La Mancha, y quién sabe si alguna más, con los gobiernos del PSOE y del PP.

Mientras eso sucede, y es mi otra circunstancia preocupante, los jóvenes y los sectores progresistas filotecnológicos no dejan de reivindicar, en aras del acceso a la cultura, que se editen los libros en formato digital, que desparezca el copyright de los libros, que se puedan descargar de internet, que no se criminalicen las copias, que se permita compartir en la red, etc... Se movilizan para todo eso, mientras los gobernantes deciden no comprar ni un sólo libro ni una sola película para las bibliotecas de su barrio sin que nadie haya reparado en eso, ignorando el modelo, en mi opinión, más social de la cultura que son las bibliotecas públicas, para el que no hace falta pagar cuarenta euros de conexión a internet.

Las bibliotecas públicas son el mejor ejemplo de un cultura socializada compatible con el acceso para todos los ciudadanos, los derechos de los autores y la viabilidad de las editoriales y libreros. Muchas generaciones tienen su primer acercamiento a los libros gracias a las estanterías de la bibliotecas de sus pueblos y barrios, la ayuda de los bibliotecarios, los clubes de lectura que allí funcionan, la adquisición de libros sugeridos por los vecinos y lectores... Cualquier ciudadano que tenga interés en un libro puede proponerlo a su biblioteca, conseguir que se adquiera y así logrará no solamente leerlo sin soportar el alto coste del libro, sino permitir que quede a disposición de sus vecinos y poder mantener el sistema de creación y producción de libros. Este sistema incluso se ha extendido a las películas, que también se estaban incorporando a las bibliotecas. Tengo la sensación de que nadie repara en que este sistema era todo un ejemplo de acceso gratuito a la cultura pero que, como no formaba parte del espejismo tecnológico e internauta dominante, nadie le prestaba atención. Tanto hablar de compartir en internet virtualmente y se están olvidando de compartir físicamente. Al final no se va a desarrollar la Ley Sinde, pero sí la no ley, pero sí norma, de Sin Libros (y sin películas) en las bibliotecas."

¡DIVÚLGALO!:

LA UNESCO LANZA ENINTERNET LA WDL, LA BIBLIOTECA DIGITAL MUNDIAL

Ya está disponible en Internet, através del sitio www.wdl.org.

Reúne mapas, textos, fotos,grabaciones y películas de todos los tiempos y explica en siete idiomas las joyasy reliquias culturales de todas las bibliotecas del planeta. La BDM no ofrecerádocumentos corrientes, sino "con valor de patrimonio, que permitiránapreciar y conocer mejor las culturas del mundo en idiomas diferentes: árabe,chino, inglés, francés, ruso, español y portugués. Pero hay documentos en líneaen más de 50 idiomas".

"Entre los documentos másantiguos hay algunos códices precolombinos, gracias a la contribución deMéxico, y los primeros mapas de América, dibujados por Diego Gutiérrez para elrey de España en 1562", explicaba Abid. Los tesoros incluyen el Hyakumantodarani, un documento en japonés publicado en el año 764 y considerado el primertexto impreso de la historia; trabajos de científicos árabes que desvelanel misterio del álgebra; huesos utilizados como oráculos y estelas chinas; laBiblia de Gutenberg; antiguas fotos latinoamericanas de la Biblioteca Nacionalde Brasil. Es fácil de navegar.

Cada joya de la cultura universalaparece acompañada de una breve explicación de su contenido y su significado. Labiblioteca comienza con unos 1.200 documentos, pero ha sido pensada pararecibir un número ilimitado de textos, grabados, mapas, fotografías eilustraciones.

¿Cómo se accede al sitio global?

A través del sitio www.wdl.org. El acceso esgratuito y los usuarios pueden ingresar directamente por la web, sin necesidadde registrarse. Permite al internauta orientar su búsqueda por épocas, zonasgeográficas, tipo de documento e institución.

El sistema propone lasexplicaciones en siete idiomas (árabe, chino, inglés, francés, ruso, español yportugués). Los documentos, por su parte, han sido escaneados en su lenguaoriginal. Con un simple clic, se pueden pasar las páginas de un libro, acercaro alejar los textos y moverlos en todos los sentidos. La excelente definiciónde las imágenes permite una lectura cómoda y minuciosa.

Entre las joyas que contiene porel momento la BDM está la Declaración de Independenciade Estados Unidos, así como las Constituciones de numerosos países; un textojaponés del siglo XVI considerado la primera impresión de la historia; eldiario de un estudioso veneciano que acompañó a Hernando de Magallanes en suviaje alrededor del mundo; el original de las "Fabulas" deLafontaine, el primer libro publicado en Filipinas en español y tagalog, laBiblia de Gutemberg, y unas pinturas rupestres africanas que datan de 8000 A.C.

Dos regiones del mundo estánparticularmente bien representadas: América Latina y Medio Oriente. Eso se debea la activa participación de la Biblioteca Nacional de Brasil, la bibliotecaAlejandrina de Egipto y la Universidad Rey Abdulá de Arabia Saudita.

La estructura de la BDM fuecalcada del proyecto de digitalización de la Biblioteca del Congreso de EstadosUnidos, que comenzó en 1991 y actualmente contiene 11 millones de documentos enlínea. Sus responsables afirman que la BDM está sobre todo destinada a investigadores, maestros y alumnos. Pero la importancia que reviste ese sitiova mucho más allá de la incitación al estudio a las nuevas generaciones queviven en un mundo audiovisual. Este proyecto tampoco es un simple compendio dehistoria en línea: es la posibilidad de acceder, íntimamente y sin límite detiempo, al ejemplar invalorable, inabordable, único, que cada cual alguna vezsoñó conocer.

"ALGUNOS PACOS BUENOS"

2012-01-31T00:30:00.000+01:00

Benvolguts feligresos,

Un sacerdot amic nostre ens ha enviat esta oració de profunda devoció mariana, amb una advertència: Si no repetiu esta oració deu vegades abans de gitar-vos durant esta legislatura vos retallaran el jornal, o vos despatxaran sense indemnització, o no podreu cobrar el subsidi, o vos faran un ERO, o vos apujaran l'IRPF, o vos llevaran un sexenni. Tot depén de la divina providència.

En cas contrari, potser vos envien a alguna ambaixada en l'estranger o vos facen ministre. Avisats esteu.

Oración a San Francisco Rupto, mártir

Paco nuestro que estás absuelto

rehabilitado sea tu nombre,

vuelva a nosotros tu presidencia

y hágase tu voluntad

así en la Generalitat como en los ayuntamientos.

El traje tuyo de cada día

póntelo hoy.

Perdona nuestras indignas sospechas

así como los jurados tus corruptelas,

y no dejes por ellas de caer en la corrupción,

mas líbranos con canal nou.

Amén.

EL PARANY: LA CAÇA FURTIVA RECOLZADA PER PP, PSOE I COMPROMÍS

2012-01-30T00:30:00.000+01:00

El parany, mètode massiu i no selectiu de caça, té el dubtós honor de matar més aus que qualsevol altre mètode de cacera. I en Llíria tenim l'honor de tindre'l al nostre terme de la mà d'uns veïns molt entranyables i modèlics. Però per fi el coneixement de la pràctica il·legal del parany s'internacionalitza. El diari The Guardian, de fet, ha publicat un article on informa de la manca d'acció per part de les administracions per posar fre a esta modalitat de cacera que infringeix la directiva europea d'aus migratòries.

Durant la passada tardor es portà a terme la major matança d'aus d'Europa principalment en terres del nord del País Valencià: el Baix Maestrat, la Plana, l'Alt Palància, el Camp de Morvedre i el Camp de Túria; a més de Catalunya i Aragó, encara que en menor mesura. El parany o trampa és un dispositiu dissenyat per a capturar animals. Els dispositius varien en forma i composició per a cada tipus d'animal i l'objectiu que té la captura (mort o alliberament), però tots els paranys disposen d'elements per a la retenció de l'animal.

En concret, la caça amb parany és una tècnica basada en la preparació d'arbres, generalment garroferes i oliveres, prèviament esporgades i transformades (mireu els frares, que són les puntes verdes que sorgeixen de la copa, i que fan que els pardalets entren a l'interior de la copa). Mitjançant la instal·lació de perxes o penja-robes (travesses en horitzontal), es col·loquen (es paren) varetes d'espart que han estat impregnades amb visc (un pegament especial) per a la captura d'aus, principalment tords. Les aus són atretes a la parança (cada un dels arbres preparats per a la finalitat) amb reclams com la reproducció del cant de les aus per mitjà de magnetòfons i aus engabiades repartides pel recinte de parances. Quan cauen enviscades i immobilitzades, les aus són arreplegades pels paranyers, que estaven a l'aguait a la soca de l'arbre, camuflats i enrotllats en mantes. Si valen per al cant, les engabien. Si no, les maten girant-los el coll o amb un colp en terra. També es fan servir esquers.

Esta tècnica de caça es diu que és massiva perquè no es pot controlar el nombre d'aus que cauran en un moment determinat, i no selectiva perquè qualsevol tipus d'au està exposada a adherir-se a la lliga i, per tant, ser capturada.

I el parany continua viu perquè està auspiciat i protegit, a pesar de ser il·legal (3 sentències judicials donen fe de la seua il·legalitat), per la Conselleria de Medi Ambient, el PP, el PSPV i Compromís. La Conselleria fa la vista grossa, reduint i enviat a cursos als agents mediambientals per a evitar que denuncien als paranyers. Mentrestant, estos, poden exercir la seua labor exterminadora de milions d'aus. Sí, milions d'aus que cauen a les mans d'estos furtius perquè puguen formar part de la famosa paella de pardalets fregits, tords a la jarreta i altres suposades delícies gastronòmiques.

D'altra banda, les diputacions de Castelló i València, el Consell i la Conselleria (totes governades pel PP) no paren d'aplaudir i recolzar este tipus de caça, donant palmadetes a l'esquena a este col·lectiu de caçadors furtius. I tot això per quatre vots. No paren de prometre als paranyers la legalització del parany. Prometen fer tot el que es puga per a retirar el recurs contra esta modalitat de caça, que actualment es troba en el Tribunal Constitucional a l'expectativa de dictar sentència. Igual que amb el cas del Cabanyal de València.

Els paranyers gallegen que el seu mètode serà legal aportant, segons ells, estudis científics que demostren que és selectiu i innocu per a les aus. Diuen haver trobat un visc miraculós gràcies a uns estudis que altres firmen i que ells mateixos han pagat. Per què volen que es retire el recurs del Constitucional? Si tan innocu i selectiu és el parany, a què temen? Quina por tenen a l'estat de dret i a la Justícia? Això d'innocu i ecològic ho diuen perquè els trenquen el crani al matar-los, ja que utilitzen les mans? El visc és intel·ligent i distingeix entre les diferents classes d'ocells?

Un altre tema a tractar és el referit a l'expresident dels paranyers, Pascual Batalla, actualment regidor i membre de la junta de govern de l'Ajuntament de Vila-real per part de Compromís, ciutat bressol dels paranyers. Allí no fa una altra cosa que dilapidar diners públics en temps de crisi i subvencionar concursos de fotografia i esdeveniments sobre la caça amb parany. I tot això perquè puguen demostrar a tot el món com de salvatge i cruel és el seu mètode de caça. Cal destacar que este senyor va ser agafat caçant en la seua parança l'any 2008 quan era el president d'APAVAL (associació valenciana de paranyers) i denunciat al jutjat. Però gràcies a la interpretació del Codi Penal que féu l'Audiència de Castelló, es va dictar sentència absolutòria al no considerar delicte la pràctica del parany i únicament considerar-se la seua pràctica una sanció administrativa.

Un any més els ecologistes d'EUPV de Llíria estarem ací, lluitant i denunciant a tots els paranyers que puguem per a evitar esta matança d'una tradició ancorada en el passat. I tot això amb la complicitat dels partits polítics mencionats adés.

L'ESPILL ISLANDÉS

2012-01-29T00:30:00.000+01:00

Islàndia triplicarà el seu creixement en 2012

després d'empresonar polítics i banquers

Article de Teo Navarro.

A diferència d'Espanya, Grècia o Itàlia, que tenen en els seus governs a persones responsables de la crisi, procedents de Lehman Brothers o Goldman Sachs, Islàndia va aconseguir acabar amb un govern corrupte i paràsit. És la ciutadania islandesa, la revolta de la qual en 2008 va ser silenciada a Europa per temor que molts prengueren nota. Però ho van aconseguir, gràcies a la força de tota una nació, i el que va començar sent crisi es va convertir en oportunitat. Una oportunitat que els moviments altermundistes han observat amb atenció i l'han posat com a model realista a seguir.

Þjóðin! Ekki AGS.
En islandés, "Nació! No a l'FMI".

La història d'Islàndia és una de les més bones notícies dels temps que corren. Sobretot després de saber que segons les previsions de la Comissió Europea, este país del nord atlàntic, ha tancat el 2011 amb un creixement del 2,1% i que en 2012, este creixement serà de l'1,5%, una xifra que supera el triple que la dels països de la zona euro. La tendència al creixement augmentarà inclús en 2013, quan està previst que abaste el 2,7%. Els analistes asseveren que l'economia islandesa continua mostrant símptomes de desequilibri. I que la incertesa segueix present en els mercats. No obstant això, ha tornat a generar ocupació i el deute públic ha anat disminuint de forma palpable.

Este xicotet país del perifèric àrtic va rebutjar rescatar els bancs. Els va deixar caure i va aplicar la justícia sobre els que havien provocat certes desfetes i excessos financers. Els matisos de la història islandesa dels últims anys són múltiples. A pesar de transcendir part dels resultats que tot el moviment social ha aconseguit, poc s'ha parlat de l'esforç que este poble ha realitzat. Del límit que van aconseguir amb la crisi i de les múltiples batalles que encara estan per resoldre. No obstant això, que és digne de menció, és la història que parla d'un poble capaç de començar a escriure el seu propi futur, sense quedar a mercé del que es decidisca en despatxos allunyats de la realitat ciutadana. I encara que continuen existint forats per omplir i foscos per il·luminar.

La revolta islandesa no ha causat altres víctimes que els polítics i els hòmens de finances. No ha abocat cap gota de sang. No ha sigut tan cridanera com les de la primavera àrab. Ni tan sols ha tingut rastre de mediàtica, perquè els mitjans han passat per damunt de randes. No obstant això, ha aconseguit els seus objectius de forma neta i exemplar.

Ara com ara, el seu cas bé pot ser el camí il·lustratiu dels indignats espanyols, dels moviments d'Occupy Wall Street i dels que exigeixen justícia social i justícia econòmica en tot el món.

MÉS D'1/4 DE VALENCIANS DESOCUPATS GRÀCIES AL PP

2012-01-28T03:38:00.000+01:00

I la sagnia continua. I la precarietat, i la desesperació de tants i tants ciutadans. El nombre total de parats a finals de 2011 va ascendir a 641.300 al País Valencià i la taxa de desocupació es va situar al tancament de l'any en el 25'45%, 2'6 punts per damunt de la mitjana espanyola i només superada per Andalusia, Canàries, Extremadura i Múrcia, segons l'Enquesta de Població Activa (EPA), difosa esta semana per l'Institut Nacional d'Estadística. En el quart trimestre de 2011, el número de parats va pujar en 24.000 persones, el 3'88%, mentre que la diferència amb el mateix període de l'any anterior va ser de 65.400 en termes absoluts i d'11'36% en termes relatius.

En el conjunt estatal, el passat any el nombre de desocupats va augmentar en 577.000, fins a aconseguir els 5.273.600 parats i el percentatge de desocupació es va situar en el 22'85% de la població activa. Esta és la primera vegada que a Espanya se superen els 5 milions de desocupats, i la taxa de desocupació és la més alta des del primer trimestre de 1995, quan va arribar al 23'49%.

El diputat i portaveu adjuntd’Esquerra Unida en Les Corts Valencianes Ignacio Blanco adverteix que “les mesures deretallada aprovades per Fabra tindran un efecte funest sobre l’economia, ja queagreujaran la crisi i generaran més desocupació”. Blanco insta al Partido Populara “prendre nota del massiu rebuig ciutadà manifestat en els carrers duesvegades en esta mateixa setmana, i derogar el Decretàs”.

El diputat d’EUPV ha qualificat d’“altamentexplosiva” la situació de la desocupació a el País Valencià, que segons l’EPAde l’últim trimestre de 2011 afecta ja a 641.000 persones, més d’una quartapart de la població activa. “Seguim tres punts per damunt de la mitjana estatalen la nostra taxa d’atur, i açò abans de l’entrada en vigor d’un Decret deretallades que agreujarà la crisi i generarà més desocupació”, assenyalaBlanco, per a qui “s’ha demostrat que les polítiques d’ajust dur no serveixenper a la recuperació econòmica sinó, tot el contrari, ens enfonsen encara mésen la recessió”.

El portaveu adjunt del grupd’Esquerra Unida considera al Consell “directament responsable” de les altesxifres de desocupació al País Valencià, molt per damunt de la mitjanaespanyola. “L’aposta per l’especulació urbanística, el balafiament en gransesdeveniments i la corrupció ens han arruïnat, i ara les retallades de Fabra faranpagar les conseqüències als treballadors i usuaris dels serveis públics, és adir, a la majoria de la ciutadania. El Consell del PP és una màquina de generarcrisi i atur”, conclou Blanco.

FEM PP

2012-01-27T00:30:00.002+01:00

L'OPACITAT DEL PLA DE RESIDUS DEL PP

El PP vol arrossegar als partits de l'oposicióa una política de consens al voltant del nou Pla Integral de Residus (PIR). Ésa dir, per a entendre'ns, vol que justifiquem les seues propostes. La seuadesastrosa gestió ha dut a un caos en el tractament de residus ambinstal·lacions per acabar i milers de tones de fem traslladant-se de nord a suddel país i rebent un tractament insuficient (més del 70% als abocadorssegons les seues pròpies informacions que daten de 2008; no ens faciliten dadesactualitzades).

La solució que volen imposar (ja fa prop de tres anys que hi insistinteixen) és la incineració o, com diuen eufemísticament, valoritzacióenergètica de residus. La UE la contempla a les seues directives..., sí, peròcom la darrera alternativa. Després d'una política de reducció de la produccióde residus (amb campanyes i una normativa eficient d'envasos, que ací noexisteix), cal promoure la reutilització i, en allò que no siga possiblereutilitzar, reciclar-ho. El reciclatge ha d'insistir en la recuperació dematerials per als processos industrials i, molt especialment, en tancar elcicle energètic de la producció d'aliments. Tornar a la terra els nutrients queli hem pres i alliberar l'agricultura de la dependència dels adobs sintètics. L'obtenciód'un compost de qualitat hauria de ser el centre de la política dereciclatge i això és impossible sense una adequada separació en orígen.

Finalment, en allò que sobre, es pot considerar la seua transformació enenergia dins d'uns paràmetres mínims que suposen que l'energia que s'obtingasupere de forma suficient la que es consumisca en el procés. Això és el queexigeixen les normatives europees i, a més, la cremació s'ha de fer amb unesenormes precaucions pels seus enormes efectes potencials contaminants.

Es potdiscutir molt sobre aquest esquema (especialment pel que fa al final), però elque volen fer ací no s'hi assembla en res. Es tracta de convertir lapossibilitat legal de transformar una mínima part dels residus (el rebuig delrebuig) en la "solució final" per al tractament. Un autènticdisbarat. Un més. Quan obrirem els ulls?

El portaveu adjunt d’EUPV a Les CortsValencianes, Lluís Torró, critica que en a penes un mes, el que anaven a sertres plantes incineradores s’han convertit en tres cimenteres. “Davant açò ladesconfiança sobre el PIR creix a la carrera. No sabem quines són lesintencions clares del Consell en matèria de política de residus i avancem queno avalarem la incineració perquè sí, com sembla que pretén el govern delPP”, lamenta.

Torró descriu que des de la reunió mantingudafa setmanes entre la consellera Bonig i Esquerra Unida fins ara, “la nostrasorpresa, com déiem, ha estat la renúncia a construir plantes incineradores ien lloc d’aquestes dur els residus a cremar a les cimenteres. Si la propostadel Consell ja despertava dubtes perquè no era específica, ara s’ha agreujatencara més amb aquests fets. Els problemes de contaminació de les cimenteressón majors que en les plantes específiques d’incineració de residus”.

El diputat d’esquerres afirma que el Consell“no ens dóna informació completa, real i actualitzada del Pla Integral deResidus”. Torró afegeix: “s’ha de demostrar que la incineració és viableenergèticament, que hi ha paràmetres legals que ho indiquen, si no simplementserà eliminació de residus i no hi haurà valorització energètica”, subratlla.Torró recorda que els criteris que han de prevaldre són “la minimització, lareutilització i, per descomptat, que les instal·lacions complisquen elscriteris de proximitat”.

Esquema d'una incineradora

FABRA, TREMOLA, QUE CAMPS TORNA!

2012-01-26T00:46:00.000+01:00

Es pot ser culpable de rebre regals sense saber a compte de què? Millor dit, creu el jurat que este senyor és culpable de rebre regals sense saber per què li'ls feien? I els altres del Govern del PP que van acceptar i van pagar la multa perquè reconeixien que els regals els els feien els corruptes de Gürtel a canvi de favors? L'exvicepresident del Consell, Víctor Campos, i l'excap de gabinet de la Conselleria de Turisme i excap de Protocol de la Diputació de València, Rafael Betoret, s'autoinculparen i van ser condemnats al pagament d'una multa de 9.500 euros. Camps és innocent i els seus subordinats són uns corruptes?

Els del PP valencià i estatal celebren la sentència i reclamen dignitat i rehabilitació de l'honradesa dels, fins ara, dos acusats. Que els donen el càrrec que tenien, a vore si són capaços...
Després de la neteja que féu Fabra, els altres amigatxos, els de partit, molts d'ells relegats per la remodelació del castellonenc, ara reclamaran tornar als primers llocs. Camps ha quedat lliure de culpa i, novament, ho pagarem tots els valencians.
Que se l'enduga Rajoy a Madrid, ja que el volia de gaidó, davant, darrere, damunt i baix d'ell. Que el faça ministre de Cultura (per la seua elegància innata), o ministre de Sanitat (per sobreviure al que li tiren), o ministre d'Educació (per la seua ètica immaculada), o ministre d'Economia (per la seua habilitat per a les finances), o ministre d'Afers Estrangers (perquè se'n vaja ben lluny).

Quasi tres anys després que s'iniciara la investigació judicial sobre el cas Gürtel, un jurat popular ha conclòs, per una majoria de cinc vots enfront de quatre, que l'expresident Francisco Camps i l'exsecretari general del PPCV Ricardo Costa són "no culpables" del delicte de suborn passiu impropi. El jurat entén que la relació de Camps i Costa amb els caps de la trama Gürtel "era merament comercial" i no valora les proves per "inconsistents" i perquè "no són concloents". El jurat sembla oblidar que Camps i el Bigotes, i això ho hem escoltat tots, tenien una relació de complicitat, eren "amiguitos del alma", i que Camps li reconeixia que le quería un huevo i que "te has pasado con el regalo". Fins i tot l'esposa de l'expresident estava en la tramoia. Però el jurat només veu relacions comercials, no veu que estos personatges són molt més que simples comerciants, que també. Segons ha explicat el seu portaveu, el jurat considera provat "que la relació" entre els presumptes caps de la trama corrupta (Francisco Correa, Pablo Crespo i Álvaro Pérez 'el Bigotes') amb Camps i Costa "era merament comercial", per la qual cosa entenen que "no van rebre cap regal en consideració al seu càrrec". I els trages, els rellotges, les bosses, els regals per als fills de Camps...?
Estaria bé que el dia de demà s'investigara la situació laboral d'alguns membres del jurat, que, estos sí, han sigut un jurat popular.

Per a declarar als acusats "no culpables" bastaven cinc vots (hi ha hagut cinc "no culpable" i quatre "culpable"). Però per al veredicte de culpabilitat se'n requerien set. Després del veredicte només resta la sentència, absolutòria i immediata. Davant de la resolució pot interposar-se recurs en el Tribunal Suprem, però abans ha de ser redactada la sentència, un procés que pot allargar-se fins a una setmana.

Carlos Lirio en l'hotel Inglés de València,
on estava reunit el jurat

Teòricament, el jurat estava aïllat sense mòbils, periòdics, sense accés a internet, sense televisió, etc., en l'hotel Inglés de València, custodiat per la Policia, i amb la prohibició de mantindre contactes amb l'exterior. Esta és la situació en què han viscut els 11 membres del jurat (nou titulars i dos suplents), dels quals tres ja havien reconegut, abans d'acabar el juí, que veien Costa i Camps innocents. Segons informa el Levante, un membre de Nuevas Generaciones del PP valencià, que ha seguit quasi tot el juí contra l'expresident de la Generalitat Francisco Camps i l'exnúmero dos del PPCV Ricardo Costa en la sala de vistes, va ser sorprés en la terrassa de l'hotel on menja i dorm el jurat. El simpatitzant de Camps, un llicenciat en dret que s'anomena Carlos Lirio, estava prenent un aperitiu amb son pare. La situació es va produir un dia després que el magistrat que presideix el juí, Juan Climent, advertira que ningú es pot comunicar amb el tribunal popular. Segons fonts del PP, "el jove estava comprant amb son pare" i de "manera casual" es va assentar en la terrassa de l'hotel del jurat. Barberà, l'alcadessa de València, ha dit que no sabia què feia allí "ese chiquillo".

Tant Camps com Costa estaven imputats en el cas dels trages, acusats de rebre diversos milers d'euros en regals per part de la trama corrupta Gürtel, suposadament especialitzada a corrompre polítics per a fer-se amb contractes públics. El jurat considera no demostrat que els regals rebuts hagen sigut pagats per la trama. En el mateix període de temps en què es realitzaven els suposats dons, els empresaris van resultar adjudicataris de milionaris contractes en l'administració autonòmica.

Durant tot el juí Camps s'ha mostrat molt maleducat i meninfot. Al sentir el veredicte, Camps ha mantingut el somriure en tot moment mentre Ricardo Costa ha rebut la sentència amb gest seriós. Que hui no s'ha fet els gramets de caviar? Fixeu-vos en la cara que fa en el moment que lligen la sentència: és tot un poema.
El públic que omplia la sala ha esclatat en aplaudiments, provocant que el magistrat-president del tribunal, Juan Climent, ordenara desallotjar-la. Fora, al carrer els esperaven aigua i ous de molts valencians indignats, però també moltíssims més valencians que tenen la poca vergonya de recolzar-lo i ballar-li els nanos encara. Quin país... Anem de cap a l'abisme. Enhorabova de totes formes. Un altre que, amb raó, ja pot creure en déu. De moment...

LA DESFETA DE L'ESCOLA PÚBLICA PER PART DEL PP

2012-01-25T15:24:00.000+01:00

No ens quedem parats!
Lluitem pel nostres drets perquè nosaltres sí que complim amb els nostres deures! Manifesta't demà dijous a la vesprada per l'escola pública!

Els directors d'escoles i instituts valencians s'organitzen.

Expectació per la promesa de Fabra de pagar de manera imminent el deute als centres públics i concertats.

Notícia apareguda al Vilaweb

Els directors d'escoles i instituts valencians portaran, tots alhora, el dia 1 de febrer, els balanços de l'any passat a les direccions territorials d'Educació en senyal de protesta per la dramàtica situació que viuen per causa de la morositat del govern valencià. Ho decidiren ahir a la vesprada els directors, reunits a València per a pactar accions de protesta conjuntes i per a teixir una xarxa entre tots els centres que permeta de centralitzar actes i problemes.

Poques hores abans de la reunió el president de la Generalitat, Alberto Fabra, havia assegurat (comunicat oficial) que els centres educatius cobrarien de manera immediata 'els deutes pendents' del govern. No hi ha notícia que els centres reberen ahir els diners, que pugen a 35 milions d'euros en total, i per això hui al matí hi ha una gran expectació per a veure si s'ha fet el pagament o no.
Per la seua banda, al Levante de hui s'afirma que el president de la Generalitat, Alberto Fabra, ha anunciat este matí que la Generalitat ha abonat els gastos de funcionament del tercer trimestre de2011 que devia als col·legis públics i concertats. També diu que ha pagat partdel bonollibre i el transport escolar.

Dijous, gran manifestació

La principal mobilització d'aquesta setmana serà demà, i consistirà en una manifestació contra la retallada del Consell en tots els sectors. Ara, els centres proposen que cada dijous hi haja concentracions de cinc minuts a migdia davant de la porta. I cada dilluns, com s'ha fet aquestes últimes setmanes, uns quants mestres i alumnes aniran a l'aula amb una samarreta negra en senyal de dol.

A més, mestres, professors i sindicats del País Valencià tenen pensat d'anar fins a l'aeroport de Castelló i fer-hi una concentració per a protestar contra el malbaratament de la Generalitat. És una de les propostes que ha tingut més èxit en les assemblees comarcals d'aquests últims dies, i que han recollit tots els sindicats d'ensenyament (STE-PV, CC OO, CSIF, ANPE i FETE-UGT), coordinats amb la Plataforma en Defensa de l'Ensenyament, FAPA-València i Escola Valenciana.

Polèmica per la supressió de les activitats extraescolars com a mesura de protesta

Els directors van decidir, també a la reunió d'ahir, de suprimir, com a acció de protesta, les activitats extrascolars gestionades per empreses de la Generalitat i de no fer cap pressupost per als trimestres vinents fins que no hagen cobrat tot el deute del 2011.

La primera d'aquestes dues mesures, que en alguns centres ja s'aplica de fa dies, ha generat certa inquietud en en alguns pares. FAPA-València fou de les primeres entitats que va denunciar la situació a les escoles i els impagaments del Consell, però ahir va fer arribar aquesta carta als centres, dient que s'oposava a la supressió de les activitats extraescolars considerant que havia rebut diverses telefonades de famílies en aquesta línia i argüint que qui n'eixia perjudicat era l'alumne.

També va fer arribar una carta a uns quants centres l'empresa Biopark de València, que organitzava les excursions al zoo i que ha vist com uns quants centres deixaven de programar-ne. A la carta, l'empresa assegura que és privada i que no té cap vinculació amb la Generalitat, motiu pel qual quedaria al marge d'aquesta mesura.

La reunió dels directors i l'anunci de Fabra devien refredar ahir la proposta dels sindicats de fer tancaments als centres després de l'horari lectiu, encara que se'n van fer alguns, sobretot als centres de secundària. Siga com siga, fonts de la comunitat educativa asseguren que les accions de protesta continuaran, per més que el govern faça efectiu el pagament del deute hui, perquè aquest deute tan sols és un dels problemes que té el sistema educatiu valencià.

L'ASFALT I LES URBANITZACIONS

2012-01-24T00:30:00.000+01:00

La ciutat ha de ser compacta, equilibrada, destinada ala vida social, dissenyada de forma participada i amb criteris desostenibilitat social, econòmica i ambiental. On es garantisca la qualitat devida, la llibertat i l'exercici dels drets des de la coresponsabilitat.

Per això, estem en contra de la política de segonavivenda que actualment suposen les urbanitzacions. És cert que cada vegadaexisteixen més persones que s'han traslladat a viure a elles com a primeravivenda. Però també és cert que molts dels empadronats en les urbanitzacions hoferen per interés, com aquell que s'empadrona en determinat lloc per a optar adeterminat col·legi, etc., i no té allí ubicada la seua residència habitual, laqual cosa considerem un frau a la democràcia.

La regidora d'urbanisme ha afirmat que “des del Governde Llíria continuarem treballant amb els veïns i la resta dels grups políticsper a desenvolupar tots els processos necessaris, perquè urbanitzar significaavançar per a tots”. Avançar sí, però de manera i amb criteris desostenibilitat, i per a tots.

Quan parlem de sostenibilitat, hi ha tresaspectes que han d'implementar-se perquè l’“avanç” que es proposa no comprometales actuals generacions ni les futures:

- Sostenibilitat social:

S'exigirà de qualsevol projecte urbàanominat sostenible que responga a les demandes socials del seu entorn,millorant la qualitat de vida de la població, i assegurant la participacióciutadana en el disseny del projecte.

- Sostenibilitat mediambiental:

L'urbanisme ha de provocar la menor alteració del'ecosistema en què s'insereix: causar el menor impacte possible sobre el mediambient i el territori, consumir la menor quantitat de recursos i energia igenerar la menor quantitat possible de residus i emissions.

- Sostenibilitat econòmica:

El projecte ha de ser econòmicament viable per a nocomprometre més recursos econòmics que els estrictament necessaris, ja queestos són sempre limitats, i les necessitats la societat, sempre superiors alsrecursos disponibles.

Des d'estos principis, ens preguntem:

Quin benefici suposa el model que s'està implantant iimposant en les urbanitzacions? Cap. Què té de roín el model actual, deixant de costat laseua pròpia existència i la seua impossible reconversió? Que no té xarxa declavegueram, amb els problemes de contaminació que això provoca. Per què no s'ha plantejat mantindre este model isolucionar prioritàriament el problema del clavegueram, seguint l'exemple quetenim en el Jardí de Lauro?

Motius per a defendre l'actual model tradicional,“antic”, ja implantat:

- Sostenibilitat social:

Partim de la base que ningú té el dret de decidir siel lloc on viu algú és habitable o no, excepte el propi habitant, siguen quinessiguen les normatives i vinguen estes d'on vinguen. I ací és on apareix lallibertat d'elecció.

Triar implica de vegades sacrificar o no qüestions quepodríem qualificar d'accessòries, encara que no menors. Hi ha els queprefereixen no fer eixe sacrifici, o la seua escala de valors és diferent, iens pareix perfecte, estan en tot el seu dret. Amb això volem dir que hi hamoltes persones que volen viure com viuen, triant o sacrificant serveis que noconsideren essencials per a acostar-se al seu ideal de vida, en favor d'altrescontraprestacions. Ens pareix una contradicció que qui advoca per la llibertatdels mercats, la seua desregulació, etc., es dedique a regular i coartar lallibertat individual i imposar unes condicions de vida a qui no les ha demanati imposar la seua idea de “qualitat de vida” com única i verdadera.

Estem segurs que l'elecció de la majoria de personesque actualment viuen en les urbanitzacions fou conscient, valorant, tantpositivament com negativament, les mancances i beneficis, i no estan d'acordamb la regidora d'urbanisme quan diu que “és una necessitat per als seus veïnsi una assignatura pendent en la nostra població” els projectes d'urbanitzacióque s'han portat i que es duran a terme durant la legislatura, i que estan encontra de l'asfalt, la il·luminació viària, els dóna el mateix soterrar o no lalínia elèctrica, etc. Amb ells estem, i amb ells estarem.

Estem segurs que moltes de les persones que van votara favor d'urbanitzar ho feren pensant que els seria més favorableeconòmicament, convençuts que s'anava a urbanitzar així, sí o sí, que pel desigo necessitat de fer-ho. És cert que hi ha persones que, com sempre, fan méssoroll que els que estan contents, que consideren tercermundista no tindreservicis que consideren bàsics i imprescindibles com l'asfalt, enllumenat, etc.Açò té fàcil solució: traslladar-se a viure al nucli urbà. Això comportariaperdre altres contraprestacions que influeixen en la seua “qualitat de vida”, iací entra la seua llibertat d'elecció. Que pensaríem si els del poble exigirenel dret de disfrutar d'una piscina privada particular, d'un lloc privat pera fer les paelles dels diumenges, d'un terreny privat perquè juguen elsxiquets…? No seria això millorar la seua “qualitat de vida”?

- Sostenibilitat mediambiental:

Les urbanitzacions són intrínsecament insosteniblesmediambientalment. La dispersió i la llunyania dels serveis obliga a lanecessitat de trasllats en vehicles de motor, necessitat quantitats ingents desòl per a donar cabuda a poca població, reg de jardins privats, molts d'ellsamb aigua potable, etc.

Per això, estem en contra de les urbanitzacions com amodel urbà, i apostem per urbs compactes però enjardinades, intercalant hortscomunitaris, etc. Considerem més eficient la construcció en altura que ensuperfície, un model urbanístic d'immobles amb zones enjardinades, esportives ide jocs infantils connectats amb el viari urbà, i amb els serveis bàsicsnecessaris ben pròxims. També per això, no considerem cap ”necessitat”incorporar les urbanitzacions al nucli urbà. Ja que no podem obviar la seuaexistència i que cal minimitzar l'impacte mediambiental que produeixen lesactuals urbanitzacions, recolzem la idea de la necessitat de construir la xarxade clavegueram i tota la infraestructura necessària per al seu funcionament.

Però també per això ens posicionem radicalment encontra de la incorporació de l'enllumenat viari a les urbanitzacions. Pareixque l'equip de govern no ha tingut en compte, i no podem estar a favor, quesignifica multiplicar per més de 8 la superfície il·luminada en el terme deLlíria amb l'impacte mediambiental que comporta, no només de consum energètic,sinó per la contaminació lumínica i preservació del cel fosc, l'impacte sobrela fauna nocturna, sobre la flora. La possibilitat d'utilitzar energia solartampoc és solució, ja que no és només un problema de consum energètic, i perquèamb el temps genera residus, bateries, que actualment no tenen possibilitat deser reciclades. I d'altra banda, algú ha calculat la utilització d'esteenllumenat? Quants vianants circulen pels carrers en horari nocturn per lesurbanitzacions? La probabilitat és que la major part dels fanals no il·luminen“ningú” durant dies i dies. Quin rendiment tindrà?

Amb el mateix argument de la utilització: és necessariasfaltar i enreixar les zones verdes quan tots els possibles usuaris tenen laseua pròpia zona? No seria més “ecològic” i minimitzaria l'impacte deixar campo bosc en estes zones que no estan construïdes?

Sostenibilitat econòmica:

Està clar que no totes les persones que viuen en lesurbanitzacions tenen la capacitat econòmica per a fer front al gasto que suposaurbanitzar, siga quin siga el model, i que, com a poc, compromet el pressupostde la majoria, que veurà minvada la seua “qualitat de vida”. És per això ques'han d'escometre les reformes estrictament necessàries.

Per tot l'anterior, considerem innecessària totaactuació urbanística que excedisca de la construcció de la xarxa declavegueram, i subministraments bàsics en casos particulars.

Per a acabar transcrivim una carta publicada en el“Llíria digital”, que probablement no haja eixit en el “Recull de premsa” i quehauria de fer-nos pensar:

“És un dia trist per a mi i supose per a molts delsmeus veïns. En concret un 56% dels propietaris de la meua urbanització.

Trist perquè trií viure en la urbanització Edeta pelseu entorn "rural". M'estime les garroferes i els pins quem'envolten. M'encanta que els xiquets juguen en el carrer. M'agrada l'olor deterra mullada quan plou i que els turistes del parc de Sant Vicent allarguenels seus passejos pels camins de la meua urbanització. Açò s'acabarà en breu.Ara quan ploga oldrà a asfalt brut. Els nanos es ficaran a casa a jugar a la play.Ningú passejarà pels carrers, perquè l'asfalt no convida i molt menys pelsjardins enreixats. Per a més mostra un botó: acosteu-vos per les urbanitzacionsde Puig i Lis, la Vall de Llíria o Xelardo (la urbanització de la regidorad'Urbanisme) i voreu que no hi ha ni una ànima que passege o jugue pels seuscarrers...

Fins al dijous, tenia l'esperança de fer entrar en raóa l'equip de govern de Llíria. Per què m'anaven a fer cas? Simplement perquèells mateixos han oferit als partits de l'oposició treballar conjuntament en unnou model d'urbanització. I per què treballar en un nou model? Perquè el seuactual model és lleig i és car: inclou instal·lacions innecessàries, nobeneficia els veïns però sí a les companyies subministradores, no és sosteniblemediambientalment, molt menys econòmicament... Puc seguir amb una llarga llistaperò ho resumiré: els veïns que ho han de pagar no ho volen i així ho han fet saberen les últimes eleccions al PP de Llíria.

A Edeta, el model “antic” li ha vingut imposat per laregidora d'Urbanisme: esta malvada ha agafat a quatre ignorants de laurbanització, els ha dit que esta “era l'única forma d'urbanitzar” (hi hatestimonis que poden corroborar açò), els ha fet creure que havien triatl'empresa urbanitzadora... I estos quatre titelles han contaminat amb mentidesa una part de la propietat... Però no a la majoria de la propietat. Insistisc,este projecte no ha sigut triat per la majoria de la propietat. Dir una altracosa és tergiversar o continuar mentint...

Així, doncs, en breu, Cobra, Telefónica, Iberdrola iAqualia (i alguna més) es lucraran un poc més gràcies a setze representantspolítics... Pagarem una "preciosa" instal·lació elèctrica que nopodrem utilitzar, i un llarg etcètera d'injustícies.

Als 11 vots delPP, en contra que s'intente negociar amb l'empresa urbanitzadora unamodificació del projecte que podria beneficiar els veïns, s'han sumat els 5 delPSOE... Dic bé: 16 vots (el PP + el PSOE) en contra que s'intente negociar ambl'empresa urbanitzadora!!! Com es pot estar en contra d'açò?!

En fi, tot s'acabarà. D'ací a poc, la urbanitzadoraCobra començarà a destruir el meu entorn i a fotre la meua economia i la de totsels veïns de la meua urbanització...”

EL CONSELL PONE EL HOSPITAL FANTASMA DE LLÍRIA A LA VENTA

2012-01-23T19:42:00.009+01:00

La Conselleria de Sanidad baraja como opción más factible la venta de hospitales públicos, en concreto Llíria y Gandía, a grupos privados para poder ser inaugurados, dada la insolvencia económica de la Generalitat.

Por mucho que afirmen, y la idea que han extendido, de que se abaratan costes mejorando el servicio, y de que no afectará a los pacientes, es falso. La privatización de hospitales afecta a las pruebas y tratamientos en función de sus resultados económicos.

Como en toda empresa privada, la prioridad de estos hospitales es maximizar la rentabilidad económica, anteponiendo el beneficio de las “cuentas del hospital” al beneficio de la “salud de los pacientes”. Se prefiere un tratamiento que ingrese más de lo que cueste, independientemente de su mayor o menor efectividad para el paciente. Los médicos pasan, de ser trabajadores del estado, a convertirse en empresarios del sector, ya que también reciben pluses económicos si ingresan más para el hospital de lo que gastan en pruebas y tratamientos. Se pone además en peligro el suministro de tratamientos efectivos, pero poco rentables desde el punto de vista económico, como los de muchas enfermedades degenerativas, de según qué tipos de cáncer, hospitalizaciones de larga duración ,etc que acaban siendo tratados en centro públicos, contribuyendo así a la idea del supuesto encarecimiento de lo público frente a lo privado.

La deriva neoliberal del PP y PSOE nos ha llevado a privatizar todo lo privatizable. En particular la sanidad pública, y más ahora que viene impuesta por los mercados, el FMI desde la UE a través del Pacto del Euro (firmado por nuestros políticos), al igual que está pasando con la reducción del déficit y el gasto social, el cuál es uno de los menores de Europa.

No es cierto que el sistema esté en quiebra, obsoleto, etc. Nuestro sistema público sanitario, está entre los mejores, habiendo sido valorado por la OMS como el 3º mejor del mundo, junto al de Suecia en el 2010. Y a la vez es uno de los más baratos, ya que destinamos menos porcentaje de PIB al gasto sanitario que la mayoría de países desarrollados. Países que poseen peor calidad, que no cubren a todos los ciudadanos, no todos los servicios...

Por todo ello rechazamos completamente la puesta en venta de los hospitales de Llíria y Gandía, y en general, de todo intento de privatización de cualquier servicio público, ya que perjudica a los ciudadanos, tanto en la calidad, como en un coste más elevado que se tiene que pagar por un peor servicio.

El objetivo de la sanidad pública es el bienestar del paciente y no la “rentabilidad económica” de cuidar de la salud de éste. Todos enfermamos, y todos tenemos derecho a una asistencia sanitaria de calidad. Y no admitimos que se pongan reparos a destinar recursos a nuestra salud mientras se destinan cantidades ingentes a inyecciones a la banca, falsos rescates, etc.

La salud no es una mercancía y no se puede poner en venta.

PER DAMUNT DE LES POSSIBILITATS DE QUI?

2012-01-22T00:30:00.000+01:00

Escrit de Francisco Pastor Guzmán

Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del Govern, ens demana alsespanyols "un esforç més". Alberto Fabra Part, president de laGeneralitat Valenciana, diu que els valencians "vivíem per damunt de lesnostres possibilitats".

Treballe des de fa 14 anys en I+D i des de fa 10 anys ho compatibilitze ambunes hores setmanals de professor en la universitat. Em vaig esforçar de xicoteti adolescent a intentar aprendre, traure bones notes i passar-ho bé. Em vaigesforçar en la universitat per a traure la carrera i passar-ho bé. Em vaigesforçar després donant classes particulars i continue ara esforçant-me en elsmeus dos treballs.

Fa 10 anys, la meua parella i jo compràrem un pis que entrava dins deles nostres possibilitats. Ara, després de 10 anys d'esforç, hem estalviat elsdiners suficients per a pagar el que ens queda d'hipoteca. Estic molts anysesforçant-me i mai he viscut per damunt de les meues possibilitats. Podiapermetre'm cotxes més cars però no me'ls he comprat; mai he demanat un crèdit pera anar-me'n de vacacions; vaig reformar el meu pis quan vaig tindre diners pera fer-ho. M'esforce a educar els meus fills el millor possible, els porte al'escola pública i m'esforce en l'associació de pares per a ajudar amillorar-la. Quan els meus fills emmalalteixen els porte a la sanitat pública isi em queda xarop a casa li dic al metge que no em faça una recepta que nonecessite.

Ara estic a punt de quedar-me sense faena gràcies a que han viscut"per damunt de les nostres possibilitats". Ara em demanen "unesforç més". Jo sempre he pagat puntualment la hipoteca i ho seguisc fent,així que no he afonat la banca. Jo no he fet abaixar la Borsa, no he afonat elsmercats, no he unflat l'economia, no he especulat amb la vivenda, no heorganitzat carreres de cotxes en la meua ciutat, no necessite un aeroport senseavions, no tinc un iot per a veure l'eixida de la Copa Amèrica, no he anat maia veure l'òpera en el Palau de les Arts. Jo no he deteriorat l'escola ni lasanitat públiques, no he tingut beques ni subvencions, no he cobrat mai ladesocupació ni he provocat dèficit a l'Estat, l'autonomia ni la SeguretatSocial. Jo no conec a Moody's, Fitch ni Standard & Poor's però sí que conecals que van viure per damunt de les meues possibilitats. Jo no els vaig votar,a mi no em representen. Soraya, l'esforç els el demanes a ells.

DÍHUIT MESURES DE JUSTÍCIA FISCAL PER A CREAR OCUPACIÓ

2012-01-21T00:30:00.001+01:00

Tots contribuiran al sosteniment dels gastos públics d’acord amb la seua capacitat econòmica per mitjà d'un sistema tributari just inspirat en els principis d'igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscador.

Article 31 de la Constitució Espanyola

EnEUPV també ens preocupem pel dèficit. Un dèficit excessiu prolongat en el tempslimita les opcions de les noves generacions. Però el dèficit és també uninstrument de política econòmica. Si és necessari per a crear ocupació l’acceptemperquè no és un gasto, sinó una inversió en l'única cosa que genera riquesa: eltreball humà. Si la despesa es genera per les ajudes donades a la banca les rebutgem,perquè només engendren deute i especulació financera i agreugen la crisi, talcom s'està comprovant.

Elsobjectius principals de la reforma fiscal que proposem des d’Esquerra Unida iIzquierda Unida:

Garantir els principis d'equitat i progressivitat establits en la Constitució Espanyola.
Assegurar el finançament sense dèficit superior al 3% (entés per al conjunt del cicle) de les necessitats pressupostàries de les Administracions Públiques, garantint en tot moment la consolidació i desenvolupament dels serveis públics que constitueixen l’anomenat Estat del Benestar, i molt especialment la sanitat, l'educació i l'aplicació de la Llei de Dependència.
Situar la contribució fiscal estatal en la mitjana dels països de la Unió Europea, de manera que en l'exercici final de la legislatura (2015) la contribució fiscal a Espanya se situe en el 40% del PIB, és a dir, un augment mínim aproximat de 8 punts.

Antecedents:

L’anterior govern del PSOE (Rubalcaba) reconeixia en una entrevista de setembre de 2011 que durant la dècada passada s'han rebaixat els impostos en una mitjana de 22.800 milions d’euros anuals.
El FMI estableix en almenys 4 punts del PIB espanyol els regals fiscals que es fan ací. La suma de bonificacions, exempcions i deduccions (gastos fiscals) en el Pressupost de 2011 supera els 40.000 milions, sense tindre en compte impostos com l'IBI, del que estan exempts tots els edificis propietat de l'Església Catòlica.
Al costa d’això, a Espanya es donen cinc circumstàncies diferencials:

a) Una baixa contribució fiscal

La diferència de contribució fiscal aEspanya en 2010 amb relació a la UE a 15 és de 31’5 punts del PIB a 40’4 puntsde PIB segons el Ministeri d'Economia i l’Eurostat, és a dir, una diferència de8’9 punts. Els únics països d'Europa amb menor contribució fiscal que Espanyasón Eslovàquia, Grècia, Irlanda, Letònia, Lituània i Romania. La contribuciófiscal de països semblants a Espanya és: Àustria (42,5%), França (41,6%),Itàlia (42,4), Països Baixos (38,5%) i Regne Unit (36,1%).

b) Una elevada economia submergida

Diversos estudis situen l'economiasubmergida en un ventall d'entre el 20 i el 25% del PIB. La mitjana de la UEestà en el 15%. Els estudis molt concrets del Sindicat de Gestió i Tècnicsd'Hisenda l'estimen en el 23’3% del PIB.

c) Un alt frau fiscal

Que en un 75% prové de les gransempreses i fortunes per un import de 42.700 milions d'euros anuals.

d) Una inversió dels principisd'equitat i progressivitat fiscal, establits en la Constitució. De manera que s’acompleixperfectament el que exposà el multimilionari Buffet, que la seua secretàriapaga, proporcionalment, més impostos que ell:

· Les rendes deltreball paguen més que les de capital. Així, un euro obtingut treballant pagamolt més que un euro obtingut en la venda d'unes accions.

· Les rendes moltaltes paguen progressivament menys que les rendes més baixes.

· Les pimes paguenproporcionalment més impostos que les grans empreses.

· Hi ha mecanismeslegals per a evadir impostos per a les grans fortunes

e) La fiscalitat no penalitza lesactivitats contaminants, insalubres i perilloses que no apliquen mesurescorrectores.

Lesferramentes que proposem des d’Esquerra Unida per a acomplir els objectiusabans mencionats són:

A.LLUITA CONTRA EL FRAU FISCAL I L’ECONOMIA SUBMERGIDA

Elfrau fiscal i l'economia submergida redueixen de forma decisiva els recursosdel nostre sistema fiscal. Limiten el finançament del conjunt de lesAdministracions Públiques, la cobertura de les necessitats socials icomprometen el futur desenrotllament econòmic i social del país. Produeixen desigualtaten les aportacions dels distints col·lectius de contribuents, i trenquen elsprincipis de justícia, igualtat i progressivitat del sistema, fomentant ladesvinculació dels contribuents amb els seus deures fiscals i generant greugesi desvertebració social. Falsegen la competència i la transparència del mercat.

Elcombat contra el frau fiscal i l'economia submergida és un factor determinanten la correcció del dèficit públic pel seu important potencial. Diversosestudis solvents fixen el volum d'economia submergida al nostre país entre el23 i el 25% del PIB. Una disminució al voltant de la mitjana europea (12%)representaria una recaptació fiscal aproximada d'uns 4 punts de PIB. El vessantfiscal de l'economia submergida abastaria els 161.000 milions, mentre que laderivada de l'ocupació irregular arriba a ser de 84.000 milions, segons elSindicat de Gestió i Tècnics d'Hisenda. Amb la pressió fiscal actual i el tipusmitjà de cotització a la Seguretat Social, les implicacions fiscals d'estesxifres són de 80.000 milions en concepte d'impostos i 32.000 milions encotitzacions (quota treballador i patronal).

Lesmesures a prendre, des del nostre punt de vista, són:

1. Definir un Pla de Lluita contral'Economia Submergida que establiscaobjectius de reducció de l'economia submergida en 3 punts anuals de PIB en elsexercicis 2012, 2013, 2014 i 2015. Increment de recaptació fiscal 10.000milions d’€ a l’any i 4.000 milions de cotitzacions. Increment fiscal al finaldel període: 40.000 milions d’€ (limitació del dèficit en 4 punts de PIB) i 16.000milions d’€ en cotitzacions

2. Establir un Pla amb objectius anualsquantificats per a combatre el frau fiscal, centrant-se especialment enl'evasió originada des de les gransempreses i capitals, que ha sigut fixat en 42.700 milions d’€ anuals ambl'objectiu de reduir-la en un 75% en el període de la legislatura. Duplicarl'eficàcia recaptatòria de la lluita contra el frau en els restants subjectespassius per mitjà de la fixació d'objectius anuals.

3. Reforma profunda de l’AgènciaEstatal d'Administració Tributària,augmentant els seus recursos materials i humans fins a convergir en tres anysamb la mitjana europea. Canviar els procediments de treball de l'AEAT, buscantla qualitat de la inspecció més que la quantitat. Reformar la metodologia,l'organització i la distribució del treball i les competències internes. Apartir de l'exercici pressupostari de 2012, els tres Cossos Tècnics delMinisteri d'Hisenda creats per l'article 49 de la Llei 24/2001, de 27 dedesembre, de Mesures Fiscals, Administratives i de l'Orde Social, quedenclassificats en el subgrup a1 dels establits per l'article 76 de la Llei7/2007, de 12 d'abril, de l'Estatut Bàsic de l'Empleat Públic.

4. Desenvolupament urgent de laDisposició Addicional Quarta de la Llei 36/2006 de mesures per a la prevenciódel frau fiscal i compliment efectiude les mesures per a millorar els resultats de la lluita contra el frau fiscalaprovades pel Ple del Congrés dels Diputats en la seua sessió del 28 d'octubredel 2008, així com de les Resolucions 3.9 i 19.1, apartat 5 de les aprovadestambé pel Ple en la seua sessió del dia 19 de maig del 2009, amb motiu deldebat de la comunicació del Govern per al debat de política general.

5. Creació en el Congrés dels Diputatsd'una Comissió Especial sobre l'Economia Submergida i el Frau Fiscal davant de la qual:

a) L'Institut d'Estudis Fiscals presentarà abans dedesembre del 2012, per al seu debat i l'adopció de les mesures correctoresoportunes, un estudi sobre la quantificació de l'economia submergida a Espanya,amb desagregació territorial, sectorial i per impostos, i actualitzaràbianualment l’estudi segons els avanços en la metodologia que determine laComissió Europea.

b) L'AEAT informarà amb caràcter semestral delsresultats de les actuacions de control del frau amb els objectius específicsabans expressats i els resultats de l'atenció als contribuents realitzada encompliment de les seues funcions, remetent dades objectives per a garantir unagestió transparent i independent, i possibilitar el seguiment de l'evoluciótemporal de l'economia submergida.

c) El Servei de Prevenció del blanqueig de capitalsinformarà, com a resultat de gestions coordinades amb el Ministeri del'Interior, la Fiscalia General de l'Estat i l'Agència Tributària de l'Estat,de la identitat de les persones o entitats que utilitzen a Espanya els béns idrets de què són titulars les empreses domiciliades en països o territoris quetinguen la consideració de paradís fiscal, així com el títol jurídic que elspermet la seua utilització o gaudi.

6. Modificació de la legislaciórelativa a les SICAV, fins que sigapossible la seua eliminació en la legislació europea, establint com a límitmàxim el 2% del capital per a un sol posseïdor i elevació al 5% del tipus de laseua tributació per Operacions Societàries.

7. Plantejar davant de les Institucions Europees la modificacióde l'article 56 del Tractat Constitutiu de la Comunitat Europea per a establircom a excepció al principi de llibertat delsmoviments de capitals, els moviments efectuats entre els Estats membres i elsterritoris qualificats com a paradisos fiscals. Proposar igualment que lesInstitucions Europees lideren les negociacions amb les distintes Organitzacionsinternacionals de caràcter polític o financer per a controlar i identificar alsverdaders titulars d'eixos moviments de capitals.

Enl'àmbit estatal i fins que el punt anterior es faça efectiu, desenrotllar lessegüents mesures, a més de les relacionades directament contra el frau iressenyades en altres apartats d'este document:

a) Establir un impost especial sobre els moviments decapitals amb els territoris qualificats com a paradisos fiscals.

b) Obligar a les empreses que operen a Espanya, iespecialment en el sector financer, a informar les autoritats tributàries deles operacions de les seues filials o sucursals en paradisos fiscals, en elsmateixos termes que les seues pròpies operacions realitzades en territorinacional.

c) Instar al Ministeri de Justícia i al ConsellGeneral del Poder Judicial que aclarisquen que en la regulació del delictefiscal en el Codi Penal és un motiu d'agreujament de les penes cometre fraufiscal per mitjà de la utilització d'empreses domiciliades en territoris oparadisos fiscals.

d) Dur a terme un pla de comprovació de societats,empresaris, professionals, artistes i esportistes amb residència en paradisosfiscals.

8. Modificació de la Llei GeneralTributària i de les lleis de cada Impost per a concretar mesures preventives idissuasòries de major eficàcia en elcas de frau. Per exemple, coresponsabilitat de les dos parts intervinents en latransacció quan no existisca comprovant de compra d'un bé o de pagament d'unservei.

B.REFORMA FISCAL PROGRESSIVA

9. Reforma de l’IRPF amb els següents continguts principals:

a) Tributació igual de les rendes del treball i delcapital per a recuperar el caràcter sintètic del tribut, integrant tots elsrendiments del contribuent en una única base. Es tracta que desaparega ladistinció entre base liquidable general (tarifa progressiva) i de l'estalvi(dos tipus). És a dir, que tots els rendiments (del treball i del capital)s'acumulen i tributen en una tarifa progressiva.

b) Establir dos nous trams en l’IRPF: un per a lesdeclaracions compreses entre 60.000 i 120.000 € de base liquidable amb una elevaciódel tipus del 43 al 45%; i un últim tram per a quotes líquides superiors a120.000 € anuals amb un tipus del 50% (contribuents afectats: 3,98%).

c) Trasllat de totes les deduccions a la quota.

d) Estendre l'exempció de l'obligació de declararfins al límit reglamentàriament establit a tots els subjectes passiusindependentment que les rendes procedisquen d'un o més pagadors, substituintl'autoliquidació per una declaració informativa on consten els pagadors, laquantitat bruta percebuda i les retencions efectuades, a l'efecte de controldel frau i l'economia submergida. Es tracta de no penalitzar precisament alsque són víctimes de contractacions temporals i precàries.

e) Supressió del Règim fiscal especial aplicable alstreballadors desplaçats a territori espanyol.

10. Reforma de l'Impost de Societats:

a) Augment de 5 punts en l'impost sobre els beneficisde les entitats, societats i institucions amb una base imposable superior a 30milions d’€.

b) Revisió i simplificació de les exempcions ibonificacions de l'impost per a elevar el tipus efectiu mitjà i afavorir a lesxicotetes empreses i la inversió productiva i creadora d'ocupació.

c) Limitar els salaris màxims en el sector privat,considerant com no inclusivament en els gastos deduïbles de l'impost desocietats les retribucions brutes que, per tots conceptes, de forma directa oindirecta, en espècie o en metàl·lic, superen els 90.000 euros anuals.

11. Reforma de l'IVA:

a) Reducció de l'IVA al tipus superreduït (4%) per acerts aliments hui no inclosos (resta de cereals i les seues farines, carns ipeixos frescos), per a anticonceptius i per a compreses i bolquers, tantinfantils com per a la tercera edat.

b) Creació d'un IVA especial al 25% (hi ha uns altresdos països en la UE amb 4 tipus d'IVA) per a béns de consum de luxe, i altresadquisicions i gastos sumptuaris. Donada la necessitat l'aprovació per part deles autoritats europees per a esta mesura, de forma provisional i fins que existiscaesta aprovació, es proposa la creació d'un Impost Especial sobre Béns i ServeisSumptuaris amb una tarifa equivalent (7% per diferència amb l'IVA normalaplicable).

12. Reforma del sistema de declaracióper mòduls:

a) Limitar el sistema de mòduls als 3 primers anys del'activitat, passant a continuació a l'estimació directa.

b) Durant els dos primers anys d'activitat, elsmòduls actuals estarien reduïts a un 50%, i el tercer any a un 75%.

c) Exclusió des de l'inici de l'activitat delssubjectes passius que facturen més del 20% dels seus ingressos amb el mateixclient i dels que emeten qualsevol factura per un import superior a 1.500 euros

13. Imposició temporal extraordinàriadel 50% dels bons, primes i qualsevol altra retribució extrasalarial delsdirectius d'institucions financeres mentredure la crisi, entés este com situar l'índex de desocupació per davall del'existent a l'1 de gener de 2008.

14. Intervindre en el procés detramitació de la Taxa Tobin, l'anunciadanova Directiva Europea sobre l'Impost de Transaccions Financeres, per aanticipar la seua entrada en vigor a l'1 de gener de 2013 i perquè el tipusmínim de l'impost siga del 0’05%.

15. Restauració de l'Impost dePatrimoni en els termes i tipusvigents fins al 2007, fins a l'Aprovació d'un Impost Solidari sobre les GransFortunes que el substituïsca.

16. Plantejar en les institucionseuropees l'aplicació de l'acord dela Comissió de Finances de les Assemblea Nacional Francesa (setembre de 2009)sobre eliminació del bitllet de 500 € ireduir a 1.000 euros les quantitats que es poden pagar en efectiu sensecomunicació a l'administració tributària de les dades del pagador a partir d'1de gener de 2012.

17. Presentació, en el termini màxim d'un any, d'un Projecte de Llei sobre finançament de les Hisendes locals en què es tinguen en compte criterismediambientals.

18. Adopció d'un paquet de mesures defiscalitat verda, destinades aavançar en el compliment del principi de “qui contamina paga”, d'acord amb laproposició no de Llei presentada per IU en el Congrés dels Diputats i elsprincipals continguts del qual són:

a) Eliminació de l'exempció sobre hidrocarburs perals vols domèstics peninsulars.

b) Convergència de la tributació per gasoils igasolines

c) Deduccions en l'impost de societats per a estalvid'energia, aigua i mobilitat dels treballadors.

d) Deducció en l’IRPF dels abonaments de transportpúblic.

e) Impost sobre bosses de plàstic, abocament iincineració de residus.

f) Impost sobre canvis d'ús del sòl.

g) Impost sobre substàncies d'elevat nivell de riscper a la salut o per al medi ambient.

UN PAS MÉS EN LA DESFETA DEL TERRITORI

2012-01-20T00:08:00.001+01:00

LA PROSTITUCIÓ DE LES NOSTRES VIES PECUÀRIES PER PART DEL PP

La Conselleria de Territori "llogarà" les vies pecuàries
per a línies elèctriques o gasoductes fins a 75 anys.

La consellera Bonig pretén reduir dràsticament els temps de tramitació d'expedients.

Article de Laura Ballester aparegut al Levante-EMV.
Les vies pecuàries valencianes (camins de transhumància per a portar el bestiar a pasturar) podran convertir-se en corredors d'infraestructures que alberguen línies elèctriques, hidràuliques, telecomunicacions o gasoductes prèvia tramitació d'una concessió demanial (una espècie de lloguer d'un bé públic). És la principal novetat de la "nova instrucció sobre vies pecuàries" que prepara la Conselleria d'Infraestructures, Territori i Medi Ambient, del que fa uns dies va informar el ple del Consell.
Actualment "la gestió de les vies pecuàries es basa en quatre directrius diferents, la qual cosa resulta poc eficaç i eficient ja que suposa una major duració dels procediments administratius i el seu consegüent cost econòmic", admeten des del departament que dirigeix Isabel Bonig.

Vies pecuàries en els termes de Casinos, Domenyo, Benissanó i Llíria

D'esta manera "s'unifiquen criteris per a resoldre expedients de classificació, delimitació, amollonament, desafectació, modificació de traçat per ordenació territorial, autorització d'ocupació temporal o concessió demanial".

La conselleria pretén així "reduir els temps de tramitació" i "resoldre la problemàtica que generen les vies pecuàries a l'hora de portar a la pràctica determinades actuacions". Encara que no se citen, entre els problemes als quals s'al·ludeix hi ha, per exemple, les diligències d'investigació obertes per la Fiscalia Anticorrupció pel pla parcial I-3 de l'Horta Vella de Bétera que ha inclòs els 27.682 m2 del Cordell de Llíria (una via pecuària amb un ample legal de 37,61 metres) en l'actuació urbanística, per la qual cosa el promotor pot construir 16.560 m2 de sostre i obtindre un benefici d'uns cinc milions d'euros a costa de la via pecuària (que és un bé públic). Una veïna de Bétera va advertir alts càrrecs de la Generalitat, la conselleria i fins i tot al PP nacional d'esta irregularitat, però l'administració autonòmica no va moure un dit per a anul·lar la inclusió del Cordell de Llíria en el pla urbanístic ni per a reclamar l'aprofitament urbanístic assignat als terrenys públics, com sí que va fer en un altre pla de Borriana (la Plana).

Ací teniu quines són les vies pecuàries del Camp de Túria.

EL CONSELL HA CONVERTIT EN UN POLVORÍ L'EDUCACIÓ I LA SANITAT PÚBLICA VALENCIANES

2012-01-19T00:30:00.000+01:00

EU exigeix la derogació immediata
del decret de retalls

La síndica d’EUPV a les Corts Valencianes i coordinadora de la formació d’esquerres, Marga Sanz, s’ha sumat a la petició de derogació del decret de retalls aprovat pel Consell, “el qual està provocant mobilitzacions massives dels treballadors públics davant les conseqüències funestes que els retalls tindran en l’educació i la sanitat”.
Sanz ha anunciat que la postura d’Esquerra Unida del País Valencià “serà d’oposició radical al decret i esperem que Fabra el retire d’immediat”.

Sanz afirma que el “comprensible” estat d’ànim, preocupació i malestar entre els treballadors afectats –pràcticament la totalitat en el sistema educatiu i sanitari valencià– “provocarà una situació sense precedents al País Valencià. Les amenaces de paralització de l’educació o el bloqueig de la sanitat són conseqüència d’un decret vergonyós i insostenible que ha de retirar-se urgentment”.

La dirigent d’esquerres manifesta que en el cas de l’educació, la situació és límit: “els centres tenen problemes per a funcionar, a conseqüència del deute del Consell i en el cas dels de FP, com hui denuncia un mitjà de comunicació, barallen inclús cobrar als alumnes. Ens té summament preocupats assistir a la desaparició lenta del sistema educatiu públic”, alerta Sanz, qui a més denuncia que la gestió del PP “és la responsable directa d’aquesta situació. Una gestió que ha estat malbaratant recursos i emprant fins 100 milions d’euros en 10 anys per a construir barracons. Per què no s’han emprat eixos diners per a construir col·legis?”, es pregunta.

Sanz considera també que el decret dels retalls “suposa un atac demolidor a la sanitat pública i la preocupació dels seus professionals és més que raonable. Recolzem les seues protestes i reivindicacions, perquè considerem que el govern valencià no pot estar imposant retalls a colp de decret i jugant amb un material tan sensible com la sanitat; en definitiva amb l’estat del benestar”.

MOIXAMA GALLEGA

2012-01-18T00:30:00.000+01:00

Amb la mort de Fraga Iribarne hi ha un feixista menys xuplant del pot, però que ha mort sense ser jutjat pels seus crims. Quina vergonya de democràcia...

Entre altres medalles i galons, el 3 de març de 1976, amb Franco ja mort i en plena transició, Fraga era ministre de Governació, l'equivalent de l'actual ministre d'Interior. La policia va entrar en una assemblea de treballadors en una església de Vitòria-Gasteiz i els trets van causar 5 morts i un centenar de ferits. Fraga va carregar la responsabilitat als líders obrers i va dir en una compareixença de premsa: "Que este trist exemple servisca de lliçó per a tot el país per als pròxims mesos".
Este moment es recull en la pel·lícula 'La revolta permanent', de Lluís Danés, en què Lluís Llach recordava els fets que li van inspirar 'Campanades a morts'. Trobareu les paraules de Fraga al final del tràiler.

"Assassins de raons, assassins de vides.
Que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries."

SOBRE ALTRES RETALLADES POSSIBLES

2012-01-17T00:02:00.000+01:00

L'Estat espanyol ha de baixar el seu dèficit en 9'4 punts percentuals en la pròxima dècada, una de les reduccions més dràstiques del món, segons el Fons Monetari Internacional. A més, este organisme demana una retallada en les prestacions sanitàries del nostre país, entre altres coses, per a reduir el deute.

Ha arribat el moment d'agafar el bou per les banyes. Nosaltres proposem:

Eliminar la pensió vitalícia de tots els diputats, senadors i la resta de "pares de la pàtria".
Revisar el sou dels alcaldes que es posen els jornals que els dóna la gana.
Canviar les lleis i, a més de presó per als lladres i els corruptes, obligar als polítics que han furtat de l'erari públic i la resta d'"adjunts", que tornen els diners a les arques de tots i d'on han ficat la mà. Només aleshores se'ls facilitarà data de juí, mai abans.
Eliminar tots els cotxes oficials: no és possible que tinguem més cotxes oficials que els EUA.
Anul·lar totes les targetes Visa oficials, els mòbils, i posar en el carrer a tots els "càrrecs de confiança" i "assessors personals", ja que tenim funcionaris de sobra i molt competents per a encarregar-se d'eixes labors.
Ni un duro a qualsevol estament religiós o organització seglar.

Amb això, i també rebaixant un 30% les partides 4, 6 i 7 dels PRESSUPOSTOS GENERALS DE L'ESTAT (adéu a "transferències a sindicats, partits polítics, CEOE, fundacions opaques i paràsits diversos"), ens estalviaríem més de 45.000 milions d'euros, i no faria falta tocar les pensions ni els sous dels funcionaris. Tampoc faria falta retallar 6.000 milions d'euros en inversió pública i repercutir en les classes baixes i mitjanes les maquinacions i els negocis dels poderosos.

Congelar les pensions és injust, és desconéixer uns drets adquirits, condemnar al fam a molts d'aquells que mereixen el nostre respecte. Reduir el sou dels funcionaris és injust, és desconéixer uns drets adquirits dels treballadors, i la grandíssima majoria dels quals també mereixen el nostre respecte.

AMB LA MEITAT DELS DINERS QUE ES RECAPTARIEN AMB ESTES MESURES, LA CRISI S'AFRONTARIA D'UNA ALTRA MANERA.

ELS IANQUIS HAN DE CANVIAR

2012-01-16T00:30:00.000+01:00

Elpoder ianqui, i més ara, per estar encapçalat per un Nobel de la Pau, ha deredirigir la seua política exterior. El món ho necessita. Però, de moment, lapolítica militar, encara que suavitzada per la pressió de l’opinió públicaestatunidenca, continua en la mateixa línia imperialista i colonitzadora quesempre. No debades, Obama no mana: manen els taurons financers de Wall Street.I estos tenen fam de guerra i necessitat de renovar els estocs d’armament.

Acíteniu un llistat cronològic d'algunes de les intervencions militarsnord-americanes, amb l’OTAN o sense ella, d’altres operacions militarsencobertes o de colps d’estat:

1775-1776. Al Canadà i en l'Atlàntic, en el curs de la guerra d'independència dels Estats Units.
1798-1800. Conflicte naval contra la França Revolucionària. Mar de les Antilles i les costes de l'Atlàntic. Acaba amb el Tractat de Mortefontaine o Convenció de 1800.
1801-1805. Guerra els Estats Units-Trípoli (1801-1805), més coneguda com a guerra Berber. El rei de Trípoli (actual Líbia) i els seus aliats de Tunis i de l'Alger declaren la guerra als Estats Units perquè no volien pagar més el tribut per al pas de les seues embarcacions.
1815. Expedició naval contra la regència de l'Alger, dirigida per Stephen Decatur, que força al rei Omar, qui firma un tractat que posa fi als atacs d'embarcacions nord-americanes pels corsaris berbers.
1846. Guerra mexicana-estatunidenca. Els EUA s’annexen la meitat del territori del nord de Mèxic. Són els nous estats de Texas, Califòrnia, Nevada, Utah, Arizona, Nou Mèxic, i una part de Colorado, Oklahoma i Wyoming.
1831. L’Argentina, desembre. Enarborant la bandera francesa, la corbeta Lexington va arribar a Puerto Soledad. Una partida va desembarcar i va destruir l'assentament, prenent presoners a la majoria dels seus habitants.
1852 a 1853. L’Argentina. Els marines s'instal·len a Buenos Aires per a protegir els interessos nord-americans enfront d'una revolució.
1853. Nicaragua. Protecció dels ciutadans i dels interessos nord-americans durant els trastorns polítics.
1853 i 1854. El Japó. El comodor Matthew Perry obliga al Japó a obrir-se a Occident amb el conveni de Kanagawa en 1854. Perry utilitza la força de dissuasió de la seua flota naval cap a les autoritats de Naha, en l'illa d'Okinawa, que li concedeixen la gestió d'una concessió minera, les illes de Bonin, així com facilitats comercials.
1854. Nicaragua. En represàlies a una ofensa feta al representant nord-americà a Nicaragua, destrucció de la ciutat de Greytown (San Juan del Norte).
1856. Panamà. Intervenció a fi de protegir ciutadans i interessos nord-americans després de l'incident de la “Tajada de la Sandía”.
1856. La Xina, octubre a desembre. Per a protegir interessos americans en Canton durant les hostilitats entre Anglaterra i Xina; i per venjar un assalt no provocat a un barco no armat que desplegava una bandera nord-americana.
1857. Nicaragua. Per a oposar-se a un atemptat contra W. Walker, qui mantenia el control del país. Al maig, el comandant Davis de la Marina dels Estats Units, amb alguns marines, accepta la rendició de Walker i protegeix els seus homes contra els natius, als quals Walker havia atacat.
1858. L’Uruguai, gener. Els marines desembarquen per a protegir els interessos nord-americans durant una revolució a Montevideo.
1858. Illes Fidji, octubre. Per a castigar els natius per l'assassinat de dos ciutadans nord-americans.
1858-1859. Turquia. Desplegament de la força naval de conformitat amb una petició elevada davant del secretari d'Estat després d'una massacre de ciutadans nord-americans en Jaffa.
1859. La Xina. Per a la protecció d’interessos nord-americans a Xangai.
1859. El Paraguai. El Congrés autoritza l'enviament d'un esquadró naval per a impedir un atac a un navili de guerra en el riu Paranà durant 1855. Es van demanar disculpes després d'exhibir un gran desplegament de forces.
1859. Mèxic. Dos mil soldats americans van creuar el riu Grande en persecució d'un bandit mexicà anomenat Cortina.
1859. La Xina, juliol i agost. Per a la protecció d'interessos nord-americans en Xanghai.
1860. Colòmbia, badia de Panamà. Per a protegir els interessos nord-americans durant la revolució.
1860. Angola. Intervenció a fi de protegir els ciutadans i béns nord-americans en el moment d'una rebel·lió indígena a Kissembo contra Portugal.
1863. El Japó, juliol. Per a venjar-se d'un insult contra la bandera nord-americana en flames en un veler nord-americà a Shimonoseki.
1864. El Japó, juliol a agost. Per a protegir l'ambaixador dels Estats Units al Japó durant la seua visita a Yedo per a negociar unes demandes i impressionar els japonesos amb el poder militar nord-americà.
1864. El Japó, setembre, estret de Shimonoseki. Per a forçar al Japó i al príncep Nagato a l'ús dels estrets per barcos forans d'acord amb els tractats prèviament firmats.
1865. Panamà, març. Per a protegir la vida i propietats de residents nord-americans durant la revolució.
1866. Mèxic. Per a protegir residents nord-americans.
1866. La Xina, juny i juliol. Per a castigar un assalt al cònsol nord-americà en Newchwang; juliol, per a consultar amb autoritats en el port; agost, en Xangai, per a ajudar a extingir foc en la ciutat.
1867. Nicaragua. Els marines ocupen Managua i León.
1867. Taiwan, juny. Per a castigar una horda de salvatges que se suposava havien assassinat la tripulació d'un barco nord-americà.
1868. El Japó (Osaka, Hiogo, Nagasaki, Yokohama, i Negata). Per a protegir interessos americans durant la guerra civil al Japó sobre l'abolició del Shogunate i la restauració del Mikado.
1868. L’Uruguai, febrer. Per a protegir als residents forans durant la insurrecció a Montevideo.
1868. Colòmbia, abril, en Aspinwall. Per a protegir passatgers en trànsit durant l'absència de la policia local o de tropes després de la mort del president de Colòmbia.
1870. Mèxic, juny. Per a destruir el barco pirata Forward, que havia recorregut aproximadament 40 milles dalt del riu Tecapán.
1870. Hawaii, setembre. Per col·locar la bandera nord-americana a mitja asta per la mort de la reina Kalama de Hawaii, quan el cònsol nord-americà a Honolulu no ho permet.
1871. Corea, juny. Per a castigar els natius pels danys causats a nord-americans, particularment per assassinar la tripulació del general Sherman, i posteriorment per obrir foc contra altres barcos ianquis.
1873. Mèxic. Tropes dels Estats Units van creuar la frontera de Mèxic nombroses vegades perseguint lladres. També va haver-hi algunes persecucions de les tropes mexicanes en el territori fronterer. Casos notables van ser el d'Arremolina al 1873 i en Las Cuevas en 1875.
1874. Hawaii, febrer. Per a preservar l'ordre i protegir vides i interessos nord-americans durant la coronació d'un nou rei.
1876. Mèxic, maig. Per a vigilar temporalment el poble de Perdonavidas mentre es trobava sense governant.
1882. Egipte, juliol. Per a protegir interessos nord-americans.
1891. Haití. Les tropes ianquis van esclafar una revolta de treballadors negres.
1891. Xile. Xoc dels marines amb forces nacionalistes.
1893. Hawaii. A fi de protegir les vides i els béns dels Estats Units, la col·locació d'un govern provisional sota l'autoritat de Sanford. Annexió definitiva en 1898.
1894. Nicaragua. Les tropes d'EUA ocupen durant un mes Bluefields en resposta a una revolució.
1894-1896. Corea. Les tropes nord-americanes operen a Seül.
1896. Nicaragua. Els marines prenen Puerot Corinto.
1898. Nicaragua. Els marines prenen San Juan del Sur.
1898-1902. La Marina i l’exèrcit dels EUA confisquen a Espanya les possessions de Puerto Rico, Filipines, Wake, Guam i Cuba. En el context de la guerra Hispano-nord-americana, instal·lació, construcció d'una base militar a Cuba. Els Estats Units imposen la possibilitat d'inversions financeres i un dret d'ingerència en els assumptes interiors de l’illa.
1898-1910. Filipines. EUA incauta a Espanya les illes Filipines i maten a 600.000 persones.
1901-1914. Colòmbia. Tropes d'EUA li arrabassen el territori de Panamà a Colòmbia per a controlar al pas al Canal de Panamà.
1903-1904. Abissínia (actual Etiòpia): vint-i-cinc marines van ser enviats per a protegir al cònsol general dels Estats Units mentre negociava un tractat.
1903-1914. Panamà: per a protegir vides i interessos nord-americans durant i després de la revolució per la independència respecte de Colòmbia. Roosevelt va estimular el moviment separatista de Colòmbia per a poder construir el canal en els termes que ell desitjava, contraris a la posició sobirana defesa inútilment pel congrés colombià. El primer ambaixador de Panamà a Washington, un francés representant dels interessos de la companyia de Fernando de Lesseps, va firmar els tractats a les 48 hores del reconeixement diplomàtic de la nova república creada per Roosevelt. Estos tractats continuen sent una font de conflictes entre ambdós nacions fins als nostres dies. Amb breus intervals, els marines van estar estacionats en l'istme de novembre del 1903 a gener de 1914 per a salvaguardar interessos nord-americans.
1904. República Dominicana, gener a febrer: per a protegir interessos nord-americans en Puerto Plata i en la ciutat de Santo Domingo durant activitats revolucionàries.
1904. Tànger, el Marroc: invasió duta a terme per un esquadró per a rellevar per la força un marine americà segrestat.
1904. Panamà, novembre: per a protegir vides i propietats nord-americanes en els temps d'insurrecció.
1904-1905. Corea, gener de 1904 a novembre de 1905: per a salvaguardar una legió nord-americana a Seül.
1904-1905. Guerra Russo-Japonesa. Intervenció dels marines i suport naval al Japó.
1906-1909. Cuba, setembre de 1906 a gener de 1909. Intervenció per a restaurar l'ordre, protegir als forasters i establir un govern estable després d'una seriosa activitat revolucionària.
1907. Hondures, març a juny: per a protegir interessos nord-americans durant la guerra entre Hondures i Nicaragua. Les tropes d'EUA creen el protectorat de la “diplomàcia del dòlar”.
1910. Nicaragua, febrer: durant una guerra civil, per a obtindre informació sobre les condicions a Corinto. De maig a setembre, per a protegir els interessos americans a Bluefields.
1911. Nicaragua. Intervé en la guerra civil. Estats Units estableix la Receptoria de Rendes a Nicaragua i controla per 38 anys la totalitat dels ingressos derivats del comerç exterior.
1911. Hondures, gener: per a protegir vides i interessos nord-americans durant la guerra civil a Hondures.
1911. La Xina: quan ja s'acostava la revolució nacionalista, van tractar d’entrar en Wuchang per a rescatar infructuosament missioners.
1912. Hondures: una xicoteta força de desembarcament va ingressar en territori hondureny per a previndre la presa per part del govern d'una companyia de trens en Puerto Cortés.
1912. Panamà: tropes nord-americanes van supervisar eleccions fora de la zona del canal en territori panameny.
1912. Cuba, juny a agost: per a protegir interessos nord-americans en la província d'Orient i en l'Havana.
1912. La Xina, agost, en l'illa Kentucky i en el Camp Nicholson: per a protegir vides i interessos nord-americans durant un brot revolucionari.
1912. Turquia, novembre a desembre: per a protegir a la delegació nord-americana a Constantinoble durant la guerra dels Balcans.
1912-1925. Nicaragua, agost a setembre 1912: per a protegir interessos nord-americans durant un intent de revolució.
1912-1941. La Xina: els desordres que van començar amb la rebel·lió de 1912 van concloure en partides de desembarcament per a protegir els interessos dels Estats Units en la Xina. En 1927, Estats Units tenia 5.670 tropes acantonades en la Xina i 44 velers navals en les seues aigües. En 1933 ja només comptava amb 3.027. Tota esta acció protectora va ser, en termes generals, basada en tractats amb la Xina des de 1858 a 1901.
1913. Mèxic, setembre: els marines van desembarcar per a ajudar a evacuar ciutadans americans de la Vall de Yaqui.
1914-1934. Haití, gener a febrer: per a protegir els nord-americans en els temps d'alçaments armats. Ocupació i bombardejos per a mantindre l'ordre durant un període d'insurrecció domèstica.
1914. República Dominicana, juny i juliol: durant un moviment revolucionari, les forces navals dels Estats Units van impedir el bombardeig de Puerto Plata i per la força van mantindre la ciutat de Santo Domingo com a zona neutral.
1914-1917. Mèxic: Estats Units envaeix Veracruz i bombardeja el port matant centenars de soldats mexicans. Dos anys després torna a envair el país, en esta ocasió pel nord per mitjà de l'expedició Pershing.
1916. La Xina: forces nord-americanes van desembarcar per a arreglar un assumpte relatiu a una propietat nord-americana a Nanking.
1916-1924. República Dominicana, maig 1916 a setembre 1924: per a mantindre l'ordre durant el període d'insurrecció domèstica.
1917. Mèxic. El president nord-americà Wilson va enviar tropes a Mèxic encapçalades pel general "Black Jack" Pershing, el mateix que comandaria les forces nord-americanes en la Primera Guerra Mundial, per a capturar el líder revolucionari Pancho Villa. L’expedició fracassa.
1917. La Xina: tropes nord-americanes van desembarcar a Chungking per a protegir nord-americans durant la crisi política.
1917-1918. Primera Guerra Mundial. Les tropes d'EUA afonen barcos i lluiten contra Alemanya.
1917-1933. Cuba: per a protegir els interessos nord-americans durant una insurrecció. Quasi totes les forces dels Estats Units van abandonar Cuba a l'agost 1919, excepte dos companyies que van romandre en Camagüey fins a 1922. El protectorat va durar fins a 1933.
1918-1919. Mèxic: després del retir de l'expedició Pershing, tropes nord-americanes van entrar a Mèxic en persecució dels bandits almenys tres vegades en 1918 i sis en 1919. A l'agost 1918 tropes nord-americanes i mexicanes van lluitar en Nogales.
1918-1920. Panamà: en Chiquiri, durant uns disturbis electorals.
1918-1922. Rússia Soviètica: els marines van desembarcar a prop de Vladivostok al juny i juliol per a protegir el consolat nord-americà i altres punts de les tropes bolxevics i de l'armada Czech que va travessar Sibèria en el front oest. Una proclamació conjunta de govern d'emergència i neutralitat va ser realitzada per nord-americans, japonesos, anglesos, francesos i txecs al juliol. Els nord-americans van romandre fins a agost. En 1920 instal·len una guàrdia marina per a protegir una estació de ràdio dels Estats Units en Vladivostock.
1919. Iugoslàvia. Intervenció contra els serbis a Dalmàcia.
1919. Dalmàcia: forces dels Estats Units van desembarcar en Trau com a requeriment de les autoritats italianes per a posar ordre.
1919. Turquia: els marines dels Estats Units van desembarcar per a protegir el seu consolat durant l'ocupació grega de Constantinoble.
1919. Hondures, setembre: va ser enviada una força marina per a protegir vides en els disturbis.
1920. Amèrica Llatina. El president Coolidge anuncia la Doctrina Evart que justifica les intervencions en els assumptes interns d'Amèrica Llatina amb l'objecte de protegir a les corporacions nord-americanes.
1920. Guatemala, abril: per a protegir la Legió americana i altres interessos, com l'estació de cable durant el període de guerra civil. El president Coolidge pressiona a Guatemala per a aconseguir l'enderrocament del president Carlos Herrera i permetre l'expansió de la United Fruit.
1921. Panamà i Costa Rica, abril: esquadrons navals nord-americans es van apostar en ambdós costats de l'istme per a previndre la guerra entre els dos països.
1922. Turquia, setembre i octubre: va ser enviada una força per a protegir vides i propietats nord-americanes quan els nacionalistes turcs van entrar en Smirna.
1922-1923. La Xina, entre abril 1922 i novembre 1923: els marines van desembarcar cinc vegades per a protegir americans durant períodes de disturbis civils.
1924. Hondures, febrer a març i setembre: desplegament militar per a protegir vides i interessos nord-americans durant les hostilitats.
1924. La Xina, setembre: els marines van desembarcar per a protegir nord-americans i altres estrangers a Xangai durant un període de disturbis.
1925. La Xina, gener a agost: desembarcament de marines per a protegir vides i propietats; firma d'acords internacionals.
1925. Hondures, abril: per a protegir estrangers en El Capoquer durant un alçament armat.
1926. La Xina, agost i setembre: l'atac nacionalista en Hankow va requerir del desembarcament de forces navals per a protegir ciutadans nord-americans. Una xicoteta guàrdia va ser mantinguda en el consolat general fins a després de setembre.
1926-1933. Nicaragua, maig a juny, 1926; agost de 1926, gener de 1933: el colp d'Estat del general Chamorro va incitar a activitats revolucionàries, provocant el desembarcament de marines per a protegir els interessos dels Estats Units. Bombardejos.
1927. La Xina, febrer: la lluita en Xangai va causar l'augment de forces navals nord-americanes i de marines. Al març una guàrdia naval nord-americana va estar estacionada en el consolat nord-americà.
1931. Amèrica central: els dictadors Jorge Ubique de Guatemala i Fustos Andins d'Hondures reben el suport immediat del govern nord-americà. Maximiliano Martínez Hernández arriba al poder en El Salvador.
1932. La Xina: forces americanes van desembarcar per a protegir els interessos nord-americans durant l'ocupació japonesa de Xangai.
1933. Cuba: durant una revolució contra el general Gerardo Machado, va haver-hi una demostració de forces navals nord-americanes.
1934. La Xina: els marines van desembarcar a Foochow per a protegir el seu consolat.
1940. Bermuda, Santa Lucia, Bahames, Jamaica, Antiga, Trinidad i Guyana Britànica: van ser enviades tropes per a protegir bases aèries i navals obtingudes per negociació prèvia amb la Gran Bretanya.
1941. Grenlàndia: presa sota la protecció dels Estats Units a l'abril.
1941. La Guyana Holandesa (Surinam): al novembre, el cap de la Casa Blanca va ordenar l'ocupació militar de la Guyana Holandesa per tropes americanes per acord amb el govern holandés en l’exili. El Brasil va cooperar per a protegir l'alumini de les mines a Surinam.
1941. Islàndia: presa sota la protecció dels Estats Units amb el consentiment del seu govern.
1941. Alemanya: el president ordena patrullar Europa. Pel juliol, barcos de guerra dels Estats Units ataquen submarins alemanys. No hi havia autorització del Congrés per a la declaració de guerra.
1941-1945. Alemanya, Itàlia, Japó… Segona Guerra Mundial totalment declarada. 55 milions de morts i 3 milions de desapareguts.
A Hiroshima i Nagasaki (1945), EUA llança dos bombes atòmiques (nombre total de morts: 217.137 i 70.000 respectivament).
1945-1946. Enviament de tropes i bombardejos en la Xina.
1946. Filipines: sosteniment del govern enfront d'una insurrecció.
1946-1949. Grècia. Suport logístic en la Guerra Civil Grega.
1947. L’Uruguai. Amenaça nuclear i desplegament de bombarders.
1947-1949. Grècia. Operació de comandos.
1948. Alemanya. Amenaça nuclear a Berlín.
1948. El Salvador. El president Truman envia la primera missió d'entrenament militar a El Salvador.
1948. Filipines. Operació comando dirigida per la CIA.
1950. L’Iran. El pla Ajax permet l'enderrocament reeixit del president democràtic Mussadegh de l'Iran, instal·lant en el poder al xa de Pèrsia.
1950-1953. Guerra de Corea entre Corea del Nord (recolzada per la Unió Soviètica) i Corea del Sud (aliada dels EUA). Nombre de morts: tres milions. Bombardejos també en territori xinés.
1953. L’Iran: la CIA organitza un colp d'Estat.
1953-1954. Guatemala. El president Eisenhower aprova i executa l'operació Success per a derrocar el president Jacobo Arbenz de la República de Guatemala.
1956. Egipte. Envien tropes al Canal de Suez.
1958. Indonèsia. Bombardejos.
1958. El Líban. Ocupació pels marines.
1958. L’Iraq. Amenaça nuclear dels EUA.
1960-1961. Guatemala: bombardejos en la guerra civil. 150.000 morts.
1961. Cuba. La CIA fracassa en un intent d'invasió, però ocupen la badia de Cochinos.
1962. Cuba. Bloqueig durant la crisi dels míssils.
1962. Laos. Operació de comandos.
1964. Panamà: en represàlia pels successos del 9 de gener.
1965. Indonèsia, ajuda al govern en la repressió d'un complot proxinés.
1965. República Dominicana. Guerra Civil recolzada per l'OEA; al voltant de 3.000 morts.
1964. El Brasil. Col·laboració amb el colp d'estat.
1965. República Dominicana. Intervenció militar. Van morir 90 homes.
1965. Indonèsia: Operació de comandos de la CIA a favor de colp militar que ocasiona un milió de morts.
1965-1975. Guerra de Vietnam: Entre la guerrilla sud-vietnamita del Vietcong (recolzada per Vietnam del Nord) i Vietnam del Sud, amb el suport militar dels Estats Units. Bombardejos per tot Vietnam. Dos milions de morts.
1967-1969. Guatemala: bombardejos.
1969-1975. Cambotja. Dècada de bombardejos, fam canina i caos. Dos milions de morts.
1970. Oman: ajuda logística a l’Iran per a oposar-se a una insurrecció a petició d'este país.
1970-1973: Xile. Suport a Pinochet, l'oposició al govern de Salvador Allende. Documents desclassificats de la CIA van posar en evidència el seu suport a l'oposició al govern d'Allende des dels primers dies de la seua proclamació com a president electe.
1973. L’Uruguai. La CIA recolza el colp d'Estat fet per Juan Maria Bordaberry i els serveis d'intel·ligència nord-americana donen suport als serveis uruguaians en l'entrenament per a l'aplicació de la tortura.
1975-1999. Timor Oriental, sosteniment de la junta militar d'Indonèsia, contrària a la independència de Timor Oriental.
1975-1980. Sud-Amèrica. Col·laboració per part de la CIA en els intents de posada en marxa de l'Operació Condor.
1976. L’Argentina. Col·laboració amb el colp d'Estat i implantació de la dictadura militar.
1980-1990. El Salvador: ajuda militar al govern.
1981. Nicaragua. La CIA dirigeix la invasió i mina els ports.
1981-1988: Nicaragua. Suport militar, logístic i financer per a derrocar a la Revolució Sandinista liderada pel FSLN.
1981. Líbia. Jets de la Marina derroquen dos jets libis.
1982. L’Argentina (Illes Malvines). Invasió anglesa amb ajuda nord-americana. 1.703 argentins i 255 britànics morts.
1982-1984. El Líban. Els marines expulsen l'OLP, llancen obusos i bombardegen posicions musulmanes.
1983. Grenada: invasió dels Estats Units. 75 morts.
1984. L’Iran. EUA derroca dos avions iranians sobre el golf Pèrsic.
1986 Líbia. Bombardejos aeris d'unes quantes ciutats i bases militars.
1987-1988. L’Iran. EUA recolza a l’Iraq en la guerra contra l’Iran.
1989. Filipines: ajuda contra un colp d'estat.
1989. Panamà: invasió nord-americana i caiguda del general Manuel Noriega. 7.000 morts i desapareguts.
1989. El Paraguai. La CIA organitza i recolza el colp d'estat: derrocament del règim d'Stroessner per Andrés Rodríguez Pedotti.
1981. Líbia. Els EUA fan caure dos avions libis.
1990-1991. L’Ira. EUA envia tropes per a atacar l’Iraq en l’Operació Tempesta del Desert en resposta a una demanda de Kuwait (ocupat per l’Iraq). Amb sosteniment de l'ONU i d'uns quants països d'OTAN. 100.000 morts.
1991. Somàlia. Guerra entre clans (intervenció dels EUA i de l'ONU). 300.000 morts.
1998. El Sudan. Atac amb míssils a una planta farmacèutica.
1998. L’Afganistan. Atac amb míssils sobre antics camps d'entrenament de la CIA utilitzats per grups fonamentalistes islàmics.
1998. L’Iraq. Atacs aeris intensius i bombardejos (entre altres, d'una fàbrica de medecines sospitosa de pertànyer a Bin Laden).
1999. Iugoslàvia. El govern de Clinton va ordenar el bombardeig de Sèrbia.
2001-2012. Intervenció a l’Afganistan en resposta als atemptats de l'11 de setembre de 2001.
2002. Filipines, en el marc de la 'guerra contra el terrorisme'. Amb el suport del govern filipí.
2003-2011. Guerra i ocupació de l'Iraq.
2004. Haití. Els Estats Units, en una intervenció militar i amb l'ajuda de França, Xile, i el Regne Unit, deposen el president haitià Jean-Bertrand Aristide del poder en el marc de l'operació MINUSTAH.
2011-2012. Líbia. Invasió al costat de l'OTAN.
2012. Els EUA envien barcos a l’estret d’Ormuz en resposta a les accions militars iranianes.
I segur que continuarà...