Benvolguda Rosa Luxemburg, avui és l’aniversari del teu assassinat i com
crec que la vigència de la teua figura històrica és tan vàlida avui com fa 95 anys permet-me que et dedique unes paraules. No són paraules fàcils perquè
com a home he de fer-me responsable per la banda que em toca de la teua triple
discriminació: com a dona, com a jueva i com a minusvàlida i perquè homes foren
a la fi i a la cap els qui recolzaren i els perpretadors del teu assassinat. Supose que la teua eliminació física fou la resposta
masclista a l’enveja que provoca la teua estatura intelectual i la teua insubornable postura
ideològica, i en temps com els
d’ara, tan proclius a repetir-se com els que tu visqueres siga necessària una
re-visió de la teua obra, més que res per evitar que la farsa històrica torne
a repetir-se. Farsa històrica,
dic, per la crisi generalitzada del capitalisme que sacseja el nostre país i
que amb panyets d’aigua calenta els buròcrates de sindicats i partits
pseudo-esquerrans intenten reviscolar.
Farsa la fi i a la cap perquè amb
l’espantall del “dret a decidir” volen que no parlem de que allò que
diferència a la burgesia catalana de l’espanyola és l’idioma però que en el
fons parlen la mateixa llengua: l’afany de lucre. I farsa també perquè avui com ahir els
homes es senten "capacitats" per
opinar sobre un cos que els és alié i furtiu: el de les dones. No vull allargar-me, qualsevol pot llegir-te i fer les comparances necessàries, de la mateixa manera que
pot triar continuar davant de la pantalleta fent cabòries sobre quan acabarà la
crisi, si pujarà o baixarà la borsa o si els rucs volen, només volia deixar-te ací
una pinzellada d’agraïment per la teua existència i per la consciència que has portat al món.
