LA LLUITA DE CLASSES CONTINUA: LA COMPETÈNCIA COM A PRINCIPI SOCIAL (BARALLEU-VOS I SIGUEU COMPETITIUS O DESAPAREIXEU)

"El nou subjecte és l'home de la competició i del rendiment. L'empresari de si mateix és un ésser fet per a triomfar, per a guanyar. El poder de la competició, més encara que les figures idealitzades dels dirigents d'empreses, és el gran teatre social que exhibeix als déus, semidéus i herois moderns". Amb aquestes paraules, Christian Laval i Pierre Dardot sintetitzen en el seu llibre La nova raó del món (Ed. Gedisa) les similituds de la vida quotidiana, especialment la laboral (però no només) amb aquest món d'enfrontaments aferrissats, èpica de segona i adjectius exagerats que és l'esport.

La qual cosa es fa especialment evident en alguns dels seus elements. Que la figura del coach (l'entrenador) haja substituït els vells consellers, com els sacerdots, els endevins, els psicòlegs o el confident de la barra del bar, és prou revelador de com la preparació intel·lectual del passat ha deixat lloc a una permanent posada en forma física i mental, i de com les perspectives ètiques, morals o intel·lectuals abandonen el lloc per deixar pas a la disciplina i la forja de músculs emocionals.

L'actitud "correcta" per al món laboral és la de l'atleta, sempre tractant de batre un rècord

No obstant això, les metàfores no s'esgoten en l'ús d'uns quants termes. És l'entorn en si mateix el que està imbuït d'aquest esperit. Les noves formes del capitalisme s'agrupen al voltant d'un frame que dóna sentit a les seues parts. L'esport és aquest marc conceptual: per això, més que contractar treballadors, l'empresa esponsoritza als que posseeixen més talent, als que alberga en el si de la seua signatura només en tant seguisquen oferint les "marques" previstes. 

Un empleat, que no és altra cosa que un competidor, s'ha de fer visible destacant respecte de la massa amb la finalitat de ser patrocinat (contractat) per una empresa de prestigi. Per a aquesta tasca, ha de cuidar-se mentalment i físicament i potenciar les virtuts que li fan diferenciar-se. Ha d'adquirir les habilitats relacionals i els coneixements teòrics que el porten a ascendir un esglaó, però la clau rau sobretot a mantenir l'actitud correcta, que és la d'intentar arribar un pas més enllà i trencar els límits, com si fóra un atleta que busca permanentment batre un rècord.

EL CAPITALISME NO HA FUNCIONAT MALAMENT, EL CAPITALISME ÉS AIXÒ

Miren Etxezarreta

Comparteix amb l'expresident nord-americà, George Bush, que no cal refundar el capitalisme, però és l'única cosa que els uneix. Miren Etxezarreta, catedràtica emèrita d'Economia Aplicada de la UAB, coordinadora del Seminari d'Economia Crítica Taifa i reconeguda defensora d'un enfocament marxista i anticapitalista de l'economia, abans de començar m'adverteix del seu pessimisme i durant una hora em bombardeja amb una multitud de preguntes per a les quals, òbviament, jo no tinc respostes. Ella assegura que tampoc les té, però ens dibuixa una alternativa... un altre món és possible.

Estem enmig d'una gravíssima crisi econòmica. El sistema ha funcionat malament? 

El sistema no ha funcionat malament, el sistema ha funcionat molt bé per als qui havia de funcionar... 

Que són... 

Els amos del capital. Els grans polítics i grans economistes estan assenyalant com a causa de la crisi que les grans institucions financeres han estat massa ambicioses. Sí, però és que això és el capitalisme! No és que hagi funcionat malament, no és que s'hagi torçat, és que això és el capitalisme. Els hem deixat anar fins on han pogut anar, i en aquest trajecte han guanyat tot el que han volgut fins a arrossegar-nos al peu del precipici i, un cop allà, ens han empès. No s'ha de dir que això ha passat perquè el sistema hagi funcionat malament, sinó que és la mateixa naturalesa del sistema el que ens ha portat aquí. 

Així doncs, segons aquest punt de vista, ha acabat passant el que havia de passar... 

Exacte! No es podia esperar altra cosa. Si tu vas a 250 quilòmetres per hora en una carretera plena de revolts t'acabes estimbant... L'actual crisi econòmica té dos grans eixos de situació: la crisi immobiliària i financera n'és un, que és el que l'ha feta més espectacular, però n'hi ha un altre, més estructural, que és la mala distribució de la riquesa que es produeix. Des dels anys 70, els salaris estan augmentant molt menys del que augmenta la productivitat i la producció de riquesa. La riquesa augmenta però la capacitat de la població no ho fa en la mateixa proporció i cada cop li és més difícil comprar el que es produeix, que és la base de la dinàmica de l'economia. Així doncs, tenim un sistema financer amb molts diners i una població amb menys capacitat de compra. L'abundància de diners en el sector financer porta a donar crèdits i hipoteques sense les garanties suficients i quan els treballadors, empobrits, deixen de pagar-les, fan trontollar el sistema financer. 

I com es canvia tot això? Com es refunda el capitalisme? 

Primer de tot, no tinc cap interès a refundar el capitalisme. No oblidem que el que ens ha portat a aquesta situació és un capitalisme totalment basat en l'explotació, injust, depredador de la natura, que condemna a la misèria una gran part de la humanitat... Aleshores, qui és qui vol refundar el capitalisme? Jo no! A més, no s'està refundant el capitalisme, s'està rescatant! I el que és pitjor: els ho deixem fer. Hi ha molta gent que voldrà rescatar-lo... Però els que pretenem tenir una visió més progressista de la societat hauríem d'estar pensant no a refundar el capitalisme sinó a veure com podríem avançar en un procés de canvi de la societat. En això hauríem de posar els nostres esforços. 

Ara s'ha començat exactament a l'inrevés. A mi em sembla molt escandalós que amb les primeres persones que s'hagi reunit el senyor Zapatero abans d'anar a la cimera de Washington hagi estat amb els banquers. Però no han estat els banquers els que han generat aquesta crisi? I ara els ho preguntem a ells? És com preguntar als piròmans què hem de fer per apagar un foc... I estem tan abduïts per aquest sistema que ho hem trobat normal! 

EL PENSAMIENTO ECONÓMICO NEOMARXISTA

Por Antonio Olivé

Leemos: “El Estado da por perdidas la gran mayoría de las ayudas a la banca“. Y en cifras, “el fondo de rescate da por perdidos 36.000 millones de los 52.000 millones que inyectaron el año pasado en Bankia, Novagalicia (NCG), Catalunya Banc, Banco de Valencia…” y termina el artículo: “son unas cifras similares a los recortes en Sanidad y en Educación“.

O lo que es lo mismo: el Estado se gasta -o recorta- 36.000 millones de euros para rescatar unas entidades bancarias -que tendrían amos, digo yo-. Y lo que pensábamos que era un préstamo al sistema bancario, resulta que se convierte en un pufo incobrable. ¿Y dónde han ido a parar los 36.000 millones? Porque no se han volatilizado, alguien -acreedores, bonus para sus directivos…-se los ha embolsado. Una razón más para no permanecer callado e impasible.

Marxtrix

En fin, mientras decidimos poner fin a este estado de cosas, una nueva recomendación de lectura veraniega. Dijimos que después de Marx y Engels hubo vida en la izquierda y hubieron marxistas y marxismos -así, en plural-. Ya vimos aquí lo que los años 30 “parieron”. Hoy toca un “neo”. El neomarxismo. De las teclas de Diego Guerrero Jiménez -al que ya conocemos por estos lares-, profesor titular del Departamento de Economía Aplicada V de la Universidad Complutense de Madrid y publicado originalmente en Marzo-Abril 2012. N.º 865 de ICE. El artículo pasa revista a diferentes significados del pensamiento económico neomarxista. 

El significado principal es la corriente de pensamiento marxista ligada a las ideas de capitalismo monopolista, subdesarrollo e intercambio desigual, especialmente desde mediados del Siglo XX y tomando como punto de partida las elaboraciones de Paul Baran y Paul Sweezy. Pero hay otros significados del neomarxismo económico: dejando de lado una interpretación puramente cronológica, el marxismo keynesiano es el principal candidato, aunque sin olvidar otras formas blandas de marxismo como el regulacionismo, el pensamiento radical, el sraffismo y el marxismo analítico.

Veamos que hay de nuevo en el “neo”…

EL NEGOCI DE L'AIGUA EMBOTELLADA: UN SECTOR GENS REGULAT

L'AIGUA EMBOTELLADA, EL GRAN NEGOCI

L'expansió d'aquest negoci exigeix ​​a les grans corporacions de begudes i alimentació (Coca-Cola, Pepsi Cola, Danone, Nestlé ....) tindre cada vegada un major accés als recursos hídrics, impulsant la privatització de cursos d'aigua i aqüífers.

El sector de l'aigua embotellada està creixent molt ràpidament a tot el món, sent el negoci més pròsper actualment, però també és un dels menys regulats, la qual cosa dóna lloc a situacions autènticament escandaloses.

Les xifres del negoci de l'aigua parlen per si soles. En la dècada de 1970, el volum anual d'aigua embotellada que es comercialitzava a tot el món rondava els 1.000 milions de litres. En la següent dècada es dobla el consum, però, és a partir de 1990 quan el creixement ja és exponencial. L'any 2000, les vendes anuals ascendeixen a més de 84.000 milions de dòlars.

L'any 2001, els nord-americans es van gastar 6.880 milions de dòlars i l'any 2006 ja eren 10.980 milions de dòlars, amb un consum de 25.800 milions de litres. Això suposa un creixement anual superior al 9%, segons les dades aportades per Bevarage Màrqueting Corporation i la Internacional BottledWaterAssociaston. La marca Dassain, companyia que pertany al grup Coca-Cola, registra en el segon trimestre de l'any 2006 uns beneficis de 1.840 milions de dòlars, un 6,6% més que en el mateix període de l'any anterior.

La moda de l'aigua embotellada és també molt important a Europa. Alemanya consumeix 10.300 milions de litres, França 8.500 milions i Espanya 5.500 milions. Els italians tenien una mitjana de consum, l'any 2006, de 183,6 litres per persona / any i els espanyols de 136,7 litres per persona / any.

Mentre que augmenten els beneficis de les multinacionals de l'aigua embotellada amb una aigua de qualitat qüestionable, una regulació lliure i més eficient dels sistemes municipals permetria posar en execució una distribució d'aigua potable segura per a tota la població del món per una quantitat molt menor que la usada en l'aigua embotellada.

El consum anual d'aigua embotellada arriba als 154.000 milions de litres, l'any 2006, i suposa un augment del 57% respecte a l'any 2001. Això representa una despesa d'uns 100.000 milions de dòlars anuals. El preu mitjà d'un litre d'aigua embotellada és de 0,65 euros.

A l'estat espanyol el litre d'aigua d'aixeta costa, l'any 2004, 0,00096 euros. Com es pot comprovar el negoci és redó. Pel mateix preu d'una ampolla d'aigua embotellada es pot proveir amb tres mil litres d'aigua d'aixeta.

Un dels grans problemes és que no hi ha un manteniment adequat de les xarxes de distribució d'aigua potable, ja siguen públiques o privades, el que deteriora moltíssim el servei i la qualitat de l'aigua que ix de l'aixeta. És clar, que no llueix aquest tipus d'inversions al món polític i de pas s'afavoreix la privatització amb el clàssic esquema neoliberal que allò privat és millor que allò públic.

Moltes persones argumenten que l'aigua de les seues ciutats i els seus pobles sobretot en l'arc mediterrani no és bevible. En part tenen raó, TOTS hauríem d'exigir als ajuntaments, governs autonòmics i Estat que es realitzen les inversions necessàries perquè la població faça ús normal de l'aigua d'aixeta i així evitem el malbaratament de l'aigua embotellada.

Mentre que no s'inverteix el necessari en les xarxes d'abastament, es subvenciona amb autoritzacions a baix cost l'explotació de fonts d'aigua per empreses embotelladores privades, que obtenen uns beneficis fabulosos.

ELS CAPITALISTES ES FORREN PROVOCANT LA FAM

Tan obsessionats estem amb el deute sobirà, la crisi de l'euro i la recessió de la rajola, que ens hem oblidat dels que estan molt pitjor que nosaltres i més lluny que els nostres veïns que pateixen: els mil milions de persones que cada dia es giten amb fam.

La fam que afligix al planeta té múltiples causes, des de les sequeres i inundacions causades pel canvi climàtic fins a la indústria dels biocombustibles, que lleva terres i cultius a la producció d'aliments per a omplir els depòsits dels grans tot terrenys del món ric. 
Però pocs saben que un dels principals motius d'eixe patiment mundial –i que cinc milions de xiquets moren per malnutrició cada any en el Tercer Món– és l'enginyeria financera amb què els taurons de Wall Street van transformar els mercats de futurs de les matèries primeres en una ruleta borsària, amb la que seguir enriquint-se, després de la punxada de la bambolla de les puntcom en 2000-2001.

"ENCARA HUI, EL SOMNI D'UN JOVE QUE FA 18 ANYS NO ÉS VOTAR, SINÓ COMPRAR-SE UN COTXE"

"En els anys 60 s'identificava tenir cotxe amb el desenvolupament, i es van fer autèntiques barbaritats a les ciutats per adaptar-les als vehicles privats"

• Els fundadors d'ecomovilidad.net advoquen per un canvi de mentalitat i de polítiques per al transport públic
• "Hem fet inversions de grans autopistes que són totalment insostenibles. Altres com la xarxa de rodalies que és molt més eficient es té completament abandonada"
• "Sobren moltíssims cotxes al centre de les ciutats. Caldria centrar-se en traure els cotxes de la ciutat"

Què és l'ecomobilitat?
L'ecomobilitat és un concepte molt ampli que va des de les decisions que es prenen des dels diferents organismes públics per promoure una ciutat sostenible fins a qüestions com decidir quin mitjà de transport utilitzem cada un per a desplaçar dins de la ciutat. Agafar el cotxe per ficar-se al centre de Madrid no és una cosa que promoga l'ecomobilitat.

S'estan fent bé les coses a Espanya en matèria d'ecomobilitat?
No, a Espanya falta planificació política i un canvi en la mentalitat ciutadana. Ara ens trobem que s'han fet inversions multimilionàries que estan infrautilitzades. No pot ser que la gent agafe el cotxe per anar a comprar el pa.

I com hem arribat fins ací?
Perquè els polítics fonamentalment s'han centrat en el que dóna vots, i per desgràcia en moltes ocasions és tot allò que té a veure amb el vehicle privat. Hem fet inversions de grans autopistes que són totalment insostenibles, però altres com la xarxa de rodalies, que és molt més eficient, es té completament abandonada. A més s'estan gastant milers de milions d'euros en trens d'alta velocitat que no tenen la demanda suficient, per no parlar d'altres polítiques com la subvenció de cotxes amb els plans PIVE. Així és complicat avançar en matèria d'ecomobilitat.

Però els plans PIVE ajuden a renovar el parc mòbil amb cotxes menys contaminants...
Se'ns està venent la idea que l'ecomobilitat vol dir utilitzar cotxes que no siguen contaminants, com el vehicle elèctric. Això està bé, però el veritable problema és que sobren moltíssims cotxes al centre de les ciutats. Caldria centrar-se en treure els cotxes de la ciutat. Un cotxe elèctric ocupa el mateix espai, provoca els mateixos accidents o els mateixos embussos que un de convencional. El veritable problema és que necessitem una confecció diferent de la ciutat que no estigadissenyada pel i per al cotxe, sinó per a les persones. Hem de canviar la mentalitat i comprendre que l'ús del cotxe no sempre és el més adequat.

D'on ens ve aquesta idea d'utilitzar cotxe per a tot?
En els anys seixanta s'identificava tenir cotxe amb el desenvolupament, i es van fer autèntiques barbaritats en totes les ciutats per adaptar-les als vehicles privats. Es van carregar places i altres llocs per fer pàrquings. Aquesta mentalitat l'arrosseguem fins als nostres dies, quan encara s'identifica tenir un bon cotxe com a símbol d'èxit en la vida. Si em toca la loteria canvie de cotxe. S'ha d'abandonar la idea que encara persisteix que agafar l'autobús o el metro és una cosa humiliant, quan és tot el contrari, si ens movem en transport públic estem contribuint a desencallar la ciutat i som més respectuosos. Encara els joves, quan fan 18 anys, el seu major desig no és poder votar sinó traure's el carnet i comprar-se un cotxe.

MUERTE A LOS SINDICATOS

Nueva moda. Rajar de los sindicalistas. Algo fácil y barato, por cierto. Lo llevan en la solapa ciertos políticos, lanzando mensajes subliminales sobre su actual falta de utilidad para los trabajadores, politización, corrupción, derroche económico. Resulta curioso: Los mismos que alientan al escarnio público, suelen lanzar piedras cargadas por sus propias mezquindades.

Además, la destrucción del sindicalismo hace mucho más fácil la labor de los gobernantes, sin movilizaciones ni huelgas, especialmente la de quienes dirigen tras la cortina. Qué bien estaríamos si no existieran los sindicatos, piensan algunos.

El problema es que esa frase por la que suspiran los gobernantes "Qué bien estaríamos sin sindicatos" empieza a calar entre la gente de a pie, con un discurso cargado de improperios, gritos, oportunismo, mala leche y, sobre todo, un enorme vacío de argumentos que se resume en: "Para lo que hacen, mejor que no hagan nada", "Por mi los echaba a todos y los ponía a trabajar", "Están vendidos, no se mueven, no están con los trabajadores". Luego terminan reservándote para el final el placer de oír la raída historia de: "Conozco a uno que está de liberado sindical.".

Confesar ser liberado sindical, en estos tiempos que corren, es un auténtico pecado capital. Mejor inventar cualquier otra cosa antes de que te descubran. Te pueden acechar en cualquier esquina, a cualquier hora: sacando dinero, haciendo la compra, recogiendo a tus hijos en el colegio. Cualquier lugar y excusa es buena, para utilizar como insulto la palabra "sindicalista".

Se puede ser banquero chupasangre, se puede ser político en cualquiera de sus muchos cargos (concejal, alcalde, o delegado provincial.) y trincar todo lo que se quiera, aceptar sobornos y trajes, realizar chantajes, revender terrenos públicos, recortarle el sueldo a los trabajadores o directamente despedirlos sin indemnización. Se puede, incluso, aumentar el recibo de la luz a los pensionistas hasta asfixiarlos, o salir en fotos besando niños y ancianos mientras los colegios y asilos se caen a trozos, cobrar dos o tres sueldos en tres cargos diferentes, declarar a hacienda que se está arruinado mientras se cobra de mil chanchullos distintos, para que su hijo obtenga la beca que le permita comprarse una moto a costa del Estado.

En este maldito país se puede ser lo que se quiera, pero no sindicalista.

Nadie se acuerda ya de la última huelga, aquella en que nadie de la empresa fue, excepto los dos afiliados que perdieron el sueldo de aquel día, para que luego se firmara un acuerdo que les subió el sueldo a todos. Incluso a aquellos que escupieron sobre la huelga.

O de Luís, ese hombre que estuvo 30 años cotizando, y que gracias a la pre-jubilación que se consiguió en su momento, puede ahora, con 60 años y despedido de su puesto, tirar para adelante sin necesidad de buscar un trabajo que nadie le ofrecería.

Recuerden también a Marta, la chica de 23 años que estuvo aguantando un jefe miserable con aliento a coñac, que le obligaba a hacer más horas extras para tener un momento de intimidad donde poder acosarla mientras le recordaba cuándo le vencía el contrato. Hasta que su mejor amiga la llevó al sindicato y, gracias a una liberada sindical, ahora el tipo ha tenido que indemnizarla hasta por respirar.

PER LA PAU I LA SOLIDARITAT: EL MODEL DE COOPERACIÓ PER A ESQUERRA UNIDA

EUPV concep la cooperació solidària com l’acció conjunta d’organitzacions i moviments del sud i del nord per a la transformació de les injustes estructures polítiques, socials i econòmiques causants de les desigualtats entre països explotats i explotadors i el seu efecte principal, la pobresa. 
En conseqüència, s’oposa a tota forma d’instrumentalització interessada d’aquesta i, especialment, a la seua militarització, i denuncia el discurs dels exèrcits com a “ONG humanitàries” i la creixent presència de forces militars i policials sota la imatge de la solidaritat i la cooperació en un nombre de països cada vegada major.

Amb aquesta perspectiva, la política d’EUPV en aquest àmbit estarà fonamentada en els principis de:

• Internacionalisme, entés com a solidaritat i cooperació entre pobles que no espera retorns en forma de beneficis financers o comercials, preses de posició estratègiques de caràcter empresarial o consecució de xarxes clientelars.
• Associació, és a dir, coresponsabilitat a llarg termini, visió estructural transformadora i codecisió basada en unes relacions horitzontals i transparents entre actors del nord i el sud.
• Coherència, des de la integralitat i indivisibilitat dels drets humans individuals i col·lectius, que exigeixen un esforç d’adequació entre els objectius i els mitjans de cohesió i complementarietat de totes les polítiques públiques i privades relacionades amb l’objectiu d’aconseguir la justícia social en el món.
• Participació, la qual cosa implica una aposta inequívoca pel diàleg i consens social en la definició de les nostres polítiques, per la transparència, publicitat, objectivitat i lliure concurrència en l’adjudicació de contractes i subvencions, per la rendició de comptes que aporte una informació veraç i motivadora del que realitza i els seus resultats i, finalment, per la creativitat dels moviments socials a l’hora de triar els seus propis camins originals cap al desenvolupament.

L’ESQUERRA DAVANT DELS REPTES DE LA COMUNICACIÓ AUDIOVISUAL

Un programa alternatiu d’esquerres ha de tenir un anàlisi alternatiu del que ha suposat l’aparició de la transmissió del senyal de la televisió digitalitzada. Aquesta integració dels ciutadans/es al món digital de forma generalitzada obliga a obrir un debat sobre el dret d’accés de tothom a la societat de la informació.

La política desenvolupada per totes les administracions, sense excepcions, ha estat beneficiar les telecomunicacions sobre l’audiovisual, de tal forma que amb unes bases suposadament tècniques, i autodefinides com a neutrals, s’ha produït una privatització creixent a l’hora d’establir les condicions que marquen la digitalització de les xarxes terrestres i la seua conseqüent liberalització automàtica. D’ací que la dreta i l’extrema dreta tinguen el pràctic monopoli de les concessions atorgades pel Govern central i les CCAA.

Tot aquest procés té com a objectiu la conversió dels ciutadans/es en senzills consumidors, que una vegada han renovat els seus equips, queden presoners d’ofertes obertes o de pagament, però sempre del mateix grup d’empreses, la qual cosa evidencia que la TDT protegeix l’interés privat i no el públic. En definitiva, una evolució des d’una economia fordista, marcada pel consum massiu, a una altra d’oferta conscientment fragmentada per gustos, interessos i capacitats culturals i educatives, però sobretot, a la llarga, pels ingressos.

És per això que és l’exclusió un dels majors riscs, i no sols pel que suposa d’injustícia, sinó per l’atemptat contra la cohesió social i en darrera instància contra l’igualtat d’oportunitats que fonamenta l’existència mateixa de la democràcia.. I per suposat, afecta també, a l’accés als continguts i serveis, elements claus de la formació i la competència en l’Era Digital, que no resol el pluralisme de les veus i expressions possibles a les televisions digitals.

La TDT i les plataformes digitals de pagament tendeixen, de forma clara, a la creació de monopolis o oligopolis privats. El pluralisme es veu així amenaçat, tant com a expressió creativa com a pluralitat ideològica, pels majors grups nacionals i internacionals. En el primer cas, són totes les xicotetes empreses culturals i comunicatives audiovisuals les que es veuen amenaçades, sent el Col·lectiu d’Actors i actrius de Doblatge un exemple d’abandonament. En el segon cas, és la mateixa democràcia la que està en perill, ja que si les xarxes digitals són tan transcendents per al futur, és totalment contradictori deixar les decisions i la veu a uns grups empresarials, on la representació i la legitimitat de la societat és evidentment nul·la.

EL CAPITALISMO CONTRA EL ESTADO

José Francisco Bellod Redondo doctor en Economía

Grupo de Investigación “Economía, Territorio y Medio Ambiente” de la UPCT

jfbellod.blogspot.com

“Si le das más poder al poder, más duro te van a venir a coger”.

Molotov

La intensa y duradera crisis económica iniciada con la implosión de la burbuja inmobiliaria en 2007 (crisis “subprime”, quiebra de Lehman Brothers…) ha devenido en un duro proceso de deconstrucción del Estado de Bienestar. Tras unos primeros momentos en los que cundió el pánico entre la burguesía, cuando los dirigentes políticos y empresariales reaccionan solicitando medidas excepcionales contrarias a la ortodoxia neoliberal (recuerden al presidente G. W. Bush solicitando “un paréntesis en la economía de mercado... para salvar la economía de mercado) y una mayor intervención estatal de orientación keynesiana, subvenciones multimillonarias a empresas e incluso nacionalización (temporal) de bancos e industrias; el capital retoma la iniciativa y hoy se encuentra a la ofensiva, dictando duros planes de ajuste a los otrora avanzados países europeos que se jactaban de gozar de altas tasas de crecimiento económico y protección social.

El consenso liberal – socialdemócrata forjado tras la II Guerra Mundial, ante el descrédito de un derecha que se había plegado a las exigencias de los partidos fascistas y con la presión de la entonces pujante economía soviética; se asentaba sobre bases keynesianas. Ese consenso (amplias libertades + amplias prestaciones sociales) ha hecho aguas ante la incapacidad del capitalismo de generar riqueza suficiente para mantener las conquistas sociales prometidas a los trabajadores a la vez que se mantenía una elevada tasa de rentabilidad el capital. Y frente a la reacción popular ante la pérdida de derechos sociales el sistema, ahora nuevamente crecido, reacciona recortando libertades con ingerencias neo – coloniales sobre las legislaciones e incluso sobre las Constituciones de los países europeos.

Sucede que, una vez más, se ha verificado la tendencia a la desaceleración del crecimiento capitalista a la que Marx hizo referencia reiteradamente en su obra. El mito de la “mano invisible” popularizado por Adam Smith según el cual el sistema de mercado, mediante la libre (descoordinada) actuación de los agentes individuales, guiados por su propio interés (codicia), conduce al mejor de los mundos (prosperidad para todos), ha hecho aguas nuevamente.

LA PERMACULTURA: CULTURA Y AGRICULTURA PERMANENTES Y SOSTENIBLES

'Mandala de la permacultura', ilustración de Graham Burnett, que resume la ética y los principios del diseño permacultural 

La permacultura constituye un sistema proyectado sostenible que integra armónicamente la vivienda y el paisaje, ahorrando materiales y produciendo menos desechos, a la vez que se conservan los recursos naturales (Bill Mollison); es el diseño de hábitats humanos sostenibles y sistemas agriculturales, que imita las relaciones encontradas en los patrones de la naturaleza.

La palabra permacultura (en inglés permaculture) es una contracción de agricultura permanente, como así también de cultura permanente.

Orígenes

casa nueva de adobe y paja

A mediados de la década de los años 1970 dos ecologistas de Australia, el doctor Bill Mollison y David Holmgren, comenzaron a desarrollar una serie de ideas que tenían la esperanza de poder utilizar para la creación de sistemas agrícolas estables. Lo hicieron como respuesta a lo que consideraban como el rápido crecimiento en el uso de métodos agroindustriales destructivos tras la segunda guerra mundial, que de acuerdo a su criterio estaban envenenando la tierra y el agua, reduciendo drásticamente la biodiversidad, y destruyendo billones de toneladas de suelo que anteriormente mantenían paisajes fértiles. Una aproximación denominada 'permacultura' fue el resultado y se dio a conocer con la publicación del libro Permaculture One en 1978. El libro tuvo un éxito inmediato en Australia, provocando mucho debate. La aparición de una revista (The International Permaculture Magazine), una miniserie televisiva con Bill Mollison como protagonista, y varias decenas de cursos que éste dictó a finales de los 70s y principios de los 80s contribuyeron a internacionalizar la permacultura y a forjar su imagen de herramienta práctica para la construcción de hábitats sostenibles.

Tras la publicación de Permaculture One, Mollison y Holmgren refinaron y desarrollaron sus ideas, con ambos originadores diseñando cientos de 'terrenos de permacultura' y escribiendo varios libros. Mollison dio clases en más de 80 países y el Curso de Diseño de dos semanas de duración, se enseñó a muchos cientos de estudiantes. A comienzos de la década de 1980, el concepto avanzó desde ser predominantemente un diseño de sistemas agrícolas a ser un proceso de diseño más plenamente holístico para crear hábitats humanos sostenibles. A mediados de la década de 1980, multitud de estudiantes se habían convertido en exitosos prácticos, comenzado a enseñar el método; en un corto periodo de tiempo se establecieron grupos de permacultura, proyectos, asociaciones e institutos en más de 100 países.

En el transcurso de sus viajes por Asia, África y América Latina, Mollison encontró y contribuyó a popularizar conceptos y prácticas ancestrales que habían contribuido a la sostenibilidad de las antiguas culturas agrícolas y cazadoras. Muchos de éstos conceptos fueron explicados y revalorizados, y pasaron a formar parte del aspecto técnico de la permacultura. Muy pronto se hizo evidente que los conceptos de diseño que manejaba la permacultura podían ser aplicados no solamente a la producción agropecuaria y forestal, sino a muchos aspectos de la vida humana, como la construcción, la educación, la economía y la organización social en general, abarcando todos los temas esenciales en el diseño de sistemas sustentables, de forma integrada.

La permacultura está en la actualidad bien establecida a lo largo y ancho del mundo, existiendo muchos ejemplos de su uso. Zimbabwe tiene 60 escuelas diseñadas utilizando la permacultura, con un equipo nacional trabajando en la unidad de desarrollo de currículos escolares. El Alto Comisionado de Naciones Unidas para los Refugiados (ACNUR) ha elaborado un informe sobre el uso de la permacultura en situaciones de refugio, tras su exitoso uso en los campos de Sudáfrica y Macedonia. Una tribu en Perú ha evolucionado desde una creciente dependencia de las subvenciones estatales a su auto-dependencia y apoyo a otras tribus. Se está transformando una base militar de Estados Unidos para que se convierta en un parque de eco-negocio y en un paraíso de la vida salvaje.

Definición

Permacultura es un término genérico que engloba la aplicación de éticas y principios de diseño universales en planificación, desarrollo, mantenimiento, organización y la preservación de hábitats aptos para sostener la vida en el futuro.

La Permacultura también es una red y un movimiento internacional de practicantes, diseñadores y organizaciones, la gran mayoría de las cuales se han desarrollado y sostenido sin apoyo de corporaciones, instituciones o gobiernos.

Los ejes centrales de la permacultura son la producción de alimentos, abastecimiento de energía, el diseño del paisaje y la organización de (Infra) estructuras sociales. También integra energías renovables y la implementación de ciclos de materiales en el sentido de un uso sostenible de los recursos a nivel ecológico, económico y social.

Desde sus inicios a finales de los años 70, la permacultura se ha definido como una respuesta positiva a la crisis ambiental y social que estamos viviendo.

La permacultura tiene tres ingredientes principales:

1. La Ética, que consiste de tres principios fundamentales:
   1. Cuidar de la tierra
   2. Cuidar de las personas
   3. Poner límites a la población y el consumo (o Redistribución de los excedentes. Nota: existe un debate⁵ sobre qué título de la 3a ética resume mejor su significado). Holmgren, en su libro "Principios y senderos de Permacultura", especifica que se entiende como reparto entre todas las especies y que esto supone distribuir tanto la población como el consumo humanos (dos conceptos directamente opuestos al antropocentrismo y consumismo dominante actual, que aportan un signíficado necesariamente ambiguo a "Reparto equitativo" como resumen de estos conceptos). También se añaden dos Directivas: tomar plena responsabilidad para nuestras vidas y co-operar)
2. Principios ecológicos derivados de la observación de los sistemas naturales, por ecologistas como Birch y Odum, a los cuales se añaden los 'principios de actitud' de Mollison.
3. Diseñar herramientas y procesos que reúnan conceptos, elementos y componentes estratégicos dentro de un marco o plan de acción que pueda ser implementado y mantenido con mínimos recursos.

PER LA COOPERACIÓ I LA SOLIDARITAT INTERNACIONALS

EUPV es compromet a lluitar per incrementar fins al 0’7% del PIB, d’immediat, el pressupost destinat a cooperació al desenvolupament, dirigint-lo a lluitar contra la pobresa, afavorint el desenvolupament sostenible i autocentrat, participatiu, social i democràtic dels països empobrits. 

Totes les ajudes han de ser públiques i transparents en la seua adjudicació i seguiment, d’acord amb criteris consensuats amb la Coordinadora Valenciana d’ONGD i seguint amb rigor els criteris internacionalment acceptats sobre el que constitueix l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD) pel Comité d’Ajuda al Desenvolupament (CAD) de l’OCDE; criteris que són sistemàticament vulnerats i interpretats a la baixa pel Ministeri d’Assumptes Exteriors i Cooperació (MAEC) en els seus Plans Anuals de Cooperació Internacional (PACI) i, en especial, per la Generalitat Valenciana en els pressupostos que dirigeix la Direcció General d’Immigració i Cooperació al Desenvolupament, que inclouen partides fora de tot criteri internacionalment assumit i també denunciats per la CONGD-CV i que suposen un incompliment mal encobert del Pacte Valencià contra la Pobresa (PVCP) i el propi objectiu del 0,7% d’AOD, a pesar que en aquest país el 0,7% està establit per la Llei del màxim rang. 

Esquerra Unida del País Valencià sempre estarà en la denúncia del falsejament i incompliment d’aquests objectius vinculants de lluita contra la pobresa i solidaritat amb els països del sud empobrit, i treballarà per un 0,7% “real” i eficient per a la consecució dels Objectius del Mil·lenni (ODM).

En la consecució d’aquesta labor, es realitzaran campanyes de sensibilització social sobre les causes de la desigualtat en el món, sobre l’anul·lació del deute extern i sobre la imposició d’una xicoteta taxa sobre les transaccions financeres que permeta controlar els bruscos moviments especulatius de capitals internacionals, i permeta finançar accions correctores dels desequilibris i perjudicis provocats per l’actuació del capital financer sobre els interessos de la ciutadania mundial. 
S’impulsaran les xarxes de comerç just i es promourà el consum responsable, amb campanyes d’informació i mesures de suport. 
EUPV instarà totes les institucions a mantenir campanyes de pressió política i solidaritat directa amb la lluita per la llibertat dels pobles ocupats, com el palestí, el saharauí, l’iraquià, el txetxé, etc.

PEL MENJAR CONSCIENT

"Si cuides el teu aspecte i la teua vestimenta, per què no tens cura també del que menges?". Aquesta pregunta la llança Maria Álvarez, organitzadora de la Bona Vida, un mercat de productes ecològics i artesans que se celebra a Madrid. Tenen un objectiu doble: acostar aquests aliments als que no estiguen familiaritzats amb ells i fomentar un "consum conscient". "No es tracta de ser ecologista, ni de combregar amb una determinada ideologia, sinó preguntar d'on vénen els aliments que mengem, buscar un gènere elaborat d'una manera ambientalment respectuosa i amb un preu just per al productor i el consumidor".

Oli, embotit ecològic, cerveses i vi artesà, fruites i verdures, farina i pa amb denominació d'origen, fumats i escabetxos artesans, ous o formatges són alguns dels productes que La Bona Vida aproparà al consumidor.

Hi ha indicadors que cada vegada més persones s'apunten a produir i consumir aliments ecològics, aquells produïts sense la utilització de substàncies químiques en totes les seues fases d'elaboració. Segons dades del Ministeri d'Agricultura, el 2011 hi havia més de 32 mil productors ecològics, huit mil més que el 2009. El 2011, el valor de la producció es va situar al voltant dels 813 milions d'euros, un 25% més que el 2009.

Per als consumidors, les majors avantatges són el sabor i la qualitat. "Tinc clients molt conscienciats amb l'entorn, però també compren persones que busquen una tamata que sàpia a tomata, o llet com la que prenien de menuts", explica Pere. Al costat de la seua dona, va crear fa un any un bloc en el que publicaven entrevistes amb productors compromesos amb el medi ambient. El bloc va donar pas a la botiga en línia, i en vista de la demanda, es van animar fa dos mesos a obrir un local al mercat de Santa María del Cabo. Pere ven productes ecològics de 35 marques diferents. Mentre parla, entra una clienta buscant bledes. "M'agraden molt però totes les que comprava em sabien a amoníac. Un dia vaig provar les d'ací, i escolta, res a veure", explica aquesta consumidora, anomenada Eva Fernández. "Fixa't que bé saben que la meua filla es va acabar el plat, i això que no li agraden les verdures".

LA PARADOXA DEL VALOR I EL FETITXISME DE LA MERCADERIA

La paradoxa del valor (o paradoxa del diamant i l'aigua) és una paradoxa dins de l'economia clàssica sobre el valor econòmic que expressa que, encara que l'aigua és més útil que els diamants, aquests tenen un preu més alt en el mercat. 

Adam Smith esmenta la paradoxa en La riquesa de les nacions. Smith no va ser el primer a notar la paradoxa. Nicolau Copèrnic, John Locke, John Law i altres havien intentat explicar la disparitat en el valor entre l'aigua i els diamants. La teoria de la utilitat marginal, un esforç per resoldre aquesta paradoxa, va provocar el naixement de l'economia neoclàssica i defensa que no és la demanda d'un bé el que determina el seu preu, sinó la seua utilitat marginal.

Es pensa generalment que Smith va ser incapaç de resoldre la paradoxa. Smith esmenta d'aquesta manera la paradoxa:

"Res és més útil que l'aigua, però aquesta no comprarà res, res de valor pot ser intercanviat per ella. Un diamant, per contra, té escàs valor d'ús, però una gran quantitat d'altres béns poden ser freqüentment intercanviats per aquest."

Solució marxista segons la teoria clàssica del valor-treball

Segons la teoria del valor-treball sintetitzada per Marx, la quantitat de valor d'una mercaderia és el treball socialment necessari per a la seua producció que no està determinat en l'absolut pel valor d'ús, o siga, per l'ús concret que es dóna posteriorment a aquesta mercaderia, és a dir, la necessitat concreta que satisfaça. 

Per tant, el valor de l'aigua és usualment menor que el d'un diamant perquè el treball socialment necessari per a aconseguir un diamant és més gran que el necessari per proveir-se d'aigua i això és independent de que l'aigua siga usada per a satisfer una funció vital i el diamant no. 

Està clar que en situacions d'escassetat el valor és més gran perquè les condicions d'escassetat impliquen un augment del treball socialment necessari per a adquirir o produir una mercaderia, així precisament l'escassetat dels diamants implica molta més faena per a aconseguir-los i per això són tan valuosos, i de la mateixa manera això explica que en zones desèrtiques que es requereix més treball per a aconseguir-la, l'aigua siga també molt més valuosa que en zones no desèrtiques.

Des del punt de vista de Marx, la paradoxa del valor, o paradoxa de l'aigua i el diamant, és només un exemple de l'error teòric en què incorrien els economistes clàssics com Smith en confondre i barrejar el valor amb el valor d'ús i un exemple del fetitxisme de la mercaderia en què incorren aquests economistes en intentar deduir de la naturalesa el valor.

"Fins a quin punt una part dels economistes es deixa enlluernar pel fetitxisme adherit al món de les mercaderies, o per l'aparença objectiva de les determinacions socials del treball, ens ho mostra, entre altres coses, la tediosa i insulsa controvèrsia entorn del paper que exerciria la naturalesa en la formació del valor de canvi. Com el valor de canvi és una determinada manera social d'expressar el treball emprat en una cosa, no pot contindre més matèria natural que, per exemple, el curs canviari."

Marx, El capital

POLÍTICA MERCADONA

Ens queixem que Espanya estem en crisi, però no ens adonem que comprant als establiments d'aquest superempresari sense escrúpols anomenat Juan Roig estem alimentant la bèstia i fomentant la destrucció del teixit empresarial espanyol. Mercadona, tot i ser una empresa "netament" espanyola i valenciana, no té cap problema a saltar-se als agricultors de la seua terra i importa directament les taronges d'Argentina durant tot l'any, saltant-se la temporada de taronges valencianes.

A més, l'oli d'oliva Hacendado, de molt baixa qualitat, l'envasa Sovena, una companyia situada a Portugal (el principal accionista és Roberto Centeno, casat amb una filla del senyor Roig). Aquest mateix Roberto Centeno ha comprat milers d'hectàrees d'oliveres al Marroc per a Roig, que es preocupa molt pel futur d'Espanya i s'atreveix a pensar de com fer les coses públicament, però no es talla un pèl a l'hora de portar la producció l'oli al Marroc i el seu envasat a Portugal. Una part de l'oli s'importa des de Tunísia. 
La conseqüència és una evident reducció de qualitat per oferir preus baixos. Tal com passa amb el peix o amb la progressiva eliminació de la xarcuteria tradicional de tall al moment per deixar-la només en una xarcuteria de paquet amb un menor cost en tots els sentits. El mateix passa amb la fruita, que es ven a granel i és de molt pitjor qualitat. El mateix passa amb els cereals, fabricats a França.

A Mercadona tampoc li fa fàstics a importar carabasses del Panamà, però potser el cas més paradoxal es dóna en la secció de peixateria. A Vigo, el primer port d'Europa per volum de peix descarregat i que gestiona gairebé la meitat de la pesca a Espanya, el peix que s'ofereix als supermercats Mercadona no és fresc i, per descomptat, no és gallec. En la seua majoria es tracta de peix congelat procedent de l'Àfrica o Amèrica del Sud. El mateix passa amb les clòtxines i les cloïsses, que majoritàriament són importades des de Xile, França o el Marroc.