Mostrando entradas con la etiqueta política i assumptes generals. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta política i assumptes generals. Mostrar todas las entradas

jueves, 4 de diciembre de 2014

SOBRE LA INTERSEXUALITAT


  • Què és la intersexualitat
La Intersexualitat "és un terme generalment utilitzat per a descriure una varietat de condicions en què una persona naix amb una anatomia reproductiva o sexual que no sembla encaixar en les definicions típiques d'home o dona", explica la Societat Americana d'Intersexualitat.

  • Quina és la seua incidència? 
Alguna de les variants d'intersexualitat (n'hi ha moltes) succeeix en el 0,018% de les persones, segons diferents estimacions.

  • Quines són les conseqüències?
En aquests casos, les famílies es decanten per un sexe per al nadó. Les organitzacions creuen que aquesta decisió (inclòs, si escau, una operació quirúgica) és prefereible deixar-la per a quan la persona puga decidir sobre això.



Sembla un problema matemàtic: un bebé naix sense genitals clars de xiquet o xiqueta. Quines probabilitats hi ha que els pares encerten? La solució és senzilla: el 50%. I d'aquest percentatge depén que siguen persones que cresquen, s'eduquen i tinguen una imatge social d'acord amb el que són i senten, o que no. Si el primer passa, encara millor. Si no, ens trobaríem davant d'un cas d'una persona intersexual que, generalment després d'una adolescència molt complicada, deu, en arribar a adult, ajustar tot el que sent, quin sexe l'identifica, la seua aparença i fins i tot, amb qui té relacions.

A la meitat d'aquest procés està M., una extremenya de 28 anys. La seua situació és tan complicada que no vol donar moltes dades perquè no la identifique. "La meua família ho ha portat molt malament. Ara visc en un pis compartit amb uns amics", diu.
A M. la van inscriure com a xiquet en nàixer. "He viscut un engany. Notava en créixer coses rares, però al principi m'ho negava tot", explica. Tal va ser la distorsió de la seua vida, que encara està de psicòlegs, amb depressions, i en el seu passat hi ha un intent de suïcidi. "Ho he passat molt malament. Encara estic en xoc".

jueves, 6 de noviembre de 2014

L'AVIÓ ESPANYOL


Estan tots els passatgers a la sala d'embarcament esperant l'eixida del vol quan de sobte arriba el copilot impecablement uniformat amb ulleres fosques i un bastó blanc temptejant el camí... L'empleada de la companyia aclareix que, si bé és cec, és el millor copilot que té l'empresa.

A la poca estona arriba el pilot, amb l'uniforme impecable, ulleres fosques i un bastó blanc assistit per dos hostesses. L'encarregada de la sala aclareix que, també, el pilot és llosco, però que és el millor pilot que té la companyia i que, juntament amb el copilot, són el duo més experimentat.

Amb tots a bord, l'avió comença a caminar, prenent cada vegada més velocitat i amb els passatgers terroritzats. L'avió segueix prenent velocitat però no s'enlaira... Continua la carrera i segueix en terra. Cada vegada el final de pista està més a prop i en una explosió d'histèria general els passatgers comencen a cridar com a posseïts!

jueves, 23 de octubre de 2014

EL NEGOCI DE L'AIGUA EMBOTELLADA: UN SECTOR GENS REGULAT


L'AIGUA EMBOTELLADA, EL GRAN NEGOCI


L'expansió d'aquest negoci exigeix ​​a les grans corporacions de begudes i alimentació (Coca-Cola, Pepsi Cola, Danone, Nestlé ....) tindre cada vegada un major accés als recursos hídrics, impulsant la privatització de cursos d'aigua i aqüífers.

El sector de l'aigua embotellada està creixent molt ràpidament a tot el món, sent el negoci més pròsper actualment, però també és un dels menys regulats, la qual cosa dóna lloc a situacions autènticament escandaloses.
Les xifres del negoci de l'aigua parlen per si soles. En la dècada de 1970, el volum anual d'aigua embotellada que es comercialitzava a tot el món rondava els 1.000 milions de litres. En la següent dècada es dobla el consum, però, és a partir de 1990 quan el creixement ja és exponencial. L'any 2000, les vendes anuals ascendeixen a més de 84.000 milions de dòlars.

L'any 2001, els nord-americans es van gastar 6.880 milions de dòlars i l'any 2006 ja eren 10.980 milions de dòlars, amb un consum de 25.800 milions de litres. Això suposa un creixement anual superior al 9%, segons les dades aportades per Bevarage Màrqueting Corporation i la Internacional BottledWaterAssociaston. La marca Dassain, companyia que pertany al grup Coca-Cola, registra en el segon trimestre de l'any 2006 uns beneficis de 1.840 milions de dòlars, un 6,6% més que en el mateix període de l'any anterior.

La moda de l'aigua embotellada és també molt important a Europa. Alemanya consumeix 10.300 milions de litres, França 8.500 milions i Espanya 5.500 milions. Els italians tenien una mitjana de consum, l'any 2006, de 183,6 litres per persona / any i els espanyols de 136,7 litres per persona / any.

Mentre que augmenten els beneficis de les multinacionals de l'aigua embotellada amb una aigua de qualitat qüestionable, una regulació lliure i més eficient dels sistemes municipals permetria posar en execució una distribució d'aigua potable segura per a tota la població del món per una quantitat molt menor que la usada en l'aigua embotellada.

El consum anual d'aigua embotellada arriba als 154.000 milions de litres, l'any 2006, i suposa un augment del 57% respecte a l'any 2001. Això representa una despesa d'uns 100.000 milions de dòlars anuals. El preu mitjà d'un litre d'aigua embotellada és de 0,65 euros.
A l'estat espanyol el litre d'aigua d'aixeta costa, l'any 2004, 0,00096 euros. Com es pot comprovar el negoci és redó. Pel mateix preu d'una ampolla d'aigua embotellada es pot proveir amb tres mil litres d'aigua d'aixeta.

Un dels grans problemes és que no hi ha un manteniment adequat de les xarxes de distribució d'aigua potable, ja siguen públiques o privades, el que deteriora moltíssim el servei i la qualitat de l'aigua que ix de l'aixeta. És clar, que no llueix aquest tipus d'inversions al món polític i de pas s'afavoreix la privatització amb el clàssic esquema neoliberal que allò privat és millor que allò públic.

Moltes persones argumenten que l'aigua de les seues ciutats i els seus pobles sobretot en l'arc mediterrani no és bevible. En part tenen raó, TOTS hauríem d'exigir als ajuntaments, governs autonòmics i Estat que es realitzen les inversions necessàries perquè la població faça ús normal de l'aigua d'aixeta i així evitem el malbaratament de l'aigua embotellada.
Mentre que no s'inverteix el necessari en les xarxes d'abastament, es subvenciona amb autoritzacions a baix cost l'explotació de fonts d'aigua per empreses embotelladores privades, que obtenen uns beneficis fabulosos.



lunes, 13 de octubre de 2014

MUERTE A LOS SINDICATOS


Nueva moda. Rajar de los sindicalistas. Algo fácil y barato, por cierto. Lo llevan en la solapa ciertos políticos, lanzando mensajes subliminales sobre su actual falta de utilidad para los trabajadores, politización, corrupción, derroche económico. Resulta curioso: Los mismos que alientan al escarnio público, suelen lanzar piedras cargadas por sus propias mezquindades.

Además, la destrucción del sindicalismo hace mucho más fácil la labor de los gobernantes, sin movilizaciones ni huelgas, especialmente la de quienes dirigen tras la cortina. Qué bien estaríamos si no existieran los sindicatos, piensan algunos.

El problema es que esa frase por la que suspiran los gobernantes "Qué bien estaríamos sin sindicatos" empieza a calar entre la gente de a pie, con un discurso cargado de improperios, gritos, oportunismo, mala leche y, sobre todo, un enorme vacío de argumentos que se resume en: "Para lo que hacen, mejor que no hagan nada", "Por mi los echaba a todos y los ponía a trabajar", "Están vendidos, no se mueven, no están con los trabajadores". Luego terminan reservándote para el final el placer de oír la raída historia de: "Conozco a uno que está de liberado sindical.".

Confesar ser liberado sindical, en estos tiempos que corren, es un auténtico pecado capital. Mejor inventar cualquier otra cosa antes de que te descubran. Te pueden acechar en cualquier esquina, a cualquier hora: sacando dinero, haciendo la compra, recogiendo a tus hijos en el colegio. Cualquier lugar y excusa es buena, para utilizar como insulto la palabra "sindicalista".

Se puede ser banquero chupasangre, se puede ser político en cualquiera de sus muchos cargos (concejal, alcalde, o delegado provincial.) y trincar todo lo que se quiera, aceptar sobornos y trajes, realizar chantajes, revender terrenos públicos, recortarle el sueldo a los trabajadores o directamente despedirlos sin indemnización. Se puede, incluso, aumentar el recibo de la luz a los pensionistas hasta asfixiarlos, o salir en fotos besando niños y ancianos mientras los colegios y asilos se caen a trozos, cobrar dos o tres sueldos en tres cargos diferentes, declarar a hacienda que se está arruinado mientras se cobra de mil chanchullos distintos, para que su hijo obtenga la beca que le permita comprarse una moto a costa del Estado.

En este maldito país se puede ser lo que se quiera, pero no sindicalista.

Nadie se acuerda ya de la última huelga, aquella en que nadie de la empresa fue, excepto los dos afiliados que perdieron el sueldo de aquel día, para que luego se firmara un acuerdo que les subió el sueldo a todos. Incluso a aquellos que escupieron sobre la huelga.
O de Luís, ese hombre que estuvo 30 años cotizando, y que gracias a la pre-jubilación que se consiguió en su momento, puede ahora, con 60 años y despedido de su puesto, tirar para adelante sin necesidad de buscar un trabajo que nadie le ofrecería.
Recuerden también a Marta, la chica de 23 años que estuvo aguantando un jefe miserable con aliento a coñac, que le obligaba a hacer más horas extras para tener un momento de intimidad donde poder acosarla mientras le recordaba cuándo le vencía el contrato. Hasta que su mejor amiga la llevó al sindicato y, gracias a una liberada sindical, ahora el tipo ha tenido que indemnizarla hasta por respirar.

lunes, 8 de septiembre de 2014

EL CAPITALISMO CONTRA EL ESTADO


José Francisco Bellod Redondo doctor en Economía
Grupo de Investigación “Economía, Territorio y Medio Ambiente” de la UPCT

“Si le das más poder al poder, más duro te van a venir a coger”.
Molotov




La intensa y duradera crisis económica iniciada con la implosión de la burbuja inmobiliaria en 2007 (crisis “subprime”, quiebra de Lehman Brothers…) ha devenido en un duro proceso de deconstrucción del Estado de Bienestar. Tras unos primeros momentos en los que cundió el pánico entre la burguesía, cuando los dirigentes políticos y empresariales reaccionan solicitando medidas excepcionales contrarias a la ortodoxia neoliberal (recuerden al presidente G. W. Bush solicitando “un paréntesis en la economía de mercado... para salvar la economía de mercado) y una mayor intervención estatal de orientación keynesiana, subvenciones multimillonarias a empresas e incluso nacionalización (temporal) de bancos e industrias; el capital retoma la iniciativa y hoy se encuentra a la ofensiva, dictando duros planes de ajuste a los otrora avanzados países europeos que se jactaban de gozar de altas tasas de crecimiento económico y protección social.

El consenso liberal – socialdemócrata forjado tras la II Guerra Mundial, ante el descrédito de un derecha que se había plegado a las exigencias de los partidos fascistas y con la presión de la entonces pujante economía soviética; se asentaba sobre bases keynesianas. Ese consenso (amplias libertades + amplias prestaciones sociales) ha hecho aguas ante la incapacidad del capitalismo de generar riqueza suficiente para mantener las conquistas sociales prometidas a los trabajadores a la vez que se mantenía una elevada tasa de rentabilidad el capital. Y frente a la reacción popular ante la pérdida de derechos sociales el sistema, ahora nuevamente crecido, reacciona recortando libertades con ingerencias neo – coloniales sobre las legislaciones e incluso sobre las Constituciones de los países europeos.

Sucede que, una vez más, se ha verificado la tendencia a la desaceleración del crecimiento capitalista a la que Marx hizo referencia reiteradamente en su obra. El mito de la “mano invisible” popularizado por Adam Smith según el cual el sistema de mercado, mediante la libre (descoordinada) actuación de los agentes individuales, guiados por su propio interés (codicia), conduce al mejor de los mundos (prosperidad para todos), ha hecho aguas nuevamente.

lunes, 18 de agosto de 2014

PEL MENJAR CONSCIENT




"Si cuides el teu aspecte i la teua vestimenta, per què no tens cura també del que menges?". Aquesta pregunta la llança Maria Álvarez, organitzadora de la Bona Vida, un mercat de productes ecològics i artesans que se celebra a Madrid. Tenen un objectiu doble: acostar aquests aliments als que no estiguen familiaritzats amb ells i fomentar un "consum conscient". "No es tracta de ser ecologista, ni de combregar amb una determinada ideologia, sinó preguntar d'on vénen els aliments que mengem, buscar un gènere elaborat d'una manera ambientalment respectuosa i amb un preu just per al productor i el consumidor".

Oli, embotit ecològic, cerveses i vi artesà, fruites i verdures, farina i pa amb denominació d'origen, fumats i escabetxos artesans, ous o formatges són alguns dels productes que La Bona Vida aproparà al consumidor.

Hi ha indicadors que cada vegada més persones s'apunten a produir i consumir aliments ecològics, aquells produïts sense la utilització de substàncies químiques en totes les seues fases d'elaboració. Segons dades del Ministeri d'Agricultura, el 2011 hi havia més de 32 mil productors ecològics, huit mil més que el 2009. El 2011, el valor de la producció es va situar al voltant dels 813 milions d'euros, un 25% més que el 2009.

Per als consumidors, les majors avantatges són el sabor i la qualitat. "Tinc clients molt conscienciats amb l'entorn, però també compren persones que busquen una tamata que sàpia a tomata, o llet com la que prenien de menuts", explica Pere. Al costat de la seua dona, va crear fa un any un bloc en el que publicaven entrevistes amb productors compromesos amb el medi ambient. El bloc va donar pas a la botiga en línia, i en vista de la demanda, es van animar fa dos mesos a obrir un local al mercat de Santa María del Cabo. Pere ven productes ecològics de 35 marques diferents. Mentre parla, entra una clienta buscant bledes. "M'agraden molt però totes les que comprava em sabien a amoníac. Un dia vaig provar les d'ací, i escolta, res a veure", explica aquesta consumidora, anomenada Eva Fernández. "Fixa't que bé saben que la meua filla es va acabar el plat, i això que no li agraden les verdures".

lunes, 4 de agosto de 2014

EL BOMBARDEIG NAZI DE 1938 A LA FOIA DE BUNYOL


Un bombardeig 74 anys en l'oblit sobre la Foia de Bunyol.
Un estudi de l'investigador David Mújica posa al descobert les conseqüències i els testimonis de l'atac a Xiva i Bunyol el 1938 per la Legió Còndor.

Refugiats de les FAI en Xiva (1937)

El 2006, 70 anys després de la revolta i el colp d'estat del 18 de juliol de 1936 i el posterior esclat de la Guerra Civil espanyola, en el transcurs d'una conversa vaig escoltar a un historiador comentar que empraven la majoria dels seus esforços a investigar sobre èpoques llunyanes i no prestaven excessiva atenció a successos més propers en el temps, en clara al·lusió a la contesa espanyola. Lamentava la desaparició de documentació a la qual es va prestar poca importància tot i el seu valor, i sobretot, les vivències de molts testimonis d'aquests esdeveniments històrics que, per la seua avançada edat morien sense haver estat consultats.

Una prova palpable d'aquest fet és el bombardeig de Xiva i Bunyol per avions de la Legió Còndor el 3 de desembre de 1938 que, tot i estudis d'experts (David Mújica, José Manuel Alonso Plaça o Joan Carrión) i de relats com els de Joaquín Calvo Diago, pilot de 'Chatos', que aquest dia estava a l'aeròdrom de Xiva i va ser testimoni del pas dels avions, és un dels oblidats de les cròniques de guerra. No apareix en cap dels principals mapes dels bombardejos italians i alemanys al País Valencià i 74 anys després encara segueix llançant dubtes.


Labor investigadora

El bombardeig de Xiva per part de l'aviació alemanya ha estat ignorat per la majoria d'estudiosos de la guerra aèria a Espanya, que no el citen en les seues publicacions. Cal remetre's a publicacions estrangeres per trobar alguna referència. Un altre dels factors a favor del seu oblit és la destrucció, ordenada per Hitler, de gran part dels arxius de la Legió Còndor al final de la II Guerra Mundial, pel que és difícil concretar dades a l'hora de parlar d'aquesta unitat que va recolzar als exèrcits revoltats.

El primer estudi seriós sobre el bombardeig, publicat el 1996 per una revista de difusió comarcal, atribueix la missió a avions Savoia SM-79 Sparviero italians escortats per Messerschmitt BF-109 alemanys, fet que posteriorment es va comprovar incert. Tanmateix, l'informe, qualifica l'acció com a «model dels atacs a poblacions civils durant la guerra d'Espanya, que malgrat la definició d'hipotètics objectius militars, la finalitat última d'aquests atacs és soscavar la moral de la població i sembrar en ella la llavor de la por», una hipòtesi que el temps revela com a encertada.

Cal esperar fins enguany perquè l'especialista en temes bèl·lics relacionats amb Xiva, David Mújica, després de sondejar fonts directes i documentació aconsegueix recrear l'atac aeri contra Xiva en un relat novel·lat publicat en una revista de difusió local.


Bombes sobre Xiva

Xiva
A primers de desembre les operacions bèl·liques a terra estan paralitzades. Fa pocs dies que han finalitzat la batalla de l'Ebre, els republicans es baten en retirada i els colpistes ocupats a definir la seua ofensiva sobre Catalunya i Barcelona. En l'aire, la força aèria es defensa dels bombardejos a Barcelona i al País Valencià per avions italians, la Legió Còndor i hidroavions de la base de Pollença, a Mallorca. Els bàndols contendents estan en període de recuperació de les grans pèrdues de vides humanes i de material bèl·lic, sofrides pels dos.

A l'alba del dia 3 de desembre els Heinkel HE-111 del grup de bombardeig K/88 eixien de l'aeròdrom Sanjurjo (Saragossa) per reunir-se amb els Dornier DO-17 i Heinkel He-45 del grup de reconeixement A/88 destacat a Buñuel (Navarra). Minuts després, a aquesta formació, que superava la trentena d'avions, entre bombarders i de reconeixement, es van unir els Messerschmitt ME-109 del grup de caça J/88 que van eixir de la Sénia (Tarragona) per a efectuar tasques d'escorta.

lunes, 7 de julio de 2014

¿A QUIÉN LE IMPORTA QUE MUERA UNA LENGUA?


Un centenar de variantes lingüísticas de México sufren alto riesgo de desaparecer

La discriminación del indígena afecta a su identidad


“Es hermosa, pero pesada”. Esteban López, a punto de cumplir 81 años, se balancea con lentitud en la hamaca de una casita humilde y pulcra presidida por un altar a la Virgen de Guadalupe. Habla el numte oote, o ayapaneco, que en Ayapa, esta comunidad de Jalpa de Méndez (Tabasco), algunos llaman sencillamente “la lengua” o “la palabra”, pero que cada vez lo es menos. López forma parte de una comunidad indígena a la que se le está muriendo el idioma: quedan entre 15 y 20 hablantes en su poblado, Ayapa, según cálculos del Ayuntamiento. Solo dos, según el informe del Instituto Nacional de Lenguas Indígenas (INALI) y ocho según la Unesco.
Manuel Segovia y su hijo José se propusieron rescatar su idioma. 
Una vez en Jalpa, una localidad calurosa, verde y húmeda dedicada fundamentalmente a la agricultura y con unos 83.000 habitantes, se descubre que la realidad es algo más optimista que el papel, aunque no tanto: la mayoría de los hablantes supera los 60 años y no emplean el idioma de sus padres más que cuando se encuentran por los caminos del pueblo. Sus descendientes, como mucho, entienden “la palabra”. Pero no la usan. “Hermosa, pero pesada”, dice en un español lento y cantarín Esteban López, rodeado de un enjambre de nietos de los que ha perdido la cuenta. Ninguno conoce la lengua del abuelo. No parece importarles mucho. En realidad, parece importarle a poca gente.
Entre sus 112 millones de habitantes, México cuenta con casi siete millones de hablantes de alguna lengua indígena. La mayor parte habita en los Estados de Chiapas y Oaxaca —muchos en zonas rurales, en las ciudades es muy poco habitual escuchar otra lengua que no sea el español— y la mayoría usa el náhuatl, el maya, el mixteco o el zapoteco. Existen otras 22 agrupaciones lingüísticas que no superan los 1.000 hablantes.México es uno de los nueve países con mayor diversidad lingüística del planeta, según el Programa de Revitalización de las Lenguas (Pinali)2008-2012. Unos 3.500 de los 5.000 (o 7.000, según los informes) idiomas que se hablan en todo el mundo se concentran, además, en Papúa Nueva Guinea, Indonesia, Nigeria, India, Camerún, Australia, Zaire y Brasil.

En total, México cuenta con 11 familias lingüísticas, 68 lenguas y 364 variantes dialectales de las que 259 corren peligro de desaparecer. De ellas, 107 están en riesgo alto o muy alto, según el Programa de Revitalización de las Lenguas 2008-2012 del Gobierno de México. El ayapaneco es una de estas hablas en la cuerda floja.
En teoría, las lenguas están protegidas. Pero dicha protección se queda a menudo en papel mojado. La Ley General de Derechos Lingüísticos de los Pueblos Indígenas de 2003, reconoce el “derecho de todo mexicano a comunicarse en la lengua de la que sea hablante” en todos los ámbitos, y garantiza, entre otros derechos, el acceso de los indígenas a la educación obligatoria “bilingüe e intercultural” y la asistencia jurídica con traductores. Muchas organizaciones denuncian el constante incumplimiento de este requisito. Especialmente dramáticos fueron casos como el de Adela Ramírez, presa siete años en Chiapastras pasar por un juicio en el que no contó con ningún intérprete a pesar de no hablar español.

lunes, 30 de junio de 2014

PERLES DE RAJOY SOBRE LA IGUALTAT

Ací teniu dos perles que kaosenlared ha rescatat de les hemeroteques. Estes paraules de Rajoy tienen quasi tres dècades.


FARO DE VIGO, 4 de marzo de 1983
IGUALDAD HUMANA Y MODELOS DE SOCIEDAD
Mariano Rajoy Brey (*)
(Diputado de AP. en el Parlamento gallego)
Mariano RajoyUno de los tópicos más en boga en el momento actual en que el modelo socialista ha sido votado mayoritariamente en nuestra patria es el que predica la igualdad humana. En nombre de la igualdad humana se aprueban cualesquiera normas y sobre las más diversas materias: incompatibilidades, fijación de horarios rígidos, impuestos –cada vez mayores y más progresivos- igualdad de retribuciones…En ellas no se atiende a criterios de eficacia, responsabilidad, capacidad, conocimientos, méritos, iniciativa o habilidad: sólo importa la igualdad. La igualdad humana es el salvoconducto que todo lo permite hacer; es el fin al que se subordinan todos los medios.
Recientemente, Luis Moure Mariño ha publicado un excelente libro sobre la igualdad humana que paradójicamente lleva por título “La desigualdad humana”. Y tal vez por ser un libro “desigual” y no sumarse al coro general, no ha tenido en lo que ahora llaman “medios intelectuales” el eco que merece. Creo que estamos ante uno de los libros más importantes que se han escrito en España en los últimos años. Constituye unaprueba irrefutable de la falsedad de la afirmación de que todos los hombres son iguales, de las doctrinas basadas en la misma y por ende de las normas que son consecuencia de ellas.
Ya en épocas remotas (existen en este sentido textos del siglo VI antes de Jesucristo) se afirmaba como verdad indiscutible, que la estirpe determina al hombre, tanto en lo físico como en lo psíquico. Y estos conocimientos que el hombre tenía intuitivamente –era un hecho objetivo que los hijos de “buena estirpe”, superaban a los demás- han sido confirmados más adelante por la ciencia: desde que Mendel formulara sus famosas “Leyes” nadie pone ya en tela de juicio que el hombre es esencialmente desigual, no sólo desde el momento del nacimiento sino desde el propio de la fecundación. Cuando en la fecundación se funde el espermatozoide masculino y el óvulo femenino, cada uno de ellos aporta al huevo fecundado –punto de arranque de un nuevo ser humano- sus veinticuatro cromosomas que posteriormente, cuando se producen las biparticiones celulares, se dividen en forma matemática de suerte que las células hijas reciben exactamente los mismos cromosomas que tenía la madre: por cada par de cromosomas contenido en las células del cuerpo, uno solo pasará a la célula generatriz, el paterno o el materno, de ahí el mayor o menor parecido del hijo al padre o a la madre. El hombre, después, en cierta manera nace predestinado para lo que habrá de ser. La desigualdad natural del hombre viene escrita en el código genético, en donde se halla la raíz de todas las desigualdades humanas: en él se nos han transmitido todas nuestras condiciones, desde las físicas: salud, color de los ojos, pelo, corpulencia…hasta las llamadas psíquicas, como la inteligencia, predisposición para el arte, el estudio o los negocios. Y buena prueba de esa desigualdad originaria es que salvo el supuesto excepcional de los gemelos univitelinos, nunca ha habido dos personas iguales, ni siquiera dos seres que tuviesen la misma figura o la misma voz.

Esta búsqueda de la desigualdad, tiene múltiples manifestaciones: en la afirmación de la propia personalidad, en la forma de vestir, en el ansia de ganar –es ciertamente revelador en este sentido la referencia que Moure Mariño al afán del hombre por vencer en una Olimpiada, por batir marcas, récords…-, en la lucha por el poder, en la disputa por la obtención de premios, honores, condecoraciones, títulos nobiliarios desprovistos de cualquier contrapartida económica…Todo ello constituye demostración matemática de que el hombre no se conforma con su realidad, de que aspira a más, de que busca un mayor bienestar y además un mejor bien ser, de que, en definitiva, lucha por desigualarse.
Por eso, todos los modelos, desde el comunismo radical hasta el socialismo atenuado, que predican la igualdad de riquezas –porque como con tanta razón apunta Moure Mariño, la de inteligencia, carácter o la física no se pueden “Decretar” y establecen para ello normas como las más arriba citadas, cuya filosofía última, aunque se les quiera dar otro revestimento, es la de la imposición de la igualdad, son radicalmente contrarios a la esencia misma del hombre, a su ser peculiar, a su afán de superación y progreso y por ello, aunque se llamen asimismos [sic] “modelos progresistas” constituyen un claro atentado al progreso, porque contrarían y suprimen el natural instinto del hombre a desigualarse, que es el que ha enriquecido al mundo y elevado el nivel de vida de los pueblos, que la imposición de esa igualdad relajaría a cotas mínimas al privar a los más hábiles, a los más capaces, a los más emprendedores…de esa iniciativa más provechosa para todos que la igualdad en la miseria, que es la única que hasta la fecha de hoy han logrado imponer.


jueves, 29 de mayo de 2014

L'ASSIGNATURA MARIA DE L'ESCOLA FRANQUISTA: LA FORMACIÓN DEL ESPÍRITU NACIONAL

La Formación del Espíritu Nacional (F.E.N.) era l'assignatura més fàcil d'aprovar. També la més tòxica si te la prenies al peu de la lletra. Al Vilaweb publiaren un article de Jordi Artigas titulat 'Jo també vaig ser espanyolitzat', que va suscitar molts comentaris dels lectors. Artigas ha tornat als arxius per investigar  un dels grans fraus pedagògics del Franquisme, la Formación del Espíritu Nacional, una assignatura que han hagut d'aprovar generacions de ciutadans.

Els comentaris dels lectors que van viure de primera mà aquesta aberració pedagògica fan posar els pèls de punta. Enric Masip Gorgori explica que al seu poble, al Priorat, la FEN l'impartia el mossèn. "El capellà tenia via lliure per entrar a l’escola. Era militar i a més portava pistola".
"Jo vaig “estudiar” la FEN amb un mestre que era un coronel retirat que es deia Zosimo Z.S", explica en Pep, lector de Núvol. "No recordo gaire les lliçons. A més, com que ja era vell, ens dedicàvem a xerrar, jugar i dibuixar. Els llibres eren tots de l’editorial Doncel i eren gairebé sempre els únics en color. Els varem llençar tots. Tinc 53 anys i també els hi puc dir que els hi ha sortit el tret per la culata", remata Pep.


lunes, 19 de mayo de 2014

EL CONCEPTE DE L'ESSÈNCIA VIST A PARTIR DE LA PARADOXA DE TESEU, EL RIU D'HERÀCLIT, ELS CALCETINS DE LOCKE I LA VELLA ASTRAL DEL IAIO


Douglas Adams, en el seu llibre Last chance to see, relata:

I si el propòsit dels constructors
originals ja no sobreviu?
Recorde que una vegada al Japó, vaig anar de visita al Gold Pavilion Tremp de Kyoto i em vaig sorprendre en observar com de bé el temple havia resistit el pas del temps des que va ser construït al segle XIV. 
Aleshores m'explicaren que en realitat l'edifici no havia resistit, ja que de fet s'havia cremat fins als fonaments dues vegades durant aquest segle. Pel que li vaig preguntar al meu guia japonés:

-És a dir, que no és l'edifici original?
-Al contrari, és clar que és l'original -em va contestar, una miqueta sorprés per la meua pregunta.
-Però no es va incendiar?
-Sí -em va dir el guia.
-Dues vegades, no?
-Moltes vegades -em reconegué.
-I va ser reconstruït...
-Per descomptat. És un edifici històric important.
-Amb materials completament nous...
-Per descomptat. Si s'havia incendiat! -digué ell.
-Però llavors, com és possible que siga el mateix edifici?
-Sempre és el mateix edifici.

I vaig haver d'admetre que aquest era un punt de vista perfectament racional, només que partia d'un postulat completament inesperat. La idea de l'edifici, la seua finalitat, i el seu disseny, són tots conceptes immutables i són l'essència de l'edifici. El propòsit dels constructors originals és el que sobreviu. La fusta de la qual està construït es corca i cau i és reemplaçada totes les vegades que calga. El fet de preocupar-se pels materials originals, que només són records sentimentals del passat, és no saber apreciar l'edifici.

El concepte d'essència pot diferir en cultures diferents. Com a mostra aquesta anècdota; sembla que a l'Àsia això no constitueix una paradoxa. 

És l'església de la Sang, la qual no conserva ni el seu nom original (església de Santa Maria), la  mateixa del segle XIII?


La paradoxa de Teseu

La paradoxa de Teseu, també coneguda com El vaixell de Teseu, és una paradoxa de reemplaçament que es pregunta si quan a un objecte se li reemplacen totes les seues parts, aquest segueix sent el mateix.

Segons una llegenda grega recollida per Plutarc:

"El vaixell en el qual van tornar (des de Creta) Teseu i els joves d'Atenes tenia trenta rems, i els atenesos el conservaven des de l'època de Demetri de Faler, ja que retiraven les taules trencades i les reemplaçaven per unes noves i més resistents, de manera que aquest vaixell s'havia convertit en un exemple entre els filòsofs sobre la identitat de les coses que creixen: un grup defensava que el vaixell continuava sent el mateix, mentre l'altre assegurava que no ho era."

Això es pot traduir en la següent pregunta: estaríem en presència del mateix vaixell si s'hagueren reemplaçat cada una de les parts del vaixell una a una? Existeix a més una pregunta addicional: si les parts reemplaçades s'emmagatzemaren, i després es feren servir per a reconstruir el vaixell, quin d'ells, si ho és algun, seria el vaixell original de Teseu?


lunes, 5 de mayo de 2014

EL COMERÇ HA DE SER JUST



El comerç just és una forma alternativa de comerciar que té com a objectiu canviar les relacions comercials entre els països rics (els consumidors) i els països empobrits (els productors). La xarxa de comerç just està formada per associacions, ONG, cooperatives, empreses, artesans, etc., i es basa en les normes següents:
  • Assegurar als treballadors un sou digne.
  • No acceptar ma d'obra infantil.
  • Igualtat entre homes i dones.
  • Afavorir la realització de projectes de desenvolupament solidari en benefici de la comunitat.
  • Ser respectuosos amb el medi ambient.
  • No privilegiar els cultius d'exportació en perjudici dels cultius de consum local necessaris per a la població.
  • Estructures democràtiques en la presa de decisions i en qualsevol àmbit del tràfic de mercaderies.
Segons arreplega la Viquipèdia, Intermon Oxfam assenyala que per cada paquet de café d'una marca convencional venut a un preu de 1'95€, el seu productor de café a Etiòpia guanya uns 19 cèntims d'euro.
Quan este mateix paquet és de comerç just, el productor guanya 48 cèntims i, a més a més, es beneficia de dividends, primes socials, formació i crèdits.


Un moviment internacional

El comerç just és un moviment internacional que, des de fa més de trenta anys, es planteja un repte difícil: lluitar per una major justícia i igualtat de condicions en el terreny del comerç mundial. Milers d'organitzacions de solidaritat, de cooperació per al desenvolupament, cooperatives i col·lectius de productors han contribuït a teixir en estos anys una amplíssima xarxa d'intercanvi, de suport mutu i de comercialització.
Des de les primeres botigues pioneres de la solidaritat, sorgides en els països del nord d'Europa, fins a les nombroses entitats importadores que hui es coordinen a través de l'EFTA (European Fair Trade Association), la IFAT (International Fair Trade Association) o d'altres associacions internacionals, este moviment s'ha vist en diverses ocasions reconegut i recolzat per diversos organismes internacionals. Cal citar la “resolució sobre la promoció de la justícia i la solidaritat en el comerç Nord-Sud”, aprovada pel Parlament europeu el 1994 o el  més recent Dictamen del Comité Econòmic i Social de la UE. 
Amb tot, el seu reconeixement més gran és representat per les consecucions en el terreny de la sensibilització i de la cooperació i, resultat molt més ambiciós i realment difícil d'aconseguir, per les quotes comercials assolides en els últims anys. L'últim anuari de l'EFTA parla de 3.000 botigues de comerç just consolidades a tota Europa, 45.000 punts de venda i un facturatge calculat en més de 80 milions d'ECU (és una dada de mitjans anys 90). Alguns productes "estrela", com el café, han consolidat quotes de mercat del voltant del 5% en països com Suïssa o Holanda, en una imparable dinàmica de creixement a tot el continent. 



Per què comerç just? 

A pesar que les relacions econòmiques amb el mal anomenat "tercer món" ja no seguisquen les rígides pautes d'espoliació de l'època colonial, la seua realitat està molt lluny de ser un idíl·lic intercanvi igualitari. La divisió internacional del treball segueix fent d'estos països les reserves barates de matèries primeres, els preus de les quals són establits pel "mercat", en este cas un eufemisme per definir els dictàmens de les grans corporacions econòmiques i industrials dels països avançats. 

Encara més: en molts d'estos països, l'herència colonial ha significat la permanència d'una economia quasi exclusivament basada en l'exportació d'un o més productes bàsics, en molts casos productes agrícoles. És el cas de Filipines amb el sucre o d'Uganda amb el café. Això significa, entre altres coses, una dependència absoluta dels preus arbitraris que hem esmentat, la preeminència del monocultiu (amb totes les conseqüències ecològiques i socials que comporta) i la progressiva escassetat d'altres mitjans de subsistència. 

Finalment, els països més rics s'han anat dotant d'eines per protegir les seues exportacions i els seus mercats: els elevats aranzels sobre els productes treballats i les fortes subvencions a  l'exportació de molts dels seus productes agrícoles determinen una espiral cada vegada més gran de desigualtat comercial a escala mundial. S'arriba així a veritables desastres econòmics i socials: el sucre subvencionat europeu envaeix i arruïna el mercat i els cultivadors de Filipines; la dacsa dels Estats Units destrueix el mercat centreamericà. I no són els únics exemples de dúmping, encara que potser són els més emblemàtics. 

Dit siga de passada, el clamorós fracàs de les últimes reunions de l'Organització Mundial del Comerç (OMC) té l'origen en esta situació cada volta més injusta i cada volta més patent i en la negativa de molts països "de segon pla" de seguir arruïnant les seues precàries economies. 


jueves, 1 de mayo de 2014

QUI SÓN ELS MERCATS?

No són els mercats financers, sinó la nostra burgesia financera, aliada amb l'europea, qui està controlant les nostres institucions públiques 

Article de Vicenç Navarro.


Quan el Govern de ZP afirmava que havia de dur a terme les polítiques de reducció de drets laborals (com debilitar els convenis col·lectius) i socials (com allargar l'edat de jubilació, congelar les pensions o retallar el gasto públic social) com a conseqüència de la pressió dels mercats financers, estava, en realitat, intentant externalitzar la responsabilitat de desenvolupar unes polítiques altament impopulars. Una cosa pareguda passarà ara amb el Govern de Rajoy. En ambdós casos, els executius ens diuen que no són ells sinó els de fora, és a dir, els mercats, els que manen, mentre que els governs no tenen una altra alternativa que desenvolupar estes polítiques.

Amb l'ajuda dels majors mitjans d'informació i persuasió del país, els governs ens presenten estes polítiques com determinades per forces exteriors sobre les quals tenen poquíssima capacitat d'influència. El gran argument, que justifica estes polítiques, és que són necessàries per a “donar confiança als agents externs: els mercats financers”. En altres paraules, cal reduir el dèficit i el deute públic, i cal reduir els salaris i debilitar els sindicats a fi de calmar els mercats perquè estos presten el seu diners a l'Estat espanyol, permetent-li amb això poder pagar els seus gastos. El problema amb este esquema politicointel·lectual és que cada un dels postulats sobre els quals es basa és erroni, és a dir, les dades empíriques no ho sustenten. Vegem.

lunes, 21 de abril de 2014

FRANCO BUSCAVA EL "GEN ROIG" DE LA INFERIORITAT


El psiquiatre franquista Antonio Vallejo Nágera va dirigir el 1938 un estudi sobre presoners de guerra per A determinar quina malformació porta al marxisme. ¿Conclusió? El marxisme espanyol es nodreix de les persones menys inteligents. La seua teoria del gen roig advocava per separar els nens i nenes de les seues mares roges per a evitar que es contaminaren del mal de les seues mares com a mesura preventiva, així com rebre una educació "curativa" dels vencedors i autèntics portadors de la raça espanyola.


Brigadistes presos en la batalla del Jarama.
El marxisme es nodreix de les persones menys intel·ligents de la societat. Aquesta va ser la principal conclusió d'Antonio Vallejo Nágera, cap dels Serveis Psiquiàtrics de l'Exèrcit de Franco, qui durant la Guerra Civil i els primers anys de postguerra va realitzar una investigació amb presos de guerra, especialment brigadistes internacionals, per A determinar "les relacions que puguen haver entre les qualitats biopsíquiques del subjecte i el fanatisme polític-democràtic-comunista". És a dir, respondre als interrogants de si el roig naix o es fa i determinar quina malformació porta a un individu a adherir-se al marxisme.

"La perversitat dels règims democràtics afavoridors del ressentiment promociona als fracassats socials amb polítiques públiques, a diferència del que passa amb els règims aristocràtics on només triomfen socialment els millors", explica Vallejo Nágera en els informes publicats a la Revista Espanyola de Medicina i Cirurgia de Guerra amb el títol de "Biopsiquismo del Fanatismo Marxista".

Per a arribar a aquestes conclusions, Vallejo Nágera, primer catedràtic de la psiquiatria espanyola, va estudiar mitjançant tests psicològics i mesuraments antropomòrfics a presoners de guerra durant desembre de 1938 i octubre de 1939. Encara que el principal grup d'estudi van ser els membres de les Brigades Internacionals capturats, el doctor també va estudiar a presos espanyols processats per la seua participació a la República, a activistes catalans independentistes i a bascos. Els catalans eren especialment interessants perquè unien el fanatisme marxista i l'antiespanyolisme i els bascos perquè unien el catolicisme a l'element revolucionari.

Entre les seues conclusions també es troba la definició de la raça o esperit espanyol, que per a Vallejo Najera es tracta del "militarisme social, que vol dir ordre, disciplina, sacrifici personal, puntualitat en el servei, perquè la fiola militar tanca essències pures de virtuts socials, fortalesa corporal i espiritual". Per tant, per a millorar la raça espanyola, el règim franquista havia -segons les conclusions del seu psiquiatre- de buscar "la militarització de l'escola, de la Universitat, del taller, del café, del teatre, de tots els àmbits socials".


La "debilitat" de l'equilibri mental de la dona

Però si la raó que porta l'home a marxisme és la seua escassa intel·ligència, mal parada ix també la dona. Per a cercar una explicació a "l'activíssima participació del sexe femení en la revolució marxista", el psiquiatre va realitzar un estudi sobre 50 dones presoneres de guerra sota el títol d'Investigacions psicològiques en marxistes femenins.


jueves, 27 de marzo de 2014

PER UN SISTEMA ELÈCTRIC BASAT 100% EN ENERGIES RENOVABLES


Després d'analitzar en detall els sistemes de generació elèctrica peninsulars basats en renovables, des del punt de vista d'acoblament temporal generació-demanda, costos i optimització de la inversió i de l'ús, es conclou que:
  • És viable plantejar-se un sistema de generació basat al 100% en energies renovables, tant per a la cobertura de la demanda elèctrica com de la demanda d'energia total.
  • Els costos totals de l'electricitat generada són perfectament assumibles i molt favorables respecte a un escenari tendencial.
  • Hi ha eines suficients per garantir una coberta de la demanda al llarg de tota la vida útil del sistema de generació.

Greenpeace va encarregar a un equip de l'Institut d'Investigació Tecnològica de la Universitat Pontifícia Comillas, encapçalat pel Dr Xavier García Casals, un estudi tècnic tenia per objectiu esbrinar si les renovables són suficients per a cobrir la demanda energètica de la societat: