L'AVIÓ ESPANYOL

Estan tots els passatgers a la sala d'embarcament esperant l'eixida del vol quan de sobte arriba el copilot impecablement uniformat amb ulleres fosques i un bastó blanc temptejant el camí... L'empleada de la companyia aclareix que, si bé és cec, és el millor copilot que té l'empresa.

A la poca estona arriba el pilot, amb l'uniforme impecable, ulleres fosques i un bastó blanc assistit per dos hostesses. L'encarregada de la sala aclareix que, també, el pilot és llosco, però que és el millor pilot que té la companyia i que, juntament amb el copilot, són el duo més experimentat.

Amb tots a bord, l'avió comença a caminar, prenent cada vegada més velocitat i amb els passatgers terroritzats. L'avió segueix prenent velocitat però no s'enlaira... Continua la carrera i segueix en terra. Cada vegada el final de pista està més a prop i en una explosió d'histèria general els passatgers comencen a cridar com a posseïts!

EL FRACÀS DE LA POLÍTICA CULTURAL DE LA GENERALITAT

El fracàs d’aquesta política cultural ha portat a la degradació o liquidació d’experiències públiques culturals com la Mostra del Cinema del Mediterrani, la Filmoteca de la Generalitat Ricardo Muñoz Suay i de les emissores públiques de televisió (Canal 9) i de ràdio (Ràdio 9); la desaparició de les Trobades d’Escriptors de la Mediterrània; la paralització calculada del programa de recerca promogut per la Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana i de la fantasmagòrica Ciutat de les Llengües; i fins i tot l’“eliminació” del circuit de la Generalitat, de les diputacions i de diversos ajuntaments (majoritàriament governats pel PP, tot i que alguns també pel PSOE), al més pur estil maccarthista, dels músics i cantants en valencià, de manera especial els artistes, compositors i compositores del Col·lectiu Ovidi Montllor.

La política cultural del govern valencià ha estat encaminada a la promoció de productes d’oci la majoria dels quals han estat desviats envers la iniciativa privada i el sector del lleure, com ara el fracassat parc temàtic de Terra Mítica a Benidorm o les ajudes explícites a societats anònimes esportives (València CF). Només el Misteri d’Elx (regit per un Patronat Municipal), l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), algunes ofertes museïstiques del govern central (Museu de Belles Arts de València o Museu González Martí); el Museu d’Arqueologia d’Alacant, la Biblioteca de la Generalitat, Sagunt a Escena, el Consell Valencià de Cultura, una xicoteta part del patrimoni historicoartístic castellonenc, la Ciutat de les Arts i les Ciències, el Palau de la Música i potser el Bioparc, els tres instal·lats a la ciutat de València, tenen un relativa acceptació.

La Generalitat subvenciona organismes com ara la denominada “Real Academia de Cultura Valenciana”, un viver d’analfabets de la seua pròpia llengua i cultura, amb aspiracions polítiques, o Lo Rat Penat, societat que promou el conservadorisme cultural i el secessionisme lingüístic.

D’altra banda, la producció audiovisual valenciana és lamentable (mentre el Govern valencià inverteix 3 milions d’euros anuals per a tots els projectes, Andalusia n’inverteix 30 milions en la seua producció autònoma). El doblatge d’audiovisuals en valencià resulta prou limitat en la graella de programació de Canal 9, la qual cosa fa que els estudis de doblatge i sonorització creats amb l’expectativa de RTVV estiguen desapareixent o sobreviuen amb preus de mera subsistència.

Podem ben bé dir que ni la Generalitat Valenciana ni les diputacions ni un gran nombre d’ajuntaments del País Valencià presenten ni apliquen polítiques culturals vertaderament democràtiques, obertes, participatives i sostenibles. És més, moltes d’aquestes institucions promouen la ignorància per a instal·lar-se en una incultura anorreadora i coenta. Ben al contrari, nosaltres considerem la cultura com un element clau en la transformació de la societat valenciana, és un vehicle per a fer-la més justa i solidària.

Quant a la política de patrimoni cultural, el govern autonòmic del PP centra la seua activitat en la rehabilitació d’immobles eclesiàstics, dota pocs fons per a la restauració i s’incompleix sistemàticament la legislació sobre patrimoni.

La política musical tampoc se salva de la pèsima acció de govern del PP, amb un Institut Valencià de la Música sense massa recursos econòmics, un Palau de les Arts Reina Sofia que programa a base de Plácido Domingo i altres figures de la direcció i intèrprets, la qual cosa suposa despeses insostenibles (pura recreació per a elits conformades). Només la intendent del Palau cobra 280.000 euros anuals de salari més despeses, és a dir, un autèntic malbaratament dels diners públics.

En Arts Plàstiques es fomenta l’amiguisme, els fons de l’IVAM dormen en el subterrani de la seu de València i els dos museus més visitats (González Martí i Belles Arts) encara no han estat transferits a la Generalitat.

I en relació amb les arts escèniques, la Llei d’Ordenació del Teatre i la Dansa representa una norma buida i sense contingut, pura fanfàrria. Teatres de la Generalitat compta amb un escàs pressupost per a la producció teatral pública i es practica una política de subvencions selectiva per a neutralitzar totes les propostes artístiques crítiques. El circuit Teatral Valencià té un cost de poc més d’un milió d’euros per a teatre, i la Ciutat de les Arts Escèniques de Sagunt, amb capital públic, està regida per una fundació privada.

Projectes “emblemàtics”, com ara la Ciutat de la Llum a Alacant o la Ciutat de la Pilota no han pogut superar la fase inicial i, a més, l’Estat espanyol no ha tranferit elements vertaderament importants del nostre partrimoni historicoartístic, com ara el Castell de Sagunt o el Museu de Ceràmica González Martí, de València.

A més, institucions com ara la Diputació de València, practica la censura com a mètode per a silenciar la realitat que no agrada a determinades autoritats, com ha succeït amb l’exposició del MuVIM Fragments, organitzada per la Unió de Periodistes Valencians, sobre fotografies de reporters gràfics relacionades amb les principals notícies generades durant el 2009.

EL CAPITALISMO CONTRA EL ESTADO

José Francisco Bellod Redondo doctor en Economía

Grupo de Investigación “Economía, Territorio y Medio Ambiente” de la UPCT

jfbellod.blogspot.com

“Si le das más poder al poder, más duro te van a venir a coger”.

Molotov

La intensa y duradera crisis económica iniciada con la implosión de la burbuja inmobiliaria en 2007 (crisis “subprime”, quiebra de Lehman Brothers…) ha devenido en un duro proceso de deconstrucción del Estado de Bienestar. Tras unos primeros momentos en los que cundió el pánico entre la burguesía, cuando los dirigentes políticos y empresariales reaccionan solicitando medidas excepcionales contrarias a la ortodoxia neoliberal (recuerden al presidente G. W. Bush solicitando “un paréntesis en la economía de mercado... para salvar la economía de mercado) y una mayor intervención estatal de orientación keynesiana, subvenciones multimillonarias a empresas e incluso nacionalización (temporal) de bancos e industrias; el capital retoma la iniciativa y hoy se encuentra a la ofensiva, dictando duros planes de ajuste a los otrora avanzados países europeos que se jactaban de gozar de altas tasas de crecimiento económico y protección social.

El consenso liberal – socialdemócrata forjado tras la II Guerra Mundial, ante el descrédito de un derecha que se había plegado a las exigencias de los partidos fascistas y con la presión de la entonces pujante economía soviética; se asentaba sobre bases keynesianas. Ese consenso (amplias libertades + amplias prestaciones sociales) ha hecho aguas ante la incapacidad del capitalismo de generar riqueza suficiente para mantener las conquistas sociales prometidas a los trabajadores a la vez que se mantenía una elevada tasa de rentabilidad el capital. Y frente a la reacción popular ante la pérdida de derechos sociales el sistema, ahora nuevamente crecido, reacciona recortando libertades con ingerencias neo – coloniales sobre las legislaciones e incluso sobre las Constituciones de los países europeos.

Sucede que, una vez más, se ha verificado la tendencia a la desaceleración del crecimiento capitalista a la que Marx hizo referencia reiteradamente en su obra. El mito de la “mano invisible” popularizado por Adam Smith según el cual el sistema de mercado, mediante la libre (descoordinada) actuación de los agentes individuales, guiados por su propio interés (codicia), conduce al mejor de los mundos (prosperidad para todos), ha hecho aguas nuevamente.

PERLES DE RAJOY SOBRE LA IGUALTAT

Ací teniu dos perles que kaosenlared ha rescatat de les hemeroteques. Estes paraules de Rajoy tienen quasi tres dècades.

FARO DE VIGO, 4 de marzo de 1983

IGUALDAD HUMANA Y MODELOS DE SOCIEDAD

Mariano Rajoy Brey (*)

(Diputado de AP. en el Parlamento gallego)

Uno de los tópicos más en boga en el momento actual en que el modelo socialista ha sido votado mayoritariamente en nuestra patria es el que predica la igualdad humana. En nombre de la igualdad humana se aprueban cualesquiera normas y sobre las más diversas materias: incompatibilidades, fijación de horarios rígidos, impuestos –cada vez mayores y más progresivos- igualdad de retribuciones…En ellas no se atiende a criterios de eficacia, responsabilidad, capacidad, conocimientos, méritos, iniciativa o habilidad: sólo importa la igualdad. La igualdad humana es el salvoconducto que todo lo permite hacer; es el fin al que se subordinan todos los medios.

Recientemente, Luis Moure Mariño ha publicado un excelente libro sobre la igualdad humana que paradójicamente lleva por título “La desigualdad humana”. Y tal vez por ser un libro “desigual” y no sumarse al coro general, no ha tenido en lo que ahora llaman “medios intelectuales” el eco que merece. Creo que estamos ante uno de los libros más importantes que se han escrito en España en los últimos años. Constituye unaprueba irrefutable de la falsedad de la afirmación de que todos los hombres son iguales, de las doctrinas basadas en la misma y por ende de las normas que son consecuencia de ellas.

Ya en épocas remotas (existen en este sentido textos del siglo VI antes de Jesucristo) se afirmaba como verdad indiscutible, que la estirpe determina al hombre, tanto en lo físico como en lo psíquico. Y estos conocimientos que el hombre tenía intuitivamente –era un hecho objetivo que los hijos de “buena estirpe”, superaban a los demás- han sido confirmados más adelante por la ciencia: desde que Mendel formulara sus famosas “Leyes” nadie pone ya en tela de juicio que el hombre es esencialmente desigual, no sólo desde el momento del nacimiento sino desde el propio de la fecundación. Cuando en la fecundación se funde el espermatozoide masculino y el óvulo femenino, cada uno de ellos aporta al huevo fecundado –punto de arranque de un nuevo ser humano- sus veinticuatro cromosomas que posteriormente, cuando se producen las biparticiones celulares, se dividen en forma matemática de suerte que las células hijas reciben exactamente los mismos cromosomas que tenía la madre: por cada par de cromosomas contenido en las células del cuerpo, uno solo pasará a la célula generatriz, el paterno o el materno, de ahí el mayor o menor parecido del hijo al padre o a la madre. El hombre, después, en cierta manera nace predestinado para lo que habrá de ser. La desigualdad natural del hombre viene escrita en el código genético, en donde se halla la raíz de todas las desigualdades humanas: en él se nos han transmitido todas nuestras condiciones, desde las físicas: salud, color de los ojos, pelo, corpulencia…hasta las llamadas psíquicas, como la inteligencia, predisposición para el arte, el estudio o los negocios. Y buena prueba de esa desigualdad originaria es que salvo el supuesto excepcional de los gemelos univitelinos, nunca ha habido dos personas iguales, ni siquiera dos seres que tuviesen la misma figura o la misma voz.

Esta búsqueda de la desigualdad, tiene múltiples manifestaciones: en la afirmación de la propia personalidad, en la forma de vestir, en el ansia de ganar –es ciertamente revelador en este sentido la referencia que Moure Mariño al afán del hombre por vencer en una Olimpiada, por batir marcas, récords…-, en la lucha por el poder, en la disputa por la obtención de premios, honores, condecoraciones, títulos nobiliarios desprovistos de cualquier contrapartida económica…Todo ello constituye demostración matemática de que el hombre no se conforma con su realidad, de que aspira a más, de que busca un mayor bienestar y además un mejor bien ser, de que, en definitiva, lucha por desigualarse.

Por eso, todos los modelos, desde el comunismo radical hasta el socialismo atenuado, que predican la igualdad de riquezas –porque como con tanta razón apunta Moure Mariño, la de inteligencia, carácter o la física no se pueden “Decretar” y establecen para ello normas como las más arriba citadas, cuya filosofía última, aunque se les quiera dar otro revestimento, es la de la imposición de la igualdad, son radicalmente contrarios a la esencia misma del hombre, a su ser peculiar, a su afán de superación y progreso y por ello, aunque se llamen asimismos [sic] “modelos progresistas” constituyen un claro atentado al progreso, porque contrarían y suprimen el natural instinto del hombre a desigualarse, que es el que ha enriquecido al mundo y elevado el nivel de vida de los pueblos, que la imposición de esa igualdad relajaría a cotas mínimas al privar a los más hábiles, a los más capaces, a los más emprendedores…de esa iniciativa más provechosa para todos que la igualdad en la miseria, que es la única que hasta la fecha de hoy han logrado imponer.

RESIDUS: CALEN POLÍTIQUES DE REDUCCIÓ I MINIMITZACIÓ DE LA PRODUCCIÓ EN ORIGEN

Per parar la tendència al creixement continuat i insostenible dels residus, s’han de prioritzar polítiques de reducció i minimització de la producció en origen. Es tracta d’una política preventiva dirigida a evitar que determinats objectes o parts d’objectes, productes o subproductes comercials (envasos, embolcalls, etc.) es convertesquen en residu i vagen a parar al fem (o s’abandonen de manera descurada). 
EUPV defensa la revisió de l’Acord Marc de residus i el Mapa zonal, buscant la participació del màxim d’entitats implicades: sindicats, col·lectius conservacionistes, partits polítics, associacions de veïns, consumidors, entitats del món rural, etc., per a arribar a acords àmpliament consensuats, dirigits a aconseguir una gestió racional i sostenible del problema que els residus constitueixen en la nostra societat. 

Estem per una recollida selectiva optimitzada, instaurant sistemes no voluntaristes de recollida que fomenten la separació en origen i penalitzen a qui no faça aquesta separació, prioritzant la separació de la matèria orgànica i la minimització radical dels fems inseparables. Rebutgem la incineració per ser una activitat altament contaminant, que implica multitud de problemes des del punt de vista sanitari, ecològic i econòmic, que en absolut actua desincentivant la generació d’RSU (residus sòlids urbans), i que provoca altres problemes derivats de l’alliberament atmosfèric de perillosos tòxics com les dioxines i la generació de cendres tòxiques que exigeixen un tractament especial. Proposem que prime el principi de solidaritat entre comarques i el principi de proximitat en la implantació de les plantes de tractament.

La producció d’RSU al País valencià ha crescut de manera important, més d’un 42% en els 8 últims anys. En l’actualitat, cada valencià ve a produir més d’1,5 Kg de residus al dia, la qual cosa es converteix en uns 550 Kg per persona a l’any. La tendència, a més, si no s’adopten mesures urgents, és de seguir incrementant aquestes xifres. Avui dia, la separació de residus urbans és voluntarista i, per això, de baixa eficàcia i, en conseqüència, els nivells de reciclatge són encara molt baixos.

Cal prioritzar la recollida selectiva de la matèria orgànica, que representa el 50%, per a poder produir un “compost” de qualitat per a la seua utilització en els camps com a abonament. Només es recupera un 25 % de vidre i un 10% de paper i cartró. També a causa del baix nivell de separació d’RSU, el compost que s’obté és de baixa qualitat i provoca problemes en la seua utilització en els camps.

D’altra banda, els abocadors generen gran quantitat de problemes ambientals i socials lligats a la seua ubicació i al trasllat dels residus. Els conflictes derivats de l’increment dels residus ha anat augmentant en els últims 4 anys, convertint-se en una font permanent de tensions socials, mediambientals i econòmiques. La falta de compliment de les infraestructures necessàries i previstes en el primer PIR (Pla Integral de Residus) ha generat un rebliment dels abocadors i plantes instal·lades, especialment en les comarques del sud (El Campello, Xixona, Villena, Asp, etc.)

L’única forma viable i sostenible d’enfrontar-se al greu problema de la ingent quantitat de residus sòlids urbans generats per la nostra societat és, per tant, frenar-ne la tendència a l’increment quantitatiu i aconseguir-ne una disminució com més prompte millor.

Per a aconseguir aquests objectius cal establir estratègies de minimització i prevenció de la producció dels residus, per a disminuir la quantitat d’objectes i materials susceptibles de convertir-se en residu després del seu efímer ús; molt particularment, embolcalls, envasos i embalatges.

Cal impulsar una normativa per a la minimització de residus elaborada amb el màxim consens i participació social, comptant especialment amb la col·laboració de botigues i grans superfícies comercials. Aquesta normativa ha d’aconseguir:

• Disminuir al màxim la quantitat d’embolcalls i embalatges que no siguen estrictament necessaris.
• Emprar per a aquests usos materials que siguen fàcilment reutilitzables o reciclables, com el cartró o el vidre, en detriment del plàstic.
• Evitar aquells materials o combinacions de materials que resulten de difícil reciclatge o que compliquen la seua separació. Unificar al màxim les característiques dels plàstics d’ús inevitable per a facilitar el seu reciclatge.
• Gravar l’ús de les bosses de plàstic o altres utensilis d’un sol ús per a promoure la utilització de bosses duradores reutilitzables.
• Promoure l’ús preferent dels envasos reutilitzables (si és possible de vidre) o almenys els reciclables amb més facilitat.
• Restringir i gravar els envasos el procés de fabricació dels quals tinga un elevat consum de recursos naturals (energia, aigua o materials no renovables) o que genere nivells destacats de contaminació o de destrucció de paratges naturals en la seua producció (com l’alumini).
• Establiment de mesures legals, fiscals i de foment a escala local, comarcal i autonòmica per a promoure aquestes mesures de minimització.
• Elaboració de Programes de Minimització Sectorials (residus de la construcció i demolició, olis usats, residus perillosos, voluminosos, etc.).
• Inclusió de criteris favorables a la reducció en origen en les polítiques de compra i adjudicacions de les Administracions públiques.

FINANÇAMENT I PLANIFICACIÓ EDUCATIVA

Els pressupostos d’Educació de 2012 aprovats pel PP continuen, quan no empitjoren, una política que no ha donat resposta als problemes de l’ensenyança al País Valencià, especialment en la lluita contra el fracàs escolar, que ja frega el 40%. 
Per contra, el Govern valencià ha continuat desequilibrant la balança a favor de l’ensenyança privada que han materialitzat en projectes com la concertació en el nivell no obligatori d’Educació Infantil i Batxillerat o la generalització dels concerts econòmics amb la totalitat de centres privats d’educació secundària obligatòria.

Els pressupostos es limiten a mantenir, en uns nivells de subsistència, els diferents serveis i programes educatius del sistema públic d’ensenyament no universitari. Recullen increments ridículs, quan no negatius en tot el que suposa una millora qualitativa del servei públic d’educació que s’imparteix en les escoles, col·legis i instituts que depenen de la Generalitat Valenciana. Especialment significativa és la retallada en el pressupost per a inversions, és a dir, per a la construcció i millora de la xarxa de centres públics.

Totes les propostes d’EUPV requereixen d’un finançament públic suficient, adequat i solidari. Les nostres propostes programàtiques sobre finançament i planificació pretenen, abans que res, que les oportunitats educatives de tots els ciutadans i les ciutadanes siguen bàsicament iguals, al marge del fet de residir en una zona rural o urbana, en un xicotet municipi o en una de les principals ciutats del País Valencià. El finançament i la planificació han de ser instruments que permeten que el dret a l’educació siga el mateix per a tot l’alumnat, independentment del seu origen social o territorial. EUPV es compromet des de l’acció de Govern que l’elaboració dels pressupostos autonòmics i, en concret els d’educació, en siguen participatius.


Propostes d'EUPV:

• Augment de la despesa pública educativa fins a un 7% del PIB i que açò es traduesca en una despesa per alumne i alumna/any en el nostre país equivalent a la mitjana europea.
• EUPV es compromet a presentar una Llei Valenciana de l’Escola Pública que continga compromisos explícits de finançament, garantint el desenvolupament de la xarxa pública escolar en condicions de qualitat (instal·lacions, recursos materials i humans, etc.) i la gratuïtat dels materials curriculars en les etapes obligatòries.
• Implantació d’un ampli pla de Programes de Garantia Social que permeta una eixida professional digna als qui no aconsegueixen els objectius de l’ESO. Els ajuntaments, els IES i les propostes dels Consells escolars dels respectius àmbits territorials hauran de ser els protagonistes d’aquesta oferta educativa.
• Increment substancial de les partides pressupostàries destinades a dotar un sistema de beques de transport, material escolar i igualtat d’oportunitats (estades) que permeta l’accés dels alumnes de les famílies més desfavorides als estudis no obligatoris de Batxillerat o de Cicles Formatius.
• Progressiva transferència als ajuntaments de competències i recursos (equipament, material escolar, llibres de text, beques...). Fons finalistes que els permeten desenvolupar majors competències en educació. En aquells municipis on governe EUPV, i en col·laboració amb els sindicats i associacions de pares, s’habilitaran tots els anys un o més espais públics per a la venda i/o intercanvi de llibres de text usats.
• Augment substancial de les partides per a impulsar la formació del professorat
• Increment de les partides pressupostàries destinades a les línies en valencià, assegurant la seua continuïtat des de l’educació infantil fins a la Universitat.
• Pla estratègic del País Valencià d’ensenyança presencial i no presencial assistida, en el qual queden incorporades les noves tecnologies i es produesca l’adaptació d’aquestes al sistema educatiu.
• El finançament públic de les universitats haurà de cobrir totes les seues necessitats bàsiques de docència i recerca com a servei públic.
• Crear un fons de compensació interterritorial per a l’Educació, l’administració del qual estarà supervisada pel Consell Escolar autonòmic i pel Consell Interuniversitari.
• Elaboració d’un Pla quadriennal d’inversions, pactat amb els ajuntaments, que responga a les necessitats d’escolarització, amb mesures com: actuacions urbanístiques, oferta de sòl públic per a equipaments educatius públics segons l’evolució demogràfica previsible, etc.

PER L'EXTENSIÓ DE LA CIUTADANIA: D’IMMIGRANTS A CIUTADANS I CIUTADANES

En reivindicar la diversitat sexual no podem oblidar aquelles persones que, ja siga pels estereotips imperants, per haver quedat fora del circuit comercial o pels obstacles addicionals que han de viure, entre altres causes, pateixen situacions de “doble” discriminació, augmentant les desigualtats que han d’afrontar.

Parlem, en primer lloc, de les persones LGTBI majors, col·lectiu sovint oblidat (fins i tot pel propi col·lectiu LGTBI), però que no per això deixa de tenir les seues inquietuds i problemàtiques. Les generacions de majors actuals van haver de viure la persecució de la dictadura franquista i, a més, després de la transició van haver de patir l’estigma i l’armari. Algunes d’aquestes persones avui han pogut gaudir de l’avanç en la realitat social del col·lectiu LGTBI, altres encara romanen en l’armari, sent encara un difícil procés d’eixida, i altres que, fins i tot havent eixit, viuen un complicat procés d’adaptació a la nova realitat que se’ls obri. Les persones majors, dins del col·lectiu LGTBI, són una part, junt amb el col·lectiu trans, que pateix major risc d’exclusió i soledat, atés que sovint els seus espais de socialització es redueixen, no són un col·lectiu d’interés per al "mercat rosa" o, simplement, són persones que sembla que ja poc poden aportar. Lluny d’aquesta realitat creiem que, per la realitat històrica que han hagut de viure, pel valor de la seua lluita per a les generacions més actuals, hem d’assistir i també apoderar aquestes persones, perquè reivindicar el seu paper, és fer més possible la diversitat.

Per un altre costat, les persones amb discapacitat funcional hi han hagut de viure, i han de viure, diàriament nombrosos obstacles. Les estructures socials, arquitectòniques, mentals que imperen en la societat impedeixen l’accés a tot un conjunt de realitats diverses funcionalment. Per la seua banda, també l’orientació sexual i identitat sexual és una important causa de discriminació per a les persones LGTBI, discriminació que s’agreuja quan s’afegeix una diversitat funcional, i és per això que s’han de dur a terme polítiques actives per a derrocar aquests límits, que sovint s’imposen des de la realitat aliena d’aquestes persones. Si alguna cosa ens ensenyen aquestes persones és que la diversitat no té per què suposar una barrera o un límit i que hem d’apostar pel reconeixement de la seua persona, de la seua vàlua humana, de la seua formació, de les seues ganes per contribuir i transformar la societat, per damunt d’una visió purament assistencial que infravalora el seu potencial. Per això, cal treballar perquè l’orientació o identitat sexual tampoc en siguen un límit.

URGEIX LA DEMOCRÀCIA I LA PARTICIPACIÓ EN L'EDUCACIÓ

L’educació ha de concebre’s com un Projecte Comunitari. Sense la intervenció de tota la societat és impossible aconseguir majors cotes de formació i d’igualtat. Educar a la ciutadania per a la participació responsable i crítica hauria de ser l’objectiu fonamental del nostre sistema educatiu. No obstant això, en la pràctica poc s’ha fet per a avançar per aquest camí.

Durant els governs socialistes, encara que la LODE es presentava com una llei progressista en tant que recollia i regulava per primera vegada la participació de l’alumnat i les famílies en la vida dels centres, no passava d’això, de contemplar. Res es va fer després per a afavorir el seu funcionament i amb el temps s’ha demostrat la seua total insuficiència per a resoldre els problemes dels Centres i garantir una verdadera participació. Els Consells Escolars, rares vegades passen de ser un òrgan burocràtic que ratifica tasques i acords ja presos pel Claustre. Per si açò fora poc, el 1995, es va aprovar la Llei orgànica sobre la participació, l’avaluació i el govern dels centres docents que va suposar un retrocés quant al repartiment de responsabilitats i tasques en els centres i va frenar la possibilitat d’aprofundir en experiències de gestió democràtiques, reforçant el paper dels directors i la inspecció i animant a la competitivitat entre centres.

Amb l’arribada del PP, s’inventen la LOCE, anomenada llei de qualitat educativa per uns i llei calamitat per altres, que acaba de rematar la feina, eliminant expeditivament les competències del Consell Escolar relatives a la direcció i gestió dels Centres Escolars i relegant-los a un paper totalment secundari. La LOCE estableix un model de direcció professional enfront d’un model participatiu a fi d’una qualitat que ells entenen com a competència, selecció i control, i que res té a veure amb la igualtat d’oportunitats i la formació democràtica de la ciutadania. Quant a la LOE, no aporta cap proposta creativa al respecte.

Al País Valencià, la situació s’ha agreujat en els últims anys de govern del Partit Popular. S’ha sostret als Consells Escolars de Centre la capacitat de triar els òrgans de direcció, d’acord amb les polítiques neoliberals que tracten de potenciar un model d’“eficiència de gestió empresarial”, traslladant als sistemes públics els esquemes de la iniciativa comercial privada.

Al País Valencià, ens trobem comarques en què el 75% dels ajuntaments no han constituït els Consells Escolars municipals. I atenent a informacions sindicals i de diferents AMPA molts dels municipis on estan constituïts no compleixen la normativa ni quant al nombre de convocatòries que estipula la Llei (11/1984) ni en els objectius que, encara que escassos, marca aquesta.

Al País Valencià, a penes hi ha associacions d’alumnes en els centres de secundària i allí on existeixen tenen vertaderes dificultats per a desenvolupar una funció eficaç.

Al País Valencià, l’actual govern del Partit Popular ha aprovat en les Corts Valencianes un Decret de Llei dels Consells Escolars que retalla dràsticament la representació de professorat, alumnat i famílies, a fi de limitar la participació i silenciar les veus discrepants de la seua nefasta política educativa.

A EUPV som conscients que només podrem avançar cap a una escola gratuïta, coeducativa, científica, laica, democràtica i oberta al seu entorn, si es dóna una pràctica real i efectiva de participació democràtica de tota la comunitat educativa, no sols en els centres escolars, sinó en tota l’estructura del sistema educatiu.

EUPV proposa articular una sèrie de mesures que passen per la potenciació de l’associacionisme i per una major transparència, un increment de competències i un canvi i regulació consensuada en la composició dels Consells escolars (de centre i autonòmic), dels Consells socials, Claustres i Consells de Govern de les universitats i del propi Consell de Coordinació Universitària.

PER UNA CULTURA TRANSFORMADORA COM A DRET DE CIUTADANIA

Els valencians no som un producte de la natura, sinó de la cultura.

MANUEL SANCHIS GUARNER

Cal definir la paraula cultura com una manera de ser, de fer i de pensar. Comprén el conjunt de trets que caracteritzen les formes de vida, a través d’una sèrie d’objectes i maneres de sentir i de pensar que són creats i transmesos pels éssers humans com a resultat de llurs interaccions recíproques i de llurs relacions amb la natura.

Entenem per cultura posar l’accent no en l’assimilació d’uns coneixements i d’una moral adquirida, sinó en l’esperit crític de la creativitat, basat en tres pilars:

• La informàtica (en l’ordinador, i concretament a la xarxa electrònica, s’acumula tot el que s’adquireix per les ciències i les tècniques, i allò que està en fase d’investigació).
• L’estètica, com a aprenentatge de l’acte creador mitjançant el qual l’ésser humà ultrapassa la seua pròpia definició, les seues dificultats i alienacions, tot cercant i creant nous àmbits, reformulant-ne les necessitats.
• La prospectiva, com un món de projectes tant individuals com col·lectius i històrics, temptatives dinàmiques i multidireccionals per anar acabant amb les contradiccions objectives de la societat actual.

Proposem una cultura transformadora que ajude a comprendre i a actuar críticament en la societat per a superar la desigualtat i la dominació. Cultura transformadora és, per a nosaltres, la que uneix la utopia amb les realitats concretes que necessiten superar-se, la que afavoreix la participació i prepara per a conquerir la llibertat total de l’ésser humà. La cultura transformadora connecta amb els diferents moviments socials entre si, construeix (no només defensa) algunes claus comunes i estimula l’enriquiment mutu mitjançant la diferència de temes, però també de formes d’actuar i, fins i tot, d’idees. No cal uniformitat ni competència entre temes i àmbits; el que cal és construir conjuntament algunes claus compartides (d’acció, de valors i de pensament), o el que és el mateix: una cultura comuna que trascendesca i que connecte cada tema, cada problema, cada actuació.

EUPV aposta per una visió de la cultura com un element que està a favor del canvi social. Aquesta teoria emana d’una idea del món que expressa, en termes filosòfics, científics i metodològics, una concepció de la realitat (socialisme) que ha d’ajustar-se a les característiques del País Valencià, d’acord amb les peculiaritats de l’estructura econòmica i social del nostre territori.

Creiem que la cultura ha d’actuar necessàriament i inexorablement com un instrument més de la democràcia participativa, és a dir, l’expressió superior d’exercici de la ciutadania que va més enllà dels límits dels sistemes representatius. Es tracta d’un valor utòpic, ja que qüestiona les formes de poder existents, entre les quals hi ha el control de determinats indústries culturals (principalment, el cinema i la televisió).

La cultura que proposem és transformadora, ja que critica el que hi ha, planteja propostes que afavoreixen l’acció-reflexió, tot creant-hi contextos socioculturals alternatius. Nosaltres volem que aquesta cultura-acció siga practicada pels sectors populars de la nostra societat, que siga incloent i augmente la participació i la incidència dels grups crítics.

Per a EUPV, la pràctica cultural individual i/o col·lectiva és un component decisiu de la qualitat de vida. Tal com recull el text de la Convenció Programàtica del 2006, l’accés i el gaudi de les expressions culturals és un dels elements claus per comprendre el benestar de les poblacions i els territoris. Des d’aquesta perspectiva, el consum cultural està estretament lligat al desenvolupament integral dels individus, tot materialitzant la seua sensibilitat, la seua capacitat creativa i comunicativa. En aquesta vessant, la pràctica cultural —com a consum i com a producció— incideix notablement en la formació integral dels éssers humans. A més, la demanda dels béns culturals esdevé un índex del grau de benestar i de la qualitat de vida d’un poble.

LA FE COM A MOSTRA DEL DELIRI DEL PP EN MATÈRIA SANITÀRIA

ELS DESASTRES DE LA FE

Fins a febrer de 2011, la Ciutat Sanitària La Fe, de València, va ser una de les joies de la sanitat pública espanyola, però des de llavors agonitza, convertida en una carcassa buida des que va obrir el nou Hospital La Fe, i el flamant centre presenta seriosos problemes de funcionament i de mitjans, mentre a La Fe antiga s'amunteguen milions d'euros en material abandonat.

Els habitants de Campanar porten un any protestant per l'abandonament que pateix l'antiga Ciutat Sanitària La Fe de València, la veïna més il·lustre del barri, que al novembre de 1968 va obrir les seues portes. Des de febrer de 2011 la intenta substituir l'Hospital Clínic Universitari La Fe, un flamant complex públic a l'altra punta de la ciutat al qual les autoritats valencianes presenten com un dels millors hospitals d'Europa. Però ha passat un any des de la seua obertura i encara presenta nombroses fallades i mancances.

EUPV EXIGEIX A FABRA QUE EXPLIQUE EL SUPOSAT FINANÇAMENT IL·LEGAL DEL PP VALENCIÀ

Per a Sanz, (EUPV) els informes de l’Agència Tributària “no fan més que aproximar-nos un poc més a allò que mantenim des d’EUPV des de fa molt de temps: que el PPCV és un dels pilars del finançament irregular de tot el PP. 

La síndica d’EUPV en Les Corts, Marga Sanz, per la seua banda, ha qualificat de “gravíssimes” les informacions aparegudes ahir al diari El Mundo. 

“La situació és summament greu. Estem sent governats per un partit que suposadament i segons aquestos informes d’Hisenda, ha comés il·legalitats al llarg dels anys per arribar al poder i perpetuar-s'hi. El presumpte finançament irregular de la campanya electoral implicaria que el PP no va competir de manera neta als comicis”.

Per a Sanz, els informes de l’Agència Tributària “no fan més que aproximar-nos un poc més a allò que mantenim des d’EUPV des de fa molt de temps: que el PPCV és un dels pilars del finançament irregular de tot el PP. L’existència d’una comptabilitat B demostra que la trama Bárcenas de finançament il·lícit del PP arrela en el PPCV a través d’una sofisticada xarxa d’empreses relacionades amb la construcció que finançaren el partit a través d’Orange Market”.

DECLARACIONS DE FRANCO DES DEL CEL: "SALVARÉ A ESPAÑA DEL MARXISMO, CUESTE LO QUE CUESTE. NO DUDARÉ EN MATAR A MEDIA ESPAÑA SI ES NECESARIO"

El PP, novament, va rebutjar al congrés dels diputats al mes de juny que el 18 de juliol fóra el "dia de la condemna al franquisme" (caldria substituir este terme per feixisme). 
I, a més, utilitzaren la tonteria de sempre. I esta ha estat legitimada per part de molta de l'autoanomenada esquerra: l'equidistància dels germans que van començar a donar-se garrotades en un atac de bogeria, com en el quadre de Goya. Que no cal remoure velles ferides que estan tancades... Ací, desgraciats, el que segueixen tancades són les cunetes, les fosses comunes i els pous. 

I el pitjor és que han guanyat la partida, i la perspectiva, malauradament, és que els seus hereus seguisquen guanyant. Els interessa esta visió que, amb gest contrit, reparteix culpes, la millor manera de no culpar ningú. Visió que sostrau coneixement, justícia i reparació. 


Fem una miqueta de memòria històrica:

“Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien organizado. Desde luego serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades y sindicatos no afectos al Movimiento, aplicándose castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas.”

Text del general Mola redactat el 25 de maig de 1936, com a part de la primera de les “instrucciones reservadas” que elaborà en la seua condició de director del colp militar feixista de 1936.

UN 9 D'OCTUBRE PEL FEDERALISME I CONTRA L'ANIHILACIÓ

El Govern del PP està desmuntant el que la Constitució vigent anomena Estat Social de Dret, el suposat "Estat del Benestar", amb retallades brutals de serveis públics com Educació i Sanitat que són les principals competències de les Comunitats Autònomes. I amb això està desmuntant també l'anomenat "Estat de les Autonomies": se buiden de contingut les seues competències al retallar els seus pressupostos, posant-los a més sota llibertat vigilada en nom de la sacrosanta i utòpica reducció del dèficit, reducció incompatible amb la recessió a la que ens aboquen les mateixes retallades. Però el que sí es redueixen de manera efectiva són les autonomies en si mateixes, sotmeses a un control financer que porta a una profunda recentralització. No per res el PP qüestiona el canvi del sistema de finançament autonòmic adduint que no hi ha res per repartir.

En el cas del País Valencià, a més, es penalitzen especialment les inversions: la proposta de Pressupostos per a 2014 suposa una retallada de les més grans de l'Estat. A més, les retallades generals del Consell de la Generalitat en educació i cultura afecten directament a la llengua pròpia, pretenent desmuntar les línies d'ensenyament en valencià en nom d'un també utòpic trilingüisme.

Les polítiques del PP estan portant així a la ruïna tant al País Valencià com a l'Estat Espanyol en si, privat del seu contingut social i solidari i reduït als seus instruments de coerció. Això té un fort efecte disgregador, fomentant el "campi qui pugui", que posa en perill la supervivència de la convivència entre els pobles d'Espanya.

BOUS AL CARRER PAGATS PER L'AJUNTAMENT DE LLÍRIA: LA VERGONYA DE SER CONTRIBUENT

Al llibre de festes de Sant Miquel de 2013 diuen que enguany es gasten 14.000 euros públics en bous, i tot sense desglossar-ho ni indicar a què va dedicada cada partida. Ni tampoc se sap si hi ha partides extra que no s'adjunten a la partida de bous. Novament, són xifres separades del gasto total de les festes quan són la despesa més rellevant de les festes locals. 

El PP de Llíria, amb la "transparència" i la "cultura".

No cal ser Ciceró ni Kant per saber que la llibertat necessita de lleis. I, per tant, de prohibicions i sancions. És cert que el principi bàsic, en un Estat democràtic de Dret, és la presumpció general a favor de la llibertat. El que significa que qui pretenga limitar-la haurà de provar les bones raons que justifiquen aquesta decisió en concret. 

Però ningú s'estranya ni jutja que siga lliberticida l'existència del Codi Penal, fins i tot encara que siga en el seu sentit mínim d'acord amb l'esperit garantista, pel qual es limita la "llibertat" del maltractador, del contaminador, de qui discrimina indegudament, de qui tortura o abusa, causant danys que no tenen justificació.

Extracte d'un article de Javier de Lucas aparegut a ELPAIS.

Setmana "taurinocultural" de Llíria 2012

DECIR A DÍA DE HOY QUE LA REPÚBLICA FUE LA CAUSANTE DEL GOLPE DE ESTADO CONTINÚA TENIENDO COSTE CERO

Los historiadores rebaten la frase "La República llevó a un millón de muertos"

GUILLERMO RODRÍGUEZ.

Unos sonríen mientras muestran con orgullo banderas franquistas. Otros posan enhiestos, brazo en alto, rememorando el saludo nazi. Todos son jóvenes y forman parte de las Nuevas Generaciones del PP.

Son fotografías que han vuelto a poner encima de la mesa una pregunta que, en realidad, se ha planteado en innumerables ocasiones ¿Es el PP un partido que añora la dictadura de Franco? Sí, replicaban muchos desde sus cuentas en Twitter o redes sociales. Desde el otro lado se recurre a un argumento ya bastante habitual: “El PP puede acoger nostálgicos del franquismo, pero en IU o en el PSOE los hay del estalinismo, que provocó millones de muertos”.

Un brecha política por la que España sangra desde 1975 —fecha de la muerte del dictador Francisco Franco— y que desde algunos sectores se niegan a taponar. En este contexto se sitúan las palabras del portavoz adjunto del PP, Rafael Hernando. Preguntado por las fotografías de varios de sus cachorros con banderas franquistas o nazis, respondió que no le gustaban, pero… Pero, por lo mismo, partidos como el PSOE o IU deberían dejar de ondear la bandera tricolor por ser igual de “inconstitucional”.

No se quedó ahí. Como broche de oro sentenció: “La República llevó a un millón de muertos”.

UNANIMIDAD: “ES UNA BARBARIDAD”

¿Qué base histórica tiene la frase de Hernando? “Ninguna”; “Es una barbaridad”; “Una brutalidad”; “No tiene ningún rigor”, coinciden los catedráticos de Historia consultados por El Huffington Post. Ninguno discrepa. “Hernando se ha metido en una camisa de once varas, la Historia, que no es lo suyo. Ha dicho una barbaridad histórica”, señala Fernando García de Cortázar, catedrático de Historia Contemporánea de la Universidad de Deusto.

Julián Casanova, autor del libro República y Guerra Civil, no comparte las declaraciones de Hernando ni en cuanto a la responsabilidad de los muertos ni en cuanto a la cifra que aporta el portavoz del PP. “Los muertos son 600.000. De 100.000 a 130.000 mueren de violencia política en la zona franquista y 55.000 en la zona republicana. Y después hay contabilizados de 45.000 a 50.000 en la posguerra, sólo de violencia militar franquista (del 1 de abril hasta agosto de 1946)”.

Casanova, también catedrático de Historia Contemporánea de la Universidad de Zaragoza, subraya que las palabras de Hernando son inconcebibles en países como Francia o Alemania, donde los políticos de la derecha y conservadores saben que no pueden defender una idea similar: “Ningún conservador alemán asegurará que Hitler subió al poder por culpa de la República de Weimar. Ninguno”.

Sin embargo, decir en España que la causante de la Guerra Civil fue la II República tiene “coste cero”, e incluso puede reportar beneficios “porque la ausencia de educación histórica de muchos españoles propicia que le compren este discurso sin dudarlo un segundo”. Y de esos polvos, los lodos en formato libro de autores como Pío Moa, Ricardo de la Cierva o César Vidal, que con su discurso revisionista colocan muchos más ejemplares en las librerías que los historiadores más rigurosos.

“La sombra del franquismo es alargadísima, no en la política, pero sí en el momento que se habla de historia”, lamenta Casanova con cierta resignación. “Es muy difícil para un historiador intervenir activamente en este debate porque lo que dice Hernando, el PP, o quien sea, es una mamarrachada desde un punto de vista histórico: Pero a ellos les resbala completamente”, remata Ángel Viñas, autor de unatrilogía sobre la Segunda República y uno de los historiadores más reputados de este periodo.

“La pregunta es si una cuestión así no debería ser materia exclusiva de los historiadores, incluso la labor de contar los muertos”, se plantea García de Cortazar, que este mes publicará la novela Tu rostro con la marea. Pese a su tendencia historiográfica más conservadora, coincide con Casanova en criticar las reflexiones de Hernando: “Es una barbaridad, terrorífico y absurdo atribuir a la República, que fue la asediada y derrocada por los conspiradores e insurrectos, la responsabilidad de la Guerra Civil. Me parece absurdo”, señala. “Sólo se puede justificar en el fragor de una refriega política”, apunta.

Ángel Viñas va más allá y considera que el fondo de la cuestión es que España como país, como colectividad social y política, como Estado, “no se ha reconciliado con su pasado porque no se produjo una ruptura radical con éll pasado”. Se produjo la Transición, que generó beneficios en muchos sentidos pero que no abordó la ruptura intelectual con el pasado impulsada desde el Estado. “Los Gobiernos de Suárez y González tenían otras cosas que hacer, no lo critico”. Y llegó Zapatero y su Ley de Memoria Histórica. Viñas no es crítico con la iniciativa, aunque sí, y mucho, con la forma en la que se llevó a cabo: “Se preparó con los pies, pero era la primera vez que un Gobierno daba un paso minúsculo para recordar, rememorar y reconciarse con el pasado”. Los resultados, en cualquier caso, fueron los contrarios a los que aspiraba Zapatero: la brecha por la que sangraban las dos España empezó a manar en borbotones.

Gran parte del fracaso de la ley, y que explica las reticencias del PP a romper de forma definitiva con la dictadura franquista, provino de que el partido hoy liderado por Rajoy “no podía aceptar esa política pública porque el PP representa el franquismo sociológico”.

Julián Casanova: “Hubo una guerra y una larguísima dictadura que mediatizó los recuerdos de la guerra civil porque dividió España entre vencedores y vencidos. La larga posguerra crea una división profunda, donde no hay una educación política sobre esa historia. Perdimos tres décadas de nuestra vida. Mientras otras sociedades se planteaban el porqué del holocausto, del nazismo o del comunismo, nosotros no pasamos por esa fase. Eso hace que haya muchas personas que sólo han oído hablar de la historia por las influencias familiares, afectos o amistades. A esa gente da igual que yo les diga que lo que ha comentado Hernando es una barbaridad porque no se lo va a creer. Y dirá que yo estoy opinando.