Mostrando entradas con la etiqueta antiheteropatriarcalisme. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta antiheteropatriarcalisme. Mostrar todas las entradas

jueves, 4 de diciembre de 2014

SOBRE LA INTERSEXUALITAT


  • Què és la intersexualitat
La Intersexualitat "és un terme generalment utilitzat per a descriure una varietat de condicions en què una persona naix amb una anatomia reproductiva o sexual que no sembla encaixar en les definicions típiques d'home o dona", explica la Societat Americana d'Intersexualitat.

  • Quina és la seua incidència? 
Alguna de les variants d'intersexualitat (n'hi ha moltes) succeeix en el 0,018% de les persones, segons diferents estimacions.

  • Quines són les conseqüències?
En aquests casos, les famílies es decanten per un sexe per al nadó. Les organitzacions creuen que aquesta decisió (inclòs, si escau, una operació quirúgica) és prefereible deixar-la per a quan la persona puga decidir sobre això.



Sembla un problema matemàtic: un bebé naix sense genitals clars de xiquet o xiqueta. Quines probabilitats hi ha que els pares encerten? La solució és senzilla: el 50%. I d'aquest percentatge depén que siguen persones que cresquen, s'eduquen i tinguen una imatge social d'acord amb el que són i senten, o que no. Si el primer passa, encara millor. Si no, ens trobaríem davant d'un cas d'una persona intersexual que, generalment després d'una adolescència molt complicada, deu, en arribar a adult, ajustar tot el que sent, quin sexe l'identifica, la seua aparença i fins i tot, amb qui té relacions.

A la meitat d'aquest procés està M., una extremenya de 28 anys. La seua situació és tan complicada que no vol donar moltes dades perquè no la identifique. "La meua família ho ha portat molt malament. Ara visc en un pis compartit amb uns amics", diu.
A M. la van inscriure com a xiquet en nàixer. "He viscut un engany. Notava en créixer coses rares, però al principi m'ho negava tot", explica. Tal va ser la distorsió de la seua vida, que encara està de psicòlegs, amb depressions, i en el seu passat hi ha un intent de suïcidi. "Ho he passat molt malament. Encara estic en xoc".

jueves, 27 de noviembre de 2014

LA MADRE TERESA NO PREDICABA CON EL EJEMPLO

Un estudio elaborado por académicos canadienses demuestra que sus misiones eran verdaderas "casas de la muerte" y que los millones que recibió su fundación no se corresponden con el coste de sus obras de caridad


"Su manera dudosa de cuidar a los enfermos, sus contactos políticos cuestionables, su sospechosa gestión de las enormes sumas de dinero que recibió y sus puntos de vista excesivamente dogmáticas relativos, en particular, al aborto, la anticoncepción y el divorcio" han levantado recelos sobre una de las santas más aclamadas del siglo XX: la Madre Teresa de Calcuta. Según se desprende de un estudio de la universidades canadienses de Ottawa y Montreal, y del que se hace eco el diario del mismo paísUdemNouvelles, el mito de altruismo que rodea la figura de Agnes Gonxha, como se llamaba realmente, no se correspondería con la vida de una mujer que podría no haber sido tan santa como se ha dicho hasta ahora.
"En la búsqueda de documentación sobre el fenómeno del altruismo para un seminario sobre ética, uno de nosotros tropezamos con la vida y obra de una de las mujeres más célebres de la Iglesia Católica. La descripción era tan extática que despertó nuestra curiosidad y nos empujó a seguir investigando". Así lo explica el profesor Serge Larivée, que junto a Genevieve Chenard, ambos pertenecientes a la Universidad de Montreal, y a Carole Sénéchal, de la Universidad de Ottawa, publicaron a principio de este mes su estudio en la revista Studies in Religion/Sciences religieuses. Como resultado, los tres investigadores recopilaron 502 documentos sobre la vida y obra de la Madre Teresa. Después de eliminar 195 copias, consultaron 287 documentos para llevar a cabo su análisis, que representan el 96% de la literatura sobre la fundadora de la Orden de las Misioneras de la Caridad (OMC).

lunes, 15 de septiembre de 2014

UNA SEXUALITAT COM DÉU MANA

El bisbat d'Alcalà donarà cursos de sexualitat. Al capdavant de tot, l'homòfob i masclista Reig Pla.

Laura Schlessinger és una coneguda locutora de ràdio dels Estats Units que té un programa en què dóna consells en directe als oients que criden per telèfon. Ja fa temps va saltar la polèmica (i més quan es barregen temes de religió i homosexualitat, on cada persona interpreta el que diu Déu i la Bíblia d'una manera diferent), quan la presentadora va dirigir la seua crítica cap als homosexuals.
Aquesta locutora ha dit recentment que l'homosexualitat és una abominació, ja que així ho indica la Bíblia al Levític, versicles 18:22, i per tant no pot ser consentida normal baix cap circumstància.
El que a continuació transcrivim és una carta oberta dirigida a la Dra. Laura escrita per un resident als Estats Units, que ha estat feta pública a Internet. Diu així:

lunes, 30 de junio de 2014

PERLES DE RAJOY SOBRE LA IGUALTAT

Ací teniu dos perles que kaosenlared ha rescatat de les hemeroteques. Estes paraules de Rajoy tienen quasi tres dècades.


FARO DE VIGO, 4 de marzo de 1983
IGUALDAD HUMANA Y MODELOS DE SOCIEDAD
Mariano Rajoy Brey (*)
(Diputado de AP. en el Parlamento gallego)
Mariano RajoyUno de los tópicos más en boga en el momento actual en que el modelo socialista ha sido votado mayoritariamente en nuestra patria es el que predica la igualdad humana. En nombre de la igualdad humana se aprueban cualesquiera normas y sobre las más diversas materias: incompatibilidades, fijación de horarios rígidos, impuestos –cada vez mayores y más progresivos- igualdad de retribuciones…En ellas no se atiende a criterios de eficacia, responsabilidad, capacidad, conocimientos, méritos, iniciativa o habilidad: sólo importa la igualdad. La igualdad humana es el salvoconducto que todo lo permite hacer; es el fin al que se subordinan todos los medios.
Recientemente, Luis Moure Mariño ha publicado un excelente libro sobre la igualdad humana que paradójicamente lleva por título “La desigualdad humana”. Y tal vez por ser un libro “desigual” y no sumarse al coro general, no ha tenido en lo que ahora llaman “medios intelectuales” el eco que merece. Creo que estamos ante uno de los libros más importantes que se han escrito en España en los últimos años. Constituye unaprueba irrefutable de la falsedad de la afirmación de que todos los hombres son iguales, de las doctrinas basadas en la misma y por ende de las normas que son consecuencia de ellas.
Ya en épocas remotas (existen en este sentido textos del siglo VI antes de Jesucristo) se afirmaba como verdad indiscutible, que la estirpe determina al hombre, tanto en lo físico como en lo psíquico. Y estos conocimientos que el hombre tenía intuitivamente –era un hecho objetivo que los hijos de “buena estirpe”, superaban a los demás- han sido confirmados más adelante por la ciencia: desde que Mendel formulara sus famosas “Leyes” nadie pone ya en tela de juicio que el hombre es esencialmente desigual, no sólo desde el momento del nacimiento sino desde el propio de la fecundación. Cuando en la fecundación se funde el espermatozoide masculino y el óvulo femenino, cada uno de ellos aporta al huevo fecundado –punto de arranque de un nuevo ser humano- sus veinticuatro cromosomas que posteriormente, cuando se producen las biparticiones celulares, se dividen en forma matemática de suerte que las células hijas reciben exactamente los mismos cromosomas que tenía la madre: por cada par de cromosomas contenido en las células del cuerpo, uno solo pasará a la célula generatriz, el paterno o el materno, de ahí el mayor o menor parecido del hijo al padre o a la madre. El hombre, después, en cierta manera nace predestinado para lo que habrá de ser. La desigualdad natural del hombre viene escrita en el código genético, en donde se halla la raíz de todas las desigualdades humanas: en él se nos han transmitido todas nuestras condiciones, desde las físicas: salud, color de los ojos, pelo, corpulencia…hasta las llamadas psíquicas, como la inteligencia, predisposición para el arte, el estudio o los negocios. Y buena prueba de esa desigualdad originaria es que salvo el supuesto excepcional de los gemelos univitelinos, nunca ha habido dos personas iguales, ni siquiera dos seres que tuviesen la misma figura o la misma voz.

Esta búsqueda de la desigualdad, tiene múltiples manifestaciones: en la afirmación de la propia personalidad, en la forma de vestir, en el ansia de ganar –es ciertamente revelador en este sentido la referencia que Moure Mariño al afán del hombre por vencer en una Olimpiada, por batir marcas, récords…-, en la lucha por el poder, en la disputa por la obtención de premios, honores, condecoraciones, títulos nobiliarios desprovistos de cualquier contrapartida económica…Todo ello constituye demostración matemática de que el hombre no se conforma con su realidad, de que aspira a más, de que busca un mayor bienestar y además un mejor bien ser, de que, en definitiva, lucha por desigualarse.
Por eso, todos los modelos, desde el comunismo radical hasta el socialismo atenuado, que predican la igualdad de riquezas –porque como con tanta razón apunta Moure Mariño, la de inteligencia, carácter o la física no se pueden “Decretar” y establecen para ello normas como las más arriba citadas, cuya filosofía última, aunque se les quiera dar otro revestimento, es la de la imposición de la igualdad, son radicalmente contrarios a la esencia misma del hombre, a su ser peculiar, a su afán de superación y progreso y por ello, aunque se llamen asimismos [sic] “modelos progresistas” constituyen un claro atentado al progreso, porque contrarían y suprimen el natural instinto del hombre a desigualarse, que es el que ha enriquecido al mundo y elevado el nivel de vida de los pueblos, que la imposición de esa igualdad relajaría a cotas mínimas al privar a los más hábiles, a los más capaces, a los más emprendedores…de esa iniciativa más provechosa para todos que la igualdad en la miseria, que es la única que hasta la fecha de hoy han logrado imponer.


jueves, 26 de junio de 2014

TRANSFORMANT EL MODEL FAMILIAR HETEROPATRIARCAL


La convivència de diferents estructures familiars és ja una realitat en una societat en permanent transformació. Durant el segle vint la institució familiar es caracteritza per la diversitat de models familiars. L’avanç de la ciència amb les tècniques de reproducció assistida i l’obertura de l’adopció internacional han donat nous colors a l’estructura familiar. Així, ens trobem amb famílies amb pares heterosexuals, famílies amb pares gais o mares lesbianes, famílies que adopten, famílies amb pares procedents de diferents cultures o races, famílies amb pares divorciats o separats, noves famílies creades després d’anteriors matrimonis, famílies d’acollida, famílies on els iaios fan de pares dels seus néts, famílies on els fills fan de pares dels seus pares, famílies amb fills fruit de la reproducció assistida, famílies monoparentals... És a dir, un conjunt de realitats familiars que han desconstruït el concepte tradicional de família. Actualment, parlar de família implica parlar d’estructures i relacions familiars DIVERSES.


A) Famílies homoparentals

Fins fa ben poc, les parelles de lesbianes, gais i/o bisexuals tenien vetats tota una sèrie de drets com ara accedir a una pensió de viudetat, la cobertura de la seguretat social, el dret de nacionalitat si la parella és estrangera, poder fer la declaració de la renda conjunta, la consideració com a primer familiar en l’obtenció d’una herència, el sistema sanitari o en les assegurances de vida, etc. La major part d’aquests drets legals s’han aconseguit amb l’ampliació del matrimoni per a incloure les parelles del mateix sexe, però la igualtat social dista molt d’haver-se aconseguit.
Les famílies LGTBI són una nova realitat que està canviant la nostra societat. Una nova realitat que encara és atacada per sectors reaccionaris, com la jerarquia eclesiàstica. Perquè les famílies homoparentals puguen ser completament visibles, sense discrimina-cions, sense repressions, sense estigmes, és necessari realitzar una vertadera conscienciació i formació en la diversitat, començant pel sistema educatiu i acabant per campanyes de sensibilització que donen a conèixer nous models familiars. La visibilitat en el nostre cas no és una opció que podem triar o no, és una obligació que hem d’afrontar pel bé d’aquestes famílies. Volem que totes les famílies se senten acompanyades, estar ací si alguna té dificultats per a ajudar a superar-les, i sobretot volem potenciar els models diversos i oberts de família, per a no crear categories que acaben discriminant i invisibilitzant la realitat.




jueves, 12 de junio de 2014

SOBRE LA SALUT SEXUAL DEL COL·LECTIU LGTBIQ




Com en altres àmbits, també en el de salut, les persones LGTBI ens trobem amb múltiples discriminacions i desigualtats que aprofundeixen les mancances i deficiències del sistema sanitari. Així, per exemple les lesbianes i transsexuals són discriminades pels protocols ginecològics en què no es contempla la diversitat concreta de la seua sexualitat. Per a evitar aquestes situacions de desigualtat és imprescindible construir un sistema sanitari basat en la diversitat de la societat a què ha d’atendre.

Hem de desenvolupar una bona educació sexual sana, plena i sense complexos que no reduesca les pràctiques sexuals a l’ús del preservatiu i que no associe el sexe unilateralment a les MTS. Informar només sobre la SIDA és negatiu, perquè contribueix a reforçar una idea de la sexualitat com quelcom perillós. Però al mateix temps, també s’ha d’informar i formar amb més profunditat sobre les infeccions de transmissió sexual, sobre el VIH-SIDA, però sobretot de la realitat de les persones que han contret qualsevol MTS o VIH.

Per això, la realització de campanyes de prevenció de MTS i VIH és una cosa fonamental, així com campanyes de conscienciació de l’ús del preservatiu i altres barreres de protecció en les relacions sexuals, fent especial insistència en la població amb pràctiques homo-bisexuals. L’homofòbia social i institucional existent és perjudicial i negativa per a la prevenció del VIH. La inexistència de campanyes que aborden la diversitat sexual i l’absència d’intervencions específiques dificulten que els missatges preventius siguen assimilats per aquesta població en no sentir-s’hi identificats. Donada la prevalença del VIH entre els homes que tenen sexe amb homes, la vulnerabilitat social evidencia la urgent necessitat de posar en marxa programes de prevenció del VIH dirigits a aquest col·lectiu.


jueves, 15 de mayo de 2014

ELS DRETS DE LES DONES AL MÓN, EN MAPES


El projecte WomanStats n'ha creat una trentena que ajuden a comprendre quina és la situació de les dones

Sovint és més fàcil fer-se la idea d'una informació concreta quan la veiem il·lustrada en un mapa. En aquest cas, el projecte WomanStats n'ha creat més d'una trentena que ajuden a entendre quina és la situació de la dona al món. En quins països hi ha dones al govern? En quins és legal casar nenes? I traficar amb dones? Quina és l'esperança de vida tenen a cada lloc? On hi ha lleis per a protegir-les de les violacions?
També podem observar en quins països hi ha normes sobre com han de vestir les dones, on hi ha més violacions, on es duu a terme l'ablació del clítoris…

jueves, 8 de mayo de 2014

EUPV CONTRA LA TRANSFÒBIA


L’any 2006 va ser històric per a la lluita pels drets de les persones transsexuals, amb l’aprovació, amb el suport de tots els grups parlamentaris excepte el PP, de la Llei d’Identitat de Gènere, que permetria modificar la inscripció en el Registre Civil sense el requisit previ de la intervenció quirúrgica. Aquest avanç ha suposat una millora en la situació i visibilització del col·lectiu transsexual, però també ha suposat un cost per a aquest: mantenir l’estigma de la transsexualitat com a trastorn, “disfòria de gènere”, diagnòstic necessari per a la modificació que permet la llei. Gràcies al treball i esforç d’alguns col·lectius LGTBI, el govern ha mostrat la voluntat de canviar-ho, encara que pareix que açò depén de la pròxima eixida el 2013 del nou manual de l’APA (American Psychiatric Association), el DSM-V, en la seua cinquena edició, que, per cert, ja té esborrany i no sembla que en canviarà molt la situació. Mantenir l’estigma de la transsexualitat com a trastorn mental suposa en la pràctica l’estigma d’un col·lectiu basant-se en un rígid sistema binari sexe-gènere, que imposa uns rols i models de conducta determinats. Per tant, aquelles persones que es comporten i adopten uns rols no vinculats a un sexe determinat són tractades com a malaltes, i necessiten ser “curades”.

En la transsexualitat açò significa entrar en un procés d’adequació del cos al gènere socialment percebut, oblidant la diversitat de vivències al voltant del cos i el gènere, que no sempre necessiten processos d’hormonació o cirurgia. Per açò, des d’Esquerra Unida del País València reivindiquem la immediata despatologització de la transsexualitat com a trastorn mental i diagnòstic necessari per a obtenir el canvi en el document nacional d’identitat, els requisits que s’exigeixen per a aquesta finalitat, i que açò no implique la pèrdua de drets actuals, com l’accés als tractaments corresponents en la Sanitat Pública.

lunes, 21 de abril de 2014

FRANCO BUSCAVA EL "GEN ROIG" DE LA INFERIORITAT


El psiquiatre franquista Antonio Vallejo Nágera va dirigir el 1938 un estudi sobre presoners de guerra per A determinar quina malformació porta al marxisme. ¿Conclusió? El marxisme espanyol es nodreix de les persones menys inteligents. La seua teoria del gen roig advocava per separar els nens i nenes de les seues mares roges per a evitar que es contaminaren del mal de les seues mares com a mesura preventiva, així com rebre una educació "curativa" dels vencedors i autèntics portadors de la raça espanyola.


Brigadistes presos en la batalla del Jarama.
El marxisme es nodreix de les persones menys intel·ligents de la societat. Aquesta va ser la principal conclusió d'Antonio Vallejo Nágera, cap dels Serveis Psiquiàtrics de l'Exèrcit de Franco, qui durant la Guerra Civil i els primers anys de postguerra va realitzar una investigació amb presos de guerra, especialment brigadistes internacionals, per A determinar "les relacions que puguen haver entre les qualitats biopsíquiques del subjecte i el fanatisme polític-democràtic-comunista". És a dir, respondre als interrogants de si el roig naix o es fa i determinar quina malformació porta a un individu a adherir-se al marxisme.

"La perversitat dels règims democràtics afavoridors del ressentiment promociona als fracassats socials amb polítiques públiques, a diferència del que passa amb els règims aristocràtics on només triomfen socialment els millors", explica Vallejo Nágera en els informes publicats a la Revista Espanyola de Medicina i Cirurgia de Guerra amb el títol de "Biopsiquismo del Fanatismo Marxista".

Per a arribar a aquestes conclusions, Vallejo Nágera, primer catedràtic de la psiquiatria espanyola, va estudiar mitjançant tests psicològics i mesuraments antropomòrfics a presoners de guerra durant desembre de 1938 i octubre de 1939. Encara que el principal grup d'estudi van ser els membres de les Brigades Internacionals capturats, el doctor també va estudiar a presos espanyols processats per la seua participació a la República, a activistes catalans independentistes i a bascos. Els catalans eren especialment interessants perquè unien el fanatisme marxista i l'antiespanyolisme i els bascos perquè unien el catolicisme a l'element revolucionari.

Entre les seues conclusions també es troba la definició de la raça o esperit espanyol, que per a Vallejo Najera es tracta del "militarisme social, que vol dir ordre, disciplina, sacrifici personal, puntualitat en el servei, perquè la fiola militar tanca essències pures de virtuts socials, fortalesa corporal i espiritual". Per tant, per a millorar la raça espanyola, el règim franquista havia -segons les conclusions del seu psiquiatre- de buscar "la militarització de l'escola, de la Universitat, del taller, del café, del teatre, de tots els àmbits socials".


La "debilitat" de l'equilibri mental de la dona

Però si la raó que porta l'home a marxisme és la seua escassa intel·ligència, mal parada ix també la dona. Per a cercar una explicació a "l'activíssima participació del sexe femení en la revolució marxista", el psiquiatre va realitzar un estudi sobre 50 dones presoneres de guerra sota el títol d'Investigacions psicològiques en marxistes femenins.


jueves, 10 de abril de 2014

LOIS PEREIRO, POESIA PUNK DE FÚRIA NECESSÀRIA




Podrien triar-me com a epitafi:


"Escopiu damunt quan passeu
per davant del lloc on jo repose
enviant-me un humit missatge
de vida i de fúria necessària".




Lois Pereiro nasqué a Monforte de Lemos, Lugo. Va estudiar a l'escola dels Escolapis i va començar a escriure amb 15 anys. A l'acabar el COU va marxar a Madrid, on va començar Ciències Polítiques i Sociologia. Després d'una estança a Monforte treballant a l'empresa familiar, dedicada al vidre, va tornar a Madrid per estudiar l'anglés, el francés i l'alemany. Allà va fundar la revista Loia juntament amb els escriptors gallecs Antón Patiño i Manuel Rivas i el seu germà Xosé Manuel Pereiro.


lunes, 17 de marzo de 2014

LESBIANES: TRIPEMENT SOTMESES, TRIPLEMENT REVOLUCIONÀRIES



Les dones lesbianes pateixen una triple discriminació per tres causes: per ser treballadores, per ser dones i per ser lesbianes.

Les dones lesbianes estan marcades per la seua invisibilitat en la societat i la seua no-acceptació i reconeixement. A diferència de l’home gai, la dona lesbiana no és reconeguda per la societat a causa, primerament i principal, del seu gènere. Per ser dones, són discriminades i per ser lesbianes, ignorades.
Per a comprendre la situació que viu la dona lesbiana en la societat, hem d’analitzar els fonaments d’aquesta. Ens trobem convivint diàriament amb un sistema patriarcal, fàl·lic i heteronormatiu. Patriarcal en el fet que el poder es troba en mans dels homes i el públic és el seu àmbit d’intervenció. No obstant això, allò que s’ha privat queda reservat a l’espai d’acció de la dona. Aquest sistema exalça l’home, anul·lant i sotmetent la dona, deixant-la sempre en un segon lloc, sota el poder del home.

D’altra banda, estem en una societat fàl·lica. Aquesta estableix que tot element de plaer deu girar entorn del penis. No es considera la possibilitat d’aconseguir el plaer per mediació d’altres mitjans que no siga el fal·lus, és a dir, per altres mitjans que no siga a través de l’acció de l’home. La norma social, allò que tota persona considera correcte perquè són les pautes de comportament de la majoria, és l’heterosexualitat. L’orientació sexual que sobrepasse aquest límit, pateix un procés d’anàlisi i qüestionament. Per tot açò, quan una dona es reconeix obertament com a lesbiana i es desvincula de l’home, el sistema establit se sent amenaçat. Per a evitar aquest perill, la seua reacció immediata és invisibilitzar aquesta realitat i ignorar-la.

A diferència de l’home gai, la dona lesbiana pateix una major invisibilitat pel fet que cada realitat té una perspectiva desigual de gènere. L’home gai no suposa un canvi tan radical del sistema establit com la dona lesbiana, ja que en les relacions gais, és l’home el que continua exercint el poder i el plaer continua girant entorn del fal·lus. Per això, no podem apostar perquè ambdós realitats vagen juntes de la mà pel mateix camí i ajunten totes les seues reivindicacions sota un mateix paraigua. Si bé és cert que tenen objectius i metes comunes, hi ha certs aspectes que han de ser conquerits de forma individual. La visibilitat de les dones lesbianes passa primer perquè elles aconseguesquen apoderar-se i fer-se visibles en la societat, com a dones que estimen i gaudeixen amb altres dones. Elles han de ser les protagonistes del seu propi procés de visibilització social.

jueves, 6 de marzo de 2014

EL SABER "CIENTÍFICO Y ESTRUCTURADO" DE LA FE

  • La falta de lógica en los argumentos de la iglesia es frecuente. Su oposición a temas clásicos como el aborto y  la homosexualidad se apoya en argumentos pseudo-científicos tales como su supuesta “antinaturalidad”. 
  • Parece olvidar que en la naturaleza abunda tanto el aborto y la homosexualidad como el fratricidio y otras conductas cuestionadas. 
  • No es oportuno que la iglesia aluda al saber científico y estructurado de la fe para justificar la equiparación de la enseñanza religiosa con la educación en los demás saberes.


Las jerarquías de todas las religiones no dudan en apropiarse de conceptos ajenos con tal de ganar atractivo en un tiempo en que las iglesias y templos se están quedando vacíos. En ocasiones se llega a extremos que levantarían una sonrisa si no fuera por las injusticias que imponen al resto de la sociedad (creyentes o no). Es por ejemplo tragicómico que hace unos meses, en apoyo de la Ley de Educación impulsada por el ministro Wert y aprobada en solitario por el Partido Popular, la Conferencia Episcopal afirmara literalmente que “los profesores deben ser conscientes de que la enseñanza religiosa escolar ha de hacer presente en la escuela el saber científico, orgánico y estructurado de la fe, en igualdad académica con el resto de los demás saberes.”
Pocas cosas son más diferentes que la ciencia y la fe, y por tanto esta argumentación en pro de la igualdad académica no se sostiene bajo ninguna inspección directa basada en la lógica. Claro quela coherencia lógica no parece algo prioritario para una institución que durante dos mil años ha vivido entre el fasto y la intriga política mientras predicaba la humildad y la pobreza.


Antes de continuar, y para evitar malentendidos, debemos hacer una aclaración. A pesar de los enormes esfuerzos por controlar y reprimir la diversidad de interpretación y pensamiento, las diferentes iglesias no son instituciones monolíticas y homogéneas. En su seno hay, y siempre ha habido, una gran diversidad de sensibilidades y actitudes. Muchos son los religiosos y más aún los creyentes, por ejemplo, que han vivido en la pobreza, luchado por la justicia y denunciado los excesos de la iglesia. La iglesia ha dado grandes pensadores, y grandes hombres de ciencia han sido y son profundamente religiosos. Aunque hablemos de la iglesia por brevedad, nos referimos en general a la postura de la cúpula de estas instituciones religiosas y aunque tengamos mas presente el caso de la iglesia católica y España por ser nuestro entorno, mucho de lo que decimos se aplica a otras religiones y a distintos países.
Hablábamos de lógica, o mejor dicho, de falta de ella. La falta de la lógica más básica en los argumentos de la iglesia es algo frecuente hasta el punto de que a veces nos hacen dudar si no nos habremos perdido alguna clase  en el colegio (que no fuera de religión). Consideremos la oposición de la iglesia católica a dos temas ya clásicos como son el aborto y  la homosexualidad, y los argumentos pseudo-científicos que esgrimen para defenderla, como su supuesta “antinaturalidad”. Empecemos con el aborto inducido, que se ha practicado en todas las culturas desde que nuestra especie existe. ¿Es contra natura? Ingenuamente, se podría contestar que sí lo es. Si la mutación de un gen hiciera que las hembras portadoras de dicha mutación abortaran, iría el argumento, las hembras con esta mutación tendrían menos descendientes que las hembras sin la mutación, y por tanto la mutación desaparecería de la población. Pero ocurre que el argumento es incorrecto. Por supuesto, si la mutación conllevara el aborto obligatorio, si las hembras portadoras de dicha mutación no sacaran adelante ningún hijo, el argumento sería correcto. Pero, ¿y si la mutación conlleva el aborto selectivo


lunes, 3 de marzo de 2014

PER UNA EDUCACIÓ COEDUCATIVA


L'escola ha de ser la impulsora i generadora de canvis socials, però, en la pràctica, en molts casos, es converteix en perpetuadora de la desigualtat social. 


Des d’EUPV, apostem per un sistema educatiu que contribuesca a canviar les injustícies i a possibilitar éssers crítics i reflexius, amb fi al progrés humà.

Pensem que estem lluny d’una escola coeducativa, capaç de corregir les asimetries de gènere i de contribuir, en conseqüència, a evitar la desigualtat sociocultural. L’escola mixta només ha incorporat alguns efectes de les lluites per la igualtat, però encara continua sent un escenari en què l’ordre simbòlic és masculí. Convé tornar a repensar els àmbits de socialització de les persones (família, escola, grup d’iguals, mitjans de comunicació, Internet...), perquè, actualment, es continua perpetuant el sistema rol-gènere i segregant, verticalment i horitzontal els mons “masculins” i “femenins”, quelcom que es podria superar per mitjà d’una vertadera pràctica coeducativa que vaja més enllà de l’educació mixta. 


jueves, 27 de febrero de 2014

DEFENSA DEL PAPEL DE LAS MUJERES EN LA TRANSMISIÓN DEL CONOCIMIENTO


Hemos pedido dos jugos (zumos) de naranja. Así que empezamos por ahí, aterrados ante la posibilidad de que se derrumbe uno de los mitos de nuestra infancia. ¿Es cierto que si no lo bebemos enseguida se le va la vitamina? “Es verdad. La vitamina C es antioxidante y en contacto con el aire, la luz y el calor pierde sus propiedades”. Nos quedamos tranquilos. Valeria Edelsztein (Buenos Aires, 1982), doctora en Química y divulgadora, ha presentado en la Feria de Guadalajara (México) Los remedios de la abuela (Siglo XXI), un libro donde examina lo que hay de verdad científica y de leyenda en la medicina casera. En España solo puede conseguirse por Internet, pero en Argentina va por la cuarta edición.

Edelsztein es divulgadora y mujer, una combinación poco frecuente. “No hay muchas mujeres que salgan del laboratorio y cuenten ciencia, quedan algunos resabios de épocas pasadas. Y es raro, porque las mujeres siempre fueron una base de transferencia de conocimientos científicos, muchas veces sin saberlo. En la cocina adquirieron muchos saberes y los transmitieron a las generaciones posteriores. Pero no sabían por qué funcionaban, y eso es lo que yo he intentado hacer”.

El libro derrumba algunos mitos. “La zanahoria tiene betacarotenos, que el cuerpo convierte en la vitamina A que nos hace falta para una visión saludable. Pero uno no va a ver mejor por comer muchas. Lo más curioso de esta historia es su origen. Al principio de la Segunda Guerra Mundial los británicos habían desarrollado un sistema de radares y los alemanes no entendían cómo podían derribar con tanta facilidad sus aviones. Así que, para ocultar su descubrimiento, desde Inglaterra se difundió la leyenda de que sus aviadores habían desarrollado una vista prodigiosa comiendo zanahorias”.

lunes, 24 de febrero de 2014

PEL DRET A TRIAR LA NOSTRA IDENTITAT: PER L'ALLIBERAMENT SEXUAL!


Des d’Esquerra Unida ens sentim conscients i orgullosos/es d’haver participat en els avanços socials de lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals, i ens sentim especialment satisfets/es perquè aquests avanços els hem aconseguit treballant amb el conjunt de moviments socials LGTBI a través de molta lluita i organització política. El que ens queda per conquerir només podrem aconseguir-ho per la mateixa via, és a dir, vindicant i lluitant per la nostra dignitat, perquè tenim el dret a triar la nostra identitat, a decidir sobre els nostres cossos i a fer realitat els nostres desitjos.

Cometríem un gran error si creguérem que ja està tot aconseguit en la igualtat de lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals, a pesar dels avanços legals que hem aconseguit en els últims anys. És evident que les principals traves per a la igualtat real segueixen ací:

Continuem patint un sistema educatiu que ens agredeix i discrimina, en què se’ns imposa l’heterosexualitat com a únic model vàlid i en el qual es donen les majors taxes d’assetjament escolar a persones dels nostres col·lectius... Continuem discriminades en els barris, en els pobles xicotets, en els nostres llocs de treball o en les nostres famílies. S’invisibilitzen diferents models de famílies, entre elles, l’homoparental, i s’instauren polítiques LGTBI sense contemplar la realitat bisexual. Es continuen imposant models de cossos i de vivències sexuals que ens oprimeixen i ens amarguen. Els estereotips de bellesa i moda amb què se’ns bombardeja diàriament ens imposen models irreals amb què mai no ens sentirem a gust. Sense ni parlar del col·lectiu seropositiu, que continua estigmatitzat.

Perquè urgeix desenvolupar polítiques que contemplen la diversitat del col·lectiu LGTBI en totes les seues facetes, confluint amb múltiples col·lectius que pateixen discriminació i que estan en situació de desigualtat (cegues, sordes, ancianes, persones en cadira de rodes...). Perquè seguim sense dignificar i agrair a totes les persones (incloses les LGTBI) que van lluitar contra la dictadura franquista. Perquè encara rebem insults quan caminem pel carrer. Perquè seguim immerses en un sistema heteropatriarcal que ens invisibilitza i ens agredeix a cada moment. Perquè encara falta molt per a aconseguir la igualtat real i per avançar cap a l’alliberament sexual dels nostres cossos en l’esfera pública.

A aquesta realitat social en què ens trobem immerses les persones LGTBI, ara se suma el context d’una crisi profunda del capitalisme que afecta el conjunt de la ciutadania de l’Estat espanyol i en especial al País Valencià, on la situació és més alarmant a causa de les polítiques de creixement econòmic centrades en el sector de la construcció i els grans esdeveniments del Partit Popular.

Les eixides postulades per l’actual Govern espanyol del PSOE, i recolzades també per la Generalitat Valenciana, plantegen la reducció de l’Estat Social, de les polítiques públiques destinades a la consecució de la igualtat, la precarització i individualització del mercat de treball, l’ampliació de l’edat de jubilació, el copagament sanitari, etc. Tot açò ens aboca a un futur on la desigualtat per al col·lectiu LGTBI serà molt més profunda i on els instruments (tant per a les institucions com per als col·lectius LGTBI mateixos) per atacar la LGTBIfòbia seran reduïts, quan no eliminats per complet, (un exemple d’això és la reforma dels convenis col·lectius i del paper dels sindicats en aquests que suposa un retrocés brutal per a les polítiques d’igualtat que es desenvolupaven a través d’aquesta via).

jueves, 6 de febrero de 2014

FEMINISME I EQUITAT: PARTICIPACIÓ POLÍTICA I CIUTADANA


En aquests temps de crisi econòmica, en què les dones continuen estant en situació de més pobresa i vulnerabilitat, les quotes de participació es veuen encara més restringides perquè recau quasi exclusivament sobre elles el món de l’atenció no professional, tan infravalorat pel sistema en què vivim, però, sense el qual, aquest no podria funcionar. La nostra aposta política passa per aconseguir drets i mesures que permeten a les dones accedir a la vida pública i corregir el desequilibri de gèneres existent.
Per a EUPV, la paritat és un element estratègic necessari: per aconseguir una societat d’iguals i amb plens drets de ciutadania. Per això, proposem:


lunes, 27 de enero de 2014

FEMINISME, DIVERSITAT I EQUITAT


Esquerra Unida del País Valencià està compromesa en la reorganització d’una societat democràtica i participativa, on les dones tinguen presència, representació, opinió, expressió i justa influència social, política i econòmica, en igualtat real de condicions, tracte i oportunitats. Aquesta transformació social a què aspirem només s’entén amb l’aportació d’una òptica crítica i reflexiva: des de la identitat feminista.
Vivim en una societat en què més del 50% de la població pateix distintes formes de violència i/o discriminació: violència física, sexual o psicològica, feminització de la pobresa, explotació de persones (com a nova esclavitud), discriminació salarial, precarització en l’ocupació i un llarg llistat de greuges comparatius.
La discriminació de gènere se sustenta en el sistema patriarcal-capitalista, en una cultura androcèntrica, en la qual les dones estan en greu situació de desigualtat respecte als homes. Discriminació històrica que, amb el temps, ha anat evolucionant i modulant-se fins a arribar a hores d’ara, donant-se la paradoxa que es reconeixen drets sobre el paper que no es compleixen en la realitat quotidiana: és a dir, seguim dins d’un suposat marc democràtic en què la igualtat d’oportunitats i de tracte no és real, i en el qual nombrosíssims obstacles dificulten l’èxit de l’equitat i de la plena ciutadania per a les dones.

Des d’EUPV rebutgem la consolidació de la cultura de la violència enfront del diàleg, de la desigualtat enfront de l’equitat, de la intolerància i uniformitat enfront de la diversitat. Optem per la participació i representació de les dones en la vida pública en els termes de paritat, com el procés lògic per a aconseguir la democràcia real i participativa a què aspirem.

Per a les dones i homes d’EUPV, és prioritari treballar en dues direccions: la transversalitat de gènere i l’apoderament.
La transversalitat de gènere és l’eina que, aplicada en totes les accions públiques, ens permet eliminar la desigualtat entre sexes, des d’una òptica de gènere progressista i d’esquerres.
L’apoderament (terme encunyat en la trobada internacional de dones de Beijín, el 1995), planteja la necessitat de posar en pràctica la capacitat de decidir des de l’autonomia plena, la convicció de poder i presa de decisions tàctiques i estratègiques. L’apoderament, tant econòmic com participatiu, és un aspecte molt poc desenvolupat entre la ciutadania i, en especial, entre les dones. Aquesta mancança porta a una elitització de la política, on les dones tenen una especial posició de subordinació, que no permet desenvolupar una cultura que qüestione els models socials establits pel patriarcat.

jueves, 23 de enero de 2014

LA DIVERSITAT SEXUAL NO TÉ EDAT NI LÍMITS



En reivindicar la diversitat sexual no podem oblidar aquelles persones que, ja siga pels estereotips imperants, per haver quedat fora del circuit comercial o pels obstacles addicionals que han de viure, entre altres causes, pateixen situacions de “doble” discriminació, augmentant les desigualtats que han d’afrontar.

Parlem, en primer lloc, de les persones LGTBI majors, col·lectiu sovint oblidat (fins i tot pel propi col·lectiu LGTBI), però que no per això deixa de tenir les seues inquietuds i problemàtiques. Les generacions de majors actuals van haver de viure la persecució de la dictadura franquista i, a més, després de la transició van haver de patir l’estigma i l’armari. Algunes d’aquestes persones avui han pogut gaudir de l’avanç en la realitat social del col·lectiu LGTBI, altres encara romanen en l’armari, sent encara un difícil procés d’eixida, i altres que, fins i tot havent eixit, viuen un complicat procés d’adaptació a la nova realitat que se’ls obri. Les persones majors, dins del col·lectiu LGTBI, són una part, junt amb el col·lectiu trans, que pateix major risc d’exclusió i soledat, atés que sovint els seus espais de socialització es redueixen, no són un col·lectiu d’interés per al "mercat rosa" o, simplement, són persones que sembla que ja poc poden aportar. Lluny d’aquesta realitat creiem que, per la realitat històrica que han hagut de viure, pel valor de la seua lluita per a les generacions més actuals, hem d’assistir i també apoderar aquestes persones, perquè reivindicar el seu paper, és fer més possible la diversitat.

Per un altre costat, les persones amb discapacitat funcional hi han hagut de viure, i han de viure, diàriament nombrosos obstacles. Les estructures socials, arquitectòniques, mentals que imperen en la societat impedeixen l’accés a tot un conjunt de realitats diverses funcionalment. Per la seua banda, també l’orientació sexual i identitat sexual és una important causa de discriminació per a les persones LGTBI, discriminació que s’agreuja quan s’afegeix una diversitat funcional, i és per això que s’han de dur a terme polítiques actives per a derrocar aquests límits, que sovint s’imposen des de la realitat aliena d’aquestes persones. Si alguna cosa ens ensenyen aquestes persones és que la diversitat no té per què suposar una barrera o un límit i que hem d’apostar pel reconeixement de la seua persona, de la seua vàlua humana, de la seua formació, de les seues ganes per contribuir i transformar la societat, per damunt d’una visió purament assistencial que infravalora el seu potencial. Per això, cal treballar perquè l’orientació o identitat sexual tampoc en siguen un límit.


lunes, 13 de enero de 2014

JOVENTUT SENSE ARMARIS



Les i els joves LGTBI contemplem que els canvis burocràtics que s’han produït en els últims anys han estat dirigits cap a una igualtat legal. No obstant això, l’objectiu més important és el d’assolir no tant la igualtat burocràtica, sinó la igualtat social, a través del treball ciutadà perquè quelcom tan fonamental com són els drets humans recullen la dignitat del ser humà dins de la seua pluralitat.

Estem en una societat que limita les nostres llibertats i ens imposa models heteropatriarcals, és a dir, un model masclista, en el qual es pressuposa que totes les persones són heterosexuals. Aquests models es poden observar de forma clara en l’educació que rebem com a joves, que atenta directament contra les persones LGTBI per eixir-se de les normes preestablides. Per canviar els valors socials actuals, la solució passa per modificar tant l’educació que reben les i els joves com la seua estructura. No podem oblidar que l’educació prepara per al futur.

En l’adolescència les i els joves assumeixen com a pròpia la visió heteropatriarcal i capitalista del món, la qual cosa els porta a no respectar la diversitat, a universalitzar el seu criteri i a creure’s superiors, pressionant a través del bullying tota persona que s’atrevesca a mostrar-se diferent de la norma. La joventut LGTBI se sent insegura per la por al rebuig social i tendeix a perpetuar els rols preexistents que atempten directament contra els valors de la tolerància, la dignitat i la igualtat. Els mitjans de comunicació mostren una societat patriarcal, en la qual l’heterosexualitat és la norma. En aquest context, la falta de referents i models de diversitat LGTBI dificulta el procés d’acceptació i/o assimilació de la sexualitat en la joventut.

En l’actualitat, ens trobem en un context econòmic en què la joventut es veu immersa en una situació de precarietat, amb taxes de desocupació que arriben a quasi el 50% de la població. A més, per a agreujar tot açò, el fet de ser LGTBI és un factor més d’exclusió sociolaboral que impedeix a les i els joves arribar a la independència econòmica i al seu ple desenvolupament personal i emancipatori.

Quant a la transsexualitat, en la joventut, confiem plenament en la capacitat i maduresa de cada persona per a decidir sobre si mateixa i sobre el seu cos.

jueves, 2 de enero de 2014

DIEZ SÍNTOMAS DE TENER VIH

Campaña “10 Síntomas de tener VIH”


El VIH no tiene síntomas. La única forma de saber si tienes VIH o no es haciéndote una prueba de VIH y la única forma de evitar la infección es usando el preservativo. Pero hay algo que sí aumenta la probabilidad de tener VIH, y son las “creencias” que nos hacen pensar que el VIH no va con nosotros, y ahí es donde está el riesgo de la transmisión. Por eso, si ‘crees’ en alguno de los siguientes ‘síntomas’ reflexiona porque en ese caso, tú puedes tener VIH o estar en riesgo de infectarte.