SOBRE LA INTERSEXUALITAT

• Què és la intersexualitat? 

La Intersexualitat "és un terme generalment utilitzat per a descriure una varietat de condicions en què una persona naix amb una anatomia reproductiva o sexual que no sembla encaixar en les definicions típiques d'home o dona", explica la Societat Americana d'Intersexualitat.

• Quina és la seua incidència? 

Alguna de les variants d'intersexualitat (n'hi ha moltes) succeeix en el 0,018% de les persones, segons diferents estimacions.

• Quines són les conseqüències?

En aquests casos, les famílies es decanten per un sexe per al nadó. Les organitzacions creuen que aquesta decisió (inclòs, si escau, una operació quirúgica) és prefereible deixar-la per a quan la persona puga decidir sobre això.

Sembla un problema matemàtic: un bebé naix sense genitals clars de xiquet o xiqueta. Quines probabilitats hi ha que els pares encerten? La solució és senzilla: el 50%. I d'aquest percentatge depén que siguen persones que cresquen, s'eduquen i tinguen una imatge social d'acord amb el que són i senten, o que no. Si el primer passa, encara millor. Si no, ens trobaríem davant d'un cas d'una persona intersexual que, generalment després d'una adolescència molt complicada, deu, en arribar a adult, ajustar tot el que sent, quin sexe l'identifica, la seua aparença i fins i tot, amb qui té relacions.

A la meitat d'aquest procés està M., una extremenya de 28 anys. La seua situació és tan complicada que no vol donar moltes dades perquè no la identifique. "La meua família ho ha portat molt malament. Ara visc en un pis compartit amb uns amics", diu.

A M. la van inscriure com a xiquet en nàixer. "He viscut un engany. Notava en créixer coses rares, però al principi m'ho negava tot", explica. Tal va ser la distorsió de la seua vida, que encara està de psicòlegs, amb depressions, i en el seu passat hi ha un intent de suïcidi. "Ho he passat molt malament. Encara estic en xoc".

I això que ara, almenys, sap què li passa. "Creia que era transsexual, i en anar a l'hospital Carlos Haya de Màlaga per a un procés de reassignació de sexe, em van dir que no, que era intersexual", explica. Allò va ser fa només dos anys i, des de llavors, M. està intentant ordenar la seua vida.

"Estava estudiant un grau universitari, però això ha quedat aparcat. En els últims dos anys només he llegit, investigat, vist pel·lícules i documentals i anat a grups de suport per a persones com jo", compta. "Ara l'important és estabilitzar, prendre-m'ho tot amb calma", repeteix diverses vegades durant la conversa. "Després ja acabaré la carrera".

Bandera intersexual

Mentre això passa, M., que ha hagut de deixar la casa familiar davant la incomprensió dels seus pares, viu dels estalvis. Però no és només la qüestió professional o econòmica la que ha de reajustar. "Sempre m'havia sentit més atreta pels xics, però ara tinc una posició més holística. Solc pensar en mi en femení, però estic més oberta al que passe. En el fons, una s'enamora de les persones i no importa tant el seu sexe. Potser em passa amb una dona; podria ser", explica.

Aquesta nova situació la reflecteix en parlar de si mateixa. Intercanvia el masculí i el femení. "Ara mateix em sento un 70% dona i un 30% home", diu. El que no sap és si això és només transitori -fins al 100% femení que va arribar a pensar que era el seu futur quan es va plantejar que era transsexual- o serà així per sempre. "Seguisc anant al psicòleg. No sé què passarà després".

De moment, està contenta perquè sap què li passa, té elements per a anar ordenant la seua vida. "Els meus amics no han canviat. M'entenen i em donen suport", diu orgullosa.

Li queda, entre altres qüestions, decidir què fer amb el seu físic. "Els meus genitals són gairebé normals, a potser m'opere, o els deixe com estan. Ja ho decidiré". M. compta que hi ha un moviment, sobretot entre intersexuals i transsexuals més joves, que no busquen una cirurgia genital a tot preu, que el que volen és fer vida d'acord al gènere que senten sense donar-li tanta importància a aquesta part física.

De fet, persones que han estudiat el tema, com Gabriel J. Martín -intersexual ell també- o José Cabrera, facilitador (representant) a Espanya de l'Organització Intersex Internacional, tenen clar que aquest tipus d'operacions, les "cosmètiques, s'han de deixar per al final, per a quan la persona siga adulta, una altra cosa és que calga operar el bebé perquè tinga tancada la uretra", diu Cabrera.

Portant el cas a l'extrem, idealment, per a l'organització, donades les situacions d'intersexualitat (que ells eleven en alguna de les seues manifestacions fins a l'1% de la població) o la transsexualitat, el millor seria deixar també per després l'assignació d'un gènere legal. Però no només dels casos en què biològicament hi haguera dubtes. "No estem tan d'acord amb el que ha fet Alemanya (i abans Austràlia o, fins i tot, França, que permet mantenir el sexe sense assignar durant dos anys). 

En registrar a un nen amb aquest mal anomenat tercer sexe se'l marca, se li visibilitza la qüestió. I encara que la llei és un avanç, els pot crear una situació de vulnerabilitat, perquè els legisladors potser han avançat, però, per descomptat, la societat no ho ha fet", diu Cabrera. Alemanya és en el primer país d'Europa que permet no registrar el sexe dels nadons en els certificats de naixement.

És clar que, de vegades, tot i l'humor macabre de la naturalesa i la rigidesa de les burocràcies, hi ha persones que tenen sort. "Sí, és el meu cas", diu Daniela, un hispano-cubana de 43 anys. "Quan vaig nàixer a l'Havana els metges de seguida es van adonar del que passava. Tenia els testicles ocults i em van inscriure com a home. Però la ma mare, que venia d'una tradició jueva intel·lectual, sempre em va tractar com a una noia". Fins el seu nom hebreu, Dan, podia considerar-se intersexual i l'ajudà a que no hi haguera discrepàncies.

Cabrera destaca que a Espanya, la llei d'identitat de gènere obri la porta per a solucionar els problemes burocràtics d'aquestes persones. Però amb limitacions. Per exemple, que hagen d'esperar a ser majors d'edat, quan l'adolescència és un moment crític per a elles.

Fins als 18 anys va haver d'esperar, per exemple, Gabriel per a deixar el seu nom femení, perquè els seus pares -sense la radicalitat dels de M.- no volien saber res de la seua intenció de canviar. Ells -Gabriel, M., Daniela- van nàixer amb les cartes equivocades. Però ningú diu que, en un cas així, no se li puga forçar la mà al que semblava que venia predestinat per la natura.

Aparegut a ELPAIS.