EL RACÓ, LA SERRANIA I EL CAMP DE TÚRIA: DE CASTELLFABIB A LLÍRIA BAIXANT EL TÚRIA

Castellfabib, el Racó

La Penya "Cortá", Xelva, la Serrania

El principal al·licient d'esta ruta és poder vorejar les riberes del riu Túria en el seu trajecte pels territoris més ignots de les muntanyes valencianes, visitant els xicotets nuclis urbans rurals nascuts a la calor del gran riu valencià. 
En les proximitats del Racó d'Ademús, el Túria ha excavat un canó sobre materials calcaris, a fi de salvar l'important escaló que separa l'elevada depressió de Terol del pròxim litoral valencià. El riu alberga en este tram boscos de ribera que beuen de les seues aigües encara netes d'impureses industrials i urbanes. 

Sense cap dubte és un dels enclavaments millor conservats del País Valencià, amb les majors extensions de pinassa i savinars de totes les comarques centrals i interiors. Més avant, el riu Túria s'entolla en grans trams del seu discórrer amb les aigües regulades pels embassaments, la qual cosa no impedix que oferisca al viatger racons íntims, màgics i replets d'energia pels paisatges inabastables que ho conformen. Llocs ciclopis i espectaculars, resulten ser els trams més encaixats del discórrer de les aigües en paratges com els que seguixen a la paret de l'embassament de Benaixeve. El riu mostra ací un trajecte de bellesa inexplicable que connecta amb la cua del embassament de Loriguilla.

Ruta: De Castellfabib a Llíria, passant per Ademús la Pobla de Sant Miquel, 

Ares dels Oms, Alpont, Titaigües, Toixa, Xelva, Calles, 

Domenyo, Xulilla, Sot de Xera, Xestalgar, Bugarra i Pedralba.

Xelva, la Serrania

COSTA RICA PROHIBE LA CAZA

Costa Rica, uno de los países con mayor biodiversidad a nivel mundial, acaba de aprobar la Ley de Conservación de la Vida Silvestre, en la que se prohíbe la caza comercial y deportiva de especies silvestres, además del tráfico y de la posesión de éstas como mascotas. Ecologistas en Acción considera que una medida así sería perfectamente, no ya viable, sino necesaria en España.

Esta iniciativa es un precedente histórico que demuestra que es totalmente factible prohibir la caza comercial y deportiva, así como la posesión de especies silvestres, y lo hace a partir de una iniciativa legislativa popular que ha mostrado también el alto grado de madurez y de concienciación de la población.

Ecologistas en Acción considera que una medida así sería perfectamente, no ya viable, sino necesaria en España, un país en el que el grupo de presión cinegético, de la mano de los criterios más economicistas y antiambientalistas, está imponiendo por encima de la sensibilidad social un modelo de caza intensivo y agresivo que no duda en mantener prácticas crueles y masivas, en privatizar espacios naturales para la caza o en trasformar el medio natural con cercas, tiraderos y caminos, para masacrar millones de animales sin defensa posible.
Un país donde también hay un notable descontrol en la posesión de especies de fauna que está alimentando el tráfico ilegal y dando lugar a la introducción de especies invasoras en nuestros ecosistemas.

Precisamente ahora, España sufre una ola procinegética en las Administraciones que amenaza con cambiar las leyes de conservación de la naturaleza y de los espacios protegidos, incluidos la de los parques nacionales, para ofrecer más privilegios a la caza, en particular, a una élite de gestores y propietarios de terrenos cinegéticos y a las federaciones. Incluso se llega al delirio de subvencionar la caza en las escuelas, como está ocurriendo en Castilla y León.

Una vez más Costa Rica demuestra que son posibles medidas avanzadas de preservación de la naturaleza, ya lo hizo cuando en la década de los setenta del siglo XX creó su red de Parques Nacionales, que ocupan el 12 % de la superficie nacional. Y cuando en a partir de 1995 desarrolla el Sistema Nacional de Áreas de Conservación que abarca todo el territorio nacional.

La ley aprobada certifica el poder que sigue teniendo la ciudadanía movilizada, pues fue presentada en el Congreso avalada por más de 175.000 que respaldaron una iniciativa de la Asociación Preservacionista de Flora y Fauna Silvestres (Apreflofas). Asimismo, se ha aprobado a pesar de la oposición de varios partidos políticos.

EL NEGOCI DE L'AIGUA EMBOTELLADA: UN SECTOR GENS REGULAT

L'AIGUA EMBOTELLADA, EL GRAN NEGOCI

L'expansió d'aquest negoci exigeix ​​a les grans corporacions de begudes i alimentació (Coca-Cola, Pepsi Cola, Danone, Nestlé ....) tindre cada vegada un major accés als recursos hídrics, impulsant la privatització de cursos d'aigua i aqüífers.

El sector de l'aigua embotellada està creixent molt ràpidament a tot el món, sent el negoci més pròsper actualment, però també és un dels menys regulats, la qual cosa dóna lloc a situacions autènticament escandaloses.

Les xifres del negoci de l'aigua parlen per si soles. En la dècada de 1970, el volum anual d'aigua embotellada que es comercialitzava a tot el món rondava els 1.000 milions de litres. En la següent dècada es dobla el consum, però, és a partir de 1990 quan el creixement ja és exponencial. L'any 2000, les vendes anuals ascendeixen a més de 84.000 milions de dòlars.

L'any 2001, els nord-americans es van gastar 6.880 milions de dòlars i l'any 2006 ja eren 10.980 milions de dòlars, amb un consum de 25.800 milions de litres. Això suposa un creixement anual superior al 9%, segons les dades aportades per Bevarage Màrqueting Corporation i la Internacional BottledWaterAssociaston. La marca Dassain, companyia que pertany al grup Coca-Cola, registra en el segon trimestre de l'any 2006 uns beneficis de 1.840 milions de dòlars, un 6,6% més que en el mateix període de l'any anterior.

La moda de l'aigua embotellada és també molt important a Europa. Alemanya consumeix 10.300 milions de litres, França 8.500 milions i Espanya 5.500 milions. Els italians tenien una mitjana de consum, l'any 2006, de 183,6 litres per persona / any i els espanyols de 136,7 litres per persona / any.

Mentre que augmenten els beneficis de les multinacionals de l'aigua embotellada amb una aigua de qualitat qüestionable, una regulació lliure i més eficient dels sistemes municipals permetria posar en execució una distribució d'aigua potable segura per a tota la població del món per una quantitat molt menor que la usada en l'aigua embotellada.

El consum anual d'aigua embotellada arriba als 154.000 milions de litres, l'any 2006, i suposa un augment del 57% respecte a l'any 2001. Això representa una despesa d'uns 100.000 milions de dòlars anuals. El preu mitjà d'un litre d'aigua embotellada és de 0,65 euros.

A l'estat espanyol el litre d'aigua d'aixeta costa, l'any 2004, 0,00096 euros. Com es pot comprovar el negoci és redó. Pel mateix preu d'una ampolla d'aigua embotellada es pot proveir amb tres mil litres d'aigua d'aixeta.

Un dels grans problemes és que no hi ha un manteniment adequat de les xarxes de distribució d'aigua potable, ja siguen públiques o privades, el que deteriora moltíssim el servei i la qualitat de l'aigua que ix de l'aixeta. És clar, que no llueix aquest tipus d'inversions al món polític i de pas s'afavoreix la privatització amb el clàssic esquema neoliberal que allò privat és millor que allò públic.

Moltes persones argumenten que l'aigua de les seues ciutats i els seus pobles sobretot en l'arc mediterrani no és bevible. En part tenen raó, TOTS hauríem d'exigir als ajuntaments, governs autonòmics i Estat que es realitzen les inversions necessàries perquè la població faça ús normal de l'aigua d'aixeta i així evitem el malbaratament de l'aigua embotellada.

Mentre que no s'inverteix el necessari en les xarxes d'abastament, es subvenciona amb autoritzacions a baix cost l'explotació de fonts d'aigua per empreses embotelladores privades, que obtenen uns beneficis fabulosos.

"ENCARA HUI, EL SOMNI D'UN JOVE QUE FA 18 ANYS NO ÉS VOTAR, SINÓ COMPRAR-SE UN COTXE"

"En els anys 60 s'identificava tenir cotxe amb el desenvolupament, i es van fer autèntiques barbaritats a les ciutats per adaptar-les als vehicles privats"

• Els fundadors d'ecomovilidad.net advoquen per un canvi de mentalitat i de polítiques per al transport públic
• "Hem fet inversions de grans autopistes que són totalment insostenibles. Altres com la xarxa de rodalies que és molt més eficient es té completament abandonada"
• "Sobren moltíssims cotxes al centre de les ciutats. Caldria centrar-se en traure els cotxes de la ciutat"

Què és l'ecomobilitat?
L'ecomobilitat és un concepte molt ampli que va des de les decisions que es prenen des dels diferents organismes públics per promoure una ciutat sostenible fins a qüestions com decidir quin mitjà de transport utilitzem cada un per a desplaçar dins de la ciutat. Agafar el cotxe per ficar-se al centre de Madrid no és una cosa que promoga l'ecomobilitat.

S'estan fent bé les coses a Espanya en matèria d'ecomobilitat?
No, a Espanya falta planificació política i un canvi en la mentalitat ciutadana. Ara ens trobem que s'han fet inversions multimilionàries que estan infrautilitzades. No pot ser que la gent agafe el cotxe per anar a comprar el pa.

I com hem arribat fins ací?
Perquè els polítics fonamentalment s'han centrat en el que dóna vots, i per desgràcia en moltes ocasions és tot allò que té a veure amb el vehicle privat. Hem fet inversions de grans autopistes que són totalment insostenibles, però altres com la xarxa de rodalies, que és molt més eficient, es té completament abandonada. A més s'estan gastant milers de milions d'euros en trens d'alta velocitat que no tenen la demanda suficient, per no parlar d'altres polítiques com la subvenció de cotxes amb els plans PIVE. Així és complicat avançar en matèria d'ecomobilitat.

Però els plans PIVE ajuden a renovar el parc mòbil amb cotxes menys contaminants...
Se'ns està venent la idea que l'ecomobilitat vol dir utilitzar cotxes que no siguen contaminants, com el vehicle elèctric. Això està bé, però el veritable problema és que sobren moltíssims cotxes al centre de les ciutats. Caldria centrar-se en treure els cotxes de la ciutat. Un cotxe elèctric ocupa el mateix espai, provoca els mateixos accidents o els mateixos embussos que un de convencional. El veritable problema és que necessitem una confecció diferent de la ciutat que no estigadissenyada pel i per al cotxe, sinó per a les persones. Hem de canviar la mentalitat i comprendre que l'ús del cotxe no sempre és el més adequat.

D'on ens ve aquesta idea d'utilitzar cotxe per a tot?
En els anys seixanta s'identificava tenir cotxe amb el desenvolupament, i es van fer autèntiques barbaritats en totes les ciutats per adaptar-les als vehicles privats. Es van carregar places i altres llocs per fer pàrquings. Aquesta mentalitat l'arrosseguem fins als nostres dies, quan encara s'identifica tenir un bon cotxe com a símbol d'èxit en la vida. Si em toca la loteria canvie de cotxe. S'ha d'abandonar la idea que encara persisteix que agafar l'autobús o el metro és una cosa humiliant, quan és tot el contrari, si ens movem en transport públic estem contribuint a desencallar la ciutat i som més respectuosos. Encara els joves, quan fan 18 anys, el seu major desig no és poder votar sinó traure's el carnet i comprar-se un cotxe.

PLANTA LA TEUA HORTA

La ceba és un dels elements que no deu faltar a l'hort. Aquesta planta bíblica té qualitats interessants que la fan de cultiu obligat tots els anys. Tot i els plors que provoca en tallar-la a la cuina, és molt utilitzada a la nostra taula en fresc, fregida, bullida, torrada o en salmorra, també pot ser guardada per al consum durant bona part de l'any.

Ceba novella

Coneguda des de molt antic, botànicament és una planta bianual, és a dir, el primer any de vida emmagatzema reserves en fulles modificades que formen un bulb, i el segon any les gasta per emetre unes vigoroses tiges florals, anomenades canons.

Nosaltres aprofitarem el primer any, quan podem collir-la tendra, amb el bulb jove, o seca, ja madura per a guardar. Però si volem tindre calçots o llavor, triarem entre les millors cebes guardades i les plantarem al desembre. Així a la primavera tindrem els calçots i a l'estiu, la llavor.

EL ACEITE PUEDE SEGUIR SIENDO ÚTIL TRAS LA SARTÉN

Un diseño argentino-valenciano transforma de manera doméstica 
el residuo de oliva en producto de limpieza

Si hay algo de uso cotidiano en España, en prácticamente todos los hogares del país, es el aceite de oliva. Litros y litros de este alimento que se utilizan para casi todo. En especial para freir. Pero luego, lógicamente, encontramos todos los cocineros, más o menos avezados con un problema: ¿Qué hacer con el aceite usado? En algunas localidades se esfuerzan por montar circuitos de recogida y reciclado con mayor o menor éxito y, ciértamente, bastante gasto en campañas, recipientes, contenedores, máquinas recuperadoras...

En España se consumen cada año más de 500 millones de litros de aceite de oliva. Se calcula que un tercio de estos acaban en los ríos. Y también se calcula que cada 500 centilitros puede contaminar, una vez usado y tirado por las cañerías, 500 litros de agua. Es mucho. Una emprendedora argentina afincada en Valencia ha diseñado un electrodoméstico para ahorrar ese daño medioambiental, ¿cómo? Transformando el aceite en jabón.

PROJECTES I ACTUACIONS PER UNA LLÍRIA VERDA: PENSANT LA CIUTAT DEL FUTUR

Seguint el model del programa VITÒRIA-GASTEIZ EUROPEAN GREEN CAPITAL 2012, el de la capitalitat verda europea de fa dos anys, des d'EUPV de Llíria hem debatut un model centrat en els projectes i actuacions que permetran avançar cap a un sistema urbà més sostenible i fer realitat la ciutat verda del futur.

Són deu plans i intervencions que permetran a la nostra ciutat afrontar el seu futur amb èxit. 

Un decàleg d'iniciatives que es basen en en el marc de la Green Capital però que van més enllà.

1. PLA PER A LA MILLORA DE LA BIOCAPACITAT, BIODIVERSITAT I PAISATGE URBÀ. L'ANELLA VERDA INTERIOR

Llançament d'un projecte global per a forjar una Anella Verda Interior que permeta crear una nova infraestructura verda urbana, que millore la biocapacitat, biodiversitat i paisatge urbà i on hi haja projectes de remodelació i rehabilitació amb criteris "Green Building", projectes de reforma urbana amb tècniques d'ecodisseny que requeriran, per a posar-los en marxa, d'una coordinació política, social i veïnal que garantisca una implantació adequada.

El perímetre sud del casc urbà, aquell que limita amb les llomes de la Torreta, Sant Miquel i Santa Bàrbara, és una mostra de la necessitat de rehabilitació paisatgística, urbana i ecològica: PER LA PROTECCIÓ, DELIMITACIÓ I CONSOLIDACIÓ DEL PERÍMETRE SUD DEL CASC URBÀ DE LLÍRIA.

2. PLA DE PREVENCIÓ DE LES INUNDACIONS

Parc Natural del Túria,
amb la part de les rambles del terme de Llíria

Afrontar i previndre d'una manera sostenible un dels problemes que afecta parts de la nostra ciutat mitjançant l'elaboració i execució dels projectes de sanejament, derivació i millora ecològica dels barranquets de les llomes que envolten el casc urbà.

D'altra banda, caldria preveure també els projectes de condicionament hidràulic i tractament ecològic i paisatgístic de la rambla Primera i la Castellarda, ja que el final d'estes rambles formen part del Parc Natural del Túria.

3. PLA DE PROTECCIÓ I RESTAURACIÓ DE RECURSOS NATURALS SENSIBLES

Un pla que hauria de contemplar:

• Projecte d'establiment d'una Anella Verda, amb la consegüent restauració i millora de l'entorn del casc urbà, per a millorar la seua connectivitat ecològica, el paisatge i la biodiversitat i, com no, també per a potenciar el seu ús públic.
• Parc de Sant Vicent.
  
• Parc de les Travesses.
• Parc de la Buitrera, Santa Bàrbara i Sant Miquel.
• El Cabeçolo.
• El Cabeçó de l'Àguila.
• L'Horta Vella (Mura, Barba-séquia, la Closa, Beniali, Mitjana, el Rel...).
• Pla d'ocupació rural pel paisatge, que permeta la restauració forestal i la millora paisatgística en entorns degradats, que al nostre municipi s'estenen com la pólvora.

4. PLA DE MOBILITAT I ESPAI PÚBLIC

És, sens dubte, un dels projectes que més necessita la ciutat, un pla que permeta una millora dels hàbits mediambientals de tots els ciutadans. Ho assenyalàvem a l'entrada PER UNA ORDENACIÓ DE LA XARXA VIÀRIA DEL CASC HISTÒRIC DE LLÍRIA. A banda d'este pla, quedarien altres actuacions com:

• Impuls de la bicicleta com a mitjà de transport, desenvolupant el seu pla director amb un nou sistema automatitzat i integrat de lloguer de bicicletes i nous carrils bicis amb enllaços amb la xarxa existent que la facen eficient.
• Pla Director de Mobilitat dels vianants.
• Impuls al car-sharing i al vehicle elèctric.
• Nou impuls del "Centre Comercial a Cel Obert" que comporta, entre altres aspectes, un nou esquema de distribució urbana de mercaderies.

LA PERMACULTURA: CULTURA Y AGRICULTURA PERMANENTES Y SOSTENIBLES

'Mandala de la permacultura', ilustración de Graham Burnett, que resume la ética y los principios del diseño permacultural 

La permacultura constituye un sistema proyectado sostenible que integra armónicamente la vivienda y el paisaje, ahorrando materiales y produciendo menos desechos, a la vez que se conservan los recursos naturales (Bill Mollison); es el diseño de hábitats humanos sostenibles y sistemas agriculturales, que imita las relaciones encontradas en los patrones de la naturaleza.

La palabra permacultura (en inglés permaculture) es una contracción de agricultura permanente, como así también de cultura permanente.

Orígenes

casa nueva de adobe y paja

A mediados de la década de los años 1970 dos ecologistas de Australia, el doctor Bill Mollison y David Holmgren, comenzaron a desarrollar una serie de ideas que tenían la esperanza de poder utilizar para la creación de sistemas agrícolas estables. Lo hicieron como respuesta a lo que consideraban como el rápido crecimiento en el uso de métodos agroindustriales destructivos tras la segunda guerra mundial, que de acuerdo a su criterio estaban envenenando la tierra y el agua, reduciendo drásticamente la biodiversidad, y destruyendo billones de toneladas de suelo que anteriormente mantenían paisajes fértiles. Una aproximación denominada 'permacultura' fue el resultado y se dio a conocer con la publicación del libro Permaculture One en 1978. El libro tuvo un éxito inmediato en Australia, provocando mucho debate. La aparición de una revista (The International Permaculture Magazine), una miniserie televisiva con Bill Mollison como protagonista, y varias decenas de cursos que éste dictó a finales de los 70s y principios de los 80s contribuyeron a internacionalizar la permacultura y a forjar su imagen de herramienta práctica para la construcción de hábitats sostenibles.

Tras la publicación de Permaculture One, Mollison y Holmgren refinaron y desarrollaron sus ideas, con ambos originadores diseñando cientos de 'terrenos de permacultura' y escribiendo varios libros. Mollison dio clases en más de 80 países y el Curso de Diseño de dos semanas de duración, se enseñó a muchos cientos de estudiantes. A comienzos de la década de 1980, el concepto avanzó desde ser predominantemente un diseño de sistemas agrícolas a ser un proceso de diseño más plenamente holístico para crear hábitats humanos sostenibles. A mediados de la década de 1980, multitud de estudiantes se habían convertido en exitosos prácticos, comenzado a enseñar el método; en un corto periodo de tiempo se establecieron grupos de permacultura, proyectos, asociaciones e institutos en más de 100 países.

En el transcurso de sus viajes por Asia, África y América Latina, Mollison encontró y contribuyó a popularizar conceptos y prácticas ancestrales que habían contribuido a la sostenibilidad de las antiguas culturas agrícolas y cazadoras. Muchos de éstos conceptos fueron explicados y revalorizados, y pasaron a formar parte del aspecto técnico de la permacultura. Muy pronto se hizo evidente que los conceptos de diseño que manejaba la permacultura podían ser aplicados no solamente a la producción agropecuaria y forestal, sino a muchos aspectos de la vida humana, como la construcción, la educación, la economía y la organización social en general, abarcando todos los temas esenciales en el diseño de sistemas sustentables, de forma integrada.

La permacultura está en la actualidad bien establecida a lo largo y ancho del mundo, existiendo muchos ejemplos de su uso. Zimbabwe tiene 60 escuelas diseñadas utilizando la permacultura, con un equipo nacional trabajando en la unidad de desarrollo de currículos escolares. El Alto Comisionado de Naciones Unidas para los Refugiados (ACNUR) ha elaborado un informe sobre el uso de la permacultura en situaciones de refugio, tras su exitoso uso en los campos de Sudáfrica y Macedonia. Una tribu en Perú ha evolucionado desde una creciente dependencia de las subvenciones estatales a su auto-dependencia y apoyo a otras tribus. Se está transformando una base militar de Estados Unidos para que se convierta en un parque de eco-negocio y en un paraíso de la vida salvaje.

Definición

Permacultura es un término genérico que engloba la aplicación de éticas y principios de diseño universales en planificación, desarrollo, mantenimiento, organización y la preservación de hábitats aptos para sostener la vida en el futuro.

La Permacultura también es una red y un movimiento internacional de practicantes, diseñadores y organizaciones, la gran mayoría de las cuales se han desarrollado y sostenido sin apoyo de corporaciones, instituciones o gobiernos.

Los ejes centrales de la permacultura son la producción de alimentos, abastecimiento de energía, el diseño del paisaje y la organización de (Infra) estructuras sociales. También integra energías renovables y la implementación de ciclos de materiales en el sentido de un uso sostenible de los recursos a nivel ecológico, económico y social.

Desde sus inicios a finales de los años 70, la permacultura se ha definido como una respuesta positiva a la crisis ambiental y social que estamos viviendo.

La permacultura tiene tres ingredientes principales:

1. La Ética, que consiste de tres principios fundamentales:
   1. Cuidar de la tierra
   2. Cuidar de las personas
   3. Poner límites a la población y el consumo (o Redistribución de los excedentes. Nota: existe un debate⁵ sobre qué título de la 3a ética resume mejor su significado). Holmgren, en su libro "Principios y senderos de Permacultura", especifica que se entiende como reparto entre todas las especies y que esto supone distribuir tanto la población como el consumo humanos (dos conceptos directamente opuestos al antropocentrismo y consumismo dominante actual, que aportan un signíficado necesariamente ambiguo a "Reparto equitativo" como resumen de estos conceptos). También se añaden dos Directivas: tomar plena responsabilidad para nuestras vidas y co-operar)
2. Principios ecológicos derivados de la observación de los sistemas naturales, por ecologistas como Birch y Odum, a los cuales se añaden los 'principios de actitud' de Mollison.
3. Diseñar herramientas y procesos que reúnan conceptos, elementos y componentes estratégicos dentro de un marco o plan de acción que pueda ser implementado y mantenido con mínimos recursos.

PEL MENJAR CONSCIENT

"Si cuides el teu aspecte i la teua vestimenta, per què no tens cura també del que menges?". Aquesta pregunta la llança Maria Álvarez, organitzadora de la Bona Vida, un mercat de productes ecològics i artesans que se celebra a Madrid. Tenen un objectiu doble: acostar aquests aliments als que no estiguen familiaritzats amb ells i fomentar un "consum conscient". "No es tracta de ser ecologista, ni de combregar amb una determinada ideologia, sinó preguntar d'on vénen els aliments que mengem, buscar un gènere elaborat d'una manera ambientalment respectuosa i amb un preu just per al productor i el consumidor".

Oli, embotit ecològic, cerveses i vi artesà, fruites i verdures, farina i pa amb denominació d'origen, fumats i escabetxos artesans, ous o formatges són alguns dels productes que La Bona Vida aproparà al consumidor.

Hi ha indicadors que cada vegada més persones s'apunten a produir i consumir aliments ecològics, aquells produïts sense la utilització de substàncies químiques en totes les seues fases d'elaboració. Segons dades del Ministeri d'Agricultura, el 2011 hi havia més de 32 mil productors ecològics, huit mil més que el 2009. El 2011, el valor de la producció es va situar al voltant dels 813 milions d'euros, un 25% més que el 2009.

Per als consumidors, les majors avantatges són el sabor i la qualitat. "Tinc clients molt conscienciats amb l'entorn, però també compren persones que busquen una tamata que sàpia a tomata, o llet com la que prenien de menuts", explica Pere. Al costat de la seua dona, va crear fa un any un bloc en el que publicaven entrevistes amb productors compromesos amb el medi ambient. El bloc va donar pas a la botiga en línia, i en vista de la demanda, es van animar fa dos mesos a obrir un local al mercat de Santa María del Cabo. Pere ven productes ecològics de 35 marques diferents. Mentre parla, entra una clienta buscant bledes. "M'agraden molt però totes les que comprava em sabien a amoníac. Un dia vaig provar les d'ací, i escolta, res a veure", explica aquesta consumidora, anomenada Eva Fernández. "Fixa't que bé saben que la meua filla es va acabar el plat, i això que no li agraden les verdures".

AGRICULTURA MEDIAMBIENTAL: DIRECTA I SABOROSA

Agricultors de Dénia s'han reunit a La Taifa per a apostar pels productes criats més ecològicament, oferits sense intermediaris als consumidors. Més respecte pel medi ambient, més salut i més sabor.

Explotació agrícola ecológica en Dénia, la Marina Alta

Que el menjar sàpia al que ha de saber. I que no supose un luxe de gourmet. És possible i, a més, és, quasi segur la millor manera de portar endavant una agricultura respectuosa amb el medi ambient. Amb aquesta filosofia, agricultors de la comarca de Dénia (la Marina Alta) s'han agrupat al voltant d'aquest nova filosofia i un projecte comú que es pot veure a La Taifa. Com ells diuen, "som agricultors" i l'objectiu últim d'un bon agricultor no pot ser altre que portar el que produeix a la taula d'algú que ho consumisca. Que no és un mer passatemps de hortocultivadors d'oci. "Que siga un vehicle per poder viure de la nostra vocació, oferint directament al consumidor, sense intermediaris, uns productes, sans, locals i de temporada. Sans per la forma de fer-los créixer, locals perquè així s'aprofita la relació i coneixement amb la terra. I de temporada perquè l'hort ofereix, segons l'any, les millors collites d'un o altre producte. La proximitat permet posar el fruit ràpid i fresc.

Ells mateixos són molt clars: "Quan consumim aliments sense verins no només millorem la nostra salut sinó, també, la dels animals, plantes, aigua i terra, i si, a més, han estat cultivats propers a nosaltres, evitem el cost energètic del transport i millorem el paisatge del nostre entorn".

QUÈ AMAGA UNA LLANDA DE TONYINA?

En l'amanida, en un sandvitx, a la truita, a l'empanada, a la pizza... i la llista podria seguir i seguir a gust de cadascú. De quin ingredient estem parlant? De la tonyina, és clar. Però no només de la tonyina clara, o també del bonítol del nord? O de la tonyina tal qual? I és que quan parlem d'aquest apreciat peix no està tot tan "clar". Quina tonyina hi ha a la llanda? Com s'ha peixcat? A on?

I per què la tonyina i no el lluç? O la sardina? Donat l'estat dels nostres oceans, tindríem moltes espècies de peix per a triar. Però la tonyina té alguna cosa especial. Potser siga ja que es pesquen més de quatre milions de tones a l'any al món. Que en la majoria dels casos es pesca amb mètodes poc selectius i que impacten en l'ecosistema marí com la pesca d'encerclament amb FAD (dispositius agregadors de peixos) o el palangre, en les xarxes i hams queden atrapats altres espècies com taurons, tortugues, aus marines o tonyines joves. O també perquè és la font de proteïna i d'ingressos de molts estats costaners.

O, per apropar una mica la lupa, perquè l'estat espanyol lidera la producció, exportació i consum per càpita a nivell europeu de tonyina i és la conserva de peix més consumit al nostre estat.

Per donar una mica de llum en aquest mar de dubtes Greenpeace ha llançat la seua primera Guia de la Tonyina, en què s'avalua la sostenibilitat de 14 marques de tonyina en conserva, tant privades com marques blanques de supermercat.

La Guia de Tonyina s'ha elaborat amb la informació proporcionada per les empreses, la informació pública disponible i la informació recollida sobre els propis productes pel voluntariat de Greenpeace i que les situa en tres rangs de color: roig (insuficient), taronja (ha de millorar), verd (bé):

- Roig: Ortiz, Salica, El Corte Inglés, Albo, Eroski, Conserves Garavilla, Mercadona, Lidl.

- Taronja: Frinsa, Carrefour, Jealsa-Rianxeira, Alcampo, Calvo, Consorcio.

- Verd: cap marca avaluada es troba en aquest rang.

LA LENTA AGONIA DE LA GARROFERA

Ara pujava el dia 

ara pujava el dia 

feixugament com un garrofer 

o com una morera. 

tornaven els fills del col•legi 

i em sorprenien escrivint. 

experimentava una certa vergonya. 

escriure encara 

encara. 

he assumit un paper amarg. 

l'he assumit perfectament conscient 

d'allò que se'm demanava que se m'exigia 

procure acomplir el meu deure 

escrivint per aquells que no escriuen 

parlant per aquells que no parlen encara. 

encara escric 

encara. 

*** 

el dia 4 de setembre faré cinquanta anys. 

això no és res maco. 

vosté és encara jove. 

cinquanta anys no vol dir res. 

RESIDUS: CALEN POLÍTIQUES DE REDUCCIÓ I MINIMITZACIÓ DE LA PRODUCCIÓ EN ORIGEN

Per parar la tendència al creixement continuat i insostenible dels residus, s’han de prioritzar polítiques de reducció i minimització de la producció en origen. Es tracta d’una política preventiva dirigida a evitar que determinats objectes o parts d’objectes, productes o subproductes comercials (envasos, embolcalls, etc.) es convertesquen en residu i vagen a parar al fem (o s’abandonen de manera descurada). 
EUPV defensa la revisió de l’Acord Marc de residus i el Mapa zonal, buscant la participació del màxim d’entitats implicades: sindicats, col·lectius conservacionistes, partits polítics, associacions de veïns, consumidors, entitats del món rural, etc., per a arribar a acords àmpliament consensuats, dirigits a aconseguir una gestió racional i sostenible del problema que els residus constitueixen en la nostra societat. 

Estem per una recollida selectiva optimitzada, instaurant sistemes no voluntaristes de recollida que fomenten la separació en origen i penalitzen a qui no faça aquesta separació, prioritzant la separació de la matèria orgànica i la minimització radical dels fems inseparables. Rebutgem la incineració per ser una activitat altament contaminant, que implica multitud de problemes des del punt de vista sanitari, ecològic i econòmic, que en absolut actua desincentivant la generació d’RSU (residus sòlids urbans), i que provoca altres problemes derivats de l’alliberament atmosfèric de perillosos tòxics com les dioxines i la generació de cendres tòxiques que exigeixen un tractament especial. Proposem que prime el principi de solidaritat entre comarques i el principi de proximitat en la implantació de les plantes de tractament.

La producció d’RSU al País valencià ha crescut de manera important, més d’un 42% en els 8 últims anys. En l’actualitat, cada valencià ve a produir més d’1,5 Kg de residus al dia, la qual cosa es converteix en uns 550 Kg per persona a l’any. La tendència, a més, si no s’adopten mesures urgents, és de seguir incrementant aquestes xifres. Avui dia, la separació de residus urbans és voluntarista i, per això, de baixa eficàcia i, en conseqüència, els nivells de reciclatge són encara molt baixos.

Cal prioritzar la recollida selectiva de la matèria orgànica, que representa el 50%, per a poder produir un “compost” de qualitat per a la seua utilització en els camps com a abonament. Només es recupera un 25 % de vidre i un 10% de paper i cartró. També a causa del baix nivell de separació d’RSU, el compost que s’obté és de baixa qualitat i provoca problemes en la seua utilització en els camps.

D’altra banda, els abocadors generen gran quantitat de problemes ambientals i socials lligats a la seua ubicació i al trasllat dels residus. Els conflictes derivats de l’increment dels residus ha anat augmentant en els últims 4 anys, convertint-se en una font permanent de tensions socials, mediambientals i econòmiques. La falta de compliment de les infraestructures necessàries i previstes en el primer PIR (Pla Integral de Residus) ha generat un rebliment dels abocadors i plantes instal·lades, especialment en les comarques del sud (El Campello, Xixona, Villena, Asp, etc.)

L’única forma viable i sostenible d’enfrontar-se al greu problema de la ingent quantitat de residus sòlids urbans generats per la nostra societat és, per tant, frenar-ne la tendència a l’increment quantitatiu i aconseguir-ne una disminució com més prompte millor.

Per a aconseguir aquests objectius cal establir estratègies de minimització i prevenció de la producció dels residus, per a disminuir la quantitat d’objectes i materials susceptibles de convertir-se en residu després del seu efímer ús; molt particularment, embolcalls, envasos i embalatges.

Cal impulsar una normativa per a la minimització de residus elaborada amb el màxim consens i participació social, comptant especialment amb la col·laboració de botigues i grans superfícies comercials. Aquesta normativa ha d’aconseguir:

• Disminuir al màxim la quantitat d’embolcalls i embalatges que no siguen estrictament necessaris.
• Emprar per a aquests usos materials que siguen fàcilment reutilitzables o reciclables, com el cartró o el vidre, en detriment del plàstic.
• Evitar aquells materials o combinacions de materials que resulten de difícil reciclatge o que compliquen la seua separació. Unificar al màxim les característiques dels plàstics d’ús inevitable per a facilitar el seu reciclatge.
• Gravar l’ús de les bosses de plàstic o altres utensilis d’un sol ús per a promoure la utilització de bosses duradores reutilitzables.
• Promoure l’ús preferent dels envasos reutilitzables (si és possible de vidre) o almenys els reciclables amb més facilitat.
• Restringir i gravar els envasos el procés de fabricació dels quals tinga un elevat consum de recursos naturals (energia, aigua o materials no renovables) o que genere nivells destacats de contaminació o de destrucció de paratges naturals en la seua producció (com l’alumini).
• Establiment de mesures legals, fiscals i de foment a escala local, comarcal i autonòmica per a promoure aquestes mesures de minimització.
• Elaboració de Programes de Minimització Sectorials (residus de la construcció i demolició, olis usats, residus perillosos, voluminosos, etc.).
• Inclusió de criteris favorables a la reducció en origen en les polítiques de compra i adjudicacions de les Administracions públiques.