L'ASSIGNATURA MARIA DE L'ESCOLA FRANQUISTA: LA FORMACIÓN DEL ESPÍRITU NACIONAL

La Formación del Espíritu Nacional (F.E.N.) era l'assignatura més fàcil d'aprovar. També la més tòxica si te la prenies al peu de la lletra. Al Vilaweb publiaren un article de Jordi Artigas titulat 'Jo també vaig ser espanyolitzat', que va suscitar molts comentaris dels lectors. Artigas ha tornat als arxius per investigar  un dels grans fraus pedagògics del Franquisme, la Formación del Espíritu Nacional, una assignatura que han hagut d'aprovar generacions de ciutadans.

Els comentaris dels lectors que van viure de primera mà aquesta aberració pedagògica fan posar els pèls de punta. Enric Masip Gorgori explica que al seu poble, al Priorat, la FEN l'impartia el mossèn. "El capellà tenia via lliure per entrar a l’escola. Era militar i a més portava pistola".

"Jo vaig “estudiar” la FEN amb un mestre que era un coronel retirat que es deia Zosimo Z.S", explica en Pep, lector de Núvol. "No recordo gaire les lliçons. A més, com que ja era vell, ens dedicàvem a xerrar, jugar i dibuixar. Els llibres eren tots de l’editorial Doncel i eren gairebé sempre els únics en color. Els varem llençar tots. Tinc 53 anys i també els hi puc dir que els hi ha sortit el tret per la culata", remata Pep.

FRANCO BUSCAVA EL "GEN ROIG" DE LA INFERIORITAT

El psiquiatre franquista Antonio Vallejo Nágera va dirigir el 1938 un estudi sobre presoners de guerra per A determinar quina malformació porta al marxisme. ¿Conclusió? El marxisme espanyol es nodreix de les persones menys inteligents. La seua teoria del gen roig advocava per separar els nens i nenes de les seues mares roges per a evitar que es contaminaren del mal de les seues mares com a mesura preventiva, així com rebre una educació "curativa" dels vencedors i autèntics portadors de la raça espanyola.

Brigadistes presos en la batalla del Jarama.

El marxisme es nodreix de les persones menys intel·ligents de la societat. Aquesta va ser la principal conclusió d'Antonio Vallejo Nágera, cap dels Serveis Psiquiàtrics de l'Exèrcit de Franco, qui durant la Guerra Civil i els primers anys de postguerra va realitzar una investigació amb presos de guerra, especialment brigadistes internacionals, per A determinar "les relacions que puguen haver entre les qualitats biopsíquiques del subjecte i el fanatisme polític-democràtic-comunista". És a dir, respondre als interrogants de si el roig naix o es fa i determinar quina malformació porta a un individu a adherir-se al marxisme.

"La perversitat dels règims democràtics afavoridors del ressentiment promociona als fracassats socials amb polítiques públiques, a diferència del que passa amb els règims aristocràtics on només triomfen socialment els millors", explica Vallejo Nágera en els informes publicats a la Revista Espanyola de Medicina i Cirurgia de Guerra amb el títol de "Biopsiquismo del Fanatismo Marxista".

Per a arribar a aquestes conclusions, Vallejo Nágera, primer catedràtic de la psiquiatria espanyola, va estudiar mitjançant tests psicològics i mesuraments antropomòrfics a presoners de guerra durant desembre de 1938 i octubre de 1939. Encara que el principal grup d'estudi van ser els membres de les Brigades Internacionals capturats, el doctor també va estudiar a presos espanyols processats per la seua participació a la República, a activistes catalans independentistes i a bascos. Els catalans eren especialment interessants perquè unien el fanatisme marxista i l'antiespanyolisme i els bascos perquè unien el catolicisme a l'element revolucionari.

Entre les seues conclusions també es troba la definició de la raça o esperit espanyol, que per a Vallejo Najera es tracta del "militarisme social, que vol dir ordre, disciplina, sacrifici personal, puntualitat en el servei, perquè la fiola militar tanca essències pures de virtuts socials, fortalesa corporal i espiritual". Per tant, per a millorar la raça espanyola, el règim franquista havia -segons les conclusions del seu psiquiatre- de buscar "la militarització de l'escola, de la Universitat, del taller, del café, del teatre, de tots els àmbits socials".

La "debilitat" de l'equilibri mental de la dona

Però si la raó que porta l'home a marxisme és la seua escassa intel·ligència, mal parada ix també la dona. Per a cercar una explicació a "l'activíssima participació del sexe femení en la revolució marxista", el psiquiatre va realitzar un estudi sobre 50 dones presoneres de guerra sota el títol d'Investigacions psicològiques en marxistes femenins.

LA INACCIÓ DEL PP ÉS SUMMAMENT PERILLOSA PER LA DERIVA QUE POT DUR LA REPETICIÓ DE GESTOS FEIXISTES

És un dels "culebrons" de l'estiu. I no sembla que la cosa tinga pinta d'acabar prompte. És normal l'apoliticisme és el ferment del feixisme i el PP, a més d'evitar condemnes públiques del franquisme (ratificant la filiació política del PP amb el règim), fomenta les actituds apolítiques. Un més un, ja sabeu. 

Entre els cadells del PP sembla que proliferen aquestes actituds, no per més infantils (que també ho són, sense dubte) menys condemnables. I el pitjor és que, fins ara, i tret de González Pons, tots els dirigents del PP han justificat o han menystingut la reiteració d'aquests gestos. No és un fenomen aïllat, podeu comprovar-ho en aquesta web, ELS FEIXISTES DEL FUTUR. No digueu que no és preocupant.

LA BANDERA REPUBLICANA ESTÀ EMPARADA PER LA CONSTITUCIÓ, MENTRE QUE LA FRANQUISTA NOMÉS PEL FEIXISME I PEL PP

Principis fonamentals de la Constitució democràtica de la II República Espanyola:

• 1. El principi d'igualtat dels espanyols davant la llei, al proclamar a Espanya com "una república de treballadors de tota classe". 
• 2. El principi de laïcitat, pel qual anava més enllà de la mera separació entre l'Església i l'Estat per endinsar-se en un àmbit de total eliminació de la religió de la vida política. 
• 3. El principi d'elecció i mobilitat de tots els càrrecs públics, inclòs el Cap de l'Estat.
• 4. El principi monocameral, que suposava l'eliminació d'una segona cambra aristocràtica o d'estaments privilegiats i pel qual el poder legislatiu seria exercit per una sola cambra. 
• 5. Es preveia la possibilitat de la realització d'una expropiació forçosa de qualsevol tipus de propietat, a canvi d'una indemnització, per a utilització social així com la possibilitat de nacionalitzar els serveis públics. 
• 6. Àmplia declaració de drets i llibertats. Concedia el vot des dels 23 anys amb sufragi universal, també femení (el sufragi femení s'aplica per primera vegada a les eleccions de 1933). 
• 7. Separació de l'Església i l'Estat, a més del reconeixement del matrimoni civil i el divorci.

Per contra, la bandera del pollastre (o de la gavina negra?) està íntimament lligada al franquisme-feixisme, i per tant, no només no és constitucional, sinó que damunt és perseguible. 

I és que el projecte polític del feixisme és instaurar un corporativisme estatal totalitari i una economia dirigista, mentre la seua base intel·lectual planteja una submissió de la raó a la voluntat i l'acció, un nacionalisme fortament identitari amb components victimistes que condueix a la violència contra els que es defineixen com a enemics per un eficaç aparell de propaganda, un component social interclassista, i una negació a ubicar-se en l'espectre polític (esquerres o dretes), cosa que no impedeix que habitualment la historiografia i la ciència política situen el feixisme a l'extrema dreta i el relacionen amb la plutocràcia, identificant-lo com un capitalisme d'Estat, o bé com una variant xovinista del socialisme d'Estat.

Últimament parlàvem d'estar CARA AL SOL COM EL JOVES FARDATXOS DEL PP VALENCIÀ. Les vinyetes continuen. Esta aparegué ahir:

Una militant de Noves Generacions del PP de Vila-real
posa darrere de la bandera franquista (Paula Carda, la tercera per l'esquerra)

CARA AL SOL COM EL JOVES FARDATXOS DEL PP VALENCIÀ

Els darrers dies militants i dirigents del Partido Popular valencià han protagonitzat un seguit d'escàndols arran de la publicació de fotografies amb simbologia feixista o franquista. 

Una regidora del PP de Canals

El secretari de les joventuts del PP a Gandia

Jorge Roca, el segon per l'esquerra, a primera fila

President de les joventuts del PP de Xàtiva

President de les joventuts del PP de Xàtiva

El PP de Xàtiva no para d'acumular polèmiques aquests darrers dies. Primer va ser la fotografia amb una bandera racista del directiu del partit Jorge Roca. Després, la fotografia del president de les joventuts del PP de Xàtiva fent la salutació feixista. Però és que ara, a més, s'ha fet públic el vídeo de l'accidentat ple en què es va votar una moció d'EUPV que demanava que el consistori condemnara el racisme i la xenofòbia i, en conseqüència, la fotografia de Jorge Roca.

DEIXAR A 14.000 ALUMNES SENSE LÍNIA EN VALENCIÀ ÉS UNA VULNERACIÓ FLAGRANT DELS SEUS DRETS

Autoodi. La parauleta és forta però és ben difícil entendre la politica del PP respecte al valencià, en general, i al valencià en l'ensenyament, en concret, sense fer-ne al·lusió. Per a ells (la majoria, s'entén), el valencià és una llengua bonica, entranyable, però és per anar per casa. El prestigi social s'assoleix a través del castellà i, cada cop més, de l'anglès. 

Si al valencià l'anomenem comme il faut, çò és, català, se'ls remou fins l'últim racó del seu sistema nerviós, els hi surt urticàries i se'ls unflen les venes del coll. I, tret d'una petita minoria, saben perfectament que valencià és una manera de denominar el català, que filològicament és una variant (i encara hi hauria dubtes: ací a les Corts es pot comprovar les diferències entre el parlar d'un diputat de Benicarló i un de Monòver). 

Perquè es tracta d'un problema polític: la fòbia anticatalana és una manera de disfressar la renúncia a una identitat nacional pròpiament valenciana. Són ben lliures, faltaria més. El problema és que no sols se senten espanyols, són espanyolistes: són tan nacionalistes com aquells als qui pretenen estigmatitzar. I encara hi ha una altra raó per atacar l'escola en valencià. 

Una altra raó també política: les línies en valencià han segut una escola de formació de ciutadans de pensament lliure i obert, a més de tindre una formació clarament superior a la mitjana. Això és perillós, fomenta la disidència.

PAÍS VALENCIÀ, PAÍS VALENCIÀ!!!

Qui ho diria hui en dia...!

Al preàmbul de l'Estatut de la Comunitat Valenciana que va ser aprovat per la Llei Orgànica 5/1982, d'1 de Juliol (BOE del 10 de Juliol) i reformat per Ll.O. 1/2006 de 10 d'Abril(BOE de l'11 d'Abril) diu:

La Comunitat Valenciana va sorgir com a conseqüència de la manifestació de la voluntat autonòmica del poble de les províncies valencianes,després de l'etapa preautonòmica, a la qual va accedir en virtut del Reial Decret Llei 10/1978, de creació del Consell del País Valencià. Aprovada la Constitució Espanyola, va ser, en el seu marc, on la tradició valenciana provinent de l'històric Regne de València es va trobar amb la concepció moderna del País Valencià i va donar origen a l'autonomia

valenciana, com a integradora dels dos corrents d'opinió que emmarquen tot allò que és valencià en un concepte cultural propi en l'estricte marc geogràfic que abasta.

Quan la dreta hispano-valenciana fent us de la més pura demagògia trau del bagul de les seues mancances el fantasma de l'anticatalanisme, cal pensar que alguna cosa no els va bé i clar eixa és la situació limit a la que ha arribat actualment el Partit Popular, per a eixa dreta no és una qüestió de noms sinó d'enquestes i de redit electoral.En la seua obsessió per a anular-nos com a poble no els ha importat mai manipular la historia aprofitant qualsevol escletxa i una d'elles és negar el nom País Valencià. Tota la dreta i extrema dreta d'aquest País ha tractat sempre de fer eliminar aquesta expressió "País Valencià" que ha sigut i és sinònim de progressisme, reivindicació i lluita social. El nom País Valencià és nostre i no aconseguiran prendre'ns-ho perquè sense eixe nom ¿que som?.  

EL CAS NÓOS NO ÉS EL CAS D'URDANGARIN, SINÓ EL CAS DE LA CASA REIAL BORBÒNICA

Llamazares creu que "el cas Nóos no és el cas d'Urdangarín sinó el de la Casa Reial". El diputat d'IU ha demanat que, després de la imputació de la infanta Cristina, la Casa del ei ha de "deixar de fer-se la sorpresa" i donar explicacions sobre el seu patrimoni, negocis i activitats

El diputat nacional per Esquerra Unida, Gaspar Llamazares, ha declarat aquest dijous que després de la imputació de la filla del rei, la Casa Reial ha de donar explicacions sobre el seu patrimoni, negocis i activitats ja que "el cas Nóos no és el cas Urdangarín sinó el cas de la Casa Reial ".

"La Casa Reial ha de donar explicacions. No estem en el tallafocs del nouvingut que arriba a la Casa Reial i vol fer de la Casa Reial un fons de negoci. Estem davant d'una cosa molt més greu perquè el Cas Nóos no és el cas Urgdangarin.

És el cas de la Casa Reial espanyola i la Casa Reial no pot únicament dir que es mostra sorpresa, sinó que ha de donar explicacions", ha sostingut el diputat nacional d'IU Gaspar Llamazares en roda de premsa a l'Assemblea de Madrid.

Segons el parer de Llamazares, "sobren sorpreses i falten explicacions sobre el patrimoni, negocis i activitats de la Casa Reial". "Mentre això no s'aclarisca, no només hi haurà dubte del paper de la infanta, sinó del paper actiu o passiu de la Casa Reial. La Casa Reial hauria d'eixir al pas i donar explicacions", ha remarcat.

LES OBSESSIONS PEPERES EN MATÈRIA LINGÜÍSTICA, DAMUNT, ENS COSTEN DINERS A TOTS ELS VALENCIANS

La mateixa obsessió de proclamar que el "valencià" és una llengua distinta del "català", posem per cas, prou indica fins a quin extrem la identificació es feia ineludible: a ningú no se li hauria acudit de perdre un minut tan sols, per demostrar que el valencià és una llengua diferent del castellà, naturalment! Vull dir que, inclús les temptatives més anticatalanes venien a subratllar la unitat catalana.

                                   

                                   Joan Fuster, Hi ha més catalans encara, 

                                   dins Dolça Catalunya, III, Editorial Mateu, 1968, Barcelona.

• El Suprem avala l'equivalència entre valencià i català en la seua sentència número 45
• La Generalitat ha gastat només en tres anys 31.500 euros en els recursos i ACPV li demana que "deixe de fer el ridícul"

El Tribunal Suprem ha reconegut la unitat de la llengua i l'equivalència entre les denominacions de "català" i "valencià" en una sentència pel que fa al litigi d'un veí de Cocentaina que va ser exclòs per part de la Generalitat d'un procés de selecció per utilitzar la denominació de "català", segons va informar Acció Cultural del País Valencià.

Davant d'aquest nou pronunciament de l'alt tribunal, Acció Cultural recorda "que són ja 45 sentències en total les que reconeixen la unitat de la llengua i l'equivalència de la doble denominació, 44 d'elles arran de processos i recursos oberts a instàncies del Govern del PP". "Es tracta, per tant, d'una més que notable base jurídica, sense que s'haja produït ni un sol pronunciament de cap tribunal en sentit contrari", subratllen des de l'organització, que reclama al Consell que "deixe de fer el ridícul" acudint als tribunals per aquesta qüestió.

L'entitat recalca el fet que aquesta nova sentència recull els fonaments de les resolucions anteriors i reprodueix gran part del contingut. Però, a més afegeix dos textos nous que són "significatius".

LA VESSANT "SOCIAL" DELS FATXES

Ultres amb pell d'ONG

L'extrema dreta valenciana acull a indigents espanyols als que ofereix menjar amb fons europeus. S'inspira en el model dels fatxes grecs d'Alba Daurada.

José Luis Roberto, dirigent d'España 2000

Una càmera apunta al cor d'un atrotinat xalet. Un cartell avisa. Zona vigilada. La seu social del partit ultradretà España 2000, al costat de la plaça del Cedre de València, es confon entre la cridòria del carrer. Famílies senceres recalen en aquest refugi a per queviures. La formació atén als desesperats, com els extremistes d'Alba Daurada, que reparteixen aliments entre els grecs tenallats per la misèria.

Són les cinc d'una calorosa tarda. El fundador d'España 2000, l'empresari José Luis Roberto, supervisa des del seu quarter general de València l'engranatge de la seua pròpia ONG, Hogar Social Patriota María Luisa Navarro, creada fa dos anys i que pren el nom de sa mare. La seua furgoneta recull els queviures procedents de fons europeus de les naus del Banc d'Aliments a València. Amb aquest dinar, l'ONG del grup ultra abasteix cada dos mesos a 36 famílies en la misèria. Jaume Serra, president del Banc d'Aliments a València, un organisme que es defineix d'"apolític i aconfessional", assegura que aquests lots provenen d'una subvenció comunitària autoritzada fa més d'un any pel Fons Agrari (Ministeri d'Agricultura), que el Banc només tramita i que beneficia unes altres 300 organitzacions.

El menjar de la UE (pasta, arròs, conserves) es reparteix entre tots. "Estrangers inclosos", precisa Roberto. No obstant això, altres iniciatives de l'ONG d'Espanya 2000, com la donació de queviures a punt de caducar que arriben de grans superfícies o l'allotjament d'indigents a les set places del seu alberg, es regeixen per una singular discriminació positiva.

• Si ve un marroquí a dormir l'atén?
• No, mentre hi haja llista d'espera d'espanyols.

I així és. Sis de les set places de l'alberg patriota de València estan ocupades per espanyols. L'excepció és un rus afiliat a España 2000 des de fa huit anys. Tots combreguen amb el credo ultra. Dos exemples: José Gómez, de 58, dues filles, va treballar en la construcció fins fa tres anys, quan va baixar al pou de l'exclusió. Es defineix d'extrema dreta. Al seu costat, Cristóbal Cárdenas, de 47, relata que el seu activisme falangista el va sentenciar a l'atur. "Si et veuen amb una bandera d'Espanya, encara que siga sense res més, et miren malament".

Esgrimint la repatriació d'immigrants, España 2000 va emergir el passat any en passar de dos a cinc regidors. Va aconseguir quatre regidors al País Valencià (Onda, Silla i Dosaigües) i va desembarcar amb un en Alcalá de Henares, la tercera ciutat més poblada de Madrid. Es va convertir en la segona força extremista del país per darrere de Plataforma per Catalunya (67 regidors), que pilota l'ex de Fuerza Nueva Josep Anglada.

España 2000 rebutja l'Islam. S'atribueix la paralització d'una mesquita a Alcalá de Henares i es va manifestar i va recollir 1.150 signatures per demanar el trasllat d'una altra a Onda (Castelló), que ha patit intents d'incendi. 

És Espanya 2000 un partit xenòfob? "No", respon el seu president, José Luis Roberto, que afegeix que la seua dona és lituana i la del seu fill, veneçolana. El seu discurs sobrepassa la línia de la ultradreta de la Transició per carregar contra les esquerdes del sistema. Dispara als desnonaments i banquers. El "perill" separatista, pedra angular del radicalisme de dretes de fa tres dècades, és ara un segon plat. Des de la seua ONG de València, on l'any passat els seus enemics "d'extrema esquerra" van encastar un cotxe i van estampar còctels Molotov, es teixeixen els vímets d'una revolució "social patriota". De baix a dalt.

Desgranar l'ADN d'aquest partit ultradretà exigeix ​​visitar Silla (19.213 habitants). La població valenciana és la pedrera d'España 2000. Un de cada deu veïns d'aquest antic feu de l'esquerra governat hui pel PP vota l'extrema dreta, que va obtenir dos regidors el passat any i concentra la militància radical en el País Valencià. Té 500 afiliats. La majoria, joves aliens a l'arquitectura de partits tradicional.

L'IBERISME SEGONS SARAMAGO

Fa poc parlàvem de la noció d'Ibèria en Federalisme és iberisme. Doncs bé, ací teniu l'opinió d'un vell conegut sobre el tema, i ja que demà tenen lloc unes eleccions crucials a Catalunya.

El meu iberisme

No és esta la primera vegada que em pregunte sobre les causes i circumstàncies que, en estos últims anys de la meua vida, m'han convertit en quasi obligada referència, per part portuguesa, sempre que ix a la llum la vella qüestió de l'iberisme. Però esta serà, en efecte, la primera vegada que intentaré trobar una resposta que, alhora que satisfà la meua pròpia il·lustració dels fets, puga servir per a delimitar, amb suficient claredat, la reduïda àrea en què, potser, s'està aplicant, directament o indirectament, en estes matèries especifiques, la noció de l'escriptor que sóc. 

Vull previndre, en fer estes excepcions, que qualsevol identificació que es faça del meu treball literari o de la meua intervenció cívica i política amb un cos de doctrina, pla d'acció o una estratègia que apunten al ressorgiment o a la reactivació de la qüestió ibèrica haurà de plegar-se, o almenys no ignorar, els arguments i precisions ací expressats.

Com qualsevol altre portugués antic i modern, vaig ser instruït en la ferma convicció que el meu enemic natural és, i sempre hauria de ser-ho, Espanya. No atribuíem massa importància al fet que ens haguerenn envaït i saquejat els francesos, o que els anglesos nostres aliats ens hagueren explotat, humiliat o governat: estos no eren més que episodis històrics corrents que havíem d'acceptar d'acord amb les regles d'un relativisme pràctic, este que precisament ens ensenya a relativitzar, és a dir, a tindre paciència. 
Absolut, el que es diu absolut, des del nostre punt de vista de portuguesos, només el rancor al castellà, sentiment anomenat patriòtic en què vam ser infatigables en el transcurs dels segles, el que, qui sap, ens haurà ajudat pel rebuig i per la contradicció, a formar, enfortir i consolidar la nostra pròpia identitat nacional. No afirme que les coses hagen passat així, és només una idea que se m'ha acudit a recer de l'escriptura. Com tampoc afirme que siga veritat que a tot això Espanya s'haja limitat a respondre amb absoluta, no relativa, indiferència, o fins i tot amb algun menyspreu, a més. L'ànima dels pobles, si és que sóc jo mateix capaç d'entendre el que això vol dir, no és segurament menys complexa que la que el simple individu porta en la seua única i simple vida.

Este sistema organitzat de malvolences i desconfiances, quantes vegades paralitzador, no em va impedir, com tampoc va impedir a altres portuguesos, interessar-me molt de prop per la cultura espanyola, especialment la literatura i la pintura. En diferent pla, també vaig encoratjar sempre la curiositat per saber què pensaven els espanyols de si mateixos (i els uns dels altres) al llarg dels temps i, a poc a poc, poder eixir d'una visió històrica generalitzada per a arribar a l'apreciació dinàmica de les diferències: crec que he començat a comprendre millor a Espanya conforme anava reconeixent i identificant, en la plenitud de la seua expressió, les diversitats nacionals que veia emergir de la unitat estatal, el que va resultar, finalment, supose que per un procés no completament conscient, una forma d'apagament subversor de la imatge d'Espanya adquirida per via passiva a favor del sorgiment irresistible d'una constel·lació sociohistoricocultural pluriforme, literalment fascinant. 
És clar que res del que estic escrivint és nou: com jo, ho han experimentat tots aquells que s'han acostat a Espanya despullats d'idees preconcebudes, o prou vigilants com per a esquivar els danys que estes solen causar als incauts. Però, efectivament, alguna cosa va modificar la meua relació, primer amb Espanya, després amb la península Ibèrica en el seu conjunt (el que equival a dir que jo començava a llançar sobre el meu propi país una mirada diferent): l'evidència de la possibilitat d'una nova relació que sobreposara al diàleg entre estats, formalment i estratègicament condicionat, una trobada contínua entre totes les nacionalitats de la península, basat en la recerca de l'harmonització dels interessos, en el fenomen dels intercanvis culturals, en fi, en la intensificació del coneixement.

PEL QUE FA A LA QÜESTIÓ CATALANA, JA ESTÀ BÉ D'INTOXICACIONS: SOBRE L'AMPLIACIÓ INTERNA DE LA UE

La premsa i la "real politic" madrilenya, i la catalana també, estan dins d'una espiral que tots ja coneixem. Barbaritats es diuen d'una banda i de l'altra, però el que denota com de lligats estan els interessos nazionales i els mitjans mediàtics de Madrid és la intoxicació que dia rere dia hem de suportar als telenotícies.  La branca valenciana, com no, també havia de posar el seu granet d'arena. I tots sabem també com de bé li va al PP això de l'anticatalanisme. D'ací a poc segur que trauen una càtedra i tot.

Si voleu una miqueta de sensatesa, llegiu què diu el Director Honorari de la Comissió Europea sobre el cas escocés. Feu el paral·lelisme amb el cas català i "voilà". L’autor és membre sènior del St. Antony College, Oxford, Asessor sènior de l’European Policy Centre de Brussel·les i Director General Honorari de la Comissió Europea. Ha treballat durant quaranta anys tant per al Ministeri Britànic d’Afers Exteriors com per a la Comissió Europea i ha pres part en diverses negociacions per a l’amplicació de la Unió.

Graham Avery, membre senior del St.Antony’s College de la Universitat d’Oxford, assessor sènior de l’European Policy Centre de Brussel·les i Director General Honorari de la Comissió Europea

1. L’objecte d’aquesta nota és clarificar el procediment a través del qual, després d'un referèndum en el qual el poble escocès voti en favor de la independència, Escòcia podria esdevenir membre de la Unió Europea. Encara que l’informe discuteix altres qüestions més amples, com ara els termes en els quals Escòcia en seria membre o l’actitud dels membres de la Unió i les seves institucions, l’informe es centra en la qüestió de quin seria el procediment d’adhesió d’Escòcia.

2. En el debat sobre la independència escocesa és natural que els qui s’oposen tendeixin a exgagerar les dificultats de ser-ne membre mentre que els favorables tendeixen a minimitzar aquestes dificultats. Aquesta nota vol enllestir el tema de la manera més objectiva possible. En resum argumenta que:

• Els arranjaments per a que Escòcia sigui part de la Unió haurien de posar-se en marxa de forma simultània a la independència
• Els cinc milions d’escocesos han estat membres de la Unió durant més de 40 anys i han adquirit drets com a ciutadans europeus
• Per raons pràctiques i polítiques no se’ls pot demanar abandonar la Unió i demanar després la readmissió
• Les negociacions sobre els detalls de la participació escocesa en la Unió haurien de fer-se en el període entre el referèndum i la data de la independència
• La Unió hauria d’adoptar un procediment simplificat per a les negociacions i no el procediment tradicional seguit quan hi ha l’adhesió de països que no en són membres.

3. La Unió Europea no té cap precedent al qual acudir en el cas de la independència d’Escòcia. Els següents casos són rellevants però és difícil considerar-los com a precedents:

• Grenlàndia es va incorporar a la Unió Europea en 1973 com a part de Dinamarca. Després va obtenir l’autonomia i va votar abandonar la UE. Això va obligar a una decisió de la Unió, en 1989, apartant Grenlàndia del territori de la Unió i del seu entramat legal.
• El març de 1990 la República Democràtica Alemanya va triar un nou govern dedicat a la reunificació; a l’octubre de 1990, quan es va unir a la República Federal, els seus 16 milions d’habitants van esdevenir membres de la Unió.
• Com a resultat del ‘divorci de vellut’ de Txecoslovàquia, la república Txeca i Eslovàquia van demanar ser membres de la Unió Europea. Eslovàquia en 1995 i la república Txeca el 1996. Tots dos van ser membres de la Unió el 2004.

4. La reunificació alemanya d’alguna manera és el contrari de la independència d’Escòcia: va ser una ampliació sense adhesió mentre que la independència d’Escòcia serà una adhesió sense ampliació. Tanmateix el cas alemany és pertinent en el cas escocès pel que fa al procediment. Sota la pressió del dia en que estava fixada la reunificació la Unió Europea va adoptar un procediment simplificat de negociació en virtut del qual la Comissió va explorar amb Bonn i Berlin els canvis necessaris en la legislació europea, i les seves propostes van ser aprovades de forma ràpida pel Consell de Ministres i el Parlament Europeu. No va caldre una conferència intergovernamental de la Unió perquè no es van modificar els tractats.

RUS EL CATXONDO LI TRAU ELS HONORS A FRANCO A CANVI D'ESBORRAR "PAÍS VALENCIÀ" D'UNA PLAÇA DE XÀTIVA

La perpetuïtat de Francisco Franco com alcalde de Xàtiva té els dies comptats. L'ajuntament obrirà un expedient per revocar els títols honoraris que el dictador ha conservat durant 66 anys en una ciutat que va ordenar bombardejar a 1939 (és fill adoptiu i predilecte de la capital de la Costera). 

L'actual alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València, Alfonso Rus, va accedir a una petició reiterada per part de l'oposició, després que una sentència del Tribunal Superior de Justícia haja condemnat l'Ajuntament de València a retirar a Franco els títols honorífics en compliment de la Llei de Memòria Històrica .

Fins a tres ocasions anteriors havia rebutjat Rus a Xàtiva la mateixa proposta de revocació. Ara, però, un condicionant va canviar el rumb habitual dels esdeveniments. L'alcalde va llançar una esmena a la totalitat de la moció cursada per Esquerra Unida i va proposar un tracte al grup que lidera Miquel Lorente: "Es tracta d'incoar l'expedient per retirar el títol a Franco si la plaça del País Valencià passa a dir-se 'de la Comunitat Valenciana', perquè si la justícia diu una cosa, s'ha de complir, però per a tots per igual", va indicar, en referència a la recent sentència que també ha emés el TSJ rebutjant el terme "País Valencià" com a equivalent de C. Valenciana en qualsevol denominació oficial. Rus va obrir la porta a esborrar el nom del mapa a tota la ciutat (també hi ha una avinguda anomenada així).

No és la primera vegada que l'alcalde ofereix la mateixa contraproposta. Ja ho va fer el 2008, en resposta a una moció presentada pel PSPV. Llavors, però, l'oposició es va negar en bloc a acceptar el que van considerar un "xantatge". I és que comparar un alçament militar amb les conseqüències que tingué una denominació estatutària només demostra que busca excuses de mal pagador per a no revocar els honors a Franco.

Però les postures eren unes altres i, encara que tots dos partits van tornar a considerar "absurd" contraposar ambdós assumptes (en paraules de l'edil Ignacio Reig), van acabar cedint, després de prendre un recés de cinc minuts en què van debatre sobre la conveniència o no d'acceptar l'esmena proposada per Rus. La regidora de Compromís Cristina Suñer va remarcar la seua defensa dels símbols nacionalistes, però esta vegada va anteposar la retirada dels honors al dictador, igual que Reig, com a portaveu substitut de Roger Cerdà al PSPV.

MINIENCICLOPÈDIA VALENCIÀ-CASTELLÀ

     

Minienciclopedia

VALENCIÀ-ESPAÑOL

¡Más de doscientos vocablos

esclarecidos sin ninguna ilustración!

NUEVA EDICIÓN REVISADA Y AMPLIADA 2012

FEDERALISME ÉS IBERISME

Una proposta de divisió territorial d'Ibèria.

Vist des de la Mediterrània, Portugal para molt lluny, però ens uneixen més coses de les que ens separen. Un hipotètic estat federal ibèric, unió dels estats portugués i espanyol, tindria, de cara cap a fora, molt més rellevància en Europa; de cara cap a dins, el pes de Castella i de tot allò castellà (entés ara com igual a espanyol) es relativitzaria amb el contrapés que suposaria Portugal. Així, l'iberisme constitueix el pas més viable dins del marc europeu cap a la consecució d'una república valenciana sobirana o, com a mínim, cap a la consecució d'un estat federal on tot allò que no siga castellà i allò castellà estiguen en un mateix plànol.

L'iberisme és un moviment polític i cultural que propugna l'acostament i la millora de relacions a tots els nivells entre Portugal i Espanya i, en darrer terme, la unitat política d'estos en un nou estat anomenat Ibèria. Estos ideals van ser promoguts principalment per moviments republicans i socialistes d'ambdós països, especialment durant el segle XIX, quan van tindre major predicament els ideals nacionalistes de caràcter integrador, com el Risorgimento italià o la Unificació alemanya. Posteriorment este corrent no tindria una continuïtat històrica rellevant. No obstant això des de 2009 una sèrie d'estudis de la Universitat de Salamanca han mostrat que un percentatge significatiu d'habitants dels dos països no serien contraris a una unió política entre ambdós estats. La unió política entre Espanya i Portugal és una idea que divideix als portuguesos i causa indiferència a Espanya. El 39,9% dels ciutadans del país veí és partidari d'integrar-se amb Espanya en una federació, mentre que la majoria dels espanyols expressen el seu desinterés quan se'ls planteja la proposta, segons l'enquesta.

Senyera d'Ibèria amb més tradició, de 1854.

Portugal i Espanya comparteixen una unitat geogràfica que es manifesta en la llarga frontera comuna (1214 km), a la cruïlla d'importants rius (Minho, Duero, Tajo, Guadiana), en el mateix clima, base rural, etc. A més, ambdós estats participen d'una història, de vegades comuna, de vegades paral·lela. Des de la dominació romana, visigoda, àrab, fins a la conformació dels regnes cristians medievals i l'ideal comú de la Reconquesta fonamentat en el doble objectiu de l'expulsió de l'Islam i la unificació dels regnes sota una mateixa corona, continuant per l'era dels descobriments, la unió dinàstica aeque principaliter de les tres corones de la península Ibèrica sota el mateix sobirà de la Casa d'Àustria, la Guerra del Francés (anomenada a Portugal Guerra de la Península), la Quàdruple Aliança (1834) enfront de les guerres carlina i miguelista, el Pacte Ibèric (1942), i acabant en l'ingrés dels dos estats com a membres de la Unió Europea.

Una altra proposta de divisió territorial d'Ibèria.

Des de la adhesió dels dos estats a la Unió Europea el 1986, les relacions entre tots dos, tant econòmiques com polítiques i culturals, s'han estret d'una forma ràpida i intensa.

PROVINCIANS RESSENTITS

Hui fa 305 anys de l'inici de la conquesta castellana del Regne de València, moment en què començàrem a ser província per a, temps després, ser-ne tres. 
Aprofitarem la data per a ressenyar unes línies del mestre Joan Fuster.

Complex d'inferioritat

Un "provincià" és, per definició, un home ressentit: d'un ressentiment una mica estrany, borrós, subjecte a intermitències especials, estèril. D'entrada, el  provincià ja se sent vexat de ser-ho. Ell és una mena de ciutadà de segona, i ho sap. Tanmateix, el seu "sucursalisme" el lliga d'una manera automàtica al centre o li referma la situació de "dependència" a què està sotmés, la qual es colora amb tot el caràcter d'una acceptació espontània. La vexació, doncs, té una punta de remordiment.

Aquest mecanisme psicològic potser no seria tan generalitzat si entre província i centre no hi haguera, sempre en peu, una forma o altra d'antagonisme d'interessos, interessos palpablement materials en la majoria dels casos. És en la defensa dels seus que el provincià es troba desconcertat. [...]

No sé si dir-ne complex d'inferioritat fóra just. Es tracta d'una sensació d'inestabilitat "nacional", que no és fàcil de guarir. El provincià és "provincià": ex-cèntric. Vaga pels afores de l'estat i pels afores de la mitologia estatal. Ha intentat assimilar-s'hi, i ho ha aconseguit en part. Però els fets de cada dia li demostren que l'altra part d'ell segueix inassimilada: inassimilable. No li val de res apropiar-se la llengua, la cultura, l'estil que brinda el centre; ni l'abandó "sucursalista" no li val de res. Mentre viurà a la província [...] serà un provincià. [...]

S'ANOMENA "EXTERMINI LINGÜÍSTIC"

Parle en valencià, 

pense en valencià, 

escric en valencià, 

somie en valencià, 

estime en valencià, 

m'il·lusione en valencià, 

recorde en valencià, 

imagine en valencià, 

gaudisc en valencià, 

llegisc en valencià, 

plore en valencià, 

m'emocione en valencià, 

treballe en valencià, 

estudie en valencià... 

visc en valencià!

I tu?

L'any passat a Catalunya NOMÉS 3 famílies van demanar castellà a les classes per als seus fills i ara tot el sistema d'ensenyament català trontolla a pesar d’haver estat recolzat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Destruir la immersió és un mètode més d'extermini lingüístic. L'any passat, al País Valencià, on la immersió no és posible per a tots i en totes les circumstàncies, 70.000 famílies demanaren ensenyament TAMBÉ en valencià i... ni cas. Però moltes sol·liciten l’exempció d’estudiar, ja no en valencià, sinó l’assignatura de valencià i sí que els ho concedeixen. També al nostre País 100.000 persones demanaren rebre el senyal d'una televisió pública en català i... ni cas.

L'objectiu: la imposició, la submissió i l'extermini d'una cultura i d'una llengua. De fet, l’extermini lingüístic és la mort intencionada d’una llengua mitjançant la prohibició d’esta o la imposició d’una altra.

Primer fou la batalla del nom, de com s’havia de dir la llengua que es parlava al sud d’Alcanar o la del nord de Vinaròs, valencià o català? Es podria convenir que el nom no fa la cosa, però no és el cas si es tracta del País Valencià i del Partido Popular, partit d’un règim ben assentat que ja governa des de fa la tira d’anys.

Esta guerra pel nom, que no té en compte les 35 sentències de diferents tribunals que han dictaminat que es tracta de la mateixa llengua, va iniciar la fragmentació del català, almenys a nivell jurídic o oficial, i va consolidar l’aberració científica de convertir dos variants dialectals en llengües diferents, com a mínim a cert nivell. Hi va contribuir la permissivitat de l’Estat espanyol que va comportar que a la Biblioteca Nacional d’Espanya es posaren rètols diferents a llibres i materials escrits en la mateixa llengua. Caldria veure com es van catalogar els llibres de Jesús Moncada, per parlar d’una figura cabdal de les lletres catalanes, perquè era de Mequinensa, un poble de parla catalana situat en terres aragoneses.

Després d’esta fragmentació, plasmada també amb pàgines webs diferents per al valencià i català en organismes oficials de l’Estat i amb traduccions insostenibles del català al valencià i a l’inrevés, el Govern valencià es proposa fer desaparéixer l’ensenyament en valencià. Per este motiu, cada any ofereix tan poques places com pot, no compleix el que marca l’Estatut i posa traves a totes les propostes que arriben de la Federació d’Escoles en valencià. Però la realitat és tossuda i demostra que hi ha una part del País que vol ensenyament en valencià.

QUIEN SE NIEGA A DIFERENCIAR ENTRE IZQUIERDA Y DERECHA PERO DISTINGUE CLARAMENTE ENTRE ESPAÑOLES Y ANTIESPAÑOLES

UPYD: EL TONO GRIS DE UN PARTIDO POLÍTICO

Artículo de Rubén Pérez Trujillano
    

A pesar de su retórica populista (“somos españoles de bien cuya ideología es la honestidad”, parecían decir) UPyD surgió con la idea de ocupar una zona hasta ahora vacía dentro del panorama de partidos. En España no existía cuando apareció en 2008 ni aún ahora un partido que siendo liberal en lo económico (como de hecho lo son gran parte de los partidos actualmente) fuera liberal también en lo político. Ésa es la asignatura pendiente del PP, que arrastra una poderosa herencia conservadora y autoritaria en muchos aspectos. El PSOE, por el contrario, sí que encaja en tanto partido liberal-social. Esto explicaría el importante trasvase de votos desde éste a UPyD.

Pero, ¿en qué se diferencia el PSOE de UPyD? Aquí entra en juego un elemento, el antinacionalista, que acerca a los de Rosa Díez al PP. Esta posición presentaba inicialmente un cariz antivasquista y anticatalanista, lo que parecía justificado debido al terrorismo de ETA, si bien es cierto que con el tiempo ha terminado revelándose que el de UPyD es, ante todo, un programa eminentemente nacionalista que apela a las bajas pasiones.

Y es que si existe algo que simbolice el parentesco entre PP y UPyD, sin duda se trata del españolismo. Ya en el programa electoral de 2008 se sinceraban los de UPyD, al aseverar: “En España, queda tan sólo un único problema institucional y estructural relevante que no hemos logrado solventar con el paso de las dos últimas centurias: el regionalismo de antaño, hoy denominado nacionalismo. Pretendemos pues mejorar la actual Constitución, manteniendo lógicamente sus principios y valores esenciales”. La pregunta es: ¿acaso no se contempla el pluralismo político como valor superior en el art. 1? Lejos de las consideraciones ideológicas y de la concepción de España que cada uno pueda tener, el hecho debe ser a todos altamente preocupante. Que un partido tenga en el foco de su proyecto la marginación del adversario político es un síntoma, por lo pronto, de déficit democrático.

Por esta razón es capaz UPyD de promover una reforma del Senado que lo convierta en cámara de representación territorial. Así, sin una reforma paralela que equipare las competencias del Senado a las del Congreso, conseguiría reducir o incluso desplazar a gran parte de los partidos minoritarios (sean nacionalistas o no) del foro en el que se toman las decisiones más importantes. Lo que UPyD viene a postular es que sólo los partidos de implantación estatal defienden los intereses legítimos, que son los de todos los españoles, como si esas decisiones en pos del interés nacional no perjudicaran, y beneficiaran correlativamente, a unos territorios, grupos, clases... en detrimento de otros. Los discursos que se presentan como auténticamente “nacionales” o “de todos” encierran una carga ideológica insoslayable. Curiosamente, los que se niegan a diferenciar entre izquierdas y derechas protagonizan una peligrosa tendencia a distinguir entre españoles y antiespañoles.