Mostrando entradas con la etiqueta música i cultura. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta música i cultura. Mostrar todas las entradas

lunes, 15 de diciembre de 2014

RESISTÈNCIA DOMICILIÀRIA

La Xina construeix una autopista i deixa una casa al mig per la resistència d'una parella d'ancians

La família troba insuficient la compensació econòmica que els ofereixen i es neguen a abandonar el pis on viuen


Desplaçaments forçosos, desarrelament obligatori, desmemòria quotidiana... Al nostre voltant estem més que acostumats a vore com molts ciutadans pateixen les inclemències i les males planificacions dels polítics que ens desgovernen. O bé un embassament, o bé una autovia, o bé un PAI...

A la Xina, i segons hem llegit aquests darrers dies, hi ha una mostra més, i molt curiosa.  Una parella d'avis xinesos han aconseguit desafiar les autoritats del país en negar-se a abandonar el pis on viuen, en un edifici que havia de ser enderrocat per a construir una autopista. El resultat? Una carretera ampla que es desdobla just al punt on es manté intacte l'edifici, de manera que els cotxes han de rodejar-lo per a continuar circulant.
Segons explica el portal de notícies xinés 'China Daily', una de les famílies que viu en aquest edifici de cinc plantes, situat just davant de l'estació de trens de Wenling −a la província de Zhejiang−, va trobar insuficient la compensació econòmica que les autoritats xineses els oferien per abandonar el pis on viuen. 

lunes, 1 de diciembre de 2014

EL RACÓ, LA SERRANIA I EL CAMP DE TÚRIA: DE CASTELLFABIB A LLÍRIA BAIXANT EL TÚRIA

Castellfabib, el Racó


La Penya "Cortá", Xelva, la Serrania
El principal al·licient d'esta ruta és poder vorejar les riberes del riu Túria en el seu trajecte pels territoris més ignots de les muntanyes valencianes, visitant els xicotets nuclis urbans rurals nascuts a la calor del gran riu valencià. 
En les proximitats del Racó d'Ademús, el Túria ha excavat un canó sobre materials calcaris, a fi de salvar l'important escaló que separa l'elevada depressió de Terol del pròxim litoral valencià. El riu alberga en este tram boscos de ribera que beuen de les seues aigües encara netes d'impureses industrials i urbanes. 



Sense cap dubte és un dels enclavaments millor conservats del País Valencià, amb les majors extensions de pinassa i savinars de totes les comarques centrals i interiors. Més avant, el riu Túria s'entolla en grans trams del seu discórrer amb les aigües regulades pels embassaments, la qual cosa no impedix que oferisca al viatger racons íntims, màgics i replets d'energia pels paisatges inabastables que ho conformen. Llocs ciclopis i espectaculars, resulten ser els trams més encaixats del discórrer de les aigües en paratges com els que seguixen a la paret de l'embassament de Benaixeve. El riu mostra ací un trajecte de bellesa inexplicable que connecta amb la cua del embassament de Loriguilla.


De Castielfabib a Llíria
Ruta: De Castellfabib a Llíria, passant per Ademús la Pobla de Sant Miquel, 
Ares dels Oms, Alpont, Titaigües, Toixa, Xelva, Calles, 
Domenyo, Xulilla, Sot de Xera, Xestalgar, Bugarra i Pedralba.
Xelva, la Serrania

jueves, 2 de octubre de 2014

EL FRACÀS DE LA POLÍTICA CULTURAL DE LA GENERALITAT



El fracàs d’aquesta política cultural ha portat a la degradació o liquidació d’experiències públiques culturals com la Mostra del Cinema del Mediterrani, la Filmoteca de la Generalitat Ricardo Muñoz Suay i de les emissores públiques de televisió (Canal 9) i de ràdio (Ràdio 9); la desaparició de les Trobades d’Escriptors de la Mediterrània; la paralització calculada del programa de recerca promogut per la Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana i de la fantasmagòrica Ciutat de les Llengües; i fins i tot l’“eliminació” del circuit de la Generalitat, de les diputacions i de diversos ajuntaments (majoritàriament governats pel PP, tot i que alguns també pel PSOE), al més pur estil maccarthista, dels músics i cantants en valencià, de manera especial els artistes, compositors i compositores del Col·lectiu Ovidi Montllor.

La política cultural del govern valencià ha estat encaminada a la promoció de productes d’oci la majoria dels quals han estat desviats envers la iniciativa privada i el sector del lleure, com ara el fracassat parc temàtic de Terra Mítica a Benidorm o les ajudes explícites a societats anònimes esportives (València CF). Només el Misteri d’Elx (regit per un Patronat Municipal), l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), algunes ofertes museïstiques del govern central (Museu de Belles Arts de València o Museu González Martí); el Museu d’Arqueologia d’Alacant, la Biblioteca de la Generalitat, Sagunt a Escena, el Consell Valencià de Cultura, una xicoteta part del patrimoni historicoartístic castellonenc, la Ciutat de les Arts i les Ciències, el Palau de la Música i potser el Bioparc, els tres instal·lats a la ciutat de València, tenen un relativa acceptació.

La Generalitat subvenciona organismes com ara la denominada “Real Academia de Cultura Valenciana”, un viver d’analfabets de la seua pròpia llengua i cultura, amb aspiracions polítiques, o Lo Rat Penat, societat que promou el conservadorisme cultural i el secessionisme lingüístic.
D’altra banda, la producció audiovisual valenciana és lamentable (mentre el Govern valencià inverteix 3 milions d’euros anuals per a tots els projectes, Andalusia n’inverteix 30 milions en la seua producció autònoma). El doblatge d’audiovisuals en valencià resulta prou limitat en la graella de programació de Canal 9, la qual cosa fa que els estudis de doblatge i sonorització creats amb l’expectativa de RTVV estiguen desapareixent o sobreviuen amb preus de mera subsistència.

Podem ben bé dir que ni la Generalitat Valenciana ni les diputacions ni un gran nombre d’ajuntaments del País Valencià presenten ni apliquen polítiques culturals vertaderament democràtiques, obertes, participatives i sostenibles. És més, moltes d’aquestes institucions promouen la ignorància per a instal·lar-se en una incultura anorreadora i coenta. Ben al contrari, nosaltres considerem la cultura com un element clau en la transformació de la societat valenciana, és un vehicle per a fer-la més justa i solidària.

Quant a la política de patrimoni cultural, el govern autonòmic del PP centra la seua activitat en la rehabilitació d’immobles eclesiàstics, dota pocs fons per a la restauració i s’incompleix sistemàticament la legislació sobre patrimoni.

La política musical tampoc se salva de la pèsima acció de govern del PP, amb un Institut Valencià de la Música sense massa recursos econòmics, un Palau de les Arts Reina Sofia que programa a base de Plácido Domingo i altres figures de la direcció i intèrprets, la qual cosa suposa despeses insostenibles (pura recreació per a elits conformades). Només la intendent del Palau cobra 280.000 euros anuals de salari més despeses, és a dir, un autèntic malbaratament dels diners públics.

En Arts Plàstiques es fomenta l’amiguisme, els fons de l’IVAM dormen en el subterrani de la seu de València i els dos museus més visitats (González Martí i Belles Arts) encara no han estat transferits a la Generalitat.

I en relació amb les arts escèniques, la Llei d’Ordenació del Teatre i la Dansa representa una norma buida i sense contingut, pura fanfàrria. Teatres de la Generalitat compta amb un escàs pressupost per a la producció teatral pública i es practica una política de subvencions selectiva per a neutralitzar totes les propostes artístiques crítiques. El circuit Teatral Valencià té un cost de poc més d’un milió d’euros per a teatre, i la Ciutat de les Arts Escèniques de Sagunt, amb capital públic, està regida per una fundació privada.

Projectes “emblemàtics”, com ara la Ciutat de la Llum a Alacant o la Ciutat de la Pilota no han pogut superar la fase inicial i, a més, l’Estat espanyol no ha tranferit elements vertaderament importants del nostre partrimoni historicoartístic, com ara el Castell de Sagunt o el Museu de Ceràmica González Martí, de València.

A més, institucions com ara la Diputació de València, practica la censura com a mètode per a silenciar la realitat que no agrada a determinades autoritats, com ha succeït amb l’exposició del MuVIM Fragments, organitzada per la Unió de Periodistes Valencians, sobre fotografies de reporters gràfics relacionades amb les principals notícies generades durant el 2009.


lunes, 22 de septiembre de 2014

ESTRATÈGIES PER UNA CULTURA TRANSFORMADORA



Des d'EUPV pensem que calen una sèrie d'estratègies per tal d'aconseguir una cultura transformadora de la societat.


És necessari, per això:
  • Afavorir el caràcter públic i col·lectiu de la cultura, i garantir la llibertat d’expressió en qualsevol manifestació cultural i artística.
  • Aportar-hi idees i alternatives a les polítiques culturals exercides actualment des de diferents estrats de les administracions públiques (foment de la lectura, suport als artistes alternatius i de menors recursos econòmics, promoció dels audiovisuals en valencià...).
  • Intervenir, de manera crítica, en els òrgans institucionals que actuen com a agents de política cultural, com ara la Generalitat valenciana, els ajuntaments, les diputacions, les universitats, les fundacions, entitats culturals i, fins i tot, empreses de cultura privades (editorials, galeristes, companyies dramàtiques, societats musicals, organismes professionals, clubs de pilota, etc.).
  • Solidaritat amb la reivindicació dels drets i la dignitat professional i laboral dels agents i actors de la cultura, les arts i el periodisme del País Valencià, sobretot aquells que estan en una situació més precària o que són marginats i ignorats per les institucions.

lunes, 21 de julio de 2014

EL MODEL CULTURAL PER A ESQUERRA UNIDA


Esquerra Unida del País Valencià proposa un model cultural basat, fonamentalment, a fer persones lliures, amb capacitat dels valencians i les valencianes per a exercir el seu poder d’autodeterminació dels fins i l’autogestió dels mitjans de la vida social.

Entenem la cultura com l’art de viure la vida crítica, solidària i apassionadament en llibertat. Fugim d’una cultura paternalista, ostentatòria i d’aparença per a establir la infraestructura i els serveis culturals i administratius, així com els recursos materials, econòmics i humans que facen possible i permeten la promoció d’actes culturals i d’una cultura global, però al mateix temps arrelada al medi i sostenible.

Així doncs, el nostre objectiu ha de ser el foment de tot tipus d’iniciatives que donen lloc al fet que qualsevol ciutadà i ciutadana, qualsevol col·lectiu, tinga la certesa i la seguretat que el seu projecte cultural i creatiu serà atés, estudiat i, si s’escau, pres en consideració.

Hem de tenir en compte que el mercat cultural del País Valencià no és un fet homogeni, sinó que gaudim ara mateix d’una realitat plural i contradictòria dins d’una societat multicultural, multiètnica i multilingüe en què la llengua autòctona, el valencià, constitueix el nucli central de la identitat cultural valenciana i que, per tant, hem de conservar-la, aprendre-la, promoure-la, normalitzar-la i fer-ne un ús social per rescatar-la del deteriorament que ha sofert per culpa de la marginació “oficial” i els intents de substitució que ha sofert durant moltes dècades. Tot això duu inexorablement a una renovació de la situació actual de la cultura del nostre País.

La renovació de la situació actual que patim al País Valencià suposa, no cal dir-ho, el canvi d’estructures, de mètodes i de continguts per mitjà d’una mena de “revolució cultural” que es recolza en el canvi de consciències i d’institucions, una “revolució cultural” adaptada a les noves tecnologies, tant de l’electrònica com de les infraestructures i de la comunicació, conseqüència d’una societat postfordista que aposta per solucions altermundistes. La cultura crítica, assenyala el Manifest Polític d’EUPV, és revolucionària en la mesura que qüestiona i enriqueix la visió que la ciutadania té de la realitat, tot proporcionant-hi idees per a defensar els seus interessos i millorar la seua qualitat de vida. D’aquesta manera, aconseguirem que tothom i cadascun dels ciutadans i ciutadanes del País Valencià puga prendre part en l’elaboració comuna dels fins propis d’un nou projecte de civilització i participar com a subjectes autònoms en l’autogestió social a tots els nivells i a tots els àmbits de l’activitat humana.

lunes, 7 de julio de 2014

¿A QUIÉN LE IMPORTA QUE MUERA UNA LENGUA?


Un centenar de variantes lingüísticas de México sufren alto riesgo de desaparecer

La discriminación del indígena afecta a su identidad


“Es hermosa, pero pesada”. Esteban López, a punto de cumplir 81 años, se balancea con lentitud en la hamaca de una casita humilde y pulcra presidida por un altar a la Virgen de Guadalupe. Habla el numte oote, o ayapaneco, que en Ayapa, esta comunidad de Jalpa de Méndez (Tabasco), algunos llaman sencillamente “la lengua” o “la palabra”, pero que cada vez lo es menos. López forma parte de una comunidad indígena a la que se le está muriendo el idioma: quedan entre 15 y 20 hablantes en su poblado, Ayapa, según cálculos del Ayuntamiento. Solo dos, según el informe del Instituto Nacional de Lenguas Indígenas (INALI) y ocho según la Unesco.
Manuel Segovia y su hijo José se propusieron rescatar su idioma. 
Una vez en Jalpa, una localidad calurosa, verde y húmeda dedicada fundamentalmente a la agricultura y con unos 83.000 habitantes, se descubre que la realidad es algo más optimista que el papel, aunque no tanto: la mayoría de los hablantes supera los 60 años y no emplean el idioma de sus padres más que cuando se encuentran por los caminos del pueblo. Sus descendientes, como mucho, entienden “la palabra”. Pero no la usan. “Hermosa, pero pesada”, dice en un español lento y cantarín Esteban López, rodeado de un enjambre de nietos de los que ha perdido la cuenta. Ninguno conoce la lengua del abuelo. No parece importarles mucho. En realidad, parece importarle a poca gente.
Entre sus 112 millones de habitantes, México cuenta con casi siete millones de hablantes de alguna lengua indígena. La mayor parte habita en los Estados de Chiapas y Oaxaca —muchos en zonas rurales, en las ciudades es muy poco habitual escuchar otra lengua que no sea el español— y la mayoría usa el náhuatl, el maya, el mixteco o el zapoteco. Existen otras 22 agrupaciones lingüísticas que no superan los 1.000 hablantes.México es uno de los nueve países con mayor diversidad lingüística del planeta, según el Programa de Revitalización de las Lenguas (Pinali)2008-2012. Unos 3.500 de los 5.000 (o 7.000, según los informes) idiomas que se hablan en todo el mundo se concentran, además, en Papúa Nueva Guinea, Indonesia, Nigeria, India, Camerún, Australia, Zaire y Brasil.

En total, México cuenta con 11 familias lingüísticas, 68 lenguas y 364 variantes dialectales de las que 259 corren peligro de desaparecer. De ellas, 107 están en riesgo alto o muy alto, según el Programa de Revitalización de las Lenguas 2008-2012 del Gobierno de México. El ayapaneco es una de estas hablas en la cuerda floja.
En teoría, las lenguas están protegidas. Pero dicha protección se queda a menudo en papel mojado. La Ley General de Derechos Lingüísticos de los Pueblos Indígenas de 2003, reconoce el “derecho de todo mexicano a comunicarse en la lengua de la que sea hablante” en todos los ámbitos, y garantiza, entre otros derechos, el acceso de los indígenas a la educación obligatoria “bilingüe e intercultural” y la asistencia jurídica con traductores. Muchas organizaciones denuncian el constante incumplimiento de este requisito. Especialmente dramáticos fueron casos como el de Adela Ramírez, presa siete años en Chiapastras pasar por un juicio en el que no contó con ningún intérprete a pesar de no hablar español.

jueves, 22 de mayo de 2014

JOVENTUT, OCI I ESPORT


Els i les joves valencians posseeixen poques alternatives d’oci i esport. Sense cap dubte el baix lloc de l’índex estatal autonòmic d’oferta cultural que ocupa el nostre país és un clar indicador del desert cultural existent.


L’important, per tant, en el cas del País Valencià no és només progressar en una oferta alternativa d’oci, cultura i esport per a les persones joves, sinó fer-ho, a més, abandonant tot discurs de criminalització de la joventut, cedint-li espais públics i respectant la seua ocupació coresponsable i respectuosa amb ella.

No podem oblidar que com a joves valencians i valencianes som hereus d’una cultura pròpia i plural, contínuament amenaçada per l’acció política d’una Generalitat que mai no ha apostat vertaderament per ella i que, en els últims anys, ha caigut per complet en un fals secessionisme lingüístic construït únicament com a interés partidista.

La cultura valenciana està, sens dubte, més amenaçada del que podríem esperar en una democràcia, però les últimes retallades denunciades per Escola Valenciana (amb més de 60.000 alumnes sense educació en la seua pròpia llengua) mostren com els últims passos d’una estratègia planificada d’extermini de la nostra cultura continuen donant-se, fins a convertir-la en una llengua de segona. La nostra identitat cultural és valenciana, parlem valencià-català i som conscients de pertànyer a una cultura que transcendeix les fronteres del nostre País. Creiem en la riquesa d’un model cultural que respecte, potencie i integre el valencià al mateix nivell que el castellà. Critiquem qualsevol tipus de monolingüisme i qualsevol bilingüisme dissenyat com a excusa per als monolingües. Rebutgem l’ús polític de la nostra cultura com a arma llancívola que amague altres greus problemes de la nostra societat. Però som i serem defensors plens de la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra història. Mai amb afany d’exclusió però tampoc disposats a ser exclosos.

La cultura, a més, esdevé una de les principals bases per a afavorir una societat que estiga més basada en la igualtat d’oportunitats. L’oci, la cultura, l’esport, la convivència, el gaudi ecològic del nostre medi… són activitats i oportunitats que mai no han de regir-se per criteris comercials. Defenem el programari lliure i creiem en el lliure intercanvi cultural en la xarxa, hem de donar suport a totes les experiències de llibertat cultural que ens arriben i hem de rebutjar les subvencions a productes culturals que no es comercialitzen sota el principi del Creative Commons.

lunes, 14 de abril de 2014

LA CULTURA ÉS FUTUR: VOLEM UNA XARXA DE BIBLIOTEQUES PÚBLIQUES EN CONDICIONS, BEN GESTIONADA I AMB SUPORT ECONÒMIC


XARXA DE BIBLIOTEQUES PÚBLIQUES MUNICIPALS: 
BIBLIOTEQUES EN CADA BARRI, EN CADA MUNICIPI, EN CADA COMARCA


Per a entendre les competències que pot comprendre una biblioteca pública, hem d’integrar els conceptes de cultura i gestió cultural, entenent la cultura d’una manera àmplia: en primer lloc, com a expressió de l’activitat, història i aportacions pròpies del desenvolupament social de les persones que constitueixen una comunitat; però també es referirà a l’accés lliure d’aquestes persones a tot el que se’ls ofereix com a expressió del patrimoni comú als éssers humans. En aquest ordre, i no de manera que les persones romanguen passives davant del fet cultural, és on s’emmarca la labor de les biblioteques públiques.
En aquesta doble direcció, les biblioteques, organitzades en xarxes de biblioteques públiques, es converteixen en centre cultural de cada comunitat, deixant de ser simples contenidors, i els seus professionals, de mers gestors de llibres a demanda, en gestors culturals.
Per a aconseguir-ho, es dotarà convenientment la xarxa de biblioteques públiques municipals, tant de personal, com de fons, com de mitjans tècnics, perquè puga complir satisfactòriament amb les esmentades funcions.

Es reforçarà, prepararà i es donara suficient suport al personal bibliotecari perquè puga estudiar i canalitzar els recursos culturals propis i disponibles a la comunitat, en coordinació amb les associacions veïnals, els centres socials, els centres educatius més pròxims a cada biblioteca, incloent-hi els universitaris. La biblioteca no substituirà cap iniciativa, sinó que impulsarà i coordinarà els recursos disponibles, en tenir informació sobre tots ells. Açò permetrà organitzar d’una forma eficaç tot tipus de tallers, concerts, exposicions, activitats literàries, esportives, i tot allò que puga integrar-se en l’espai polivalent de la biblioteca, en la mesura en què es puga, o de la resta d’infraestructures del barri o municipi, si és el cas.
L’existència d’un inventari de recursos i infraestructures de la comunitat, permetrà disposar també del patrimoni del veïnat, per al seu ús col·lectiu. Entre aquests recursos, es potenciarà la recopilació d’informació sobre el barri, els seus orígens i evolució històrica, així com la lliure aportació de materials per part del veïnat en forma de fotografies, audiovisuals, relats escrits, o bé l’enregistrament de testimonis de la població resident d’origen i d’arribada més recent, que passarà a formar part de la història oral del municipi barri a barri.

Cal prestar especial atenció a aquelles persones l’accés de les quals a la cultura haja estat especialment costós o la veu de la qual s’haja ignorat en el passat. Així, sempre en col·laboració amb la xarxa de serveis socials i escolars, s’inclouran programes de foment de participació de les dones, de les persones nouvingudes i s’intentarà articular activitats per a aquelles persones que es troben en especials dificultats o en perill d’exclusió social.
Cal facilitar l’accés del veïnat als equipaments culturals dels municipis i a tots els esdeveniments que s’hi celebren, en coordinació amb les xarxes d’informació municipal i els transports públics: rutes urbanes, museus, concerts, òperes, exposicions.
Tot això sense oblidar les tasques més tradicionals del quefer bibliotecari, com el foment de la lectura, les presentacions de llibres, revistes i audiovisuals, la coordinació bibliotecària, el manteniment del fons segons les necessitats detectades en estudis sobre la població lectora, així com les competències en matèria d’alfabetització informacional, o d’orientació a la ciutadania quant a la tramitació telemàtica en les seues relacions amb les administracions públiques, tal com marca la legislació vigent, facilitant l’accés de qualsevol persona a la documentació administrativa que li interesse.
Resulta evident que, en l’època en què vivim, amb el desenvolupament tecnològic disponible, la superestructura que suportaria tot aquest conjunt de projectes es basaria, essencialment, en les xarxes socials i el programari lliure.




jueves, 10 de abril de 2014

LOIS PEREIRO, POESIA PUNK DE FÚRIA NECESSÀRIA




Podrien triar-me com a epitafi:


"Escopiu damunt quan passeu
per davant del lloc on jo repose
enviant-me un humit missatge
de vida i de fúria necessària".




Lois Pereiro nasqué a Monforte de Lemos, Lugo. Va estudiar a l'escola dels Escolapis i va començar a escriure amb 15 anys. A l'acabar el COU va marxar a Madrid, on va començar Ciències Polítiques i Sociologia. Després d'una estança a Monforte treballant a l'empresa familiar, dedicada al vidre, va tornar a Madrid per estudiar l'anglés, el francés i l'alemany. Allà va fundar la revista Loia juntament amb els escriptors gallecs Antón Patiño i Manuel Rivas i el seu germà Xosé Manuel Pereiro.


lunes, 31 de marzo de 2014

CADA 15 DIES MOR UNA LLENGUA AL MÓN



Llengües europees

El 50% de les llengües parlades al món (entre 5.000 i 7.000) es troben en perill de desaparéixer, segons la Unesco, que adverteix que cada 15 dies desapareix una llengua. L'organisme de l'ONU, que cada any publica un atles lingüístic interactiu, ha comptabilitzat la desaparició de 230 llengües des de l'any 1950 i actualment considera amenaçades gairebé 2.500.
L'Índia, els Estats Units, el Brasil, Indonèsia i Mèxic, països amb una gran diversitat lingüística, són alhora els que tenen més llengües en perill. Papua Nova Guinea, el de major diversitat lingüística del món (més de 800 llengües), és també un dels que, proporcionalment, pateix un risc de perdre-les (en 88 casos). La Unesco també destaca que hi ha llengües considerades extintes que són "objecte d'una revitalització activa", com el còrnic (Cornualla) o el sîshëë de Nova Caledònia. "Gràcies a polítiques lingüístiques favorables ha augmentat el nombre de parlants de diverses llengües indígenes. És el cas del aimara central i el quítxua al Perú, del maorí a Nova Zelanda, del guaraní al Paraguai i de diverses altres llengües del Canadà, dels Estats Units i de Mèxic", assenyala l'organisme.

lunes, 10 de marzo de 2014

JOVENTUT, POLÍTICA I DIVERSITAT


La joventut és una etapa de la vida privilegiada a l’hora de poder transformar els hàbits d’una societat i ajudar a la seua transformació en un món més just, més equitatiu i més solidari. Per això, és també un espai privilegiat per a desconstruir els discursos sobre la diferència, així com un espai clau per a la formació de les persones en la participació política en positiu.


Les nostres societats s’han construït sobre els discursos de la diferència. El sistema patriarcal i el sistema capitalista es construeixen de manera clara sobre aquest concepte, ja siga diferenciant per rols de gènere inventats, ja siga per diferències socioeconòmiques no naturals, ja siga potenciant el jo enfront de l’altre diferent en les seues múltiples facetes.

Hem de substituir la diferència per la diversitat, en primer lloc, perquè les nostres societats cada vegada són més múltiples i diverses, perquè cada dia avancem en un món més plural i la societat valenciana, autèntic cresol de persones, cultures i espais, n’és un clar exemple. Allò diferent no és negatiu ni contraposat, és divers i positiu. Per això, des dels poders públics ha de fer-se una incidència decisiva en els discursos explicatius de la diversitat en les seues múltiples variables. La concepció d’iguals però diversos ha de ser transversal a tota estratègia educativa i formativa i a tota actuació política. I per això, és molt important concebre els espais joves com a llocs de trobada i col·laboració entre aquestes realitats diverses.

Per això, hem també d’incidir en la participació política de les persones joves, incrementant el seu protagonisme en la presa de decisions sobre polítiques de joventut, adoptant fórmules d’intervenció directa en la confecció de pressupostos, programes o introduint òrgans o mecanismes de control i seguiment directe en el desenvolupament de les programacions. A més, hem de potenciar la relació entre els joves i la política, entenent aquesta d’una manera positiva, com a acció col·lectiva de presa de decisions destinades a la transformació social.



lunes, 20 de enero de 2014

UNA LLENGUA DEL MÓN


Una llengua del món
"I així, quan haurem destruït totes les llengües, serà un infern tristíssim."

Els humans, després del desastre de la torre de Babel, degueren experimentar un profund desconcert i una profunda alegria: no arribarien al cel, però s’escamparien i ocuparien la terra sencera. Havien perdut la llengua divina, la llengua d’Adam, la llengua primera, però ja podien inventar totes les llengües del món. Donaren noms diversos a les diverses formes de la neu i del gel, als colors del desert, als terratrémols, als dolors de l’ànima i del cos, als desenganys i a la nostàlgia, als odis i als amors. I tot això de maneres infinites, impensables abans de ser pensades, i sobretot abans de ser pensades amb paraules, que segurament és l’única manera que tenim els humans de pensar, i potser l’única manera de sentir. Ser humà significa sentir i pensar amb paraules, veure el món amb l’idioma, que en grec vol dir “cosa pròpia”: i com menys “coses pròpies” ens queden, menys maneres tenim de ser humans. 
No vull imaginar aquell dia infeliç que quedarem reduïts a una sola llengua universal, com abans de Babel, quan totes les cultures del món, totes les literatures, per a ser comprensibles hauran de ser traduïdes a aquesta única llengua. Els qui de tant en tant traduïm literatura, sabem com és d’empobridora la millor traducció: com perdem, a cada pas, alguna part d’allò que Dante volgué expressar en cada vers. 

miércoles, 18 de diciembre de 2013

Resistència Domiciliària


La Xina construeix una autopista i deixa una casa al mig per la resistència d'una parella d'ancians

La família troba insuficient la compensació econòmica que els ofereixen i es neguen a abandonar el pis on viuen


Desplaçaments forçosos, desarrelament obligatori, desmemòria quotidiana... Al nostre voltant estem més que acostumats a vore com molts ciutadans pateixen les inclemències i les males planificacions dels polítics que ens desgovernen. O bé un embassament, o bé una autovia, o bé un PAI...

A la Xina, i segons hem llegit aquests darrers dies, hi ha una mostra més, i molt curiosa.  Una parella d'avis xinesos han aconseguit desafiar les autoritats del país en negar-se a abandonar el pis on viuen, en un edifici que havia de ser enderrocat per a construir una autopista. El resultat? Una carretera ampla que es desdobla just al punt on es manté intacte l'edifici, de manera que els cotxes han de rodejar-lo per a continuar circulant.
Segons explica el portal de notícies xinés 'China Daily', una de les famílies que viu en aquest edifici de cinc plantes, situat just davant de l'estació de trens de Wenling −a la província de Zhejiang−, va trobar insuficient la compensació econòmica que les autoritats xineses els oferien per abandonar el pis on viuen. 

lunes, 9 de diciembre de 2013

PER UNA CULTURA TRANSFORMADORA COM A DRET DE CIUTADANIA


Els valencians no som un producte de la natura, sinó de la cultura.
MANUEL SANCHIS GUARNER



Cal definir la paraula cultura com una manera de ser, de fer i de pensar. Comprén el conjunt de trets que caracteritzen les formes de vida, a través d’una sèrie d’objectes i maneres de sentir i de pensar que són creats i transmesos pels éssers humans com a resultat de llurs interaccions recíproques i de llurs relacions amb la natura.
Entenem per cultura posar l’accent no en l’assimilació d’uns coneixements i d’una moral adquirida, sinó en l’esperit crític de la creativitat, basat en tres pilars:
  • La informàtica (en l’ordinador, i concretament a la xarxa electrònica, s’acumula tot el que s’adquireix per les ciències i les tècniques, i allò que està en fase d’investigació).
  • L’estètica, com a aprenentatge de l’acte creador mitjançant el qual l’ésser humà ultrapassa la seua pròpia definició, les seues dificultats i alienacions, tot cercant i creant nous àmbits, reformulant-ne les necessitats.
  • La prospectiva, com un món de projectes tant individuals com col·lectius i històrics, temptatives dinàmiques i multidireccionals per anar acabant amb les contradiccions objectives de la societat actual.

Proposem una cultura transformadora que ajude a comprendre i a actuar críticament en la societat per a superar la desigualtat i la dominació. Cultura transformadora és, per a nosaltres, la que uneix la utopia amb les realitats concretes que necessiten superar-se, la que afavoreix la participació i prepara per a conquerir la llibertat total de l’ésser humà. La cultura transformadora connecta amb els diferents moviments socials entre si, construeix (no només defensa) algunes claus comunes i estimula l’enriquiment mutu mitjançant la diferència de temes, però també de formes d’actuar i, fins i tot, d’idees. No cal uniformitat ni competència entre temes i àmbits; el que cal és construir conjuntament algunes claus compartides (d’acció, de valors i de pensament), o el que és el mateix: una cultura comuna que trascendesca i que connecte cada tema, cada problema, cada actuació.

EUPV aposta per una visió de la cultura com un element que està a favor del canvi social. Aquesta teoria emana d’una idea del món que expressa, en termes filosòfics, científics i metodològics, una concepció de la realitat (socialisme) que ha d’ajustar-se a les característiques del País Valencià, d’acord amb les peculiaritats de l’estructura econòmica i social del nostre territori.
Creiem que la cultura ha d’actuar necessàriament i inexorablement com un instrument més de la democràcia participativa, és a dir, l’expressió superior d’exercici de la ciutadania que va més enllà dels límits dels sistemes representatius. Es tracta d’un valor utòpic, ja que qüestiona les formes de poder existents, entre les quals hi ha el control de determinats indústries culturals (principalment, el cinema i la televisió).
La cultura que proposem és transformadora, ja que critica el que hi ha, planteja propostes que afavoreixen l’acció-reflexió, tot creant-hi contextos socioculturals alternatius. Nosaltres volem que aquesta cultura-acció siga practicada pels sectors populars de la nostra societat, que siga incloent i augmente la participació i la incidència dels grups crítics.

Per a EUPV, la pràctica cultural individual i/o col·lectiva és un component decisiu de la qualitat de vida. Tal com recull el text de la Convenció Programàtica del 2006, l’accés i el gaudi de les expressions culturals és un dels elements claus per comprendre el benestar de les poblacions i els territoris. Des d’aquesta perspectiva, el consum cultural està estretament lligat al desenvolupament integral dels individus, tot materialitzant la seua sensibilitat, la seua capacitat creativa i comunicativa. En aquesta vessant, la pràctica cultural —com a consum i com a producció— incideix notablement en la formació integral dels éssers humans. A més, la demanda dels béns culturals esdevé un índex del grau de benestar i de la qualitat de vida d’un poble.


miércoles, 16 de octubre de 2013

ANY 2013, ANY ESPRIU


Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre.

"Les hores"


Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.

La producció literària d'Espriu és extensa, però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seva obra poètica (d'estil modernista), Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera història d'Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter grotesc. Més tard va escriure Una altra Fedra, si us plau, a petició de l'actriu Núria Espert.
Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han contribuït molt a difondre la seva obra. Cal remarcar les Cançons de la roda del temps i el poema He mirat aquesta terra, magnífica contemplació de Catalunya mitjançant el paisatge d'Arenys de Mar. Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia fet mai.


viernes, 27 de septiembre de 2013

ARMAND GUERRA, UN LLIRIÀ EN L'OBLIT


Armand Guerra, un fill il·lustre de Llíria, continua sense el reconeixement que es mereix per part dels seus paisans. Anomenat José Estívalis Calvo (Llíria, 4 de gener de 1886 - París, 10 de març de 1939), fou un anarquista, tipògraf i cineasta que va combatre el feixisme amb la seua càmera.


Fill de llauradors edetans pobres, fou internat en un seminari de València i als tretze anys començà a treballar de tipògraf. El 1899 fou empresonat per participar en una vaga anarquista i el 1908 marxà a París amb el seu germà. El 1909 col·laborà amb el grup d'exiliats anarquistes de Ginebra Germinal, i després de fer col·laboracions a diverses publicacions de caire anarquista el 1911 marxà al Caire per a establir-se en una comunitat anarquista italiana.

El 1913 tornà a París i començà a interessar-se pel cinema. Alhora que treballava de tipògraf, la Unió de Sindicats de França el convidà a fer reportatges de cinema social (a través de la cooperativa fundada per ell Cinema du peuple) i adoptà el seu pseudònim d'Armand Guerra. El 1915 treballà com a tipògraf a Lausana i el 1917 s'establí a Madrid, on va fundar l'empresa Cervantes Films. Després de fer sis films sense ressò comercial, el 1920 tornà a Lausana, on treballà d'autor, director i traductor de guions per a films alemanys. 

Escena de "Carne de fieras"
Durant els anys 20 va treballar als estudis de la UFA a Berlín i el 1925 va participar com a actor a Sommernachtstraum (El somni d'una nit d'estiu) de Hans Neumann, junt a l'actor i llibertari Alexander Granach, amb qui també treballà en Nosferatu de F. W. Murnau. Alhora, fou corresponsal a Berlín de la revista de Barcelona Popular Film, on li van prohibir un film.

El 1930 va rebre algunes ofertes per a dirigir a Espanya, però no va tornar d'Alemanya fins al 1931. Treballà per al Cine Popular Español i intentà fundar uns estudis cinematogràfics a València, però va fracassar per manca de suport econòmic, i el 1934 treballà com a actor a La alegría que pasa (1934) de Sabino Antonio Micon. El 1936 projecta el film revolucionari Carne de fieras, amb escenes de nu femení, però l'esclat de la guerra civil espanyola va impedir la seua estrena. Durant el conflicte col·laborà amb la CNT en l'elaboració de documentals i conferències sobre el front i la guerra. Fou empresonat pel Servei d'Intel·ligència Militar (SIM) del 8 d'abril al 26 d'agost de 1938 al vaixell Uruguay al port de Barcelona, d'on fou alliberat per mediació del secretari general de la CNT, Mariano Vázquez.


lunes, 23 de septiembre de 2013

ARTICLE DEL COL·LECTIU AL LLIBRE DE FESTES 2013



De què espereu que parlem?

De la falta d'una autèntica representació del poble? De les retallades en els nostres drets bàsics? D'institucions obsoletes? De faena inestable i vassalla o directament de l'absència de faena? De l'església que furta i fica el nas en tots els assumptes d'Estat? De bribons, princeses de color de rosa i estafadors? De la manca de separació entre els poders de l'Estat? D'uns mitjans d'opinió alienats i alienants? Del clientelisme polític i la corrupció institucionalitzada? De la nul·la transparència i l'opacitat financera de l'Administració? Del desmantellament i privatització dels serveis públics? De la deriva centralista de l'Estat i de la deriva d'autoodi a la valenciana? Del poder del capital, dels bancs i de les oligarquies? De la deixadesa i la desfeta en matèria ambiental? De la justícia injusta? De les imposicions morals i la doble moral de gent que no sap què és l'ètica ni la coneix? De desnonaments i copagaments? De sanitat de rics i de pobres? De l'agonia al vore el dia a dia?

lunes, 12 de agosto de 2013

EUPV DE LLÍRIA: CULTURA I JOVENTUT

És evident que la població jove de Llíria constitueix un motor de vitalitat, dinamisme i rebel·lia que enriqueix la vida quotidiana, però també és un sector que sofreix alguns dels problemes més seriosos que pateix el nostre país. L'atenció a la joventut, el suport a les seues inquietuds i aspiracions, és fonamental per a Esquerra Unida.

La participació social de la joventut provoca canvis fonamentals en l'opinió pública i la seua espenta és imprescindible per a la ciutat. És la nostra voluntat fomentar els valors de respecte cap a la natura i els sers vius, l'educació basada en el respecte, la convivència i la representativitat en la societat.
  • Cal dissenyar i aplicar una política juvenil conjunta entre l'Ajuntament, el moviment associatiu i els joves en general.
  • Proposem eliminar tot suport financer i institucional a les activitats taurines des de l'Ajuntament, ja que fomenten una educació contrària al respecte a la vida, en totes les seues formes i expressions, i la cosificació dels animals, per a dedicar eixos diners a activitats culturals aptes per a tots els veïns.
  • Llíria, la Ciutat de la Música, s'ha centrat únicament en la tradició popular de la música de les bandes, ampliant-la a formacions d'orquestra en les últimes dècades, amb l'obertura d'un conservatori…, i ha anat deixant de costat altres estils de música, igualment vàlids, més pròxims a la joventut i que produeixen efectes igualment beneficiosos:
    • És atractiva per als joves.
    • Fomenta la cultura i utilització de l'idioma.
    • Fomenta l'esperit crític en els més joves, ja que les lletres solen anar acompanyades de forta crítica social i protesta.
  • Donar suport econòmicament i materialment als grups de músics independents del poble perquè puguen exercir les seues activitats amb més facilitat: condicionant espais, fent tallers musicals on els mateixos joves puguen ensenyar a altres, creant un festival anual i contractant-los a les nostres festes.
  • Crear un servei de transport per a l'oci nocturn de la joventut, evitant que agafen l'automòbil després d'haver consumit alcohol o a hores intempestives.
  • Ampliar els horaris de la biblioteca perquè en l'època d'exàmens els estudiants tinguen un espai adequat.
  • Ampliar la zona wifi, en tant que la llei ho permeta.
  • Fomentar activitats esportives i lúdiques per als joves a partir de les seues propostes.
  • Ajudar a la gent aturada afavorint la seua qualificació laboral, potenciant els tallers ocupacionals.