El fracàs d’aquesta política cultural ha portat a la degradació o liquidació d’experiències públiques culturals com la Mostra del Cinema del Mediterrani, la Filmoteca de la Generalitat Ricardo Muñoz Suay i de les emissores públiques de televisió (Canal 9) i de ràdio (Ràdio 9); la desaparició de les Trobades d’Escriptors de la Mediterrània; la paralització calculada del programa de recerca promogut per la Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana i de la fantasmagòrica Ciutat de les Llengües; i fins i tot l’“eliminació” del circuit de la Generalitat, de les diputacions i de diversos ajuntaments (majoritàriament governats pel PP, tot i que alguns també pel PSOE), al més pur estil maccarthista, dels músics i cantants en valencià, de manera especial els artistes, compositors i compositores del Col·lectiu Ovidi Montllor.
La política cultural del govern valencià ha estat encaminada a la promoció de productes d’oci la majoria dels quals han estat desviats envers la iniciativa privada i el sector del lleure, com ara el fracassat parc temàtic de Terra Mítica a Benidorm o les ajudes explícites a societats anònimes esportives (València CF). Només el Misteri d’Elx (regit per un Patronat Municipal), l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), algunes ofertes museïstiques del govern central (Museu de Belles Arts de València o Museu González Martí); el Museu d’Arqueologia d’Alacant, la Biblioteca de la Generalitat, Sagunt a Escena, el Consell Valencià de Cultura, una xicoteta part del patrimoni historicoartístic castellonenc, la Ciutat de les Arts i les Ciències, el Palau de la Música i potser el Bioparc, els tres instal·lats a la ciutat de València, tenen un relativa acceptació.
La Generalitat subvenciona organismes com ara la denominada “Real Academia de Cultura Valenciana”, un viver d’analfabets de la seua pròpia llengua i cultura, amb aspiracions polítiques, o Lo Rat Penat, societat que promou el conservadorisme cultural i el secessionisme lingüístic.
D’altra banda, la producció audiovisual valenciana és lamentable (mentre el Govern valencià inverteix 3 milions d’euros anuals per a tots els projectes, Andalusia n’inverteix 30 milions en la seua producció autònoma). El doblatge d’audiovisuals en valencià resulta prou limitat en la graella de programació de Canal 9, la qual cosa fa que els estudis de doblatge i sonorització creats amb l’expectativa de RTVV estiguen desapareixent o sobreviuen amb preus de mera subsistència.
Podem ben bé dir que ni la Generalitat Valenciana ni les diputacions ni un gran nombre d’ajuntaments del País Valencià presenten ni apliquen polítiques culturals vertaderament democràtiques, obertes, participatives i sostenibles. És més, moltes d’aquestes institucions promouen la ignorància per a instal·lar-se en una incultura anorreadora i coenta. Ben al contrari, nosaltres considerem la cultura com un element clau en la transformació de la societat valenciana, és un vehicle per a fer-la més justa i solidària.
Quant a la política de patrimoni cultural, el govern autonòmic del PP centra la seua activitat en la rehabilitació d’immobles eclesiàstics, dota pocs fons per a la restauració i s’incompleix sistemàticament la legislació sobre patrimoni.
La política musical tampoc se salva de la pèsima acció de govern del PP, amb un Institut Valencià de la Música sense massa recursos econòmics, un Palau de les Arts Reina Sofia que programa a base de Plácido Domingo i altres figures de la direcció i intèrprets, la qual cosa suposa despeses insostenibles (pura recreació per a elits conformades). Només la intendent del Palau cobra 280.000 euros anuals de salari més despeses, és a dir, un autèntic malbaratament dels diners públics.
En Arts Plàstiques es fomenta l’amiguisme, els fons de l’IVAM dormen en el subterrani de la seu de València i els dos museus més visitats (González Martí i Belles Arts) encara no han estat transferits a la Generalitat.
I en relació amb les arts escèniques, la Llei d’Ordenació del Teatre i la Dansa representa una norma buida i sense contingut, pura fanfàrria. Teatres de la Generalitat compta amb un escàs pressupost per a la producció teatral pública i es practica una política de subvencions selectiva per a neutralitzar totes les propostes artístiques crítiques. El circuit Teatral Valencià té un cost de poc més d’un milió d’euros per a teatre, i la Ciutat de les Arts Escèniques de Sagunt, amb capital públic, està regida per una fundació privada.
Projectes “emblemàtics”, com ara la Ciutat de la Llum a Alacant o la Ciutat de la Pilota no han pogut superar la fase inicial i, a més, l’Estat espanyol no ha tranferit elements vertaderament importants del nostre partrimoni historicoartístic, com ara el Castell de Sagunt o el Museu de Ceràmica González Martí, de València.
A més, institucions com ara la Diputació de València, practica la censura com a mètode per a silenciar la realitat que no agrada a determinades autoritats, com ha succeït amb l’exposició del MuVIM Fragments, organitzada per la Unió de Periodistes Valencians, sobre fotografies de reporters gràfics relacionades amb les principals notícies generades durant el 2009.
- Una política cultural exclusivista i massa sectoritzada a la qual solen tenir-hi accés aquells que ja compten amb una situació cultural i social de prestigi o privilegiada, amb plantejaments febles, poc clars i gens globalitzadors.
- No es possibiliten vies de participació en la programació, gestió i finançament de les activitats que promouen, tant a la població general, com a associacions i grups de base.
- No es fomenta la diversitat de manifestacions i iniciatives culturals, de grups (espontanis i naturals), de col·lectius amb plantejaments no excessivament integrats en la “(a)normalitat” del sistema.
- Hi ha un buit en l’aspecte de l’associacionisme cultural, llevat de les bandes de música.
- La recerca de la rendibilitat política, com un dels factors principals de la promoció cultural.
- Els actes culturals, campanyes, publicacions i exposicions integren un apartat de promoció cultural en l’heterogeneïtat, per la qual cosa resulta difícil detectar-hi unes directrius articulades.
- Escassa intervenció de la Conselleria de Cultura, de les diputacions i dels ajuntaments en l’àmbit de la ciència i la recerca.
- Manca de suport i promoció de productes netament valencians i en valencià (produccions cinematogràfiques i televisives; teatre en valencià; música en valencià i un diari en valencià).
- Suport institucional a manifestacions de baixa o nul·la qualitat cultural (entitats que promouen el secessionisme lingüístic).
Altres iniciatives
Tot i els avanços experimentats en el passat immediat, no s’han desenvolupat —o almenys no s’ha fet amb la intensitat i recursos que calia— iniciatives culturals de base, indispensables per a vertebrar en món de la cultura i de la seua pluralitat. Volem que altres cultures alternatives i altermundistes, altres formes de creativitat, tinguen el seu espai davant la política de grans obres i instal·lacions, i d’institucionalització i assimilació de les energies intel·lectuals.
Insistir en la potenciació, cura, major impuls i ús social, institucional, difusor i acadèmic del valencià, atés que el nostre idioma està en una clara i penosa situació d’emergència. Més de 25 anys després de la promulgació de la Llei d’ús i Ensenyament del Valencià, i només un de cada cinc alumnes estudia en valencià, no existeix cap diari en la nostra llengua i l’índex del seu ús en àrees com la indústria i el comerç a penes supera el 5%. A més, s’ha criminalitzat per part de les institucions públiques el nom científic del idioma —català— i s’han eliminat llocs de treball de tècnics en promoció lingüística. Canal 9 no compleix la seua obligació legal de ser una eina de foment de l’ús del valencià.
Cal portar la cultura, les diverses manifestacions culturals i determinades infraestructures a les comarques per tal d’apropar-les i oferir-les als ciutadans i les ciutadanes més desafavorits. Ara per ara, aquesta faceta només es compleix en la música bandística, sobretot en les associacions musicals. Precisament, EUPV fa seua la proposta de declaració de les societats musicals com a bé d’interés cultural, atés el pes específic (artístic i associatiu) d’aquestes societats musicals en la cultura del País Valencià.
Resulta indispensable aportar propostes per a lluitar contra l’abandonament del nostre patrimoni cultural i artisticohistòric, material i immaterial. L’especulació urbanística ha fet, i fa encara, un mal irreparable al nostre patrimoni cultural.
Junt amb el fenomen bandístic i fester, la pilota valenciana ocupa un lloc important en la cultura pròpia del País Valencià, ja no solament per la seua especifitat, sinó per la seua riquesa intrínseca com a esport i al mateix temps expressió de la nostra idiosincràsia, de la nostra forma de ser, de pensar i fins i tot de parlar.
EUPV també fa seues les reivindicacions i propostes del Col·lectiu Ovidi Montllor, i dóna suport a totes les seues iniciatives artístiques i col·lectives, principalment les de promoció i difusió de llur obra en els mitjans de comunicació convencionals i electrònics, i també a través de les institucions, entitats i organitzacions finançades amb diners públics.
Valorem altament el paper educatiu, formatiu, cultural i associatiu de les societats musicals, i donem suport a les seues reivindicacions i objectius perquè representen un estímul per a la nostra recuperació cultural i un mitjà de vida i convivència de milers de valencians i valencianes.
No hem d’oblidar que el País Valencià és ric en manifestacions folklòriques de tota mena (danses i jocs populars, cant d’estil, ceràmica, “moros i cristians”, moixarangues, falles i fogueres, vestits tradicionals, etc.), manifestacions que hem de conservar i promocionar, ja que aquest folklore només es pot sentir, en clau gramsciana, com “un reflex de les condicions de la vida cultural del poble”.
Estem en contra i, per tant, combatrem tota forma de “localisme inútil i de conformitat provinciana”, en paraules de Joan Fuster. És a dir, un fals folklore que identifica la coentor i la disbauxa amb la tradició cultural, com ocorre en determinats estadis de la festa fallera i altres tipus de festes.
La política de subvencions i ajudes per fomentar les activitats creatives, de recerca, formatives i culturals per part de la ciutadania i dels grups culturals és força negativa, ja que es prima el clientelisme abans que la qualitat i l’accés als béns culturals dels sectors amb recursos menors o limitats.
L'article està molt bé. Però hi han coses fòra de temps, com es quan es parla de Canal9 i Radio 9. Ja no existeixen
ResponderEliminar