LA GENTRIFICACIÓ COM A MÈTODE DE CONTROL SOCIAL

La gentrificació és un procés de transformació física, econòmica, social i cultural d'un barri (o àrea/població més o menys extensa) antigament degradat o de classe baixa que acaba sent de classe mitjana-alta. Els edificis hi són restaurats o modificats, tot incrementant-ne el valor, cosa que a la llarga n'acaba expulsant els seus antics habitants, més pobres.

És un fenomen que s'està donant al centre de moltes ciutats d'Occident, especialment a Europa, canviant una tendència ja secular de les seus classes dirigents, que n'abandonaven els centres en benefici d'eixamples més salubres o suburbis distingits.

El terme (traducció de l'anglés gentrification) fou inventat per la sociòloga Ruth Glass el 1964, tot descrivint el que passava al districte londinenc d'Islington:

Un per un, molts dels barris obrers de Londres han estat envaïts per classe mitjanes. Cases rònegues i modestes -dues habitacions a dalt i dues a baix- han estat comprades, una vegada els seus arrendaments s'han acabat, esdevenint residències elegants (...). Una volta aquest procés de 'gentrificació' comença en un barri, progressa ràpidament fins que tots els seus antics habitants de classe obrera n'han estat foratgitats i tot el caràcter social del barri capgirat.

Una variant no urbana ni exactament amb les mateixes característiques es dóna als pobles de muntanya que sobtadament passen de l'abandó a una renaixença com a nucli de segones residències.

Barri del Cabanyal, un exemple de la gentrificació a la valenciana

HA ARRIBAT EL DIA QUE ANUNCIÀ EINSTEIN?

Una tassa de café

Xarrant en el restaurant

LA LLUITA DE CLASSES CONTINUA: LA COMPETÈNCIA COM A PRINCIPI SOCIAL (BARALLEU-VOS I SIGUEU COMPETITIUS O DESAPAREIXEU)

"El nou subjecte és l'home de la competició i del rendiment. L'empresari de si mateix és un ésser fet per a triomfar, per a guanyar. El poder de la competició, més encara que les figures idealitzades dels dirigents d'empreses, és el gran teatre social que exhibeix als déus, semidéus i herois moderns". Amb aquestes paraules, Christian Laval i Pierre Dardot sintetitzen en el seu llibre La nova raó del món (Ed. Gedisa) les similituds de la vida quotidiana, especialment la laboral (però no només) amb aquest món d'enfrontaments aferrissats, èpica de segona i adjectius exagerats que és l'esport.

La qual cosa es fa especialment evident en alguns dels seus elements. Que la figura del coach (l'entrenador) haja substituït els vells consellers, com els sacerdots, els endevins, els psicòlegs o el confident de la barra del bar, és prou revelador de com la preparació intel·lectual del passat ha deixat lloc a una permanent posada en forma física i mental, i de com les perspectives ètiques, morals o intel·lectuals abandonen el lloc per deixar pas a la disciplina i la forja de músculs emocionals.

L'actitud "correcta" per al món laboral és la de l'atleta, sempre tractant de batre un rècord

No obstant això, les metàfores no s'esgoten en l'ús d'uns quants termes. És l'entorn en si mateix el que està imbuït d'aquest esperit. Les noves formes del capitalisme s'agrupen al voltant d'un frame que dóna sentit a les seues parts. L'esport és aquest marc conceptual: per això, més que contractar treballadors, l'empresa esponsoritza als que posseeixen més talent, als que alberga en el si de la seua signatura només en tant seguisquen oferint les "marques" previstes. 

Un empleat, que no és altra cosa que un competidor, s'ha de fer visible destacant respecte de la massa amb la finalitat de ser patrocinat (contractat) per una empresa de prestigi. Per a aquesta tasca, ha de cuidar-se mentalment i físicament i potenciar les virtuts que li fan diferenciar-se. Ha d'adquirir les habilitats relacionals i els coneixements teòrics que el porten a ascendir un esglaó, però la clau rau sobretot a mantenir l'actitud correcta, que és la d'intentar arribar un pas més enllà i trencar els límits, com si fóra un atleta que busca permanentment batre un rècord.

EL CAPITALISME NO HA FUNCIONAT MALAMENT, EL CAPITALISME ÉS AIXÒ

Miren Etxezarreta

Comparteix amb l'expresident nord-americà, George Bush, que no cal refundar el capitalisme, però és l'única cosa que els uneix. Miren Etxezarreta, catedràtica emèrita d'Economia Aplicada de la UAB, coordinadora del Seminari d'Economia Crítica Taifa i reconeguda defensora d'un enfocament marxista i anticapitalista de l'economia, abans de començar m'adverteix del seu pessimisme i durant una hora em bombardeja amb una multitud de preguntes per a les quals, òbviament, jo no tinc respostes. Ella assegura que tampoc les té, però ens dibuixa una alternativa... un altre món és possible.

Estem enmig d'una gravíssima crisi econòmica. El sistema ha funcionat malament? 

El sistema no ha funcionat malament, el sistema ha funcionat molt bé per als qui havia de funcionar... 

Que són... 

Els amos del capital. Els grans polítics i grans economistes estan assenyalant com a causa de la crisi que les grans institucions financeres han estat massa ambicioses. Sí, però és que això és el capitalisme! No és que hagi funcionat malament, no és que s'hagi torçat, és que això és el capitalisme. Els hem deixat anar fins on han pogut anar, i en aquest trajecte han guanyat tot el que han volgut fins a arrossegar-nos al peu del precipici i, un cop allà, ens han empès. No s'ha de dir que això ha passat perquè el sistema hagi funcionat malament, sinó que és la mateixa naturalesa del sistema el que ens ha portat aquí. 

Així doncs, segons aquest punt de vista, ha acabat passant el que havia de passar... 

Exacte! No es podia esperar altra cosa. Si tu vas a 250 quilòmetres per hora en una carretera plena de revolts t'acabes estimbant... L'actual crisi econòmica té dos grans eixos de situació: la crisi immobiliària i financera n'és un, que és el que l'ha feta més espectacular, però n'hi ha un altre, més estructural, que és la mala distribució de la riquesa que es produeix. Des dels anys 70, els salaris estan augmentant molt menys del que augmenta la productivitat i la producció de riquesa. La riquesa augmenta però la capacitat de la població no ho fa en la mateixa proporció i cada cop li és més difícil comprar el que es produeix, que és la base de la dinàmica de l'economia. Així doncs, tenim un sistema financer amb molts diners i una població amb menys capacitat de compra. L'abundància de diners en el sector financer porta a donar crèdits i hipoteques sense les garanties suficients i quan els treballadors, empobrits, deixen de pagar-les, fan trontollar el sistema financer. 

I com es canvia tot això? Com es refunda el capitalisme? 

Primer de tot, no tinc cap interès a refundar el capitalisme. No oblidem que el que ens ha portat a aquesta situació és un capitalisme totalment basat en l'explotació, injust, depredador de la natura, que condemna a la misèria una gran part de la humanitat... Aleshores, qui és qui vol refundar el capitalisme? Jo no! A més, no s'està refundant el capitalisme, s'està rescatant! I el que és pitjor: els ho deixem fer. Hi ha molta gent que voldrà rescatar-lo... Però els que pretenem tenir una visió més progressista de la societat hauríem d'estar pensant no a refundar el capitalisme sinó a veure com podríem avançar en un procés de canvi de la societat. En això hauríem de posar els nostres esforços. 

Ara s'ha començat exactament a l'inrevés. A mi em sembla molt escandalós que amb les primeres persones que s'hagi reunit el senyor Zapatero abans d'anar a la cimera de Washington hagi estat amb els banquers. Però no han estat els banquers els que han generat aquesta crisi? I ara els ho preguntem a ells? És com preguntar als piròmans què hem de fer per apagar un foc... I estem tan abduïts per aquest sistema que ho hem trobat normal! 

EL NEGOCI DE L'AIGUA EMBOTELLADA: UN SECTOR GENS REGULAT

L'AIGUA EMBOTELLADA, EL GRAN NEGOCI

L'expansió d'aquest negoci exigeix ​​a les grans corporacions de begudes i alimentació (Coca-Cola, Pepsi Cola, Danone, Nestlé ....) tindre cada vegada un major accés als recursos hídrics, impulsant la privatització de cursos d'aigua i aqüífers.

El sector de l'aigua embotellada està creixent molt ràpidament a tot el món, sent el negoci més pròsper actualment, però també és un dels menys regulats, la qual cosa dóna lloc a situacions autènticament escandaloses.

Les xifres del negoci de l'aigua parlen per si soles. En la dècada de 1970, el volum anual d'aigua embotellada que es comercialitzava a tot el món rondava els 1.000 milions de litres. En la següent dècada es dobla el consum, però, és a partir de 1990 quan el creixement ja és exponencial. L'any 2000, les vendes anuals ascendeixen a més de 84.000 milions de dòlars.

L'any 2001, els nord-americans es van gastar 6.880 milions de dòlars i l'any 2006 ja eren 10.980 milions de dòlars, amb un consum de 25.800 milions de litres. Això suposa un creixement anual superior al 9%, segons les dades aportades per Bevarage Màrqueting Corporation i la Internacional BottledWaterAssociaston. La marca Dassain, companyia que pertany al grup Coca-Cola, registra en el segon trimestre de l'any 2006 uns beneficis de 1.840 milions de dòlars, un 6,6% més que en el mateix període de l'any anterior.

La moda de l'aigua embotellada és també molt important a Europa. Alemanya consumeix 10.300 milions de litres, França 8.500 milions i Espanya 5.500 milions. Els italians tenien una mitjana de consum, l'any 2006, de 183,6 litres per persona / any i els espanyols de 136,7 litres per persona / any.

Mentre que augmenten els beneficis de les multinacionals de l'aigua embotellada amb una aigua de qualitat qüestionable, una regulació lliure i més eficient dels sistemes municipals permetria posar en execució una distribució d'aigua potable segura per a tota la població del món per una quantitat molt menor que la usada en l'aigua embotellada.

El consum anual d'aigua embotellada arriba als 154.000 milions de litres, l'any 2006, i suposa un augment del 57% respecte a l'any 2001. Això representa una despesa d'uns 100.000 milions de dòlars anuals. El preu mitjà d'un litre d'aigua embotellada és de 0,65 euros.

A l'estat espanyol el litre d'aigua d'aixeta costa, l'any 2004, 0,00096 euros. Com es pot comprovar el negoci és redó. Pel mateix preu d'una ampolla d'aigua embotellada es pot proveir amb tres mil litres d'aigua d'aixeta.

Un dels grans problemes és que no hi ha un manteniment adequat de les xarxes de distribució d'aigua potable, ja siguen públiques o privades, el que deteriora moltíssim el servei i la qualitat de l'aigua que ix de l'aixeta. És clar, que no llueix aquest tipus d'inversions al món polític i de pas s'afavoreix la privatització amb el clàssic esquema neoliberal que allò privat és millor que allò públic.

Moltes persones argumenten que l'aigua de les seues ciutats i els seus pobles sobretot en l'arc mediterrani no és bevible. En part tenen raó, TOTS hauríem d'exigir als ajuntaments, governs autonòmics i Estat que es realitzen les inversions necessàries perquè la població faça ús normal de l'aigua d'aixeta i així evitem el malbaratament de l'aigua embotellada.

Mentre que no s'inverteix el necessari en les xarxes d'abastament, es subvenciona amb autoritzacions a baix cost l'explotació de fonts d'aigua per empreses embotelladores privades, que obtenen uns beneficis fabulosos.

ELS CAPITALISTES ES FORREN PROVOCANT LA FAM

Tan obsessionats estem amb el deute sobirà, la crisi de l'euro i la recessió de la rajola, que ens hem oblidat dels que estan molt pitjor que nosaltres i més lluny que els nostres veïns que pateixen: els mil milions de persones que cada dia es giten amb fam.

La fam que afligix al planeta té múltiples causes, des de les sequeres i inundacions causades pel canvi climàtic fins a la indústria dels biocombustibles, que lleva terres i cultius a la producció d'aliments per a omplir els depòsits dels grans tot terrenys del món ric. 
Però pocs saben que un dels principals motius d'eixe patiment mundial –i que cinc milions de xiquets moren per malnutrició cada any en el Tercer Món– és l'enginyeria financera amb què els taurons de Wall Street van transformar els mercats de futurs de les matèries primeres en una ruleta borsària, amb la que seguir enriquint-se, després de la punxada de la bambolla de les puntcom en 2000-2001.

MUERTE A LOS SINDICATOS

Nueva moda. Rajar de los sindicalistas. Algo fácil y barato, por cierto. Lo llevan en la solapa ciertos políticos, lanzando mensajes subliminales sobre su actual falta de utilidad para los trabajadores, politización, corrupción, derroche económico. Resulta curioso: Los mismos que alientan al escarnio público, suelen lanzar piedras cargadas por sus propias mezquindades.

Además, la destrucción del sindicalismo hace mucho más fácil la labor de los gobernantes, sin movilizaciones ni huelgas, especialmente la de quienes dirigen tras la cortina. Qué bien estaríamos si no existieran los sindicatos, piensan algunos.

El problema es que esa frase por la que suspiran los gobernantes "Qué bien estaríamos sin sindicatos" empieza a calar entre la gente de a pie, con un discurso cargado de improperios, gritos, oportunismo, mala leche y, sobre todo, un enorme vacío de argumentos que se resume en: "Para lo que hacen, mejor que no hagan nada", "Por mi los echaba a todos y los ponía a trabajar", "Están vendidos, no se mueven, no están con los trabajadores". Luego terminan reservándote para el final el placer de oír la raída historia de: "Conozco a uno que está de liberado sindical.".

Confesar ser liberado sindical, en estos tiempos que corren, es un auténtico pecado capital. Mejor inventar cualquier otra cosa antes de que te descubran. Te pueden acechar en cualquier esquina, a cualquier hora: sacando dinero, haciendo la compra, recogiendo a tus hijos en el colegio. Cualquier lugar y excusa es buena, para utilizar como insulto la palabra "sindicalista".

Se puede ser banquero chupasangre, se puede ser político en cualquiera de sus muchos cargos (concejal, alcalde, o delegado provincial.) y trincar todo lo que se quiera, aceptar sobornos y trajes, realizar chantajes, revender terrenos públicos, recortarle el sueldo a los trabajadores o directamente despedirlos sin indemnización. Se puede, incluso, aumentar el recibo de la luz a los pensionistas hasta asfixiarlos, o salir en fotos besando niños y ancianos mientras los colegios y asilos se caen a trozos, cobrar dos o tres sueldos en tres cargos diferentes, declarar a hacienda que se está arruinado mientras se cobra de mil chanchullos distintos, para que su hijo obtenga la beca que le permita comprarse una moto a costa del Estado.

En este maldito país se puede ser lo que se quiera, pero no sindicalista.

Nadie se acuerda ya de la última huelga, aquella en que nadie de la empresa fue, excepto los dos afiliados que perdieron el sueldo de aquel día, para que luego se firmara un acuerdo que les subió el sueldo a todos. Incluso a aquellos que escupieron sobre la huelga.

O de Luís, ese hombre que estuvo 30 años cotizando, y que gracias a la pre-jubilación que se consiguió en su momento, puede ahora, con 60 años y despedido de su puesto, tirar para adelante sin necesidad de buscar un trabajo que nadie le ofrecería.

Recuerden también a Marta, la chica de 23 años que estuvo aguantando un jefe miserable con aliento a coñac, que le obligaba a hacer más horas extras para tener un momento de intimidad donde poder acosarla mientras le recordaba cuándo le vencía el contrato. Hasta que su mejor amiga la llevó al sindicato y, gracias a una liberada sindical, ahora el tipo ha tenido que indemnizarla hasta por respirar.

PER LA PAU I LA SOLIDARITAT: EL MODEL DE COOPERACIÓ PER A ESQUERRA UNIDA

EUPV concep la cooperació solidària com l’acció conjunta d’organitzacions i moviments del sud i del nord per a la transformació de les injustes estructures polítiques, socials i econòmiques causants de les desigualtats entre països explotats i explotadors i el seu efecte principal, la pobresa. 
En conseqüència, s’oposa a tota forma d’instrumentalització interessada d’aquesta i, especialment, a la seua militarització, i denuncia el discurs dels exèrcits com a “ONG humanitàries” i la creixent presència de forces militars i policials sota la imatge de la solidaritat i la cooperació en un nombre de països cada vegada major.

Amb aquesta perspectiva, la política d’EUPV en aquest àmbit estarà fonamentada en els principis de:

• Internacionalisme, entés com a solidaritat i cooperació entre pobles que no espera retorns en forma de beneficis financers o comercials, preses de posició estratègiques de caràcter empresarial o consecució de xarxes clientelars.
• Associació, és a dir, coresponsabilitat a llarg termini, visió estructural transformadora i codecisió basada en unes relacions horitzontals i transparents entre actors del nord i el sud.
• Coherència, des de la integralitat i indivisibilitat dels drets humans individuals i col·lectius, que exigeixen un esforç d’adequació entre els objectius i els mitjans de cohesió i complementarietat de totes les polítiques públiques i privades relacionades amb l’objectiu d’aconseguir la justícia social en el món.
• Participació, la qual cosa implica una aposta inequívoca pel diàleg i consens social en la definició de les nostres polítiques, per la transparència, publicitat, objectivitat i lliure concurrència en l’adjudicació de contractes i subvencions, per la rendició de comptes que aporte una informació veraç i motivadora del que realitza i els seus resultats i, finalment, per la creativitat dels moviments socials a l’hora de triar els seus propis camins originals cap al desenvolupament.

EL CAPITALISMO CONTRA EL ESTADO

José Francisco Bellod Redondo doctor en Economía

Grupo de Investigación “Economía, Territorio y Medio Ambiente” de la UPCT

jfbellod.blogspot.com

“Si le das más poder al poder, más duro te van a venir a coger”.

Molotov

La intensa y duradera crisis económica iniciada con la implosión de la burbuja inmobiliaria en 2007 (crisis “subprime”, quiebra de Lehman Brothers…) ha devenido en un duro proceso de deconstrucción del Estado de Bienestar. Tras unos primeros momentos en los que cundió el pánico entre la burguesía, cuando los dirigentes políticos y empresariales reaccionan solicitando medidas excepcionales contrarias a la ortodoxia neoliberal (recuerden al presidente G. W. Bush solicitando “un paréntesis en la economía de mercado... para salvar la economía de mercado) y una mayor intervención estatal de orientación keynesiana, subvenciones multimillonarias a empresas e incluso nacionalización (temporal) de bancos e industrias; el capital retoma la iniciativa y hoy se encuentra a la ofensiva, dictando duros planes de ajuste a los otrora avanzados países europeos que se jactaban de gozar de altas tasas de crecimiento económico y protección social.

El consenso liberal – socialdemócrata forjado tras la II Guerra Mundial, ante el descrédito de un derecha que se había plegado a las exigencias de los partidos fascistas y con la presión de la entonces pujante economía soviética; se asentaba sobre bases keynesianas. Ese consenso (amplias libertades + amplias prestaciones sociales) ha hecho aguas ante la incapacidad del capitalismo de generar riqueza suficiente para mantener las conquistas sociales prometidas a los trabajadores a la vez que se mantenía una elevada tasa de rentabilidad el capital. Y frente a la reacción popular ante la pérdida de derechos sociales el sistema, ahora nuevamente crecido, reacciona recortando libertades con ingerencias neo – coloniales sobre las legislaciones e incluso sobre las Constituciones de los países europeos.

Sucede que, una vez más, se ha verificado la tendencia a la desaceleración del crecimiento capitalista a la que Marx hizo referencia reiteradamente en su obra. El mito de la “mano invisible” popularizado por Adam Smith según el cual el sistema de mercado, mediante la libre (descoordinada) actuación de los agentes individuales, guiados por su propio interés (codicia), conduce al mejor de los mundos (prosperidad para todos), ha hecho aguas nuevamente.

LA PARADOXA DEL VALOR I EL FETITXISME DE LA MERCADERIA

La paradoxa del valor (o paradoxa del diamant i l'aigua) és una paradoxa dins de l'economia clàssica sobre el valor econòmic que expressa que, encara que l'aigua és més útil que els diamants, aquests tenen un preu més alt en el mercat. 

Adam Smith esmenta la paradoxa en La riquesa de les nacions. Smith no va ser el primer a notar la paradoxa. Nicolau Copèrnic, John Locke, John Law i altres havien intentat explicar la disparitat en el valor entre l'aigua i els diamants. La teoria de la utilitat marginal, un esforç per resoldre aquesta paradoxa, va provocar el naixement de l'economia neoclàssica i defensa que no és la demanda d'un bé el que determina el seu preu, sinó la seua utilitat marginal.

Es pensa generalment que Smith va ser incapaç de resoldre la paradoxa. Smith esmenta d'aquesta manera la paradoxa:

"Res és més útil que l'aigua, però aquesta no comprarà res, res de valor pot ser intercanviat per ella. Un diamant, per contra, té escàs valor d'ús, però una gran quantitat d'altres béns poden ser freqüentment intercanviats per aquest."

Solució marxista segons la teoria clàssica del valor-treball

Segons la teoria del valor-treball sintetitzada per Marx, la quantitat de valor d'una mercaderia és el treball socialment necessari per a la seua producció que no està determinat en l'absolut pel valor d'ús, o siga, per l'ús concret que es dóna posteriorment a aquesta mercaderia, és a dir, la necessitat concreta que satisfaça. 

Per tant, el valor de l'aigua és usualment menor que el d'un diamant perquè el treball socialment necessari per a aconseguir un diamant és més gran que el necessari per proveir-se d'aigua i això és independent de que l'aigua siga usada per a satisfer una funció vital i el diamant no. 

Està clar que en situacions d'escassetat el valor és més gran perquè les condicions d'escassetat impliquen un augment del treball socialment necessari per a adquirir o produir una mercaderia, així precisament l'escassetat dels diamants implica molta més faena per a aconseguir-los i per això són tan valuosos, i de la mateixa manera això explica que en zones desèrtiques que es requereix més treball per a aconseguir-la, l'aigua siga també molt més valuosa que en zones no desèrtiques.

Des del punt de vista de Marx, la paradoxa del valor, o paradoxa de l'aigua i el diamant, és només un exemple de l'error teòric en què incorrien els economistes clàssics com Smith en confondre i barrejar el valor amb el valor d'ús i un exemple del fetitxisme de la mercaderia en què incorren aquests economistes en intentar deduir de la naturalesa el valor.

"Fins a quin punt una part dels economistes es deixa enlluernar pel fetitxisme adherit al món de les mercaderies, o per l'aparença objectiva de les determinacions socials del treball, ens ho mostra, entre altres coses, la tediosa i insulsa controvèrsia entorn del paper que exerciria la naturalesa en la formació del valor de canvi. Com el valor de canvi és una determinada manera social d'expressar el treball emprat en una cosa, no pot contindre més matèria natural que, per exemple, el curs canviari."

Marx, El capital

URBANITZACIÓ I DESTRUCCIÓ

"Anar pel camp, avui, és com passar 
per un vell barri en demolició " 
Guido Cerronetti, El Silenci del Cos

Primer de tot vull fer un incís respecte a l'expressió "urbanisme sostenible", que els polítics de "l esquerra" han sostret del llenguatge ecologista per qualificar així un creixement urbà menys destructiu a curt termini i més rendible a llarg. El terme s'aplicava al funcionament d'un sistema en circuit tancat, generant la seva pròpia energia i eliminant els seus propis residus, fets incompatibles amb l'expansió inherent al capitalisme, basada en l'especialització de les activitats i la deslocalització productiva. Els projectes alternatius d'aquesta "esquerra" pintada de verd, ni pretenen limitar el frenesí de l'economia, ni qüestionen el sistema capitalista i la seua sagrada idea de progrés. A més, resulta més que evident el fet que no existeix un model capitalista que se sostinga. Parlar de sostenibilitat sota aquestes condicions és una estupidesa, o pitjor, un engany, ja que no existeix un capitalisme "net", capaç de menjar-se les seues immundícies.

11 MILIONS DE PERSONES CONTROLEN 43 BILIONS DE DÒLARS, EQUIVALENT A 2/3 DEL PIB MUNDIAL

PER UN CURRÍCULUM ALTERNATIU PER A TOTS I TOTES

EUPV considera que és necessari un ampli debat social sobre els continguts escolars ─què s’ha d’estudiar en els centres educatius?─, sobre les metodologies ─com s’ha de posar a l’alumne en contacte amb el saber?─, sobre els materials que s’empren ─només llibres de text o ordinadors?─, i sobre les formes d’avaluar a l’alumnat, al professorat i als responsables polítics.

EUPV considera que continuem patint sistemes educatius fortament academicistes en el fons i rutinaris en la forma que devaluen la dimensió intel·lectual de l’ensenyament. En tots els trams del sistema educatiu les rutines ho inunden tot, no quedant a penes temps per a una reflexió seriosa i profunda sobre la selecció del coneixement rellevant, per al contrast d’informacions, per a l’establiment de relacions, per a l’anàlisi de les contradiccions que subjauen en tota afirmació, notícia o llei científica. En suma, a penes hi ha moments per a l’activitat intel·lectual pròpiament dita. En les escoles, instituts i universitats es continua instruint, ensinistrant, adoctrinant. Continuem considerant als/a les alumnes com a caixes buides que cal omplir sense aprofitar tota la càrrega vivencial que aporten amb la seua sola presència. Ens fem així còmplices, més o menys inconscientment, del sistema neoliberal que busca formar treballadors submisos, consumidors expectants i ciutadans passius, que mai qüestionen l’ordre social establit.

Un currículum, entés com el conjunt de disciplines i matèries que s’han d’aprendre sense cap connexió entre si i amb la realitat, es converteix en un currículum erudit i enciclopèdic, incapaç de donar respostes als problemes que tenen els alumnes en la societat actual i menys als problemes que planteja la societat de l’era planetària.

Des de la perspectiva d’aquest currículum és impossible donar resposta a la diversitat i a la diferència perquè és incapaç de comprendre aquesta diferència dins de si mateix. Manejar un currículum excessivament academicista, amb el qual només puguen identificar-se les classes mitjanes, condueix a un fort increment del “fracàs escolar” i contribueix a una selecció de l’alumnat totalment injusta, que reprodueix les injustícies socials i manté les desigualtats.

Així, els programes educatius s’organitzen en disciplines carregades de coneixements obsolets, les exigències homogènies són les mateixes per a tots/es sense tenir en compte les diferents capacitats i la història de les persones, no es tenen en compte els sabers i capacitats amb què arriba l’alumne/a, ni els contextos ni les identitats culturals en què es desenvolupa l’aprenentatge. Hi ha cada vegada una major inadequació i distància entre els continguts parcel·lats, separats i compartimentats que es treballen en les escoles i instituts i el món real dels adults, on els problemes són cada vegada més complexos, multidimensionals, pluridisciplinaris, transnacionals i planetaris.

A més, encara vivim un sistema educatiu que utilitza com a principal recurs el llibre de text. La utilització de biblioteques d’aula, de mitjans audiovisuals, d’ordinadors, l’anàlisi dels mitjans de comunicació de masses, la interacció amb el medi socionatural, etc, continuen sent grans reptes de l’actual sistema.

EUPV pensa que els programes educatius han de respondre a les necessitats concretes i adequar-se als contextos en què es desenvolupen. Aquesta flexibilitat ha de permetre’ns donar resposta a les exigències de cada alumne en particular i organitzar els coneixements de manera més pròxima als seus destinataris.

Finalment, EUPV creu que cal eliminar l’avaluació competitiva, meritocràtica i classificadora vigent en l’actual model, que pretén responsabilitzar només a l’alumnat de l’anomenat “fracàs escolar”, sense tenir en compte la gran quantitat de variables que incideixen en el procés educatiu. És aquesta una avaluació pensada per a reproduir les desigualtats socials i no per a superar-les. És la nostra prioritat donar instruments perquè el professorat realitze la seua labor, afavorint el pensament crític que permeta a l’alumnat respondre adequadament els reptes que se li plantegen.

QUÈ AMAGA UNA LLANDA DE TONYINA?

En l'amanida, en un sandvitx, a la truita, a l'empanada, a la pizza... i la llista podria seguir i seguir a gust de cadascú. De quin ingredient estem parlant? De la tonyina, és clar. Però no només de la tonyina clara, o també del bonítol del nord? O de la tonyina tal qual? I és que quan parlem d'aquest apreciat peix no està tot tan "clar". Quina tonyina hi ha a la llanda? Com s'ha peixcat? A on?

I per què la tonyina i no el lluç? O la sardina? Donat l'estat dels nostres oceans, tindríem moltes espècies de peix per a triar. Però la tonyina té alguna cosa especial. Potser siga ja que es pesquen més de quatre milions de tones a l'any al món. Que en la majoria dels casos es pesca amb mètodes poc selectius i que impacten en l'ecosistema marí com la pesca d'encerclament amb FAD (dispositius agregadors de peixos) o el palangre, en les xarxes i hams queden atrapats altres espècies com taurons, tortugues, aus marines o tonyines joves. O també perquè és la font de proteïna i d'ingressos de molts estats costaners.

O, per apropar una mica la lupa, perquè l'estat espanyol lidera la producció, exportació i consum per càpita a nivell europeu de tonyina i és la conserva de peix més consumit al nostre estat.

Per donar una mica de llum en aquest mar de dubtes Greenpeace ha llançat la seua primera Guia de la Tonyina, en què s'avalua la sostenibilitat de 14 marques de tonyina en conserva, tant privades com marques blanques de supermercat.

La Guia de Tonyina s'ha elaborat amb la informació proporcionada per les empreses, la informació pública disponible i la informació recollida sobre els propis productes pel voluntariat de Greenpeace i que les situa en tres rangs de color: roig (insuficient), taronja (ha de millorar), verd (bé):

- Roig: Ortiz, Salica, El Corte Inglés, Albo, Eroski, Conserves Garavilla, Mercadona, Lidl.

- Taronja: Frinsa, Carrefour, Jealsa-Rianxeira, Alcampo, Calvo, Consorcio.

- Verd: cap marca avaluada es troba en aquest rang.

PLANETA TERRA: UN MÓN CORPORATIU

Quines són les companyies més grans del món? 

Quines corporacions les controlen? 

Com es compara el seu poder amb el dels estats?

EL COMERÇ HA DE SER JUST

El comerç just és una forma alternativa de comerciar que té com a objectiu canviar les relacions comercials entre els països rics (els consumidors) i els països empobrits (els productors). La xarxa de comerç just està formada per associacions, ONG, cooperatives, empreses, artesans, etc., i es basa en les normes següents:

• Assegurar als treballadors un sou digne.
• No acceptar ma d'obra infantil.
• Igualtat entre homes i dones.
• Afavorir la realització de projectes de desenvolupament solidari en benefici de la comunitat.
• Ser respectuosos amb el medi ambient.
• No privilegiar els cultius d'exportació en perjudici dels cultius de consum local necessaris per a la població.
• Estructures democràtiques en la presa de decisions i en qualsevol àmbit del tràfic de mercaderies.

Segons arreplega la Viquipèdia, Intermon Oxfam assenyala que per cada paquet de café d'una marca convencional venut a un preu de 1'95€, el seu productor de café a Etiòpia guanya uns 19 cèntims d'euro.

Quan este mateix paquet és de comerç just, el productor guanya 48 cèntims i, a més a més, es beneficia de dividends, primes socials, formació i crèdits.

Un moviment internacional

El comerç just és un moviment internacional que, des de fa més de trenta anys, es planteja un repte difícil: lluitar per una major justícia i igualtat de condicions en el terreny del comerç mundial. Milers d'organitzacions de solidaritat, de cooperació per al desenvolupament, cooperatives i col·lectius de productors han contribuït a teixir en estos anys una amplíssima xarxa d'intercanvi, de suport mutu i de comercialització.

Des de les primeres botigues pioneres de la solidaritat, sorgides en els països del nord d'Europa, fins a les nombroses entitats importadores que hui es coordinen a través de l'EFTA (European Fair Trade Association), la IFAT (International Fair Trade Association) o d'altres associacions internacionals, este moviment s'ha vist en diverses ocasions reconegut i recolzat per diversos organismes internacionals. Cal citar la “resolució sobre la promoció de la justícia i la solidaritat en el comerç Nord-Sud”, aprovada pel Parlament europeu el 1994 o el  més recent Dictamen del Comité Econòmic i Social de la UE. 

Amb tot, el seu reconeixement més gran és representat per les consecucions en el terreny de la sensibilització i de la cooperació i, resultat molt més ambiciós i realment difícil d'aconseguir, per les quotes comercials assolides en els últims anys. L'últim anuari de l'EFTA parla de 3.000 botigues de comerç just consolidades a tota Europa, 45.000 punts de venda i un facturatge calculat en més de 80 milions d'ECU (és una dada de mitjans anys 90). Alguns productes "estrela", com el café, han consolidat quotes de mercat del voltant del 5% en països com Suïssa o Holanda, en una imparable dinàmica de creixement a tot el continent. 

Per què comerç just? 

A pesar que les relacions econòmiques amb el mal anomenat "tercer món" ja no seguisquen les rígides pautes d'espoliació de l'època colonial, la seua realitat està molt lluny de ser un idíl·lic intercanvi igualitari. La divisió internacional del treball segueix fent d'estos països les reserves barates de matèries primeres, els preus de les quals són establits pel "mercat", en este cas un eufemisme per definir els dictàmens de les grans corporacions econòmiques i industrials dels països avançats. 

Encara més: en molts d'estos països, l'herència colonial ha significat la permanència d'una economia quasi exclusivament basada en l'exportació d'un o més productes bàsics, en molts casos productes agrícoles. És el cas de Filipines amb el sucre o d'Uganda amb el café. Això significa, entre altres coses, una dependència absoluta dels preus arbitraris que hem esmentat, la preeminència del monocultiu (amb totes les conseqüències ecològiques i socials que comporta) i la progressiva escassetat d'altres mitjans de subsistència. 

Finalment, els països més rics s'han anat dotant d'eines per protegir les seues exportacions i els seus mercats: els elevats aranzels sobre els productes treballats i les fortes subvencions a  l'exportació de molts dels seus productes agrícoles determinen una espiral cada vegada més gran de desigualtat comercial a escala mundial. S'arriba així a veritables desastres econòmics i socials: el sucre subvencionat europeu envaeix i arruïna el mercat i els cultivadors de Filipines; la dacsa dels Estats Units destrueix el mercat centreamericà. I no són els únics exemples de dúmping, encara que potser són els més emblemàtics. 

Dit siga de passada, el clamorós fracàs de les últimes reunions de l'Organització Mundial del Comerç (OMC) té l'origen en esta situació cada volta més injusta i cada volta més patent i en la negativa de molts països "de segon pla" de seguir arruïnant les seues precàries economies. 

QUI SÓN ELS MERCATS?

No són els mercats financers, sinó la nostra burgesia financera, aliada amb l'europea, qui està controlant les nostres institucions públiques 

Article de Vicenç Navarro.

Quan el Govern de ZP afirmava que havia de dur a terme les polítiques de reducció de drets laborals (com debilitar els convenis col·lectius) i socials (com allargar l'edat de jubilació, congelar les pensions o retallar el gasto públic social) com a conseqüència de la pressió dels mercats financers, estava, en realitat, intentant externalitzar la responsabilitat de desenvolupar unes polítiques altament impopulars. Una cosa pareguda passarà ara amb el Govern de Rajoy. En ambdós casos, els executius ens diuen que no són ells sinó els de fora, és a dir, els mercats, els que manen, mentre que els governs no tenen una altra alternativa que desenvolupar estes polítiques.

Amb l'ajuda dels majors mitjans d'informació i persuasió del país, els governs ens presenten estes polítiques com determinades per forces exteriors sobre les quals tenen poquíssima capacitat d'influència. El gran argument, que justifica estes polítiques, és que són necessàries per a “donar confiança als agents externs: els mercats financers”. En altres paraules, cal reduir el dèficit i el deute públic, i cal reduir els salaris i debilitar els sindicats a fi de calmar els mercats perquè estos presten el seu diners a l'Estat espanyol, permetent-li amb això poder pagar els seus gastos. El problema amb este esquema politicointel·lectual és que cada un dels postulats sobre els quals es basa és erroni, és a dir, les dades empíriques no ho sustenten. Vegem.

L'HERÈNCIA DEL PLANETA

Passat, present i futur dels combustibles fòssils

Les plataformes que permeten l’extracció petroliera offshore posen de manifest la sofisticació a què ha arribat aquesta forma de mineria, però també les dificultats amb què s’enfronta a causa del progressiu esgotament dels jaciments fàcilment accessibles. En la imatge, una plataforma de la companyia BP a Trinitat i Tobago.

L'extracció a gran escala i la combustió dels combustibles fòssils van significar un canvi fonamental en el tipus i intensitat dels usos de l'energia. Aquests compostos (carbó, petroli i gas) comprenen un ampli mostrari de molècules orgàniques, generades després d'un complex i llarg procés. Aquest implica la lentíssima transformació, durant períodes d'entre cent mil a cent milions d'anys, de la matèria orgànica sintetitzada en la biosfera i després acumulada com a detritus animals i vegetals en el fons de conques sedimentàries (llacs, mars i oceans) i que posteriorment, a mesura que anava sent colgada davall successives capes de sediment, va patir l'acció combinada d'altes pressions i de la calor generada per la desintegració dels elements radioactius de l'escorça terrestre. La mare naturalesa ha possibilitat, mitjançant el procés descrit, l'emmagatzemament de l'energia solar en els enllaços químics dels àtoms d'hidrogen i carboni que integren les molècules dels hidrocarburs fòssils.

Durant mil·lennis, els humans han obtingut els aliments, la calor i la potència mecànica necessaris per a la seua supervivència de la radiació solar i de la transformació quasi immediata d'aquesta (fluxos d'aigua i vent), així com de l'energia proporcionada per conversions metabòliques i de la biomassa que ocorrien en qüestió de mesos, uns pocs anys o, com a màxim, unes poques dècades. Al contrari, els combustibles fòssils, amb l'excepció de la torba, són el resultat d'intensos canvis de la biomassa durant lapses geològics. Utilitzant un símil econòmic, podem considerar que les societats premodernes depenien per al seu desenvolupament d'uns ingressos solars, instantanis o mínimament retardats, que es reposaven de manera constant. En canvi, la civilització moderna basa la seua esplendor en l'ús d'una herència solar. Un capital que estem dilapidant a gran velocitat i que, a la fi, tan sols haurà estat aprofitat durant una curta fracció del temps que es va necessitar per a acumular-lo. 

L’explotació a gran escala dels dipòsits de carbó permeté l’arrancada de la civilització industrial. Juntament amb el petroli i el gas natural, el carbó continua essent un combustible d’àmplia utilització, amb els problemes ambientals que això comporta. En la imatge, miners nord-americans en la dècada dels quaranta del segle passat.

LAS 10 MULTINACIONALES MÁS PELIGROSAS DEL MUNDO

Ya no importa donde vivas, es imposible escapar de la globalización.

La única salida, es informarse para poder elegir con conciencia antes de comprar.

Comenzar a cultivar y a fabricar tus alimentos, reducir el consumo de petroleo y sus derivados, reforestar, comprar lo necesario, escuchar tu voz interior en vez de la voz de la publicidad...son pequeños paso para escapar de grandes monstruos.

Y recordar siempre que el poder de elección esta en uno, no les demos el placer de caer en sus zarpas.

1. Chevron

Varias de las grandes compañías petroleras estarian en esta lista, pero Chevron merece un lugar especial. Entre 1972 y 1993, Chevron (en ese entonces Texaco) vertió 18 mil millones de galones de agua tóxica en los bosques tropicales del Ecuador sin ningún tipo de reparación, destruyendo los medios de subsistencia de los agricultores locales y enfermando a las poblaciones indígenas. Chevron también ha contaminado en los EE.UU, en 1998, Richmond(California), demandaron a Chevron por  vertido ilegal sin pasar por tratamientos de aguas residuales, contaminando  los suministros locales de agua, ídem en New Hampshire en 2003.

Chevron fue el responsable de la muerte de varios nigerianos que protestaron en contra de la empresa por su presencia y explotación del delta nigeriano. Chevron pagó a la milicia local, conocida por sus abusos contra los derechos humanos, para aplastar las protestas, e incluso les proporcionó helicópteros y barcos. Los militares abrieron fuego contra los manifestantes, luego quemaron sus aldeas hasta el suelo.

2. De Beers

Esta empresa no escatima en gastos, y financia, apoya y crea autenticas guerrillas y dictaduras del terror para poder seguir obteniendo mediante explotación de niños y adultos, la preciada piedra. En Botswana, a DeBeers se le ha culpado por la "limpieza" de la tierra donde se extraen los diamantes, incluyendo el traslado forzoso de los pueblos indígenas que habían vivido allí durante miles de años. El gobierno supuestamente cortó el suministro de agua, los amenazó, los torturó y  ahorcó públicamente a los resistentes.

No dejemos de lado su nula responsabilidad ambiental, sus nulos derechos laborales, las vidas humanas, y sus campañas rancias y machistas.

3. Phillip Morris

Phillip Morris es el mayor fabricante de cigarrillos de Estados Unidos y del mundo.

Se sabe que causan cáncer en los fumadores, así como defectos de nacimiento en los niños por nacer si la madre fuma durante el embarazo. El humo del cigarrillo contiene 43 carcinógenos conocidos y más de 4.000 sustancias químicas, incluyendo monóxido de carbono, formaldehído, cianuro de hidrógeno amoníaco, la nicotina, y el arsénico. La nicotina, la sustancia química principal psicoactivo en el tabaco, ha demostrado ser una adicción psicológica. Fumar aumenta la presión arterial, afecta el sistema nervioso central y constricción de los vasos sanguíneos. Las colillas de cigarrillos son uno de los principales contaminantes que los fumadores arrojan rutinariamente; lento para degradar. Muchos de estos filtros se abren camino en el suelo o en el agua, donde sus productos químicos se comportan como verdaderas sanguijuelas.

El tabaco no sólo contamina la tierra durante sus extensas hectáreas de monocultivo, las cuales son rociadas a diario de agro tóxicos, su producción industrial contamina (se utilizan enormes cantidades de papel, algodón, cartón, metal, combustibles...), su consumo contamina la atmósfera, daña a su comprador y a los que le rodean. Su colilla tarda años en degradarse proporcionándole al suelo y al agua una cantidad enorme de tóxicos.

4. Coca-Cola

La bebida favorita del mundo o "la leche del capitalismo", acumula demandas y sanciones en diversos países derivados de graves hechos de contaminación, malas prácticas laborales y uso de aguas no autorizados.

En la fase de producción, la compañía utiliza casi tres litros de agua por cada litro de producto terminado. Las aguas desechadas constituyen contaminantes, que la multinacional deposita en lugares protegidos, como ocurrió en Colombia, situación por la cual, fue multada en Agosto pasado, por la Secretaría Distrital del Ambiente, de la Alcaldía Mayoy de Bogotá, al demostrarse que habáin descargado sus desechos en el humedal de Capellania, en la zona de Fontibón.El hecho es considerado atentatorio contra un área de especial importancia y protección ecológica. El proceso por contaminación del Humedal Capellanía tiene su origen en la caducidad del permiso de vertimientos otorgado a la multinacinal por cinco años y la no autorización de la Secretaría de Ambiente para renovar este permiso. Posteriormente, mediante visitas técnicas fue verificado el estado de la red de alcantarillado de Coca Cola y la realización de descargas industriales, evidentemente no autorizadas.

Una situación muy similar ocurrió en la India en el 2005, donde alrededor de mil manifestantes marcharon para pedir que cerrara la planta cercana a Varanasi, ellos tenían la certeza de que todas las comunidades cercanas a plantas embotelladoras de Coca Cola padecen la falta y contaminación de sus suelos y napas freáticas. Análisis toxicológicos registran la presencia de altos porcentajes de pesticidas prohibidos como el DDT y como “buenos vecinos” distribuyeron sus desechos industriales a los campesinos de Mehdigani con el argumento de que servían para “abono” El resultado es que hoy los suelos son estériles.

Y como si fuera poco, la bebida en cuestión, junto con consumir agua en exceso   no aporta ningún elemento nutritivo, al contrario, al contener altas concentraciones de azúcar, es uno de los principales contribuyentes de la obesidad que afecta cada vez en mayor medida a nuestras poblaciones del tercer mundo, generando por otra parte, problemas dentales. Y el efecto de " quitar la sed", lo logra mediante el uso de ácido fosfórico.

¿Sabías que ...

• España es el país europeo que más Coca-Cola consume?
• Otros productos suyos son Fanta, Sprite, Aquarius, Nestea, Minute Maid, Tab, Sonfil, Finley, Nordic Mist o Fruitopia (hay 324 distintos)?
• Una lata de 33 cl. contiene unos 35 gr. de azúcar?
• En 1931 Coca-Cola cambió el traje verde de Papá Noel a rojo para una campaña publicitaria, haciendo juego con su color corporativo?
• Otras universidades en Atlanta, Toronto, California, Irlanda o Berlín ya han expulsado a Coca-Cola de sus Campus?
• Las botellas de plástico de Coca-Cola en España no son de material reciclado, sino de plástico virgen.
• ¿Casualidad que el ex-presidente mejicano Fox sea ex-representante de Coca-Cola? ¿y Adolfo Calero, ex-gerente de Coca-Cola, agente de la CIA y cara pública de la contra nicaragüense? ¿y el embajador de EEUU en la India ? ¿y el magnate golpista Cisneros, en Venezuela ? ¿y el ministro Jorge Presno, de Uruguay?
• Cuenta con delegaciones en más de 200 países, incluyendo paraísos fiscales como Bahrein o las islas Caimán, para evadir impuestos por sus beneficios...
• En el año 2003 obtuvieron unos beneficios de 21.044 millones de dólares (La mitad de los gastos previstos por la ONU para garantizar la educación básica a todos los niños del mundo).
• Impulsa potentes grupos de presión: se opuso al tratado de Kyoto a través de sus lobbys US Council for International Business y la Business Round Table, cambió regulaciones en la UE a través del American Chamber of Comerce , fue fundadora del International Life Science Institute, muy influyente en la FAO y la OMS , etc.
• Contiene productos transgénicos.

La próxima vez que vayas por una bebida, recuerda la contaminación de los humedales, el uso no autorizado de aguas subterráneas, la violencia, que un litro equivale a tres en realidad... tal vez sea mejor una limonada.