QUI SÓN ELS MERCATS?

No són els mercats financers, sinó la nostra burgesia financera, aliada amb l'europea, qui està controlant les nostres institucions públiques 

Article de Vicenç Navarro.

Quan el Govern de ZP afirmava que havia de dur a terme les polítiques de reducció de drets laborals (com debilitar els convenis col·lectius) i socials (com allargar l'edat de jubilació, congelar les pensions o retallar el gasto públic social) com a conseqüència de la pressió dels mercats financers, estava, en realitat, intentant externalitzar la responsabilitat de desenvolupar unes polítiques altament impopulars. Una cosa pareguda passarà ara amb el Govern de Rajoy. En ambdós casos, els executius ens diuen que no són ells sinó els de fora, és a dir, els mercats, els que manen, mentre que els governs no tenen una altra alternativa que desenvolupar estes polítiques.

Amb l'ajuda dels majors mitjans d'informació i persuasió del país, els governs ens presenten estes polítiques com determinades per forces exteriors sobre les quals tenen poquíssima capacitat d'influència. El gran argument, que justifica estes polítiques, és que són necessàries per a “donar confiança als agents externs: els mercats financers”. En altres paraules, cal reduir el dèficit i el deute públic, i cal reduir els salaris i debilitar els sindicats a fi de calmar els mercats perquè estos presten el seu diners a l'Estat espanyol, permetent-li amb això poder pagar els seus gastos. El problema amb este esquema politicointel·lectual és que cada un dels postulats sobre els quals es basa és erroni, és a dir, les dades empíriques no ho sustenten. Vegem.

En primer lloc, no són els mercats financers, sinó principalment els bancs, les companyies d'assegurances i els fons especulatius espanyols (l'eix del que s'anomenava abans la burgesia financera, terme abandonat en el llenguatge politicomediàtic actual per considerar-ho “antiquat”) els que posseeixen quasi la mitat del deute públic espanyol. La majoria de l'altra mitat la posseeixen bancs, companyies d'assegurances i fons especulatius europeus, gran nombre d'ells relacionats amb els mateixos fons espanyols. Només una mínima part la posseeixen entitats financeres estrangeres (és a dir, de fora de la Unió Europea).

Els “mercats financers” són, doncs, les nostres institucions financeres (espanyoles i europees). Utilitze el terme “les nostres” per a indicar la seua identificació politicoterritorial, perquè de nostres –en el sentit de possessió per part de la majoria de la població– tenen poc. Estan controlats per un nombre molt xicotet de persones (els gerents, governadors i accionistes), menys del 0'1% de la població, que es beneficien enormement que l'Estat espanyol haja de pagar fins a un 7% d'interés per a aconseguir diners prestats dels bancs als quals l'Estat ha de pagar, diners que procedeixen dels retalls de gasto públic en pensions, sanitat, educació, escoles d'infància, serveis domiciliaris a les persones amb dependència, entre altres. Les classes populars d'Espanya, que són les més afectades per estos retalls, han d'estrényer-se el cinturó perquè l'Estat puga pagar a la nostra burgesia financera, a la qual, per cert, el nostre Estat ha anat reduint els seus impostos i ajudant-la, prestant-los milions i milions d'euros perquè no col·lapsaren el sistema financer com a resultat de les seues pràctiques especulatives (i molt en particular en el sector immobiliari) a l'esclatar la bambolla de la rajola que ells van crear.

Però, per si no fóra poc, esta burgesia financera, tant espanyola com europea, ha rebut una enorme quantitat de diners del Banc Central Europeu (BCE), que és una institució pública (els seus dirigents són nomenats pels estats de l'Eurozona, inclòs el Govern espanyol), que està en la pràctica controlat per les nostres (espanyoles i europees) institucions financeres. El BCE imprimeix milions i milions d'euros i els dóna (bé, donar, donar, és un dir, encara que els interessos són ridículament baixos) als bancs, els quals, amb estos diners, especulen i compren deute públic a uns interessos desorbitats.

El segon supòsit erroni és assumir que no hi ha una altra alternativa a la dependència que els estats tenen de la banca privada. Això no és cert. L'Estat pot generar recursos a base de, per exemple, incrementar, en compte de baixar, els impostos a la banca, a les rendes del capital i a les rendes superiors. I el BCE, en compte de donar diners a la banca, els podria donar als estats per a comprar el seu deute públic als mateixos interessos que li'ls dóna a la banca. Però no ho fa, amb la qual cosa l'Estat ha de demanar prestat a la banca. Un cercle virtuós per a la banca i desastrós per als estats. Però les coses han empitjorat encara més perquè quan per fi el BCE ha començat a enviar diners als estats comprant el seu deute públic, el BCE (que és el lobby de la banca) ha imposat unes condicions draconianes, que es resumeixen en un atac frontal a les classes populars i al seu Estat del benestar.

No són, doncs, els mercats financers, sinó la nostra burgesia financera, aliada amb la burgesia financera europea, qui està controlant les nostres institucions públiques, les mateixes que ens diuen que no hi ha alternatives. I per al màxim abús, els nostres representants polítics en la seua última reunió a Brussel·les, volen ara assegurar als bancs (per a donar-los, inclús, més confiança) que estos mai, repetisc, mai, perdran diners. És a dir, que els estats els hauran de pagar sempre els diners que suposadament els deuen. I tot això es presenta amb l'argument que no hi ha alternatives.

Però sí que hi ha alternatives. Els estats poden controlar els bancs, en compte de ser al revés, establint, per exemple, bancs públics. I poden canviar al BCE posant-lo al servei de la població i de l'economia productiva, i no al servei de la banca. Que no ho facen es deu, no al poder dels mercats, sinó a l'excessiva influència política i mediàtica de les nostres burgesies financeres.