EL RACÓ, LA SERRANIA I EL CAMP DE TÚRIA: DE CASTELLFABIB A LLÍRIA BAIXANT EL TÚRIA

Castellfabib, el Racó

La Penya "Cortá", Xelva, la Serrania

El principal al·licient d'esta ruta és poder vorejar les riberes del riu Túria en el seu trajecte pels territoris més ignots de les muntanyes valencianes, visitant els xicotets nuclis urbans rurals nascuts a la calor del gran riu valencià. 
En les proximitats del Racó d'Ademús, el Túria ha excavat un canó sobre materials calcaris, a fi de salvar l'important escaló que separa l'elevada depressió de Terol del pròxim litoral valencià. El riu alberga en este tram boscos de ribera que beuen de les seues aigües encara netes d'impureses industrials i urbanes. 

Sense cap dubte és un dels enclavaments millor conservats del País Valencià, amb les majors extensions de pinassa i savinars de totes les comarques centrals i interiors. Més avant, el riu Túria s'entolla en grans trams del seu discórrer amb les aigües regulades pels embassaments, la qual cosa no impedix que oferisca al viatger racons íntims, màgics i replets d'energia pels paisatges inabastables que ho conformen. Llocs ciclopis i espectaculars, resulten ser els trams més encaixats del discórrer de les aigües en paratges com els que seguixen a la paret de l'embassament de Benaixeve. El riu mostra ací un trajecte de bellesa inexplicable que connecta amb la cua del embassament de Loriguilla.

Ruta: De Castellfabib a Llíria, passant per Ademús la Pobla de Sant Miquel, 

Ares dels Oms, Alpont, Titaigües, Toixa, Xelva, Calles, 

Domenyo, Xulilla, Sot de Xera, Xestalgar, Bugarra i Pedralba.

Xelva, la Serrania

PER UNA NOVA POLÍTICA EN MITJANS DE COMUNICACIÓ

El paper determinant dels mitjans de comunicació, sobretot Internet, fa imprescindible l’existència urgent d’un sistema informatiu públic a la xarxa, d’un diari en valencià i d’una televisió i una ràdio vertaderament valencianes i en valencià. Un sistema centrat en la realitat valenciana amb tota la seua complexitat i com un dels elements vertebradors del País Valencià.

Els mitjans de comunicació, si més no els creats per les institucions públiques i els que reben finançament públic, han de fer efectiu l’ús del valencià, la potenciació de la informació i la cultura valenciana en tota la seua programació (ràdio, televisió i xarxa) i difusió (premsa diària, revistes d’informació i especialitzades, còmics, llibres, discos compactes musicals). Al capdavall, en qualsevol societat, les relacions entre els mitjans de comunicació i els processos de formació de la identitat cultural són indestriables.

Resulta vital per a la pervivència del català al País Valencià prestar ajut i promocionar el món editorial, i de manera urgent i necessària, les empreses i els autors i les autores que publiquen en valencià, per tal d’adquirir una autèntica cultura dinàmica i plural. Això suposa aplicar-hi una política de protecció al llibre i als textos literaris, divulgatius o periodístics en valencià, tant en format de paper com en format electrònic i digital, així com afavorir la diversificació d’especialitats i la traducció d’obres o textos d’altres llengües.

SEVERÍ ALBARRACÍN, UN ALTRE LLIRIÀ EN L'OBLIT

"Ensenyeu als vostres descendents en la seua edat primera com cal viure al món; assenyaleu-los els vostres enemics; poseu a les seues mans l'arma que tant vos va costar conquistar per a defensar-vos i veureu entrar al món una generació coneixedora de la seua missió..." 

Per un ensenyament laic, 1908

Estos principis que serien portats a la pràctica pel llirià Severí Albarracín Broseta, mestre de primer ensenyament amb poc més de vint anys, que en el seu periple republicà i federal a València, durant un temps es va encarregar de la instrucció dels xiquets del centre republicà local fins que va ser expulsat.

En aquest punt va iniciar el seu acostament a l'anarquisme, i d'ell es troben dades sobre el període èpic de la primera Internacional i les seues persecucions, sobre la seua amistat amb Bakunin, Kropotkin i Guillaume o sobre la seua participació en la Revolució del Petroli d'Alcoi (la direcció se li va atribuir), però escasses són les referències a la seua tasca com a mestre de la Internacional, més enllà que va defensar un dictamen per crear escoles internacionalistes al congrés de Còrdova de 1873.

Severí Albarracín Broseta (Llíria, País Valencià, 1850 - Barcelona, ​​1878) fou un dirigent anarquista valencià, que treballava com a mestre d'escola. Militant de la FRE de l'AIT, va assistir al 2n congrés de la FRE de l'AIT a Saragossa el 1872, on fou nomenat Membre del Consell Federal (secretari de la comarca del Sud) i, quan el congrés de Còrdova eliminà el Consell Federal, (desembre 1872-gener 1873) fou Designat per formar part de la Comissió de Correspondència i Estadística, a més de secretari de l'Interior.

PLANTA LA TEUA HORTA

La ceba és un dels elements que no deu faltar a l'hort. Aquesta planta bíblica té qualitats interessants que la fan de cultiu obligat tots els anys. Tot i els plors que provoca en tallar-la a la cuina, és molt utilitzada a la nostra taula en fresc, fregida, bullida, torrada o en salmorra, també pot ser guardada per al consum durant bona part de l'any.

Ceba novella

Coneguda des de molt antic, botànicament és una planta bianual, és a dir, el primer any de vida emmagatzema reserves en fulles modificades que formen un bulb, i el segon any les gasta per emetre unes vigoroses tiges florals, anomenades canons.

Nosaltres aprofitarem el primer any, quan podem collir-la tendra, amb el bulb jove, o seca, ja madura per a guardar. Però si volem tindre calçots o llavor, triarem entre les millors cebes guardades i les plantarem al desembre. Així a la primavera tindrem els calçots i a l'estiu, la llavor.

EL FRACÀS DE LA POLÍTICA CULTURAL DE LA GENERALITAT

El fracàs d’aquesta política cultural ha portat a la degradació o liquidació d’experiències públiques culturals com la Mostra del Cinema del Mediterrani, la Filmoteca de la Generalitat Ricardo Muñoz Suay i de les emissores públiques de televisió (Canal 9) i de ràdio (Ràdio 9); la desaparició de les Trobades d’Escriptors de la Mediterrània; la paralització calculada del programa de recerca promogut per la Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana i de la fantasmagòrica Ciutat de les Llengües; i fins i tot l’“eliminació” del circuit de la Generalitat, de les diputacions i de diversos ajuntaments (majoritàriament governats pel PP, tot i que alguns també pel PSOE), al més pur estil maccarthista, dels músics i cantants en valencià, de manera especial els artistes, compositors i compositores del Col·lectiu Ovidi Montllor.

La política cultural del govern valencià ha estat encaminada a la promoció de productes d’oci la majoria dels quals han estat desviats envers la iniciativa privada i el sector del lleure, com ara el fracassat parc temàtic de Terra Mítica a Benidorm o les ajudes explícites a societats anònimes esportives (València CF). Només el Misteri d’Elx (regit per un Patronat Municipal), l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), algunes ofertes museïstiques del govern central (Museu de Belles Arts de València o Museu González Martí); el Museu d’Arqueologia d’Alacant, la Biblioteca de la Generalitat, Sagunt a Escena, el Consell Valencià de Cultura, una xicoteta part del patrimoni historicoartístic castellonenc, la Ciutat de les Arts i les Ciències, el Palau de la Música i potser el Bioparc, els tres instal·lats a la ciutat de València, tenen un relativa acceptació.

La Generalitat subvenciona organismes com ara la denominada “Real Academia de Cultura Valenciana”, un viver d’analfabets de la seua pròpia llengua i cultura, amb aspiracions polítiques, o Lo Rat Penat, societat que promou el conservadorisme cultural i el secessionisme lingüístic.

D’altra banda, la producció audiovisual valenciana és lamentable (mentre el Govern valencià inverteix 3 milions d’euros anuals per a tots els projectes, Andalusia n’inverteix 30 milions en la seua producció autònoma). El doblatge d’audiovisuals en valencià resulta prou limitat en la graella de programació de Canal 9, la qual cosa fa que els estudis de doblatge i sonorització creats amb l’expectativa de RTVV estiguen desapareixent o sobreviuen amb preus de mera subsistència.

Podem ben bé dir que ni la Generalitat Valenciana ni les diputacions ni un gran nombre d’ajuntaments del País Valencià presenten ni apliquen polítiques culturals vertaderament democràtiques, obertes, participatives i sostenibles. És més, moltes d’aquestes institucions promouen la ignorància per a instal·lar-se en una incultura anorreadora i coenta. Ben al contrari, nosaltres considerem la cultura com un element clau en la transformació de la societat valenciana, és un vehicle per a fer-la més justa i solidària.

Quant a la política de patrimoni cultural, el govern autonòmic del PP centra la seua activitat en la rehabilitació d’immobles eclesiàstics, dota pocs fons per a la restauració i s’incompleix sistemàticament la legislació sobre patrimoni.

La política musical tampoc se salva de la pèsima acció de govern del PP, amb un Institut Valencià de la Música sense massa recursos econòmics, un Palau de les Arts Reina Sofia que programa a base de Plácido Domingo i altres figures de la direcció i intèrprets, la qual cosa suposa despeses insostenibles (pura recreació per a elits conformades). Només la intendent del Palau cobra 280.000 euros anuals de salari més despeses, és a dir, un autèntic malbaratament dels diners públics.

En Arts Plàstiques es fomenta l’amiguisme, els fons de l’IVAM dormen en el subterrani de la seu de València i els dos museus més visitats (González Martí i Belles Arts) encara no han estat transferits a la Generalitat.

I en relació amb les arts escèniques, la Llei d’Ordenació del Teatre i la Dansa representa una norma buida i sense contingut, pura fanfàrria. Teatres de la Generalitat compta amb un escàs pressupost per a la producció teatral pública i es practica una política de subvencions selectiva per a neutralitzar totes les propostes artístiques crítiques. El circuit Teatral Valencià té un cost de poc més d’un milió d’euros per a teatre, i la Ciutat de les Arts Escèniques de Sagunt, amb capital públic, està regida per una fundació privada.

Projectes “emblemàtics”, com ara la Ciutat de la Llum a Alacant o la Ciutat de la Pilota no han pogut superar la fase inicial i, a més, l’Estat espanyol no ha tranferit elements vertaderament importants del nostre partrimoni historicoartístic, com ara el Castell de Sagunt o el Museu de Ceràmica González Martí, de València.

A més, institucions com ara la Diputació de València, practica la censura com a mètode per a silenciar la realitat que no agrada a determinades autoritats, com ha succeït amb l’exposició del MuVIM Fragments, organitzada per la Unió de Periodistes Valencians, sobre fotografies de reporters gràfics relacionades amb les principals notícies generades durant el 2009.

PER LA PAU I LA SOLIDARITAT: EL MODEL DE COOPERACIÓ PER A ESQUERRA UNIDA

EUPV concep la cooperació solidària com l’acció conjunta d’organitzacions i moviments del sud i del nord per a la transformació de les injustes estructures polítiques, socials i econòmiques causants de les desigualtats entre països explotats i explotadors i el seu efecte principal, la pobresa. 
En conseqüència, s’oposa a tota forma d’instrumentalització interessada d’aquesta i, especialment, a la seua militarització, i denuncia el discurs dels exèrcits com a “ONG humanitàries” i la creixent presència de forces militars i policials sota la imatge de la solidaritat i la cooperació en un nombre de països cada vegada major.

Amb aquesta perspectiva, la política d’EUPV en aquest àmbit estarà fonamentada en els principis de:

• Internacionalisme, entés com a solidaritat i cooperació entre pobles que no espera retorns en forma de beneficis financers o comercials, preses de posició estratègiques de caràcter empresarial o consecució de xarxes clientelars.
• Associació, és a dir, coresponsabilitat a llarg termini, visió estructural transformadora i codecisió basada en unes relacions horitzontals i transparents entre actors del nord i el sud.
• Coherència, des de la integralitat i indivisibilitat dels drets humans individuals i col·lectius, que exigeixen un esforç d’adequació entre els objectius i els mitjans de cohesió i complementarietat de totes les polítiques públiques i privades relacionades amb l’objectiu d’aconseguir la justícia social en el món.
• Participació, la qual cosa implica una aposta inequívoca pel diàleg i consens social en la definició de les nostres polítiques, per la transparència, publicitat, objectivitat i lliure concurrència en l’adjudicació de contractes i subvencions, per la rendició de comptes que aporte una informació veraç i motivadora del que realitza i els seus resultats i, finalment, per la creativitat dels moviments socials a l’hora de triar els seus propis camins originals cap al desenvolupament.

ESTRATÈGIES PER UNA CULTURA TRANSFORMADORA

Des d'EUPV pensem que calen una sèrie d'estratègies per tal d'aconseguir una cultura transformadora de la societat.


És necessari, per això:

• Afavorir el caràcter públic i col·lectiu de la cultura, i garantir la llibertat d’expressió en qualsevol manifestació cultural i artística.
• Aportar-hi idees i alternatives a les polítiques culturals exercides actualment des de diferents estrats de les administracions públiques (foment de la lectura, suport als artistes alternatius i de menors recursos econòmics, promoció dels audiovisuals en valencià...).
• Intervenir, de manera crítica, en els òrgans institucionals que actuen com a agents de política cultural, com ara la Generalitat valenciana, els ajuntaments, les diputacions, les universitats, les fundacions, entitats culturals i, fins i tot, empreses de cultura privades (editorials, galeristes, companyies dramàtiques, societats musicals, organismes professionals, clubs de pilota, etc.).
• Solidaritat amb la reivindicació dels drets i la dignitat professional i laboral dels agents i actors de la cultura, les arts i el periodisme del País Valencià, sobretot aquells que estan en una situació més precària o que són marginats i ignorats per les institucions.

L’ESQUERRA DAVANT DELS REPTES DE LA COMUNICACIÓ AUDIOVISUAL

Un programa alternatiu d’esquerres ha de tenir un anàlisi alternatiu del que ha suposat l’aparició de la transmissió del senyal de la televisió digitalitzada. Aquesta integració dels ciutadans/es al món digital de forma generalitzada obliga a obrir un debat sobre el dret d’accés de tothom a la societat de la informació.

La política desenvolupada per totes les administracions, sense excepcions, ha estat beneficiar les telecomunicacions sobre l’audiovisual, de tal forma que amb unes bases suposadament tècniques, i autodefinides com a neutrals, s’ha produït una privatització creixent a l’hora d’establir les condicions que marquen la digitalització de les xarxes terrestres i la seua conseqüent liberalització automàtica. D’ací que la dreta i l’extrema dreta tinguen el pràctic monopoli de les concessions atorgades pel Govern central i les CCAA.

Tot aquest procés té com a objectiu la conversió dels ciutadans/es en senzills consumidors, que una vegada han renovat els seus equips, queden presoners d’ofertes obertes o de pagament, però sempre del mateix grup d’empreses, la qual cosa evidencia que la TDT protegeix l’interés privat i no el públic. En definitiva, una evolució des d’una economia fordista, marcada pel consum massiu, a una altra d’oferta conscientment fragmentada per gustos, interessos i capacitats culturals i educatives, però sobretot, a la llarga, pels ingressos.

És per això que és l’exclusió un dels majors riscs, i no sols pel que suposa d’injustícia, sinó per l’atemptat contra la cohesió social i en darrera instància contra l’igualtat d’oportunitats que fonamenta l’existència mateixa de la democràcia.. I per suposat, afecta també, a l’accés als continguts i serveis, elements claus de la formació i la competència en l’Era Digital, que no resol el pluralisme de les veus i expressions possibles a les televisions digitals.

La TDT i les plataformes digitals de pagament tendeixen, de forma clara, a la creació de monopolis o oligopolis privats. El pluralisme es veu així amenaçat, tant com a expressió creativa com a pluralitat ideològica, pels majors grups nacionals i internacionals. En el primer cas, són totes les xicotetes empreses culturals i comunicatives audiovisuals les que es veuen amenaçades, sent el Col·lectiu d’Actors i actrius de Doblatge un exemple d’abandonament. En el segon cas, és la mateixa democràcia la que està en perill, ja que si les xarxes digitals són tan transcendents per al futur, és totalment contradictori deixar les decisions i la veu a uns grups empresarials, on la representació i la legitimitat de la societat és evidentment nul·la.

PEL RECONEIXEMENT I LA FORMACIÓ DEL PROFESSORAT

EUPV, amb l’acord previ amb els representants sindicals del professorat, creu que cal aplicar les mesures següents.

Pel cos únic de professorat

Estatut de la funció pública educativa, acordat amb els sindicats del sector, que establisca el cos únic del professorat per mitjà d’una formació inicial del mateix nivell, regule el seu marc professional i millore les condicions de treball de docents i la resta de professionals de l’àmbit educatiu, amb garanties de finançament.

Millora de les condicions laborals

Cal un suport decidit al professorat, en l’exercici de la seua labor, i un major reconeixement social de la funció docent per mitjà d’un augment significatiu de les seues retribucions professionals. Cal potenciar la motivació del professorat amb millores de les seues condicions laborals: en l’accés a la funció docent, en l’accés a altres cossos docents, en el reconeixement de les tutories i les funcions de coordinació en els centres com a dedicació lectiva, en la reducció de la docència directa al professorat major de 55 anys, sense minva salarial, el gaudi de períodes sabàtics de formació per a tot el professorat, al llarg de la seua vida professional, l’oferta, amb caràcter permanent, de la jubilació voluntària a partir dels 60 anys; regulació de la salut laboral del docent; així com el dret a l’assistència lletrada i assessoria jurídica gratuïta per denúncies derivades de l’exercici de l’activitat professional.

Assegurant la configuració de claustres estables i reduint la inestabilitat del professorat (desplaçats/des, en expectativa, interins/es...). Nova distribució horària, que reculla totes les tasques i funcions que demanda el sistema educatiu. En les plantilles orgàniques, a més de les hores curriculars, es calcularan també les dedicades a tutories, equips educatius, formació, atenció a les famílies, coordinació de curs, nivell i cicle, i totes aquelles amb especial incidència en l’acció directa en l’aula. Equiparació de la reducció horària de la tutoria i la Direcció de Departament. Generalització de tres hores per a les tutories.

Reducció dràstica dels elevats percentatges d’interins, garantint l’estabilitat a les plantilles, frenar la mobilitat del professorat i la situació de precarietat del professorat interí possibilita potenciar grups de treball i projectes de formació de centre o comarcals que hauran de ser reconeguts i incentivats.

Increment de les plantilles de docents i altres professionals per a poder aplicar totes les mesures d’atenció a la diversitat previstes, així com els plans de convivència.

Cal dotar als centres dels recursos materials i personals que estimulen la introducció de propostes didàctiques innovadores i els treballs cooperatius que dinamitzen les estructures organitzatives del centre.

PER LA COOPERACIÓ I LA SOLIDARITAT INTERNACIONALS

EUPV es compromet a lluitar per incrementar fins al 0’7% del PIB, d’immediat, el pressupost destinat a cooperació al desenvolupament, dirigint-lo a lluitar contra la pobresa, afavorint el desenvolupament sostenible i autocentrat, participatiu, social i democràtic dels països empobrits. 

Totes les ajudes han de ser públiques i transparents en la seua adjudicació i seguiment, d’acord amb criteris consensuats amb la Coordinadora Valenciana d’ONGD i seguint amb rigor els criteris internacionalment acceptats sobre el que constitueix l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD) pel Comité d’Ajuda al Desenvolupament (CAD) de l’OCDE; criteris que són sistemàticament vulnerats i interpretats a la baixa pel Ministeri d’Assumptes Exteriors i Cooperació (MAEC) en els seus Plans Anuals de Cooperació Internacional (PACI) i, en especial, per la Generalitat Valenciana en els pressupostos que dirigeix la Direcció General d’Immigració i Cooperació al Desenvolupament, que inclouen partides fora de tot criteri internacionalment assumit i també denunciats per la CONGD-CV i que suposen un incompliment mal encobert del Pacte Valencià contra la Pobresa (PVCP) i el propi objectiu del 0,7% d’AOD, a pesar que en aquest país el 0,7% està establit per la Llei del màxim rang. 

Esquerra Unida del País Valencià sempre estarà en la denúncia del falsejament i incompliment d’aquests objectius vinculants de lluita contra la pobresa i solidaritat amb els països del sud empobrit, i treballarà per un 0,7% “real” i eficient per a la consecució dels Objectius del Mil·lenni (ODM).

En la consecució d’aquesta labor, es realitzaran campanyes de sensibilització social sobre les causes de la desigualtat en el món, sobre l’anul·lació del deute extern i sobre la imposició d’una xicoteta taxa sobre les transaccions financeres que permeta controlar els bruscos moviments especulatius de capitals internacionals, i permeta finançar accions correctores dels desequilibris i perjudicis provocats per l’actuació del capital financer sobre els interessos de la ciutadania mundial. 
S’impulsaran les xarxes de comerç just i es promourà el consum responsable, amb campanyes d’informació i mesures de suport. 
EUPV instarà totes les institucions a mantenir campanyes de pressió política i solidaritat directa amb la lluita per la llibertat dels pobles ocupats, com el palestí, el saharauí, l’iraquià, el txetxé, etc.

VOLEM UNA NOVA EDUCACIÓ INFANTIL I PRIMÀRIA!

EUPV defén el ple reconeixement de l’educació infantil de 0 a 6 anys com una etapa fonamental del procés educatiu, en tant que determinant en el procés de desenvolupament cognitiu del subjecte, així com d’element compensador de les desigualtats de base en l’accés al sistema educatiu i sociocultural.

En l’actualitat, ens trobem davant d’una etapa escindida entre una oferta gratuïta, però fins i tot incompleta, de 3 a 6 anys adscrita als centres de primària i una quasi inexistent oferta pública de 0 a 3. És patent la insuficiència de l’oferta educativa pública en aquest nivell d’ensenyança per a cobrir la demanda existent, així com la manifesta delegació de l’Administració Educativa en altres institucions, cosa que juga en favor del sector privat, que veu d’aquesta manera, com assegurar-se la cantera i el finançament d’aquest àmbit educatiu en aquesta etapa, ja que, el principi de llibertat d’elecció de centre, tan utilitzat per la dreta, només pot aplicar-se per a aquells pares i mares que opten per l’ensenyança privada, donades les insuficiències de l’oferta pública.

En l’educació primària, una vegada generalitzada la seua implantació en tots els centres del País Valencià, l’assignatura pendent és la de la cerca de majors índexs de qualitat (èxit educatiu per a tot l’alumnat) a fi de convertir-se en el necessari referent per a la gran majoria de la societat valenciana i de fer front a l’ofensiva de l’ensenyança privada, que s’ha vist afavorida en aquest nivell, com en el cas de l’educació infantil, per les polítiques dels governs de la dreta, tant per acció (incrementant les transferències de fons públics a l’ensenyança privada i fent-la aparèixer com el referent de la classe mitjana) com per omissió (practicant una política de “laissez faire” que no escomet els canvis i l’espenta que l’ensenyança pública necessitaria per a superar algunes de les seues deficiències i mancances més acusades).

EL BOMBARDEIG NAZI DE 1938 A LA FOIA DE BUNYOL

Un bombardeig 74 anys en l'oblit sobre la Foia de Bunyol.

Un estudi de l'investigador David Mújica posa al descobert les conseqüències i els testimonis de l'atac a Xiva i Bunyol el 1938 per la Legió Còndor.

Refugiats de les FAI en Xiva (1937)

El 2006, 70 anys després de la revolta i el colp d'estat del 18 de juliol de 1936 i el posterior esclat de la Guerra Civil espanyola, en el transcurs d'una conversa vaig escoltar a un historiador comentar que empraven la majoria dels seus esforços a investigar sobre èpoques llunyanes i no prestaven excessiva atenció a successos més propers en el temps, en clara al·lusió a la contesa espanyola. Lamentava la desaparició de documentació a la qual es va prestar poca importància tot i el seu valor, i sobretot, les vivències de molts testimonis d'aquests esdeveniments històrics que, per la seua avançada edat morien sense haver estat consultats.

Una prova palpable d'aquest fet és el bombardeig de Xiva i Bunyol per avions de la Legió Còndor el 3 de desembre de 1938 que, tot i estudis d'experts (David Mújica, José Manuel Alonso Plaça o Joan Carrión) i de relats com els de Joaquín Calvo Diago, pilot de 'Chatos', que aquest dia estava a l'aeròdrom de Xiva i va ser testimoni del pas dels avions, és un dels oblidats de les cròniques de guerra. No apareix en cap dels principals mapes dels bombardejos italians i alemanys al País Valencià i 74 anys després encara segueix llançant dubtes.

Labor investigadora

El bombardeig de Xiva per part de l'aviació alemanya ha estat ignorat per la majoria d'estudiosos de la guerra aèria a Espanya, que no el citen en les seues publicacions. Cal remetre's a publicacions estrangeres per trobar alguna referència. Un altre dels factors a favor del seu oblit és la destrucció, ordenada per Hitler, de gran part dels arxius de la Legió Còndor al final de la II Guerra Mundial, pel que és difícil concretar dades a l'hora de parlar d'aquesta unitat que va recolzar als exèrcits revoltats.

El primer estudi seriós sobre el bombardeig, publicat el 1996 per una revista de difusió comarcal, atribueix la missió a avions Savoia SM-79 Sparviero italians escortats per Messerschmitt BF-109 alemanys, fet que posteriorment es va comprovar incert. Tanmateix, l'informe, qualifica l'acció com a «model dels atacs a poblacions civils durant la guerra d'Espanya, que malgrat la definició d'hipotètics objectius militars, la finalitat última d'aquests atacs és soscavar la moral de la població i sembrar en ella la llavor de la por», una hipòtesi que el temps revela com a encertada.

Cal esperar fins enguany perquè l'especialista en temes bèl·lics relacionats amb Xiva, David Mújica, després de sondejar fonts directes i documentació aconsegueix recrear l'atac aeri contra Xiva en un relat novel·lat publicat en una revista de difusió local.

Bombes sobre Xiva

Xiva

A primers de desembre les operacions bèl·liques a terra estan paralitzades. Fa pocs dies que han finalitzat la batalla de l'Ebre, els republicans es baten en retirada i els colpistes ocupats a definir la seua ofensiva sobre Catalunya i Barcelona. En l'aire, la força aèria es defensa dels bombardejos a Barcelona i al País Valencià per avions italians, la Legió Còndor i hidroavions de la base de Pollença, a Mallorca. Els bàndols contendents estan en període de recuperació de les grans pèrdues de vides humanes i de material bèl·lic, sofrides pels dos.

A l'alba del dia 3 de desembre els Heinkel HE-111 del grup de bombardeig K/88 eixien de l'aeròdrom Sanjurjo (Saragossa) per reunir-se amb els Dornier DO-17 i Heinkel He-45 del grup de reconeixement A/88 destacat a Buñuel (Navarra). Minuts després, a aquesta formació, que superava la trentena d'avions, entre bombarders i de reconeixement, es van unir els Messerschmitt ME-109 del grup de caça J/88 que van eixir de la Sénia (Tarragona) per a efectuar tasques d'escorta.

POLÍTICA MERCADONA

Ens queixem que Espanya estem en crisi, però no ens adonem que comprant als establiments d'aquest superempresari sense escrúpols anomenat Juan Roig estem alimentant la bèstia i fomentant la destrucció del teixit empresarial espanyol. Mercadona, tot i ser una empresa "netament" espanyola i valenciana, no té cap problema a saltar-se als agricultors de la seua terra i importa directament les taronges d'Argentina durant tot l'any, saltant-se la temporada de taronges valencianes.

A més, l'oli d'oliva Hacendado, de molt baixa qualitat, l'envasa Sovena, una companyia situada a Portugal (el principal accionista és Roberto Centeno, casat amb una filla del senyor Roig). Aquest mateix Roberto Centeno ha comprat milers d'hectàrees d'oliveres al Marroc per a Roig, que es preocupa molt pel futur d'Espanya i s'atreveix a pensar de com fer les coses públicament, però no es talla un pèl a l'hora de portar la producció l'oli al Marroc i el seu envasat a Portugal. Una part de l'oli s'importa des de Tunísia. 
La conseqüència és una evident reducció de qualitat per oferir preus baixos. Tal com passa amb el peix o amb la progressiva eliminació de la xarcuteria tradicional de tall al moment per deixar-la només en una xarcuteria de paquet amb un menor cost en tots els sentits. El mateix passa amb la fruita, que es ven a granel i és de molt pitjor qualitat. El mateix passa amb els cereals, fabricats a França.

A Mercadona tampoc li fa fàstics a importar carabasses del Panamà, però potser el cas més paradoxal es dóna en la secció de peixateria. A Vigo, el primer port d'Europa per volum de peix descarregat i que gestiona gairebé la meitat de la pesca a Espanya, el peix que s'ofereix als supermercats Mercadona no és fresc i, per descomptat, no és gallec. En la seua majoria es tracta de peix congelat procedent de l'Àfrica o Amèrica del Sud. El mateix passa amb les clòtxines i les cloïsses, que majoritàriament són importades des de Xile, França o el Marroc.

EL MODEL CULTURAL PER A ESQUERRA UNIDA

Esquerra Unida del País Valencià proposa un model cultural basat, fonamentalment, a fer persones lliures, amb capacitat dels valencians i les valencianes per a exercir el seu poder d’autodeterminació dels fins i l’autogestió dels mitjans de la vida social.

Entenem la cultura com l’art de viure la vida crítica, solidària i apassionadament en llibertat. Fugim d’una cultura paternalista, ostentatòria i d’aparença per a establir la infraestructura i els serveis culturals i administratius, així com els recursos materials, econòmics i humans que facen possible i permeten la promoció d’actes culturals i d’una cultura global, però al mateix temps arrelada al medi i sostenible.

Així doncs, el nostre objectiu ha de ser el foment de tot tipus d’iniciatives que donen lloc al fet que qualsevol ciutadà i ciutadana, qualsevol col·lectiu, tinga la certesa i la seguretat que el seu projecte cultural i creatiu serà atés, estudiat i, si s’escau, pres en consideració.

Hem de tenir en compte que el mercat cultural del País Valencià no és un fet homogeni, sinó que gaudim ara mateix d’una realitat plural i contradictòria dins d’una societat multicultural, multiètnica i multilingüe en què la llengua autòctona, el valencià, constitueix el nucli central de la identitat cultural valenciana i que, per tant, hem de conservar-la, aprendre-la, promoure-la, normalitzar-la i fer-ne un ús social per rescatar-la del deteriorament que ha sofert per culpa de la marginació “oficial” i els intents de substitució que ha sofert durant moltes dècades. Tot això duu inexorablement a una renovació de la situació actual de la cultura del nostre País.

La renovació de la situació actual que patim al País Valencià suposa, no cal dir-ho, el canvi d’estructures, de mètodes i de continguts per mitjà d’una mena de “revolució cultural” que es recolza en el canvi de consciències i d’institucions, una “revolució cultural” adaptada a les noves tecnologies, tant de l’electrònica com de les infraestructures i de la comunicació, conseqüència d’una societat postfordista que aposta per solucions altermundistes. La cultura crítica, assenyala el Manifest Polític d’EUPV, és revolucionària en la mesura que qüestiona i enriqueix la visió que la ciutadania té de la realitat, tot proporcionant-hi idees per a defensar els seus interessos i millorar la seua qualitat de vida. D’aquesta manera, aconseguirem que tothom i cadascun dels ciutadans i ciutadanes del País Valencià puga prendre part en l’elaboració comuna dels fins propis d’un nou projecte de civilització i participar com a subjectes autònoms en l’autogestió social a tots els nivells i a tots els àmbits de l’activitat humana.

TRANSFORMANT EL MODEL FAMILIAR HETEROPATRIARCAL

La convivència de diferents estructures familiars és ja una realitat en una societat en permanent transformació. Durant el segle vint la institució familiar es caracteritza per la diversitat de models familiars. L’avanç de la ciència amb les tècniques de reproducció assistida i l’obertura de l’adopció internacional han donat nous colors a l’estructura familiar. Així, ens trobem amb famílies amb pares heterosexuals, famílies amb pares gais o mares lesbianes, famílies que adopten, famílies amb pares procedents de diferents cultures o races, famílies amb pares divorciats o separats, noves famílies creades després d’anteriors matrimonis, famílies d’acollida, famílies on els iaios fan de pares dels seus néts, famílies on els fills fan de pares dels seus pares, famílies amb fills fruit de la reproducció assistida, famílies monoparentals... És a dir, un conjunt de realitats familiars que han desconstruït el concepte tradicional de família. Actualment, parlar de família implica parlar d’estructures i relacions familiars DIVERSES.

A) Famílies homoparentals

Fins fa ben poc, les parelles de lesbianes, gais i/o bisexuals tenien vetats tota una sèrie de drets com ara accedir a una pensió de viudetat, la cobertura de la seguretat social, el dret de nacionalitat si la parella és estrangera, poder fer la declaració de la renda conjunta, la consideració com a primer familiar en l’obtenció d’una herència, el sistema sanitari o en les assegurances de vida, etc. La major part d’aquests drets legals s’han aconseguit amb l’ampliació del matrimoni per a incloure les parelles del mateix sexe, però la igualtat social dista molt d’haver-se aconseguit.

Les famílies LGTBI són una nova realitat que està canviant la nostra societat. Una nova realitat que encara és atacada per sectors reaccionaris, com la jerarquia eclesiàstica. Perquè les famílies homoparentals puguen ser completament visibles, sense discrimina-cions, sense repressions, sense estigmes, és necessari realitzar una vertadera conscienciació i formació en la diversitat, començant pel sistema educatiu i acabant per campanyes de sensibilització que donen a conèixer nous models familiars. La visibilitat en el nostre cas no és una opció que podem triar o no, és una obligació que hem d’afrontar pel bé d’aquestes famílies. Volem que totes les famílies se senten acompanyades, estar ací si alguna té dificultats per a ajudar a superar-les, i sobretot volem potenciar els models diversos i oberts de família, per a no crear categories que acaben discriminant i invisibilitzant la realitat.

AGRICULTURA MEDIAMBIENTAL: DIRECTA I SABOROSA

Agricultors de Dénia s'han reunit a La Taifa per a apostar pels productes criats més ecològicament, oferits sense intermediaris als consumidors. Més respecte pel medi ambient, més salut i més sabor.

Explotació agrícola ecológica en Dénia, la Marina Alta

Que el menjar sàpia al que ha de saber. I que no supose un luxe de gourmet. És possible i, a més, és, quasi segur la millor manera de portar endavant una agricultura respectuosa amb el medi ambient. Amb aquesta filosofia, agricultors de la comarca de Dénia (la Marina Alta) s'han agrupat al voltant d'aquest nova filosofia i un projecte comú que es pot veure a La Taifa. Com ells diuen, "som agricultors" i l'objectiu últim d'un bon agricultor no pot ser altre que portar el que produeix a la taula d'algú que ho consumisca. Que no és un mer passatemps de hortocultivadors d'oci. "Que siga un vehicle per poder viure de la nostra vocació, oferint directament al consumidor, sense intermediaris, uns productes, sans, locals i de temporada. Sans per la forma de fer-los créixer, locals perquè així s'aprofita la relació i coneixement amb la terra. I de temporada perquè l'hort ofereix, segons l'any, les millors collites d'un o altre producte. La proximitat permet posar el fruit ràpid i fresc.

Ells mateixos són molt clars: "Quan consumim aliments sense verins no només millorem la nostra salut sinó, també, la dels animals, plantes, aigua i terra, i si, a més, han estat cultivats propers a nosaltres, evitem el cost energètic del transport i millorem el paisatge del nostre entorn".

VOLEM UNA NOVA EDUCACIÓ SECUNDÀRIA!

Combatre l’abandó i el fracàs escolar

En l’ensenyança secundària es concentren en aquests moments les mancances més greus del sistema educatiu: l’abandó i el fracàs escolar. Segons l’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (setembre del 2009) el 14% d’espanyols/es entre 14 i 16 anys ni estudiaven ni treballaven, el 5% deixa d’estudiar després de l’ESO i el 20% estaven en desocupació el 2006 (ara amb la crisi serien molts més). 

Al País Valencià, les dades són més preocupants, el 39% d’alumnes al País Valencià no supera l’ESO. L’Enquesta de Població Activa reflecteix que, el 2007, amb estudis d’ESO hi havia el doble de risc de desocupació que amb Educació Superior i un 1,5 més de risc que amb la Secundària postobligatòria (Batxiller i FP); que el 2009 (en el 2n trimestre i en plena crisi), amb l’ESO triplicaven el risc de desocupació respecte als titulats superiors i un 1,6 més de risc que amb Batxillerat; que la taxa de desocupació dels titulats superiors s’ha duplicat i està en el 8%, mentre que s’ha triplicat, un 24%, la que posseeix el graduat en ESO. 
També l’informe “La contribució socioeconòmica de les universitats valencianes” assegura que el 2007 el 20,4% de la població en edat de treballar a Espanya posseïa estudis superiors, mentre que al País Valencià baixava fins al 17,8%. En conclusió: a menor qualificació, major facilitat d’expulsió del mercat de treball amb els seus conseqüents riscos d’exclusió social, marginació, etc.

Per fer front a aquesta situació, és necessari incrementar els diners dedicats a educació i el disseny de polítiques que aposten seriosament per la igualtat d’oportunitats per a tots i totes siga quina siga la seua classe social de procedència.

EUPV es compromet a un treball continuat, compartit amb tota la comunitat educativa (pares i mares, alumnat, sindicats, grups de professionals, organitzacions polítiques, ajuntaments i qualsevol altra persona o grup que se senta concernit) que genere acords sobre finalitats, objectius, estructures, formes d’actuació i necessitats del sistema educatiu valencià. 
EUPV es proposa incloure en la Llei Valenciana de l’Escola Pública i el Seu Finançament les mesures següents:

• El mapa escolar integral del País Valencià (des de l’Escola Infantil fins a la Secundària, passant per l’EPA, les Ensenyances Especials, Cicles Formatius i Programes de Garantia Social).
• L’existència de centres de secundària amb instal·lacions educatives adequades, dignes i suficients.
• L’adscripció de cada un dels centres d’Infantil i Primària a cada un dels centres de Secundària, establint l’itinerari a què té dret preferent cada alumne/a.
• La fixació i reducció de ràtios per grup i per professor, d’acord amb les necessitats educatives.
• L’establiment de plantilles de professorat, tenint en compte les necessitats socials reals.
• Potenciar l’atenció tutorial. Inclusió, en horari lectiu, de les tasques d’acció tutorial amb l’alumnat. Ampliació del temps d’atenció a les famílies.

SOBRE LA SALUT SEXUAL DEL COL·LECTIU LGTBIQ

Com en altres àmbits, també en el de salut, les persones LGTBI ens trobem amb múltiples discriminacions i desigualtats que aprofundeixen les mancances i deficiències del sistema sanitari. Així, per exemple les lesbianes i transsexuals són discriminades pels protocols ginecològics en què no es contempla la diversitat concreta de la seua sexualitat. Per a evitar aquestes situacions de desigualtat és imprescindible construir un sistema sanitari basat en la diversitat de la societat a què ha d’atendre.

Hem de desenvolupar una bona educació sexual sana, plena i sense complexos que no reduesca les pràctiques sexuals a l’ús del preservatiu i que no associe el sexe unilateralment a les MTS. Informar només sobre la SIDA és negatiu, perquè contribueix a reforçar una idea de la sexualitat com quelcom perillós. Però al mateix temps, també s’ha d’informar i formar amb més profunditat sobre les infeccions de transmissió sexual, sobre el VIH-SIDA, però sobretot de la realitat de les persones que han contret qualsevol MTS o VIH.

Per això, la realització de campanyes de prevenció de MTS i VIH és una cosa fonamental, així com campanyes de conscienciació de l’ús del preservatiu i altres barreres de protecció en les relacions sexuals, fent especial insistència en la població amb pràctiques homo-bisexuals. L’homofòbia social i institucional existent és perjudicial i negativa per a la prevenció del VIH. La inexistència de campanyes que aborden la diversitat sexual i l’absència d’intervencions específiques dificulten que els missatges preventius siguen assimilats per aquesta població en no sentir-s’hi identificats. Donada la prevalença del VIH entre els homes que tenen sexe amb homes, la vulnerabilitat social evidencia la urgent necessitat de posar en marxa programes de prevenció del VIH dirigits a aquest col·lectiu.

PER UN CURRÍCULUM ALTERNATIU PER A TOTS I TOTES

EUPV considera que és necessari un ampli debat social sobre els continguts escolars ─què s’ha d’estudiar en els centres educatius?─, sobre les metodologies ─com s’ha de posar a l’alumne en contacte amb el saber?─, sobre els materials que s’empren ─només llibres de text o ordinadors?─, i sobre les formes d’avaluar a l’alumnat, al professorat i als responsables polítics.

EUPV considera que continuem patint sistemes educatius fortament academicistes en el fons i rutinaris en la forma que devaluen la dimensió intel·lectual de l’ensenyament. En tots els trams del sistema educatiu les rutines ho inunden tot, no quedant a penes temps per a una reflexió seriosa i profunda sobre la selecció del coneixement rellevant, per al contrast d’informacions, per a l’establiment de relacions, per a l’anàlisi de les contradiccions que subjauen en tota afirmació, notícia o llei científica. En suma, a penes hi ha moments per a l’activitat intel·lectual pròpiament dita. En les escoles, instituts i universitats es continua instruint, ensinistrant, adoctrinant. Continuem considerant als/a les alumnes com a caixes buides que cal omplir sense aprofitar tota la càrrega vivencial que aporten amb la seua sola presència. Ens fem així còmplices, més o menys inconscientment, del sistema neoliberal que busca formar treballadors submisos, consumidors expectants i ciutadans passius, que mai qüestionen l’ordre social establit.

Un currículum, entés com el conjunt de disciplines i matèries que s’han d’aprendre sense cap connexió entre si i amb la realitat, es converteix en un currículum erudit i enciclopèdic, incapaç de donar respostes als problemes que tenen els alumnes en la societat actual i menys als problemes que planteja la societat de l’era planetària.

Des de la perspectiva d’aquest currículum és impossible donar resposta a la diversitat i a la diferència perquè és incapaç de comprendre aquesta diferència dins de si mateix. Manejar un currículum excessivament academicista, amb el qual només puguen identificar-se les classes mitjanes, condueix a un fort increment del “fracàs escolar” i contribueix a una selecció de l’alumnat totalment injusta, que reprodueix les injustícies socials i manté les desigualtats.

Així, els programes educatius s’organitzen en disciplines carregades de coneixements obsolets, les exigències homogènies són les mateixes per a tots/es sense tenir en compte les diferents capacitats i la història de les persones, no es tenen en compte els sabers i capacitats amb què arriba l’alumne/a, ni els contextos ni les identitats culturals en què es desenvolupa l’aprenentatge. Hi ha cada vegada una major inadequació i distància entre els continguts parcel·lats, separats i compartimentats que es treballen en les escoles i instituts i el món real dels adults, on els problemes són cada vegada més complexos, multidimensionals, pluridisciplinaris, transnacionals i planetaris.

A més, encara vivim un sistema educatiu que utilitza com a principal recurs el llibre de text. La utilització de biblioteques d’aula, de mitjans audiovisuals, d’ordinadors, l’anàlisi dels mitjans de comunicació de masses, la interacció amb el medi socionatural, etc, continuen sent grans reptes de l’actual sistema.

EUPV pensa que els programes educatius han de respondre a les necessitats concretes i adequar-se als contextos en què es desenvolupen. Aquesta flexibilitat ha de permetre’ns donar resposta a les exigències de cada alumne en particular i organitzar els coneixements de manera més pròxima als seus destinataris.

Finalment, EUPV creu que cal eliminar l’avaluació competitiva, meritocràtica i classificadora vigent en l’actual model, que pretén responsabilitzar només a l’alumnat de l’anomenat “fracàs escolar”, sense tenir en compte la gran quantitat de variables que incideixen en el procés educatiu. És aquesta una avaluació pensada per a reproduir les desigualtats socials i no per a superar-les. És la nostra prioritat donar instruments perquè el professorat realitze la seua labor, afavorint el pensament crític que permeta a l’alumnat respondre adequadament els reptes que se li plantegen.

JOVENTUT, OCI I ESPORT

Els i les joves valencians posseeixen poques alternatives d’oci i esport. Sense cap dubte el baix lloc de l’índex estatal autonòmic d’oferta cultural que ocupa el nostre país és un clar indicador del desert cultural existent.

L’important, per tant, en el cas del País Valencià no és només progressar en una oferta alternativa d’oci, cultura i esport per a les persones joves, sinó fer-ho, a més, abandonant tot discurs de criminalització de la joventut, cedint-li espais públics i respectant la seua ocupació coresponsable i respectuosa amb ella.

No podem oblidar que com a joves valencians i valencianes som hereus d’una cultura pròpia i plural, contínuament amenaçada per l’acció política d’una Generalitat que mai no ha apostat vertaderament per ella i que, en els últims anys, ha caigut per complet en un fals secessionisme lingüístic construït únicament com a interés partidista.

La cultura valenciana està, sens dubte, més amenaçada del que podríem esperar en una democràcia, però les últimes retallades denunciades per Escola Valenciana (amb més de 60.000 alumnes sense educació en la seua pròpia llengua) mostren com els últims passos d’una estratègia planificada d’extermini de la nostra cultura continuen donant-se, fins a convertir-la en una llengua de segona. La nostra identitat cultural és valenciana, parlem valencià-català i som conscients de pertànyer a una cultura que transcendeix les fronteres del nostre País. Creiem en la riquesa d’un model cultural que respecte, potencie i integre el valencià al mateix nivell que el castellà. Critiquem qualsevol tipus de monolingüisme i qualsevol bilingüisme dissenyat com a excusa per als monolingües. Rebutgem l’ús polític de la nostra cultura com a arma llancívola que amague altres greus problemes de la nostra societat. Però som i serem defensors plens de la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra història. Mai amb afany d’exclusió però tampoc disposats a ser exclosos.

La cultura, a més, esdevé una de les principals bases per a afavorir una societat que estiga més basada en la igualtat d’oportunitats. L’oci, la cultura, l’esport, la convivència, el gaudi ecològic del nostre medi… són activitats i oportunitats que mai no han de regir-se per criteris comercials. Defenem el programari lliure i creiem en el lliure intercanvi cultural en la xarxa, hem de donar suport a totes les experiències de llibertat cultural que ens arriben i hem de rebutjar les subvencions a productes culturals que no es comercialitzen sota el principi del Creative Commons.