COM MUNYIR UN HOME SENSE QUE SE N'ADONE

Metàfores hi ha moltes, des de les imatges inicials de la magistral pel·licula Novecento on un crepuscular Burt Lancaster  se n’adona de la inevitabilitat de la seua fi quan la criadeta li espeta que no es pot munyir un bou fins  el maquinari de Màtrix que empra les conexions psinàtiques dels humans per extraure electricitat.  Nosaltres serem molt més trivials, qüotidians en diríem, per demostrar la nostra tesi que equipara l’home amb la vaca lletera.  Abans de res, i per  esclarir els nostres lectors què és o què s’entèn per allò de ser un home m’agradaria pendre les paraules del Doctor James Hollis que ho deixa ben clar: “Quan parle a grups de dones, suggereïsc a les dones que miren els homes d’aquesta manera: si a elles els furtaren la seua xarxa íntima d’amigues, aqueixes amb les quals comparteixen el seu viatge personal,  arrencaren la seua capacitat instintiva per a guiar-se pel món, s’adonaren que estan quasi  complentament sols al món,  i entengueren que només se les  definirà per estàndards de productivitat alienes a elles, només així aleshores podran copsar quin és l’estat interior dels homes”.  És a dir, un home és com una vaca lletera. Des de  ben xicotet et repiquen amb la idea de què hi ha que treballar i donar gràcies, i compte treballar dignifica l’home sempre i quan siga un treball que responga salarialment i emocionalment a les expectatives del treballador,  sinó és la primera màniga que t’enganxen a la mamella. Desprès s’obliden d’avisar-te que el principal perill dels homes són els bancs i que només una persona que pateisca d´alguna malaltia del cap se’n refiaria i vas i  comences a domiciliar rebuts, a donar-los els teus diners perquè te’ls guarden i si estàs mal de bo fins i tot els demanes una hipoteca, i així tenim la segona màniga per extraure’ t un poc més de lleteta.  I per si fora poc, se’ls oblida de comunicar-te que el millor menjar és aquell que tu mateix pot plantar-te, que no necessites la majoria de coses que tens per poder viure sinó que són excuses perquè el sistema puga continuar explotant-te com si fores part del ramat que veu passar el temps tancat al corral. 

ELS NADALS FESTA PAGANA

Com moltes altres festes del calendari, el Nadal té les seves arrels remotes en celebracions anteriors al cristianisme. La commemoració del 25 de desembre com a data del naixement de Jesús té un caire simbòlic. Parteix de la constatació, des de temps remots, del fet que aquestes nits de començaments d’hivern són les més llargues de l’any i que, a partir d’aquesta data, les hores de llum comencen a augmentar. Nadal és, doncs, la festa del naixement del sol, del triomf de la llum sobre la foscor, un simbolisme ancestral que és prou present en la litúrgia i la tradició nadalenca.

Els primers cristians van dubtar sobre quin dia commemorar el naixement de Jesús; durant un temps se celebrà el 6 de gener. El Natalis Solis Invicti romà, que el cristianisme converteix en el Natalis Domini Jesu Christi, al segle IV, se celebra encara avui el 25 de desembre.

Cal tenir en compte aquest caire commemoratiu per entendre que, des d’un primer moment, la celebració tradicional del Nadal incorpora molts components pagans. Les demostracions d’alegria, les reunions i àpats col·lectius, els excessos en el menjar i el beure, l’ostentació, els regals, connecten –sinó en el fons que els justifica, en les formes de celebració– amb les saturnals romanes, les festes de desembre de disbauxa en els orígens del carnestoltes.

En els primers temps de celebració, sant Pacià, bisbe de Barcelona, condemnava les gresques d’homes embanyats com cérvols, disfressats amb pells de boc i amb les cares emmascarades perseguint les dones. L’Església blasmava les orgies saturnals i els cultes solsticials sense aconseguir-ne la substitució per la celebració del Nadal de Jesús. Sant Agustí exhortava els cristians a celebrar culte «no pas al Sol sinó al Creador del sol» i, a finals del segle VI, Gregori I optava per una estratègia integradora dels ritus pagans en el culte cristià.

Molts segles després, els rastres de la celebració ancestral de la festa continuen presents en l’actualitat. En són exemples el tió, les il·luminacions, els personatges fantàstics vinculats a la natura o els elements decoratius, com el Pare Noël o l’arbre de Nadal, aquests procedents d’altres tradicions.

Paradoxalment, després de més de mil sis-cents anys de celebració cristiana, la societat de consum ha reaprofitat els components més pagans de la festa: l’abundància en el menjar i el beure, la generositat exagerada, la malversació de recursos, tenen més a veure amb les festes d’hivern i el carnaval, amb el canvi de papers i de posició social, amb l’aparença de riquesa.

La nostra societat ha identificat consum i festes nadalenques, fins al punt que l’adquisició de productes innecessaris ha esdevingut costum –amb l’afegit d’algunes curioses neotradicions– i les pràctiques relacionades amb el simbolisme del moment, com les il·luminacions, s’han reorientat a potenciar l’activitat comercial.

Els valors més positius de la festa –retrobament familiar, generositat amb els altres, desitjos de convivència pacífica entre els persones i el pobles– han estat canalitzats oportunament mitjançant iniciatives solidàries, actuant moltes vegades com a mecanisme de compensació moral d’una malversació que no qüestiona en absolut el model consumista.

I tot plegat comporta una homogeneïtzació de la festa, que perd particularitats, diferències i riquesa en benefici d’una estètica imposada per l’economia. El Nadal ha estat un excel·lent exemple de l’adaptació a cada realitat local d’un rerefons comú, mostrant la riquesa de la cultura popular. Les figures de pessebre, el repertori musical o les representacions teatrals pròpies de cada cultura –com els nostres Pastorets–, en són exemples.

La festa ha esdevingut avui més pagana que mai. La construcció mítica (lloc de residència, éssers fantàstics que hi col·laboren…) al voltant del personatge sincrètic del Santa Claus, que poua de diverses tradicions, és prou evident. Alimentada per la indústria audiovisual, impregna globalment la festa, obviant les arrels religioses tradicionals, però també qualsevol altre component identitari de la celebració. Per Nadal, neva al tròpic i l’estètica nadalenca dels països on el desembre és estiu no es diferencia dels de l’hemisferi nord. Entre suposadament innocents creences infantils i supersticions d’adults es basteix la nova religió del consum.