PER UNA NOVA POLÍTICA EN MITJANS DE COMUNICACIÓ

El paper determinant dels mitjans de comunicació, sobretot Internet, fa imprescindible l’existència urgent d’un sistema informatiu públic a la xarxa, d’un diari en valencià i d’una televisió i una ràdio vertaderament valencianes i en valencià. Un sistema centrat en la realitat valenciana amb tota la seua complexitat i com un dels elements vertebradors del País Valencià.

Els mitjans de comunicació, si més no els creats per les institucions públiques i els que reben finançament públic, han de fer efectiu l’ús del valencià, la potenciació de la informació i la cultura valenciana en tota la seua programació (ràdio, televisió i xarxa) i difusió (premsa diària, revistes d’informació i especialitzades, còmics, llibres, discos compactes musicals). Al capdavall, en qualsevol societat, les relacions entre els mitjans de comunicació i els processos de formació de la identitat cultural són indestriables.

Resulta vital per a la pervivència del català al País Valencià prestar ajut i promocionar el món editorial, i de manera urgent i necessària, les empreses i els autors i les autores que publiquen en valencià, per tal d’adquirir una autèntica cultura dinàmica i plural. Això suposa aplicar-hi una política de protecció al llibre i als textos literaris, divulgatius o periodístics en valencià, tant en format de paper com en format electrònic i digital, així com afavorir la diversificació d’especialitats i la traducció d’obres o textos d’altres llengües.

EL FRACÀS DE LA POLÍTICA CULTURAL DE LA GENERALITAT

El fracàs d’aquesta política cultural ha portat a la degradació o liquidació d’experiències públiques culturals com la Mostra del Cinema del Mediterrani, la Filmoteca de la Generalitat Ricardo Muñoz Suay i de les emissores públiques de televisió (Canal 9) i de ràdio (Ràdio 9); la desaparició de les Trobades d’Escriptors de la Mediterrània; la paralització calculada del programa de recerca promogut per la Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana i de la fantasmagòrica Ciutat de les Llengües; i fins i tot l’“eliminació” del circuit de la Generalitat, de les diputacions i de diversos ajuntaments (majoritàriament governats pel PP, tot i que alguns també pel PSOE), al més pur estil maccarthista, dels músics i cantants en valencià, de manera especial els artistes, compositors i compositores del Col·lectiu Ovidi Montllor.

La política cultural del govern valencià ha estat encaminada a la promoció de productes d’oci la majoria dels quals han estat desviats envers la iniciativa privada i el sector del lleure, com ara el fracassat parc temàtic de Terra Mítica a Benidorm o les ajudes explícites a societats anònimes esportives (València CF). Només el Misteri d’Elx (regit per un Patronat Municipal), l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), algunes ofertes museïstiques del govern central (Museu de Belles Arts de València o Museu González Martí); el Museu d’Arqueologia d’Alacant, la Biblioteca de la Generalitat, Sagunt a Escena, el Consell Valencià de Cultura, una xicoteta part del patrimoni historicoartístic castellonenc, la Ciutat de les Arts i les Ciències, el Palau de la Música i potser el Bioparc, els tres instal·lats a la ciutat de València, tenen un relativa acceptació.

La Generalitat subvenciona organismes com ara la denominada “Real Academia de Cultura Valenciana”, un viver d’analfabets de la seua pròpia llengua i cultura, amb aspiracions polítiques, o Lo Rat Penat, societat que promou el conservadorisme cultural i el secessionisme lingüístic.

D’altra banda, la producció audiovisual valenciana és lamentable (mentre el Govern valencià inverteix 3 milions d’euros anuals per a tots els projectes, Andalusia n’inverteix 30 milions en la seua producció autònoma). El doblatge d’audiovisuals en valencià resulta prou limitat en la graella de programació de Canal 9, la qual cosa fa que els estudis de doblatge i sonorització creats amb l’expectativa de RTVV estiguen desapareixent o sobreviuen amb preus de mera subsistència.

Podem ben bé dir que ni la Generalitat Valenciana ni les diputacions ni un gran nombre d’ajuntaments del País Valencià presenten ni apliquen polítiques culturals vertaderament democràtiques, obertes, participatives i sostenibles. És més, moltes d’aquestes institucions promouen la ignorància per a instal·lar-se en una incultura anorreadora i coenta. Ben al contrari, nosaltres considerem la cultura com un element clau en la transformació de la societat valenciana, és un vehicle per a fer-la més justa i solidària.

Quant a la política de patrimoni cultural, el govern autonòmic del PP centra la seua activitat en la rehabilitació d’immobles eclesiàstics, dota pocs fons per a la restauració i s’incompleix sistemàticament la legislació sobre patrimoni.

La política musical tampoc se salva de la pèsima acció de govern del PP, amb un Institut Valencià de la Música sense massa recursos econòmics, un Palau de les Arts Reina Sofia que programa a base de Plácido Domingo i altres figures de la direcció i intèrprets, la qual cosa suposa despeses insostenibles (pura recreació per a elits conformades). Només la intendent del Palau cobra 280.000 euros anuals de salari més despeses, és a dir, un autèntic malbaratament dels diners públics.

En Arts Plàstiques es fomenta l’amiguisme, els fons de l’IVAM dormen en el subterrani de la seu de València i els dos museus més visitats (González Martí i Belles Arts) encara no han estat transferits a la Generalitat.

I en relació amb les arts escèniques, la Llei d’Ordenació del Teatre i la Dansa representa una norma buida i sense contingut, pura fanfàrria. Teatres de la Generalitat compta amb un escàs pressupost per a la producció teatral pública i es practica una política de subvencions selectiva per a neutralitzar totes les propostes artístiques crítiques. El circuit Teatral Valencià té un cost de poc més d’un milió d’euros per a teatre, i la Ciutat de les Arts Escèniques de Sagunt, amb capital públic, està regida per una fundació privada.

Projectes “emblemàtics”, com ara la Ciutat de la Llum a Alacant o la Ciutat de la Pilota no han pogut superar la fase inicial i, a més, l’Estat espanyol no ha tranferit elements vertaderament importants del nostre partrimoni historicoartístic, com ara el Castell de Sagunt o el Museu de Ceràmica González Martí, de València.

A més, institucions com ara la Diputació de València, practica la censura com a mètode per a silenciar la realitat que no agrada a determinades autoritats, com ha succeït amb l’exposició del MuVIM Fragments, organitzada per la Unió de Periodistes Valencians, sobre fotografies de reporters gràfics relacionades amb les principals notícies generades durant el 2009.

ESTRATÈGIES PER UNA CULTURA TRANSFORMADORA

Des d'EUPV pensem que calen una sèrie d'estratègies per tal d'aconseguir una cultura transformadora de la societat.


És necessari, per això:

• Afavorir el caràcter públic i col·lectiu de la cultura, i garantir la llibertat d’expressió en qualsevol manifestació cultural i artística.
• Aportar-hi idees i alternatives a les polítiques culturals exercides actualment des de diferents estrats de les administracions públiques (foment de la lectura, suport als artistes alternatius i de menors recursos econòmics, promoció dels audiovisuals en valencià...).
• Intervenir, de manera crítica, en els òrgans institucionals que actuen com a agents de política cultural, com ara la Generalitat valenciana, els ajuntaments, les diputacions, les universitats, les fundacions, entitats culturals i, fins i tot, empreses de cultura privades (editorials, galeristes, companyies dramàtiques, societats musicals, organismes professionals, clubs de pilota, etc.).
• Solidaritat amb la reivindicació dels drets i la dignitat professional i laboral dels agents i actors de la cultura, les arts i el periodisme del País Valencià, sobretot aquells que estan en una situació més precària o que són marginats i ignorats per les institucions.

EL MODEL CULTURAL PER A ESQUERRA UNIDA

Esquerra Unida del País Valencià proposa un model cultural basat, fonamentalment, a fer persones lliures, amb capacitat dels valencians i les valencianes per a exercir el seu poder d’autodeterminació dels fins i l’autogestió dels mitjans de la vida social.

Entenem la cultura com l’art de viure la vida crítica, solidària i apassionadament en llibertat. Fugim d’una cultura paternalista, ostentatòria i d’aparença per a establir la infraestructura i els serveis culturals i administratius, així com els recursos materials, econòmics i humans que facen possible i permeten la promoció d’actes culturals i d’una cultura global, però al mateix temps arrelada al medi i sostenible.

Així doncs, el nostre objectiu ha de ser el foment de tot tipus d’iniciatives que donen lloc al fet que qualsevol ciutadà i ciutadana, qualsevol col·lectiu, tinga la certesa i la seguretat que el seu projecte cultural i creatiu serà atés, estudiat i, si s’escau, pres en consideració.

Hem de tenir en compte que el mercat cultural del País Valencià no és un fet homogeni, sinó que gaudim ara mateix d’una realitat plural i contradictòria dins d’una societat multicultural, multiètnica i multilingüe en què la llengua autòctona, el valencià, constitueix el nucli central de la identitat cultural valenciana i que, per tant, hem de conservar-la, aprendre-la, promoure-la, normalitzar-la i fer-ne un ús social per rescatar-la del deteriorament que ha sofert per culpa de la marginació “oficial” i els intents de substitució que ha sofert durant moltes dècades. Tot això duu inexorablement a una renovació de la situació actual de la cultura del nostre País.

La renovació de la situació actual que patim al País Valencià suposa, no cal dir-ho, el canvi d’estructures, de mètodes i de continguts per mitjà d’una mena de “revolució cultural” que es recolza en el canvi de consciències i d’institucions, una “revolució cultural” adaptada a les noves tecnologies, tant de l’electrònica com de les infraestructures i de la comunicació, conseqüència d’una societat postfordista que aposta per solucions altermundistes. La cultura crítica, assenyala el Manifest Polític d’EUPV, és revolucionària en la mesura que qüestiona i enriqueix la visió que la ciutadania té de la realitat, tot proporcionant-hi idees per a defensar els seus interessos i millorar la seua qualitat de vida. D’aquesta manera, aconseguirem que tothom i cadascun dels ciutadans i ciutadanes del País Valencià puga prendre part en l’elaboració comuna dels fins propis d’un nou projecte de civilització i participar com a subjectes autònoms en l’autogestió social a tots els nivells i a tots els àmbits de l’activitat humana.

¿A QUIÉN LE IMPORTA QUE MUERA UNA LENGUA?

Un centenar de variantes lingüísticas de México sufren alto riesgo de desaparecer

La discriminación del indígena afecta a su identidad

• Cada 15 días muere un idioma en el mundo
• VÍDEO Escucha cómo suena el ayapaneco

“Es hermosa, pero pesada”. Esteban López, a punto de cumplir 81 años, se balancea con lentitud en la hamaca de una casita humilde y pulcra presidida por un altar a la Virgen de Guadalupe. Habla el numte oote, o ayapaneco, que en Ayapa, esta comunidad de Jalpa de Méndez (Tabasco), algunos llaman sencillamente “la lengua” o “la palabra”, pero que cada vez lo es menos. López forma parte de una comunidad indígena a la que se le está muriendo el idioma: quedan entre 15 y 20 hablantes en su poblado, Ayapa, según cálculos del Ayuntamiento. Solo dos, según el informe del Instituto Nacional de Lenguas Indígenas (INALI) y ocho según la Unesco.

Manuel Segovia y su hijo José se propusieron rescatar su idioma. 

Una vez en Jalpa, una localidad calurosa, verde y húmeda dedicada fundamentalmente a la agricultura y con unos 83.000 habitantes, se descubre que la realidad es algo más optimista que el papel, aunque no tanto: la mayoría de los hablantes supera los 60 años y no emplean el idioma de sus padres más que cuando se encuentran por los caminos del pueblo. Sus descendientes, como mucho, entienden “la palabra”. Pero no la usan. “Hermosa, pero pesada”, dice en un español lento y cantarín Esteban López, rodeado de un enjambre de nietos de los que ha perdido la cuenta. Ninguno conoce la lengua del abuelo. No parece importarles mucho. En realidad, parece importarle a poca gente.

Entre sus 112 millones de habitantes, México cuenta con casi siete millones de hablantes de alguna lengua indígena. La mayor parte habita en los Estados de Chiapas y Oaxaca —muchos en zonas rurales, en las ciudades es muy poco habitual escuchar otra lengua que no sea el español— y la mayoría usa el náhuatl, el maya, el mixteco o el zapoteco. Existen otras 22 agrupaciones lingüísticas que no superan los 1.000 hablantes.México es uno de los nueve países con mayor diversidad lingüística del planeta, según el Programa de Revitalización de las Lenguas (Pinali)2008-2012. Unos 3.500 de los 5.000 (o 7.000, según los informes) idiomas que se hablan en todo el mundo se concentran, además, en Papúa Nueva Guinea, Indonesia, Nigeria, India, Camerún, Australia, Zaire y Brasil.

En total, México cuenta con 11 familias lingüísticas, 68 lenguas y 364 variantes dialectales de las que 259 corren peligro de desaparecer. De ellas, 107 están en riesgo alto o muy alto, según el Programa de Revitalización de las Lenguas 2008-2012 del Gobierno de México. El ayapaneco es una de estas hablas en la cuerda floja.

En teoría, las lenguas están protegidas. Pero dicha protección se queda a menudo en papel mojado. La Ley General de Derechos Lingüísticos de los Pueblos Indígenas de 2003, reconoce el “derecho de todo mexicano a comunicarse en la lengua de la que sea hablante” en todos los ámbitos, y garantiza, entre otros derechos, el acceso de los indígenas a la educación obligatoria “bilingüe e intercultural” y la asistencia jurídica con traductores. Muchas organizaciones denuncian el constante incumplimiento de este requisito. Especialmente dramáticos fueron casos como el de Adela Ramírez, presa siete años en Chiapastras pasar por un juicio en el que no contó con ningún intérprete a pesar de no hablar español.

JOVENTUT, OCI I ESPORT

Els i les joves valencians posseeixen poques alternatives d’oci i esport. Sense cap dubte el baix lloc de l’índex estatal autonòmic d’oferta cultural que ocupa el nostre país és un clar indicador del desert cultural existent.

L’important, per tant, en el cas del País Valencià no és només progressar en una oferta alternativa d’oci, cultura i esport per a les persones joves, sinó fer-ho, a més, abandonant tot discurs de criminalització de la joventut, cedint-li espais públics i respectant la seua ocupació coresponsable i respectuosa amb ella.

No podem oblidar que com a joves valencians i valencianes som hereus d’una cultura pròpia i plural, contínuament amenaçada per l’acció política d’una Generalitat que mai no ha apostat vertaderament per ella i que, en els últims anys, ha caigut per complet en un fals secessionisme lingüístic construït únicament com a interés partidista.

La cultura valenciana està, sens dubte, més amenaçada del que podríem esperar en una democràcia, però les últimes retallades denunciades per Escola Valenciana (amb més de 60.000 alumnes sense educació en la seua pròpia llengua) mostren com els últims passos d’una estratègia planificada d’extermini de la nostra cultura continuen donant-se, fins a convertir-la en una llengua de segona. La nostra identitat cultural és valenciana, parlem valencià-català i som conscients de pertànyer a una cultura que transcendeix les fronteres del nostre País. Creiem en la riquesa d’un model cultural que respecte, potencie i integre el valencià al mateix nivell que el castellà. Critiquem qualsevol tipus de monolingüisme i qualsevol bilingüisme dissenyat com a excusa per als monolingües. Rebutgem l’ús polític de la nostra cultura com a arma llancívola que amague altres greus problemes de la nostra societat. Però som i serem defensors plens de la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra història. Mai amb afany d’exclusió però tampoc disposats a ser exclosos.

La cultura, a més, esdevé una de les principals bases per a afavorir una societat que estiga més basada en la igualtat d’oportunitats. L’oci, la cultura, l’esport, la convivència, el gaudi ecològic del nostre medi… són activitats i oportunitats que mai no han de regir-se per criteris comercials. Defenem el programari lliure i creiem en el lliure intercanvi cultural en la xarxa, hem de donar suport a totes les experiències de llibertat cultural que ens arriben i hem de rebutjar les subvencions a productes culturals que no es comercialitzen sota el principi del Creative Commons.

LOIS PEREIRO, POESIA PUNK DE FÚRIA NECESSÀRIA

Podrien triar-me com a epitafi:

"Escopiu damunt quan passeu

per davant del lloc on jo repose

enviant-me un humit missatge

de vida i de fúria necessària".

Lois Pereiro nasqué a Monforte de Lemos, Lugo. Va estudiar a l'escola dels Escolapis i va començar a escriure amb 15 anys. A l'acabar el COU va marxar a Madrid, on va començar Ciències Polítiques i Sociologia. Després d'una estança a Monforte treballant a l'empresa familiar, dedicada al vidre, va tornar a Madrid per estudiar l'anglés, el francés i l'alemany. Allà va fundar la revista Loia juntament amb els escriptors gallecs Antón Patiño i Manuel Rivas i el seu germà Xosé Manuel Pereiro.

CADA 15 DIES MOR UNA LLENGUA AL MÓN

Llengües europees

El 50% de les llengües parlades al món (entre 5.000 i 7.000) es troben en perill de desaparéixer, segons la Unesco, que adverteix que cada 15 dies desapareix una llengua. L'organisme de l'ONU, que cada any publica un atles lingüístic interactiu, ha comptabilitzat la desaparició de 230 llengües des de l'any 1950 i actualment considera amenaçades gairebé 2.500.

L'Índia, els Estats Units, el Brasil, Indonèsia i Mèxic, països amb una gran diversitat lingüística, són alhora els que tenen més llengües en perill. Papua Nova Guinea, el de major diversitat lingüística del món (més de 800 llengües), és també un dels que, proporcionalment, pateix un risc de perdre-les (en 88 casos). La Unesco també destaca que hi ha llengües considerades extintes que són "objecte d'una revitalització activa", com el còrnic (Cornualla) o el sîshëë de Nova Caledònia. "Gràcies a polítiques lingüístiques favorables ha augmentat el nombre de parlants de diverses llengües indígenes. És el cas del aimara central i el quítxua al Perú, del maorí a Nova Zelanda, del guaraní al Paraguai i de diverses altres llengües del Canadà, dels Estats Units i de Mèxic", assenyala l'organisme.

UNA LLENGUA DEL MÓN

Una llengua del món

"I així, quan haurem destruït totes les llengües, serà un infern tristíssim."

Els humans, després del desastre de la torre de Babel, degueren experimentar un profund desconcert i una profunda alegria: no arribarien al cel, però s’escamparien i ocuparien la terra sencera. Havien perdut la llengua divina, la llengua d’Adam, la llengua primera, però ja podien inventar totes les llengües del món. Donaren noms diversos a les diverses formes de la neu i del gel, als colors del desert, als terratrémols, als dolors de l’ànima i del cos, als desenganys i a la nostàlgia, als odis i als amors. I tot això de maneres infinites, impensables abans de ser pensades, i sobretot abans de ser pensades amb paraules, que segurament és l’única manera que tenim els humans de pensar, i potser l’única manera de sentir. Ser humà significa sentir i pensar amb paraules, veure el món amb l’idioma, que en grec vol dir “cosa pròpia”: i com menys “coses pròpies” ens queden, menys maneres tenim de ser humans. 

No vull imaginar aquell dia infeliç que quedarem reduïts a una sola llengua universal, com abans de Babel, quan totes les cultures del món, totes les literatures, per a ser comprensibles hauran de ser traduïdes a aquesta única llengua. Els qui de tant en tant traduïm literatura, sabem com és d’empobridora la millor traducció: com perdem, a cada pas, alguna part d’allò que Dante volgué expressar en cada vers. 

PER UNA CULTURA TRANSFORMADORA COM A DRET DE CIUTADANIA

Els valencians no som un producte de la natura, sinó de la cultura.

MANUEL SANCHIS GUARNER

Cal definir la paraula cultura com una manera de ser, de fer i de pensar. Comprén el conjunt de trets que caracteritzen les formes de vida, a través d’una sèrie d’objectes i maneres de sentir i de pensar que són creats i transmesos pels éssers humans com a resultat de llurs interaccions recíproques i de llurs relacions amb la natura.

Entenem per cultura posar l’accent no en l’assimilació d’uns coneixements i d’una moral adquirida, sinó en l’esperit crític de la creativitat, basat en tres pilars:

• La informàtica (en l’ordinador, i concretament a la xarxa electrònica, s’acumula tot el que s’adquireix per les ciències i les tècniques, i allò que està en fase d’investigació).
• L’estètica, com a aprenentatge de l’acte creador mitjançant el qual l’ésser humà ultrapassa la seua pròpia definició, les seues dificultats i alienacions, tot cercant i creant nous àmbits, reformulant-ne les necessitats.
• La prospectiva, com un món de projectes tant individuals com col·lectius i històrics, temptatives dinàmiques i multidireccionals per anar acabant amb les contradiccions objectives de la societat actual.

Proposem una cultura transformadora que ajude a comprendre i a actuar críticament en la societat per a superar la desigualtat i la dominació. Cultura transformadora és, per a nosaltres, la que uneix la utopia amb les realitats concretes que necessiten superar-se, la que afavoreix la participació i prepara per a conquerir la llibertat total de l’ésser humà. La cultura transformadora connecta amb els diferents moviments socials entre si, construeix (no només defensa) algunes claus comunes i estimula l’enriquiment mutu mitjançant la diferència de temes, però també de formes d’actuar i, fins i tot, d’idees. No cal uniformitat ni competència entre temes i àmbits; el que cal és construir conjuntament algunes claus compartides (d’acció, de valors i de pensament), o el que és el mateix: una cultura comuna que trascendesca i que connecte cada tema, cada problema, cada actuació.

EUPV aposta per una visió de la cultura com un element que està a favor del canvi social. Aquesta teoria emana d’una idea del món que expressa, en termes filosòfics, científics i metodològics, una concepció de la realitat (socialisme) que ha d’ajustar-se a les característiques del País Valencià, d’acord amb les peculiaritats de l’estructura econòmica i social del nostre territori.

Creiem que la cultura ha d’actuar necessàriament i inexorablement com un instrument més de la democràcia participativa, és a dir, l’expressió superior d’exercici de la ciutadania que va més enllà dels límits dels sistemes representatius. Es tracta d’un valor utòpic, ja que qüestiona les formes de poder existents, entre les quals hi ha el control de determinats indústries culturals (principalment, el cinema i la televisió).

La cultura que proposem és transformadora, ja que critica el que hi ha, planteja propostes que afavoreixen l’acció-reflexió, tot creant-hi contextos socioculturals alternatius. Nosaltres volem que aquesta cultura-acció siga practicada pels sectors populars de la nostra societat, que siga incloent i augmente la participació i la incidència dels grups crítics.

Per a EUPV, la pràctica cultural individual i/o col·lectiva és un component decisiu de la qualitat de vida. Tal com recull el text de la Convenció Programàtica del 2006, l’accés i el gaudi de les expressions culturals és un dels elements claus per comprendre el benestar de les poblacions i els territoris. Des d’aquesta perspectiva, el consum cultural està estretament lligat al desenvolupament integral dels individus, tot materialitzant la seua sensibilitat, la seua capacitat creativa i comunicativa. En aquesta vessant, la pràctica cultural —com a consum i com a producció— incideix notablement en la formació integral dels éssers humans. A més, la demanda dels béns culturals esdevé un índex del grau de benestar i de la qualitat de vida d’un poble.

ANY 2013, ANY ESPRIU

Quina petita pàtria

encercla el cementiri!

Aquesta mar, Sinera,

turons de pins i vinya,

pols de rials. No estimo

res més, excepte l'ombra

viatgera d'un núvol.

El lent record

dels dies

que són passats per sempre.

"Les hores"

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.

La producció literària d'Espriu és extensa, però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seva obra poètica (d'estil modernista), Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera història d'Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter grotesc. Més tard va escriure Una altra Fedra, si us plau, a petició de l'actriu Núria Espert.

Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han contribuït molt a difondre la seva obra. Cal remarcar les Cançons de la roda del temps i el poema He mirat aquesta terra, magnífica contemplació de Catalunya mitjançant el paisatge d'Arenys de Mar. Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia fet mai.

UN 9 D'OCTUBRE PEL FEDERALISME I CONTRA L'ANIHILACIÓ

El Govern del PP està desmuntant el que la Constitució vigent anomena Estat Social de Dret, el suposat "Estat del Benestar", amb retallades brutals de serveis públics com Educació i Sanitat que són les principals competències de les Comunitats Autònomes. I amb això està desmuntant també l'anomenat "Estat de les Autonomies": se buiden de contingut les seues competències al retallar els seus pressupostos, posant-los a més sota llibertat vigilada en nom de la sacrosanta i utòpica reducció del dèficit, reducció incompatible amb la recessió a la que ens aboquen les mateixes retallades. Però el que sí es redueixen de manera efectiva són les autonomies en si mateixes, sotmeses a un control financer que porta a una profunda recentralització. No per res el PP qüestiona el canvi del sistema de finançament autonòmic adduint que no hi ha res per repartir.

En el cas del País Valencià, a més, es penalitzen especialment les inversions: la proposta de Pressupostos per a 2014 suposa una retallada de les més grans de l'Estat. A més, les retallades generals del Consell de la Generalitat en educació i cultura afecten directament a la llengua pròpia, pretenent desmuntar les línies d'ensenyament en valencià en nom d'un també utòpic trilingüisme.

Les polítiques del PP estan portant així a la ruïna tant al País Valencià com a l'Estat Espanyol en si, privat del seu contingut social i solidari i reduït als seus instruments de coerció. Això té un fort efecte disgregador, fomentant el "campi qui pugui", que posa en perill la supervivència de la convivència entre els pobles d'Espanya.

ANY 2013, ANY ESTELLÉS

Breu biografia

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993) és el poeta valencià més important des d’Ausiàs March. Autor d’una prolífica i variada obra, Estellés, fill de forners, es va dedicar al periodisme, una professió que va condicionar el seu estil, la seua manera de dir. No debades, Estellés fa al llarg de la seua obra una crònica social –i per què no dir-ho, també política– de la realitat de la seua època, marcada pel franquisme i per la restauració monàrquica, tot viscut sota les convulsions provocades per la dreta valenciana pel que fa a la qüestió lingüística i identitària.

De tot plegat, ens en dóna notícia el poeta en els seus versos, els quals exploren quatre línies temàtiques bàsiques: la poesia civil, la poesia de la quotidianitat, la poesia existencial i la poesia imaginativa. Aquest acostament a la realitat explica, en bona part, la seua popularitat, l’extraordinària recepció i la calorosa acollida que va tindre entre els valencians, però també entre la resta de catalanoparlants, fet que el converteix en un dels poetes autòctons més llegits de tots els temps.

Sobre Estellés, Joan Fuster

"Nota provisional i improvisada sobre la poesia de Vicent Andrés Estellés", dins el volum I de l'Obra Completa de Vicent Andrés Estellés: Recomane tenebres. València: Tres i Quatre, 1972

Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort. [...] El cas és que l'Estellés "obre els ulls" -tots els sentits- en la sinistra etapa dels grans pànics, quan no hi havia espai ni temps per al respir, i la gent respirava com podia. 

L'amor venia a ser el que ell diu: racons furtius, desigs sufocats, fantasies meticuloses. I la fam: racionaments, estraperlos, llum taxada. Subterrània, en la poesia de l'Estellés, hi ha una mena d'il·lusió foraç, entorn de pa, de la taula de la infància, de l'aroma estimulant d'una salut esvaïda. Com la mort, la mort aleshores més "mort" que mai: no era solament un home o una dona, una criatura, que morien... L'exaltació pripàpica, la llàgrima davant la penúria sistemàtica, el taüt previsible, industrial com el dol que s'hi enquadra, són vivències que tenen una datació exacta, tal com surten en els poemes de Vicent Andrés Estellés. I són locals, frenèticament locals: de Burjassot a València. Jo no gosaria afirmar que això siga "realisme històric". 

Però sí que és un testimoniatge –o un testimoni– de la "realitat". I escrit des d'un angle molt precís: des d'una cantonada. L'Estellés fa la poesia d'un carrer de València, d'un "trenet" de València a Burjassot: un residu humà vigorós, que es debat en l'esperança de continuar vivint. No oblidem, però, el marc del principi: quan tothom fornicava malament, moria malament...

EUPV DE LLÍRIA: PER UNA EDUCACIÓ LAICA I CRÍTICA

Els alumnes del País Valencià estan a la cua de l'Estat espanyol pel que fa a coneixements, segons estudis recents, i per a més desgràcia en el marc d'un país on obtenim un dels pitjors resultats de la Unió Europea, segons el prestigiós informe PISA. 

Ací, a Llíria, l'assignatura Educació es portaria el suspens més sonor, on l'oferta privada supera la pública, on hi ha instituts públics amb uns ruïnosos barracons i uns centres públics de primària massificats i amb instal·lacions precàries. 

La situació de l'ensenyança a Llíria resulta un verdader escàndol, i si bé les solucions han de vindre de Conselleria, l'Ajuntament posseeix les ferramentes necessàries per a pal·liar-ho, però amb el seu silenci es converteix en còmplice del retard i del caos de la nostra ensenyança pública ja que la privada-concertada gaudeix ací de molt bona salut (això sí, amb fons públics!).

• Exigim que no es demore la construcció de l'escola de 0 a 3 anys, projectada en les ruïnes de la Cultural, i que siga pública, gratuïta i amb horari laboral.
• Cal  crear una xarxa d'escoletes que done cobertura i resposta a esta demanda educativa i familiar pels diferents barris del municipi. Esta xarxa d'escoletes també ha de servir de ludoteca amb un horari més ampliat.
• Els dos centres públics de primària de Llíria estan en una situació de màxima urgència i resulta un clamorós insult mantindre'ls en l'estat en què es troben. Reclamem la seua rehabilitació, ja que els dos edificis són vetustos, saturats, disposen d'un material antiquat, no tenen un espai suficient per al pati, el menjador, o per a la pràctica de l'esport. Òbviament no reuneixen ni les mínimes condicions materials per a garantir un bon ambient de treball.
• Els alumnes de compensatòria –amb dificultat d'escolarització– no estan degudament repartits entre els centres públics i privats-concertats. Per tant, el consell municipal d'escolarització ha d'actuar fermament.
• Demanem que l'Ajuntament dispose d'un terreny adequat per a ubicar un tercer centre de primària públic.
• Proposem ampliar el bo d'ajuda per a material escolar, comprant en botigues de Llíria.
• Cal crear un fons de gratuïtat de llibres als centres escolars promovent la reutilització, la solidaritat i l'atenció del medi ambient.
• Els dos IES de Llíria són insuficients per donar cabuda a l'ensenyança secundària. L'Ajuntament ha de preveure els terrenys per a un tercer centre de secundària.
• El Consell Escolar Municipal, que només actua per a l'escolarització, ha de dinamitzar molt més el seu funcionament. L'Ajuntament ha de ser partícip i oferir solucions sobre l'estat actual dels nostres centres escolars, però també proposar idees més concretes, com per exemple la posada en marxa de Programes de Qualificació Professional Inicial (PQPI) o Cicles Formatius que puguen d'alguna manera pal·liar el fracàs escolar i garantir una mínima formació per als alumnes amb dificultats.
• L'Escola de Persones Adultes i l'Escola d'Idiomes segueixen sense tindre una ubicació pròpia i van de prestat. La demanda obliga a les instàncies acadèmiques i a l'Ajuntament a solucionar ja el problema amb noves instal·lacions que alberguen estes dos escoles i una extensió de la UNED.
  
  
  

ELS DEL PP S'HAN FET UN TRIPI I EN SA CASA NO HO SABEN

PP: "El valencià és un idioma evolució de l’ibèric"

"La parla dels valencians s'escriu des del segle VI abans de Crist", afirmen en una proposició que s’aprovarà a Les Corts. El PP continua la seua particular batalla. Ara, vol que la Real Acadèmia Espanyola reconega com a “llengua o idioma propi” el valencià, assegurant en una proposició que presenta a Les Corts que “és una evolució de l’ibèric”.

---

Documents

• Acord de l'AVL sobre el valencià (PDF, 216,4 KB)
• Proposició PP (PDF, 82,5 KB)

---

Àudios

• Lluís Torró (EU) (MP3, 39'')

Les Corts insten el Consell a dirigir-se a la RAE, sol·licitant que en virtut dels acords del 1959, i de quant estableix el vigent Estatut d'Autonomia del País Valencià, es reconega el valencià la seua categoria de llengua o idioma propi dels valencians que es parla a la major part del País Valencià, i així ho faça constar en la pròxima edició del Diccionari.

Per a fonamentar aquesta petició el PP assegura que el “valencià és una evolució de l'ibèric que va tenir després aportacions fenícies, gregues i llatines”.

En un altre dels paràgrafs de la proposició es pot llegir: 'La parla dels valencians, que parteix sens dubte de la més profunda prehistòria, s'escriu des del segle VI abans de Crist amb el llenguatge ibèric.'

Dues llengües amb una mateixa mare

“Dues llengües amb una mateixa mare, el llatí, amb la mateixa pertinença a la civilització cristiana i a dues comunitats del projecte comú que denominem Espanya”, així va definir el diputat del PP Fernando Giner la relació entre valencià i català el passat dia 12, de l'aprovació per Les Corts del conveni de reciprocitat entre Canal 9 i TV3.

La Generalitat, obligada a avalar l’expressió  ‘llengua catalana’

Aquesta declaració es feia solament l'endemà que el Diari Oficial valencià (DOGV) publicara un decret del Consell pel qual es modifiquen els Estatuts de la Universitat Jaume I (UJI) de Castelló per a donar compliment a la sentència del Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJ) que avala l'ús en aquesta regulació de les expressions ‘acadèmicament llengua catalana’ i ‘àmbit lingüístic català’.
 

El rector de la Universitat Jaume I, Vicent Climent, valorava molt positivament aquest acord del Consell de la Generalitat, amb el qual és tanca un procés judicial que portava molts anys obert i amb el qual es modifiquen els nostres Estatuts per a recuperar la redacció original que en el seu dia va aprovar el Claustre de l'UJI.

DEIXAR A 14.000 ALUMNES SENSE LÍNIA EN VALENCIÀ ÉS UNA VULNERACIÓ FLAGRANT DELS SEUS DRETS

Autoodi. La parauleta és forta però és ben difícil entendre la politica del PP respecte al valencià, en general, i al valencià en l'ensenyament, en concret, sense fer-ne al·lusió. Per a ells (la majoria, s'entén), el valencià és una llengua bonica, entranyable, però és per anar per casa. El prestigi social s'assoleix a través del castellà i, cada cop més, de l'anglès. 

Si al valencià l'anomenem comme il faut, çò és, català, se'ls remou fins l'últim racó del seu sistema nerviós, els hi surt urticàries i se'ls unflen les venes del coll. I, tret d'una petita minoria, saben perfectament que valencià és una manera de denominar el català, que filològicament és una variant (i encara hi hauria dubtes: ací a les Corts es pot comprovar les diferències entre el parlar d'un diputat de Benicarló i un de Monòver). 

Perquè es tracta d'un problema polític: la fòbia anticatalana és una manera de disfressar la renúncia a una identitat nacional pròpiament valenciana. Són ben lliures, faltaria més. El problema és que no sols se senten espanyols, són espanyolistes: són tan nacionalistes com aquells als qui pretenen estigmatitzar. I encara hi ha una altra raó per atacar l'escola en valencià. 

Una altra raó també política: les línies en valencià han segut una escola de formació de ciutadans de pensament lliure i obert, a més de tindre una formació clarament superior a la mitjana. Això és perillós, fomenta la disidència.

PAÍS VALENCIÀ, PAÍS VALENCIÀ!!!

Qui ho diria hui en dia...!

Al preàmbul de l'Estatut de la Comunitat Valenciana que va ser aprovat per la Llei Orgànica 5/1982, d'1 de Juliol (BOE del 10 de Juliol) i reformat per Ll.O. 1/2006 de 10 d'Abril(BOE de l'11 d'Abril) diu:

La Comunitat Valenciana va sorgir com a conseqüència de la manifestació de la voluntat autonòmica del poble de les províncies valencianes,després de l'etapa preautonòmica, a la qual va accedir en virtut del Reial Decret Llei 10/1978, de creació del Consell del País Valencià. Aprovada la Constitució Espanyola, va ser, en el seu marc, on la tradició valenciana provinent de l'històric Regne de València es va trobar amb la concepció moderna del País Valencià i va donar origen a l'autonomia

valenciana, com a integradora dels dos corrents d'opinió que emmarquen tot allò que és valencià en un concepte cultural propi en l'estricte marc geogràfic que abasta.

Quan la dreta hispano-valenciana fent us de la més pura demagògia trau del bagul de les seues mancances el fantasma de l'anticatalanisme, cal pensar que alguna cosa no els va bé i clar eixa és la situació limit a la que ha arribat actualment el Partit Popular, per a eixa dreta no és una qüestió de noms sinó d'enquestes i de redit electoral.En la seua obsessió per a anular-nos com a poble no els ha importat mai manipular la historia aprofitant qualsevol escletxa i una d'elles és negar el nom País Valencià. Tota la dreta i extrema dreta d'aquest País ha tractat sempre de fer eliminar aquesta expressió "País Valencià" que ha sigut i és sinònim de progressisme, reivindicació i lluita social. El nom País Valencià és nostre i no aconseguiran prendre'ns-ho perquè sense eixe nom ¿que som?.  

XXVI TROBADA D'ESCOLES EN VALENCIÀ AL CAMP DE TÚRIA

Les festes per la llengua d'enguany es dediquen al poeta Vicent Andrés Estellés. Com a novetats, Escola Valenciana ha elaborat auques sobre el poeta de Burjassot per a l'alumnat de les escoles i els instituts, s'activarà un espai al web de l'entitat amb recursos pedagògics i culturals per treballar l'obra estellesiana, les Trobades acolliran l'exposició itinerant Vicent Andrés Estellés, cronista de records i esperances de l'AVL, es convidarà els assistents als aplecs d'estima per la llengua a fotografiar-se amb les bafarades "Sí, jo estudie en valencià".

El president d'Escola Valenciana, Vicent Moreno, ha estat acompanyat per Laura Font, membre de la junta de l'entitat i de Joan Cabrera i Francesc Fons, directors del CEIP "Rei en Jaume" de Xirivella i del CC "Sant Cristòfor Màrtir" de Picassent, respectivament, els dos centres que han aconseguit un canvi de programa a ensenyament en valencià per sentències dictades al TSJ.

"Les Trobades són el nostre vaixell insígnia i volem que en aquesta presentació tinguen protagonisme els directors dels dos centres educatius que han lluitat fins al final per fer realitat el millor ensenyament possible. Les escoles de Xirivella i Picassent han esdevingut símbol i veu de les Trobades 2013, junt als versos de Vicent Andrés Estellés", ha explicat Vicent Moreno.

Respecte a l'execució de les sentències per part de la Conselleria d'Educació, el president d'Escola Valenciana ha comentat que "han posat molts entrebancs als pares i les mares, finalment s'ha aconseguit gràcies a una demanda d'execució".

En aquest sentit, des de l'entitat s'ha explicat que la Conselleria d'Educació té ara l'oportunitat de demostrar que respecta la decisió dels centres i les famílies si aprova implantar el PPEV a desenes de centres que ho han sol•licitat i que encara estan a l'espera de resposta de cara al període de matriculació que s'obri el pròxim 9 de maig.

ACTES PER LA REPÚBLICA 2013 A LLÍRIA I RIBA-ROJA

 Demà en Llíria:

LA VALENCIANIA DEL PP DE BENISSANÓ

Per a quan un mapa del Camp de Túria sense castellanismes innecessaris? Per què al bressol de Serafín, l'alma mater de la valenciania pepera, encara tenen la denominació castellana (Benisanó) per al seu poble (Benissanó)?
Sant Antoni de Benaixeve, Gàtova i Domenyo no haurien de tindre també, com a mínim, la forma bilingüe del  topònim si el context comarcal del Camp de Túria és majoritàriament valencianoparlant?

El País Valencià té en l'actualitat 153 municipis amb la denominació oficial exclusiva en valencià, mentre que les localitats que empren la forma bilingüe per a la seua denominació oficial ascendeixen a 31.

Els tres últims municipis que han sol·licitat un canvi en el seu nom oficial han optat per la forma valenciana. Es tracta de les localitats valencianes de Benigànim, el Puig de Santa Maria i Rafelbunyol.

Del total de 542 municipis que componen el mapa del territori valencià, 396 són de predomini lingüístic valencià i 146 pertanyen a zones de predomini lingüístic castellà.

Amb les tres últimes incorporacions, ja són 153 els municipis de parla valenciana que han optat per la denominació oficial exclusiva en la llengua pròpia, mentre que 31 municipis tenen aprovada la forma oficial bilingüe. Per altra banda, els restants 212 termes municipals no han sol·licitat cap canvi de denominació.