TOTS ELS REFUGIATS AL MÓN DES DEL 1960, EN UN MAPA

L'Alta Comissaria de les Nacions Unides per als Refugiats (UNHCR) es va crear el 14 de desembre de 1950, amb seu a la ciutat de Ginebra (Suïssa), amb el mandat d'ajudar a restablir els refugiats europeus que encara no tenien llar a causa de la Segona Guerra Mundial. Després ha anat expandint l'àmbit d'acció als milions de refugiats i desplaçats del planeta, més de deu milions actualment. Un mapa interactiu situa tots els refugiats al món des del 1960, a partir de dades de la UNHCR.

Amb el mapamundi és possible de visualitzar ben gràficament tota mena d'informacions sobre els refugiats: quins anys n'hi va haver més, quins són els principals països d'origen i quins són els màxims receptors...

SEVERÍ ALBARRACÍN, UN ALTRE LLIRIÀ EN L'OBLIT

"Ensenyeu als vostres descendents en la seua edat primera com cal viure al món; assenyaleu-los els vostres enemics; poseu a les seues mans l'arma que tant vos va costar conquistar per a defensar-vos i veureu entrar al món una generació coneixedora de la seua missió..." 

Per un ensenyament laic, 1908

Estos principis que serien portats a la pràctica pel llirià Severí Albarracín Broseta, mestre de primer ensenyament amb poc més de vint anys, que en el seu periple republicà i federal a València, durant un temps es va encarregar de la instrucció dels xiquets del centre republicà local fins que va ser expulsat.

En aquest punt va iniciar el seu acostament a l'anarquisme, i d'ell es troben dades sobre el període èpic de la primera Internacional i les seues persecucions, sobre la seua amistat amb Bakunin, Kropotkin i Guillaume o sobre la seua participació en la Revolució del Petroli d'Alcoi (la direcció se li va atribuir), però escasses són les referències a la seua tasca com a mestre de la Internacional, més enllà que va defensar un dictamen per crear escoles internacionalistes al congrés de Còrdova de 1873.

Severí Albarracín Broseta (Llíria, País Valencià, 1850 - Barcelona, ​​1878) fou un dirigent anarquista valencià, que treballava com a mestre d'escola. Militant de la FRE de l'AIT, va assistir al 2n congrés de la FRE de l'AIT a Saragossa el 1872, on fou nomenat Membre del Consell Federal (secretari de la comarca del Sud) i, quan el congrés de Còrdova eliminà el Consell Federal, (desembre 1872-gener 1873) fou Designat per formar part de la Comissió de Correspondència i Estadística, a més de secretari de l'Interior.

UNA SEXUALITAT COM DÉU MANA

El bisbat d'Alcalà donarà cursos de sexualitat. Al capdavant de tot, l'homòfob i masclista Reig Pla.

Laura Schlessinger és una coneguda locutora de ràdio dels Estats Units que té un programa en què dóna consells en directe als oients que criden per telèfon. Ja fa temps va saltar la polèmica (i més quan es barregen temes de religió i homosexualitat, on cada persona interpreta el que diu Déu i la Bíblia d'una manera diferent), quan la presentadora va dirigir la seua crítica cap als homosexuals.

Aquesta locutora ha dit recentment que l'homosexualitat és una abominació, ja que així ho indica la Bíblia al Levític, versicles 18:22, i per tant no pot ser consentida normal baix cap circumstància.

El que a continuació transcrivim és una carta oberta dirigida a la Dra. Laura escrita per un resident als Estats Units, que ha estat feta pública a Internet. Diu així:

EL BOMBARDEIG NAZI DE 1938 A LA FOIA DE BUNYOL

Un bombardeig 74 anys en l'oblit sobre la Foia de Bunyol.

Un estudi de l'investigador David Mújica posa al descobert les conseqüències i els testimonis de l'atac a Xiva i Bunyol el 1938 per la Legió Còndor.

Refugiats de les FAI en Xiva (1937)

El 2006, 70 anys després de la revolta i el colp d'estat del 18 de juliol de 1936 i el posterior esclat de la Guerra Civil espanyola, en el transcurs d'una conversa vaig escoltar a un historiador comentar que empraven la majoria dels seus esforços a investigar sobre èpoques llunyanes i no prestaven excessiva atenció a successos més propers en el temps, en clara al·lusió a la contesa espanyola. Lamentava la desaparició de documentació a la qual es va prestar poca importància tot i el seu valor, i sobretot, les vivències de molts testimonis d'aquests esdeveniments històrics que, per la seua avançada edat morien sense haver estat consultats.

Una prova palpable d'aquest fet és el bombardeig de Xiva i Bunyol per avions de la Legió Còndor el 3 de desembre de 1938 que, tot i estudis d'experts (David Mújica, José Manuel Alonso Plaça o Joan Carrión) i de relats com els de Joaquín Calvo Diago, pilot de 'Chatos', que aquest dia estava a l'aeròdrom de Xiva i va ser testimoni del pas dels avions, és un dels oblidats de les cròniques de guerra. No apareix en cap dels principals mapes dels bombardejos italians i alemanys al País Valencià i 74 anys després encara segueix llançant dubtes.

Labor investigadora

El bombardeig de Xiva per part de l'aviació alemanya ha estat ignorat per la majoria d'estudiosos de la guerra aèria a Espanya, que no el citen en les seues publicacions. Cal remetre's a publicacions estrangeres per trobar alguna referència. Un altre dels factors a favor del seu oblit és la destrucció, ordenada per Hitler, de gran part dels arxius de la Legió Còndor al final de la II Guerra Mundial, pel que és difícil concretar dades a l'hora de parlar d'aquesta unitat que va recolzar als exèrcits revoltats.

El primer estudi seriós sobre el bombardeig, publicat el 1996 per una revista de difusió comarcal, atribueix la missió a avions Savoia SM-79 Sparviero italians escortats per Messerschmitt BF-109 alemanys, fet que posteriorment es va comprovar incert. Tanmateix, l'informe, qualifica l'acció com a «model dels atacs a poblacions civils durant la guerra d'Espanya, que malgrat la definició d'hipotètics objectius militars, la finalitat última d'aquests atacs és soscavar la moral de la població i sembrar en ella la llavor de la por», una hipòtesi que el temps revela com a encertada.

Cal esperar fins enguany perquè l'especialista en temes bèl·lics relacionats amb Xiva, David Mújica, després de sondejar fonts directes i documentació aconsegueix recrear l'atac aeri contra Xiva en un relat novel·lat publicat en una revista de difusió local.

Bombes sobre Xiva

Xiva

A primers de desembre les operacions bèl·liques a terra estan paralitzades. Fa pocs dies que han finalitzat la batalla de l'Ebre, els republicans es baten en retirada i els colpistes ocupats a definir la seua ofensiva sobre Catalunya i Barcelona. En l'aire, la força aèria es defensa dels bombardejos a Barcelona i al País Valencià per avions italians, la Legió Còndor i hidroavions de la base de Pollença, a Mallorca. Els bàndols contendents estan en període de recuperació de les grans pèrdues de vides humanes i de material bèl·lic, sofrides pels dos.

A l'alba del dia 3 de desembre els Heinkel HE-111 del grup de bombardeig K/88 eixien de l'aeròdrom Sanjurjo (Saragossa) per reunir-se amb els Dornier DO-17 i Heinkel He-45 del grup de reconeixement A/88 destacat a Buñuel (Navarra). Minuts després, a aquesta formació, que superava la trentena d'avions, entre bombarders i de reconeixement, es van unir els Messerschmitt ME-109 del grup de caça J/88 que van eixir de la Sénia (Tarragona) per a efectuar tasques d'escorta.

SI HI HA PA, QUI ES BARALLA PER UN TROS DE CARN?

Quan les coses vénen malament, el que sobreviu no és el més bèstia. És el que busca millor entre el fem: els gossos vénen del llop, que menjava hidrats de carboni de les escombraries

Hi ha una tradició tremebunda de la comunicació de la ciència, i de la ciència en si mateixa, que identifica l'evolució biològica amb les seues metàfores més aferrissades: la lluita per la vida, la supervivència del més apte, la "naturalesa roja en dents i urpes" amb què lord Tennyson va taxar el darwinisme, fins i tot 10 anys abans de la publicació de L'origen de les espècies per Charles Darwin. 
Tennyson era molt conscient que la ciència de la seua època contradeia la narració bíblica de la creació de l'home, i va escriure aquest vers en un dels poemes més memorables de la literatura anglesa. Tot sota la immensa recança intel·lectual que li produïa la evolució, la idea que l'ésser humà no ocupava un lloc especial en la creació, que no era més que una desviació adaptativa de la ment d'un mico. I que, damunt, les forces que l'havien creat es trobaven entre les més rèptils imaginables. La naturalesa roja a dents i urpes. Una veritat poètica.

Però hi ha mecanismes evolutius que no depenen tant de les dents i les urpes com del margalló. Casos en què agradar és més eficaç que mossegar. Com a estratègia evolutiva, em referisc. Un dels exemples més espectaculars és el de la invenció de les plomes, que van evolucionar en un grup de dinosaures molt abans que els seus descendents feren fora a volar i es convertiren en les actuals aus. I en qualsevol cas, les plomes per si mateixes no basten per a volar, com demostra el cas d'una gallina. Per a què van evolucionar les plomes, llavors?

FRANCO BUSCAVA EL "GEN ROIG" DE LA INFERIORITAT

El psiquiatre franquista Antonio Vallejo Nágera va dirigir el 1938 un estudi sobre presoners de guerra per A determinar quina malformació porta al marxisme. ¿Conclusió? El marxisme espanyol es nodreix de les persones menys inteligents. La seua teoria del gen roig advocava per separar els nens i nenes de les seues mares roges per a evitar que es contaminaren del mal de les seues mares com a mesura preventiva, així com rebre una educació "curativa" dels vencedors i autèntics portadors de la raça espanyola.

Brigadistes presos en la batalla del Jarama.

El marxisme es nodreix de les persones menys intel·ligents de la societat. Aquesta va ser la principal conclusió d'Antonio Vallejo Nágera, cap dels Serveis Psiquiàtrics de l'Exèrcit de Franco, qui durant la Guerra Civil i els primers anys de postguerra va realitzar una investigació amb presos de guerra, especialment brigadistes internacionals, per A determinar "les relacions que puguen haver entre les qualitats biopsíquiques del subjecte i el fanatisme polític-democràtic-comunista". És a dir, respondre als interrogants de si el roig naix o es fa i determinar quina malformació porta a un individu a adherir-se al marxisme.

"La perversitat dels règims democràtics afavoridors del ressentiment promociona als fracassats socials amb polítiques públiques, a diferència del que passa amb els règims aristocràtics on només triomfen socialment els millors", explica Vallejo Nágera en els informes publicats a la Revista Espanyola de Medicina i Cirurgia de Guerra amb el títol de "Biopsiquismo del Fanatismo Marxista".

Per a arribar a aquestes conclusions, Vallejo Nágera, primer catedràtic de la psiquiatria espanyola, va estudiar mitjançant tests psicològics i mesuraments antropomòrfics a presoners de guerra durant desembre de 1938 i octubre de 1939. Encara que el principal grup d'estudi van ser els membres de les Brigades Internacionals capturats, el doctor també va estudiar a presos espanyols processats per la seua participació a la República, a activistes catalans independentistes i a bascos. Els catalans eren especialment interessants perquè unien el fanatisme marxista i l'antiespanyolisme i els bascos perquè unien el catolicisme a l'element revolucionari.

Entre les seues conclusions també es troba la definició de la raça o esperit espanyol, que per a Vallejo Najera es tracta del "militarisme social, que vol dir ordre, disciplina, sacrifici personal, puntualitat en el servei, perquè la fiola militar tanca essències pures de virtuts socials, fortalesa corporal i espiritual". Per tant, per a millorar la raça espanyola, el règim franquista havia -segons les conclusions del seu psiquiatre- de buscar "la militarització de l'escola, de la Universitat, del taller, del café, del teatre, de tots els àmbits socials".

La "debilitat" de l'equilibri mental de la dona

Però si la raó que porta l'home a marxisme és la seua escassa intel·ligència, mal parada ix també la dona. Per a cercar una explicació a "l'activíssima participació del sexe femení en la revolució marxista", el psiquiatre va realitzar un estudi sobre 50 dones presoneres de guerra sota el títol d'Investigacions psicològiques en marxistes femenins.

EL CLUB BILDERBERG TALLA MOLT D'ABADEJO

El loby de Bilderberg manipula la població per a instal·lar un govern mundial que no coneix fronteres i que no ret comptes davant de ningú, tret de si mateix.

                                                                                            Fidel Castro, expresident de Cuba.

Hotel Bilderberg, Països Baixos,
lloc de la primera reunió del club i d'on tragueren el nom

La Conferència o Club Bilderberg és una reunió anual a la qual només s'hi pot accedir mitjançant una invitació. Té prop d'uns 130 convidats, que acostumen a ser persones d'influència en els cercles empresarials, acadèmics i polítics. A causa de la informalitat de les seues discussions, estes són motiu de moltes teories de la conspiració. El grup queda una vegada a l'any, en secret, en complexos hotelers de cinc estrelles, normalment a Europa, tot i que algunes vegades queden als EUA o al Canadà. El grup té una oficina a Leiden, Holanda.

El títol de "Bilderberg" ve motivat pel nom del lloc de la primera trobada el 1954, l'Hotel de Bilderberg a Oosterbeek, prop d'Arnhem, als Països Baixos. Malgrat que la conferència no és oficialment observada com un club, molts dels membres són assistents regulars, i els convidats són sovint vistos com a membres d'un selecte i reservat Grup Bilderberg.

El Bilderberg no és un simple club de milionaris, és la reunió internacional dels més privilegiats, la missió del qual és mantindre i perpetuar el marc sociopolític que permet l'existència, proliferació i enfortiment de les fortunes milionàries. En una paraula, el capitalisme. Conviden a cervells amb futur o personalitats amb carisma per a "la seua causa". De diferents "tendències", però amb una mateixa passió, mantindre l'status quo. I per despistar, com a camuflatge, també conviden a cada sessió anual a personatges públics anodins.

Paròdia del Club Bilderberg feta en un capítol d'Els Simpson,
on una secta secreta de Springfield mou el fils del món

En la reunió del Grup Bilderberg 2012, a Chantilly, Virgínia (EUA), s'ha produït un canvi inusual pel que fa a la manera de donar a conéixer quina és la llista oficial d'assistents al Bilderberg. Si fins ara sempre hi havia algú que s'ocupava a filtrar a alguns mitjans d'informació alternatius o personatges que porten anys investigant el tema, com Jim Tucker, enguany directament el Grup Bilderberg ha penjat la llista oficial d'assistents a la reunió a la seua pàgina oficial, bilderbergmeetings.org, on també han penjat informació similar sobre les últimes dos reunions del Bilderberg, començant per la del 2010 a Sitges, Catalunya.

Soraya Sáenz de Bilderberg

Enguany crida l'atenció l'assistència de la vicepresidenta del Govern Soraya Sáez de Santamaría. Sembla que l'estratègia que han decidit prendre a partir d'ara és donar la informació ells mateixos i anticipar-se a especulacions. Segons pareix, s'espera un xoc en el sistema financer L'assistència de Sorya indica, com a mínim, que Espanya és el focus del tornado, segons indica Daniel Estulin, entrevistat per Dani Clapés.

Margaret Thatcher, que, segons The Times, va ser una "tímida participant" en l'edició de 1975, quatre anys després es va convertir en la Dama de Ferro. Barack Obama va acudir a la reunió del Club Bilderberg al juny de 2008, a Virgínia (EUA). Cinc mesos després, va ser elegit president nord-americà. Un ascens igual de fulgurant va tindre el 1991 el poc conegut governador d'Arkansas, Bill Clinton, després de ser convidat el 1991 per este grup, que congrega cada primavera a un centenar dels més influents polítics, banquers i periodistes del món.

A QUÈ ESPERA LA UE PER A INTERVINDRE MILITARMENT EN EL VATICÀ, L'ÚNICA MONARQUIA ABSOLUTA D'EUROPA?

L'única monarquia electiva del món i l'únic monarca absolut d'Europa. El binomi de la Santa Seu i l'estat de la Ciutat del Vaticà crea una entitat única en el món

El Papa abdicà. Que és el que fan els monarques. Perquè ell ho és, de monarca. Un monarca ben peculiar car és l'únic monarca electe del món i el darrer monarca absolut d'Europa. Normalment una monarquia fa passar de pares a fills el tron. En el cas del papat és evident que això seria impossible, tot i que en algun moment històric no ho va semblar pas tant. En qualsevol cas el Papa el tria el conclave en teoria entre tots els cristians, ja que qualsevol podria ser-ho, sigui bisbe o no.

Per a entendre la singularitat de la figura papal cal recordar que hi ha dues entitats diferents unides per ell. D'un costat hi ha la Santa Seu i de l'altra l'estat de la Ciutat del Vaticà.

L'estat de la Ciutat del Vaticà és l'estat més petit del món, amb uns vuit cents habitants. De fet l'estat, un poder terrenal com se sol dir en l'Església, és una reminiscència del que van ser els estats papals, territori del centre de la península itàlica que controlava el Pontífex. L'actual Estat de al Ciutat del Vaticà va nèixer el 1929 pel Tractat Laterà.

DEFENSA DEL PAPEL DE LAS MUJERES EN LA TRANSMISIÓN DEL CONOCIMIENTO

Hemos pedido dos jugos (zumos) de naranja. Así que empezamos por ahí, aterrados ante la posibilidad de que se derrumbe uno de los mitos de nuestra infancia. ¿Es cierto que si no lo bebemos enseguida se le va la vitamina? “Es verdad. La vitamina C es antioxidante y en contacto con el aire, la luz y el calor pierde sus propiedades”. Nos quedamos tranquilos. Valeria Edelsztein (Buenos Aires, 1982), doctora en Química y divulgadora, ha presentado en la Feria de Guadalajara (México) Los remedios de la abuela (Siglo XXI), un libro donde examina lo que hay de verdad científica y de leyenda en la medicina casera. En España solo puede conseguirse por Internet, pero en Argentina va por la cuarta edición.

Edelsztein es divulgadora y mujer, una combinación poco frecuente. “No hay muchas mujeres que salgan del laboratorio y cuenten ciencia, quedan algunos resabios de épocas pasadas. Y es raro, porque las mujeres siempre fueron una base de transferencia de conocimientos científicos, muchas veces sin saberlo. En la cocina adquirieron muchos saberes y los transmitieron a las generaciones posteriores. Pero no sabían por qué funcionaban, y eso es lo que yo he intentado hacer”.

El libro derrumba algunos mitos. “La zanahoria tiene betacarotenos, que el cuerpo convierte en la vitamina A que nos hace falta para una visión saludable. Pero uno no va a ver mejor por comer muchas. Lo más curioso de esta historia es su origen. Al principio de la Segunda Guerra Mundial los británicos habían desarrollado un sistema de radares y los alemanes no entendían cómo podían derribar con tanta facilidad sus aviones. Así que, para ocultar su descubrimiento, desde Inglaterra se difundió la leyenda de que sus aviadores habían desarrollado una vista prodigiosa comiendo zanahorias”.

DECIR A DÍA DE HOY QUE LA REPÚBLICA FUE LA CAUSANTE DEL GOLPE DE ESTADO CONTINÚA TENIENDO COSTE CERO

Los historiadores rebaten la frase "La República llevó a un millón de muertos"

GUILLERMO RODRÍGUEZ.

Unos sonríen mientras muestran con orgullo banderas franquistas. Otros posan enhiestos, brazo en alto, rememorando el saludo nazi. Todos son jóvenes y forman parte de las Nuevas Generaciones del PP.

Son fotografías que han vuelto a poner encima de la mesa una pregunta que, en realidad, se ha planteado en innumerables ocasiones ¿Es el PP un partido que añora la dictadura de Franco? Sí, replicaban muchos desde sus cuentas en Twitter o redes sociales. Desde el otro lado se recurre a un argumento ya bastante habitual: “El PP puede acoger nostálgicos del franquismo, pero en IU o en el PSOE los hay del estalinismo, que provocó millones de muertos”.

Un brecha política por la que España sangra desde 1975 —fecha de la muerte del dictador Francisco Franco— y que desde algunos sectores se niegan a taponar. En este contexto se sitúan las palabras del portavoz adjunto del PP, Rafael Hernando. Preguntado por las fotografías de varios de sus cachorros con banderas franquistas o nazis, respondió que no le gustaban, pero… Pero, por lo mismo, partidos como el PSOE o IU deberían dejar de ondear la bandera tricolor por ser igual de “inconstitucional”.

No se quedó ahí. Como broche de oro sentenció: “La República llevó a un millón de muertos”.

UNANIMIDAD: “ES UNA BARBARIDAD”

¿Qué base histórica tiene la frase de Hernando? “Ninguna”; “Es una barbaridad”; “Una brutalidad”; “No tiene ningún rigor”, coinciden los catedráticos de Historia consultados por El Huffington Post. Ninguno discrepa. “Hernando se ha metido en una camisa de once varas, la Historia, que no es lo suyo. Ha dicho una barbaridad histórica”, señala Fernando García de Cortázar, catedrático de Historia Contemporánea de la Universidad de Deusto.

Julián Casanova, autor del libro República y Guerra Civil, no comparte las declaraciones de Hernando ni en cuanto a la responsabilidad de los muertos ni en cuanto a la cifra que aporta el portavoz del PP. “Los muertos son 600.000. De 100.000 a 130.000 mueren de violencia política en la zona franquista y 55.000 en la zona republicana. Y después hay contabilizados de 45.000 a 50.000 en la posguerra, sólo de violencia militar franquista (del 1 de abril hasta agosto de 1946)”.

Casanova, también catedrático de Historia Contemporánea de la Universidad de Zaragoza, subraya que las palabras de Hernando son inconcebibles en países como Francia o Alemania, donde los políticos de la derecha y conservadores saben que no pueden defender una idea similar: “Ningún conservador alemán asegurará que Hitler subió al poder por culpa de la República de Weimar. Ninguno”.

Sin embargo, decir en España que la causante de la Guerra Civil fue la II República tiene “coste cero”, e incluso puede reportar beneficios “porque la ausencia de educación histórica de muchos españoles propicia que le compren este discurso sin dudarlo un segundo”. Y de esos polvos, los lodos en formato libro de autores como Pío Moa, Ricardo de la Cierva o César Vidal, que con su discurso revisionista colocan muchos más ejemplares en las librerías que los historiadores más rigurosos.

“La sombra del franquismo es alargadísima, no en la política, pero sí en el momento que se habla de historia”, lamenta Casanova con cierta resignación. “Es muy difícil para un historiador intervenir activamente en este debate porque lo que dice Hernando, el PP, o quien sea, es una mamarrachada desde un punto de vista histórico: Pero a ellos les resbala completamente”, remata Ángel Viñas, autor de unatrilogía sobre la Segunda República y uno de los historiadores más reputados de este periodo.

“La pregunta es si una cuestión así no debería ser materia exclusiva de los historiadores, incluso la labor de contar los muertos”, se plantea García de Cortazar, que este mes publicará la novela Tu rostro con la marea. Pese a su tendencia historiográfica más conservadora, coincide con Casanova en criticar las reflexiones de Hernando: “Es una barbaridad, terrorífico y absurdo atribuir a la República, que fue la asediada y derrocada por los conspiradores e insurrectos, la responsabilidad de la Guerra Civil. Me parece absurdo”, señala. “Sólo se puede justificar en el fragor de una refriega política”, apunta.

Ángel Viñas va más allá y considera que el fondo de la cuestión es que España como país, como colectividad social y política, como Estado, “no se ha reconciliado con su pasado porque no se produjo una ruptura radical con éll pasado”. Se produjo la Transición, que generó beneficios en muchos sentidos pero que no abordó la ruptura intelectual con el pasado impulsada desde el Estado. “Los Gobiernos de Suárez y González tenían otras cosas que hacer, no lo critico”. Y llegó Zapatero y su Ley de Memoria Histórica. Viñas no es crítico con la iniciativa, aunque sí, y mucho, con la forma en la que se llevó a cabo: “Se preparó con los pies, pero era la primera vez que un Gobierno daba un paso minúsculo para recordar, rememorar y reconciarse con el pasado”. Los resultados, en cualquier caso, fueron los contrarios a los que aspiraba Zapatero: la brecha por la que sangraban las dos España empezó a manar en borbotones.

Gran parte del fracaso de la ley, y que explica las reticencias del PP a romper de forma definitiva con la dictadura franquista, provino de que el partido hoy liderado por Rajoy “no podía aceptar esa política pública porque el PP representa el franquismo sociológico”.

Julián Casanova: “Hubo una guerra y una larguísima dictadura que mediatizó los recuerdos de la guerra civil porque dividió España entre vencedores y vencidos. La larga posguerra crea una división profunda, donde no hay una educación política sobre esa historia. Perdimos tres décadas de nuestra vida. Mientras otras sociedades se planteaban el porqué del holocausto, del nazismo o del comunismo, nosotros no pasamos por esa fase. Eso hace que haya muchas personas que sólo han oído hablar de la historia por las influencias familiares, afectos o amistades. A esa gente da igual que yo les diga que lo que ha comentado Hernando es una barbaridad porque no se lo va a creer. Y dirá que yo estoy opinando.

LA INACCIÓ DEL PP ÉS SUMMAMENT PERILLOSA PER LA DERIVA QUE POT DUR LA REPETICIÓ DE GESTOS FEIXISTES

És un dels "culebrons" de l'estiu. I no sembla que la cosa tinga pinta d'acabar prompte. És normal l'apoliticisme és el ferment del feixisme i el PP, a més d'evitar condemnes públiques del franquisme (ratificant la filiació política del PP amb el règim), fomenta les actituds apolítiques. Un més un, ja sabeu. 

Entre els cadells del PP sembla que proliferen aquestes actituds, no per més infantils (que també ho són, sense dubte) menys condemnables. I el pitjor és que, fins ara, i tret de González Pons, tots els dirigents del PP han justificat o han menystingut la reiteració d'aquests gestos. No és un fenomen aïllat, podeu comprovar-ho en aquesta web, ELS FEIXISTES DEL FUTUR. No digueu que no és preocupant.

ARMAND GUERRA, UN LLIRIÀ EN L'OBLIT

Armand Guerra, un fill il·lustre de Llíria, continua sense el reconeixement que es mereix per part dels seus paisans. Anomenat José Estívalis Calvo (Llíria, 4 de gener de 1886 - París, 10 de març de 1939), fou un anarquista, tipògraf i cineasta que va combatre el feixisme amb la seua càmera.

Fill de llauradors edetans pobres, fou internat en un seminari de València i als tretze anys començà a treballar de tipògraf. El 1899 fou empresonat per participar en una vaga anarquista i el 1908 marxà a París amb el seu germà. El 1909 col·laborà amb el grup d'exiliats anarquistes de Ginebra Germinal, i després de fer col·laboracions a diverses publicacions de caire anarquista el 1911 marxà al Caire per a establir-se en una comunitat anarquista italiana.

El 1913 tornà a París i començà a interessar-se pel cinema. Alhora que treballava de tipògraf, la Unió de Sindicats de França el convidà a fer reportatges de cinema social (a través de la cooperativa fundada per ell Cinema du peuple) i adoptà el seu pseudònim d'Armand Guerra. El 1915 treballà com a tipògraf a Lausana i el 1917 s'establí a Madrid, on va fundar l'empresa Cervantes Films. Després de fer sis films sense ressò comercial, el 1920 tornà a Lausana, on treballà d'autor, director i traductor de guions per a films alemanys. 

Escena de "Carne de fieras"

Durant els anys 20 va treballar als estudis de la UFA a Berlín i el 1925 va participar com a actor a Sommernachtstraum (El somni d'una nit d'estiu) de Hans Neumann, junt a l'actor i llibertari Alexander Granach, amb qui també treballà en Nosferatu de F. W. Murnau. Alhora, fou corresponsal a Berlín de la revista de Barcelona Popular Film, on li van prohibir un film.

El 1930 va rebre algunes ofertes per a dirigir a Espanya, però no va tornar d'Alemanya fins al 1931. Treballà per al Cine Popular Español i intentà fundar uns estudis cinematogràfics a València, però va fracassar per manca de suport econòmic, i el 1934 treballà com a actor a La alegría que pasa (1934) de Sabino Antonio Micon. El 1936 projecta el film revolucionari Carne de fieras, amb escenes de nu femení, però l'esclat de la guerra civil espanyola va impedir la seua estrena. Durant el conflicte col·laborà amb la CNT en l'elaboració de documentals i conferències sobre el front i la guerra. Fou empresonat pel Servei d'Intel·ligència Militar (SIM) del 8 d'abril al 26 d'agost de 1938 al vaixell Uruguay al port de Barcelona, d'on fou alliberat per mediació del secretari general de la CNT, Mariano Vázquez.

LA BANDERA REPUBLICANA ESTÀ EMPARADA PER LA CONSTITUCIÓ, MENTRE QUE LA FRANQUISTA NOMÉS PEL FEIXISME I PEL PP

Principis fonamentals de la Constitució democràtica de la II República Espanyola:

• 1. El principi d'igualtat dels espanyols davant la llei, al proclamar a Espanya com "una república de treballadors de tota classe". 
• 2. El principi de laïcitat, pel qual anava més enllà de la mera separació entre l'Església i l'Estat per endinsar-se en un àmbit de total eliminació de la religió de la vida política. 
• 3. El principi d'elecció i mobilitat de tots els càrrecs públics, inclòs el Cap de l'Estat.
• 4. El principi monocameral, que suposava l'eliminació d'una segona cambra aristocràtica o d'estaments privilegiats i pel qual el poder legislatiu seria exercit per una sola cambra. 
• 5. Es preveia la possibilitat de la realització d'una expropiació forçosa de qualsevol tipus de propietat, a canvi d'una indemnització, per a utilització social així com la possibilitat de nacionalitzar els serveis públics. 
• 6. Àmplia declaració de drets i llibertats. Concedia el vot des dels 23 anys amb sufragi universal, també femení (el sufragi femení s'aplica per primera vegada a les eleccions de 1933). 
• 7. Separació de l'Església i l'Estat, a més del reconeixement del matrimoni civil i el divorci.

Per contra, la bandera del pollastre (o de la gavina negra?) està íntimament lligada al franquisme-feixisme, i per tant, no només no és constitucional, sinó que damunt és perseguible. 

I és que el projecte polític del feixisme és instaurar un corporativisme estatal totalitari i una economia dirigista, mentre la seua base intel·lectual planteja una submissió de la raó a la voluntat i l'acció, un nacionalisme fortament identitari amb components victimistes que condueix a la violència contra els que es defineixen com a enemics per un eficaç aparell de propaganda, un component social interclassista, i una negació a ubicar-se en l'espectre polític (esquerres o dretes), cosa que no impedeix que habitualment la historiografia i la ciència política situen el feixisme a l'extrema dreta i el relacionen amb la plutocràcia, identificant-lo com un capitalisme d'Estat, o bé com una variant xovinista del socialisme d'Estat.

Últimament parlàvem d'estar CARA AL SOL COM EL JOVES FARDATXOS DEL PP VALENCIÀ. Les vinyetes continuen. Esta aparegué ahir:

Una militant de Noves Generacions del PP de Vila-real
posa darrere de la bandera franquista (Paula Carda, la tercera per l'esquerra)

EL CRECIMIENTO DE LA ULTRADERECHA EN EUROPA: ALGO MÁS QUE LA CRISIS

Los expertos achacan este avance a la incapacidad de los partidos tradicionales

La gestión de la inmigración y la xenofobia también aparecen como causas

Estos movimientos populistas atraen votantes tanto de izquierda como de derecha

De los 27 Estados que conforman la Unión Europea, 15 tienen desde 2009 eurodiputados que han sido elegidos por partidos ultranacionalistas, populistas y eurófobos, contrarios a la inmigración y, en ocasiones, directamente racistas. En países como Dinamarca, Finlandia, Hungría, Holanda o Austria, formaciones de este tipo son la tercera fuerza más votada. En otros, como Grecia o Suecia, donde han entrado recientemente en el Parlamento, todos los sondeos les auguran un futuro exitoso.

pulsa en la foto

EL TERMÓMETRO DE LA ULTRADERECHA EN EUROPA. La presencia de diputados ultras en Bruselas y en los parlamentos nacionales de los 27, en un gráfico animado. 

A la hora de explicar el ascenso de este tipo de partidos, políticos, medios de comunicación y opinión pública en general suelen acudir al descontento provocado por la crisis económica, comparando la situación actual con la de la Europa de 1930, en plena depresión tras el crack del 29. Los expertos coinciden en que la recesión y el rechazo a los recortes y a la gestión de los partidos tradicionales son factores que se deben tener en cuenta. Sin embargo, la mayoría sostiene que, salvo excepciones, no son las principales causas de este fenómeno.

Matthew Goodwin, profesor de Ciencias Políticas en la Universidad de Nottingham y miembro asociado de la Chatham House —el Real Instituto de Asuntos Internacionales británico—, señala dos ejemplos. En Austria, un país con una de las tasas de paro más bajas de la UE (4,5% el pasado noviembre), los dos partidos de ultraderecha —el FPÖ y su escisión, el BZÖ— sumaron más del 28% de los sufragios en las últimas elecciones. Al mismo tiempo, de los cuatro países con más desempleo —España (26,6%), Grecia (26,8%), Portugal (16,3%) e Irlanda (14,6%), según datos del Eurostat de noviembre (octubre en el caso de Grecia)— solo en el país heleno hay un partido ultraderechista fuerte. En los otros tres los ultras ni siquiera están en los parlamentos nacionales.

Fachas de "Amanecer Dorado", Grecia.

También es significativo que en países nórdicos como Finlandia o Suecia, donde la crisis ha tenido una influencia claramente menor, partidos radicales antiinmigración hayan crecido exponencialmente en los últimos dos años. Los Verdaderos Finlandeses (PS), pese a perder votos en las últimas presidenciales, son la tercera fuerza parlamentaria —como el Partido Popular Danés (DF) en Dinamarca— y las encuestas predicen que los Demócratas Suecos (SD) doblarán sus 20 diputados.

LOS BORBONES SIEMPRE HAN SIDO UNOS PUTEROS

ASÍ LO EXPLICA JOSEP MARIA LOPERENA EN "EL PODER DESNUDO"

Acaba de salir a la venta el libro "El poder desnudo", escrito por Josep Maria Loperena. A lo largo de 382 páginas, el autor hace una crónica de sátrapas, reyezuelos y otros redentores de la humanidad. Es un relato de todo lo que le fue vetado antes y durante la democracia. Es un libro ameno, en muchos capítulos divertido, pero tiene un poso de decepción de alguien que ha luchado por este tópico que no pasa de moda "por un mundo más justo, más solidario más libre, en definitiva, por un mundo mejor". Con él hemos querido hablar abiertamente de su libro.

¿Por qué ha escrito este libro?

Ha llegado un momento en que ya me he cansado de estar censurado toda la vida: desde la escuela, en el periodismo, en el teatro e incluso en el cine. Cuando llegó la democracia, en las redacciones de los diarios te decían que había tres cosas que eran intocables: el rey, la Iglesia y los militares, así que no podía escribir sobre estos temas. Bueno, me iba manteniendo escribiendo artículos de opinión, como tertuliano en la TV y radio, etc. Hasta un día que, en el programa de Josep Cuní, en TV3, hice públicos los trece cargos, con sus sueldos incluidos, que tenía la señora de Montilla, que cobraba más que su marido, siendo este presidente de la Generalitat. No me dijeron nada, pero en poco tiempo tuve que dejar de colaborar en todos los medios públicos del Tripartito. No me llamaron más. Más tarde, en RAC1-del grupo editor de La Vanguardia-, me echaron porque había explicado el lío de Bárbara Rey con Juan Carlos. Entonces, dije, ya basta, ahora escribiré un libro explicando todo lo que es y, sin censura, caiga quien caiga...

¿Desnuda todos los poderes?

Sí, hablo del poder de la República, que es el auténtico, porque mana de la voluntad popular, del poder de la Monarquía; del poder robado que es el de Franco, y también un poco de los sindicatos. Todo el mundo no es corrupto, evidentemente, pero es cierto que hay gente aprovechada. El caso de la esposa de Montilla, por ejemplo, puede ser legal, pero es inmoral, cuando sabes que hay gente que no puede comer, y no quiero ser un demagogo. Estos son los personajes que salen en mi libro, no quiero decir que sean corruptos, sino unos aprovechados. Hablo de los otros poderes, el legislativo, el ejecutivo, el poder de la Iglesia y, naturalmente, del poder del pueblo y de los aprovechados y trepas. Vaya, de todos ellos.

¿Quiénes son los trepas que salen en su libro?

Son aquellos que quieren llegar alto, sea como sea, pero al estilo Maquiavelo. Aquí, en política, hay muchos. En el libro los analizo, con nombre y apellidos. Están en la en política para trepar, para escalar. El ejemplo más claro lo encontramos en Carme Chacon. Y otro ejemplo puede ser Montserrat Nebreda.

Ambas son mujeres. Si precisamente el poder está en manos de los hombres, ¿cómo es posible?

He mencionado dos ejemplos, mujer, pero en el libro salen muchos hombres. Hablo del Clan de la Tortilla, los de Suresnes, es decir, Felipe y su pandilla. No dudo de su honestidad, pero los otros querían el poder por el poder y para beneficiarse ellos... Lo mismo ocurre con Aznar y sus chicos, los Arriola, Miguel Ángel Rodríguez, Miguel Angel Cortés. Todos ellos eran unos trepas de pronóstico. Lo mismo que algunos sindicalistas. Los sindicatos mayoritarios están subvencionados por el gobierno de turno...

¿Y los comunistas, no?

No, porque no han conseguido nunca el poder y "el poder corrompe".

Pero, ¿en los ayuntamiento sí que están?

De acuerdo, pero no hiles tan delgado. Hasta los ayuntamientos no llego.

Pasamos a los Borbones, ¿es verdad que Alfonso XII era hijo de un catalán?

El rey Alfonso XII fue fruto de un adulterio. Era hijo de Isabel II y de un capitán de ingenieros catalán, apuesto y galante, que se llamaba Enrique Puig y Moltó. La propia reina, un día en París, se sinceró con su hijo y le dijo que "la única sangre de los Borbones que tienes en las venas es la mía".

¿Alfonso XII había heredado las "debilidades de su real madre?

De ella heredó su lujuria desenfrenada, su concupiscencia patológica y su putería innata. Cuando el joven Alfonso estaba estudiando en Viena, su madre le arregló una visita a la escuela de la soprano Elena Sanz, de la que quedó enamorado y desde entonces mantuvo una relación con ella antes y durante sus dos matrimonios. Elena era su amante oficial, con quien tuvo dos hijos, pero, al mismo tiempo, también mantenía relaciones con otras mujeres.

Y sobre ¿Franco?

Amén de un dictador, Franco fue el más grande de los corruptos, un corrupto amoral, que no tenía conciencia de su propia corrupción. Su obsesión por el poder tenía como objetivo ser millonario, ya que procedía de una familia humilde. Se creyó dueño de un latifundio llamado España. Franco inventó un sistema de captación de  ávidas que después convertía en dinero. Cada martes del año recibía a empresarios, alcaldes, gente acomodada que agasajaban al caudillo con grandes regalos. Los que más le gustaba era el oro y las piedras preciosas. Así, y con otros métodos, logró ser multimillonario. Bien, pero, en el libro lo explico más ampliamente...

LA REPRESSIÓ FRANQUISTA: CASOS TANCATS, FERIDES OBERTES

Què se n’ha fet, de les denúncies dels 114.266 desaparegut de la guerra civil i el franquisme, que ja no se’n parla? Amnistia Internacional, a l’informe ‘Casos tancats. Ferides obertes’, documenta que la gran majoria dels casos han estat arxivats sense diligències.

Hi ha malestar, pronunciaments i protestes públiques al sector judicial. Es revelen contra pràctiques que consideren impròpies d’un estat democràtic. Primer, més de dos-cents jutges van signar un document contra l’indult de quatre mossos d’esquadra condemnats per tortures, per il·legítim i èticament inassumible en un estat de dret. Al·legaven que en l’estat constitucional, tothom, sense excepció, resta subjecte a la llei. Aquesta és la diferència amb els estats autoritaris, on els ciutadans vinculats al poder són exempts del compliment de les normes. A més, jutges, fiscals, advocats, sindicats i consumidors s’han unit en la protesta contra les reformes projectades pel ministre Gallardón perquè són un atac a l’administració de justícia com a servei públic. “És el pitjor atac als jutges en trenta anys, un pas enrere que ens situaria en l’etapa pre-constitucional”, opina el Fòrum Judicial Independent.

És un toc d’alerta molt significatiu, aquesta reacció contra la involució quasi autoritària a què som sotmesos. I més venint d’un sector amb una cúpula que, des dels inicis de la transició, va representar la continuïtat del franquisme en democràcia. Els principals responsables de la justícia franquista, avaladora de pràctiques contra els drets humans, tortura i crims d’estat, van continuar actuant com si res, en democràcia, dissimulant i disfressant les velles pràctiques expeditives, però amb l’objectiu, però, d’assolir els mateixos resultats: pretesa pau social, a base de repressió, violència estatal i parapolicíaca, i impunitat. 

Per a conèixer a fons la qüestió, val la pena de llegir un llibre molt recent: ‘Jueces, pero parciales. La pervivencia del franquismo en el poder judicial’ (Pasado & Presente, Barcelona), de Carlos Jiménez Villarejo i Antonio Doñate Martín. És una anàlisi molt documentada de la part fosca de la democràcia durant aquests trenta anys, fonament bàsic de la regressió actual. Al pròleg, Josep Fontana afirma: ‘Hom els hauria pogut disculpar per l’intent d’esborrar els rastres de la seva pròpia culpabilitat, però la seva tasca ha anat molt més enllà. Allò que havia començat com un intent d’eliminar el record dels crims del franquisme ha acabat convertint-los en guardians d’una part dels valors del vell sistema, que la dreta avui governant intenta recuperar.’

El treball documenta el continuisme franquista en l’aparell judicial. Com han sobreviscut idees autoritàries derivades del feixisme espanyol en declaracions institucionals i lleis, en la jurisprudència i en la cultura política dominant. 

Hi ha exemples enlluernadors. El procés militar al president Companys i el rebuig de la fiscalia actual a rehabilitar-lo. La benvolença dels jutges amb la violència estatal i d’extrema dreta en la transició: Enrique Ruano, Atocha, Papus, Agustín Rueda, Yolanda González, José Arregui i els inicis de la guerra bruta, la llarga batalla per les víctimes i desapareguts del franquisme i el procés a Garzón.