PLANTA LA TEUA HORTA

La ceba és un dels elements que no deu faltar a l'hort. Aquesta planta bíblica té qualitats interessants que la fan de cultiu obligat tots els anys. Tot i els plors que provoca en tallar-la a la cuina, és molt utilitzada a la nostra taula en fresc, fregida, bullida, torrada o en salmorra, també pot ser guardada per al consum durant bona part de l'any.

Ceba novella

Coneguda des de molt antic, botànicament és una planta bianual, és a dir, el primer any de vida emmagatzema reserves en fulles modificades que formen un bulb, i el segon any les gasta per emetre unes vigoroses tiges florals, anomenades canons.

Nosaltres aprofitarem el primer any, quan podem collir-la tendra, amb el bulb jove, o seca, ja madura per a guardar. Però si volem tindre calçots o llavor, triarem entre les millors cebes guardades i les plantarem al desembre. Així a la primavera tindrem els calçots i a l'estiu, la llavor.

EL ACEITE PUEDE SEGUIR SIENDO ÚTIL TRAS LA SARTÉN

Un diseño argentino-valenciano transforma de manera doméstica 
el residuo de oliva en producto de limpieza

Si hay algo de uso cotidiano en España, en prácticamente todos los hogares del país, es el aceite de oliva. Litros y litros de este alimento que se utilizan para casi todo. En especial para freir. Pero luego, lógicamente, encontramos todos los cocineros, más o menos avezados con un problema: ¿Qué hacer con el aceite usado? En algunas localidades se esfuerzan por montar circuitos de recogida y reciclado con mayor o menor éxito y, ciértamente, bastante gasto en campañas, recipientes, contenedores, máquinas recuperadoras...

En España se consumen cada año más de 500 millones de litros de aceite de oliva. Se calcula que un tercio de estos acaban en los ríos. Y también se calcula que cada 500 centilitros puede contaminar, una vez usado y tirado por las cañerías, 500 litros de agua. Es mucho. Una emprendedora argentina afincada en Valencia ha diseñado un electrodoméstico para ahorrar ese daño medioambiental, ¿cómo? Transformando el aceite en jabón.

LA PERMACULTURA: CULTURA Y AGRICULTURA PERMANENTES Y SOSTENIBLES

'Mandala de la permacultura', ilustración de Graham Burnett, que resume la ética y los principios del diseño permacultural 

La permacultura constituye un sistema proyectado sostenible que integra armónicamente la vivienda y el paisaje, ahorrando materiales y produciendo menos desechos, a la vez que se conservan los recursos naturales (Bill Mollison); es el diseño de hábitats humanos sostenibles y sistemas agriculturales, que imita las relaciones encontradas en los patrones de la naturaleza.

La palabra permacultura (en inglés permaculture) es una contracción de agricultura permanente, como así también de cultura permanente.

Orígenes

casa nueva de adobe y paja

A mediados de la década de los años 1970 dos ecologistas de Australia, el doctor Bill Mollison y David Holmgren, comenzaron a desarrollar una serie de ideas que tenían la esperanza de poder utilizar para la creación de sistemas agrícolas estables. Lo hicieron como respuesta a lo que consideraban como el rápido crecimiento en el uso de métodos agroindustriales destructivos tras la segunda guerra mundial, que de acuerdo a su criterio estaban envenenando la tierra y el agua, reduciendo drásticamente la biodiversidad, y destruyendo billones de toneladas de suelo que anteriormente mantenían paisajes fértiles. Una aproximación denominada 'permacultura' fue el resultado y se dio a conocer con la publicación del libro Permaculture One en 1978. El libro tuvo un éxito inmediato en Australia, provocando mucho debate. La aparición de una revista (The International Permaculture Magazine), una miniserie televisiva con Bill Mollison como protagonista, y varias decenas de cursos que éste dictó a finales de los 70s y principios de los 80s contribuyeron a internacionalizar la permacultura y a forjar su imagen de herramienta práctica para la construcción de hábitats sostenibles.

Tras la publicación de Permaculture One, Mollison y Holmgren refinaron y desarrollaron sus ideas, con ambos originadores diseñando cientos de 'terrenos de permacultura' y escribiendo varios libros. Mollison dio clases en más de 80 países y el Curso de Diseño de dos semanas de duración, se enseñó a muchos cientos de estudiantes. A comienzos de la década de 1980, el concepto avanzó desde ser predominantemente un diseño de sistemas agrícolas a ser un proceso de diseño más plenamente holístico para crear hábitats humanos sostenibles. A mediados de la década de 1980, multitud de estudiantes se habían convertido en exitosos prácticos, comenzado a enseñar el método; en un corto periodo de tiempo se establecieron grupos de permacultura, proyectos, asociaciones e institutos en más de 100 países.

En el transcurso de sus viajes por Asia, África y América Latina, Mollison encontró y contribuyó a popularizar conceptos y prácticas ancestrales que habían contribuido a la sostenibilidad de las antiguas culturas agrícolas y cazadoras. Muchos de éstos conceptos fueron explicados y revalorizados, y pasaron a formar parte del aspecto técnico de la permacultura. Muy pronto se hizo evidente que los conceptos de diseño que manejaba la permacultura podían ser aplicados no solamente a la producción agropecuaria y forestal, sino a muchos aspectos de la vida humana, como la construcción, la educación, la economía y la organización social en general, abarcando todos los temas esenciales en el diseño de sistemas sustentables, de forma integrada.

La permacultura está en la actualidad bien establecida a lo largo y ancho del mundo, existiendo muchos ejemplos de su uso. Zimbabwe tiene 60 escuelas diseñadas utilizando la permacultura, con un equipo nacional trabajando en la unidad de desarrollo de currículos escolares. El Alto Comisionado de Naciones Unidas para los Refugiados (ACNUR) ha elaborado un informe sobre el uso de la permacultura en situaciones de refugio, tras su exitoso uso en los campos de Sudáfrica y Macedonia. Una tribu en Perú ha evolucionado desde una creciente dependencia de las subvenciones estatales a su auto-dependencia y apoyo a otras tribus. Se está transformando una base militar de Estados Unidos para que se convierta en un parque de eco-negocio y en un paraíso de la vida salvaje.

Definición

Permacultura es un término genérico que engloba la aplicación de éticas y principios de diseño universales en planificación, desarrollo, mantenimiento, organización y la preservación de hábitats aptos para sostener la vida en el futuro.

La Permacultura también es una red y un movimiento internacional de practicantes, diseñadores y organizaciones, la gran mayoría de las cuales se han desarrollado y sostenido sin apoyo de corporaciones, instituciones o gobiernos.

Los ejes centrales de la permacultura son la producción de alimentos, abastecimiento de energía, el diseño del paisaje y la organización de (Infra) estructuras sociales. También integra energías renovables y la implementación de ciclos de materiales en el sentido de un uso sostenible de los recursos a nivel ecológico, económico y social.

Desde sus inicios a finales de los años 70, la permacultura se ha definido como una respuesta positiva a la crisis ambiental y social que estamos viviendo.

La permacultura tiene tres ingredientes principales:

1. La Ética, que consiste de tres principios fundamentales:
   1. Cuidar de la tierra
   2. Cuidar de las personas
   3. Poner límites a la población y el consumo (o Redistribución de los excedentes. Nota: existe un debate⁵ sobre qué título de la 3a ética resume mejor su significado). Holmgren, en su libro "Principios y senderos de Permacultura", especifica que se entiende como reparto entre todas las especies y que esto supone distribuir tanto la población como el consumo humanos (dos conceptos directamente opuestos al antropocentrismo y consumismo dominante actual, que aportan un signíficado necesariamente ambiguo a "Reparto equitativo" como resumen de estos conceptos). También se añaden dos Directivas: tomar plena responsabilidad para nuestras vidas y co-operar)
2. Principios ecológicos derivados de la observación de los sistemas naturales, por ecologistas como Birch y Odum, a los cuales se añaden los 'principios de actitud' de Mollison.
3. Diseñar herramientas y procesos que reúnan conceptos, elementos y componentes estratégicos dentro de un marco o plan de acción que pueda ser implementado y mantenido con mínimos recursos.

PEL MENJAR CONSCIENT

"Si cuides el teu aspecte i la teua vestimenta, per què no tens cura també del que menges?". Aquesta pregunta la llança Maria Álvarez, organitzadora de la Bona Vida, un mercat de productes ecològics i artesans que se celebra a Madrid. Tenen un objectiu doble: acostar aquests aliments als que no estiguen familiaritzats amb ells i fomentar un "consum conscient". "No es tracta de ser ecologista, ni de combregar amb una determinada ideologia, sinó preguntar d'on vénen els aliments que mengem, buscar un gènere elaborat d'una manera ambientalment respectuosa i amb un preu just per al productor i el consumidor".

Oli, embotit ecològic, cerveses i vi artesà, fruites i verdures, farina i pa amb denominació d'origen, fumats i escabetxos artesans, ous o formatges són alguns dels productes que La Bona Vida aproparà al consumidor.

Hi ha indicadors que cada vegada més persones s'apunten a produir i consumir aliments ecològics, aquells produïts sense la utilització de substàncies químiques en totes les seues fases d'elaboració. Segons dades del Ministeri d'Agricultura, el 2011 hi havia més de 32 mil productors ecològics, huit mil més que el 2009. El 2011, el valor de la producció es va situar al voltant dels 813 milions d'euros, un 25% més que el 2009.

Per als consumidors, les majors avantatges són el sabor i la qualitat. "Tinc clients molt conscienciats amb l'entorn, però també compren persones que busquen una tamata que sàpia a tomata, o llet com la que prenien de menuts", explica Pere. Al costat de la seua dona, va crear fa un any un bloc en el que publicaven entrevistes amb productors compromesos amb el medi ambient. El bloc va donar pas a la botiga en línia, i en vista de la demanda, es van animar fa dos mesos a obrir un local al mercat de Santa María del Cabo. Pere ven productes ecològics de 35 marques diferents. Mentre parla, entra una clienta buscant bledes. "M'agraden molt però totes les que comprava em sabien a amoníac. Un dia vaig provar les d'ací, i escolta, res a veure", explica aquesta consumidora, anomenada Eva Fernández. "Fixa't que bé saben que la meua filla es va acabar el plat, i això que no li agraden les verdures".

LA PARADOXA DEL VALOR I EL FETITXISME DE LA MERCADERIA

La paradoxa del valor (o paradoxa del diamant i l'aigua) és una paradoxa dins de l'economia clàssica sobre el valor econòmic que expressa que, encara que l'aigua és més útil que els diamants, aquests tenen un preu més alt en el mercat. 

Adam Smith esmenta la paradoxa en La riquesa de les nacions. Smith no va ser el primer a notar la paradoxa. Nicolau Copèrnic, John Locke, John Law i altres havien intentat explicar la disparitat en el valor entre l'aigua i els diamants. La teoria de la utilitat marginal, un esforç per resoldre aquesta paradoxa, va provocar el naixement de l'economia neoclàssica i defensa que no és la demanda d'un bé el que determina el seu preu, sinó la seua utilitat marginal.

Es pensa generalment que Smith va ser incapaç de resoldre la paradoxa. Smith esmenta d'aquesta manera la paradoxa:

"Res és més útil que l'aigua, però aquesta no comprarà res, res de valor pot ser intercanviat per ella. Un diamant, per contra, té escàs valor d'ús, però una gran quantitat d'altres béns poden ser freqüentment intercanviats per aquest."

Solució marxista segons la teoria clàssica del valor-treball

Segons la teoria del valor-treball sintetitzada per Marx, la quantitat de valor d'una mercaderia és el treball socialment necessari per a la seua producció que no està determinat en l'absolut pel valor d'ús, o siga, per l'ús concret que es dóna posteriorment a aquesta mercaderia, és a dir, la necessitat concreta que satisfaça. 

Per tant, el valor de l'aigua és usualment menor que el d'un diamant perquè el treball socialment necessari per a aconseguir un diamant és més gran que el necessari per proveir-se d'aigua i això és independent de que l'aigua siga usada per a satisfer una funció vital i el diamant no. 

Està clar que en situacions d'escassetat el valor és més gran perquè les condicions d'escassetat impliquen un augment del treball socialment necessari per a adquirir o produir una mercaderia, així precisament l'escassetat dels diamants implica molta més faena per a aconseguir-los i per això són tan valuosos, i de la mateixa manera això explica que en zones desèrtiques que es requereix més treball per a aconseguir-la, l'aigua siga també molt més valuosa que en zones no desèrtiques.

Des del punt de vista de Marx, la paradoxa del valor, o paradoxa de l'aigua i el diamant, és només un exemple de l'error teòric en què incorrien els economistes clàssics com Smith en confondre i barrejar el valor amb el valor d'ús i un exemple del fetitxisme de la mercaderia en què incorren aquests economistes en intentar deduir de la naturalesa el valor.

"Fins a quin punt una part dels economistes es deixa enlluernar pel fetitxisme adherit al món de les mercaderies, o per l'aparença objectiva de les determinacions socials del treball, ens ho mostra, entre altres coses, la tediosa i insulsa controvèrsia entorn del paper que exerciria la naturalesa en la formació del valor de canvi. Com el valor de canvi és una determinada manera social d'expressar el treball emprat en una cosa, no pot contindre més matèria natural que, per exemple, el curs canviari."

Marx, El capital

POLÍTICA MERCADONA

Ens queixem que Espanya estem en crisi, però no ens adonem que comprant als establiments d'aquest superempresari sense escrúpols anomenat Juan Roig estem alimentant la bèstia i fomentant la destrucció del teixit empresarial espanyol. Mercadona, tot i ser una empresa "netament" espanyola i valenciana, no té cap problema a saltar-se als agricultors de la seua terra i importa directament les taronges d'Argentina durant tot l'any, saltant-se la temporada de taronges valencianes.

A més, l'oli d'oliva Hacendado, de molt baixa qualitat, l'envasa Sovena, una companyia situada a Portugal (el principal accionista és Roberto Centeno, casat amb una filla del senyor Roig). Aquest mateix Roberto Centeno ha comprat milers d'hectàrees d'oliveres al Marroc per a Roig, que es preocupa molt pel futur d'Espanya i s'atreveix a pensar de com fer les coses públicament, però no es talla un pèl a l'hora de portar la producció l'oli al Marroc i el seu envasat a Portugal. Una part de l'oli s'importa des de Tunísia. 
La conseqüència és una evident reducció de qualitat per oferir preus baixos. Tal com passa amb el peix o amb la progressiva eliminació de la xarcuteria tradicional de tall al moment per deixar-la només en una xarcuteria de paquet amb un menor cost en tots els sentits. El mateix passa amb la fruita, que es ven a granel i és de molt pitjor qualitat. El mateix passa amb els cereals, fabricats a França.

A Mercadona tampoc li fa fàstics a importar carabasses del Panamà, però potser el cas més paradoxal es dóna en la secció de peixateria. A Vigo, el primer port d'Europa per volum de peix descarregat i que gestiona gairebé la meitat de la pesca a Espanya, el peix que s'ofereix als supermercats Mercadona no és fresc i, per descomptat, no és gallec. En la seua majoria es tracta de peix congelat procedent de l'Àfrica o Amèrica del Sud. El mateix passa amb les clòtxines i les cloïsses, que majoritàriament són importades des de Xile, França o el Marroc.

SI HI HA PA, QUI ES BARALLA PER UN TROS DE CARN?

Quan les coses vénen malament, el que sobreviu no és el més bèstia. És el que busca millor entre el fem: els gossos vénen del llop, que menjava hidrats de carboni de les escombraries

Hi ha una tradició tremebunda de la comunicació de la ciència, i de la ciència en si mateixa, que identifica l'evolució biològica amb les seues metàfores més aferrissades: la lluita per la vida, la supervivència del més apte, la "naturalesa roja en dents i urpes" amb què lord Tennyson va taxar el darwinisme, fins i tot 10 anys abans de la publicació de L'origen de les espècies per Charles Darwin. 
Tennyson era molt conscient que la ciència de la seua època contradeia la narració bíblica de la creació de l'home, i va escriure aquest vers en un dels poemes més memorables de la literatura anglesa. Tot sota la immensa recança intel·lectual que li produïa la evolució, la idea que l'ésser humà no ocupava un lloc especial en la creació, que no era més que una desviació adaptativa de la ment d'un mico. I que, damunt, les forces que l'havien creat es trobaven entre les més rèptils imaginables. La naturalesa roja a dents i urpes. Una veritat poètica.

Però hi ha mecanismes evolutius que no depenen tant de les dents i les urpes com del margalló. Casos en què agradar és més eficaç que mossegar. Com a estratègia evolutiva, em referisc. Un dels exemples més espectaculars és el de la invenció de les plomes, que van evolucionar en un grup de dinosaures molt abans que els seus descendents feren fora a volar i es convertiren en les actuals aus. I en qualsevol cas, les plomes per si mateixes no basten per a volar, com demostra el cas d'una gallina. Per a què van evolucionar les plomes, llavors?

AGRICULTURA MEDIAMBIENTAL: DIRECTA I SABOROSA

Agricultors de Dénia s'han reunit a La Taifa per a apostar pels productes criats més ecològicament, oferits sense intermediaris als consumidors. Més respecte pel medi ambient, més salut i més sabor.

Explotació agrícola ecológica en Dénia, la Marina Alta

Que el menjar sàpia al que ha de saber. I que no supose un luxe de gourmet. És possible i, a més, és, quasi segur la millor manera de portar endavant una agricultura respectuosa amb el medi ambient. Amb aquesta filosofia, agricultors de la comarca de Dénia (la Marina Alta) s'han agrupat al voltant d'aquest nova filosofia i un projecte comú que es pot veure a La Taifa. Com ells diuen, "som agricultors" i l'objectiu últim d'un bon agricultor no pot ser altre que portar el que produeix a la taula d'algú que ho consumisca. Que no és un mer passatemps de hortocultivadors d'oci. "Que siga un vehicle per poder viure de la nostra vocació, oferint directament al consumidor, sense intermediaris, uns productes, sans, locals i de temporada. Sans per la forma de fer-los créixer, locals perquè així s'aprofita la relació i coneixement amb la terra. I de temporada perquè l'hort ofereix, segons l'any, les millors collites d'un o altre producte. La proximitat permet posar el fruit ràpid i fresc.

Ells mateixos són molt clars: "Quan consumim aliments sense verins no només millorem la nostra salut sinó, també, la dels animals, plantes, aigua i terra, i si, a més, han estat cultivats propers a nosaltres, evitem el cost energètic del transport i millorem el paisatge del nostre entorn".

QUÈ AMAGA UNA LLANDA DE TONYINA?

En l'amanida, en un sandvitx, a la truita, a l'empanada, a la pizza... i la llista podria seguir i seguir a gust de cadascú. De quin ingredient estem parlant? De la tonyina, és clar. Però no només de la tonyina clara, o també del bonítol del nord? O de la tonyina tal qual? I és que quan parlem d'aquest apreciat peix no està tot tan "clar". Quina tonyina hi ha a la llanda? Com s'ha peixcat? A on?

I per què la tonyina i no el lluç? O la sardina? Donat l'estat dels nostres oceans, tindríem moltes espècies de peix per a triar. Però la tonyina té alguna cosa especial. Potser siga ja que es pesquen més de quatre milions de tones a l'any al món. Que en la majoria dels casos es pesca amb mètodes poc selectius i que impacten en l'ecosistema marí com la pesca d'encerclament amb FAD (dispositius agregadors de peixos) o el palangre, en les xarxes i hams queden atrapats altres espècies com taurons, tortugues, aus marines o tonyines joves. O també perquè és la font de proteïna i d'ingressos de molts estats costaners.

O, per apropar una mica la lupa, perquè l'estat espanyol lidera la producció, exportació i consum per càpita a nivell europeu de tonyina i és la conserva de peix més consumit al nostre estat.

Per donar una mica de llum en aquest mar de dubtes Greenpeace ha llançat la seua primera Guia de la Tonyina, en què s'avalua la sostenibilitat de 14 marques de tonyina en conserva, tant privades com marques blanques de supermercat.

La Guia de Tonyina s'ha elaborat amb la informació proporcionada per les empreses, la informació pública disponible i la informació recollida sobre els propis productes pel voluntariat de Greenpeace i que les situa en tres rangs de color: roig (insuficient), taronja (ha de millorar), verd (bé):

- Roig: Ortiz, Salica, El Corte Inglés, Albo, Eroski, Conserves Garavilla, Mercadona, Lidl.

- Taronja: Frinsa, Carrefour, Jealsa-Rianxeira, Alcampo, Calvo, Consorcio.

- Verd: cap marca avaluada es troba en aquest rang.

PLANETA TERRA: UN MÓN CORPORATIU

Quines són les companyies més grans del món? 

Quines corporacions les controlen? 

Com es compara el seu poder amb el dels estats?

EL COMERÇ HA DE SER JUST

El comerç just és una forma alternativa de comerciar que té com a objectiu canviar les relacions comercials entre els països rics (els consumidors) i els països empobrits (els productors). La xarxa de comerç just està formada per associacions, ONG, cooperatives, empreses, artesans, etc., i es basa en les normes següents:

• Assegurar als treballadors un sou digne.
• No acceptar ma d'obra infantil.
• Igualtat entre homes i dones.
• Afavorir la realització de projectes de desenvolupament solidari en benefici de la comunitat.
• Ser respectuosos amb el medi ambient.
• No privilegiar els cultius d'exportació en perjudici dels cultius de consum local necessaris per a la població.
• Estructures democràtiques en la presa de decisions i en qualsevol àmbit del tràfic de mercaderies.

Segons arreplega la Viquipèdia, Intermon Oxfam assenyala que per cada paquet de café d'una marca convencional venut a un preu de 1'95€, el seu productor de café a Etiòpia guanya uns 19 cèntims d'euro.

Quan este mateix paquet és de comerç just, el productor guanya 48 cèntims i, a més a més, es beneficia de dividends, primes socials, formació i crèdits.

Un moviment internacional

El comerç just és un moviment internacional que, des de fa més de trenta anys, es planteja un repte difícil: lluitar per una major justícia i igualtat de condicions en el terreny del comerç mundial. Milers d'organitzacions de solidaritat, de cooperació per al desenvolupament, cooperatives i col·lectius de productors han contribuït a teixir en estos anys una amplíssima xarxa d'intercanvi, de suport mutu i de comercialització.

Des de les primeres botigues pioneres de la solidaritat, sorgides en els països del nord d'Europa, fins a les nombroses entitats importadores que hui es coordinen a través de l'EFTA (European Fair Trade Association), la IFAT (International Fair Trade Association) o d'altres associacions internacionals, este moviment s'ha vist en diverses ocasions reconegut i recolzat per diversos organismes internacionals. Cal citar la “resolució sobre la promoció de la justícia i la solidaritat en el comerç Nord-Sud”, aprovada pel Parlament europeu el 1994 o el  més recent Dictamen del Comité Econòmic i Social de la UE. 

Amb tot, el seu reconeixement més gran és representat per les consecucions en el terreny de la sensibilització i de la cooperació i, resultat molt més ambiciós i realment difícil d'aconseguir, per les quotes comercials assolides en els últims anys. L'últim anuari de l'EFTA parla de 3.000 botigues de comerç just consolidades a tota Europa, 45.000 punts de venda i un facturatge calculat en més de 80 milions d'ECU (és una dada de mitjans anys 90). Alguns productes "estrela", com el café, han consolidat quotes de mercat del voltant del 5% en països com Suïssa o Holanda, en una imparable dinàmica de creixement a tot el continent. 

Per què comerç just? 

A pesar que les relacions econòmiques amb el mal anomenat "tercer món" ja no seguisquen les rígides pautes d'espoliació de l'època colonial, la seua realitat està molt lluny de ser un idíl·lic intercanvi igualitari. La divisió internacional del treball segueix fent d'estos països les reserves barates de matèries primeres, els preus de les quals són establits pel "mercat", en este cas un eufemisme per definir els dictàmens de les grans corporacions econòmiques i industrials dels països avançats. 

Encara més: en molts d'estos països, l'herència colonial ha significat la permanència d'una economia quasi exclusivament basada en l'exportació d'un o més productes bàsics, en molts casos productes agrícoles. És el cas de Filipines amb el sucre o d'Uganda amb el café. Això significa, entre altres coses, una dependència absoluta dels preus arbitraris que hem esmentat, la preeminència del monocultiu (amb totes les conseqüències ecològiques i socials que comporta) i la progressiva escassetat d'altres mitjans de subsistència. 

Finalment, els països més rics s'han anat dotant d'eines per protegir les seues exportacions i els seus mercats: els elevats aranzels sobre els productes treballats i les fortes subvencions a  l'exportació de molts dels seus productes agrícoles determinen una espiral cada vegada més gran de desigualtat comercial a escala mundial. S'arriba així a veritables desastres econòmics i socials: el sucre subvencionat europeu envaeix i arruïna el mercat i els cultivadors de Filipines; la dacsa dels Estats Units destrueix el mercat centreamericà. I no són els únics exemples de dúmping, encara que potser són els més emblemàtics. 

Dit siga de passada, el clamorós fracàs de les últimes reunions de l'Organització Mundial del Comerç (OMC) té l'origen en esta situació cada volta més injusta i cada volta més patent i en la negativa de molts països "de segon pla" de seguir arruïnant les seues precàries economies. 

L'HERÈNCIA DEL PLANETA

Passat, present i futur dels combustibles fòssils

Les plataformes que permeten l’extracció petroliera offshore posen de manifest la sofisticació a què ha arribat aquesta forma de mineria, però també les dificultats amb què s’enfronta a causa del progressiu esgotament dels jaciments fàcilment accessibles. En la imatge, una plataforma de la companyia BP a Trinitat i Tobago.

L'extracció a gran escala i la combustió dels combustibles fòssils van significar un canvi fonamental en el tipus i intensitat dels usos de l'energia. Aquests compostos (carbó, petroli i gas) comprenen un ampli mostrari de molècules orgàniques, generades després d'un complex i llarg procés. Aquest implica la lentíssima transformació, durant períodes d'entre cent mil a cent milions d'anys, de la matèria orgànica sintetitzada en la biosfera i després acumulada com a detritus animals i vegetals en el fons de conques sedimentàries (llacs, mars i oceans) i que posteriorment, a mesura que anava sent colgada davall successives capes de sediment, va patir l'acció combinada d'altes pressions i de la calor generada per la desintegració dels elements radioactius de l'escorça terrestre. La mare naturalesa ha possibilitat, mitjançant el procés descrit, l'emmagatzemament de l'energia solar en els enllaços químics dels àtoms d'hidrogen i carboni que integren les molècules dels hidrocarburs fòssils.

Durant mil·lennis, els humans han obtingut els aliments, la calor i la potència mecànica necessaris per a la seua supervivència de la radiació solar i de la transformació quasi immediata d'aquesta (fluxos d'aigua i vent), així com de l'energia proporcionada per conversions metabòliques i de la biomassa que ocorrien en qüestió de mesos, uns pocs anys o, com a màxim, unes poques dècades. Al contrari, els combustibles fòssils, amb l'excepció de la torba, són el resultat d'intensos canvis de la biomassa durant lapses geològics. Utilitzant un símil econòmic, podem considerar que les societats premodernes depenien per al seu desenvolupament d'uns ingressos solars, instantanis o mínimament retardats, que es reposaven de manera constant. En canvi, la civilització moderna basa la seua esplendor en l'ús d'una herència solar. Un capital que estem dilapidant a gran velocitat i que, a la fi, tan sols haurà estat aprofitat durant una curta fracció del temps que es va necessitar per a acumular-lo. 

L’explotació a gran escala dels dipòsits de carbó permeté l’arrancada de la civilització industrial. Juntament amb el petroli i el gas natural, el carbó continua essent un combustible d’àmplia utilització, amb els problemes ambientals que això comporta. En la imatge, miners nord-americans en la dècada dels quaranta del segle passat.

LAS 10 MULTINACIONALES MÁS PELIGROSAS DEL MUNDO

Ya no importa donde vivas, es imposible escapar de la globalización.

La única salida, es informarse para poder elegir con conciencia antes de comprar.

Comenzar a cultivar y a fabricar tus alimentos, reducir el consumo de petroleo y sus derivados, reforestar, comprar lo necesario, escuchar tu voz interior en vez de la voz de la publicidad...son pequeños paso para escapar de grandes monstruos.

Y recordar siempre que el poder de elección esta en uno, no les demos el placer de caer en sus zarpas.

1. Chevron

Varias de las grandes compañías petroleras estarian en esta lista, pero Chevron merece un lugar especial. Entre 1972 y 1993, Chevron (en ese entonces Texaco) vertió 18 mil millones de galones de agua tóxica en los bosques tropicales del Ecuador sin ningún tipo de reparación, destruyendo los medios de subsistencia de los agricultores locales y enfermando a las poblaciones indígenas. Chevron también ha contaminado en los EE.UU, en 1998, Richmond(California), demandaron a Chevron por  vertido ilegal sin pasar por tratamientos de aguas residuales, contaminando  los suministros locales de agua, ídem en New Hampshire en 2003.

Chevron fue el responsable de la muerte de varios nigerianos que protestaron en contra de la empresa por su presencia y explotación del delta nigeriano. Chevron pagó a la milicia local, conocida por sus abusos contra los derechos humanos, para aplastar las protestas, e incluso les proporcionó helicópteros y barcos. Los militares abrieron fuego contra los manifestantes, luego quemaron sus aldeas hasta el suelo.

2. De Beers

Esta empresa no escatima en gastos, y financia, apoya y crea autenticas guerrillas y dictaduras del terror para poder seguir obteniendo mediante explotación de niños y adultos, la preciada piedra. En Botswana, a DeBeers se le ha culpado por la "limpieza" de la tierra donde se extraen los diamantes, incluyendo el traslado forzoso de los pueblos indígenas que habían vivido allí durante miles de años. El gobierno supuestamente cortó el suministro de agua, los amenazó, los torturó y  ahorcó públicamente a los resistentes.

No dejemos de lado su nula responsabilidad ambiental, sus nulos derechos laborales, las vidas humanas, y sus campañas rancias y machistas.

3. Phillip Morris

Phillip Morris es el mayor fabricante de cigarrillos de Estados Unidos y del mundo.

Se sabe que causan cáncer en los fumadores, así como defectos de nacimiento en los niños por nacer si la madre fuma durante el embarazo. El humo del cigarrillo contiene 43 carcinógenos conocidos y más de 4.000 sustancias químicas, incluyendo monóxido de carbono, formaldehído, cianuro de hidrógeno amoníaco, la nicotina, y el arsénico. La nicotina, la sustancia química principal psicoactivo en el tabaco, ha demostrado ser una adicción psicológica. Fumar aumenta la presión arterial, afecta el sistema nervioso central y constricción de los vasos sanguíneos. Las colillas de cigarrillos son uno de los principales contaminantes que los fumadores arrojan rutinariamente; lento para degradar. Muchos de estos filtros se abren camino en el suelo o en el agua, donde sus productos químicos se comportan como verdaderas sanguijuelas.

El tabaco no sólo contamina la tierra durante sus extensas hectáreas de monocultivo, las cuales son rociadas a diario de agro tóxicos, su producción industrial contamina (se utilizan enormes cantidades de papel, algodón, cartón, metal, combustibles...), su consumo contamina la atmósfera, daña a su comprador y a los que le rodean. Su colilla tarda años en degradarse proporcionándole al suelo y al agua una cantidad enorme de tóxicos.

4. Coca-Cola

La bebida favorita del mundo o "la leche del capitalismo", acumula demandas y sanciones en diversos países derivados de graves hechos de contaminación, malas prácticas laborales y uso de aguas no autorizados.

En la fase de producción, la compañía utiliza casi tres litros de agua por cada litro de producto terminado. Las aguas desechadas constituyen contaminantes, que la multinacional deposita en lugares protegidos, como ocurrió en Colombia, situación por la cual, fue multada en Agosto pasado, por la Secretaría Distrital del Ambiente, de la Alcaldía Mayoy de Bogotá, al demostrarse que habáin descargado sus desechos en el humedal de Capellania, en la zona de Fontibón.El hecho es considerado atentatorio contra un área de especial importancia y protección ecológica. El proceso por contaminación del Humedal Capellanía tiene su origen en la caducidad del permiso de vertimientos otorgado a la multinacinal por cinco años y la no autorización de la Secretaría de Ambiente para renovar este permiso. Posteriormente, mediante visitas técnicas fue verificado el estado de la red de alcantarillado de Coca Cola y la realización de descargas industriales, evidentemente no autorizadas.

Una situación muy similar ocurrió en la India en el 2005, donde alrededor de mil manifestantes marcharon para pedir que cerrara la planta cercana a Varanasi, ellos tenían la certeza de que todas las comunidades cercanas a plantas embotelladoras de Coca Cola padecen la falta y contaminación de sus suelos y napas freáticas. Análisis toxicológicos registran la presencia de altos porcentajes de pesticidas prohibidos como el DDT y como “buenos vecinos” distribuyeron sus desechos industriales a los campesinos de Mehdigani con el argumento de que servían para “abono” El resultado es que hoy los suelos son estériles.

Y como si fuera poco, la bebida en cuestión, junto con consumir agua en exceso   no aporta ningún elemento nutritivo, al contrario, al contener altas concentraciones de azúcar, es uno de los principales contribuyentes de la obesidad que afecta cada vez en mayor medida a nuestras poblaciones del tercer mundo, generando por otra parte, problemas dentales. Y el efecto de " quitar la sed", lo logra mediante el uso de ácido fosfórico.

¿Sabías que ...

• España es el país europeo que más Coca-Cola consume?
• Otros productos suyos son Fanta, Sprite, Aquarius, Nestea, Minute Maid, Tab, Sonfil, Finley, Nordic Mist o Fruitopia (hay 324 distintos)?
• Una lata de 33 cl. contiene unos 35 gr. de azúcar?
• En 1931 Coca-Cola cambió el traje verde de Papá Noel a rojo para una campaña publicitaria, haciendo juego con su color corporativo?
• Otras universidades en Atlanta, Toronto, California, Irlanda o Berlín ya han expulsado a Coca-Cola de sus Campus?
• Las botellas de plástico de Coca-Cola en España no son de material reciclado, sino de plástico virgen.
• ¿Casualidad que el ex-presidente mejicano Fox sea ex-representante de Coca-Cola? ¿y Adolfo Calero, ex-gerente de Coca-Cola, agente de la CIA y cara pública de la contra nicaragüense? ¿y el embajador de EEUU en la India ? ¿y el magnate golpista Cisneros, en Venezuela ? ¿y el ministro Jorge Presno, de Uruguay?
• Cuenta con delegaciones en más de 200 países, incluyendo paraísos fiscales como Bahrein o las islas Caimán, para evadir impuestos por sus beneficios...
• En el año 2003 obtuvieron unos beneficios de 21.044 millones de dólares (La mitad de los gastos previstos por la ONU para garantizar la educación básica a todos los niños del mundo).
• Impulsa potentes grupos de presión: se opuso al tratado de Kyoto a través de sus lobbys US Council for International Business y la Business Round Table, cambió regulaciones en la UE a través del American Chamber of Comerce , fue fundadora del International Life Science Institute, muy influyente en la FAO y la OMS , etc.
• Contiene productos transgénicos.

La próxima vez que vayas por una bebida, recuerda la contaminación de los humedales, el uso no autorizado de aguas subterráneas, la violencia, que un litro equivale a tres en realidad... tal vez sea mejor una limonada.

PER UN SISTEMA ELÈCTRIC BASAT 100% EN ENERGIES RENOVABLES

Després d'analitzar en detall els sistemes de generació elèctrica peninsulars basats en renovables, des del punt de vista d'acoblament temporal generació-demanda, costos i optimització de la inversió i de l'ús, es conclou que:

• És viable plantejar-se un sistema de generació basat al 100% en energies renovables, tant per a la cobertura de la demanda elèctrica com de la demanda d'energia total.
• Els costos totals de l'electricitat generada són perfectament assumibles i molt favorables respecte a un escenari tendencial.
• Hi ha eines suficients per garantir una coberta de la demanda al llarg de tota la vida útil del sistema de generació.

Greenpeace va encarregar a un equip de l'Institut d'Investigació Tecnològica de la Universitat Pontifícia Comillas, encapçalat pel Dr Xavier García Casals, un estudi tècnic tenia per objectiu esbrinar si les renovables són suficients per a cobrir la demanda energètica de la societat:

Un sistema renovable elèctric 

per a l'Espanya peninsular i la seua viabilitat econòmica

DEFENSA DEL PAPEL DE LAS MUJERES EN LA TRANSMISIÓN DEL CONOCIMIENTO

Hemos pedido dos jugos (zumos) de naranja. Así que empezamos por ahí, aterrados ante la posibilidad de que se derrumbe uno de los mitos de nuestra infancia. ¿Es cierto que si no lo bebemos enseguida se le va la vitamina? “Es verdad. La vitamina C es antioxidante y en contacto con el aire, la luz y el calor pierde sus propiedades”. Nos quedamos tranquilos. Valeria Edelsztein (Buenos Aires, 1982), doctora en Química y divulgadora, ha presentado en la Feria de Guadalajara (México) Los remedios de la abuela (Siglo XXI), un libro donde examina lo que hay de verdad científica y de leyenda en la medicina casera. En España solo puede conseguirse por Internet, pero en Argentina va por la cuarta edición.

Edelsztein es divulgadora y mujer, una combinación poco frecuente. “No hay muchas mujeres que salgan del laboratorio y cuenten ciencia, quedan algunos resabios de épocas pasadas. Y es raro, porque las mujeres siempre fueron una base de transferencia de conocimientos científicos, muchas veces sin saberlo. En la cocina adquirieron muchos saberes y los transmitieron a las generaciones posteriores. Pero no sabían por qué funcionaban, y eso es lo que yo he intentado hacer”.

El libro derrumba algunos mitos. “La zanahoria tiene betacarotenos, que el cuerpo convierte en la vitamina A que nos hace falta para una visión saludable. Pero uno no va a ver mejor por comer muchas. Lo más curioso de esta historia es su origen. Al principio de la Segunda Guerra Mundial los británicos habían desarrollado un sistema de radares y los alemanes no entendían cómo podían derribar con tanta facilidad sus aviones. Así que, para ocultar su descubrimiento, desde Inglaterra se difundió la leyenda de que sus aviadores habían desarrollado una vista prodigiosa comiendo zanahorias”.

EL CAPITALISMO INCREMENTA LOS DESEOS PERO REDUCE LA POSIBILIDAD DE SATISFACERLOS

"El capitalismo incrementa los deseos 

pero reduce la posibilidad de satisfacerlos"

El economista y biógrafo de Keynes, Robert Sikidelsky, lanza junto a su hijo, Edward, el ensayo  '¿Cuánto es suficiente?'  Una obra que reflexiona sobre los usos de la riqueza, la naturaleza de la felicidad y propone alternativas para conseguir una “vida buena”

Robert Skidelsky (izquierda) y su hijo Edward, autores del ensayo ¿Cuánto es suficiente?

En 1930 el economista estadounidense John Maynard Keynes escribió Las posibilidades económicas de nuestros nietos, una especie de ensayo-pronóstico en el que el reputado economista predecía que en el año 2030 las sociedades industrializadas habrían progresado tanto que la mayoría de sus ciudadanos se dedicaría fundamentalmente al ocio con una jornada laboral de apenas 15 horas semanales. 82 años después de aquel vaticinio resulta evidente que el economista estaba equivocado. La mayoría de la sociedad no sólo no vive como Keynes predijo sino que ve como su nivel de vida y sus posibilidades de mejorar van disminuyendo.

Partiendo de este erróneo pronóstico, Robert Skidelsky, el economista y biógrafo de Keynes, ha publicado junto a su hijo, profesor de filosofía, el ensayo ¿Cuánto es suficiente? (Editorial Crítica) Una obra en la que reflexionan sobre el uso de la riqueza en la sociedad occidental actual, la naturaleza de la felicidad humana y que propone alternativas reales para tratar de acercar a la sociedad a la “buena vida” que pronosticó Keynes.

En la obra, ustedes afirman abiertamente que el sistema capitalista actual nos está conduciendo a más desigualdad y más pobreza. El ciudadano que se da cuenta de esta realidad pero qué no sabe como analizarlo ni por donde enfocar el problema, ¿sobre qué ideas o puntos debería reflexionar para tratar de buscar soluciones?

Robert Skidelsky: El ciudadano debe reflexionar sobre dos cuestiones diferenciadas: ética y política. En lo referente a lo ético, el capitalismo ha conseguido producir cada vez más riqueza pero esta riqueza se está distribuyendo de forma cada vez menos igualitaria y aquí tenemos el problema ético sobre el cual reflexionar. Todos necesitamos cierto nivel de riqueza para conseguir una buena vida, pero ¿qué es una buena vida y qué nivel de riqueza necesitamos? Por otro lado, hay que reflexionar sobre la cuestión política. ¿Cómo organizarnos para qué esto ocurra?

Edward Skidelsky: No pensamos que el capitalismo de lugar a pobreza y desigualdad obligatoriamente. No estamos de acuerdo con Marx en esto. Pensamos que en una sociedad democrática se pueden hacer muchas cosas para evitar la pobreza y la desigualdad.

Robert: Marx plantea una cuestión muy profunda. Él dice que el capitalismo no se puede reformar porque la base del sistema es la explotación del hombre y cada vez que se reforme dará lugar a una crisis. Sin embargo, sí se han visto casos de capitalismo reformado que han funcionado bien como los modelos europeos durante muchos años. Actualmente, los modelos que vemos en Estados Unidos, Inglaterra o España vemos que no funcionan.

Para conseguir un modelo de capitalismo que no conduzca a más pobreza y desigualdad ustedes hablan de tres reformas básicas: instauración de una renta básica, reducción sobre la presión del consumo y la reducción de la publicidad. ¿Con estas tres reformas el sistema resultante sería llamándose capitalismo?

Robert: Un tigre y un gato son la misma especie, un felino. El capitalismo sin control es un tigre y un capitalismo controlado es un gato. Por otra parte, se puede decir que nosotros no estamos abogando por un sistema socialista sin propiedad privada y libre comercio. Si piensas que el capitalismo como sistema está diseñado para la acumulación del capital llega un momento en el que has acumulado tanto capital que ya no necesitas acumular más, entonces cómo llamamos a este momento, ¿el final del capital? Al fin y al cabo, no siempre estaremos viviendo el mismo sistema.

En el libro plantean la de la insaciabilidad del ser humano como uno de los problemas de este capitalismo sin control. ¿Creen que el ser humano puede superar esta insaciabilidad y que el sistema deje de buscar la acumulación de riqueza sin fin?

Edward: La insaciabilidad del ser humano sí puede dirigirse hacia otros elementos que no sean el dinero. Se puede también ser insaciable de dinero, belleza o poder. Hay formas de insaciabilidad que hay que desanimar y evitar y guiar al ser humano hacia formas de insaciabilidad que son buenas.

Robert: Hay insaciabilidades que son buenas como decía Robert. Esta no siempre tiene por qué ser de dinero. De hecho, la insaciabilidad por el dinero antes no existía porque hubo épocas en las que no había dinero.

Cuando habla de desanimar la insaciabilidad de acumulación de riqueza, qué actor debe promover esas barreras? ¿Se refiere al Estado?

Edward: El Estado y los individuos de manera individual. Las personas deberían ser las que se guiaran hacia una insaciabilidad buena e intentar desprenderse de la necesidad de acumular dinero. No obstante, los políticos deberían establecer las bases para hacer más fácil que los individuos se orienten hacia otros tipos de insaciabilidad. En este aspecto, ambos actores serían deseables para que el sistema funcionara porque el Estado actualmente crea necesidades de consumir a los ciudadanos.

Robert: Uno de los mayores mitos que tenemos que sufrir es que el Estado es neutro. Pero sucede que cuando se reclama la actuación del Estado para poner barreras a la insaciabilidad aparecen los liberales [económicos] y niegan esta participación porque se rompería la libertad de elección del mercado o la neutralidad del Estado. Pero no es así. En realidad, el Estado está promoviendo la insaciabilidad económica de los mercados y los individuos y nos empuja hacia ella. Un ejemplo más: el Estado regula la publicidad, ¿por qué no promueve una publicidad diferente a la de consumir productos todo el rato?

Edward: Hemos recibido críticas que nos acusan de no estar a favor del libre mercado y nos preguntan pero ¿el mercado no te deja libre elección? Nosotros contestamos que sólo existe libre elección entre los bienes del mercado y no con los que no están dentro del mercado. Por lo que, efectivamente, no hay libre elección.

"Si sólo podemos elegir los bienes que están dentro del mercado, no hay libertad de elección"

Ustedes abogan y cito textualmente: “por una economía orientada a hacer realidad los bienes básicos de la sociedad” y “quitar el poder a los empresarios de fijar los horarios de trabajo y los términos”. En el pensamiento dominante actual, estas dos afirmaciones serían calificadas por muchos pensadores y economistas como de antisistemas o comunistas.