HA ARRIBAT EL DIA QUE ANUNCIÀ EINSTEIN?

Una tassa de café

Xarrant en el restaurant

PER UNA NOVA POLÍTICA EN MITJANS DE COMUNICACIÓ

El paper determinant dels mitjans de comunicació, sobretot Internet, fa imprescindible l’existència urgent d’un sistema informatiu públic a la xarxa, d’un diari en valencià i d’una televisió i una ràdio vertaderament valencianes i en valencià. Un sistema centrat en la realitat valenciana amb tota la seua complexitat i com un dels elements vertebradors del País Valencià.

Els mitjans de comunicació, si més no els creats per les institucions públiques i els que reben finançament públic, han de fer efectiu l’ús del valencià, la potenciació de la informació i la cultura valenciana en tota la seua programació (ràdio, televisió i xarxa) i difusió (premsa diària, revistes d’informació i especialitzades, còmics, llibres, discos compactes musicals). Al capdavall, en qualsevol societat, les relacions entre els mitjans de comunicació i els processos de formació de la identitat cultural són indestriables.

Resulta vital per a la pervivència del català al País Valencià prestar ajut i promocionar el món editorial, i de manera urgent i necessària, les empreses i els autors i les autores que publiquen en valencià, per tal d’adquirir una autèntica cultura dinàmica i plural. Això suposa aplicar-hi una política de protecció al llibre i als textos literaris, divulgatius o periodístics en valencià, tant en format de paper com en format electrònic i digital, així com afavorir la diversificació d’especialitats i la traducció d’obres o textos d’altres llengües.

"ENCARA HUI, EL SOMNI D'UN JOVE QUE FA 18 ANYS NO ÉS VOTAR, SINÓ COMPRAR-SE UN COTXE"

"En els anys 60 s'identificava tenir cotxe amb el desenvolupament, i es van fer autèntiques barbaritats a les ciutats per adaptar-les als vehicles privats"

• Els fundadors d'ecomovilidad.net advoquen per un canvi de mentalitat i de polítiques per al transport públic
• "Hem fet inversions de grans autopistes que són totalment insostenibles. Altres com la xarxa de rodalies que és molt més eficient es té completament abandonada"
• "Sobren moltíssims cotxes al centre de les ciutats. Caldria centrar-se en traure els cotxes de la ciutat"

Què és l'ecomobilitat?
L'ecomobilitat és un concepte molt ampli que va des de les decisions que es prenen des dels diferents organismes públics per promoure una ciutat sostenible fins a qüestions com decidir quin mitjà de transport utilitzem cada un per a desplaçar dins de la ciutat. Agafar el cotxe per ficar-se al centre de Madrid no és una cosa que promoga l'ecomobilitat.

S'estan fent bé les coses a Espanya en matèria d'ecomobilitat?
No, a Espanya falta planificació política i un canvi en la mentalitat ciutadana. Ara ens trobem que s'han fet inversions multimilionàries que estan infrautilitzades. No pot ser que la gent agafe el cotxe per anar a comprar el pa.

I com hem arribat fins ací?
Perquè els polítics fonamentalment s'han centrat en el que dóna vots, i per desgràcia en moltes ocasions és tot allò que té a veure amb el vehicle privat. Hem fet inversions de grans autopistes que són totalment insostenibles, però altres com la xarxa de rodalies, que és molt més eficient, es té completament abandonada. A més s'estan gastant milers de milions d'euros en trens d'alta velocitat que no tenen la demanda suficient, per no parlar d'altres polítiques com la subvenció de cotxes amb els plans PIVE. Així és complicat avançar en matèria d'ecomobilitat.

Però els plans PIVE ajuden a renovar el parc mòbil amb cotxes menys contaminants...
Se'ns està venent la idea que l'ecomobilitat vol dir utilitzar cotxes que no siguen contaminants, com el vehicle elèctric. Això està bé, però el veritable problema és que sobren moltíssims cotxes al centre de les ciutats. Caldria centrar-se en treure els cotxes de la ciutat. Un cotxe elèctric ocupa el mateix espai, provoca els mateixos accidents o els mateixos embussos que un de convencional. El veritable problema és que necessitem una confecció diferent de la ciutat que no estigadissenyada pel i per al cotxe, sinó per a les persones. Hem de canviar la mentalitat i comprendre que l'ús del cotxe no sempre és el més adequat.

D'on ens ve aquesta idea d'utilitzar cotxe per a tot?
En els anys seixanta s'identificava tenir cotxe amb el desenvolupament, i es van fer autèntiques barbaritats en totes les ciutats per adaptar-les als vehicles privats. Es van carregar places i altres llocs per fer pàrquings. Aquesta mentalitat l'arrosseguem fins als nostres dies, quan encara s'identifica tenir un bon cotxe com a símbol d'èxit en la vida. Si em toca la loteria canvie de cotxe. S'ha d'abandonar la idea que encara persisteix que agafar l'autobús o el metro és una cosa humiliant, quan és tot el contrari, si ens movem en transport públic estem contribuint a desencallar la ciutat i som més respectuosos. Encara els joves, quan fan 18 anys, el seu major desig no és poder votar sinó traure's el carnet i comprar-se un cotxe.

EL FRACÀS DE LA POLÍTICA CULTURAL DE LA GENERALITAT

El fracàs d’aquesta política cultural ha portat a la degradació o liquidació d’experiències públiques culturals com la Mostra del Cinema del Mediterrani, la Filmoteca de la Generalitat Ricardo Muñoz Suay i de les emissores públiques de televisió (Canal 9) i de ràdio (Ràdio 9); la desaparició de les Trobades d’Escriptors de la Mediterrània; la paralització calculada del programa de recerca promogut per la Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana i de la fantasmagòrica Ciutat de les Llengües; i fins i tot l’“eliminació” del circuit de la Generalitat, de les diputacions i de diversos ajuntaments (majoritàriament governats pel PP, tot i que alguns també pel PSOE), al més pur estil maccarthista, dels músics i cantants en valencià, de manera especial els artistes, compositors i compositores del Col·lectiu Ovidi Montllor.

La política cultural del govern valencià ha estat encaminada a la promoció de productes d’oci la majoria dels quals han estat desviats envers la iniciativa privada i el sector del lleure, com ara el fracassat parc temàtic de Terra Mítica a Benidorm o les ajudes explícites a societats anònimes esportives (València CF). Només el Misteri d’Elx (regit per un Patronat Municipal), l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), algunes ofertes museïstiques del govern central (Museu de Belles Arts de València o Museu González Martí); el Museu d’Arqueologia d’Alacant, la Biblioteca de la Generalitat, Sagunt a Escena, el Consell Valencià de Cultura, una xicoteta part del patrimoni historicoartístic castellonenc, la Ciutat de les Arts i les Ciències, el Palau de la Música i potser el Bioparc, els tres instal·lats a la ciutat de València, tenen un relativa acceptació.

La Generalitat subvenciona organismes com ara la denominada “Real Academia de Cultura Valenciana”, un viver d’analfabets de la seua pròpia llengua i cultura, amb aspiracions polítiques, o Lo Rat Penat, societat que promou el conservadorisme cultural i el secessionisme lingüístic.

D’altra banda, la producció audiovisual valenciana és lamentable (mentre el Govern valencià inverteix 3 milions d’euros anuals per a tots els projectes, Andalusia n’inverteix 30 milions en la seua producció autònoma). El doblatge d’audiovisuals en valencià resulta prou limitat en la graella de programació de Canal 9, la qual cosa fa que els estudis de doblatge i sonorització creats amb l’expectativa de RTVV estiguen desapareixent o sobreviuen amb preus de mera subsistència.

Podem ben bé dir que ni la Generalitat Valenciana ni les diputacions ni un gran nombre d’ajuntaments del País Valencià presenten ni apliquen polítiques culturals vertaderament democràtiques, obertes, participatives i sostenibles. És més, moltes d’aquestes institucions promouen la ignorància per a instal·lar-se en una incultura anorreadora i coenta. Ben al contrari, nosaltres considerem la cultura com un element clau en la transformació de la societat valenciana, és un vehicle per a fer-la més justa i solidària.

Quant a la política de patrimoni cultural, el govern autonòmic del PP centra la seua activitat en la rehabilitació d’immobles eclesiàstics, dota pocs fons per a la restauració i s’incompleix sistemàticament la legislació sobre patrimoni.

La política musical tampoc se salva de la pèsima acció de govern del PP, amb un Institut Valencià de la Música sense massa recursos econòmics, un Palau de les Arts Reina Sofia que programa a base de Plácido Domingo i altres figures de la direcció i intèrprets, la qual cosa suposa despeses insostenibles (pura recreació per a elits conformades). Només la intendent del Palau cobra 280.000 euros anuals de salari més despeses, és a dir, un autèntic malbaratament dels diners públics.

En Arts Plàstiques es fomenta l’amiguisme, els fons de l’IVAM dormen en el subterrani de la seu de València i els dos museus més visitats (González Martí i Belles Arts) encara no han estat transferits a la Generalitat.

I en relació amb les arts escèniques, la Llei d’Ordenació del Teatre i la Dansa representa una norma buida i sense contingut, pura fanfàrria. Teatres de la Generalitat compta amb un escàs pressupost per a la producció teatral pública i es practica una política de subvencions selectiva per a neutralitzar totes les propostes artístiques crítiques. El circuit Teatral Valencià té un cost de poc més d’un milió d’euros per a teatre, i la Ciutat de les Arts Escèniques de Sagunt, amb capital públic, està regida per una fundació privada.

Projectes “emblemàtics”, com ara la Ciutat de la Llum a Alacant o la Ciutat de la Pilota no han pogut superar la fase inicial i, a més, l’Estat espanyol no ha tranferit elements vertaderament importants del nostre partrimoni historicoartístic, com ara el Castell de Sagunt o el Museu de Ceràmica González Martí, de València.

A més, institucions com ara la Diputació de València, practica la censura com a mètode per a silenciar la realitat que no agrada a determinades autoritats, com ha succeït amb l’exposició del MuVIM Fragments, organitzada per la Unió de Periodistes Valencians, sobre fotografies de reporters gràfics relacionades amb les principals notícies generades durant el 2009.

L’ESQUERRA DAVANT DELS REPTES DE LA COMUNICACIÓ AUDIOVISUAL

Un programa alternatiu d’esquerres ha de tenir un anàlisi alternatiu del que ha suposat l’aparició de la transmissió del senyal de la televisió digitalitzada. Aquesta integració dels ciutadans/es al món digital de forma generalitzada obliga a obrir un debat sobre el dret d’accés de tothom a la societat de la informació.

La política desenvolupada per totes les administracions, sense excepcions, ha estat beneficiar les telecomunicacions sobre l’audiovisual, de tal forma que amb unes bases suposadament tècniques, i autodefinides com a neutrals, s’ha produït una privatització creixent a l’hora d’establir les condicions que marquen la digitalització de les xarxes terrestres i la seua conseqüent liberalització automàtica. D’ací que la dreta i l’extrema dreta tinguen el pràctic monopoli de les concessions atorgades pel Govern central i les CCAA.

Tot aquest procés té com a objectiu la conversió dels ciutadans/es en senzills consumidors, que una vegada han renovat els seus equips, queden presoners d’ofertes obertes o de pagament, però sempre del mateix grup d’empreses, la qual cosa evidencia que la TDT protegeix l’interés privat i no el públic. En definitiva, una evolució des d’una economia fordista, marcada pel consum massiu, a una altra d’oferta conscientment fragmentada per gustos, interessos i capacitats culturals i educatives, però sobretot, a la llarga, pels ingressos.

És per això que és l’exclusió un dels majors riscs, i no sols pel que suposa d’injustícia, sinó per l’atemptat contra la cohesió social i en darrera instància contra l’igualtat d’oportunitats que fonamenta l’existència mateixa de la democràcia.. I per suposat, afecta també, a l’accés als continguts i serveis, elements claus de la formació i la competència en l’Era Digital, que no resol el pluralisme de les veus i expressions possibles a les televisions digitals.

La TDT i les plataformes digitals de pagament tendeixen, de forma clara, a la creació de monopolis o oligopolis privats. El pluralisme es veu així amenaçat, tant com a expressió creativa com a pluralitat ideològica, pels majors grups nacionals i internacionals. En el primer cas, són totes les xicotetes empreses culturals i comunicatives audiovisuals les que es veuen amenaçades, sent el Col·lectiu d’Actors i actrius de Doblatge un exemple d’abandonament. En el segon cas, és la mateixa democràcia la que està en perill, ja que si les xarxes digitals són tan transcendents per al futur, és totalment contradictori deixar les decisions i la veu a uns grups empresarials, on la representació i la legitimitat de la societat és evidentment nul·la.

EL MODEL CULTURAL PER A ESQUERRA UNIDA

Esquerra Unida del País Valencià proposa un model cultural basat, fonamentalment, a fer persones lliures, amb capacitat dels valencians i les valencianes per a exercir el seu poder d’autodeterminació dels fins i l’autogestió dels mitjans de la vida social.

Entenem la cultura com l’art de viure la vida crítica, solidària i apassionadament en llibertat. Fugim d’una cultura paternalista, ostentatòria i d’aparença per a establir la infraestructura i els serveis culturals i administratius, així com els recursos materials, econòmics i humans que facen possible i permeten la promoció d’actes culturals i d’una cultura global, però al mateix temps arrelada al medi i sostenible.

Així doncs, el nostre objectiu ha de ser el foment de tot tipus d’iniciatives que donen lloc al fet que qualsevol ciutadà i ciutadana, qualsevol col·lectiu, tinga la certesa i la seguretat que el seu projecte cultural i creatiu serà atés, estudiat i, si s’escau, pres en consideració.

Hem de tenir en compte que el mercat cultural del País Valencià no és un fet homogeni, sinó que gaudim ara mateix d’una realitat plural i contradictòria dins d’una societat multicultural, multiètnica i multilingüe en què la llengua autòctona, el valencià, constitueix el nucli central de la identitat cultural valenciana i que, per tant, hem de conservar-la, aprendre-la, promoure-la, normalitzar-la i fer-ne un ús social per rescatar-la del deteriorament que ha sofert per culpa de la marginació “oficial” i els intents de substitució que ha sofert durant moltes dècades. Tot això duu inexorablement a una renovació de la situació actual de la cultura del nostre País.

La renovació de la situació actual que patim al País Valencià suposa, no cal dir-ho, el canvi d’estructures, de mètodes i de continguts per mitjà d’una mena de “revolució cultural” que es recolza en el canvi de consciències i d’institucions, una “revolució cultural” adaptada a les noves tecnologies, tant de l’electrònica com de les infraestructures i de la comunicació, conseqüència d’una societat postfordista que aposta per solucions altermundistes. La cultura crítica, assenyala el Manifest Polític d’EUPV, és revolucionària en la mesura que qüestiona i enriqueix la visió que la ciutadania té de la realitat, tot proporcionant-hi idees per a defensar els seus interessos i millorar la seua qualitat de vida. D’aquesta manera, aconseguirem que tothom i cadascun dels ciutadans i ciutadanes del País Valencià puga prendre part en l’elaboració comuna dels fins propis d’un nou projecte de civilització i participar com a subjectes autònoms en l’autogestió social a tots els nivells i a tots els àmbits de l’activitat humana.

PER UN CURRÍCULUM ALTERNATIU PER A TOTS I TOTES

EUPV considera que és necessari un ampli debat social sobre els continguts escolars ─què s’ha d’estudiar en els centres educatius?─, sobre les metodologies ─com s’ha de posar a l’alumne en contacte amb el saber?─, sobre els materials que s’empren ─només llibres de text o ordinadors?─, i sobre les formes d’avaluar a l’alumnat, al professorat i als responsables polítics.

EUPV considera que continuem patint sistemes educatius fortament academicistes en el fons i rutinaris en la forma que devaluen la dimensió intel·lectual de l’ensenyament. En tots els trams del sistema educatiu les rutines ho inunden tot, no quedant a penes temps per a una reflexió seriosa i profunda sobre la selecció del coneixement rellevant, per al contrast d’informacions, per a l’establiment de relacions, per a l’anàlisi de les contradiccions que subjauen en tota afirmació, notícia o llei científica. En suma, a penes hi ha moments per a l’activitat intel·lectual pròpiament dita. En les escoles, instituts i universitats es continua instruint, ensinistrant, adoctrinant. Continuem considerant als/a les alumnes com a caixes buides que cal omplir sense aprofitar tota la càrrega vivencial que aporten amb la seua sola presència. Ens fem així còmplices, més o menys inconscientment, del sistema neoliberal que busca formar treballadors submisos, consumidors expectants i ciutadans passius, que mai qüestionen l’ordre social establit.

Un currículum, entés com el conjunt de disciplines i matèries que s’han d’aprendre sense cap connexió entre si i amb la realitat, es converteix en un currículum erudit i enciclopèdic, incapaç de donar respostes als problemes que tenen els alumnes en la societat actual i menys als problemes que planteja la societat de l’era planetària.

Des de la perspectiva d’aquest currículum és impossible donar resposta a la diversitat i a la diferència perquè és incapaç de comprendre aquesta diferència dins de si mateix. Manejar un currículum excessivament academicista, amb el qual només puguen identificar-se les classes mitjanes, condueix a un fort increment del “fracàs escolar” i contribueix a una selecció de l’alumnat totalment injusta, que reprodueix les injustícies socials i manté les desigualtats.

Així, els programes educatius s’organitzen en disciplines carregades de coneixements obsolets, les exigències homogènies són les mateixes per a tots/es sense tenir en compte les diferents capacitats i la història de les persones, no es tenen en compte els sabers i capacitats amb què arriba l’alumne/a, ni els contextos ni les identitats culturals en què es desenvolupa l’aprenentatge. Hi ha cada vegada una major inadequació i distància entre els continguts parcel·lats, separats i compartimentats que es treballen en les escoles i instituts i el món real dels adults, on els problemes són cada vegada més complexos, multidimensionals, pluridisciplinaris, transnacionals i planetaris.

A més, encara vivim un sistema educatiu que utilitza com a principal recurs el llibre de text. La utilització de biblioteques d’aula, de mitjans audiovisuals, d’ordinadors, l’anàlisi dels mitjans de comunicació de masses, la interacció amb el medi socionatural, etc, continuen sent grans reptes de l’actual sistema.

EUPV pensa que els programes educatius han de respondre a les necessitats concretes i adequar-se als contextos en què es desenvolupen. Aquesta flexibilitat ha de permetre’ns donar resposta a les exigències de cada alumne en particular i organitzar els coneixements de manera més pròxima als seus destinataris.

Finalment, EUPV creu que cal eliminar l’avaluació competitiva, meritocràtica i classificadora vigent en l’actual model, que pretén responsabilitzar només a l’alumnat de l’anomenat “fracàs escolar”, sense tenir en compte la gran quantitat de variables que incideixen en el procés educatiu. És aquesta una avaluació pensada per a reproduir les desigualtats socials i no per a superar-les. És la nostra prioritat donar instruments perquè el professorat realitze la seua labor, afavorint el pensament crític que permeta a l’alumnat respondre adequadament els reptes que se li plantegen.

JOVENTUT, OCI I ESPORT

Els i les joves valencians posseeixen poques alternatives d’oci i esport. Sense cap dubte el baix lloc de l’índex estatal autonòmic d’oferta cultural que ocupa el nostre país és un clar indicador del desert cultural existent.

L’important, per tant, en el cas del País Valencià no és només progressar en una oferta alternativa d’oci, cultura i esport per a les persones joves, sinó fer-ho, a més, abandonant tot discurs de criminalització de la joventut, cedint-li espais públics i respectant la seua ocupació coresponsable i respectuosa amb ella.

No podem oblidar que com a joves valencians i valencianes som hereus d’una cultura pròpia i plural, contínuament amenaçada per l’acció política d’una Generalitat que mai no ha apostat vertaderament per ella i que, en els últims anys, ha caigut per complet en un fals secessionisme lingüístic construït únicament com a interés partidista.

La cultura valenciana està, sens dubte, més amenaçada del que podríem esperar en una democràcia, però les últimes retallades denunciades per Escola Valenciana (amb més de 60.000 alumnes sense educació en la seua pròpia llengua) mostren com els últims passos d’una estratègia planificada d’extermini de la nostra cultura continuen donant-se, fins a convertir-la en una llengua de segona. La nostra identitat cultural és valenciana, parlem valencià-català i som conscients de pertànyer a una cultura que transcendeix les fronteres del nostre País. Creiem en la riquesa d’un model cultural que respecte, potencie i integre el valencià al mateix nivell que el castellà. Critiquem qualsevol tipus de monolingüisme i qualsevol bilingüisme dissenyat com a excusa per als monolingües. Rebutgem l’ús polític de la nostra cultura com a arma llancívola que amague altres greus problemes de la nostra societat. Però som i serem defensors plens de la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra història. Mai amb afany d’exclusió però tampoc disposats a ser exclosos.

La cultura, a més, esdevé una de les principals bases per a afavorir una societat que estiga més basada en la igualtat d’oportunitats. L’oci, la cultura, l’esport, la convivència, el gaudi ecològic del nostre medi… són activitats i oportunitats que mai no han de regir-se per criteris comercials. Defenem el programari lliure i creiem en el lliure intercanvi cultural en la xarxa, hem de donar suport a totes les experiències de llibertat cultural que ens arriben i hem de rebutjar les subvencions a productes culturals que no es comercialitzen sota el principi del Creative Commons.

LA CULTURA ÉS FUTUR: VOLEM UNA XARXA DE BIBLIOTEQUES PÚBLIQUES EN CONDICIONS, BEN GESTIONADA I AMB SUPORT ECONÒMIC

XARXA DE BIBLIOTEQUES PÚBLIQUES MUNICIPALS: 
BIBLIOTEQUES EN CADA BARRI, EN CADA MUNICIPI, EN CADA COMARCA

Per a entendre les competències que pot comprendre una biblioteca pública, hem d’integrar els conceptes de cultura i gestió cultural, entenent la cultura d’una manera àmplia: en primer lloc, com a expressió de l’activitat, història i aportacions pròpies del desenvolupament social de les persones que constitueixen una comunitat; però també es referirà a l’accés lliure d’aquestes persones a tot el que se’ls ofereix com a expressió del patrimoni comú als éssers humans. En aquest ordre, i no de manera que les persones romanguen passives davant del fet cultural, és on s’emmarca la labor de les biblioteques públiques.

En aquesta doble direcció, les biblioteques, organitzades en xarxes de biblioteques públiques, es converteixen en centre cultural de cada comunitat, deixant de ser simples contenidors, i els seus professionals, de mers gestors de llibres a demanda, en gestors culturals.

Per a aconseguir-ho, es dotarà convenientment la xarxa de biblioteques públiques municipals, tant de personal, com de fons, com de mitjans tècnics, perquè puga complir satisfactòriament amb les esmentades funcions.

Es reforçarà, prepararà i es donara suficient suport al personal bibliotecari perquè puga estudiar i canalitzar els recursos culturals propis i disponibles a la comunitat, en coordinació amb les associacions veïnals, els centres socials, els centres educatius més pròxims a cada biblioteca, incloent-hi els universitaris. La biblioteca no substituirà cap iniciativa, sinó que impulsarà i coordinarà els recursos disponibles, en tenir informació sobre tots ells. Açò permetrà organitzar d’una forma eficaç tot tipus de tallers, concerts, exposicions, activitats literàries, esportives, i tot allò que puga integrar-se en l’espai polivalent de la biblioteca, en la mesura en què es puga, o de la resta d’infraestructures del barri o municipi, si és el cas.

L’existència d’un inventari de recursos i infraestructures de la comunitat, permetrà disposar també del patrimoni del veïnat, per al seu ús col·lectiu. Entre aquests recursos, es potenciarà la recopilació d’informació sobre el barri, els seus orígens i evolució històrica, així com la lliure aportació de materials per part del veïnat en forma de fotografies, audiovisuals, relats escrits, o bé l’enregistrament de testimonis de la població resident d’origen i d’arribada més recent, que passarà a formar part de la història oral del municipi barri a barri.

Cal prestar especial atenció a aquelles persones l’accés de les quals a la cultura haja estat especialment costós o la veu de la qual s’haja ignorat en el passat. Així, sempre en col·laboració amb la xarxa de serveis socials i escolars, s’inclouran programes de foment de participació de les dones, de les persones nouvingudes i s’intentarà articular activitats per a aquelles persones que es troben en especials dificultats o en perill d’exclusió social.

Cal facilitar l’accés del veïnat als equipaments culturals dels municipis i a tots els esdeveniments que s’hi celebren, en coordinació amb les xarxes d’informació municipal i els transports públics: rutes urbanes, museus, concerts, òperes, exposicions.

Tot això sense oblidar les tasques més tradicionals del quefer bibliotecari, com el foment de la lectura, les presentacions de llibres, revistes i audiovisuals, la coordinació bibliotecària, el manteniment del fons segons les necessitats detectades en estudis sobre la població lectora, així com les competències en matèria d’alfabetització informacional, o d’orientació a la ciutadania quant a la tramitació telemàtica en les seues relacions amb les administracions públiques, tal com marca la legislació vigent, facilitant l’accés de qualsevol persona a la documentació administrativa que li interesse.

Resulta evident que, en l’època en què vivim, amb el desenvolupament tecnològic disponible, la superestructura que suportaria tot aquest conjunt de projectes es basaria, essencialment, en les xarxes socials i el programari lliure.

JOVENTUT, POLÍTICA I DIVERSITAT

La joventut és una etapa de la vida privilegiada a l’hora de poder transformar els hàbits d’una societat i ajudar a la seua transformació en un món més just, més equitatiu i més solidari. Per això, és també un espai privilegiat per a desconstruir els discursos sobre la diferència, així com un espai clau per a la formació de les persones en la participació política en positiu.

Les nostres societats s’han construït sobre els discursos de la diferència. El sistema patriarcal i el sistema capitalista es construeixen de manera clara sobre aquest concepte, ja siga diferenciant per rols de gènere inventats, ja siga per diferències socioeconòmiques no naturals, ja siga potenciant el jo enfront de l’altre diferent en les seues múltiples facetes.

Hem de substituir la diferència per la diversitat, en primer lloc, perquè les nostres societats cada vegada són més múltiples i diverses, perquè cada dia avancem en un món més plural i la societat valenciana, autèntic cresol de persones, cultures i espais, n’és un clar exemple. Allò diferent no és negatiu ni contraposat, és divers i positiu. Per això, des dels poders públics ha de fer-se una incidència decisiva en els discursos explicatius de la diversitat en les seues múltiples variables. La concepció d’iguals però diversos ha de ser transversal a tota estratègia educativa i formativa i a tota actuació política. I per això, és molt important concebre els espais joves com a llocs de trobada i col·laboració entre aquestes realitats diverses.

Per això, hem també d’incidir en la participació política de les persones joves, incrementant el seu protagonisme en la presa de decisions sobre polítiques de joventut, adoptant fórmules d’intervenció directa en la confecció de pressupostos, programes o introduint òrgans o mecanismes de control i seguiment directe en el desenvolupament de les programacions. A més, hem de potenciar la relació entre els joves i la política, entenent aquesta d’una manera positiva, com a acció col·lectiva de presa de decisions destinades a la transformació social.

LES FIGUERES DE PALA A ERADICAR PODRIEN GENERAR BIOETANOL

La figuera de pala, una espècie al·lòctona, 

podria generar 96 milions de litres anuals de bioetanol a Almeria

La figuera de pala (o de moro), una espècie vegetal de la família de les cactàcies, podria ser font de producció de bioetanol. Només a Almeria, que té una superfície màxima apta per al seu cultiu de 100.000 hectàrees, es podrien obtenir fins a 96 milions de litres de bioetanol a l'any. És el resultat d'un treball d'investigadors de la Universitat Politècnica de Madrid (UPM), que han elaborat mapes temàtics que podrien resultar d'utilitat per a futures iniciatives empresarials.

El Grup de Agroenergètica de la Universitat Politècnica de Madrid (UPM), en col·laboració amb experts de l'Estació Experimental de les Palmerillas-Fundació Cajamar, ha aconseguit avaluar el potencial màxim de cultiu de la figuera de moro i ha estimat la localització òptima de les plantes de processament d'aquesta matèria primera considerant requeriments i restriccions tècniques, segons ha revelat la UPM.

Per dur a terme la investigació, que s'ha publicat a la revista Israel Journal of Plant Sciences, van seguir un mètode seqüencial recolzat en metodologies SIG (Sistemes d'Informació Geogràfica) per a la província andalusa. Van localitzar els cultius regulars actuals de figuera de pala i es van relacionar amb les seues característiques agroclimàtiques.

Així mateix, van definir requeriments i restriccions de cultiu per després treballar amb bases de dades georeferenciades de clima, sòl, ús de la terra, espais naturals i vies de comunicació, basant-se en dades de camp i bibliogràfics de productivitat en biomassa de figuera de pala i de rendiments de etanol.

EL ABISMO NUCLEAR DE CHERNÓBIL

Entramos en el abismo nuclear de Prípiat

El accidente de la central nuclear de Chernóbil en 1986 forzó una evacuación apresurada.

Dejó un paisaje apocalíptico en el que nadie podrá vivir en 24.000 años.

Entramos en la zona de exclusión, donde la amenaza de la radiación se percibe a cada paso.

El documental ‘La ciudad del fin del mundo’ se emite esta noche en Canal+.

• Los alrededores de Chernóbil nunca serán aptos para el ser humano
• El legado de Chernobyl, lecciones para Fukushima

JON SISTIAGA. ¡Grrr, grrr, grrr…! El desagradable sonido del dosímetro que mide la radiación a nuestro alrededor no deja de gemir. Ese lamento es lo único que se escucha en la antigua avenida Lenin de Prípiat, la llamada ciudad fantasma, la zona cero del accidente de la central nuclear de Chernóbil. Si el medidor no pasa de 40 microrroentgen a la hora, estamos seguros. Si supera los 120, entramos en el umbral del peligro y hay que irse inmediatamente. ¡Grrr, grrr, grrr! Al acercarnos al parque de atracciones de la ciudad, a su famosa noria abandonada, el contador se acelera. Según nuestro guía, un experto de la agencia estatal que controla la llamada zona de exclusión, es el lugar mas infectado de Prípiat.

–Yuri, ¿cuánto marca?

–4.100 microrroentgen/hora.

–¿Has dicho que no deberíamos exponernos a más de 120?

–Sí. Ahora mismo estamos recibiendo una radiación incompatible con la vida. Hay que irse a toda hostia…

Prípiat nunca volverá a ser habitada. Esta ciudad de 50.000 habitantes fue evacuada a las 36 horas del accidente más grave que ha sufrido una central nuclear y se quedó desde entonces ensimismada y vacía para siempre. Muerta en plena adolescencia. Porque Prípiat había sido levantada en 1970 para acoger a los trabajadores de la central y sus familias y fue abandonada en 1986, 16 años después. Pasó de ser el orgullo del desarrollismo soviético, el ejemplo de la felicidad en el paraíso proletario, una ciudad con una media de 26 años por habitante y con casi mil nacimientos anuales, a convertirse en un escenario posapocalíptico. Enormes bloques de apartamentos grises miran al visitante solitario a través de sus ventanas vacías, como si centenares de ojos te vigilaran. Los árboles de las aceras han crecido a su antojo, algunos metiéndose dentro de las tiendas y oficinas a pie de calle, otros entrelazándose entre sí, como si se abrazaran. La ciudad ha sido invadida por todo tipo de animales que pastan libremente en sus parques. Prípiat es ahora un mundo azulado y macilento que permanecerá para siempre en el invierno nuclear. Un mundo de ceniza y polvo radiactivo.

MITJANS DRETANS I RES MÉS

Article de Vicenç Navarro

Un dels majors problemes que té la democràcia espanyola és la molt limitada diversitat ideològica existent en els majors mitjans d'informació al nostre país. A Suècia hi ha mitjans d'informació de qualsevol signe. I no hi ha temes tabú. A la monarquia i al monarca, per exemple, se'ls critica constantment als mitjans. Una cosa semblant ocorre al Regne Unit, on la família reial (liderada per la reina) és subjecte de crítica contínua. I als EUA, on la diversitat ideològica en els mitjans és més limitada que en Regne Unit o Suècia, existeixen, no obstant això, cadenes de televisió d'esquerres, com Democracy Now! o MSNBC, entre altres. I els mitjans, tant els de dretes com els d'esquerres, no tenen cap inconvenient a criticar durament el president d'EUA.

A l'estat espanyol, no obstant això, hi ha una llarga llista de tabús, i la monarquia és un d'ells. Només fa un parell d'anys van començar tímidament a aparéixer crítiques de personatges de la família reial, encara que la monarquia com a institució continua sent un tema del qual no se'n parla. Els mitjans televisius encara hui veten les crítiques a la monarquia, havent-se donat recentment diversos casos de censures de programes televisius crítics amb el sistema monàrquic i vetant veus a favor del sistema republicà.

Un altre exemple d'esta falta de diversitat en els mitjans de major difusió a Espanya és la cobertura de la crisi actual i les seues possibles solucions. Durant molt de temps, la resposta pràcticament unànime transmesa en els majors mitjans de difusió enfront de la crisi era que havien de fer-se retallades de gasto públic per a reduir el dèficit i eixir així de la crisi. Cap (repetisc, cap) dels mitjans de major difusió del país va recolzar editorialment alternatives com augmentar els ingressos de l'Estat, implementant una molt necessària reforma fiscal que permetera l'augment del gasto públic, estimulant el creixement econòmic. Només més tard es va començar a discutir esta possibilitat, quan (com era predicible i com indiquem diversos autors) es va veure que tals polítiques d'“austeritat” portaven i continuen portant al desastre econòmic (sense excloure la possibilitat d'arribar a una Gran Depressió). I hui, cap mitjà de gran difusió ha facilitat o plantejat un debat sobre la permanència o eixida d'Espanya de l'euro com a possible eixida de la crisi (Suècia, sense euro, és el país que està creixent més en la UE-15). El silenci sobre estos temes és també ensordidor.

PER UNA CULTURA TRANSFORMADORA COM A DRET DE CIUTADANIA

Els valencians no som un producte de la natura, sinó de la cultura.

MANUEL SANCHIS GUARNER

Cal definir la paraula cultura com una manera de ser, de fer i de pensar. Comprén el conjunt de trets que caracteritzen les formes de vida, a través d’una sèrie d’objectes i maneres de sentir i de pensar que són creats i transmesos pels éssers humans com a resultat de llurs interaccions recíproques i de llurs relacions amb la natura.

Entenem per cultura posar l’accent no en l’assimilació d’uns coneixements i d’una moral adquirida, sinó en l’esperit crític de la creativitat, basat en tres pilars:

• La informàtica (en l’ordinador, i concretament a la xarxa electrònica, s’acumula tot el que s’adquireix per les ciències i les tècniques, i allò que està en fase d’investigació).
• L’estètica, com a aprenentatge de l’acte creador mitjançant el qual l’ésser humà ultrapassa la seua pròpia definició, les seues dificultats i alienacions, tot cercant i creant nous àmbits, reformulant-ne les necessitats.
• La prospectiva, com un món de projectes tant individuals com col·lectius i històrics, temptatives dinàmiques i multidireccionals per anar acabant amb les contradiccions objectives de la societat actual.

Proposem una cultura transformadora que ajude a comprendre i a actuar críticament en la societat per a superar la desigualtat i la dominació. Cultura transformadora és, per a nosaltres, la que uneix la utopia amb les realitats concretes que necessiten superar-se, la que afavoreix la participació i prepara per a conquerir la llibertat total de l’ésser humà. La cultura transformadora connecta amb els diferents moviments socials entre si, construeix (no només defensa) algunes claus comunes i estimula l’enriquiment mutu mitjançant la diferència de temes, però també de formes d’actuar i, fins i tot, d’idees. No cal uniformitat ni competència entre temes i àmbits; el que cal és construir conjuntament algunes claus compartides (d’acció, de valors i de pensament), o el que és el mateix: una cultura comuna que trascendesca i que connecte cada tema, cada problema, cada actuació.

EUPV aposta per una visió de la cultura com un element que està a favor del canvi social. Aquesta teoria emana d’una idea del món que expressa, en termes filosòfics, científics i metodològics, una concepció de la realitat (socialisme) que ha d’ajustar-se a les característiques del País Valencià, d’acord amb les peculiaritats de l’estructura econòmica i social del nostre territori.

Creiem que la cultura ha d’actuar necessàriament i inexorablement com un instrument més de la democràcia participativa, és a dir, l’expressió superior d’exercici de la ciutadania que va més enllà dels límits dels sistemes representatius. Es tracta d’un valor utòpic, ja que qüestiona les formes de poder existents, entre les quals hi ha el control de determinats indústries culturals (principalment, el cinema i la televisió).

La cultura que proposem és transformadora, ja que critica el que hi ha, planteja propostes que afavoreixen l’acció-reflexió, tot creant-hi contextos socioculturals alternatius. Nosaltres volem que aquesta cultura-acció siga practicada pels sectors populars de la nostra societat, que siga incloent i augmente la participació i la incidència dels grups crítics.

Per a EUPV, la pràctica cultural individual i/o col·lectiva és un component decisiu de la qualitat de vida. Tal com recull el text de la Convenció Programàtica del 2006, l’accés i el gaudi de les expressions culturals és un dels elements claus per comprendre el benestar de les poblacions i els territoris. Des d’aquesta perspectiva, el consum cultural està estretament lligat al desenvolupament integral dels individus, tot materialitzant la seua sensibilitat, la seua capacitat creativa i comunicativa. En aquesta vessant, la pràctica cultural —com a consum i com a producció— incideix notablement en la formació integral dels éssers humans. A més, la demanda dels béns culturals esdevé un índex del grau de benestar i de la qualitat de vida d’un poble.

LA UNIVERSITAT ADVERTEIX DE LA CONTAMINACIÓ LUMÍNICA GENERADA PER L'ENLLUMENAT DE LEDS BLANCS

Professors de quatre departaments de la Universitat de València han elaborat un informe a fi d’advertir de la contaminació lumínica generada per l’enllumenat públic de leds blancs. Els experts destaquen que aquest nou tipus d’il·luminació, el qual implica estalvi energètic, incorporat a alguns municipis valencians, incrementa la pol·lució per llum i genera efectes nocius sobre la biodiversitat, la salut humana i l’observació astronòmica.

Per aquest motiu, científics i professors proposen que els ajuntaments facen auditories lumíniques per tal de reduir al voltant d’un 60% el consum energètic abans de dur a terme qualsevol actuació de canvi dels llums actuals de sodi de baixa pressió. I, a més, promoguen l’aprovació d’ordenances municipals de protecció del cel nocturn.

Per la seua banda, el Vicerectorat de Sostenibilitat, Campus i Planificació, el qual dóna suport a aquesta iniciativa promoguda pel Grup de Treball sobre Contaminació Lumínica i la Càtedra de Divulgació de la Ciència UCC+i, posa a disposició de les institucions valencianes l’experiència i el coneixement científic a fi de promoure sistemes d’enllumenat més respectuosos amb el medi ambient. “L’estalvi energètic és una prioritat de la Universitat de València, com es va fixar en el projecte Campus Sostenible que afecta tots els nostres àmbits d’actuació, així, els avanços per reduir el consum d’energia haurien d’implicar una millora global en termes de sostenibilitat”, afirma la vicerectora Clara Martínez.

La contaminació lumínica és un greu problema que afecta a tota la societat. És causat per l’excés d’enllumenat públic i per la instal·lació incorrecta dels fanals que llancen part de l’energia lluminosa cap al cel. La llum blanca, com ara la produïda pels leds blancs, es descompon en diversos colors, dels quals el blau és el component essencial. “Per la llei d’espargiment de Rayleigh, la llum de longitud d’ona curta, com és el cas de la blava, es difon més intensament en l’atmosfera que la llum d’altres colors. Així ocorre amb la llum blanca del Sol, en la qual el color blau es dispersa més donant aquesta tonalitat al cel”, explica Enric Marco, investigador del departament d’Astronomia i Astrofísica. “Els llums blancs es veuen a major distància que els d’altres colors més càlids, com ara el roig o el groc, per tant, els leds blancs contribueixen a augmentar la brillantor del cel”, comenta el professor del departament de Química Analítica, Ángel Morales.

ARMAND GUERRA, UN LLIRIÀ EN L'OBLIT

Armand Guerra, un fill il·lustre de Llíria, continua sense el reconeixement que es mereix per part dels seus paisans. Anomenat José Estívalis Calvo (Llíria, 4 de gener de 1886 - París, 10 de març de 1939), fou un anarquista, tipògraf i cineasta que va combatre el feixisme amb la seua càmera.

Fill de llauradors edetans pobres, fou internat en un seminari de València i als tretze anys començà a treballar de tipògraf. El 1899 fou empresonat per participar en una vaga anarquista i el 1908 marxà a París amb el seu germà. El 1909 col·laborà amb el grup d'exiliats anarquistes de Ginebra Germinal, i després de fer col·laboracions a diverses publicacions de caire anarquista el 1911 marxà al Caire per a establir-se en una comunitat anarquista italiana.

El 1913 tornà a París i començà a interessar-se pel cinema. Alhora que treballava de tipògraf, la Unió de Sindicats de França el convidà a fer reportatges de cinema social (a través de la cooperativa fundada per ell Cinema du peuple) i adoptà el seu pseudònim d'Armand Guerra. El 1915 treballà com a tipògraf a Lausana i el 1917 s'establí a Madrid, on va fundar l'empresa Cervantes Films. Després de fer sis films sense ressò comercial, el 1920 tornà a Lausana, on treballà d'autor, director i traductor de guions per a films alemanys. 

Escena de "Carne de fieras"

Durant els anys 20 va treballar als estudis de la UFA a Berlín i el 1925 va participar com a actor a Sommernachtstraum (El somni d'una nit d'estiu) de Hans Neumann, junt a l'actor i llibertari Alexander Granach, amb qui també treballà en Nosferatu de F. W. Murnau. Alhora, fou corresponsal a Berlín de la revista de Barcelona Popular Film, on li van prohibir un film.

El 1930 va rebre algunes ofertes per a dirigir a Espanya, però no va tornar d'Alemanya fins al 1931. Treballà per al Cine Popular Español i intentà fundar uns estudis cinematogràfics a València, però va fracassar per manca de suport econòmic, i el 1934 treballà com a actor a La alegría que pasa (1934) de Sabino Antonio Micon. El 1936 projecta el film revolucionari Carne de fieras, amb escenes de nu femení, però l'esclat de la guerra civil espanyola va impedir la seua estrena. Durant el conflicte col·laborà amb la CNT en l'elaboració de documentals i conferències sobre el front i la guerra. Fou empresonat pel Servei d'Intel·ligència Militar (SIM) del 8 d'abril al 26 d'agost de 1938 al vaixell Uruguay al port de Barcelona, d'on fou alliberat per mediació del secretari general de la CNT, Mariano Vázquez.

QUÈ LI DIRIES A FABRA?

El grup parlamentari d'EUPV recollirà les propostes de la ciutadania per a portar-les al debat de Política General

Els cinc diputats d’EUPV en Les Corts han presentat aquest matí la campanya #AFabralidiria. La veu del carrer al Parlament”, una iniciativa que pretén recollir les propostes i suggerències de la ciutadania per incloure-les en el discurs i resolucions que Esquerra Unida portarà a l’imminent debat de Política General que tindrà lloc en les Corts Valencianes. 

La síndica i coordinadora d’EUPV, Marga Sanz, ha assenyalat que el govern valencià “no posa en la seua agenda els veritables problemes dels ciutadans, tot allò que els preocupa, per això volem que siguen ells mateixos els que introduisquen eixes qüestions i obrir les portes a la participació dels valencians en el debat de Política General”, ha explicat.