HA ARRIBAT EL DIA QUE ANUNCIÀ EINSTEIN?

Una tassa de café

Xarrant en el restaurant

SOBRE LA INTERSEXUALITAT

• Què és la intersexualitat? 

La Intersexualitat "és un terme generalment utilitzat per a descriure una varietat de condicions en què una persona naix amb una anatomia reproductiva o sexual que no sembla encaixar en les definicions típiques d'home o dona", explica la Societat Americana d'Intersexualitat.

• Quina és la seua incidència? 

Alguna de les variants d'intersexualitat (n'hi ha moltes) succeeix en el 0,018% de les persones, segons diferents estimacions.

• Quines són les conseqüències?

En aquests casos, les famílies es decanten per un sexe per al nadó. Les organitzacions creuen que aquesta decisió (inclòs, si escau, una operació quirúgica) és prefereible deixar-la per a quan la persona puga decidir sobre això.

Sembla un problema matemàtic: un bebé naix sense genitals clars de xiquet o xiqueta. Quines probabilitats hi ha que els pares encerten? La solució és senzilla: el 50%. I d'aquest percentatge depén que siguen persones que cresquen, s'eduquen i tinguen una imatge social d'acord amb el que són i senten, o que no. Si el primer passa, encara millor. Si no, ens trobaríem davant d'un cas d'una persona intersexual que, generalment després d'una adolescència molt complicada, deu, en arribar a adult, ajustar tot el que sent, quin sexe l'identifica, la seua aparença i fins i tot, amb qui té relacions.

A la meitat d'aquest procés està M., una extremenya de 28 anys. La seua situació és tan complicada que no vol donar moltes dades perquè no la identifique. "La meua família ho ha portat molt malament. Ara visc en un pis compartit amb uns amics", diu.

A M. la van inscriure com a xiquet en nàixer. "He viscut un engany. Notava en créixer coses rares, però al principi m'ho negava tot", explica. Tal va ser la distorsió de la seua vida, que encara està de psicòlegs, amb depressions, i en el seu passat hi ha un intent de suïcidi. "Ho he passat molt malament. Encara estic en xoc".

LA LLUITA DE CLASSES CONTINUA: LA COMPETÈNCIA COM A PRINCIPI SOCIAL (BARALLEU-VOS I SIGUEU COMPETITIUS O DESAPAREIXEU)

"El nou subjecte és l'home de la competició i del rendiment. L'empresari de si mateix és un ésser fet per a triomfar, per a guanyar. El poder de la competició, més encara que les figures idealitzades dels dirigents d'empreses, és el gran teatre social que exhibeix als déus, semidéus i herois moderns". Amb aquestes paraules, Christian Laval i Pierre Dardot sintetitzen en el seu llibre La nova raó del món (Ed. Gedisa) les similituds de la vida quotidiana, especialment la laboral (però no només) amb aquest món d'enfrontaments aferrissats, èpica de segona i adjectius exagerats que és l'esport.

La qual cosa es fa especialment evident en alguns dels seus elements. Que la figura del coach (l'entrenador) haja substituït els vells consellers, com els sacerdots, els endevins, els psicòlegs o el confident de la barra del bar, és prou revelador de com la preparació intel·lectual del passat ha deixat lloc a una permanent posada en forma física i mental, i de com les perspectives ètiques, morals o intel·lectuals abandonen el lloc per deixar pas a la disciplina i la forja de músculs emocionals.

L'actitud "correcta" per al món laboral és la de l'atleta, sempre tractant de batre un rècord

No obstant això, les metàfores no s'esgoten en l'ús d'uns quants termes. És l'entorn en si mateix el que està imbuït d'aquest esperit. Les noves formes del capitalisme s'agrupen al voltant d'un frame que dóna sentit a les seues parts. L'esport és aquest marc conceptual: per això, més que contractar treballadors, l'empresa esponsoritza als que posseeixen més talent, als que alberga en el si de la seua signatura només en tant seguisquen oferint les "marques" previstes. 

Un empleat, que no és altra cosa que un competidor, s'ha de fer visible destacant respecte de la massa amb la finalitat de ser patrocinat (contractat) per una empresa de prestigi. Per a aquesta tasca, ha de cuidar-se mentalment i físicament i potenciar les virtuts que li fan diferenciar-se. Ha d'adquirir les habilitats relacionals i els coneixements teòrics que el porten a ascendir un esglaó, però la clau rau sobretot a mantenir l'actitud correcta, que és la d'intentar arribar un pas més enllà i trencar els límits, com si fóra un atleta que busca permanentment batre un rècord.

"ENCARA HUI, EL SOMNI D'UN JOVE QUE FA 18 ANYS NO ÉS VOTAR, SINÓ COMPRAR-SE UN COTXE"

"En els anys 60 s'identificava tenir cotxe amb el desenvolupament, i es van fer autèntiques barbaritats a les ciutats per adaptar-les als vehicles privats"

• Els fundadors d'ecomovilidad.net advoquen per un canvi de mentalitat i de polítiques per al transport públic
• "Hem fet inversions de grans autopistes que són totalment insostenibles. Altres com la xarxa de rodalies que és molt més eficient es té completament abandonada"
• "Sobren moltíssims cotxes al centre de les ciutats. Caldria centrar-se en traure els cotxes de la ciutat"

Què és l'ecomobilitat?
L'ecomobilitat és un concepte molt ampli que va des de les decisions que es prenen des dels diferents organismes públics per promoure una ciutat sostenible fins a qüestions com decidir quin mitjà de transport utilitzem cada un per a desplaçar dins de la ciutat. Agafar el cotxe per ficar-se al centre de Madrid no és una cosa que promoga l'ecomobilitat.

S'estan fent bé les coses a Espanya en matèria d'ecomobilitat?
No, a Espanya falta planificació política i un canvi en la mentalitat ciutadana. Ara ens trobem que s'han fet inversions multimilionàries que estan infrautilitzades. No pot ser que la gent agafe el cotxe per anar a comprar el pa.

I com hem arribat fins ací?
Perquè els polítics fonamentalment s'han centrat en el que dóna vots, i per desgràcia en moltes ocasions és tot allò que té a veure amb el vehicle privat. Hem fet inversions de grans autopistes que són totalment insostenibles, però altres com la xarxa de rodalies, que és molt més eficient, es té completament abandonada. A més s'estan gastant milers de milions d'euros en trens d'alta velocitat que no tenen la demanda suficient, per no parlar d'altres polítiques com la subvenció de cotxes amb els plans PIVE. Així és complicat avançar en matèria d'ecomobilitat.

Però els plans PIVE ajuden a renovar el parc mòbil amb cotxes menys contaminants...
Se'ns està venent la idea que l'ecomobilitat vol dir utilitzar cotxes que no siguen contaminants, com el vehicle elèctric. Això està bé, però el veritable problema és que sobren moltíssims cotxes al centre de les ciutats. Caldria centrar-se en treure els cotxes de la ciutat. Un cotxe elèctric ocupa el mateix espai, provoca els mateixos accidents o els mateixos embussos que un de convencional. El veritable problema és que necessitem una confecció diferent de la ciutat que no estigadissenyada pel i per al cotxe, sinó per a les persones. Hem de canviar la mentalitat i comprendre que l'ús del cotxe no sempre és el més adequat.

D'on ens ve aquesta idea d'utilitzar cotxe per a tot?
En els anys seixanta s'identificava tenir cotxe amb el desenvolupament, i es van fer autèntiques barbaritats en totes les ciutats per adaptar-les als vehicles privats. Es van carregar places i altres llocs per fer pàrquings. Aquesta mentalitat l'arrosseguem fins als nostres dies, quan encara s'identifica tenir un bon cotxe com a símbol d'èxit en la vida. Si em toca la loteria canvie de cotxe. S'ha d'abandonar la idea que encara persisteix que agafar l'autobús o el metro és una cosa humiliant, quan és tot el contrari, si ens movem en transport públic estem contribuint a desencallar la ciutat i som més respectuosos. Encara els joves, quan fan 18 anys, el seu major desig no és poder votar sinó traure's el carnet i comprar-se un cotxe.

VOLEM UNA NOVA EDUCACIÓ INFANTIL I PRIMÀRIA!

EUPV defén el ple reconeixement de l’educació infantil de 0 a 6 anys com una etapa fonamental del procés educatiu, en tant que determinant en el procés de desenvolupament cognitiu del subjecte, així com d’element compensador de les desigualtats de base en l’accés al sistema educatiu i sociocultural.

En l’actualitat, ens trobem davant d’una etapa escindida entre una oferta gratuïta, però fins i tot incompleta, de 3 a 6 anys adscrita als centres de primària i una quasi inexistent oferta pública de 0 a 3. És patent la insuficiència de l’oferta educativa pública en aquest nivell d’ensenyança per a cobrir la demanda existent, així com la manifesta delegació de l’Administració Educativa en altres institucions, cosa que juga en favor del sector privat, que veu d’aquesta manera, com assegurar-se la cantera i el finançament d’aquest àmbit educatiu en aquesta etapa, ja que, el principi de llibertat d’elecció de centre, tan utilitzat per la dreta, només pot aplicar-se per a aquells pares i mares que opten per l’ensenyança privada, donades les insuficiències de l’oferta pública.

En l’educació primària, una vegada generalitzada la seua implantació en tots els centres del País Valencià, l’assignatura pendent és la de la cerca de majors índexs de qualitat (èxit educatiu per a tot l’alumnat) a fi de convertir-se en el necessari referent per a la gran majoria de la societat valenciana i de fer front a l’ofensiva de l’ensenyança privada, que s’ha vist afavorida en aquest nivell, com en el cas de l’educació infantil, per les polítiques dels governs de la dreta, tant per acció (incrementant les transferències de fons públics a l’ensenyança privada i fent-la aparèixer com el referent de la classe mitjana) com per omissió (practicant una política de “laissez faire” que no escomet els canvis i l’espenta que l’ensenyança pública necessitaria per a superar algunes de les seues deficiències i mancances més acusades).

VOLEM UNA NOVA EDUCACIÓ SECUNDÀRIA!

Combatre l’abandó i el fracàs escolar

En l’ensenyança secundària es concentren en aquests moments les mancances més greus del sistema educatiu: l’abandó i el fracàs escolar. Segons l’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (setembre del 2009) el 14% d’espanyols/es entre 14 i 16 anys ni estudiaven ni treballaven, el 5% deixa d’estudiar després de l’ESO i el 20% estaven en desocupació el 2006 (ara amb la crisi serien molts més). 

Al País Valencià, les dades són més preocupants, el 39% d’alumnes al País Valencià no supera l’ESO. L’Enquesta de Població Activa reflecteix que, el 2007, amb estudis d’ESO hi havia el doble de risc de desocupació que amb Educació Superior i un 1,5 més de risc que amb la Secundària postobligatòria (Batxiller i FP); que el 2009 (en el 2n trimestre i en plena crisi), amb l’ESO triplicaven el risc de desocupació respecte als titulats superiors i un 1,6 més de risc que amb Batxillerat; que la taxa de desocupació dels titulats superiors s’ha duplicat i està en el 8%, mentre que s’ha triplicat, un 24%, la que posseeix el graduat en ESO. 
També l’informe “La contribució socioeconòmica de les universitats valencianes” assegura que el 2007 el 20,4% de la població en edat de treballar a Espanya posseïa estudis superiors, mentre que al País Valencià baixava fins al 17,8%. En conclusió: a menor qualificació, major facilitat d’expulsió del mercat de treball amb els seus conseqüents riscos d’exclusió social, marginació, etc.

Per fer front a aquesta situació, és necessari incrementar els diners dedicats a educació i el disseny de polítiques que aposten seriosament per la igualtat d’oportunitats per a tots i totes siga quina siga la seua classe social de procedència.

EUPV es compromet a un treball continuat, compartit amb tota la comunitat educativa (pares i mares, alumnat, sindicats, grups de professionals, organitzacions polítiques, ajuntaments i qualsevol altra persona o grup que se senta concernit) que genere acords sobre finalitats, objectius, estructures, formes d’actuació i necessitats del sistema educatiu valencià. 
EUPV es proposa incloure en la Llei Valenciana de l’Escola Pública i el Seu Finançament les mesures següents:

• El mapa escolar integral del País Valencià (des de l’Escola Infantil fins a la Secundària, passant per l’EPA, les Ensenyances Especials, Cicles Formatius i Programes de Garantia Social).
• L’existència de centres de secundària amb instal·lacions educatives adequades, dignes i suficients.
• L’adscripció de cada un dels centres d’Infantil i Primària a cada un dels centres de Secundària, establint l’itinerari a què té dret preferent cada alumne/a.
• La fixació i reducció de ràtios per grup i per professor, d’acord amb les necessitats educatives.
• L’establiment de plantilles de professorat, tenint en compte les necessitats socials reals.
• Potenciar l’atenció tutorial. Inclusió, en horari lectiu, de les tasques d’acció tutorial amb l’alumnat. Ampliació del temps d’atenció a les famílies.

PER UN CURRÍCULUM ALTERNATIU PER A TOTS I TOTES

EUPV considera que és necessari un ampli debat social sobre els continguts escolars ─què s’ha d’estudiar en els centres educatius?─, sobre les metodologies ─com s’ha de posar a l’alumne en contacte amb el saber?─, sobre els materials que s’empren ─només llibres de text o ordinadors?─, i sobre les formes d’avaluar a l’alumnat, al professorat i als responsables polítics.

EUPV considera que continuem patint sistemes educatius fortament academicistes en el fons i rutinaris en la forma que devaluen la dimensió intel·lectual de l’ensenyament. En tots els trams del sistema educatiu les rutines ho inunden tot, no quedant a penes temps per a una reflexió seriosa i profunda sobre la selecció del coneixement rellevant, per al contrast d’informacions, per a l’establiment de relacions, per a l’anàlisi de les contradiccions que subjauen en tota afirmació, notícia o llei científica. En suma, a penes hi ha moments per a l’activitat intel·lectual pròpiament dita. En les escoles, instituts i universitats es continua instruint, ensinistrant, adoctrinant. Continuem considerant als/a les alumnes com a caixes buides que cal omplir sense aprofitar tota la càrrega vivencial que aporten amb la seua sola presència. Ens fem així còmplices, més o menys inconscientment, del sistema neoliberal que busca formar treballadors submisos, consumidors expectants i ciutadans passius, que mai qüestionen l’ordre social establit.

Un currículum, entés com el conjunt de disciplines i matèries que s’han d’aprendre sense cap connexió entre si i amb la realitat, es converteix en un currículum erudit i enciclopèdic, incapaç de donar respostes als problemes que tenen els alumnes en la societat actual i menys als problemes que planteja la societat de l’era planetària.

Des de la perspectiva d’aquest currículum és impossible donar resposta a la diversitat i a la diferència perquè és incapaç de comprendre aquesta diferència dins de si mateix. Manejar un currículum excessivament academicista, amb el qual només puguen identificar-se les classes mitjanes, condueix a un fort increment del “fracàs escolar” i contribueix a una selecció de l’alumnat totalment injusta, que reprodueix les injustícies socials i manté les desigualtats.

Així, els programes educatius s’organitzen en disciplines carregades de coneixements obsolets, les exigències homogènies són les mateixes per a tots/es sense tenir en compte les diferents capacitats i la història de les persones, no es tenen en compte els sabers i capacitats amb què arriba l’alumne/a, ni els contextos ni les identitats culturals en què es desenvolupa l’aprenentatge. Hi ha cada vegada una major inadequació i distància entre els continguts parcel·lats, separats i compartimentats que es treballen en les escoles i instituts i el món real dels adults, on els problemes són cada vegada més complexos, multidimensionals, pluridisciplinaris, transnacionals i planetaris.

A més, encara vivim un sistema educatiu que utilitza com a principal recurs el llibre de text. La utilització de biblioteques d’aula, de mitjans audiovisuals, d’ordinadors, l’anàlisi dels mitjans de comunicació de masses, la interacció amb el medi socionatural, etc, continuen sent grans reptes de l’actual sistema.

EUPV pensa que els programes educatius han de respondre a les necessitats concretes i adequar-se als contextos en què es desenvolupen. Aquesta flexibilitat ha de permetre’ns donar resposta a les exigències de cada alumne en particular i organitzar els coneixements de manera més pròxima als seus destinataris.

Finalment, EUPV creu que cal eliminar l’avaluació competitiva, meritocràtica i classificadora vigent en l’actual model, que pretén responsabilitzar només a l’alumnat de l’anomenat “fracàs escolar”, sense tenir en compte la gran quantitat de variables que incideixen en el procés educatiu. És aquesta una avaluació pensada per a reproduir les desigualtats socials i no per a superar-les. És la nostra prioritat donar instruments perquè el professorat realitze la seua labor, afavorint el pensament crític que permeta a l’alumnat respondre adequadament els reptes que se li plantegen.

JOVENTUT, OCI I ESPORT

Els i les joves valencians posseeixen poques alternatives d’oci i esport. Sense cap dubte el baix lloc de l’índex estatal autonòmic d’oferta cultural que ocupa el nostre país és un clar indicador del desert cultural existent.

L’important, per tant, en el cas del País Valencià no és només progressar en una oferta alternativa d’oci, cultura i esport per a les persones joves, sinó fer-ho, a més, abandonant tot discurs de criminalització de la joventut, cedint-li espais públics i respectant la seua ocupació coresponsable i respectuosa amb ella.

No podem oblidar que com a joves valencians i valencianes som hereus d’una cultura pròpia i plural, contínuament amenaçada per l’acció política d’una Generalitat que mai no ha apostat vertaderament per ella i que, en els últims anys, ha caigut per complet en un fals secessionisme lingüístic construït únicament com a interés partidista.

La cultura valenciana està, sens dubte, més amenaçada del que podríem esperar en una democràcia, però les últimes retallades denunciades per Escola Valenciana (amb més de 60.000 alumnes sense educació en la seua pròpia llengua) mostren com els últims passos d’una estratègia planificada d’extermini de la nostra cultura continuen donant-se, fins a convertir-la en una llengua de segona. La nostra identitat cultural és valenciana, parlem valencià-català i som conscients de pertànyer a una cultura que transcendeix les fronteres del nostre País. Creiem en la riquesa d’un model cultural que respecte, potencie i integre el valencià al mateix nivell que el castellà. Critiquem qualsevol tipus de monolingüisme i qualsevol bilingüisme dissenyat com a excusa per als monolingües. Rebutgem l’ús polític de la nostra cultura com a arma llancívola que amague altres greus problemes de la nostra societat. Però som i serem defensors plens de la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra història. Mai amb afany d’exclusió però tampoc disposats a ser exclosos.

La cultura, a més, esdevé una de les principals bases per a afavorir una societat que estiga més basada en la igualtat d’oportunitats. L’oci, la cultura, l’esport, la convivència, el gaudi ecològic del nostre medi… són activitats i oportunitats que mai no han de regir-se per criteris comercials. Defenem el programari lliure i creiem en el lliure intercanvi cultural en la xarxa, hem de donar suport a totes les experiències de llibertat cultural que ens arriben i hem de rebutjar les subvencions a productes culturals que no es comercialitzen sota el principi del Creative Commons.

SOBRE LA CONVIVÈNCIA ALS CENTRES ESCOLARS

El context social i familiar en què es desenvolupa l’educació ha canviat de manera significativa en els últims anys, afectant en gran manera la convivència escolar. 

A la complexitat de formar un alumnat cada vegada més divers, s’afegeix la dificultat de donar resposta als qui estan desmotivats o tenen actituds de rebuig cap al sistema escolar. 
Tot això complica la convivència en aules i centres, i suposa un esforç addicional per als docents, sense que haja estat compensat amb majors recursos educatius per a prevenir els problemes de convivència abans que sorgisquen els conflictes. 


Aquesta nova realitat requereix de solucions integrals, amb la implicació de tota la comunitat educativa i amb mesures com les següents:

• Elaboració d’un estudi-diagnòstic rigorós sobre la Convivència Escolar i els factors que hi incideixen, amb participació de tots els sectors de la comunitat educativa i de les administracions implicades.
• Pla autonòmic per a la millora de la convivència escolar, a proposta del Consell Escolar Valencià, en coordinació amb els Consells escolars comarcals o municipals, així com amb altres àrees o serveis (benestar social, joventut, salut…) que contribuesquen a una intervenció multiprofesional i integral: en centres i barris, amb famílies i tutors, i amb mesures de suport al professorat (formació, recursos d’aula, assistència lletrada gratuïta…).
• Proposem que l’Observatori Valencià sobre la Convivència Escolar siga un òrgan independent de l’administració, en què participen tots els sectors de la comunitat educativa i institucions implicades.
• Promoure l’entrada en els centres d’altres professionals (educadors i treballadors socials) com a membres de ple dret en els Claustres i Consells Escolars de centre.
• Mesures d’intervenció coordinades de totes les administracions locals i territorials (serveis socials, sanitat, mediació intercultural i de conflictes...).
• Programa específic de formació de tots els professionals implicats en els plans.
• Reformar la formació inicial del professorat d’Educació Infantil, Primària i Secundària per a incorporar apartats específics d’estratègies de resolució de conflictes.

FRANCO BUSCAVA EL "GEN ROIG" DE LA INFERIORITAT

El psiquiatre franquista Antonio Vallejo Nágera va dirigir el 1938 un estudi sobre presoners de guerra per A determinar quina malformació porta al marxisme. ¿Conclusió? El marxisme espanyol es nodreix de les persones menys inteligents. La seua teoria del gen roig advocava per separar els nens i nenes de les seues mares roges per a evitar que es contaminaren del mal de les seues mares com a mesura preventiva, així com rebre una educació "curativa" dels vencedors i autèntics portadors de la raça espanyola.

Brigadistes presos en la batalla del Jarama.

El marxisme es nodreix de les persones menys intel·ligents de la societat. Aquesta va ser la principal conclusió d'Antonio Vallejo Nágera, cap dels Serveis Psiquiàtrics de l'Exèrcit de Franco, qui durant la Guerra Civil i els primers anys de postguerra va realitzar una investigació amb presos de guerra, especialment brigadistes internacionals, per A determinar "les relacions que puguen haver entre les qualitats biopsíquiques del subjecte i el fanatisme polític-democràtic-comunista". És a dir, respondre als interrogants de si el roig naix o es fa i determinar quina malformació porta a un individu a adherir-se al marxisme.

"La perversitat dels règims democràtics afavoridors del ressentiment promociona als fracassats socials amb polítiques públiques, a diferència del que passa amb els règims aristocràtics on només triomfen socialment els millors", explica Vallejo Nágera en els informes publicats a la Revista Espanyola de Medicina i Cirurgia de Guerra amb el títol de "Biopsiquismo del Fanatismo Marxista".

Per a arribar a aquestes conclusions, Vallejo Nágera, primer catedràtic de la psiquiatria espanyola, va estudiar mitjançant tests psicològics i mesuraments antropomòrfics a presoners de guerra durant desembre de 1938 i octubre de 1939. Encara que el principal grup d'estudi van ser els membres de les Brigades Internacionals capturats, el doctor també va estudiar a presos espanyols processats per la seua participació a la República, a activistes catalans independentistes i a bascos. Els catalans eren especialment interessants perquè unien el fanatisme marxista i l'antiespanyolisme i els bascos perquè unien el catolicisme a l'element revolucionari.

Entre les seues conclusions també es troba la definició de la raça o esperit espanyol, que per a Vallejo Najera es tracta del "militarisme social, que vol dir ordre, disciplina, sacrifici personal, puntualitat en el servei, perquè la fiola militar tanca essències pures de virtuts socials, fortalesa corporal i espiritual". Per tant, per a millorar la raça espanyola, el règim franquista havia -segons les conclusions del seu psiquiatre- de buscar "la militarització de l'escola, de la Universitat, del taller, del café, del teatre, de tots els àmbits socials".

La "debilitat" de l'equilibri mental de la dona

Però si la raó que porta l'home a marxisme és la seua escassa intel·ligència, mal parada ix també la dona. Per a cercar una explicació a "l'activíssima participació del sexe femení en la revolució marxista", el psiquiatre va realitzar un estudi sobre 50 dones presoneres de guerra sota el títol d'Investigacions psicològiques en marxistes femenins.

LOIS PEREIRO, POESIA PUNK DE FÚRIA NECESSÀRIA

Podrien triar-me com a epitafi:

"Escopiu damunt quan passeu

per davant del lloc on jo repose

enviant-me un humit missatge

de vida i de fúria necessària".

Lois Pereiro nasqué a Monforte de Lemos, Lugo. Va estudiar a l'escola dels Escolapis i va començar a escriure amb 15 anys. A l'acabar el COU va marxar a Madrid, on va començar Ciències Polítiques i Sociologia. Després d'una estança a Monforte treballant a l'empresa familiar, dedicada al vidre, va tornar a Madrid per estudiar l'anglés, el francés i l'alemany. Allà va fundar la revista Loia juntament amb els escriptors gallecs Antón Patiño i Manuel Rivas i el seu germà Xosé Manuel Pereiro.

PEL DRET DE TOTS I TOTES A APRENDRE AMB ÈXIT

L'educació de qualitat, garantia d’igualtat d’oportunitats

EUPV entén que una educació de qualitat és la que contribueix eficaçment a l’èxit escolar de tot l’alumnat, especialment en l’educa-ció obligatòria. No es tracta, doncs, de millorar el sistema educatiu amb el propòsit principal d’aconseguir majors cotes de “excel·lència” per a alguns, sinó de posar en pràctica polítiques i actuacions concretes, al llarg de TOTES les etapes educatives, per a evitar el fracàs escolar de molts.

Per a EUPV, l’objectiu principal del sistema educatiu és garantir el dret de tots i totes a aprendre amb èxit i obtenir-hi la titulació corresponent, siga quin siga la seua procedència social o cultural, i siga quin siga també l’àmbit territorial on s’estiga escolaritzat. Per a això, cal atendre a la diversitat de l’alumnat i establir mesures que permeten combatre les desigualtats socials.

El sistema educatiu públic acull tota la població i, així, els centres es converteixen en llocs de trobada i convivència, en què s’atén tota la diversitat humana. El sistema educatiu té davant de si dos grans reptes: reconèixer aquesta diversitat com un valor irrenunciable, donant sentit a l’educació de totes les persones que hi passen, alhora que aborda de manera constructiva els problemes que se’n deriven.

És aquesta una noble i difícil tasca que no poden abordar només els docents i les famílies. La diversitat cultural i la desigualtat social present en les aules requereix de la intervenció d’altres professionals en els centres escolars que col·laboren amb l’atenció a l’alumnat en situació econòmica, cultural o social desfavorable.

Un altre dels problemes fonamentals en molts centres escolars és la integració i el desenvolupament adequat de l’alumnat amb Necessitats Educatives Especials. A EUPV li preocupa profundament que en els Centres no es donen les condicions necessàries perquè aquests alumnes reben una adequada atenció que permeta el seu màxim desenvolupament cognitiu i social.

JOVENTUT, POLÍTICA I DIVERSITAT

La joventut és una etapa de la vida privilegiada a l’hora de poder transformar els hàbits d’una societat i ajudar a la seua transformació en un món més just, més equitatiu i més solidari. Per això, és també un espai privilegiat per a desconstruir els discursos sobre la diferència, així com un espai clau per a la formació de les persones en la participació política en positiu.

Les nostres societats s’han construït sobre els discursos de la diferència. El sistema patriarcal i el sistema capitalista es construeixen de manera clara sobre aquest concepte, ja siga diferenciant per rols de gènere inventats, ja siga per diferències socioeconòmiques no naturals, ja siga potenciant el jo enfront de l’altre diferent en les seues múltiples facetes.

Hem de substituir la diferència per la diversitat, en primer lloc, perquè les nostres societats cada vegada són més múltiples i diverses, perquè cada dia avancem en un món més plural i la societat valenciana, autèntic cresol de persones, cultures i espais, n’és un clar exemple. Allò diferent no és negatiu ni contraposat, és divers i positiu. Per això, des dels poders públics ha de fer-se una incidència decisiva en els discursos explicatius de la diversitat en les seues múltiples variables. La concepció d’iguals però diversos ha de ser transversal a tota estratègia educativa i formativa i a tota actuació política. I per això, és molt important concebre els espais joves com a llocs de trobada i col·laboració entre aquestes realitats diverses.

Per això, hem també d’incidir en la participació política de les persones joves, incrementant el seu protagonisme en la presa de decisions sobre polítiques de joventut, adoptant fórmules d’intervenció directa en la confecció de pressupostos, programes o introduint òrgans o mecanismes de control i seguiment directe en el desenvolupament de les programacions. A més, hem de potenciar la relació entre els joves i la política, entenent aquesta d’una manera positiva, com a acció col·lectiva de presa de decisions destinades a la transformació social.

PER UNA EDUCACIÓ COEDUCATIVA

L'escola ha de ser la impulsora i generadora de canvis socials, però, en la pràctica, en molts casos, es converteix en perpetuadora de la desigualtat social. 

Des d’EUPV, apostem per un sistema educatiu que contribuesca a canviar les injustícies i a possibilitar éssers crítics i reflexius, amb fi al progrés humà.

Pensem que estem lluny d’una escola coeducativa, capaç de corregir les asimetries de gènere i de contribuir, en conseqüència, a evitar la desigualtat sociocultural. L’escola mixta només ha incorporat alguns efectes de les lluites per la igualtat, però encara continua sent un escenari en què l’ordre simbòlic és masculí. Convé tornar a repensar els àmbits de socialització de les persones (família, escola, grup d’iguals, mitjans de comunicació, Internet...), perquè, actualment, es continua perpetuant el sistema rol-gènere i segregant, verticalment i horitzontal els mons “masculins” i “femenins”, quelcom que es podria superar per mitjà d’una vertadera pràctica coeducativa que vaja més enllà de l’educació mixta. 

QUINS CANVIS NECESSITA LA FORMACIÓ PROFESSIONAL?

LA NOVA FP: FINANCES PROFESSIONALS

La política de Formació Professional al País València ha de ser fruit del consens entre els agents socials, les corporacions locals i l’administració educativa i laboral.

Des d'EUPV pensem que cal:

• Plans per a recuperar aquells joves escolars en risc d’abandó del sistema educatiu, prèvia detecció i acció socioeducativa posterior en l’àmbit de la formació professional. Les accions es coordinaran entre els organismes municipals corresponents i els propis Instituts.
• Memòria Econòmica per a generalitzar els Cicles Formatius de Grau Mitjà i Grau Superior en els Instituts.
• Reconeixement del valor educatiu —no sols professional— d’aquestes ensenyances. Potenciació del model d’FP arrelat en el medi sociocultural, promotor de la cultura de la sostenibilitat i l’equilibri ecològic en els processos de producció, del benestar social i de la compensació de les desigualtats per raó de localització geogràfica (medi rural, periurbà, etc.), grup social, sexe o ètnia.
• Llei de finançament per a la reforma de la Formació Professional que comprometa les inversions necessàries per a ampliar l’oferta de cicles formatius en els IES, en torns diürns i nocturns, incloent-hi la formació ocupacional i contínua. Augment de les dotacions econòmiques per als equipaments dels cicles formatius.
• Gestió democràtica dels centres, incloent-hi els integrats. Modificació de les normes que regulen la composició dels consells de la Formació Professional en tots els seus nivells, de manera que estiguen presents els sindicats representatius de l’ensenyança pública i altres agents socials.
• Assegurar que cada localitat o comarca tinga una oferta pública suficient de cicles formatius.

FINANÇAMENT I PLANIFICACIÓ EDUCATIVA

Els pressupostos d’Educació de 2012 aprovats pel PP continuen, quan no empitjoren, una política que no ha donat resposta als problemes de l’ensenyança al País Valencià, especialment en la lluita contra el fracàs escolar, que ja frega el 40%. 
Per contra, el Govern valencià ha continuat desequilibrant la balança a favor de l’ensenyança privada que han materialitzat en projectes com la concertació en el nivell no obligatori d’Educació Infantil i Batxillerat o la generalització dels concerts econòmics amb la totalitat de centres privats d’educació secundària obligatòria.

Els pressupostos es limiten a mantenir, en uns nivells de subsistència, els diferents serveis i programes educatius del sistema públic d’ensenyament no universitari. Recullen increments ridículs, quan no negatius en tot el que suposa una millora qualitativa del servei públic d’educació que s’imparteix en les escoles, col·legis i instituts que depenen de la Generalitat Valenciana. Especialment significativa és la retallada en el pressupost per a inversions, és a dir, per a la construcció i millora de la xarxa de centres públics.

Totes les propostes d’EUPV requereixen d’un finançament públic suficient, adequat i solidari. Les nostres propostes programàtiques sobre finançament i planificació pretenen, abans que res, que les oportunitats educatives de tots els ciutadans i les ciutadanes siguen bàsicament iguals, al marge del fet de residir en una zona rural o urbana, en un xicotet municipi o en una de les principals ciutats del País Valencià. El finançament i la planificació han de ser instruments que permeten que el dret a l’educació siga el mateix per a tot l’alumnat, independentment del seu origen social o territorial. EUPV es compromet des de l’acció de Govern que l’elaboració dels pressupostos autonòmics i, en concret els d’educació, en siguen participatius.


Propostes d'EUPV:

• Augment de la despesa pública educativa fins a un 7% del PIB i que açò es traduesca en una despesa per alumne i alumna/any en el nostre país equivalent a la mitjana europea.
• EUPV es compromet a presentar una Llei Valenciana de l’Escola Pública que continga compromisos explícits de finançament, garantint el desenvolupament de la xarxa pública escolar en condicions de qualitat (instal·lacions, recursos materials i humans, etc.) i la gratuïtat dels materials curriculars en les etapes obligatòries.
• Implantació d’un ampli pla de Programes de Garantia Social que permeta una eixida professional digna als qui no aconsegueixen els objectius de l’ESO. Els ajuntaments, els IES i les propostes dels Consells escolars dels respectius àmbits territorials hauran de ser els protagonistes d’aquesta oferta educativa.
• Increment substancial de les partides pressupostàries destinades a dotar un sistema de beques de transport, material escolar i igualtat d’oportunitats (estades) que permeta l’accés dels alumnes de les famílies més desfavorides als estudis no obligatoris de Batxillerat o de Cicles Formatius.
• Progressiva transferència als ajuntaments de competències i recursos (equipament, material escolar, llibres de text, beques...). Fons finalistes que els permeten desenvolupar majors competències en educació. En aquells municipis on governe EUPV, i en col·laboració amb els sindicats i associacions de pares, s’habilitaran tots els anys un o més espais públics per a la venda i/o intercanvi de llibres de text usats.
• Augment substancial de les partides per a impulsar la formació del professorat
• Increment de les partides pressupostàries destinades a les línies en valencià, assegurant la seua continuïtat des de l’educació infantil fins a la Universitat.
• Pla estratègic del País Valencià d’ensenyança presencial i no presencial assistida, en el qual queden incorporades les noves tecnologies i es produesca l’adaptació d’aquestes al sistema educatiu.
• El finançament públic de les universitats haurà de cobrir totes les seues necessitats bàsiques de docència i recerca com a servei públic.
• Crear un fons de compensació interterritorial per a l’Educació, l’administració del qual estarà supervisada pel Consell Escolar autonòmic i pel Consell Interuniversitari.
• Elaboració d’un Pla quadriennal d’inversions, pactat amb els ajuntaments, que responga a les necessitats d’escolarització, amb mesures com: actuacions urbanístiques, oferta de sòl públic per a equipaments educatius públics segons l’evolució demogràfica previsible, etc.

FEMINISME I EQUITAT: PARTICIPACIÓ POLÍTICA I CIUTADANA

En aquests temps de crisi econòmica, en què les dones continuen estant en situació de més pobresa i vulnerabilitat, les quotes de participació es veuen encara més restringides perquè recau quasi exclusivament sobre elles el món de l’atenció no professional, tan infravalorat pel sistema en què vivim, però, sense el qual, aquest no podria funcionar. La nostra aposta política passa per aconseguir drets i mesures que permeten a les dones accedir a la vida pública i corregir el desequilibri de gèneres existent.

Per a EUPV, la paritat és un element estratègic necessari: per aconseguir una societat d’iguals i amb plens drets de ciutadania. Per això, proposem:

TOT UN TREBALLADOR

FEMINISME, DIVERSITAT I EQUITAT

Esquerra Unida del País Valencià està compromesa en la reorganització d’una societat democràtica i participativa, on les dones tinguen presència, representació, opinió, expressió i justa influència social, política i econòmica, en igualtat real de condicions, tracte i oportunitats. Aquesta transformació social a què aspirem només s’entén amb l’aportació d’una òptica crítica i reflexiva: des de la identitat feminista.

Vivim en una societat en què més del 50% de la població pateix distintes formes de violència i/o discriminació: violència física, sexual o psicològica, feminització de la pobresa, explotació de persones (com a nova esclavitud), discriminació salarial, precarització en l’ocupació i un llarg llistat de greuges comparatius.

La discriminació de gènere se sustenta en el sistema patriarcal-capitalista, en una cultura androcèntrica, en la qual les dones estan en greu situació de desigualtat respecte als homes. Discriminació històrica que, amb el temps, ha anat evolucionant i modulant-se fins a arribar a hores d’ara, donant-se la paradoxa que es reconeixen drets sobre el paper que no es compleixen en la realitat quotidiana: és a dir, seguim dins d’un suposat marc democràtic en què la igualtat d’oportunitats i de tracte no és real, i en el qual nombrosíssims obstacles dificulten l’èxit de l’equitat i de la plena ciutadania per a les dones.

Des d’EUPV rebutgem la consolidació de la cultura de la violència enfront del diàleg, de la desigualtat enfront de l’equitat, de la intolerància i uniformitat enfront de la diversitat. Optem per la participació i representació de les dones en la vida pública en els termes de paritat, com el procés lògic per a aconseguir la democràcia real i participativa a què aspirem.

Per a les dones i homes d’EUPV, és prioritari treballar en dues direccions: la transversalitat de gènere i l’apoderament.

La transversalitat de gènere és l’eina que, aplicada en totes les accions públiques, ens permet eliminar la desigualtat entre sexes, des d’una òptica de gènere progressista i d’esquerres.

L’apoderament (terme encunyat en la trobada internacional de dones de Beijín, el 1995), planteja la necessitat de posar en pràctica la capacitat de decidir des de l’autonomia plena, la convicció de poder i presa de decisions tàctiques i estratègiques. L’apoderament, tant econòmic com participatiu, és un aspecte molt poc desenvolupat entre la ciutadania i, en especial, entre les dones. Aquesta mancança porta a una elitització de la política, on les dones tenen una especial posició de subordinació, que no permet desenvolupar una cultura que qüestione els models socials establits pel patriarcat.

JOVENTUT SENSE ARMARIS

Les i els joves LGTBI contemplem que els canvis burocràtics que s’han produït en els últims anys han estat dirigits cap a una igualtat legal. No obstant això, l’objectiu més important és el d’assolir no tant la igualtat burocràtica, sinó la igualtat social, a través del treball ciutadà perquè quelcom tan fonamental com són els drets humans recullen la dignitat del ser humà dins de la seua pluralitat.

Estem en una societat que limita les nostres llibertats i ens imposa models heteropatriarcals, és a dir, un model masclista, en el qual es pressuposa que totes les persones són heterosexuals. Aquests models es poden observar de forma clara en l’educació que rebem com a joves, que atenta directament contra les persones LGTBI per eixir-se de les normes preestablides. Per canviar els valors socials actuals, la solució passa per modificar tant l’educació que reben les i els joves com la seua estructura. No podem oblidar que l’educació prepara per al futur.

En l’adolescència les i els joves assumeixen com a pròpia la visió heteropatriarcal i capitalista del món, la qual cosa els porta a no respectar la diversitat, a universalitzar el seu criteri i a creure’s superiors, pressionant a través del bullying tota persona que s’atrevesca a mostrar-se diferent de la norma. La joventut LGTBI se sent insegura per la por al rebuig social i tendeix a perpetuar els rols preexistents que atempten directament contra els valors de la tolerància, la dignitat i la igualtat. Els mitjans de comunicació mostren una societat patriarcal, en la qual l’heterosexualitat és la norma. En aquest context, la falta de referents i models de diversitat LGTBI dificulta el procés d’acceptació i/o assimilació de la sexualitat en la joventut.

En l’actualitat, ens trobem en un context econòmic en què la joventut es veu immersa en una situació de precarietat, amb taxes de desocupació que arriben a quasi el 50% de la població. A més, per a agreujar tot açò, el fet de ser LGTBI és un factor més d’exclusió sociolaboral que impedeix a les i els joves arribar a la independència econòmica i al seu ple desenvolupament personal i emancipatori.

Quant a la transsexualitat, en la joventut, confiem plenament en la capacitat i maduresa de cada persona per a decidir sobre si mateixa i sobre el seu cos.