RESISTÈNCIA DOMICILIÀRIA

La Xina construeix una autopista i deixa una casa al mig per la resistència d'una parella d'ancians

La família troba insuficient la compensació econòmica que els ofereixen i es neguen a abandonar el pis on viuen

Desplaçaments forçosos, desarrelament obligatori, desmemòria quotidiana... Al nostre voltant estem més que acostumats a vore com molts ciutadans pateixen les inclemències i les males planificacions dels polítics que ens desgovernen. O bé un embassament, o bé una autovia, o bé un PAI...

A la Xina, i segons hem llegit aquests darrers dies, hi ha una mostra més, i molt curiosa.  Una parella d'avis xinesos han aconseguit desafiar les autoritats del país en negar-se a abandonar el pis on viuen, en un edifici que havia de ser enderrocat per a construir una autopista. El resultat? Una carretera ampla que es desdobla just al punt on es manté intacte l'edifici, de manera que els cotxes han de rodejar-lo per a continuar circulant.

Segons explica el portal de notícies xinés 'China Daily', una de les famílies que viu en aquest edifici de cinc plantes, situat just davant de l'estació de trens de Wenling −a la província de Zhejiang−, va trobar insuficient la compensació econòmica que les autoritats xineses els oferien per abandonar el pis on viuen. 

LA GENTRIFICACIÓ COM A MÈTODE DE CONTROL SOCIAL

La gentrificació és un procés de transformació física, econòmica, social i cultural d'un barri (o àrea/població més o menys extensa) antigament degradat o de classe baixa que acaba sent de classe mitjana-alta. Els edificis hi són restaurats o modificats, tot incrementant-ne el valor, cosa que a la llarga n'acaba expulsant els seus antics habitants, més pobres.

És un fenomen que s'està donant al centre de moltes ciutats d'Occident, especialment a Europa, canviant una tendència ja secular de les seus classes dirigents, que n'abandonaven els centres en benefici d'eixamples més salubres o suburbis distingits.

El terme (traducció de l'anglés gentrification) fou inventat per la sociòloga Ruth Glass el 1964, tot descrivint el que passava al districte londinenc d'Islington:

Un per un, molts dels barris obrers de Londres han estat envaïts per classe mitjanes. Cases rònegues i modestes -dues habitacions a dalt i dues a baix- han estat comprades, una vegada els seus arrendaments s'han acabat, esdevenint residències elegants (...). Una volta aquest procés de 'gentrificació' comença en un barri, progressa ràpidament fins que tots els seus antics habitants de classe obrera n'han estat foratgitats i tot el caràcter social del barri capgirat.

Una variant no urbana ni exactament amb les mateixes característiques es dóna als pobles de muntanya que sobtadament passen de l'abandó a una renaixença com a nucli de segones residències.

Barri del Cabanyal, un exemple de la gentrificació a la valenciana

SOBRE LA INTERSEXUALITAT

• Què és la intersexualitat? 

La Intersexualitat "és un terme generalment utilitzat per a descriure una varietat de condicions en què una persona naix amb una anatomia reproductiva o sexual que no sembla encaixar en les definicions típiques d'home o dona", explica la Societat Americana d'Intersexualitat.

• Quina és la seua incidència? 

Alguna de les variants d'intersexualitat (n'hi ha moltes) succeeix en el 0,018% de les persones, segons diferents estimacions.

• Quines són les conseqüències?

En aquests casos, les famílies es decanten per un sexe per al nadó. Les organitzacions creuen que aquesta decisió (inclòs, si escau, una operació quirúgica) és prefereible deixar-la per a quan la persona puga decidir sobre això.

Sembla un problema matemàtic: un bebé naix sense genitals clars de xiquet o xiqueta. Quines probabilitats hi ha que els pares encerten? La solució és senzilla: el 50%. I d'aquest percentatge depén que siguen persones que cresquen, s'eduquen i tinguen una imatge social d'acord amb el que són i senten, o que no. Si el primer passa, encara millor. Si no, ens trobaríem davant d'un cas d'una persona intersexual que, generalment després d'una adolescència molt complicada, deu, en arribar a adult, ajustar tot el que sent, quin sexe l'identifica, la seua aparença i fins i tot, amb qui té relacions.

A la meitat d'aquest procés està M., una extremenya de 28 anys. La seua situació és tan complicada que no vol donar moltes dades perquè no la identifique. "La meua família ho ha portat molt malament. Ara visc en un pis compartit amb uns amics", diu.

A M. la van inscriure com a xiquet en nàixer. "He viscut un engany. Notava en créixer coses rares, però al principi m'ho negava tot", explica. Tal va ser la distorsió de la seua vida, que encara està de psicòlegs, amb depressions, i en el seu passat hi ha un intent de suïcidi. "Ho he passat molt malament. Encara estic en xoc".

LA MADRE TERESA NO PREDICABA CON EL EJEMPLO

Un estudio elaborado por académicos canadienses demuestra que sus misiones eran verdaderas "casas de la muerte" y que los millones que recibió su fundación no se corresponden con el coste de sus obras de caridad

"Su manera dudosa de cuidar a los enfermos, sus contactos políticos cuestionables, su sospechosa gestión de las enormes sumas de dinero que recibió y sus puntos de vista excesivamente dogmáticas relativos, en particular, al aborto, la anticoncepción y el divorcio" han levantado recelos sobre una de las santas más aclamadas del siglo XX: la Madre Teresa de Calcuta. Según se desprende de un estudio de la universidades canadienses de Ottawa y Montreal, y del que se hace eco el diario del mismo paísUdemNouvelles, el mito de altruismo que rodea la figura de Agnes Gonxha, como se llamaba realmente, no se correspondería con la vida de una mujer que podría no haber sido tan santa como se ha dicho hasta ahora.

"En la búsqueda de documentación sobre el fenómeno del altruismo para un seminario sobre ética, uno de nosotros tropezamos con la vida y obra de una de las mujeres más célebres de la Iglesia Católica. La descripción era tan extática que despertó nuestra curiosidad y nos empujó a seguir investigando". Así lo explica el profesor Serge Larivée, que junto a Genevieve Chenard, ambos pertenecientes a la Universidad de Montreal, y a Carole Sénéchal, de la Universidad de Ottawa, publicaron a principio de este mes su estudio en la revista Studies in Religion/Sciences religieuses. Como resultado, los tres investigadores recopilaron 502 documentos sobre la vida y obra de la Madre Teresa. Después de eliminar 195 copias, consultaron 287 documentos para llevar a cabo su análisis, que representan el 96% de la literatura sobre la fundadora de la Orden de las Misioneras de la Caridad (OMC).

MONSTRE VOLADOR D'ESPAGUETIS, PREGA PER NOSALTRES

Els fans del pastafarisme hem rebut una gran notícia: Àustria ha reconegut l'escorredor de pasta com a símbol religiós. És tot veritat de la bona. Els pastafaris, que n'hi ha des de 2005, practiquen una religió paròdica que adora al Monstre Volador d'Espaguetis com a déu creador. Un dels seus seguidors, l'austríac i "ateu militant" Niko Alm, ha aconseguit que les autoritats li expedisquen un carnet de conduir amb una foto en què llueix un colador al cap. Al seu país només es permet aparéixer en els carnets cobert per peces pròpies de pràctiques religioses, com els hàbits de les monges cristianes, els hiyabs de les dones musulmanes o els kippah jueus.

Alm assegura que per a aconseguir la gesta ha estat tres anys lluitant amb la policia, que el va obligar a dur a terme unes proves psiquiàtriques que demostraren que no estava tocat del perol. No obstant això, un portaveu policial ho nega tot: "La llicència estava llesta a l'octubre de 2009, però no va ser recollida. La foto no va ser aprovada per qüestions religioses. L'únic criteri que s'aplica en aquests casos és que la cara estiga completament visible", ha declarat Manfred Reinthaler a la BBC.

L'Església del Monstre Volador d'Espaguetis va sorgir com una burla atea del creacionisme, els defensors del qual opten per l'origen diví de la vida ("disseny intel·ligent", en diuen) i pretenen que aquest s'ensenye a les escoles com a alternativa a l'evolució. Els pastafaris creuen que si el déu cristià està present en les classes de ciència, també s'hauria de proposar com a possible creador al Monstre Volador d'Espaguetis: hi ha les mateixes evidències empíriques de l'existència de tots dos. El culte al MEV va tindre un gran boom a internet poc després de nàixer, i hui en dia compta amb milers d'adeptes a tot el món.

Simpatitzem amb aquesta religió per diversos motius. Com a fans de la pasta, adorar un bola voladora gegant d'espaguetis amb tomata i mandonguilles ens resulta molt atractiu. Al cel al qual van els pastafarians hi ha volcans de cervesa freda i strippers, mentre que a l'infern la cervesa està passada i els strippers transmeten malalties sexuals. També està bé que divendres siga el dia sagrat. Les festes de guardar pastafarianes són l'hòstia: la Pastover coincideix amb la Passover (pasqua jueva), i en ella es consumeixen ingents quantitats d'espaguetis en honor al Monstre Volador, mentre que en el Ramendan l'únic que es pot prendre durant el dia és ramen (una classe de fideu japonés).

Els pastafarians també honren al seu déu amb imaginatives creacions culinàries, com tacos d'espaguetis, galetes, 'cupcakes' i pastissos decorats amb figures del Monstre. És freqüent que aquest se'ls aparega en plats de pasta amb mandonguilles, torrades o fins i tot en fruiters. Per a l'Església del Monstre Volador d'Espaguetis, l'únic dogma és que no hi ha dogmes. I d'ací naix el major defecte que té aquesta religió: que no té escissions ni sectes.

"Ell bullí pels teus pecats", diu el cartell pastafarista.

TOTS ELS REFUGIATS AL MÓN DES DEL 1960, EN UN MAPA

L'Alta Comissaria de les Nacions Unides per als Refugiats (UNHCR) es va crear el 14 de desembre de 1950, amb seu a la ciutat de Ginebra (Suïssa), amb el mandat d'ajudar a restablir els refugiats europeus que encara no tenien llar a causa de la Segona Guerra Mundial. Després ha anat expandint l'àmbit d'acció als milions de refugiats i desplaçats del planeta, més de deu milions actualment. Un mapa interactiu situa tots els refugiats al món des del 1960, a partir de dades de la UNHCR.

Amb el mapamundi és possible de visualitzar ben gràficament tota mena d'informacions sobre els refugiats: quins anys n'hi va haver més, quins són els principals països d'origen i quins són els màxims receptors...

EL CAPITALISME NO HA FUNCIONAT MALAMENT, EL CAPITALISME ÉS AIXÒ

Miren Etxezarreta

Comparteix amb l'expresident nord-americà, George Bush, que no cal refundar el capitalisme, però és l'única cosa que els uneix. Miren Etxezarreta, catedràtica emèrita d'Economia Aplicada de la UAB, coordinadora del Seminari d'Economia Crítica Taifa i reconeguda defensora d'un enfocament marxista i anticapitalista de l'economia, abans de començar m'adverteix del seu pessimisme i durant una hora em bombardeja amb una multitud de preguntes per a les quals, òbviament, jo no tinc respostes. Ella assegura que tampoc les té, però ens dibuixa una alternativa... un altre món és possible.

Estem enmig d'una gravíssima crisi econòmica. El sistema ha funcionat malament? 

El sistema no ha funcionat malament, el sistema ha funcionat molt bé per als qui havia de funcionar... 

Que són... 

Els amos del capital. Els grans polítics i grans economistes estan assenyalant com a causa de la crisi que les grans institucions financeres han estat massa ambicioses. Sí, però és que això és el capitalisme! No és que hagi funcionat malament, no és que s'hagi torçat, és que això és el capitalisme. Els hem deixat anar fins on han pogut anar, i en aquest trajecte han guanyat tot el que han volgut fins a arrossegar-nos al peu del precipici i, un cop allà, ens han empès. No s'ha de dir que això ha passat perquè el sistema hagi funcionat malament, sinó que és la mateixa naturalesa del sistema el que ens ha portat aquí. 

Així doncs, segons aquest punt de vista, ha acabat passant el que havia de passar... 

Exacte! No es podia esperar altra cosa. Si tu vas a 250 quilòmetres per hora en una carretera plena de revolts t'acabes estimbant... L'actual crisi econòmica té dos grans eixos de situació: la crisi immobiliària i financera n'és un, que és el que l'ha feta més espectacular, però n'hi ha un altre, més estructural, que és la mala distribució de la riquesa que es produeix. Des dels anys 70, els salaris estan augmentant molt menys del que augmenta la productivitat i la producció de riquesa. La riquesa augmenta però la capacitat de la població no ho fa en la mateixa proporció i cada cop li és més difícil comprar el que es produeix, que és la base de la dinàmica de l'economia. Així doncs, tenim un sistema financer amb molts diners i una població amb menys capacitat de compra. L'abundància de diners en el sector financer porta a donar crèdits i hipoteques sense les garanties suficients i quan els treballadors, empobrits, deixen de pagar-les, fan trontollar el sistema financer. 

I com es canvia tot això? Com es refunda el capitalisme? 

Primer de tot, no tinc cap interès a refundar el capitalisme. No oblidem que el que ens ha portat a aquesta situació és un capitalisme totalment basat en l'explotació, injust, depredador de la natura, que condemna a la misèria una gran part de la humanitat... Aleshores, qui és qui vol refundar el capitalisme? Jo no! A més, no s'està refundant el capitalisme, s'està rescatant! I el que és pitjor: els ho deixem fer. Hi ha molta gent que voldrà rescatar-lo... Però els que pretenem tenir una visió més progressista de la societat hauríem d'estar pensant no a refundar el capitalisme sinó a veure com podríem avançar en un procés de canvi de la societat. En això hauríem de posar els nostres esforços. 

Ara s'ha començat exactament a l'inrevés. A mi em sembla molt escandalós que amb les primeres persones que s'hagi reunit el senyor Zapatero abans d'anar a la cimera de Washington hagi estat amb els banquers. Però no han estat els banquers els que han generat aquesta crisi? I ara els ho preguntem a ells? És com preguntar als piròmans què hem de fer per apagar un foc... I estem tan abduïts per aquest sistema que ho hem trobat normal! 

EL PENSAMIENTO ECONÓMICO NEOMARXISTA

Por Antonio Olivé

Leemos: “El Estado da por perdidas la gran mayoría de las ayudas a la banca“. Y en cifras, “el fondo de rescate da por perdidos 36.000 millones de los 52.000 millones que inyectaron el año pasado en Bankia, Novagalicia (NCG), Catalunya Banc, Banco de Valencia…” y termina el artículo: “son unas cifras similares a los recortes en Sanidad y en Educación“.

O lo que es lo mismo: el Estado se gasta -o recorta- 36.000 millones de euros para rescatar unas entidades bancarias -que tendrían amos, digo yo-. Y lo que pensábamos que era un préstamo al sistema bancario, resulta que se convierte en un pufo incobrable. ¿Y dónde han ido a parar los 36.000 millones? Porque no se han volatilizado, alguien -acreedores, bonus para sus directivos…-se los ha embolsado. Una razón más para no permanecer callado e impasible.

Marxtrix

En fin, mientras decidimos poner fin a este estado de cosas, una nueva recomendación de lectura veraniega. Dijimos que después de Marx y Engels hubo vida en la izquierda y hubieron marxistas y marxismos -así, en plural-. Ya vimos aquí lo que los años 30 “parieron”. Hoy toca un “neo”. El neomarxismo. De las teclas de Diego Guerrero Jiménez -al que ya conocemos por estos lares-, profesor titular del Departamento de Economía Aplicada V de la Universidad Complutense de Madrid y publicado originalmente en Marzo-Abril 2012. N.º 865 de ICE. El artículo pasa revista a diferentes significados del pensamiento económico neomarxista. 

El significado principal es la corriente de pensamiento marxista ligada a las ideas de capitalismo monopolista, subdesarrollo e intercambio desigual, especialmente desde mediados del Siglo XX y tomando como punto de partida las elaboraciones de Paul Baran y Paul Sweezy. Pero hay otros significados del neomarxismo económico: dejando de lado una interpretación puramente cronológica, el marxismo keynesiano es el principal candidato, aunque sin olvidar otras formas blandas de marxismo como el regulacionismo, el pensamiento radical, el sraffismo y el marxismo analítico.

Veamos que hay de nuevo en el “neo”…

COSTA RICA PROHIBE LA CAZA

Costa Rica, uno de los países con mayor biodiversidad a nivel mundial, acaba de aprobar la Ley de Conservación de la Vida Silvestre, en la que se prohíbe la caza comercial y deportiva de especies silvestres, además del tráfico y de la posesión de éstas como mascotas. Ecologistas en Acción considera que una medida así sería perfectamente, no ya viable, sino necesaria en España.

Esta iniciativa es un precedente histórico que demuestra que es totalmente factible prohibir la caza comercial y deportiva, así como la posesión de especies silvestres, y lo hace a partir de una iniciativa legislativa popular que ha mostrado también el alto grado de madurez y de concienciación de la población.

Ecologistas en Acción considera que una medida así sería perfectamente, no ya viable, sino necesaria en España, un país en el que el grupo de presión cinegético, de la mano de los criterios más economicistas y antiambientalistas, está imponiendo por encima de la sensibilidad social un modelo de caza intensivo y agresivo que no duda en mantener prácticas crueles y masivas, en privatizar espacios naturales para la caza o en trasformar el medio natural con cercas, tiraderos y caminos, para masacrar millones de animales sin defensa posible.
Un país donde también hay un notable descontrol en la posesión de especies de fauna que está alimentando el tráfico ilegal y dando lugar a la introducción de especies invasoras en nuestros ecosistemas.

Precisamente ahora, España sufre una ola procinegética en las Administraciones que amenaza con cambiar las leyes de conservación de la naturaleza y de los espacios protegidos, incluidos la de los parques nacionales, para ofrecer más privilegios a la caza, en particular, a una élite de gestores y propietarios de terrenos cinegéticos y a las federaciones. Incluso se llega al delirio de subvencionar la caza en las escuelas, como está ocurriendo en Castilla y León.

Una vez más Costa Rica demuestra que son posibles medidas avanzadas de preservación de la naturaleza, ya lo hizo cuando en la década de los setenta del siglo XX creó su red de Parques Nacionales, que ocupan el 12 % de la superficie nacional. Y cuando en a partir de 1995 desarrolla el Sistema Nacional de Áreas de Conservación que abarca todo el territorio nacional.

La ley aprobada certifica el poder que sigue teniendo la ciudadanía movilizada, pues fue presentada en el Congreso avalada por más de 175.000 que respaldaron una iniciativa de la Asociación Preservacionista de Flora y Fauna Silvestres (Apreflofas). Asimismo, se ha aprobado a pesar de la oposición de varios partidos políticos.

ELS CAPITALISTES ES FORREN PROVOCANT LA FAM

Tan obsessionats estem amb el deute sobirà, la crisi de l'euro i la recessió de la rajola, que ens hem oblidat dels que estan molt pitjor que nosaltres i més lluny que els nostres veïns que pateixen: els mil milions de persones que cada dia es giten amb fam.

La fam que afligix al planeta té múltiples causes, des de les sequeres i inundacions causades pel canvi climàtic fins a la indústria dels biocombustibles, que lleva terres i cultius a la producció d'aliments per a omplir els depòsits dels grans tot terrenys del món ric. 
Però pocs saben que un dels principals motius d'eixe patiment mundial –i que cinc milions de xiquets moren per malnutrició cada any en el Tercer Món– és l'enginyeria financera amb què els taurons de Wall Street van transformar els mercats de futurs de les matèries primeres en una ruleta borsària, amb la que seguir enriquint-se, després de la punxada de la bambolla de les puntcom en 2000-2001.

"ENCARA HUI, EL SOMNI D'UN JOVE QUE FA 18 ANYS NO ÉS VOTAR, SINÓ COMPRAR-SE UN COTXE"

"En els anys 60 s'identificava tenir cotxe amb el desenvolupament, i es van fer autèntiques barbaritats a les ciutats per adaptar-les als vehicles privats"

• Els fundadors d'ecomovilidad.net advoquen per un canvi de mentalitat i de polítiques per al transport públic
• "Hem fet inversions de grans autopistes que són totalment insostenibles. Altres com la xarxa de rodalies que és molt més eficient es té completament abandonada"
• "Sobren moltíssims cotxes al centre de les ciutats. Caldria centrar-se en traure els cotxes de la ciutat"

Què és l'ecomobilitat?
L'ecomobilitat és un concepte molt ampli que va des de les decisions que es prenen des dels diferents organismes públics per promoure una ciutat sostenible fins a qüestions com decidir quin mitjà de transport utilitzem cada un per a desplaçar dins de la ciutat. Agafar el cotxe per ficar-se al centre de Madrid no és una cosa que promoga l'ecomobilitat.

S'estan fent bé les coses a Espanya en matèria d'ecomobilitat?
No, a Espanya falta planificació política i un canvi en la mentalitat ciutadana. Ara ens trobem que s'han fet inversions multimilionàries que estan infrautilitzades. No pot ser que la gent agafe el cotxe per anar a comprar el pa.

I com hem arribat fins ací?
Perquè els polítics fonamentalment s'han centrat en el que dóna vots, i per desgràcia en moltes ocasions és tot allò que té a veure amb el vehicle privat. Hem fet inversions de grans autopistes que són totalment insostenibles, però altres com la xarxa de rodalies, que és molt més eficient, es té completament abandonada. A més s'estan gastant milers de milions d'euros en trens d'alta velocitat que no tenen la demanda suficient, per no parlar d'altres polítiques com la subvenció de cotxes amb els plans PIVE. Així és complicat avançar en matèria d'ecomobilitat.

Però els plans PIVE ajuden a renovar el parc mòbil amb cotxes menys contaminants...
Se'ns està venent la idea que l'ecomobilitat vol dir utilitzar cotxes que no siguen contaminants, com el vehicle elèctric. Això està bé, però el veritable problema és que sobren moltíssims cotxes al centre de les ciutats. Caldria centrar-se en treure els cotxes de la ciutat. Un cotxe elèctric ocupa el mateix espai, provoca els mateixos accidents o els mateixos embussos que un de convencional. El veritable problema és que necessitem una confecció diferent de la ciutat que no estigadissenyada pel i per al cotxe, sinó per a les persones. Hem de canviar la mentalitat i comprendre que l'ús del cotxe no sempre és el més adequat.

D'on ens ve aquesta idea d'utilitzar cotxe per a tot?
En els anys seixanta s'identificava tenir cotxe amb el desenvolupament, i es van fer autèntiques barbaritats en totes les ciutats per adaptar-les als vehicles privats. Es van carregar places i altres llocs per fer pàrquings. Aquesta mentalitat l'arrosseguem fins als nostres dies, quan encara s'identifica tenir un bon cotxe com a símbol d'èxit en la vida. Si em toca la loteria canvie de cotxe. S'ha d'abandonar la idea que encara persisteix que agafar l'autobús o el metro és una cosa humiliant, quan és tot el contrari, si ens movem en transport públic estem contribuint a desencallar la ciutat i som més respectuosos. Encara els joves, quan fan 18 anys, el seu major desig no és poder votar sinó traure's el carnet i comprar-se un cotxe.

PER LA PAU I LA SOLIDARITAT: EL MODEL DE COOPERACIÓ PER A ESQUERRA UNIDA

EUPV concep la cooperació solidària com l’acció conjunta d’organitzacions i moviments del sud i del nord per a la transformació de les injustes estructures polítiques, socials i econòmiques causants de les desigualtats entre països explotats i explotadors i el seu efecte principal, la pobresa. 
En conseqüència, s’oposa a tota forma d’instrumentalització interessada d’aquesta i, especialment, a la seua militarització, i denuncia el discurs dels exèrcits com a “ONG humanitàries” i la creixent presència de forces militars i policials sota la imatge de la solidaritat i la cooperació en un nombre de països cada vegada major.

Amb aquesta perspectiva, la política d’EUPV en aquest àmbit estarà fonamentada en els principis de:

• Internacionalisme, entés com a solidaritat i cooperació entre pobles que no espera retorns en forma de beneficis financers o comercials, preses de posició estratègiques de caràcter empresarial o consecució de xarxes clientelars.
• Associació, és a dir, coresponsabilitat a llarg termini, visió estructural transformadora i codecisió basada en unes relacions horitzontals i transparents entre actors del nord i el sud.
• Coherència, des de la integralitat i indivisibilitat dels drets humans individuals i col·lectius, que exigeixen un esforç d’adequació entre els objectius i els mitjans de cohesió i complementarietat de totes les polítiques públiques i privades relacionades amb l’objectiu d’aconseguir la justícia social en el món.
• Participació, la qual cosa implica una aposta inequívoca pel diàleg i consens social en la definició de les nostres polítiques, per la transparència, publicitat, objectivitat i lliure concurrència en l’adjudicació de contractes i subvencions, per la rendició de comptes que aporte una informació veraç i motivadora del que realitza i els seus resultats i, finalment, per la creativitat dels moviments socials a l’hora de triar els seus propis camins originals cap al desenvolupament.

UNA SEXUALITAT COM DÉU MANA

El bisbat d'Alcalà donarà cursos de sexualitat. Al capdavant de tot, l'homòfob i masclista Reig Pla.

Laura Schlessinger és una coneguda locutora de ràdio dels Estats Units que té un programa en què dóna consells en directe als oients que criden per telèfon. Ja fa temps va saltar la polèmica (i més quan es barregen temes de religió i homosexualitat, on cada persona interpreta el que diu Déu i la Bíblia d'una manera diferent), quan la presentadora va dirigir la seua crítica cap als homosexuals.

Aquesta locutora ha dit recentment que l'homosexualitat és una abominació, ja que així ho indica la Bíblia al Levític, versicles 18:22, i per tant no pot ser consentida normal baix cap circumstància.

El que a continuació transcrivim és una carta oberta dirigida a la Dra. Laura escrita per un resident als Estats Units, que ha estat feta pública a Internet. Diu així:

LA PERMACULTURA: CULTURA Y AGRICULTURA PERMANENTES Y SOSTENIBLES

'Mandala de la permacultura', ilustración de Graham Burnett, que resume la ética y los principios del diseño permacultural 

La permacultura constituye un sistema proyectado sostenible que integra armónicamente la vivienda y el paisaje, ahorrando materiales y produciendo menos desechos, a la vez que se conservan los recursos naturales (Bill Mollison); es el diseño de hábitats humanos sostenibles y sistemas agriculturales, que imita las relaciones encontradas en los patrones de la naturaleza.

La palabra permacultura (en inglés permaculture) es una contracción de agricultura permanente, como así también de cultura permanente.

Orígenes

casa nueva de adobe y paja

A mediados de la década de los años 1970 dos ecologistas de Australia, el doctor Bill Mollison y David Holmgren, comenzaron a desarrollar una serie de ideas que tenían la esperanza de poder utilizar para la creación de sistemas agrícolas estables. Lo hicieron como respuesta a lo que consideraban como el rápido crecimiento en el uso de métodos agroindustriales destructivos tras la segunda guerra mundial, que de acuerdo a su criterio estaban envenenando la tierra y el agua, reduciendo drásticamente la biodiversidad, y destruyendo billones de toneladas de suelo que anteriormente mantenían paisajes fértiles. Una aproximación denominada 'permacultura' fue el resultado y se dio a conocer con la publicación del libro Permaculture One en 1978. El libro tuvo un éxito inmediato en Australia, provocando mucho debate. La aparición de una revista (The International Permaculture Magazine), una miniserie televisiva con Bill Mollison como protagonista, y varias decenas de cursos que éste dictó a finales de los 70s y principios de los 80s contribuyeron a internacionalizar la permacultura y a forjar su imagen de herramienta práctica para la construcción de hábitats sostenibles.

Tras la publicación de Permaculture One, Mollison y Holmgren refinaron y desarrollaron sus ideas, con ambos originadores diseñando cientos de 'terrenos de permacultura' y escribiendo varios libros. Mollison dio clases en más de 80 países y el Curso de Diseño de dos semanas de duración, se enseñó a muchos cientos de estudiantes. A comienzos de la década de 1980, el concepto avanzó desde ser predominantemente un diseño de sistemas agrícolas a ser un proceso de diseño más plenamente holístico para crear hábitats humanos sostenibles. A mediados de la década de 1980, multitud de estudiantes se habían convertido en exitosos prácticos, comenzado a enseñar el método; en un corto periodo de tiempo se establecieron grupos de permacultura, proyectos, asociaciones e institutos en más de 100 países.

En el transcurso de sus viajes por Asia, África y América Latina, Mollison encontró y contribuyó a popularizar conceptos y prácticas ancestrales que habían contribuido a la sostenibilidad de las antiguas culturas agrícolas y cazadoras. Muchos de éstos conceptos fueron explicados y revalorizados, y pasaron a formar parte del aspecto técnico de la permacultura. Muy pronto se hizo evidente que los conceptos de diseño que manejaba la permacultura podían ser aplicados no solamente a la producción agropecuaria y forestal, sino a muchos aspectos de la vida humana, como la construcción, la educación, la economía y la organización social en general, abarcando todos los temas esenciales en el diseño de sistemas sustentables, de forma integrada.

La permacultura está en la actualidad bien establecida a lo largo y ancho del mundo, existiendo muchos ejemplos de su uso. Zimbabwe tiene 60 escuelas diseñadas utilizando la permacultura, con un equipo nacional trabajando en la unidad de desarrollo de currículos escolares. El Alto Comisionado de Naciones Unidas para los Refugiados (ACNUR) ha elaborado un informe sobre el uso de la permacultura en situaciones de refugio, tras su exitoso uso en los campos de Sudáfrica y Macedonia. Una tribu en Perú ha evolucionado desde una creciente dependencia de las subvenciones estatales a su auto-dependencia y apoyo a otras tribus. Se está transformando una base militar de Estados Unidos para que se convierta en un parque de eco-negocio y en un paraíso de la vida salvaje.

Definición

Permacultura es un término genérico que engloba la aplicación de éticas y principios de diseño universales en planificación, desarrollo, mantenimiento, organización y la preservación de hábitats aptos para sostener la vida en el futuro.

La Permacultura también es una red y un movimiento internacional de practicantes, diseñadores y organizaciones, la gran mayoría de las cuales se han desarrollado y sostenido sin apoyo de corporaciones, instituciones o gobiernos.

Los ejes centrales de la permacultura son la producción de alimentos, abastecimiento de energía, el diseño del paisaje y la organización de (Infra) estructuras sociales. También integra energías renovables y la implementación de ciclos de materiales en el sentido de un uso sostenible de los recursos a nivel ecológico, económico y social.

Desde sus inicios a finales de los años 70, la permacultura se ha definido como una respuesta positiva a la crisis ambiental y social que estamos viviendo.

La permacultura tiene tres ingredientes principales:

1. La Ética, que consiste de tres principios fundamentales:
   1. Cuidar de la tierra
   2. Cuidar de las personas
   3. Poner límites a la población y el consumo (o Redistribución de los excedentes. Nota: existe un debate⁵ sobre qué título de la 3a ética resume mejor su significado). Holmgren, en su libro "Principios y senderos de Permacultura", especifica que se entiende como reparto entre todas las especies y que esto supone distribuir tanto la población como el consumo humanos (dos conceptos directamente opuestos al antropocentrismo y consumismo dominante actual, que aportan un signíficado necesariamente ambiguo a "Reparto equitativo" como resumen de estos conceptos). También se añaden dos Directivas: tomar plena responsabilidad para nuestras vidas y co-operar)
2. Principios ecológicos derivados de la observación de los sistemas naturales, por ecologistas como Birch y Odum, a los cuales se añaden los 'principios de actitud' de Mollison.
3. Diseñar herramientas y procesos que reúnan conceptos, elementos y componentes estratégicos dentro de un marco o plan de acción que pueda ser implementado y mantenido con mínimos recursos.

PER LA COOPERACIÓ I LA SOLIDARITAT INTERNACIONALS

EUPV es compromet a lluitar per incrementar fins al 0’7% del PIB, d’immediat, el pressupost destinat a cooperació al desenvolupament, dirigint-lo a lluitar contra la pobresa, afavorint el desenvolupament sostenible i autocentrat, participatiu, social i democràtic dels països empobrits. 

Totes les ajudes han de ser públiques i transparents en la seua adjudicació i seguiment, d’acord amb criteris consensuats amb la Coordinadora Valenciana d’ONGD i seguint amb rigor els criteris internacionalment acceptats sobre el que constitueix l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD) pel Comité d’Ajuda al Desenvolupament (CAD) de l’OCDE; criteris que són sistemàticament vulnerats i interpretats a la baixa pel Ministeri d’Assumptes Exteriors i Cooperació (MAEC) en els seus Plans Anuals de Cooperació Internacional (PACI) i, en especial, per la Generalitat Valenciana en els pressupostos que dirigeix la Direcció General d’Immigració i Cooperació al Desenvolupament, que inclouen partides fora de tot criteri internacionalment assumit i també denunciats per la CONGD-CV i que suposen un incompliment mal encobert del Pacte Valencià contra la Pobresa (PVCP) i el propi objectiu del 0,7% d’AOD, a pesar que en aquest país el 0,7% està establit per la Llei del màxim rang. 

Esquerra Unida del País Valencià sempre estarà en la denúncia del falsejament i incompliment d’aquests objectius vinculants de lluita contra la pobresa i solidaritat amb els països del sud empobrit, i treballarà per un 0,7% “real” i eficient per a la consecució dels Objectius del Mil·lenni (ODM).

En la consecució d’aquesta labor, es realitzaran campanyes de sensibilització social sobre les causes de la desigualtat en el món, sobre l’anul·lació del deute extern i sobre la imposició d’una xicoteta taxa sobre les transaccions financeres que permeta controlar els bruscos moviments especulatius de capitals internacionals, i permeta finançar accions correctores dels desequilibris i perjudicis provocats per l’actuació del capital financer sobre els interessos de la ciutadania mundial. 
S’impulsaran les xarxes de comerç just i es promourà el consum responsable, amb campanyes d’informació i mesures de suport. 
EUPV instarà totes les institucions a mantenir campanyes de pressió política i solidaritat directa amb la lluita per la llibertat dels pobles ocupats, com el palestí, el saharauí, l’iraquià, el txetxé, etc.

LA PARADOXA DEL VALOR I EL FETITXISME DE LA MERCADERIA

La paradoxa del valor (o paradoxa del diamant i l'aigua) és una paradoxa dins de l'economia clàssica sobre el valor econòmic que expressa que, encara que l'aigua és més útil que els diamants, aquests tenen un preu més alt en el mercat. 

Adam Smith esmenta la paradoxa en La riquesa de les nacions. Smith no va ser el primer a notar la paradoxa. Nicolau Copèrnic, John Locke, John Law i altres havien intentat explicar la disparitat en el valor entre l'aigua i els diamants. La teoria de la utilitat marginal, un esforç per resoldre aquesta paradoxa, va provocar el naixement de l'economia neoclàssica i defensa que no és la demanda d'un bé el que determina el seu preu, sinó la seua utilitat marginal.

Es pensa generalment que Smith va ser incapaç de resoldre la paradoxa. Smith esmenta d'aquesta manera la paradoxa:

"Res és més útil que l'aigua, però aquesta no comprarà res, res de valor pot ser intercanviat per ella. Un diamant, per contra, té escàs valor d'ús, però una gran quantitat d'altres béns poden ser freqüentment intercanviats per aquest."

Solució marxista segons la teoria clàssica del valor-treball

Segons la teoria del valor-treball sintetitzada per Marx, la quantitat de valor d'una mercaderia és el treball socialment necessari per a la seua producció que no està determinat en l'absolut pel valor d'ús, o siga, per l'ús concret que es dóna posteriorment a aquesta mercaderia, és a dir, la necessitat concreta que satisfaça. 

Per tant, el valor de l'aigua és usualment menor que el d'un diamant perquè el treball socialment necessari per a aconseguir un diamant és més gran que el necessari per proveir-se d'aigua i això és independent de que l'aigua siga usada per a satisfer una funció vital i el diamant no. 

Està clar que en situacions d'escassetat el valor és més gran perquè les condicions d'escassetat impliquen un augment del treball socialment necessari per a adquirir o produir una mercaderia, així precisament l'escassetat dels diamants implica molta més faena per a aconseguir-los i per això són tan valuosos, i de la mateixa manera això explica que en zones desèrtiques que es requereix més treball per a aconseguir-la, l'aigua siga també molt més valuosa que en zones no desèrtiques.

Des del punt de vista de Marx, la paradoxa del valor, o paradoxa de l'aigua i el diamant, és només un exemple de l'error teòric en què incorrien els economistes clàssics com Smith en confondre i barrejar el valor amb el valor d'ús i un exemple del fetitxisme de la mercaderia en què incorren aquests economistes en intentar deduir de la naturalesa el valor.

"Fins a quin punt una part dels economistes es deixa enlluernar pel fetitxisme adherit al món de les mercaderies, o per l'aparença objectiva de les determinacions socials del treball, ens ho mostra, entre altres coses, la tediosa i insulsa controvèrsia entorn del paper que exerciria la naturalesa en la formació del valor de canvi. Com el valor de canvi és una determinada manera social d'expressar el treball emprat en una cosa, no pot contindre més matèria natural que, per exemple, el curs canviari."

Marx, El capital

SI HI HA PA, QUI ES BARALLA PER UN TROS DE CARN?

Quan les coses vénen malament, el que sobreviu no és el més bèstia. És el que busca millor entre el fem: els gossos vénen del llop, que menjava hidrats de carboni de les escombraries

Hi ha una tradició tremebunda de la comunicació de la ciència, i de la ciència en si mateixa, que identifica l'evolució biològica amb les seues metàfores més aferrissades: la lluita per la vida, la supervivència del més apte, la "naturalesa roja en dents i urpes" amb què lord Tennyson va taxar el darwinisme, fins i tot 10 anys abans de la publicació de L'origen de les espècies per Charles Darwin. 
Tennyson era molt conscient que la ciència de la seua època contradeia la narració bíblica de la creació de l'home, i va escriure aquest vers en un dels poemes més memorables de la literatura anglesa. Tot sota la immensa recança intel·lectual que li produïa la evolució, la idea que l'ésser humà no ocupava un lloc especial en la creació, que no era més que una desviació adaptativa de la ment d'un mico. I que, damunt, les forces que l'havien creat es trobaven entre les més rèptils imaginables. La naturalesa roja a dents i urpes. Una veritat poètica.

Però hi ha mecanismes evolutius que no depenen tant de les dents i les urpes com del margalló. Casos en què agradar és més eficaç que mossegar. Com a estratègia evolutiva, em referisc. Un dels exemples més espectaculars és el de la invenció de les plomes, que van evolucionar en un grup de dinosaures molt abans que els seus descendents feren fora a volar i es convertiren en les actuals aus. I en qualsevol cas, les plomes per si mateixes no basten per a volar, com demostra el cas d'una gallina. Per a què van evolucionar les plomes, llavors?