HA ARRIBAT EL DIA QUE ANUNCIÀ EINSTEIN?

Una tassa de café

Xarrant en el restaurant

LA LLUITA DE CLASSES CONTINUA: LA COMPETÈNCIA COM A PRINCIPI SOCIAL (BARALLEU-VOS I SIGUEU COMPETITIUS O DESAPAREIXEU)

"El nou subjecte és l'home de la competició i del rendiment. L'empresari de si mateix és un ésser fet per a triomfar, per a guanyar. El poder de la competició, més encara que les figures idealitzades dels dirigents d'empreses, és el gran teatre social que exhibeix als déus, semidéus i herois moderns". Amb aquestes paraules, Christian Laval i Pierre Dardot sintetitzen en el seu llibre La nova raó del món (Ed. Gedisa) les similituds de la vida quotidiana, especialment la laboral (però no només) amb aquest món d'enfrontaments aferrissats, èpica de segona i adjectius exagerats que és l'esport.

La qual cosa es fa especialment evident en alguns dels seus elements. Que la figura del coach (l'entrenador) haja substituït els vells consellers, com els sacerdots, els endevins, els psicòlegs o el confident de la barra del bar, és prou revelador de com la preparació intel·lectual del passat ha deixat lloc a una permanent posada en forma física i mental, i de com les perspectives ètiques, morals o intel·lectuals abandonen el lloc per deixar pas a la disciplina i la forja de músculs emocionals.

L'actitud "correcta" per al món laboral és la de l'atleta, sempre tractant de batre un rècord

No obstant això, les metàfores no s'esgoten en l'ús d'uns quants termes. És l'entorn en si mateix el que està imbuït d'aquest esperit. Les noves formes del capitalisme s'agrupen al voltant d'un frame que dóna sentit a les seues parts. L'esport és aquest marc conceptual: per això, més que contractar treballadors, l'empresa esponsoritza als que posseeixen més talent, als que alberga en el si de la seua signatura només en tant seguisquen oferint les "marques" previstes. 

Un empleat, que no és altra cosa que un competidor, s'ha de fer visible destacant respecte de la massa amb la finalitat de ser patrocinat (contractat) per una empresa de prestigi. Per a aquesta tasca, ha de cuidar-se mentalment i físicament i potenciar les virtuts que li fan diferenciar-se. Ha d'adquirir les habilitats relacionals i els coneixements teòrics que el porten a ascendir un esglaó, però la clau rau sobretot a mantenir l'actitud correcta, que és la d'intentar arribar un pas més enllà i trencar els límits, com si fóra un atleta que busca permanentment batre un rècord.

L'AVIÓ ESPANYOL

Estan tots els passatgers a la sala d'embarcament esperant l'eixida del vol quan de sobte arriba el copilot impecablement uniformat amb ulleres fosques i un bastó blanc temptejant el camí... L'empleada de la companyia aclareix que, si bé és cec, és el millor copilot que té l'empresa.

A la poca estona arriba el pilot, amb l'uniforme impecable, ulleres fosques i un bastó blanc assistit per dos hostesses. L'encarregada de la sala aclareix que, també, el pilot és llosco, però que és el millor pilot que té la companyia i que, juntament amb el copilot, són el duo més experimentat.

Amb tots a bord, l'avió comença a caminar, prenent cada vegada més velocitat i amb els passatgers terroritzats. L'avió segueix prenent velocitat però no s'enlaira... Continua la carrera i segueix en terra. Cada vegada el final de pista està més a prop i en una explosió d'histèria general els passatgers comencen a cridar com a posseïts!

"ENCARA HUI, EL SOMNI D'UN JOVE QUE FA 18 ANYS NO ÉS VOTAR, SINÓ COMPRAR-SE UN COTXE"

"En els anys 60 s'identificava tenir cotxe amb el desenvolupament, i es van fer autèntiques barbaritats a les ciutats per adaptar-les als vehicles privats"

• Els fundadors d'ecomovilidad.net advoquen per un canvi de mentalitat i de polítiques per al transport públic
• "Hem fet inversions de grans autopistes que són totalment insostenibles. Altres com la xarxa de rodalies que és molt més eficient es té completament abandonada"
• "Sobren moltíssims cotxes al centre de les ciutats. Caldria centrar-se en traure els cotxes de la ciutat"

Què és l'ecomobilitat?
L'ecomobilitat és un concepte molt ampli que va des de les decisions que es prenen des dels diferents organismes públics per promoure una ciutat sostenible fins a qüestions com decidir quin mitjà de transport utilitzem cada un per a desplaçar dins de la ciutat. Agafar el cotxe per ficar-se al centre de Madrid no és una cosa que promoga l'ecomobilitat.

S'estan fent bé les coses a Espanya en matèria d'ecomobilitat?
No, a Espanya falta planificació política i un canvi en la mentalitat ciutadana. Ara ens trobem que s'han fet inversions multimilionàries que estan infrautilitzades. No pot ser que la gent agafe el cotxe per anar a comprar el pa.

I com hem arribat fins ací?
Perquè els polítics fonamentalment s'han centrat en el que dóna vots, i per desgràcia en moltes ocasions és tot allò que té a veure amb el vehicle privat. Hem fet inversions de grans autopistes que són totalment insostenibles, però altres com la xarxa de rodalies, que és molt més eficient, es té completament abandonada. A més s'estan gastant milers de milions d'euros en trens d'alta velocitat que no tenen la demanda suficient, per no parlar d'altres polítiques com la subvenció de cotxes amb els plans PIVE. Així és complicat avançar en matèria d'ecomobilitat.

Però els plans PIVE ajuden a renovar el parc mòbil amb cotxes menys contaminants...
Se'ns està venent la idea que l'ecomobilitat vol dir utilitzar cotxes que no siguen contaminants, com el vehicle elèctric. Això està bé, però el veritable problema és que sobren moltíssims cotxes al centre de les ciutats. Caldria centrar-se en treure els cotxes de la ciutat. Un cotxe elèctric ocupa el mateix espai, provoca els mateixos accidents o els mateixos embussos que un de convencional. El veritable problema és que necessitem una confecció diferent de la ciutat que no estigadissenyada pel i per al cotxe, sinó per a les persones. Hem de canviar la mentalitat i comprendre que l'ús del cotxe no sempre és el més adequat.

D'on ens ve aquesta idea d'utilitzar cotxe per a tot?
En els anys seixanta s'identificava tenir cotxe amb el desenvolupament, i es van fer autèntiques barbaritats en totes les ciutats per adaptar-les als vehicles privats. Es van carregar places i altres llocs per fer pàrquings. Aquesta mentalitat l'arrosseguem fins als nostres dies, quan encara s'identifica tenir un bon cotxe com a símbol d'èxit en la vida. Si em toca la loteria canvie de cotxe. S'ha d'abandonar la idea que encara persisteix que agafar l'autobús o el metro és una cosa humiliant, quan és tot el contrari, si ens movem en transport públic estem contribuint a desencallar la ciutat i som més respectuosos. Encara els joves, quan fan 18 anys, el seu major desig no és poder votar sinó traure's el carnet i comprar-se un cotxe.

JOVENTUT, OCI I ESPORT

Els i les joves valencians posseeixen poques alternatives d’oci i esport. Sense cap dubte el baix lloc de l’índex estatal autonòmic d’oferta cultural que ocupa el nostre país és un clar indicador del desert cultural existent.

L’important, per tant, en el cas del País Valencià no és només progressar en una oferta alternativa d’oci, cultura i esport per a les persones joves, sinó fer-ho, a més, abandonant tot discurs de criminalització de la joventut, cedint-li espais públics i respectant la seua ocupació coresponsable i respectuosa amb ella.

No podem oblidar que com a joves valencians i valencianes som hereus d’una cultura pròpia i plural, contínuament amenaçada per l’acció política d’una Generalitat que mai no ha apostat vertaderament per ella i que, en els últims anys, ha caigut per complet en un fals secessionisme lingüístic construït únicament com a interés partidista.

La cultura valenciana està, sens dubte, més amenaçada del que podríem esperar en una democràcia, però les últimes retallades denunciades per Escola Valenciana (amb més de 60.000 alumnes sense educació en la seua pròpia llengua) mostren com els últims passos d’una estratègia planificada d’extermini de la nostra cultura continuen donant-se, fins a convertir-la en una llengua de segona. La nostra identitat cultural és valenciana, parlem valencià-català i som conscients de pertànyer a una cultura que transcendeix les fronteres del nostre País. Creiem en la riquesa d’un model cultural que respecte, potencie i integre el valencià al mateix nivell que el castellà. Critiquem qualsevol tipus de monolingüisme i qualsevol bilingüisme dissenyat com a excusa per als monolingües. Rebutgem l’ús polític de la nostra cultura com a arma llancívola que amague altres greus problemes de la nostra societat. Però som i serem defensors plens de la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra història. Mai amb afany d’exclusió però tampoc disposats a ser exclosos.

La cultura, a més, esdevé una de les principals bases per a afavorir una societat que estiga més basada en la igualtat d’oportunitats. L’oci, la cultura, l’esport, la convivència, el gaudi ecològic del nostre medi… són activitats i oportunitats que mai no han de regir-se per criteris comercials. Defenem el programari lliure i creiem en el lliure intercanvi cultural en la xarxa, hem de donar suport a totes les experiències de llibertat cultural que ens arriben i hem de rebutjar les subvencions a productes culturals que no es comercialitzen sota el principi del Creative Commons.

LOIS PEREIRO, POESIA PUNK DE FÚRIA NECESSÀRIA

Podrien triar-me com a epitafi:

"Escopiu damunt quan passeu

per davant del lloc on jo repose

enviant-me un humit missatge

de vida i de fúria necessària".

Lois Pereiro nasqué a Monforte de Lemos, Lugo. Va estudiar a l'escola dels Escolapis i va començar a escriure amb 15 anys. A l'acabar el COU va marxar a Madrid, on va començar Ciències Polítiques i Sociologia. Després d'una estança a Monforte treballant a l'empresa familiar, dedicada al vidre, va tornar a Madrid per estudiar l'anglés, el francés i l'alemany. Allà va fundar la revista Loia juntament amb els escriptors gallecs Antón Patiño i Manuel Rivas i el seu germà Xosé Manuel Pereiro.

JOVENTUT, POLÍTICA I DIVERSITAT

La joventut és una etapa de la vida privilegiada a l’hora de poder transformar els hàbits d’una societat i ajudar a la seua transformació en un món més just, més equitatiu i més solidari. Per això, és també un espai privilegiat per a desconstruir els discursos sobre la diferència, així com un espai clau per a la formació de les persones en la participació política en positiu.

Les nostres societats s’han construït sobre els discursos de la diferència. El sistema patriarcal i el sistema capitalista es construeixen de manera clara sobre aquest concepte, ja siga diferenciant per rols de gènere inventats, ja siga per diferències socioeconòmiques no naturals, ja siga potenciant el jo enfront de l’altre diferent en les seues múltiples facetes.

Hem de substituir la diferència per la diversitat, en primer lloc, perquè les nostres societats cada vegada són més múltiples i diverses, perquè cada dia avancem en un món més plural i la societat valenciana, autèntic cresol de persones, cultures i espais, n’és un clar exemple. Allò diferent no és negatiu ni contraposat, és divers i positiu. Per això, des dels poders públics ha de fer-se una incidència decisiva en els discursos explicatius de la diversitat en les seues múltiples variables. La concepció d’iguals però diversos ha de ser transversal a tota estratègia educativa i formativa i a tota actuació política. I per això, és molt important concebre els espais joves com a llocs de trobada i col·laboració entre aquestes realitats diverses.

Per això, hem també d’incidir en la participació política de les persones joves, incrementant el seu protagonisme en la presa de decisions sobre polítiques de joventut, adoptant fórmules d’intervenció directa en la confecció de pressupostos, programes o introduint òrgans o mecanismes de control i seguiment directe en el desenvolupament de les programacions. A més, hem de potenciar la relació entre els joves i la política, entenent aquesta d’una manera positiva, com a acció col·lectiva de presa de decisions destinades a la transformació social.

TOT UN TREBALLADOR

MITJANS DRETANS I RES MÉS

Article de Vicenç Navarro

Un dels majors problemes que té la democràcia espanyola és la molt limitada diversitat ideològica existent en els majors mitjans d'informació al nostre país. A Suècia hi ha mitjans d'informació de qualsevol signe. I no hi ha temes tabú. A la monarquia i al monarca, per exemple, se'ls critica constantment als mitjans. Una cosa semblant ocorre al Regne Unit, on la família reial (liderada per la reina) és subjecte de crítica contínua. I als EUA, on la diversitat ideològica en els mitjans és més limitada que en Regne Unit o Suècia, existeixen, no obstant això, cadenes de televisió d'esquerres, com Democracy Now! o MSNBC, entre altres. I els mitjans, tant els de dretes com els d'esquerres, no tenen cap inconvenient a criticar durament el president d'EUA.

A l'estat espanyol, no obstant això, hi ha una llarga llista de tabús, i la monarquia és un d'ells. Només fa un parell d'anys van començar tímidament a aparéixer crítiques de personatges de la família reial, encara que la monarquia com a institució continua sent un tema del qual no se'n parla. Els mitjans televisius encara hui veten les crítiques a la monarquia, havent-se donat recentment diversos casos de censures de programes televisius crítics amb el sistema monàrquic i vetant veus a favor del sistema republicà.

Un altre exemple d'esta falta de diversitat en els mitjans de major difusió a Espanya és la cobertura de la crisi actual i les seues possibles solucions. Durant molt de temps, la resposta pràcticament unànime transmesa en els majors mitjans de difusió enfront de la crisi era que havien de fer-se retallades de gasto públic per a reduir el dèficit i eixir així de la crisi. Cap (repetisc, cap) dels mitjans de major difusió del país va recolzar editorialment alternatives com augmentar els ingressos de l'Estat, implementant una molt necessària reforma fiscal que permetera l'augment del gasto públic, estimulant el creixement econòmic. Només més tard es va començar a discutir esta possibilitat, quan (com era predicible i com indiquem diversos autors) es va veure que tals polítiques d'“austeritat” portaven i continuen portant al desastre econòmic (sense excloure la possibilitat d'arribar a una Gran Depressió). I hui, cap mitjà de gran difusió ha facilitat o plantejat un debat sobre la permanència o eixida d'Espanya de l'euro com a possible eixida de la crisi (Suècia, sense euro, és el país que està creixent més en la UE-15). El silenci sobre estos temes és també ensordidor.

ENSENYAR, EDUCAR

Un matí, quan el nostre nou professor d'"Introducció al Dret", va entrar a la classe el primer que va fer va ser preguntar-li el nom a un alumne que estava assegut a la primera fila:

- Com et diuen?

- Em dic Joan, senyor.

- Ves-te'n de la meua classe i no vull que tornes mai més! -va cridar el professor d'una manera molt desagradable. 

Joan estava desconcertat. Quan va reaccionar s'alçà maldestre, arreplegà les seues coses i va eixir de la classe. Tots estàvem espantats i indignats però ningú va dir res.

- Està bé. Ara sí! Per a què serveixen les lleis...? 

Seguíem espantats però a poc a poc vam començar a respondre a la seua pregunta: "Perquè hi haja un ordre en la nostra societat...". "No!", contestava el professor.

"Per complir-les"...  "No!" 

"Perquè la gent roín pague pels seus actes." "No!!! Però és que ningú sabrà respondre esta pregunta?!"

"Perquè hi haja justícia", va dir tímidament una xica. "Per fi! Això és... perquè hi haja justícia. I ara, per a què serveix la justícia?"

EL TRIUNFO DE LOS MEDIOCRES

YO SOY MEDIOCRE PORQUE EL MUNDO ME HIZO ASÍ, 

PORQUE NADIE ME HA TRATADO CON AMOR...

Quizá ha llegado la hora de aceptar que nuestra crisis es más que económica, va más allá de estos o aquellos políticos, de la codicia de los banqueros o la prima de riesgo. Asumir que nuestros problemas no se terminarán cambiando a un partido por otro, con otra batería de medidas urgentes o una huelga general. Reconocer que el principal problema de España no es Grecia, el euro o la señora Merkel. Admitir, para tratar de corregirlo, que nos hemos convertido en un país mediocre.

Ningún país alcanza semejante condición de la noche a la mañana. Tampoco en tres o cuatro años. Es el resultado de una cadena que comienza en la escuela y termina en la clase dirigente. Hemos creado una cultura en la que los mediocres son los alumnos más populares en el colegio, los primeros en ser ascendidos en la oficina, los que más se hacen escuchar en los medios de comunicación y a los únicos que votamos en las elecciones, sin importar lo que hagan.Porque son de los nuestros.

Estamos tan acostumbrados a nuestra mediocridad que hemos terminado por aceptarla como el estado natural de las cosas. Sus excepciones, casi siempre reducidas al deporte, nos sirven para negar la evidencia.

• Mediocre es un país donde sus habitantes pasan una media de 134 minutos al día frente a un televisor que muestra principalmente basura.
• Mediocre es un país que en toda la democracia no ha dado un presidente que hablara inglés o tuviera unos mínimos conocimientos sobre política internacional.
• Mediocre es el único país del mundo que, en su sectarismo rancio, ha conseguido dividir incluso a las asociaciones de víctimas del terrorismo.
• Mediocre es un país que ha reformado su sistema educativo tres veces en tres décadas hasta situar a sus estudiantes a la cola del mundo desarrollado.
• Mediocre es un país que no tiene una sola universidad entre las 150 mejores del mundo y fuerza a sus mejores investigadores a exiliarse para sobrevivir.
• Mediocre es un país con una cuarta parte de su población en paro, que sin embargo, encuentra más motivos para indignarse cuando los guiñoles de un país vecino bromean sobre sus deportistas.
• Es mediocre un país donde la brillantez del otro provoca recelo, la creatividad es marginada -cuando no robada impunemente- y la independencia sancionada.

EUPV DE LLÍRIA: DEMOCRÀCIA I PARTICIPACIÓ CIUTADANA

Hi ha un sentiment molt estés de desconfiança i de llunyania de la ciutadania respecte a les institucions públiques. La falta de possibilitats reals de participació, la corrupció, etc., han provocat un total desinterés en la gent per la política.

La ciutadania ha de ser l'actor protagonista del desenvolupament de Llíria, protagonista amb responsabilitat i capacitat per a participar activament en les decisions que li afecten. Açò significa integrar els ciutadans i les ciutadanes garantint-los l'accés a la informació, als espais de discussió i planificació i als òrgans de decisió.

Volem un ajuntament obert i receptiu, disposat a escoltar als ciutadans perquè contribuïsquen a millorar la política i la gestió dels assumptes públics. Una de les principals premisses per a poder exercir una participació ciutadana responsable és l'accés a la informació. Per això pensem que tot ciutadà ha de tindre accés a tot document de l'Ajuntament, fins a l'última factura, de forma fàcil i àgil, sense necessitat de conéixer prèviament la seua existència, sent degudament actualitzada, i com a únic límit les dades que puguen atemptar a la intimitat de les persones. Hui en dia hi ha els mitjans necessaris per a això.

Cal garantir també a tota la ciutadania la informació necessària per a conéixer i interpretar tot allò referent al govern municipal. 

Per això és necessari engegar les següents actuacions:

• Punts d'informació municipal. Llocs fixos en el municipi on es penjarà informació del mateix Ajuntament: bans, agendes.
• Butlletins d'Informació Municipal: mensual, amb informació dels acords dels plenaris, l'agenda, notícies. I amb un espai per a tots els grups municipals sense cap tipus de discriminació.
• Publicitar amb la suficient antelació les dates dels plenaris i l'ordre del dia per a facilitar l'assistència i s'establirà de manera fixa el punt de precs i preguntes dels veïns i veïnes.
• Horari d'atenció fix de tots els regidors i regidores.
• Web: cal dotar-la, a més de continguts informatius, d'uns altres de caràcter formatiu i consultiu, convertint-la en una ferramenta al servei de la ciutadania.
• Establir llistes telemàtiques a través de correu electrònic, del mòbil o del correu postal perquè cada veí interessat reba informació d'esdeveniments, programes, actes, cursos, borsa de treball o oposicions.
• Promoure la ràdio municipal, i que siga un espai de participació.
• Creació de consells municipals actius: urbanisme, comerç, agricultura, medi ambient..., on participen xiquets, joves, majors i immigrants.
• Fer  realitat les assemblees per conéixer, informar i, sobretot, perquè siguen un lloc des d'on els veïns i veïnes puguen participar fent propostes de manera directa.
• Posar en marxa els pressupostos participatius.
• Contestar de manera ràpida i efectiva a qualsevol queixa, petició o sol·licitud ciutadana.
• Regulació de la consulta veïnal, a través dels referèndums municipals.
• Participació dels representants dels diferents consells als plens municipals.

SOBRE EL DESMANTELLAMENT DE LA XARXA PÚBLICA DE FERROCARRIL

Compartim este escrit d'algú molt cabrejat sobre l'accident de tren a Galícia:

Me asquea el morbo y la necrofilia de algunos medios carroñeros siempre chapoteando en la sangre y las desgracias, en unos días se olvidarán y trasladaran su sensacionalismo al siguiente trema truculento o la próxima tragedia. Luego están los que a primeras de cambio trataron de sacar el fantasma del "terrorismo" pero si hablas de los recortes y del desmantelamiento del ferrocarril público te acusan de "politizar la tragedia"; para estos copio las palabras de Richard Eagleton:

"A ver, retrasados. Apostar por la alta velocidad es política. Recortar en lo público es política. Despidos y EREs en RENFE es política. Insinuar como una rata que detrás del descarrilamiento estaba ETA o Resistencia Galega es política. Que el tramo de la vía en el que el tren ha descarrilado fuera construido por una empresa que ha hecho donaciones en B al Partido Popular es política. Que se haya reducido en un 70% el gasto en RENFE destinado a mantenimiento es política. Que se penalice económicamente a los conductores de AVE que llegan tarde, también es política. Que el presidente del gobierno copie y pegue un comunicado del terremoto en China, mucho me temo que sí, también es política.

L'ESTRATÈGIA DEL SILENCI: ENCARA ZERO RESPONSABLES

http://www.0responsables.com/

EUPV DE LLÍRIA: UN PROJECTE PER A LA NOSTRA CIUTAT

Les persones que formem part d'EUPV som conscients que les grans contradiccions socials es manifesten en el poble, però també sabem que és en el poble on es poden posar en marxa iniciatives i proposar alternatives que permeten abordar eixa realitat des d'una òptica distinta, més solidària i oberta, més compromesa i amb major participació social.

Apostem per la construcció d'un poble que s'enfronta als problemes amb la voluntat de solucionar-los, un poble que té com a prioritat atendre les necessitats de la ciutadania i que aspira a convertir-se en referent de convivència. 

Reforçar el nostre compromís amb la ciutadania i amb la justícia social és un dels reptes de la nostra formació política.

El poble que volem requereix autonomia política per a afrontar els nous reptes, capacitat d'intervenció en el poble i finançament suficient per a aportar solucions. Per això, per a nosaltres és imprescindible que acabe sent una realitat el procés de descentralització cap als ajuntaments, al temps que exigim reformes institucionals en l'àmbit del finançament local. Així, aconseguirem un Ajuntament autònom, fort i amb recursos que garantisquen la prestació de serveis bàsics de qualitat per a tota la ciutadania.

HUMOR NEGRE D'UNA REALITAT MÉS FOSCA ENCARA

ELS JOVES D'EUPV DEL CAMP DE TÚRIA, EN MARXA!

Els joves d'Esquerra Unida de Camp de Túria s'han presentat 

amb un concert i una xarrada a la Pobla de Vallbona

J.Descalzo, Jesús Martinez, Javier Parra i Inma Martí

Els coordinadors Inma Martí i Jesús Martinez, de la Pobla i el Camp del Túria respectivament, volien deixar clar l'important creixement que el col·lectiu ha tingut als últims mesos. Una situació que els il·lusiona si cap més per a llançar-se en el treball de la comarca. La presentació va ser el diumenge 5 de maig.Amb voluntat d'estar al peu dels problemes reals que viuen els joves: "dificultats serioses, perquè els joves no vivim en un món de globus i festa contínua, fent en això referència al conegut vídeo de NN.GG en el qual dos membres de la Pobla ixen simulant que els joves viuen en un món de festa i alienats".

En la presentació, els Joves van voler insistir que les polítiques dirigides a la joventut tindran un paper molt important per a l'organització d'esquerres a Camp de Túria. Inma Martí i Jesús Martinez, de la Pobla i de l'Eliana, feren de representants de la resta del col.lectiu durant la xarrada.

En acabar, pogueren parlar amb nosaltres i ens explicaren mes concretament que volen 'fer propostes per crear llocs de faena per a joves, amb polítiques d'emancipació i d'oportunitats per a la generació més preparada, però amb el futur més difícil de seguir la situació que propugna el PP, volem també proposar iniciatives de defensa del dret a la decisió de les dones joves respecte del seu cos, inclòs el dret a l'avortament, en un moment en què el ministre Gallardón amenaça amb retrocedir en este dret;' tots estos exemples digueren 'son ja un objectiu dels col·lectius de joves de la comarca'. Els moviments socials i el treball quotidià que molt d'ells fan amb la PAH i així mateix en els moviments d'estudiants, varen ser alguns dels aspectes dels quals parlaren.

Reiteraren molt que volen estar 'al costat dels joves de la comarca, dels que no troben faena i dels que des de la universitat estan sotmesos a les retallades i al pagament de taxes impossibles: el dret a l'habitatge és això, un dret, no un luxe en estos moments'.

En referència a algunes polítiques concretes, com per a exemple la que difon l'ajuntament de la Pobla enviant joves poblans a treballar a Alemanya, digueren que 'NO és moment que ningú haja de moure's a l'estranger per l'eufemisme de mobilitat exterior de la ministra o perquè el PP es nega a realitzar una política possible de creació d'ocupació ací i ara'.  El grup comunicà la intenció d'anar fent la seua presentació per els diferents pobles de la comarca. 

CARTA OBERTA A UN/A JOVE REBEL: "SI T'HO HAN LLEVAT TOT, NOMÉS POTS EXIGIR UNA COSA: TOT"

Estàs fotut. 

Pertanys a una generació de joves que estan creixent en una situació política, econòmica i social en la qual un vell règim s'enfonsa i ho arrossega tot amb si. Els pobres són més pobres, els rics són més rics, i la teua família està començant a tindre dificultats -i probablement ja les tinga- per a deixar-te un futur al que hauries de tindre dret pel sol fet de ser un home o una dona.

Potser algun dels teus pares estiga a l'atur, o potser tots dos. Probablement hages hagut de deixar d'estudiar o ni tan sols pots començar a fer-ho perquè els teus pares no poden pagar-te els estudis, i segurament mai cotitzaràs els anys suficients com per poder jubilar-te dignament, si és que no t'has mort abans per una malaltia totalment curable però de la qual el tractament no podràs pagar.

La veritat és que estàs fotut. Estàs fotut però tens sort. Tens la sort d'estar creixent en una generació de joves que estan aprenent a colp de retallada, de porra i d'amenaça, com és i com funciona el maleït sistema que vol fer de tu un esclau sense drets i que a generacions com la meua li van vendre com el més just i pròsper dels mons que ens faria a tots lliures, feliços i rics, en una mentida que la majoria va creure, i que encara els més inconscients esperen recuperar sense adonar-se que també estan més fotuts del que mai haurien pogut imaginar.

Tens sort. 

Tens la sort d'estar vivint el major procés de conscienciació política d'una generació d'espanyols des dels anys 20 del segle passat, i també protagonitzant al costat de centenars de milers de joves un procés revolucionari en les formes d'entendre la comunicació i l'organització, i tens al teu abast més quantitat d'informació de la qual van poder tindre els revolucionaris i estadistes en els segles passats.

En aquestes circumstàncies, en què es barreja el fotut i el afortunat, tens dues opcions. La primera és renunciar a qualsevol esperança d'un futur digne, oblidant per sempre de tindre una vida plena amb un treball digne i amb drets, de jubilar-te quan encara pots gaudir de la teua vida, de tindre dret a l'habitatge, a l'educació, a la sanitat i a la cultura, i en definitiva oblidant de ser un home (o una dona) per a convertir-te en un esclau la resta de ta vida. Però hi ha una altra opció, la de pegar un colp de puny a la taula, posar el crit al cel i dir als miserables que guanyen perquè tu perdes que pagaran tots i cadascun dels crims i abusos que han comés.

EL CRECIMIENTO DE LA ULTRADERECHA EN EUROPA: ALGO MÁS QUE LA CRISIS

Los expertos achacan este avance a la incapacidad de los partidos tradicionales

La gestión de la inmigración y la xenofobia también aparecen como causas

Estos movimientos populistas atraen votantes tanto de izquierda como de derecha

De los 27 Estados que conforman la Unión Europea, 15 tienen desde 2009 eurodiputados que han sido elegidos por partidos ultranacionalistas, populistas y eurófobos, contrarios a la inmigración y, en ocasiones, directamente racistas. En países como Dinamarca, Finlandia, Hungría, Holanda o Austria, formaciones de este tipo son la tercera fuerza más votada. En otros, como Grecia o Suecia, donde han entrado recientemente en el Parlamento, todos los sondeos les auguran un futuro exitoso.

pulsa en la foto

EL TERMÓMETRO DE LA ULTRADERECHA EN EUROPA. La presencia de diputados ultras en Bruselas y en los parlamentos nacionales de los 27, en un gráfico animado. 

A la hora de explicar el ascenso de este tipo de partidos, políticos, medios de comunicación y opinión pública en general suelen acudir al descontento provocado por la crisis económica, comparando la situación actual con la de la Europa de 1930, en plena depresión tras el crack del 29. Los expertos coinciden en que la recesión y el rechazo a los recortes y a la gestión de los partidos tradicionales son factores que se deben tener en cuenta. Sin embargo, la mayoría sostiene que, salvo excepciones, no son las principales causas de este fenómeno.

Matthew Goodwin, profesor de Ciencias Políticas en la Universidad de Nottingham y miembro asociado de la Chatham House —el Real Instituto de Asuntos Internacionales británico—, señala dos ejemplos. En Austria, un país con una de las tasas de paro más bajas de la UE (4,5% el pasado noviembre), los dos partidos de ultraderecha —el FPÖ y su escisión, el BZÖ— sumaron más del 28% de los sufragios en las últimas elecciones. Al mismo tiempo, de los cuatro países con más desempleo —España (26,6%), Grecia (26,8%), Portugal (16,3%) e Irlanda (14,6%), según datos del Eurostat de noviembre (octubre en el caso de Grecia)— solo en el país heleno hay un partido ultraderechista fuerte. En los otros tres los ultras ni siquiera están en los parlamentos nacionales.

Fachas de "Amanecer Dorado", Grecia.

También es significativo que en países nórdicos como Finlandia o Suecia, donde la crisis ha tenido una influencia claramente menor, partidos radicales antiinmigración hayan crecido exponencialmente en los últimos dos años. Los Verdaderos Finlandeses (PS), pese a perder votos en las últimas presidenciales, son la tercera fuerza parlamentaria —como el Partido Popular Danés (DF) en Dinamarca— y las encuestas predicen que los Demócratas Suecos (SD) doblarán sus 20 diputados.

L'ESTAT ESPANYOL, EL MÉS ANTICAPITALISTA D'EUROPA

Un 74% dels ciutadans rebutja el capitalisme, mentre que només un 11% se sent representat per esta posició, d'acord amb l'estudi Values ​​and Wordlviews de la Fundació BBVA que compila 15.000 enquestes realitzades en els deu principals països d'Europa.

Esta dada palidece és menor que en Europa (un 18% recolza el capitalisme) i davant l'acceptació de la ideologia socialista, amb la qual simpatitza el 31% dels espanyols enquestats.

Espanya és, després d'Itàlia, el país on un major percentatge de la població creu que l'Estat ha de ser el responsable d'assegurar "un nivell de vida digne" (el 74,1%), mentre que la resta d'Europa aposta perquè cada persona siga la pròpia responsable de la seua vida.

Crida l'atenció que, encara que l'Estat del Benestar estiga molt més desenvolupat en la major part dels països analitzats, el percentatge de gent que creu que l'Estat s'ha d'ocupar directament de temes com la sanitat o les pensions siga significativament més alt en Espanya (un 85%, més de 20 punts per sobre de la mitjana europea).

La principal diferència és que, mentre que l'Estat del Benestar té un suport més o menys homogeni a Europa, els espanyols són també partidaris que l'Estat s'encarregue de controlar els beneficis de les empreses, els preus, els salaris... Per a Europa, l'economia de lliure mercat és "el sistema més convenient", per als espanyols és, però, "la causa de les desigualtats socials".

Espanya és, a més, l'únic país on els ciutadans reclamen que els ingressos siguen igualitaris "encara que això perjudique els que treballen més", mentre que tots els altres propugnen que les diferències salarials són "necessàries per a incentivar l'esforç".