EL BOMBARDEIG NAZI DE 1938 A LA FOIA DE BUNYOL

Un bombardeig 74 anys en l'oblit sobre la Foia de Bunyol.

Un estudi de l'investigador David Mújica posa al descobert les conseqüències i els testimonis de l'atac a Xiva i Bunyol el 1938 per la Legió Còndor.

Refugiats de les FAI en Xiva (1937)

El 2006, 70 anys després de la revolta i el colp d'estat del 18 de juliol de 1936 i el posterior esclat de la Guerra Civil espanyola, en el transcurs d'una conversa vaig escoltar a un historiador comentar que empraven la majoria dels seus esforços a investigar sobre èpoques llunyanes i no prestaven excessiva atenció a successos més propers en el temps, en clara al·lusió a la contesa espanyola. Lamentava la desaparició de documentació a la qual es va prestar poca importància tot i el seu valor, i sobretot, les vivències de molts testimonis d'aquests esdeveniments històrics que, per la seua avançada edat morien sense haver estat consultats.

Una prova palpable d'aquest fet és el bombardeig de Xiva i Bunyol per avions de la Legió Còndor el 3 de desembre de 1938 que, tot i estudis d'experts (David Mújica, José Manuel Alonso Plaça o Joan Carrión) i de relats com els de Joaquín Calvo Diago, pilot de 'Chatos', que aquest dia estava a l'aeròdrom de Xiva i va ser testimoni del pas dels avions, és un dels oblidats de les cròniques de guerra. No apareix en cap dels principals mapes dels bombardejos italians i alemanys al País Valencià i 74 anys després encara segueix llançant dubtes.

Labor investigadora

El bombardeig de Xiva per part de l'aviació alemanya ha estat ignorat per la majoria d'estudiosos de la guerra aèria a Espanya, que no el citen en les seues publicacions. Cal remetre's a publicacions estrangeres per trobar alguna referència. Un altre dels factors a favor del seu oblit és la destrucció, ordenada per Hitler, de gran part dels arxius de la Legió Còndor al final de la II Guerra Mundial, pel que és difícil concretar dades a l'hora de parlar d'aquesta unitat que va recolzar als exèrcits revoltats.

El primer estudi seriós sobre el bombardeig, publicat el 1996 per una revista de difusió comarcal, atribueix la missió a avions Savoia SM-79 Sparviero italians escortats per Messerschmitt BF-109 alemanys, fet que posteriorment es va comprovar incert. Tanmateix, l'informe, qualifica l'acció com a «model dels atacs a poblacions civils durant la guerra d'Espanya, que malgrat la definició d'hipotètics objectius militars, la finalitat última d'aquests atacs és soscavar la moral de la població i sembrar en ella la llavor de la por», una hipòtesi que el temps revela com a encertada.

Cal esperar fins enguany perquè l'especialista en temes bèl·lics relacionats amb Xiva, David Mújica, després de sondejar fonts directes i documentació aconsegueix recrear l'atac aeri contra Xiva en un relat novel·lat publicat en una revista de difusió local.

Bombes sobre Xiva

Xiva

A primers de desembre les operacions bèl·liques a terra estan paralitzades. Fa pocs dies que han finalitzat la batalla de l'Ebre, els republicans es baten en retirada i els colpistes ocupats a definir la seua ofensiva sobre Catalunya i Barcelona. En l'aire, la força aèria es defensa dels bombardejos a Barcelona i al País Valencià per avions italians, la Legió Còndor i hidroavions de la base de Pollença, a Mallorca. Els bàndols contendents estan en període de recuperació de les grans pèrdues de vides humanes i de material bèl·lic, sofrides pels dos.

A l'alba del dia 3 de desembre els Heinkel HE-111 del grup de bombardeig K/88 eixien de l'aeròdrom Sanjurjo (Saragossa) per reunir-se amb els Dornier DO-17 i Heinkel He-45 del grup de reconeixement A/88 destacat a Buñuel (Navarra). Minuts després, a aquesta formació, que superava la trentena d'avions, entre bombarders i de reconeixement, es van unir els Messerschmitt ME-109 del grup de caça J/88 que van eixir de la Sénia (Tarragona) per a efectuar tasques d'escorta.

L'ASSIGNATURA MARIA DE L'ESCOLA FRANQUISTA: LA FORMACIÓN DEL ESPÍRITU NACIONAL

La Formación del Espíritu Nacional (F.E.N.) era l'assignatura més fàcil d'aprovar. També la més tòxica si te la prenies al peu de la lletra. Al Vilaweb publiaren un article de Jordi Artigas titulat 'Jo també vaig ser espanyolitzat', que va suscitar molts comentaris dels lectors. Artigas ha tornat als arxius per investigar  un dels grans fraus pedagògics del Franquisme, la Formación del Espíritu Nacional, una assignatura que han hagut d'aprovar generacions de ciutadans.

Els comentaris dels lectors que van viure de primera mà aquesta aberració pedagògica fan posar els pèls de punta. Enric Masip Gorgori explica que al seu poble, al Priorat, la FEN l'impartia el mossèn. "El capellà tenia via lliure per entrar a l’escola. Era militar i a més portava pistola".

"Jo vaig “estudiar” la FEN amb un mestre que era un coronel retirat que es deia Zosimo Z.S", explica en Pep, lector de Núvol. "No recordo gaire les lliçons. A més, com que ja era vell, ens dedicàvem a xerrar, jugar i dibuixar. Els llibres eren tots de l’editorial Doncel i eren gairebé sempre els únics en color. Els varem llençar tots. Tinc 53 anys i també els hi puc dir que els hi ha sortit el tret per la culata", remata Pep.

FRANCO BUSCAVA EL "GEN ROIG" DE LA INFERIORITAT

El psiquiatre franquista Antonio Vallejo Nágera va dirigir el 1938 un estudi sobre presoners de guerra per A determinar quina malformació porta al marxisme. ¿Conclusió? El marxisme espanyol es nodreix de les persones menys inteligents. La seua teoria del gen roig advocava per separar els nens i nenes de les seues mares roges per a evitar que es contaminaren del mal de les seues mares com a mesura preventiva, així com rebre una educació "curativa" dels vencedors i autèntics portadors de la raça espanyola.

Brigadistes presos en la batalla del Jarama.

El marxisme es nodreix de les persones menys intel·ligents de la societat. Aquesta va ser la principal conclusió d'Antonio Vallejo Nágera, cap dels Serveis Psiquiàtrics de l'Exèrcit de Franco, qui durant la Guerra Civil i els primers anys de postguerra va realitzar una investigació amb presos de guerra, especialment brigadistes internacionals, per A determinar "les relacions que puguen haver entre les qualitats biopsíquiques del subjecte i el fanatisme polític-democràtic-comunista". És a dir, respondre als interrogants de si el roig naix o es fa i determinar quina malformació porta a un individu a adherir-se al marxisme.

"La perversitat dels règims democràtics afavoridors del ressentiment promociona als fracassats socials amb polítiques públiques, a diferència del que passa amb els règims aristocràtics on només triomfen socialment els millors", explica Vallejo Nágera en els informes publicats a la Revista Espanyola de Medicina i Cirurgia de Guerra amb el títol de "Biopsiquismo del Fanatismo Marxista".

Per a arribar a aquestes conclusions, Vallejo Nágera, primer catedràtic de la psiquiatria espanyola, va estudiar mitjançant tests psicològics i mesuraments antropomòrfics a presoners de guerra durant desembre de 1938 i octubre de 1939. Encara que el principal grup d'estudi van ser els membres de les Brigades Internacionals capturats, el doctor també va estudiar a presos espanyols processats per la seua participació a la República, a activistes catalans independentistes i a bascos. Els catalans eren especialment interessants perquè unien el fanatisme marxista i l'antiespanyolisme i els bascos perquè unien el catolicisme a l'element revolucionari.

Entre les seues conclusions també es troba la definició de la raça o esperit espanyol, que per a Vallejo Najera es tracta del "militarisme social, que vol dir ordre, disciplina, sacrifici personal, puntualitat en el servei, perquè la fiola militar tanca essències pures de virtuts socials, fortalesa corporal i espiritual". Per tant, per a millorar la raça espanyola, el règim franquista havia -segons les conclusions del seu psiquiatre- de buscar "la militarització de l'escola, de la Universitat, del taller, del café, del teatre, de tots els àmbits socials".

La "debilitat" de l'equilibri mental de la dona

Però si la raó que porta l'home a marxisme és la seua escassa intel·ligència, mal parada ix també la dona. Per a cercar una explicació a "l'activíssima participació del sexe femení en la revolució marxista", el psiquiatre va realitzar un estudi sobre 50 dones presoneres de guerra sota el títol d'Investigacions psicològiques en marxistes femenins.

ENSENYAR, EDUCAR

Un matí, quan el nostre nou professor d'"Introducció al Dret", va entrar a la classe el primer que va fer va ser preguntar-li el nom a un alumne que estava assegut a la primera fila:

- Com et diuen?

- Em dic Joan, senyor.

- Ves-te'n de la meua classe i no vull que tornes mai més! -va cridar el professor d'una manera molt desagradable. 

Joan estava desconcertat. Quan va reaccionar s'alçà maldestre, arreplegà les seues coses i va eixir de la classe. Tots estàvem espantats i indignats però ningú va dir res.

- Està bé. Ara sí! Per a què serveixen les lleis...? 

Seguíem espantats però a poc a poc vam començar a respondre a la seua pregunta: "Perquè hi haja un ordre en la nostra societat...". "No!", contestava el professor.

"Per complir-les"...  "No!" 

"Perquè la gent roín pague pels seus actes." "No!!! Però és que ningú sabrà respondre esta pregunta?!"

"Perquè hi haja justícia", va dir tímidament una xica. "Per fi! Això és... perquè hi haja justícia. I ara, per a què serveix la justícia?"

CONTRA LA IMPUNITAT FEIXISTA I ELS CRIMS D'ODI

Lucrecia Pérez, nascuda a la República Dominicana, és la primera víctima del racisme a l'estat espanyol reconeguda com a tal. La van assassinar el 1992. Des d'aleshores s'han comptabilitzat a l'estat més de vuitanta homicidis motivats per l'odi i 4.000 agressions cada any pel mateix motiu. Són dades recollides per l'Informe Raxen, ja que no existeix cap estadística oficial de delictes d'intolerància i crims d'odi. 

Ara el Moviment contra la Intolerància ha publicat a internet un documental que repassa alguns d'aquests casos i denuncia la impunitat feixista i els crims d'odi a l'estat espanyol.

EL TRIUNFO DE LOS MEDIOCRES

YO SOY MEDIOCRE PORQUE EL MUNDO ME HIZO ASÍ, 

PORQUE NADIE ME HA TRATADO CON AMOR...

Quizá ha llegado la hora de aceptar que nuestra crisis es más que económica, va más allá de estos o aquellos políticos, de la codicia de los banqueros o la prima de riesgo. Asumir que nuestros problemas no se terminarán cambiando a un partido por otro, con otra batería de medidas urgentes o una huelga general. Reconocer que el principal problema de España no es Grecia, el euro o la señora Merkel. Admitir, para tratar de corregirlo, que nos hemos convertido en un país mediocre.

Ningún país alcanza semejante condición de la noche a la mañana. Tampoco en tres o cuatro años. Es el resultado de una cadena que comienza en la escuela y termina en la clase dirigente. Hemos creado una cultura en la que los mediocres son los alumnos más populares en el colegio, los primeros en ser ascendidos en la oficina, los que más se hacen escuchar en los medios de comunicación y a los únicos que votamos en las elecciones, sin importar lo que hagan.Porque son de los nuestros.

Estamos tan acostumbrados a nuestra mediocridad que hemos terminado por aceptarla como el estado natural de las cosas. Sus excepciones, casi siempre reducidas al deporte, nos sirven para negar la evidencia.

• Mediocre es un país donde sus habitantes pasan una media de 134 minutos al día frente a un televisor que muestra principalmente basura.
• Mediocre es un país que en toda la democracia no ha dado un presidente que hablara inglés o tuviera unos mínimos conocimientos sobre política internacional.
• Mediocre es el único país del mundo que, en su sectarismo rancio, ha conseguido dividir incluso a las asociaciones de víctimas del terrorismo.
• Mediocre es un país que ha reformado su sistema educativo tres veces en tres décadas hasta situar a sus estudiantes a la cola del mundo desarrollado.
• Mediocre es un país que no tiene una sola universidad entre las 150 mejores del mundo y fuerza a sus mejores investigadores a exiliarse para sobrevivir.
• Mediocre es un país con una cuarta parte de su población en paro, que sin embargo, encuentra más motivos para indignarse cuando los guiñoles de un país vecino bromean sobre sus deportistas.
• Es mediocre un país donde la brillantez del otro provoca recelo, la creatividad es marginada -cuando no robada impunemente- y la independencia sancionada.

DECLARACIONS DE FRANCO DES DEL CEL: "SALVARÉ A ESPAÑA DEL MARXISMO, CUESTE LO QUE CUESTE. NO DUDARÉ EN MATAR A MEDIA ESPAÑA SI ES NECESARIO"

El PP, novament, va rebutjar al congrés dels diputats al mes de juny que el 18 de juliol fóra el "dia de la condemna al franquisme" (caldria substituir este terme per feixisme). 
I, a més, utilitzaren la tonteria de sempre. I esta ha estat legitimada per part de molta de l'autoanomenada esquerra: l'equidistància dels germans que van començar a donar-se garrotades en un atac de bogeria, com en el quadre de Goya. Que no cal remoure velles ferides que estan tancades... Ací, desgraciats, el que segueixen tancades són les cunetes, les fosses comunes i els pous. 

I el pitjor és que han guanyat la partida, i la perspectiva, malauradament, és que els seus hereus seguisquen guanyant. Els interessa esta visió que, amb gest contrit, reparteix culpes, la millor manera de no culpar ningú. Visió que sostrau coneixement, justícia i reparació. 


Fem una miqueta de memòria històrica:

“Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien organizado. Desde luego serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades y sindicatos no afectos al Movimiento, aplicándose castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas.”

Text del general Mola redactat el 25 de maig de 1936, com a part de la primera de les “instrucciones reservadas” que elaborà en la seua condició de director del colp militar feixista de 1936.

DECIR A DÍA DE HOY QUE LA REPÚBLICA FUE LA CAUSANTE DEL GOLPE DE ESTADO CONTINÚA TENIENDO COSTE CERO

Los historiadores rebaten la frase "La República llevó a un millón de muertos"

GUILLERMO RODRÍGUEZ.

Unos sonríen mientras muestran con orgullo banderas franquistas. Otros posan enhiestos, brazo en alto, rememorando el saludo nazi. Todos son jóvenes y forman parte de las Nuevas Generaciones del PP.

Son fotografías que han vuelto a poner encima de la mesa una pregunta que, en realidad, se ha planteado en innumerables ocasiones ¿Es el PP un partido que añora la dictadura de Franco? Sí, replicaban muchos desde sus cuentas en Twitter o redes sociales. Desde el otro lado se recurre a un argumento ya bastante habitual: “El PP puede acoger nostálgicos del franquismo, pero en IU o en el PSOE los hay del estalinismo, que provocó millones de muertos”.

Un brecha política por la que España sangra desde 1975 —fecha de la muerte del dictador Francisco Franco— y que desde algunos sectores se niegan a taponar. En este contexto se sitúan las palabras del portavoz adjunto del PP, Rafael Hernando. Preguntado por las fotografías de varios de sus cachorros con banderas franquistas o nazis, respondió que no le gustaban, pero… Pero, por lo mismo, partidos como el PSOE o IU deberían dejar de ondear la bandera tricolor por ser igual de “inconstitucional”.

No se quedó ahí. Como broche de oro sentenció: “La República llevó a un millón de muertos”.

UNANIMIDAD: “ES UNA BARBARIDAD”

¿Qué base histórica tiene la frase de Hernando? “Ninguna”; “Es una barbaridad”; “Una brutalidad”; “No tiene ningún rigor”, coinciden los catedráticos de Historia consultados por El Huffington Post. Ninguno discrepa. “Hernando se ha metido en una camisa de once varas, la Historia, que no es lo suyo. Ha dicho una barbaridad histórica”, señala Fernando García de Cortázar, catedrático de Historia Contemporánea de la Universidad de Deusto.

Julián Casanova, autor del libro República y Guerra Civil, no comparte las declaraciones de Hernando ni en cuanto a la responsabilidad de los muertos ni en cuanto a la cifra que aporta el portavoz del PP. “Los muertos son 600.000. De 100.000 a 130.000 mueren de violencia política en la zona franquista y 55.000 en la zona republicana. Y después hay contabilizados de 45.000 a 50.000 en la posguerra, sólo de violencia militar franquista (del 1 de abril hasta agosto de 1946)”.

Casanova, también catedrático de Historia Contemporánea de la Universidad de Zaragoza, subraya que las palabras de Hernando son inconcebibles en países como Francia o Alemania, donde los políticos de la derecha y conservadores saben que no pueden defender una idea similar: “Ningún conservador alemán asegurará que Hitler subió al poder por culpa de la República de Weimar. Ninguno”.

Sin embargo, decir en España que la causante de la Guerra Civil fue la II República tiene “coste cero”, e incluso puede reportar beneficios “porque la ausencia de educación histórica de muchos españoles propicia que le compren este discurso sin dudarlo un segundo”. Y de esos polvos, los lodos en formato libro de autores como Pío Moa, Ricardo de la Cierva o César Vidal, que con su discurso revisionista colocan muchos más ejemplares en las librerías que los historiadores más rigurosos.

“La sombra del franquismo es alargadísima, no en la política, pero sí en el momento que se habla de historia”, lamenta Casanova con cierta resignación. “Es muy difícil para un historiador intervenir activamente en este debate porque lo que dice Hernando, el PP, o quien sea, es una mamarrachada desde un punto de vista histórico: Pero a ellos les resbala completamente”, remata Ángel Viñas, autor de unatrilogía sobre la Segunda República y uno de los historiadores más reputados de este periodo.

“La pregunta es si una cuestión así no debería ser materia exclusiva de los historiadores, incluso la labor de contar los muertos”, se plantea García de Cortazar, que este mes publicará la novela Tu rostro con la marea. Pese a su tendencia historiográfica más conservadora, coincide con Casanova en criticar las reflexiones de Hernando: “Es una barbaridad, terrorífico y absurdo atribuir a la República, que fue la asediada y derrocada por los conspiradores e insurrectos, la responsabilidad de la Guerra Civil. Me parece absurdo”, señala. “Sólo se puede justificar en el fragor de una refriega política”, apunta.

Ángel Viñas va más allá y considera que el fondo de la cuestión es que España como país, como colectividad social y política, como Estado, “no se ha reconciliado con su pasado porque no se produjo una ruptura radical con éll pasado”. Se produjo la Transición, que generó beneficios en muchos sentidos pero que no abordó la ruptura intelectual con el pasado impulsada desde el Estado. “Los Gobiernos de Suárez y González tenían otras cosas que hacer, no lo critico”. Y llegó Zapatero y su Ley de Memoria Histórica. Viñas no es crítico con la iniciativa, aunque sí, y mucho, con la forma en la que se llevó a cabo: “Se preparó con los pies, pero era la primera vez que un Gobierno daba un paso minúsculo para recordar, rememorar y reconciarse con el pasado”. Los resultados, en cualquier caso, fueron los contrarios a los que aspiraba Zapatero: la brecha por la que sangraban las dos España empezó a manar en borbotones.

Gran parte del fracaso de la ley, y que explica las reticencias del PP a romper de forma definitiva con la dictadura franquista, provino de que el partido hoy liderado por Rajoy “no podía aceptar esa política pública porque el PP representa el franquismo sociológico”.

Julián Casanova: “Hubo una guerra y una larguísima dictadura que mediatizó los recuerdos de la guerra civil porque dividió España entre vencedores y vencidos. La larga posguerra crea una división profunda, donde no hay una educación política sobre esa historia. Perdimos tres décadas de nuestra vida. Mientras otras sociedades se planteaban el porqué del holocausto, del nazismo o del comunismo, nosotros no pasamos por esa fase. Eso hace que haya muchas personas que sólo han oído hablar de la historia por las influencias familiares, afectos o amistades. A esa gente da igual que yo les diga que lo que ha comentado Hernando es una barbaridad porque no se lo va a creer. Y dirá que yo estoy opinando.

LA INACCIÓ DEL PP ÉS SUMMAMENT PERILLOSA PER LA DERIVA QUE POT DUR LA REPETICIÓ DE GESTOS FEIXISTES

És un dels "culebrons" de l'estiu. I no sembla que la cosa tinga pinta d'acabar prompte. És normal l'apoliticisme és el ferment del feixisme i el PP, a més d'evitar condemnes públiques del franquisme (ratificant la filiació política del PP amb el règim), fomenta les actituds apolítiques. Un més un, ja sabeu. 

Entre els cadells del PP sembla que proliferen aquestes actituds, no per més infantils (que també ho són, sense dubte) menys condemnables. I el pitjor és que, fins ara, i tret de González Pons, tots els dirigents del PP han justificat o han menystingut la reiteració d'aquests gestos. No és un fenomen aïllat, podeu comprovar-ho en aquesta web, ELS FEIXISTES DEL FUTUR. No digueu que no és preocupant.

ARMAND GUERRA, UN LLIRIÀ EN L'OBLIT

Armand Guerra, un fill il·lustre de Llíria, continua sense el reconeixement que es mereix per part dels seus paisans. Anomenat José Estívalis Calvo (Llíria, 4 de gener de 1886 - París, 10 de març de 1939), fou un anarquista, tipògraf i cineasta que va combatre el feixisme amb la seua càmera.

Fill de llauradors edetans pobres, fou internat en un seminari de València i als tretze anys començà a treballar de tipògraf. El 1899 fou empresonat per participar en una vaga anarquista i el 1908 marxà a París amb el seu germà. El 1909 col·laborà amb el grup d'exiliats anarquistes de Ginebra Germinal, i després de fer col·laboracions a diverses publicacions de caire anarquista el 1911 marxà al Caire per a establir-se en una comunitat anarquista italiana.

El 1913 tornà a París i començà a interessar-se pel cinema. Alhora que treballava de tipògraf, la Unió de Sindicats de França el convidà a fer reportatges de cinema social (a través de la cooperativa fundada per ell Cinema du peuple) i adoptà el seu pseudònim d'Armand Guerra. El 1915 treballà com a tipògraf a Lausana i el 1917 s'establí a Madrid, on va fundar l'empresa Cervantes Films. Després de fer sis films sense ressò comercial, el 1920 tornà a Lausana, on treballà d'autor, director i traductor de guions per a films alemanys. 

Escena de "Carne de fieras"

Durant els anys 20 va treballar als estudis de la UFA a Berlín i el 1925 va participar com a actor a Sommernachtstraum (El somni d'una nit d'estiu) de Hans Neumann, junt a l'actor i llibertari Alexander Granach, amb qui també treballà en Nosferatu de F. W. Murnau. Alhora, fou corresponsal a Berlín de la revista de Barcelona Popular Film, on li van prohibir un film.

El 1930 va rebre algunes ofertes per a dirigir a Espanya, però no va tornar d'Alemanya fins al 1931. Treballà per al Cine Popular Español i intentà fundar uns estudis cinematogràfics a València, però va fracassar per manca de suport econòmic, i el 1934 treballà com a actor a La alegría que pasa (1934) de Sabino Antonio Micon. El 1936 projecta el film revolucionari Carne de fieras, amb escenes de nu femení, però l'esclat de la guerra civil espanyola va impedir la seua estrena. Durant el conflicte col·laborà amb la CNT en l'elaboració de documentals i conferències sobre el front i la guerra. Fou empresonat pel Servei d'Intel·ligència Militar (SIM) del 8 d'abril al 26 d'agost de 1938 al vaixell Uruguay al port de Barcelona, d'on fou alliberat per mediació del secretari general de la CNT, Mariano Vázquez.

IU EXIGE AL GOBIERNO LA ILEGALIZACIÓN DE LOS PARTIDOS DE EXTREMA DERECHA

Presenta una proposición no de ley en el Congreso instando al Gobierno a investigar a los grupos que "promueven la violencia fascista" y solicita al fiscal general del Estado que actúe contra Alianza Nacional

Izquierda Unida ha presentado una proposición no de Ley en el Congreso de los diputados este viernes exigiendo al Gobierno que ponga en marcha los mecanismos necesarios para ilegalizar a los partidos de extrema derecha. La iniciativa, encabezada por los diputados Ricardo Sixto y Gaspar Llamazares, se produce dos días después de que un grupo ultra asaltara la librería Blanquerna de Madrid mientras se celebraba un acto con motivo de la Diada. Llamazares, además, ha emplazado al fiscal general del Estado, Eduardo Torres-Dulce, a abrir "un procedimiento de declaración del partido político Alianza Nacional como asociación ilícita" y "promover su ilegalización y disolución”.

En los últimos meses han sido varios los exponentes de IU que han llamado la atención ante lo que consideran un alarmante aumento de actos y agresiones por parte de estos grupos ultras. En una entrevista el jueves por la mañana en Radio Nacional de España, el coordinador federal, Cayo Lara, avisó de que lo sucedido en el centro cultural catalán en la capital no era un hecho aislado, y que las recientes imágenes en las que se ha podido ver a diferentes miembros de las Nuevas Generaciones del PP posando con símbolos fascistas y nazis o haciendo el saludo romano, no podían minimizarse. Por ello instó al Gobierno a tomar las medidas oportunas. En junio, el propio Ejecutivo reconoció a Sixto que los grupos ultra están recibiendo cada vez más ayudas de los equipos de fútbol.

En la proposición no de Ley,  además de pedir que se actúe contra los detenidos por el ataque al centro Blanquerna, entre los que hay un familiar del ministro de Defensa, Pedro Morenés, ambos diputados denuncian que "en España, a diferencia de Alemania, Gran Bretaña y otros países de la Unión Europea, no se dispone de ninguna estadística oficial de las agresiones racistas y de la violencia neonazi en general". También inciden en que IU ha sido víctima de esos ataques recientemente en Madrid ante "la pasividad de la Delegación del Gobierno". A finales de junio, la sede de la federación en la localidad de Morarzarzal fue incendiada y según Llamazares y Sixto, varios cargos públicos, afiliados y simpatizantes de IU han sufrido amenazas. 

"Los gobiernos deben responder ante lo que verdaderamente son: ataques de corte fascista que tienen anclaje en organizaciones y grupúsculos que difunden su ideología nazi poniendo en peligro la seguridad y la convivencia pacífica y democrática de los ciudadanos. Por tanto, no sólo debemos quedarnos en la denuncia institucional sin paliativos de la actuación de grupos de extrema derecha o de los delitos que éstos pudieran cometer" reclaman.

De este modo, IU exige al Gobierno "que ponga en marcha todos los instrumentos que la legalidad vigente pone a su alcance" para investigar "las actividades de aquellos grupos sospechosos de participar en movimientos de extrema derecha, sus redes de financiación, la difusión de su ideología por diversos medios, sus actuaciones, sus conexiones con otras organizaciones en España y a escala internacional", haciendo hincapié en que el propio Parlamento Europeo ha denunciado que al menos 1.300 grupos ultra repartidos por los países miembro, tienen algún tipo de conexión entre sí.

Ambos sustentan su petición de ilegalización recurriendo al artículo 515.5 del Código Penal, que establece como asociaciones ilícitas aquellas que promueven "la discriminación, el odio o la violencia contra personas, grupos o asociaciones por razón de su ideología, religión y creencias, la pertenencia de sus miembros o de alguno de ellos a una etnia, raza o nación, su sexo, orientación sexual, situación familiar, enfermedad o minusvalía o incitan a ello". 

LA BANDERA REPUBLICANA ESTÀ EMPARADA PER LA CONSTITUCIÓ, MENTRE QUE LA FRANQUISTA NOMÉS PEL FEIXISME I PEL PP

Principis fonamentals de la Constitució democràtica de la II República Espanyola:

• 1. El principi d'igualtat dels espanyols davant la llei, al proclamar a Espanya com "una república de treballadors de tota classe". 
• 2. El principi de laïcitat, pel qual anava més enllà de la mera separació entre l'Església i l'Estat per endinsar-se en un àmbit de total eliminació de la religió de la vida política. 
• 3. El principi d'elecció i mobilitat de tots els càrrecs públics, inclòs el Cap de l'Estat.
• 4. El principi monocameral, que suposava l'eliminació d'una segona cambra aristocràtica o d'estaments privilegiats i pel qual el poder legislatiu seria exercit per una sola cambra. 
• 5. Es preveia la possibilitat de la realització d'una expropiació forçosa de qualsevol tipus de propietat, a canvi d'una indemnització, per a utilització social així com la possibilitat de nacionalitzar els serveis públics. 
• 6. Àmplia declaració de drets i llibertats. Concedia el vot des dels 23 anys amb sufragi universal, també femení (el sufragi femení s'aplica per primera vegada a les eleccions de 1933). 
• 7. Separació de l'Església i l'Estat, a més del reconeixement del matrimoni civil i el divorci.

Per contra, la bandera del pollastre (o de la gavina negra?) està íntimament lligada al franquisme-feixisme, i per tant, no només no és constitucional, sinó que damunt és perseguible. 

I és que el projecte polític del feixisme és instaurar un corporativisme estatal totalitari i una economia dirigista, mentre la seua base intel·lectual planteja una submissió de la raó a la voluntat i l'acció, un nacionalisme fortament identitari amb components victimistes que condueix a la violència contra els que es defineixen com a enemics per un eficaç aparell de propaganda, un component social interclassista, i una negació a ubicar-se en l'espectre polític (esquerres o dretes), cosa que no impedeix que habitualment la historiografia i la ciència política situen el feixisme a l'extrema dreta i el relacionen amb la plutocràcia, identificant-lo com un capitalisme d'Estat, o bé com una variant xovinista del socialisme d'Estat.

Últimament parlàvem d'estar CARA AL SOL COM EL JOVES FARDATXOS DEL PP VALENCIÀ. Les vinyetes continuen. Esta aparegué ahir:

Una militant de Noves Generacions del PP de Vila-real
posa darrere de la bandera franquista (Paula Carda, la tercera per l'esquerra)

ELS IANQUIS, PREPARATS PER A ATACAR EN SÍRIA

CARA AL SOL COM EL JOVES FARDATXOS DEL PP VALENCIÀ

Els darrers dies militants i dirigents del Partido Popular valencià han protagonitzat un seguit d'escàndols arran de la publicació de fotografies amb simbologia feixista o franquista. 

Una regidora del PP de Canals

El secretari de les joventuts del PP a Gandia

Jorge Roca, el segon per l'esquerra, a primera fila

President de les joventuts del PP de Xàtiva

President de les joventuts del PP de Xàtiva

El PP de Xàtiva no para d'acumular polèmiques aquests darrers dies. Primer va ser la fotografia amb una bandera racista del directiu del partit Jorge Roca. Després, la fotografia del president de les joventuts del PP de Xàtiva fent la salutació feixista. Però és que ara, a més, s'ha fet públic el vídeo de l'accidentat ple en què es va votar una moció d'EUPV que demanava que el consistori condemnara el racisme i la xenofòbia i, en conseqüència, la fotografia de Jorge Roca.

VICENT TALENS, UN COMUNISTA EN QUI ES RESUMEIXEN LA TRAGÈDIA DEL PROLETARIAT, L'EXILI I EL DRAMA DE LA GUERRA

Vides singulars. L'oblit que pesa sobre ell és tal que ni tan sols una placa rendeix homenatge a la seua memòria. Per primera vegada una obra recorda la figura del comunista valencià Vicent Talens Inglà (1892-1940), que va aconseguir que centenars de persones burlaren la mort durant la seua etapa com a governador civil d'Almeria.

Ebenista, anarquista a la Barcelona del pistolerisme, ballarí i model a París, professor d'Educació Física a l'Institut Escola, maçó, cap de policia a València i governador d'Almeria en la Guerra Civil, Vicent Talens Inglà és una de les figures més singulars del comunisme espanyol. Així ho descriu Antonio Ramírez Navarro, autor de la primera biografia sobre aquest comunista valencià que, com a governador civil d'Almeria en la guerra civil, va construir els refugis subterranis que van salvar centenars de vides i que fa uns anys van ser reoberts com a atractiu turístic.

Novembre de 1936: campanya en València
per la recollida d'aliments destinats a l front de Madrid

L'oblit que pesa sobre ell és tal que, lamenta el seu biògraf, "ni tan sols una placa el recorda com a constructor d'aquells refugis o túnels de més de quatre quilòmetres de longitud dels quals més d'un quilòmetre han estat reoberts al públic a Almeria". Talens també va salvar a nombrosos dretans, pel que va ser acusat de debilitat enfront de la cinquena columna i finalment destituït del seu càrrec.

El seu biògraf destaca que, capturat pels franquistes l'últim dia de la guerra al port d'Alacant, va ser precisament acusat per dues de les persones a les quals havia salvat la vida, pel que va ser afusellat el 1940. Segons Ramírez Navarro, els freqüents bombardejos d'Almeria tractaven de "minar la moral de la rereguarda republicana", i el més greu es va produir el 12 de febrer de 1937, quan Almeria havia rebut tants refugiats procedents de Màlaga com habitants tenia la ciutat. Entre 50.000 i 60.000 refugiats es trobaven concentrats al port i al passeig de la ciutat quan es va produir aquell bombardeig, motiu pel qual Talens va ser nomenat governador.

JULIO ANGUITA: "ESTAMOS EN CONDICIONES PERFECTAS PARA EL FASCISMO"

En una entrevista publicada por Cordopolis Julio Anguita vuelve a hablar claro:” Reconozco que mis palabras tienen impacto. Me gusta ser sincero. El problema es por qué. Claro, porque lo que venimos diciendo, fundamentalmente yo por ser el portavoz más cualificado de la Izquierda Unida de entonces o del Partido Comunista de entonces [se refiere a cuando se opuso a la firma de España del Tratado de Maastricht], pues se ha venido cumpliendo. Pero bastante sufrimiento pasamos cuando se nos insultó, cuando nos metieron las crisis dentro de Izquierda Unida… 

Y todo lo que se llama el discurso de Europa o el discurso de la crisis o de la moneda única se ha ido cumpliendo. Alguien ha subido a la red, no recuerdo quién, las palabras de un acto que hubo en Cáceres en el año 99 con Saramago. El maestro Saramago estuvo inconmensurable. Yo hablé de lo que se avecinaba… bueno pues eso es lo que está ahora pasando. ¿Qué viene a decir esto? Que cuando se tienen principios y se estudian hay que mantenerlos aunque sea a contracorriente. Porque al final los hechos dan la razón”.

EL CRECIMIENTO DE LA ULTRADERECHA EN EUROPA: ALGO MÁS QUE LA CRISIS

Los expertos achacan este avance a la incapacidad de los partidos tradicionales

La gestión de la inmigración y la xenofobia también aparecen como causas

Estos movimientos populistas atraen votantes tanto de izquierda como de derecha

De los 27 Estados que conforman la Unión Europea, 15 tienen desde 2009 eurodiputados que han sido elegidos por partidos ultranacionalistas, populistas y eurófobos, contrarios a la inmigración y, en ocasiones, directamente racistas. En países como Dinamarca, Finlandia, Hungría, Holanda o Austria, formaciones de este tipo son la tercera fuerza más votada. En otros, como Grecia o Suecia, donde han entrado recientemente en el Parlamento, todos los sondeos les auguran un futuro exitoso.

pulsa en la foto

EL TERMÓMETRO DE LA ULTRADERECHA EN EUROPA. La presencia de diputados ultras en Bruselas y en los parlamentos nacionales de los 27, en un gráfico animado. 

A la hora de explicar el ascenso de este tipo de partidos, políticos, medios de comunicación y opinión pública en general suelen acudir al descontento provocado por la crisis económica, comparando la situación actual con la de la Europa de 1930, en plena depresión tras el crack del 29. Los expertos coinciden en que la recesión y el rechazo a los recortes y a la gestión de los partidos tradicionales son factores que se deben tener en cuenta. Sin embargo, la mayoría sostiene que, salvo excepciones, no son las principales causas de este fenómeno.

Matthew Goodwin, profesor de Ciencias Políticas en la Universidad de Nottingham y miembro asociado de la Chatham House —el Real Instituto de Asuntos Internacionales británico—, señala dos ejemplos. En Austria, un país con una de las tasas de paro más bajas de la UE (4,5% el pasado noviembre), los dos partidos de ultraderecha —el FPÖ y su escisión, el BZÖ— sumaron más del 28% de los sufragios en las últimas elecciones. Al mismo tiempo, de los cuatro países con más desempleo —España (26,6%), Grecia (26,8%), Portugal (16,3%) e Irlanda (14,6%), según datos del Eurostat de noviembre (octubre en el caso de Grecia)— solo en el país heleno hay un partido ultraderechista fuerte. En los otros tres los ultras ni siquiera están en los parlamentos nacionales.

Fachas de "Amanecer Dorado", Grecia.

También es significativo que en países nórdicos como Finlandia o Suecia, donde la crisis ha tenido una influencia claramente menor, partidos radicales antiinmigración hayan crecido exponencialmente en los últimos dos años. Los Verdaderos Finlandeses (PS), pese a perder votos en las últimas presidenciales, son la tercera fuerza parlamentaria —como el Partido Popular Danés (DF) en Dinamarca— y las encuestas predicen que los Demócratas Suecos (SD) doblarán sus 20 diputados.