EL CAPITALISMO CONTRA EL ESTADO

José Francisco Bellod Redondo doctor en Economía

Grupo de Investigación “Economía, Territorio y Medio Ambiente” de la UPCT

jfbellod.blogspot.com

“Si le das más poder al poder, más duro te van a venir a coger”.

Molotov

La intensa y duradera crisis económica iniciada con la implosión de la burbuja inmobiliaria en 2007 (crisis “subprime”, quiebra de Lehman Brothers…) ha devenido en un duro proceso de deconstrucción del Estado de Bienestar. Tras unos primeros momentos en los que cundió el pánico entre la burguesía, cuando los dirigentes políticos y empresariales reaccionan solicitando medidas excepcionales contrarias a la ortodoxia neoliberal (recuerden al presidente G. W. Bush solicitando “un paréntesis en la economía de mercado... para salvar la economía de mercado) y una mayor intervención estatal de orientación keynesiana, subvenciones multimillonarias a empresas e incluso nacionalización (temporal) de bancos e industrias; el capital retoma la iniciativa y hoy se encuentra a la ofensiva, dictando duros planes de ajuste a los otrora avanzados países europeos que se jactaban de gozar de altas tasas de crecimiento económico y protección social.

El consenso liberal – socialdemócrata forjado tras la II Guerra Mundial, ante el descrédito de un derecha que se había plegado a las exigencias de los partidos fascistas y con la presión de la entonces pujante economía soviética; se asentaba sobre bases keynesianas. Ese consenso (amplias libertades + amplias prestaciones sociales) ha hecho aguas ante la incapacidad del capitalismo de generar riqueza suficiente para mantener las conquistas sociales prometidas a los trabajadores a la vez que se mantenía una elevada tasa de rentabilidad el capital. Y frente a la reacción popular ante la pérdida de derechos sociales el sistema, ahora nuevamente crecido, reacciona recortando libertades con ingerencias neo – coloniales sobre las legislaciones e incluso sobre las Constituciones de los países europeos.

Sucede que, una vez más, se ha verificado la tendencia a la desaceleración del crecimiento capitalista a la que Marx hizo referencia reiteradamente en su obra. El mito de la “mano invisible” popularizado por Adam Smith según el cual el sistema de mercado, mediante la libre (descoordinada) actuación de los agentes individuales, guiados por su propio interés (codicia), conduce al mejor de los mundos (prosperidad para todos), ha hecho aguas nuevamente.

PER L'EXTENSIÓ DE LA CIUTADANIA: D’IMMIGRANTS A CIUTADANS I CIUTADANES

En reivindicar la diversitat sexual no podem oblidar aquelles persones que, ja siga pels estereotips imperants, per haver quedat fora del circuit comercial o pels obstacles addicionals que han de viure, entre altres causes, pateixen situacions de “doble” discriminació, augmentant les desigualtats que han d’afrontar.

Parlem, en primer lloc, de les persones LGTBI majors, col·lectiu sovint oblidat (fins i tot pel propi col·lectiu LGTBI), però que no per això deixa de tenir les seues inquietuds i problemàtiques. Les generacions de majors actuals van haver de viure la persecució de la dictadura franquista i, a més, després de la transició van haver de patir l’estigma i l’armari. Algunes d’aquestes persones avui han pogut gaudir de l’avanç en la realitat social del col·lectiu LGTBI, altres encara romanen en l’armari, sent encara un difícil procés d’eixida, i altres que, fins i tot havent eixit, viuen un complicat procés d’adaptació a la nova realitat que se’ls obri. Les persones majors, dins del col·lectiu LGTBI, són una part, junt amb el col·lectiu trans, que pateix major risc d’exclusió i soledat, atés que sovint els seus espais de socialització es redueixen, no són un col·lectiu d’interés per al "mercat rosa" o, simplement, són persones que sembla que ja poc poden aportar. Lluny d’aquesta realitat creiem que, per la realitat històrica que han hagut de viure, pel valor de la seua lluita per a les generacions més actuals, hem d’assistir i també apoderar aquestes persones, perquè reivindicar el seu paper, és fer més possible la diversitat.

Per un altre costat, les persones amb discapacitat funcional hi han hagut de viure, i han de viure, diàriament nombrosos obstacles. Les estructures socials, arquitectòniques, mentals que imperen en la societat impedeixen l’accés a tot un conjunt de realitats diverses funcionalment. Per la seua banda, també l’orientació sexual i identitat sexual és una important causa de discriminació per a les persones LGTBI, discriminació que s’agreuja quan s’afegeix una diversitat funcional, i és per això que s’han de dur a terme polítiques actives per a derrocar aquests límits, que sovint s’imposen des de la realitat aliena d’aquestes persones. Si alguna cosa ens ensenyen aquestes persones és que la diversitat no té per què suposar una barrera o un límit i que hem d’apostar pel reconeixement de la seua persona, de la seua vàlua humana, de la seua formació, de les seues ganes per contribuir i transformar la societat, per damunt d’una visió purament assistencial que infravalora el seu potencial. Per això, cal treballar perquè l’orientació o identitat sexual tampoc en siguen un límit.

URGEIX LA DEMOCRÀCIA I LA PARTICIPACIÓ EN L'EDUCACIÓ

L’educació ha de concebre’s com un Projecte Comunitari. Sense la intervenció de tota la societat és impossible aconseguir majors cotes de formació i d’igualtat. Educar a la ciutadania per a la participació responsable i crítica hauria de ser l’objectiu fonamental del nostre sistema educatiu. No obstant això, en la pràctica poc s’ha fet per a avançar per aquest camí.

Durant els governs socialistes, encara que la LODE es presentava com una llei progressista en tant que recollia i regulava per primera vegada la participació de l’alumnat i les famílies en la vida dels centres, no passava d’això, de contemplar. Res es va fer després per a afavorir el seu funcionament i amb el temps s’ha demostrat la seua total insuficiència per a resoldre els problemes dels Centres i garantir una verdadera participació. Els Consells Escolars, rares vegades passen de ser un òrgan burocràtic que ratifica tasques i acords ja presos pel Claustre. Per si açò fora poc, el 1995, es va aprovar la Llei orgànica sobre la participació, l’avaluació i el govern dels centres docents que va suposar un retrocés quant al repartiment de responsabilitats i tasques en els centres i va frenar la possibilitat d’aprofundir en experiències de gestió democràtiques, reforçant el paper dels directors i la inspecció i animant a la competitivitat entre centres.

Amb l’arribada del PP, s’inventen la LOCE, anomenada llei de qualitat educativa per uns i llei calamitat per altres, que acaba de rematar la feina, eliminant expeditivament les competències del Consell Escolar relatives a la direcció i gestió dels Centres Escolars i relegant-los a un paper totalment secundari. La LOCE estableix un model de direcció professional enfront d’un model participatiu a fi d’una qualitat que ells entenen com a competència, selecció i control, i que res té a veure amb la igualtat d’oportunitats i la formació democràtica de la ciutadania. Quant a la LOE, no aporta cap proposta creativa al respecte.

Al País Valencià, la situació s’ha agreujat en els últims anys de govern del Partit Popular. S’ha sostret als Consells Escolars de Centre la capacitat de triar els òrgans de direcció, d’acord amb les polítiques neoliberals que tracten de potenciar un model d’“eficiència de gestió empresarial”, traslladant als sistemes públics els esquemes de la iniciativa comercial privada.

Al País Valencià, ens trobem comarques en què el 75% dels ajuntaments no han constituït els Consells Escolars municipals. I atenent a informacions sindicals i de diferents AMPA molts dels municipis on estan constituïts no compleixen la normativa ni quant al nombre de convocatòries que estipula la Llei (11/1984) ni en els objectius que, encara que escassos, marca aquesta.

Al País Valencià, a penes hi ha associacions d’alumnes en els centres de secundària i allí on existeixen tenen vertaderes dificultats per a desenvolupar una funció eficaç.

Al País Valencià, l’actual govern del Partit Popular ha aprovat en les Corts Valencianes un Decret de Llei dels Consells Escolars que retalla dràsticament la representació de professorat, alumnat i famílies, a fi de limitar la participació i silenciar les veus discrepants de la seua nefasta política educativa.

A EUPV som conscients que només podrem avançar cap a una escola gratuïta, coeducativa, científica, laica, democràtica i oberta al seu entorn, si es dóna una pràctica real i efectiva de participació democràtica de tota la comunitat educativa, no sols en els centres escolars, sinó en tota l’estructura del sistema educatiu.

EUPV proposa articular una sèrie de mesures que passen per la potenciació de l’associacionisme i per una major transparència, un increment de competències i un canvi i regulació consensuada en la composició dels Consells escolars (de centre i autonòmic), dels Consells socials, Claustres i Consells de Govern de les universitats i del propi Consell de Coordinació Universitària.

PRÁCTICAS POLÍTICAS O PRÁCTICAS MAFIOSAS

Desde que comenzó la crisis es creciente un sentimiento que se ha convenido en etiquetar como «antipolítico» y que se basa en culpabilizar de casi todos los males a las personas con cargos institucionales. Desde luego partimos de un hecho obvio: muchos políticos han tenido responsabilidad en la gestación de la crisis. Ahora bien, lo han sido en tanto que han actuado como corruptos, caciques y sujetos irresponsables que no advertían los riesgos y consecuencias de un determinado modelo de crecimiento económico, pero no en tanto que políticos. Ahí reside la diferencia crucial que nos lleva a una necesaria defensa de la política en su sentido clásico.

Muchas personas consideran que la mayoría de los políticos actúan sin ética colectiva alguna, únicamente pensando en sus propios beneficios. Y, desgraciadamente, es cierto. No obstante, conviene hacer algunas precisiones. La ética, como cualquier otra institución, no es universal y atemporal. Es decir, no existe el comportamiento moralmente aceptable que es válido para cualquier tiempo histórico sino que, por el contrario, dependerá de una serie de condiciones históricas que varían en el tiempo.

Gramsci nos ayuda a establecer una compartimentación analítica entre la ética privada y la ética pública, es decir, entre la ética individual y la ética de lo colectivo. Para el autor italiano es importante recalcar que la política pública, como forma de organizarnos en tanto que sociedad humana, está separada de la ética individual. Es decir, no nos debe interesar el comportamiento ético del político en su vida privada sino el comportamiento ético del político en su vida pública.

PER UNA CULTURA TRANSFORMADORA COM A DRET DE CIUTADANIA

Els valencians no som un producte de la natura, sinó de la cultura.

MANUEL SANCHIS GUARNER

Cal definir la paraula cultura com una manera de ser, de fer i de pensar. Comprén el conjunt de trets que caracteritzen les formes de vida, a través d’una sèrie d’objectes i maneres de sentir i de pensar que són creats i transmesos pels éssers humans com a resultat de llurs interaccions recíproques i de llurs relacions amb la natura.

Entenem per cultura posar l’accent no en l’assimilació d’uns coneixements i d’una moral adquirida, sinó en l’esperit crític de la creativitat, basat en tres pilars:

• La informàtica (en l’ordinador, i concretament a la xarxa electrònica, s’acumula tot el que s’adquireix per les ciències i les tècniques, i allò que està en fase d’investigació).
• L’estètica, com a aprenentatge de l’acte creador mitjançant el qual l’ésser humà ultrapassa la seua pròpia definició, les seues dificultats i alienacions, tot cercant i creant nous àmbits, reformulant-ne les necessitats.
• La prospectiva, com un món de projectes tant individuals com col·lectius i històrics, temptatives dinàmiques i multidireccionals per anar acabant amb les contradiccions objectives de la societat actual.

Proposem una cultura transformadora que ajude a comprendre i a actuar críticament en la societat per a superar la desigualtat i la dominació. Cultura transformadora és, per a nosaltres, la que uneix la utopia amb les realitats concretes que necessiten superar-se, la que afavoreix la participació i prepara per a conquerir la llibertat total de l’ésser humà. La cultura transformadora connecta amb els diferents moviments socials entre si, construeix (no només defensa) algunes claus comunes i estimula l’enriquiment mutu mitjançant la diferència de temes, però també de formes d’actuar i, fins i tot, d’idees. No cal uniformitat ni competència entre temes i àmbits; el que cal és construir conjuntament algunes claus compartides (d’acció, de valors i de pensament), o el que és el mateix: una cultura comuna que trascendesca i que connecte cada tema, cada problema, cada actuació.

EUPV aposta per una visió de la cultura com un element que està a favor del canvi social. Aquesta teoria emana d’una idea del món que expressa, en termes filosòfics, científics i metodològics, una concepció de la realitat (socialisme) que ha d’ajustar-se a les característiques del País Valencià, d’acord amb les peculiaritats de l’estructura econòmica i social del nostre territori.

Creiem que la cultura ha d’actuar necessàriament i inexorablement com un instrument més de la democràcia participativa, és a dir, l’expressió superior d’exercici de la ciutadania que va més enllà dels límits dels sistemes representatius. Es tracta d’un valor utòpic, ja que qüestiona les formes de poder existents, entre les quals hi ha el control de determinats indústries culturals (principalment, el cinema i la televisió).

La cultura que proposem és transformadora, ja que critica el que hi ha, planteja propostes que afavoreixen l’acció-reflexió, tot creant-hi contextos socioculturals alternatius. Nosaltres volem que aquesta cultura-acció siga practicada pels sectors populars de la nostra societat, que siga incloent i augmente la participació i la incidència dels grups crítics.

Per a EUPV, la pràctica cultural individual i/o col·lectiva és un component decisiu de la qualitat de vida. Tal com recull el text de la Convenció Programàtica del 2006, l’accés i el gaudi de les expressions culturals és un dels elements claus per comprendre el benestar de les poblacions i els territoris. Des d’aquesta perspectiva, el consum cultural està estretament lligat al desenvolupament integral dels individus, tot materialitzant la seua sensibilitat, la seua capacitat creativa i comunicativa. En aquesta vessant, la pràctica cultural —com a consum i com a producció— incideix notablement en la formació integral dels éssers humans. A més, la demanda dels béns culturals esdevé un índex del grau de benestar i de la qualitat de vida d’un poble.

UN 9 D'OCTUBRE PEL FEDERALISME I CONTRA L'ANIHILACIÓ

El Govern del PP està desmuntant el que la Constitució vigent anomena Estat Social de Dret, el suposat "Estat del Benestar", amb retallades brutals de serveis públics com Educació i Sanitat que són les principals competències de les Comunitats Autònomes. I amb això està desmuntant també l'anomenat "Estat de les Autonomies": se buiden de contingut les seues competències al retallar els seus pressupostos, posant-los a més sota llibertat vigilada en nom de la sacrosanta i utòpica reducció del dèficit, reducció incompatible amb la recessió a la que ens aboquen les mateixes retallades. Però el que sí es redueixen de manera efectiva són les autonomies en si mateixes, sotmeses a un control financer que porta a una profunda recentralització. No per res el PP qüestiona el canvi del sistema de finançament autonòmic adduint que no hi ha res per repartir.

En el cas del País Valencià, a més, es penalitzen especialment les inversions: la proposta de Pressupostos per a 2014 suposa una retallada de les més grans de l'Estat. A més, les retallades generals del Consell de la Generalitat en educació i cultura afecten directament a la llengua pròpia, pretenent desmuntar les línies d'ensenyament en valencià en nom d'un també utòpic trilingüisme.

Les polítiques del PP estan portant així a la ruïna tant al País Valencià com a l'Estat Espanyol en si, privat del seu contingut social i solidari i reduït als seus instruments de coerció. Això té un fort efecte disgregador, fomentant el "campi qui pugui", que posa en perill la supervivència de la convivència entre els pobles d'Espanya.

LES ELÈCTRIQUES I EL PP S'ALIEN PER A CARREGAR-SE LES ENERGIES RENOVABLES

L'Executiu del PP aplica mesures dissuasòries per a evitar l'autocosum a través de panells solars

"Es volen carregar el sector de les energies renovables, però nosaltres seguirem endavant perquè el futur serà renovable o no hi haurà futur". Alberto Bezunartea, soci promotor d'GoiEner, una cooperativa integrada per gairebé 500 socis que han sumat les seues forces per a impulsar un model d'energia verda a Euskadi, assegura que la reforma del sector elèctric elaborada pel Govern central busca la "fi de les renovables". 

"L'Executiu", afegeix, "s'ha aliat amb les grans empreses elèctriques perquè no els interessen les renovables. És increïble que una cosa així passe en un país amb un potencial tan enorme de sol, vent i aigua".

Alta tensió a la partida de la Volta, Llíria

• Els consumidors diuen que el nou impost a l'autoconsum energètic els aboca a l'economia submergida.
• La reforma del sector elèctric que ha dut a terme l'Executiu penalitza la generació a través de plaques solars i altres tecnologies renovables per a consum propi.
• L'impost (peatge de respatler) que introdueix el Reial decret a l'autoconsum i la pujada dels costos fixos en el rebut de la llum disparen els terminis d'amortització de les instal·lacions per a producció i consum d'energia pròpia.
• Les empreses instal·ladores assenyalen que des que es van anunciar les noves mesures, el sector s'ha paralitzat.

UN PAPA HOMÓFOBO JUEGA AL DESPISTE (Y LE CREEN)

La salva de loas que los medios de comunicación han dedicado a las hipócritamente homófobas y reincidentes declaraciones del Papa (vuelve a decir lo que la hipócrita Iglesia viene diciéndonos a los homosexuales: si no practicas la homosexualidad y vives en castidad y vergüenza te toleramos), empeñándose en cortarlas y editarlas para intentar poner en su boca un mensaje tolerante que jamás ha dicho, es de manicomio. En un prodigioso ejercicio de corta y pega disléxico, los medios han entresacado la frase “¿Quién soy yo para juzgar a un gay?” como si el Papa estuviese hablando de los gays y el matrimonio homosexual en general y no de una retorcida respuesta a una pregunta sobre el escandaloso tema del la “mafia gay vaticana” o “lobby gay vaticano” que echó a Benedicto de la capital de la empresa inmobiliaria Vaticano S.A. (estafa inmobiliaria que vende parcelas en el más allá a precios de tu vida más acá).

Vamos a ver, lo que ha dicho este Papa tan dicharachero como liante (jesuita al fin) es exactamente lo mismo que viene diciendo la Iglesia en las últimas décadas. Vamos, esas mismas palabras las ha dicho Juan Pablo II y Benedicto… lo que la prensa limpiamierda vaticana no ha querido imprimir es la coletilla que sigue a esa insultante declaración: si un gay no practica sexo, se dedica a Dios (esclavo de la empresa) y vive en celibato y purgando su enfermedad, ¿quién soy yo para juzgarlo? Vamos, traducción: si un gay es tan gilipollas que se niega a sí mismo y su vida sexual, su sexualidad, su vida, su dignidad, y se dedica a proclamar la homofobia a los cuatro vientos, ¿quién soy yo para juzgar su traición?

Para los que quieran ver su alucinación como una novedad en la doctrina vaticana sobre los homosexuales, ese medio tan conocedor de la misma, el periódico cristofascista de Intereconomía, La Gaceta, lo explica en un artículo que es un grito desconcertado (el subtítulo podría ser: ¿pero qué se han fumado los medios seudo progres que no saben entender la declaración habitual que hasta nosotros hacemos?) con el título POLÉMICA INVENTADA: El Papa, sobre los homosexuales: puro Catecismo. El texto explica con datos qué ha querido decir el Papa:

• Las palabras del Papa Francisco sobre la homosexualidad siguen las líneas marcadas por el Catecismo de la Iglesia Católica en el caso de los gais y reiteran lo aprobado por Juan Pablo II, que cerró las puertas al sacerdocio femenino. 

• Sus palabras, que han levantado una gran expectación dejan sin embargo con un palmo de narices a quienes veían un “cambio de época” en la Iglesia. “El Catecismo de la Iglesia Católica explica y dice que no se debe marginar a esas personas y que deben ser integradas en la sociedad”, dijo el Papa. Y así es. 

• El catecismo dice en el apartado 2357 que un número apreciable de hombres y mujeres presentan tendencias homosexuales profundamente arraigadas y que “esta inclinación, objetivamente desordenada, constituye para la mayoría de ellos una auténtica prueba”. 

• “Deben ser acogidos con respeto, compasión y delicadeza. Se evitará, respecto a ellos, todo signo de discriminación injusta. Estas personas están llamadas a realizar la voluntad de Dios en su vida, y, si son cristianas, a unir al sacrificio de la cruz del Señor las dificultades que pueden encontrar a causa de su condición”, señala el Catecismo. El papa Bergoglio siguió esa línea a la hora de expresarse sobre los gais y no manifestó ningún comentario que fuese contrario o supusiese un cambio radical a lo que dice el Catecismo. 

• Este, apoyándose en la Sagrada Escritura, considera las relaciones homosexuales “depravaciones graves”, “actos intrínsecamente desordenados, contrarios a la ley natural y que no pueden recibir aprobación en ningún caso”.

GRECIA HA MUERTO

No os quedéis solo con lo de la televisión pública, cerrada de golpe y plumazo.

GRECIA HA MUERTO

A los hospitales ya llegan los que desesperados, tras muchos meses de exclusión social, presentan cuadros solo vistos en antiguos libros de medicina... un hombre con el 90% de su cuerpo corroído por la sarna... una mujer con un tumor de pecho del tamaño de una naranja, tan grande que ya asoma por la herida que se limpia con servilletas de bar... médicos y enfermeras que salen del dispensario para que el paciente no les vea llorar...

Grecia ya apenas ocupa espacio en los medios, de un tiempo a esta parte sus problemas apenas son un murmullo entre el estruendo de los papeles de Bárcenas, las faldas de Corina, los diferidos y los simulados... Grecia ya no existe, es solo un montón de cenizas bajo una gran cortina de humo.

Silencio radio, término acuñado durante la Segunda Guerra Mundial, referido al cese total de las transmisiones. Aplicado al ámbito militar significa que no se permite comunicación alguna hasta nueva orden. El silencio de radio tiene como objetivo evitar la localización o alerta por parte del enemigo, impedir que las señales interfieran con las comunicaciones oficiales de una determinada misión, u operación de rescate.

Silencio, silencio absoluto... y que lo que no esconda el silencio... que lo esconda el ruido.

Quizá sea pura prevención... quizá sea por nuestro bien, quizá sea que lo que fue Grecia se ha transformado en una inmensa bola de cristal, la que refleja con detalle nuestro porvenir... lo que está por llegar... y por eso ya no se habla de esos once millones de personas que no hace mucho parecían ser el centro de la economía mundo, el epicentro de la gran quiebra occidental... quizá no sea por ninguna de esas razones, y sea porque ha comenzado la voladura controlada del mundo que conocimos.

Siento curiosidad por saber cómo harán para, llegado el momento, volver a conectarnos con aquél pozo de miseria, cuales serán las palabras que justifiquen tan prolongada desconexión, su salida de las portadas de los grandes periódicos, cómo enlazarán la simple crisis con ese infierno en que se ha convertido Grecia.

PAÍS VALENCIÀ, PAÍS VALENCIÀ!!!

Qui ho diria hui en dia...!

Al preàmbul de l'Estatut de la Comunitat Valenciana que va ser aprovat per la Llei Orgànica 5/1982, d'1 de Juliol (BOE del 10 de Juliol) i reformat per Ll.O. 1/2006 de 10 d'Abril(BOE de l'11 d'Abril) diu:

La Comunitat Valenciana va sorgir com a conseqüència de la manifestació de la voluntat autonòmica del poble de les províncies valencianes,després de l'etapa preautonòmica, a la qual va accedir en virtut del Reial Decret Llei 10/1978, de creació del Consell del País Valencià. Aprovada la Constitució Espanyola, va ser, en el seu marc, on la tradició valenciana provinent de l'històric Regne de València es va trobar amb la concepció moderna del País Valencià i va donar origen a l'autonomia

valenciana, com a integradora dels dos corrents d'opinió que emmarquen tot allò que és valencià en un concepte cultural propi en l'estricte marc geogràfic que abasta.

Quan la dreta hispano-valenciana fent us de la més pura demagògia trau del bagul de les seues mancances el fantasma de l'anticatalanisme, cal pensar que alguna cosa no els va bé i clar eixa és la situació limit a la que ha arribat actualment el Partit Popular, per a eixa dreta no és una qüestió de noms sinó d'enquestes i de redit electoral.En la seua obsessió per a anular-nos com a poble no els ha importat mai manipular la historia aprofitant qualsevol escletxa i una d'elles és negar el nom País Valencià. Tota la dreta i extrema dreta d'aquest País ha tractat sempre de fer eliminar aquesta expressió "País Valencià" que ha sigut i és sinònim de progressisme, reivindicació i lluita social. El nom País Valencià és nostre i no aconseguiran prendre'ns-ho perquè sense eixe nom ¿que som?.  

VERSTRYNGE: "A BÁRCENAS LE DARÁN ALGO PARA QUE SE CALLE Y SI SE LE CONDENA, SE LE INDULTARÁ"

• El exsecretario general de Alianza Popular afirma en una entrevista con eldiario.es que "aquí ha pringado hasta el apuntador"
• Verstrynge: "Bárcenas tiene capacidad para volar el partido"
• "Lo cierto es que el PP tiene un problema que es Bárcenas, que sabe del partido más de lo que sabe el partido sobre sí mismo", asegura el actual profesor de Ciencias Políticas sobre el extesorero, que llegó al partido cuando él lo dirigía

El ex secretario general de Alianza Popular
y profesor de Ciencia Política Jorge Verstrynge.

Jorge Verstrynge fue secretario general de Alianza Popular entre 1979 y 1986, el partido fundado por Manuel Fraga, que en 1989 se transformó en Partido Popular. En aquellos años de la reinstauración democrática comenzaron las primeras prácticas ilegales de financiación de los partidos, y coincidió con el inicio de la carrera de Luis Bárcenas en el partido del que terminaría siendo tesorero y senador. 

Unos años en los que supuestamente el PP pagó sobresueldos en dinero negro a parte de su cúpula y en los que Bárcenas ha acumulado hasta 22 millones de euros en Suiza.

¿Cuándo conoció usted a Luis Bárcenas?

Era un empleado que trajo un tesorero del partido cuando yo era secretario general. Poco a poco fue haciéndose con la gerencia del partido. Él ya estaba cuando me fui, en 1986. Llegó con Ángel Sanchís, en 1980, era su empleado. Y por lo visto siguen con una relación profesional y comercial.

¿En su época se pagaban sobresueldos en sobres?

No ocurría por varios motivos. Primero, porque no era tolerable. Y, además, porque el partido era pobre hasta que llegó a los 106 diputados [1982]. Si querías premiar a alguien, lo que hacías era subir el sueldo.

Pero ¿se hacían trampas con cursos de formación?

Ahí no había fraude a Hacienda, todos declarábamos, nosotros y los que los pagaban. Pero si se decía que a un curso asistían 120, sólo se remuneraba a 80 y el dinero restante iba al partido. Otra cosa es el dinero B, que también llegaba, a todos. Eléctricas, bancas, particulares, industria pesada, empresas... Por ejemplo, en un momento faltaban 40 millones para una campaña en Galicia. Fraga me dice, "vaya usted a tal compañía eléctrica y hable con Fulanes". Llamo a Fulanes y me dice que mandemos una secretaria con escolta y una maleta. Y me dice que necesita un informe sobre una cuenca hidrográfica, pero no lo teníamos. Así que, me dice: "Coge el último número de Interviú y ábrelo por la página X". Allí había un reportaje de un crimen en Albacete: la maté porque era mía. A continuación, me pide: "Le dices a tu secretaria que copie el artículo y arriba ponga Confederación Hidrográfica del Duero". Esto funcionaba así , La maté porque era míacomo un informe de la Confederación Hidrográfica del Duero. Sacar dinero a las eléctricas entonces... Tenían mucho.

¿Y las facturas falsas?

El Tribunal de Cuentas te pedía las cuentas de la campaña. Presentabas las facturas y el gasto total, pero a veces no cuadraban las cifras porque el gasto era superior. Entonces, te llamaba el Tribunal de Cuentas y te decía que te inventaras unas facturas: lo que querían era que cuadraran las cuentas. Y te las inventabas para que cuadraran. La vida es así.

¿Ve posible que en el PP se paguen sobresueldos en dinero negro?

No tengo la prueba, pero el rumor es fuerte desde hace años. Con Sanchís lo de los sueldos se convirtió en un arma para premiar y castigar. Cuando me peleo con Fraga en 1986, a mí me quita el sueldo, el coche y los escoltas. Se empezó a castigar a los díscolos con el dinero, por lo que es lógico que a los que hay que contentar también se les pase el sobre. Usas el dinero para sancionar y premiar.

Manuel Fraga y Jorge Verstrynge charlan en el Congreso en 1984. EFE

IZQUIERDA UNIDA I EL NOSTRE FUTUR

Resulta evident que l’eixida de la crisi no es pot realitzar mitjançant un pacte social, ja siga concretat en un gran govern de coalició, ja en un pacte legislatiu. Necessita, doncs, canvis profunds que només poden vindre d'una sortida anticapitalista a la crisi. (Declaració aprovada per la X Assemblea Federal d'Izquierda Unida)

IZQUIERDA UNIDA I EL NOSTRE FUTUR

Marina Albiol i Alberto Arregui

Els Quatre Genets de l'Apocalipsi semblen uns personatges de còmic, comparats amb els efectes devastadors de la política de la burgesia arreu el món. Totes les quimeres reaccionàries d'un progrés sense fi, de la mà del capitalisme, s'han esfondrat amb la crisi econòmica més greu de la història d'aquest sistema econòmic.

El govern del PP forma part d'aquesta cavalleria sinistra, comandada per la troika, que defensa els interessos dels poderosos a costa de la destrucció de les nostres conquestes i drets. No és necessari descriure el que ja sabem: més de sis milions de persones aturades, desnonaments, desmantellament dels serveis públics, especialment sanitat i educació, repressió de les llibertats democràtiques…

L'esquerra s'ha plantejat moltes vegades el dilema entre “reformes o revolució”, entre la transformació gradual de la societat cap a una societat millor, o la necessitat d'un canvi radical de les estructures socials, per conquerir aquest anhel que seguim anomenant socialisme. Però aquest no és el dilema actual. El reformisme ha mort com a opció viable, i si no naix la transformació revolucionària només ens quedarà la perspectiva del domini de les forces més reaccionàries de la societat.

Revolució o esclavitud, seria la dicotomia que millor defineix el moment actual. Estem vivint un moment excepcional en la història, i la consciència d'aquesta característica s'està estenent en la societat, però, no obstant això, i aquesta és la major paradoxa,  no existeix una reacció equivalent en sentit contrari a les agressions que estem sofrint.

Warren Buffet, la quarta persona més rica del món, segons la revista Forbes, i un dels més cínics -afegim nosaltres- va declarar sense embuts: “Hi ha una guerra de classes, d'acord. Però és la meva classe la que està lliurant aquesta guerra… i l'estem guanyant”

Per què?. Per què, si són una minoria i nosaltres la majoria, ens van guanyant?. Per què si els drets responen a la conquesta d'anys de lluites, ens els poden arrabassar?. Per què…? De la capacitat de donar una resposta a aquests interrogants depèn el nostre futur, no només el d'IU, sinó el del conjunt de la classe treballadora.

UN SISTEMA BANCARI DESNONADOR I ASSASSÍ

Del crack del 29, la imatge icònica que ha perdurat fins els nostres dies és la d'un financer arruïnat llançant-se des de la finestra d'un pis 50 d'un gratacel. Dins de 20 anys els records paradigmàtics d'aquesta crisi seran els de treballadors i treballadores, que han vist com els bancs, després d'enganyar-los amb hipoteques fem, els arravataven no sols la seua casa, sinó també la seua vida.

Han passat 83 anys i el capitalisme continua matant gent. Estem davant d'un sistema cruel i assassí; un sistema que primer t'arravata els teus drets, seguidament et lleva el treball, després la teua llar, i per últim, a alguns els nega fins l'existència. Amb la diferència que aquells magnats suïcides havien generat aquell caos econòmic que va engolir a milions de persones, inclús existia una justícia poètica en aquella dramàtica situació, que encara hui dia ens fa pensar que almenys ells eren els culpables. Ara són persones innocents les que paguen amb la seua vida l'avarícia d'una elit que mai en té prou, que ens ha enfonsat en l'Hades de la crisi, però que ix com si no res gràcies als rescats bancaris pagats entre tots i totes.

El capitalisme, i els seus beneficiaris, van aprendre que les crisis cícliques d'aquest injust sistema són molt dures, així que és molt millor que les paguen en exclusiva uns altres, la gent correnta i treballadora. En l'elaboració i aplicació d'aquesta estratègia de “jo no perd mai”, han tingut còmplices d'honor. Tot ha sigut possible gràcies a l'acció del PP i el PSOE, que com a fidels gossos de presa del poder financer han defensat a ultrança els interessos dels bancs i han votat sistemàticament contra qualsevol mesura presentada per Izquierda Unida per acabar amb l'onada de desnonaments que ha assolat la nostra geografia.

SECRETS INCONFESSABLES O COM FOTRE'S CAIXA ONTINYENT

Darrere de la candidatura de Javier Aparicio a la presidència de Caixa Ontinyent hi ha interessos inconfessables

Només en queda una (si descomptem les caixes rurals) i s'hi han abocat com a llops. Caixa Ontinyent s'ha lliurat de la foguera que ha consumit les caixes d'estalvi valencianes gràcies a una gestio raonable. Era menudeta, s'havia escapolit als processos de fusió i, per tant, la Generalitat no li havia prestat molta importància. És difícil no veure-hi relació: la que menys va estar intervinguda ha estat la més sanejada. De qui serà la culpa (política, s'entèn), doncs, de la desfeta del sistema financer públic (bé, més o menys) valencià? Ara però s'ha convertit un l'únic objecte del desig. Com acabarà la història?

El diputat i portaveu adjunt d’EUPV en les Corts Valencianes, Lluís Torró, ha lamentat que l’única caixa valenciana que ha sabut sortejar els efectes devastadors de la crisi i de la ingerència del Partit Popular en la resta d’entitats financeres valencianes, estiga sotmesa actualment a una picabaralla política que podria fer-la trontollar, precisament en el moment de menor renovació dels Òrgans de Govern de tota la seua història recent”. Torró també ha criticat que “els interessos inconfessables de sectors no sols del Partit Popular, sinó també de determinats àmbits empresarials i mediàtics locals, de Compromís i del PSOE, encabotats fins l’últim alè en donar suport una candidatura insuportable com la de Javier Aparicio”. “Ni Compromís ni el PSOE han eixit mai al pas de les afirmacions vessades reiteradament als mitjans de comunicació sobre un acord entre Javier Aparicio i un sector del PP amb el PSOE i Compromís per impulsar la candidatura d’aquell a la Presidència de Caixa Ontinyent. Què hi ha -o hi havia-, doncs, al darrere?”, es pregunta el parlamentari autonòmic.

UN FUTUR D'ESQUERRES AL PAÍS VALENCIÀ?

UN FUTUR D'ESQUERRES AL PAÍS VALENCIÀ?

El PP valencià, per fi, s'afona. És un fet que s'olora, es palpa, se sent. Des del 1995 han estat ocupant la Generalitat a colp de taló i fastuositat. Han acostumat el poble al boato i l'argumentació opaca, i com ara les coses no estan per a pompositats ni per a fer-se entendre en tecnicismes macroeconòmics, ells mateixos saben que es clevillaran. Intenten reforçar-se en el sud, on Císcar fa de les seues per exterminar els últims reductes zaplanistes, alhora que també procuren deixar-ho córrer quan algú com Rita o Rus o altres tòtems del partit se n'ix del guió marcat. Fabra, amb cara de tecnòcrata i tot, no podrà reaccionar com Monti, i això que la Itàlia de Berlusconi i el País Valencià de Camps pareixia que portaren vides paral·leles. La Generalitat està endeutada i lligada de mans, la qual cosa vol dir que els valencians i valencianes patirem el deute d'altres i estarem emmanillats pel que fa a les nostres llibertats i drets socials.

El panorama se'ls pinta fosc. En el PP saben que perdran la majoria absoluta que ara ostenten en les Corts:

• PP, 55
• PSPV-PSOE, 33
• COMPROMÍS, 6
• EUPV, 5

Però això no implica que el PP perda la majoria, ja que la irrupció no tan hipòtetica d'UPYD pot fer que les dretes i els neolerrouxistes tornen a sumar. 
Ara bé, com fins i tot cabria la possibilitat que, celebrades les pròximes votacions a les Corts Valencianes, els partits de l'oposició sumaren majoria, cal parlar de pactes i futures aliances prèviament, i més quan sabem qui són els companys de viatge, ja que no és molt sensat voler anar de la mà dels "socialistes" o de gent que ha volgut fer el seu camí per divergències "de cartera". Segons l'enquesta que tragueren el 9 d'octubre a El País, potser es produïsca un canvi en les futures Corts Valencianes:

EL "RADICALISMO REFORMISTA" DEL PSOE EN LA ETAPA GONZÁLEZ

Estimadas ciudadanas, estimados ciudadanos,

Se ha celebrado en Madrid un homenaje con motivo del 30 aniversario de la toma posesión de Felipe González como Presidente del Gobierno. "Ganó Felipe". Ese era el titular más destacado ilustrado con una foto en la que Felipe y Guerra saludan desde una ventana del hotel a los militantes y votantes del PSOE que celebraran su contundente victoria.

La UCD era derrotada, dinamitada desde dentro con la ayuda de la embajada de EEUU que forzó la dimisión de Adolfo Suárez por negarse a la entrada de España en la OTAN. Aún hoy no conocemos decenas de cintas grabadas de las conversaciones del palacio de la Zarzuela con la embajada estadounidense durante el golpe de Estado del 23F.

La transición de la dictadura a la democracia cerraba su página fundamental y lo hacía con la alternancia con Felipe en el poder, atrás quedaban los consensos, la constitución de 1978, la ley electoral fraudulenta y canalla hecha para reducir la fuerza del PCE, que con más de dos millones de votos le hubiesen correspondido 47 escaños y se quedó en 21, dibujándose así un bipartidismo que presentaba el PSOE como alternativa de poder real, culminando así la carrera de Felipe González que había contado con el apoyo de la social democracia alemana, de la CIA y de los poderes fácticos.

La ilusión de la gente incluyendo el millón de votos comunistas que lo respaldaron y también de los que no lo votamos de la izquierda en general era enorme: “hombre. algo se notará" decía la gente. 

Transcurridos estos treinta años, con el balance sobre la mesa, hay muchas y poderosas razones para no haber hecho este homenaje porque en la práctica también se ha hecho un homenaje a:

LA LLEI DEL SILENCI DEL PP DE VILAMARXANT RECOLZADA PER PSOE I COMPROMÍS

Un veí i membre d'Esquerra Unida de Vilamarxant intentà gravar les imatges en el Ple de l'ajuntament, ho va fer prèvia notificació a l'Ajuntament de la seua intenció, i a pesar d'això l'expulsen de la sala. Obra del PP i transigència de l'oposició socialista i compromissària

El nostre company de Vilamarxant insisteix que el seu dret a prendre imatges de l'activitat de persones públiques en un acte públic ve emparat per la Constitució, sobretot perquè en este moment els regidors estaven en un acte públic i decidint sobre assumptes públics, una cosa que sempre ha de ser transparent i sense traves de cap tipus. En el vídeo gravat durant l'estranya situació que va provocar l'alcalde, es pot apreciar tant l'actitud autoritària d'ordeno y mando de Betoret, com el silenci de l'oposició.

La seua expulsió del ple tingué lloc en un arravatament d'autoritat de l'alcalde Vicente Betoret, qui és també Diputat a les Corts Valencianes, el que l'obliga doblement a ser transparent i a respectar els drets dels ciutadans. Encara que el que també indigna el veí i membre d'Esquerra Unida és el silenci de l'oposició en el ple. A l'oposició li atribueix molestar-se en queixar-se que l'alcalde no deixa que es retransmeten els plens per ràdio, però en el cas en qüestió es mantingueren callats sense manifestar cap queixa. L'oposició del Psoe i Compromís no va fer res, segons el veí que va ser expulsat, tot i que moments abans del Ple se'ls va lliurar una còpia de l'escrit pel qual s'advertia que s'anava a gravar.

Carpetobetórico:
"Dientes, dientes... Eso es lo que les jode"

INICIATIVES LEGISLATIVES POPULARS O COM TORCAR-SE EL CUL

La comissió del Congrés NO ADMET A TRÀMIT UNA PROPOSICIÓ PER LA QUAL ELS POLÍTICS deixarien de COBRAR DE L'ESTAT ACABAT EL SEU MANDAT.

Així s'estrenyen el cinturó i són solidaris amb les persones que els han triat. Veieu com SÍ QUE HI HA DINERS!

RODRIGO RATO ES UN CRACK

Carta a Rodrigo Rato, director de Bankia, del físico Alberto Sicilia.

Querido Rodrigo,

Eres mi ídolo. No sé cómo lo has hecho, pero el gobierno está considerando inyectar 7.000 millones en el banco que presidías. No es la primera vez que lo consigues: en 2010, el Estado os prestó 4.500 millones y después os avaló por 27.500 millones más.

Como investigador, te admiro muchísimo, pues ya querría tener tu capacidad para convencer a los gobiernos de que suelten el parné. Sólo esos 7.000 millones es más dinero que todo el presupuesto para investigación en los Presupuestos Generales del Estado (6.400 millones).

El desastre de Bankia me ha proporcionado una amarga satisfacción, pues confirma una de mis hipótesis científicas: la estructura política de nuestro país está podrida hasta las entrañas.