PER UNA CULTURA TRANSFORMADORA COM A DRET DE CIUTADANIA

Els valencians no som un producte de la natura, sinó de la cultura.

MANUEL SANCHIS GUARNER

Cal definir la paraula cultura com una manera de ser, de fer i de pensar. Comprén el conjunt de trets que caracteritzen les formes de vida, a través d’una sèrie d’objectes i maneres de sentir i de pensar que són creats i transmesos pels éssers humans com a resultat de llurs interaccions recíproques i de llurs relacions amb la natura.

Entenem per cultura posar l’accent no en l’assimilació d’uns coneixements i d’una moral adquirida, sinó en l’esperit crític de la creativitat, basat en tres pilars:

• La informàtica (en l’ordinador, i concretament a la xarxa electrònica, s’acumula tot el que s’adquireix per les ciències i les tècniques, i allò que està en fase d’investigació).
• L’estètica, com a aprenentatge de l’acte creador mitjançant el qual l’ésser humà ultrapassa la seua pròpia definició, les seues dificultats i alienacions, tot cercant i creant nous àmbits, reformulant-ne les necessitats.
• La prospectiva, com un món de projectes tant individuals com col·lectius i històrics, temptatives dinàmiques i multidireccionals per anar acabant amb les contradiccions objectives de la societat actual.

Proposem una cultura transformadora que ajude a comprendre i a actuar críticament en la societat per a superar la desigualtat i la dominació. Cultura transformadora és, per a nosaltres, la que uneix la utopia amb les realitats concretes que necessiten superar-se, la que afavoreix la participació i prepara per a conquerir la llibertat total de l’ésser humà. La cultura transformadora connecta amb els diferents moviments socials entre si, construeix (no només defensa) algunes claus comunes i estimula l’enriquiment mutu mitjançant la diferència de temes, però també de formes d’actuar i, fins i tot, d’idees. No cal uniformitat ni competència entre temes i àmbits; el que cal és construir conjuntament algunes claus compartides (d’acció, de valors i de pensament), o el que és el mateix: una cultura comuna que trascendesca i que connecte cada tema, cada problema, cada actuació.

EUPV aposta per una visió de la cultura com un element que està a favor del canvi social. Aquesta teoria emana d’una idea del món que expressa, en termes filosòfics, científics i metodològics, una concepció de la realitat (socialisme) que ha d’ajustar-se a les característiques del País Valencià, d’acord amb les peculiaritats de l’estructura econòmica i social del nostre territori.

Creiem que la cultura ha d’actuar necessàriament i inexorablement com un instrument més de la democràcia participativa, és a dir, l’expressió superior d’exercici de la ciutadania que va més enllà dels límits dels sistemes representatius. Es tracta d’un valor utòpic, ja que qüestiona les formes de poder existents, entre les quals hi ha el control de determinats indústries culturals (principalment, el cinema i la televisió).

La cultura que proposem és transformadora, ja que critica el que hi ha, planteja propostes que afavoreixen l’acció-reflexió, tot creant-hi contextos socioculturals alternatius. Nosaltres volem que aquesta cultura-acció siga practicada pels sectors populars de la nostra societat, que siga incloent i augmente la participació i la incidència dels grups crítics.

Per a EUPV, la pràctica cultural individual i/o col·lectiva és un component decisiu de la qualitat de vida. Tal com recull el text de la Convenció Programàtica del 2006, l’accés i el gaudi de les expressions culturals és un dels elements claus per comprendre el benestar de les poblacions i els territoris. Des d’aquesta perspectiva, el consum cultural està estretament lligat al desenvolupament integral dels individus, tot materialitzant la seua sensibilitat, la seua capacitat creativa i comunicativa. En aquesta vessant, la pràctica cultural —com a consum i com a producció— incideix notablement en la formació integral dels éssers humans. A més, la demanda dels béns culturals esdevé un índex del grau de benestar i de la qualitat de vida d’un poble.

Situació actual. El marc legal

El dret a la cultura es contempla en la Constitució espanyola i en l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, així com en les diferents normes legals que desenvolupen aquesta llei, algunes de les quals han significat la creació d’instruments al servei dels polítics de torn (ja siguen del PP en l’actualitat com abans del PSOE), com ara l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), l’Institut Valencià de Música, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Teatres de la Generalitat, el Consell Valencià de Cultura, l’Institut Valencià d’Arts Escèniques, Cinematografia i Música (IVAECM), la Fundació Jaume II el Just, la Ciutat de la Llum, la Ciutat de la Pilota Valenciana, la Ciutat de les Arts i les Ciències, etc.

Algunes de les actuals normes legals valencianes destil·len un (mal)gust historicista encaminat a convertir el centres històrics de les nostres viles i ciutats en escenografies teatrals de cartró pedra (Llei de Patrimoni Cultural), i a penes eviten les agressions immobiliàries al nostre patrimoni; altres no se les considera importants des del punt de vista pressupostari (Llei de creació de l’Institut Valencià de la Música) i unes altres existeixen gràcies a les enormes quantitats de diners que s’hi han invertit (La Ciutat del Cinema, a Alacant; la Ciutat de les Arts i les Ciències, a València; i la inexistent Ciutat de la Pilota de Montcada, per exemple).

El marc real. La política cultural que practiquen les administracions públiques del País Valencià, i sobretot l’actual govern de la Generalitat (PP) és fonamental, principalment, en programes poc cohesionats i extremadament conduïts i rigorosos, elaborats des dels despatxos de la Conselleria de Cultura, els ajuntaments i les diputacions, amb uns continguts que responen més aviat a les afeccions del polític de torn, sense connectar ni partir dels interessos i necessitats reals de la població. El resultat de tot això és un dirigisme cultural que promociona activitats elitistes i uniformes, amb plantejaments abstractes i programes teòrics, i arribant pocs d’ells a ser una realitat factible i vàlida.

A més a més, la majoria de les entitats creades per la Generalitat són de dret públic, tot i que es regeixen per l’ordenament jurídic privat, la qual cosa provoca l’absència de mecanismes de control públic, promou el descontrol, la pèrdua de rendiment social en els pressupostos, la manca de transparència, i acaben convertint-se en agències de col·locació partidista.

En termes globals, la crisi capitalista no és solament econòmica, financera o ecològica, sinó que afecta també la cultura de la societat en la mesura en què contribueix al deteriorament de valors i expectatives a causa de la generalització de modes de vida alienats, heterònoms, buits, consumistes i productivistes, que només promouen inhibició i patologies socials (violències, addicions) instigats per alguns mitjans denominats culturals (cinema, jocs interactius, alguns productes telemàtics i esports de masses, per exemple).