HA ARRIBAT EL DIA QUE ANUNCIÀ EINSTEIN?

Una tassa de café

Xarrant en el restaurant

UNA SEXUALITAT COM DÉU MANA

El bisbat d'Alcalà donarà cursos de sexualitat. Al capdavant de tot, l'homòfob i masclista Reig Pla.

Laura Schlessinger és una coneguda locutora de ràdio dels Estats Units que té un programa en què dóna consells en directe als oients que criden per telèfon. Ja fa temps va saltar la polèmica (i més quan es barregen temes de religió i homosexualitat, on cada persona interpreta el que diu Déu i la Bíblia d'una manera diferent), quan la presentadora va dirigir la seua crítica cap als homosexuals.

Aquesta locutora ha dit recentment que l'homosexualitat és una abominació, ja que així ho indica la Bíblia al Levític, versicles 18:22, i per tant no pot ser consentida normal baix cap circumstància.

El que a continuació transcrivim és una carta oberta dirigida a la Dra. Laura escrita per un resident als Estats Units, que ha estat feta pública a Internet. Diu així:

LA LENTA AGONIA DE LA GARROFERA

Ara pujava el dia 

ara pujava el dia 

feixugament com un garrofer 

o com una morera. 

tornaven els fills del col•legi 

i em sorprenien escrivint. 

experimentava una certa vergonya. 

escriure encara 

encara. 

he assumit un paper amarg. 

l'he assumit perfectament conscient 

d'allò que se'm demanava que se m'exigia 

procure acomplir el meu deure 

escrivint per aquells que no escriuen 

parlant per aquells que no parlen encara. 

encara escric 

encara. 

*** 

el dia 4 de setembre faré cinquanta anys. 

això no és res maco. 

vosté és encara jove. 

cinquanta anys no vol dir res. 

EL CONCEPTE DE L'ESSÈNCIA VIST A PARTIR DE LA PARADOXA DE TESEU, EL RIU D'HERÀCLIT, ELS CALCETINS DE LOCKE I LA VELLA ASTRAL DEL IAIO

Douglas Adams, en el seu llibre Last chance to see, relata:

I si el propòsit dels constructors
originals ja no sobreviu?

Recorde que una vegada al Japó, vaig anar de visita al Gold Pavilion Tremp de Kyoto i em vaig sorprendre en observar com de bé el temple havia resistit el pas del temps des que va ser construït al segle XIV. 
Aleshores m'explicaren que en realitat l'edifici no havia resistit, ja que de fet s'havia cremat fins als fonaments dues vegades durant aquest segle. Pel que li vaig preguntar al meu guia japonés:

-És a dir, que no és l'edifici original?

-Al contrari, és clar que és l'original -em va contestar, una miqueta sorprés per la meua pregunta.

-Però no es va incendiar?

-Sí -em va dir el guia.

-Dues vegades, no?

-Moltes vegades -em reconegué.

-I va ser reconstruït...
-Per descomptat. És un edifici històric important.

-Amb materials completament nous...

-Per descomptat. Si s'havia incendiat! -digué ell.

-Però llavors, com és possible que siga el mateix edifici?

-Sempre és el mateix edifici.

I vaig haver d'admetre que aquest era un punt de vista perfectament racional, només que partia d'un postulat completament inesperat. La idea de l'edifici, la seua finalitat, i el seu disseny, són tots conceptes immutables i són l'essència de l'edifici. El propòsit dels constructors originals és el que sobreviu. La fusta de la qual està construït es corca i cau i és reemplaçada totes les vegades que calga. El fet de preocupar-se pels materials originals, que només són records sentimentals del passat, és no saber apreciar l'edifici.

El concepte d'essència pot diferir en cultures diferents. Com a mostra aquesta anècdota; sembla que a l'Àsia això no constitueix una paradoxa. 

És l'església de la Sang, la qual no conserva ni el seu nom original (església de Santa Maria), la  mateixa del segle XIII?

La paradoxa de Teseu

La paradoxa de Teseu, també coneguda com El vaixell de Teseu, és una paradoxa de reemplaçament que es pregunta si quan a un objecte se li reemplacen totes les seues parts, aquest segueix sent el mateix.

Segons una llegenda grega recollida per Plutarc:

"El vaixell en el qual van tornar (des de Creta) Teseu i els joves d'Atenes tenia trenta rems, i els atenesos el conservaven des de l'època de Demetri de Faler, ja que retiraven les taules trencades i les reemplaçaven per unes noves i més resistents, de manera que aquest vaixell s'havia convertit en un exemple entre els filòsofs sobre la identitat de les coses que creixen: un grup defensava que el vaixell continuava sent el mateix, mentre l'altre assegurava que no ho era."

Això es pot traduir en la següent pregunta: estaríem en presència del mateix vaixell si s'hagueren reemplaçat cada una de les parts del vaixell una a una? Existeix a més una pregunta addicional: si les parts reemplaçades s'emmagatzemaren, i després es feren servir per a reconstruir el vaixell, quin d'ells, si ho és algun, seria el vaixell original de Teseu?

LOIS PEREIRO, POESIA PUNK DE FÚRIA NECESSÀRIA

Podrien triar-me com a epitafi:

"Escopiu damunt quan passeu

per davant del lloc on jo repose

enviant-me un humit missatge

de vida i de fúria necessària".

Lois Pereiro nasqué a Monforte de Lemos, Lugo. Va estudiar a l'escola dels Escolapis i va començar a escriure amb 15 anys. A l'acabar el COU va marxar a Madrid, on va començar Ciències Polítiques i Sociologia. Després d'una estança a Monforte treballant a l'empresa familiar, dedicada al vidre, va tornar a Madrid per estudiar l'anglés, el francés i l'alemany. Allà va fundar la revista Loia juntament amb els escriptors gallecs Antón Patiño i Manuel Rivas i el seu germà Xosé Manuel Pereiro.

L'ESTAT PAGARÀ BÉ EL TEU SILENCI

Versió de L'arbre domèstic,

            de Pere Calders, dins Cròniques de la veritat oculta

En aquesta vida he tingut molts secrets. Però un dels més grossos, potser el que estava més en pugna amb la veritat oficial, és el que ara explicaré.

Un matí, en alçar-me, vaig veure que en el menjador de ma casa havia nascut un arbre. Però no penseu que era una il·lusió: es tractava d'un arbre de veres, amb arrels que es clavaven a les rajoles i unes branques que es premien contra el sostre. Vaig veure de seguida que allò no podia ser la broma de ningú i, no tenint persona estimada a qui confiar certes coses, vaig anar a la policia.

Em va rebre el capità, qui duia un vestit l'elegància del qual no podria explicar perquè el tapaven els galons. Vaig dir:

- Vinc a fer saber que en el menjador de ma casa ha nascut un arbre autèntic, al marge de la meua voluntat.

L'home es va sorprendre. Em va mirar una bona estona i després digué:

- No pot ser.

ANY 2013, ANY ESPRIU

Quina petita pàtria

encercla el cementiri!

Aquesta mar, Sinera,

turons de pins i vinya,

pols de rials. No estimo

res més, excepte l'ombra

viatgera d'un núvol.

El lent record

dels dies

que són passats per sempre.

"Les hores"

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.

La producció literària d'Espriu és extensa, però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seva obra poètica (d'estil modernista), Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera història d'Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter grotesc. Més tard va escriure Una altra Fedra, si us plau, a petició de l'actriu Núria Espert.

Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han contribuït molt a difondre la seva obra. Cal remarcar les Cançons de la roda del temps i el poema He mirat aquesta terra, magnífica contemplació de Catalunya mitjançant el paisatge d'Arenys de Mar. Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia fet mai.

EL TRIUNFO DE LOS MEDIOCRES

YO SOY MEDIOCRE PORQUE EL MUNDO ME HIZO ASÍ, 

PORQUE NADIE ME HA TRATADO CON AMOR...

Quizá ha llegado la hora de aceptar que nuestra crisis es más que económica, va más allá de estos o aquellos políticos, de la codicia de los banqueros o la prima de riesgo. Asumir que nuestros problemas no se terminarán cambiando a un partido por otro, con otra batería de medidas urgentes o una huelga general. Reconocer que el principal problema de España no es Grecia, el euro o la señora Merkel. Admitir, para tratar de corregirlo, que nos hemos convertido en un país mediocre.

Ningún país alcanza semejante condición de la noche a la mañana. Tampoco en tres o cuatro años. Es el resultado de una cadena que comienza en la escuela y termina en la clase dirigente. Hemos creado una cultura en la que los mediocres son los alumnos más populares en el colegio, los primeros en ser ascendidos en la oficina, los que más se hacen escuchar en los medios de comunicación y a los únicos que votamos en las elecciones, sin importar lo que hagan.Porque son de los nuestros.

Estamos tan acostumbrados a nuestra mediocridad que hemos terminado por aceptarla como el estado natural de las cosas. Sus excepciones, casi siempre reducidas al deporte, nos sirven para negar la evidencia.

• Mediocre es un país donde sus habitantes pasan una media de 134 minutos al día frente a un televisor que muestra principalmente basura.
• Mediocre es un país que en toda la democracia no ha dado un presidente que hablara inglés o tuviera unos mínimos conocimientos sobre política internacional.
• Mediocre es el único país del mundo que, en su sectarismo rancio, ha conseguido dividir incluso a las asociaciones de víctimas del terrorismo.
• Mediocre es un país que ha reformado su sistema educativo tres veces en tres décadas hasta situar a sus estudiantes a la cola del mundo desarrollado.
• Mediocre es un país que no tiene una sola universidad entre las 150 mejores del mundo y fuerza a sus mejores investigadores a exiliarse para sobrevivir.
• Mediocre es un país con una cuarta parte de su población en paro, que sin embargo, encuentra más motivos para indignarse cuando los guiñoles de un país vecino bromean sobre sus deportistas.
• Es mediocre un país donde la brillantez del otro provoca recelo, la creatividad es marginada -cuando no robada impunemente- y la independencia sancionada.

ANY 2013, ANY ESTELLÉS

Breu biografia

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993) és el poeta valencià més important des d’Ausiàs March. Autor d’una prolífica i variada obra, Estellés, fill de forners, es va dedicar al periodisme, una professió que va condicionar el seu estil, la seua manera de dir. No debades, Estellés fa al llarg de la seua obra una crònica social –i per què no dir-ho, també política– de la realitat de la seua època, marcada pel franquisme i per la restauració monàrquica, tot viscut sota les convulsions provocades per la dreta valenciana pel que fa a la qüestió lingüística i identitària.

De tot plegat, ens en dóna notícia el poeta en els seus versos, els quals exploren quatre línies temàtiques bàsiques: la poesia civil, la poesia de la quotidianitat, la poesia existencial i la poesia imaginativa. Aquest acostament a la realitat explica, en bona part, la seua popularitat, l’extraordinària recepció i la calorosa acollida que va tindre entre els valencians, però també entre la resta de catalanoparlants, fet que el converteix en un dels poetes autòctons més llegits de tots els temps.

Sobre Estellés, Joan Fuster

"Nota provisional i improvisada sobre la poesia de Vicent Andrés Estellés", dins el volum I de l'Obra Completa de Vicent Andrés Estellés: Recomane tenebres. València: Tres i Quatre, 1972

Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort. [...] El cas és que l'Estellés "obre els ulls" -tots els sentits- en la sinistra etapa dels grans pànics, quan no hi havia espai ni temps per al respir, i la gent respirava com podia. 

L'amor venia a ser el que ell diu: racons furtius, desigs sufocats, fantasies meticuloses. I la fam: racionaments, estraperlos, llum taxada. Subterrània, en la poesia de l'Estellés, hi ha una mena d'il·lusió foraç, entorn de pa, de la taula de la infància, de l'aroma estimulant d'una salut esvaïda. Com la mort, la mort aleshores més "mort" que mai: no era solament un home o una dona, una criatura, que morien... L'exaltació pripàpica, la llàgrima davant la penúria sistemàtica, el taüt previsible, industrial com el dol que s'hi enquadra, són vivències que tenen una datació exacta, tal com surten en els poemes de Vicent Andrés Estellés. I són locals, frenèticament locals: de Burjassot a València. Jo no gosaria afirmar que això siga "realisme històric". 

Però sí que és un testimoniatge –o un testimoni– de la "realitat". I escrit des d'un angle molt precís: des d'una cantonada. L'Estellés fa la poesia d'un carrer de València, d'un "trenet" de València a Burjassot: un residu humà vigorós, que es debat en l'esperança de continuar vivint. No oblidem, però, el marc del principi: quan tothom fornicava malament, moria malament...

HI HA ALTERNATIVES

Hay alternativas, és un llibre de Vicenç Navarro, Juan Torres López i Alberto Garzón, amb pròleg de Noam Chomsky, que els seus autors posen en lliure circulació perquè a l'hora de publicar-lo l'editorial Aguilar es va fer arrere en l'últim moment.

Diu coses com:

• Que la crisi mundial és el que ja sabem tots: terrorisme financer.
• Que Espanya és l'únic país de l'OCDE on els salaris reals no han crescut en els últims 15 anys. I que no hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, sinó que els salaris han estat per baix de les nostres necessitats.
• Que fa 20 anys, les diferències salarials entre directius i assalariats era de 10-20 vegades superior i ara és fins a 100-200 vegades superior.
• Que els països que estan suportant bé la crisi són els països del nord d'Europa, on els serveis socials ocupen un 25% i a Espanya només un 9%, i estos serveis socials es financen, per exemple, amb la política fiscal de Suècia.
• Que per tant, quan ens diuen que cal reduir la despesa pública i reduir els sous per generar riquesa i ocupació, és tot el contrari.
• Que la diferència entre Suècia i Espanya és que allà els rics paguen impostos, i ací només paguen els treballadors amb nòmina, però que les grans empreses espanyoles, la gran majoria, només declaren un 10% dels seus guanys, i que les grans fortunes només un 1%, si de cas. I per això utilitzen els paradisos fiscals i altres estratagemes, que els bancs, els seus amigatxos, els ajuden a desviar.
• Que en altres països d'Europa, les grans empreses no van acomiadar als seus empleats, només van reduir la jornada de treball. Per tant, no es va generar atur.
• Que els plans d'austeritat que ens imposen només dirigeixen les economies cap al desastre. I que tot això ve de l'economia NEOLIBERAL que van imposar al món Ronald Reagan i Thatcher. (Això ho explica molt bé Naomi Watts en el seu llibre i documental: la doctrina del xoc).
• A Espanya, amb els 40 anys de dictadura, on el poder de la banca i els empresaris estaven molt units a la política, encara segueix esta tendència: el poder de classe. (Vore pàg. 109-110)
• No deixeu de llegir el capítol V, sobretot les pàgines 107 a 119.
• En el cap. VII parla sobre els bancs, i la manera com treballen, com ja sabem tots, en ser dirigits per Wall Street i la City de Londres. Caldria nacionalitzar les caixes d'estalvis, perquè siguen uns diners que realment servisquen al poble, i a les petites i mitjanes empreses. Ara s'està fent tot el contrari.
• El 0,66% de la població mundial té el 66% dels ingressos mundials anuals.
• També diu que a Espanya no hi ha cap raó perquè estiguem malament econòmicament, només que s'han muntat de tal manera les coses, que ara els bancs i els rics no paren de guanyar diners, i no obstant això, la població és cada dia més pobra i està més estrangulada.

CAÇADOR CAÇAT

Preguntes registrades per IU sobre la Casa Reial i el viatge de rei a Botswana.

Diputats Ricardo Sixto i Gaspar Llamazares. Abril de 2012

A continuació vos oferim una carta del Dr. Alberto Sicilia que compartim plenament:


Querido Juan Carlos,

Me llamo Alberto Sicilia, y soy investigador de física teórica en la Universidad Complutense de Madrid. Hasta el año pasado, enseñaba en la Universidad de Cambridge. Decidí regresar a España porque quería contribuir al avance científico de nuestro país.

A las pocas semanas de llegar, me llevé la primera alegría: Francisco Camps obtenía un doctorado cum laude apenas 6 meses después de dimitir como presidente de la Generalitat. Escribí dos cartas para felicitarle, pero no me respondió. Paco debe estar muy ocupado. Quizás le contrató Amancio Ortega para que diseñe la colección de trajes primavera-verano.

Abrí la segunda botella de champán al conocer los Presupuestos Generales recién presentados. La inversión en ciencia se recorta en 600 millones de euros. Imagínate que se nos ocurre apostar por la investigación y acabamos ganando un Nobel: quebraríamos el orden geopolítico mundial. Hasta ahora, los Nobel científicos son para británicos, alemanes, franceses o americanos. Nosotros nos llevamos los Tours, los Rolland Garros y las Champions League. Si empezásemos a ganar también en ciencia, ¿qué consuelo quedaría para David, Angela, Nicolas y Barack?

He sufrido la tercera y definitiva conmoción al saber de tu safari. Dicen los periódicos que costó 37.000 euros, dos años de mi salario. Los que nos dedicamos a la ciencia no lo hacemos por dinero. Al terminar nuestras tesis doctorales en física teórica, algunos compañeros se fueron trabajar para Goldman Sachs, JP Morgan o Google. Quienes continuamos investigando lo hicimos por pasión. La ciencia es una de las aventuras más hermosas en las que se ha embarcado la especie humana. Al regresar a España, entendí que atravesábamos una situación económica complicada. Por eso acepté trabajar con muchos menos recursos de los que ofrecía Cambridge y un sueldo inferior al que ganaba cuando era estudiante de primer año de doctorado en París.

Juancar, tengo que darte las gracias. Tu aventura en Botsuana me ha hecho comprender, definitivamente, cómo es el país al que regresé.

Regresé a un país donde el Jefe del Estado se va a cazar elefantes mientras cinco millones de personas no tienen empleo. Regresé a un país donde el Jefe del Estado se opera de prótesis de cadera en una clínica privada, mientras miles de compatriotas esperan meses para la misma intervención. Regresé a un país donde el Jefe del Estado se va de vacaciones en jet privado mientras se fulminan las ayudas a las personas dependientes.

PROVINCIANS RESSENTITS

Hui fa 305 anys de l'inici de la conquesta castellana del Regne de València, moment en què començàrem a ser província per a, temps després, ser-ne tres. 
Aprofitarem la data per a ressenyar unes línies del mestre Joan Fuster.

Complex d'inferioritat

Un "provincià" és, per definició, un home ressentit: d'un ressentiment una mica estrany, borrós, subjecte a intermitències especials, estèril. D'entrada, el  provincià ja se sent vexat de ser-ho. Ell és una mena de ciutadà de segona, i ho sap. Tanmateix, el seu "sucursalisme" el lliga d'una manera automàtica al centre o li referma la situació de "dependència" a què està sotmés, la qual es colora amb tot el caràcter d'una acceptació espontània. La vexació, doncs, té una punta de remordiment.

Aquest mecanisme psicològic potser no seria tan generalitzat si entre província i centre no hi haguera, sempre en peu, una forma o altra d'antagonisme d'interessos, interessos palpablement materials en la majoria dels casos. És en la defensa dels seus que el provincià es troba desconcertat. [...]

No sé si dir-ne complex d'inferioritat fóra just. Es tracta d'una sensació d'inestabilitat "nacional", que no és fàcil de guarir. El provincià és "provincià": ex-cèntric. Vaga pels afores de l'estat i pels afores de la mitologia estatal. Ha intentat assimilar-s'hi, i ho ha aconseguit en part. Però els fets de cada dia li demostren que l'altra part d'ell segueix inassimilada: inassimilable. No li val de res apropiar-se la llengua, la cultura, l'estil que brinda el centre; ni l'abandó "sucursalista" no li val de res. Mentre viurà a la província [...] serà un provincià. [...]

SOBRE GRANOTES I DOFINS

Hi ha dos històries sobre el comportament animal que poden resultar-nos molt suggeridores per a aplicar al comportament humà en la situació política actual. 

Una d'elles és la paràbola de la granota i l'aigua bullint, una història, no sé quant de verdadera, que s'utilitza en seminaris i cursos d'autoestima. Relata que, si es tira una granota a una olla amb aigua bullint, esta percep la mortal temperatura, bota immediatament cap a fora i aconsegueix escapar de l'olla sense cremar-se. En canvi, si inicialment en l'olla fiquem aigua a temperatura ambient i tirem la granota, esta es queda tan tranquil·la dins del recipient i, si comencem a calfar l'aigua a poc a poc, la granota no reacciona bruscament, sinó que es va acomodant a la nova temperatura de l'aigua fins a perdre la consciència i acabar morta per la calor. 

Esta història ens hauria d'evocar la forma en què, des del poder, aconsegueixen que acabem acceptant situacions que haurien de provocar la nostra sublevació per mitjà del mètode d'anar a poc a poc posant-les en pràctica. D'esta manera, acabem patint-les gradualment sense adonar-nos del que ens estan fent. Sens dubte, les mesures econòmiques aprovades a Europa contra els ciutadans són un exemple clar. Basta recordar que fa uns anys utilitzàvem el terme mileurista per a referir-nos al jove que es trobava amb un contracte de treball molt mal remunerat. A dia de hui, quants volgueren trobar una oferta així...!

L'altra història és del sacerdot polonés Benedykt Chimielowski, qui va viure en el segle XVIII. Està arreplegada en la seua enciclopèdia sobre Polònia, titulada La nova Atenes, de la manera següent: “El dofí, quan vol dormir, flota en la superfície de l'aigua; una vegada adormit, comença a caure suaument fins al fons del mar, on es desperta al sentir el colp del seu propi cos contra les roques; quan açò es produeix, torna a pujar a la superfície de l'aigua; una vegada allí, torna a adormir-se per a emprendre de nou el seu descens fins al fons, on tornarà a despertar, i així, surant de dalt a baix i de baix a dalt, descansa en continu moviment”. 

¿QUÉ LES QUEDA A LOS JÓVENES?

¿Qué les queda por probar a los jóvenes en este mundo de paciencia y asco?
¿sólo grafitti? ¿rock? ¿escepticismo?
también les queda no decir amén
no dejar que les maten el amor
recuperar el habla y la utopía
ser jóvenes sin prisa y con memoria
situarse en una historia que es la suya
no convertirse en viejos prematuros

¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de rutina y ruina?
¿cocaína? ¿cerveza? ¿barras bravas?
les queda respirar / abrir los ojos
descubrir las raíces del horror
inventar paz así sea a ponchazos
entenderse con la naturaleza
y con la lluvia y los relámpagos
y con el sentimiento y con la muerte
esa loca de atar y desatar

SI SUPERMAN ACABA EN MISSA ÉS QUE LA COSA ESTÀ MOLT FOTUDA

La filòsofa i escriptora nord-americana Alissa Zinovievna Rosenbaum, més coneguda en el món de les lletres amb el pseudònim d'Ayn Rand (1905-1982), a la seua novel·la Atlas Shrugged (1950), escriu:

GUERRA INCIVIL

Article de Silvia Delgado.

El futur és un camp de batalla.

Benedetti va mirar a la llunyania, va vore este presagi i ho va deixar escrit.

No es pot resumir en menys paraules i amb més contundència el nostre present.

La pregunta és què farem ara, si ja esta veritat camina arran de terra, si és ara mateix quan el carrer, les cases, les destinacions barallen cos a cos, si ja no hi ha un futur de somnis i de cançons, si ja el dit en el gallet és un fet i els escrúpols són sepultats en nom d'unes quantes avarícies.

Què farem perquè la vida drene ràbia, què farem per a parar esta invasió d'odi, este desassossec atroç, esta por colant pels porus de la tendresa, de la desobediència, de la rebel·lia.

Què farem per a vore el que va vore el poeta amb claredat, per a adonar-nos que en esta guerra no hi ha rereguardes ni retirades, que anem tots en primera línia, desarmats, vulnerables, violats calladament.

¡QUE PAREN EL MUNDO, ME QUIERO BAJAR!

AI, LABORDETA...

¿QUÉ HACES TÚ CON EL PUÑO CERRADO? ¡SI EL PUÑO CERRADO LO TENGO YO, TÍO, YO VOY CON EL PUÑO CERRADO Y CON DIGNIDAD, NO ME LO CIERRES TÚ, GILIPOLLAS!

LABORDETA

AI, MARCELINO...

¡NI NOS DOMARON, NI NOS DOBLEGARON, NI NOS VAN A DOMESTICAR!

MARCELINO CAMACHO

LA INCULCACIÓ DE PRINCIPIS

Versió de Joan Fuster, Exploració de l’ombra, dins Sagitari       

   

Diuen que la naturalesa no es repeteix. Que no hi ha dues fulles d’arbre que siguen iguals. Ni dues cares de persona, per més bessones que semblen. Potser sí. La tendència de l’home, en canvi, és de complaure’s en les reiteracions: el ritme, la simetria, la imitació. Una de les troballes humanes més “humanes” és el motle, i una altra, la càmera de fotografiar. Una música comença a agradar-nos quan l’hem sentida moltes vegades. I res no ens corforta tant com la rutina. Almenys, dins de la relativa evidència de les generalitzacions, la cosa no es pot negar. De tant en tant, l’home s’exclama en agradables lloances de la varietat, però això és anecdòtic. Preferim la previsió a l’aventura, la cadència a l’espetec, la geometria a la barreja, i fins i tot a l’aventura, a l’espetec i a la barreja hi imprimim un mínim de concert. L’acció de l’home sobre la Naturalesa (o si es vol: contra la Naturalesa), consisteix a organitzar-la: a introduir-hi equilibris, regla, estructures, és a dir, economia. Probablement, això obeeix a una raó utilitària, que no cal subratllar. I també, em pense, al factor “memòria”. L’home és un animal amb la memòria molt desenvolupada: és la seua millor energia, de bon tros més eficaç que la intel·ligència. I la memòria es nodreix de repeticions.