PROVINCIANS RESSENTITS

Hui fa 305 anys de l'inici de la conquesta castellana del Regne de València, moment en què començàrem a ser província per a, temps després, ser-ne tres. 
Aprofitarem la data per a ressenyar unes línies del mestre Joan Fuster.

Complex d'inferioritat

Un "provincià" és, per definició, un home ressentit: d'un ressentiment una mica estrany, borrós, subjecte a intermitències especials, estèril. D'entrada, el  provincià ja se sent vexat de ser-ho. Ell és una mena de ciutadà de segona, i ho sap. Tanmateix, el seu "sucursalisme" el lliga d'una manera automàtica al centre o li referma la situació de "dependència" a què està sotmés, la qual es colora amb tot el caràcter d'una acceptació espontània. La vexació, doncs, té una punta de remordiment.

Aquest mecanisme psicològic potser no seria tan generalitzat si entre província i centre no hi haguera, sempre en peu, una forma o altra d'antagonisme d'interessos, interessos palpablement materials en la majoria dels casos. És en la defensa dels seus que el provincià es troba desconcertat. [...]

No sé si dir-ne complex d'inferioritat fóra just. Es tracta d'una sensació d'inestabilitat "nacional", que no és fàcil de guarir. El provincià és "provincià": ex-cèntric. Vaga pels afores de l'estat i pels afores de la mitologia estatal. Ha intentat assimilar-s'hi, i ho ha aconseguit en part. Però els fets de cada dia li demostren que l'altra part d'ell segueix inassimilada: inassimilable. No li val de res apropiar-se la llengua, la cultura, l'estil que brinda el centre; ni l'abandó "sucursalista" no li val de res. Mentre viurà a la província [...] serà un provincià. [...]

Ressentiment, complex d'inferioritat: suspicàcia. Res no és tan "suspicaç" com el localisme que, al seu torn, és segregat per l'actitud provinciana. El sucursalista presenta aquesta altra cara: la seua vil devoció centrípeta té el revers d'una exacerbació de l'amor propi local. Això és una reacció superficial i barata, però es dispara de seguida que, per un motiu o altre, el provincià es creu ferit en la seua "vernacularitat". Ho veiem sempre que un valencià se sent "desbordat" per qualsevol presumpta arrogància provinent de Castella o del Principat. Com més "provincià" és un valencià, més engallat i rupestre és el seu localisme.

Els castellanitzats de València són, precisament, els defensors més entusiastes de l'idioma valenciano, de la literatura valenciana, de les glorias valencianas, i troben una usurpació que algú les anomene catalanes. Són també ells els qui salten amb la més ardida impetuositat quan un castellà denigra el dialecto per utilitzar-lo o alguna altra manifestació levantina. Això no falla mai. 

I encara: a més de ser predominantment verbal, aquest localisme es limita, de fet, a les tendres insignificances del folklore, de la rivalitat esportiva i de la ponderació del paisatge familiar. És una petitesa d'horitzons bastant grotesca.