LA GENTRIFICACIÓ COM A MÈTODE DE CONTROL SOCIAL

La gentrificació és un procés de transformació física, econòmica, social i cultural d'un barri (o àrea/població més o menys extensa) antigament degradat o de classe baixa que acaba sent de classe mitjana-alta. Els edificis hi són restaurats o modificats, tot incrementant-ne el valor, cosa que a la llarga n'acaba expulsant els seus antics habitants, més pobres.

És un fenomen que s'està donant al centre de moltes ciutats d'Occident, especialment a Europa, canviant una tendència ja secular de les seus classes dirigents, que n'abandonaven els centres en benefici d'eixamples més salubres o suburbis distingits.

El terme (traducció de l'anglés gentrification) fou inventat per la sociòloga Ruth Glass el 1964, tot descrivint el que passava al districte londinenc d'Islington:

Un per un, molts dels barris obrers de Londres han estat envaïts per classe mitjanes. Cases rònegues i modestes -dues habitacions a dalt i dues a baix- han estat comprades, una vegada els seus arrendaments s'han acabat, esdevenint residències elegants (...). Una volta aquest procés de 'gentrificació' comença en un barri, progressa ràpidament fins que tots els seus antics habitants de classe obrera n'han estat foratgitats i tot el caràcter social del barri capgirat.

Una variant no urbana ni exactament amb les mateixes característiques es dóna als pobles de muntanya que sobtadament passen de l'abandó a una renaixença com a nucli de segones residències.

Barri del Cabanyal, un exemple de la gentrificació a la valenciana

TOTS ELS REFUGIATS AL MÓN DES DEL 1960, EN UN MAPA

L'Alta Comissaria de les Nacions Unides per als Refugiats (UNHCR) es va crear el 14 de desembre de 1950, amb seu a la ciutat de Ginebra (Suïssa), amb el mandat d'ajudar a restablir els refugiats europeus que encara no tenien llar a causa de la Segona Guerra Mundial. Després ha anat expandint l'àmbit d'acció als milions de refugiats i desplaçats del planeta, més de deu milions actualment. Un mapa interactiu situa tots els refugiats al món des del 1960, a partir de dades de la UNHCR.

Amb el mapamundi és possible de visualitzar ben gràficament tota mena d'informacions sobre els refugiats: quins anys n'hi va haver més, quins són els principals països d'origen i quins són els màxims receptors...

LA LLUITA DE CLASSES CONTINUA: LA COMPETÈNCIA COM A PRINCIPI SOCIAL (BARALLEU-VOS I SIGUEU COMPETITIUS O DESAPAREIXEU)

"El nou subjecte és l'home de la competició i del rendiment. L'empresari de si mateix és un ésser fet per a triomfar, per a guanyar. El poder de la competició, més encara que les figures idealitzades dels dirigents d'empreses, és el gran teatre social que exhibeix als déus, semidéus i herois moderns". Amb aquestes paraules, Christian Laval i Pierre Dardot sintetitzen en el seu llibre La nova raó del món (Ed. Gedisa) les similituds de la vida quotidiana, especialment la laboral (però no només) amb aquest món d'enfrontaments aferrissats, èpica de segona i adjectius exagerats que és l'esport.

La qual cosa es fa especialment evident en alguns dels seus elements. Que la figura del coach (l'entrenador) haja substituït els vells consellers, com els sacerdots, els endevins, els psicòlegs o el confident de la barra del bar, és prou revelador de com la preparació intel·lectual del passat ha deixat lloc a una permanent posada en forma física i mental, i de com les perspectives ètiques, morals o intel·lectuals abandonen el lloc per deixar pas a la disciplina i la forja de músculs emocionals.

L'actitud "correcta" per al món laboral és la de l'atleta, sempre tractant de batre un rècord

No obstant això, les metàfores no s'esgoten en l'ús d'uns quants termes. És l'entorn en si mateix el que està imbuït d'aquest esperit. Les noves formes del capitalisme s'agrupen al voltant d'un frame que dóna sentit a les seues parts. L'esport és aquest marc conceptual: per això, més que contractar treballadors, l'empresa esponsoritza als que posseeixen més talent, als que alberga en el si de la seua signatura només en tant seguisquen oferint les "marques" previstes. 

Un empleat, que no és altra cosa que un competidor, s'ha de fer visible destacant respecte de la massa amb la finalitat de ser patrocinat (contractat) per una empresa de prestigi. Per a aquesta tasca, ha de cuidar-se mentalment i físicament i potenciar les virtuts que li fan diferenciar-se. Ha d'adquirir les habilitats relacionals i els coneixements teòrics que el porten a ascendir un esglaó, però la clau rau sobretot a mantenir l'actitud correcta, que és la d'intentar arribar un pas més enllà i trencar els límits, com si fóra un atleta que busca permanentment batre un rècord.

EL PENSAMIENTO ECONÓMICO NEOMARXISTA

Por Antonio Olivé

Leemos: “El Estado da por perdidas la gran mayoría de las ayudas a la banca“. Y en cifras, “el fondo de rescate da por perdidos 36.000 millones de los 52.000 millones que inyectaron el año pasado en Bankia, Novagalicia (NCG), Catalunya Banc, Banco de Valencia…” y termina el artículo: “son unas cifras similares a los recortes en Sanidad y en Educación“.

O lo que es lo mismo: el Estado se gasta -o recorta- 36.000 millones de euros para rescatar unas entidades bancarias -que tendrían amos, digo yo-. Y lo que pensábamos que era un préstamo al sistema bancario, resulta que se convierte en un pufo incobrable. ¿Y dónde han ido a parar los 36.000 millones? Porque no se han volatilizado, alguien -acreedores, bonus para sus directivos…-se los ha embolsado. Una razón más para no permanecer callado e impasible.

Marxtrix

En fin, mientras decidimos poner fin a este estado de cosas, una nueva recomendación de lectura veraniega. Dijimos que después de Marx y Engels hubo vida en la izquierda y hubieron marxistas y marxismos -así, en plural-. Ya vimos aquí lo que los años 30 “parieron”. Hoy toca un “neo”. El neomarxismo. De las teclas de Diego Guerrero Jiménez -al que ya conocemos por estos lares-, profesor titular del Departamento de Economía Aplicada V de la Universidad Complutense de Madrid y publicado originalmente en Marzo-Abril 2012. N.º 865 de ICE. El artículo pasa revista a diferentes significados del pensamiento económico neomarxista. 

El significado principal es la corriente de pensamiento marxista ligada a las ideas de capitalismo monopolista, subdesarrollo e intercambio desigual, especialmente desde mediados del Siglo XX y tomando como punto de partida las elaboraciones de Paul Baran y Paul Sweezy. Pero hay otros significados del neomarxismo económico: dejando de lado una interpretación puramente cronológica, el marxismo keynesiano es el principal candidato, aunque sin olvidar otras formas blandas de marxismo como el regulacionismo, el pensamiento radical, el sraffismo y el marxismo analítico.

Veamos que hay de nuevo en el “neo”…

MUERTE A LOS SINDICATOS

Nueva moda. Rajar de los sindicalistas. Algo fácil y barato, por cierto. Lo llevan en la solapa ciertos políticos, lanzando mensajes subliminales sobre su actual falta de utilidad para los trabajadores, politización, corrupción, derroche económico. Resulta curioso: Los mismos que alientan al escarnio público, suelen lanzar piedras cargadas por sus propias mezquindades.

Además, la destrucción del sindicalismo hace mucho más fácil la labor de los gobernantes, sin movilizaciones ni huelgas, especialmente la de quienes dirigen tras la cortina. Qué bien estaríamos si no existieran los sindicatos, piensan algunos.

El problema es que esa frase por la que suspiran los gobernantes "Qué bien estaríamos sin sindicatos" empieza a calar entre la gente de a pie, con un discurso cargado de improperios, gritos, oportunismo, mala leche y, sobre todo, un enorme vacío de argumentos que se resume en: "Para lo que hacen, mejor que no hagan nada", "Por mi los echaba a todos y los ponía a trabajar", "Están vendidos, no se mueven, no están con los trabajadores". Luego terminan reservándote para el final el placer de oír la raída historia de: "Conozco a uno que está de liberado sindical.".

Confesar ser liberado sindical, en estos tiempos que corren, es un auténtico pecado capital. Mejor inventar cualquier otra cosa antes de que te descubran. Te pueden acechar en cualquier esquina, a cualquier hora: sacando dinero, haciendo la compra, recogiendo a tus hijos en el colegio. Cualquier lugar y excusa es buena, para utilizar como insulto la palabra "sindicalista".

Se puede ser banquero chupasangre, se puede ser político en cualquiera de sus muchos cargos (concejal, alcalde, o delegado provincial.) y trincar todo lo que se quiera, aceptar sobornos y trajes, realizar chantajes, revender terrenos públicos, recortarle el sueldo a los trabajadores o directamente despedirlos sin indemnización. Se puede, incluso, aumentar el recibo de la luz a los pensionistas hasta asfixiarlos, o salir en fotos besando niños y ancianos mientras los colegios y asilos se caen a trozos, cobrar dos o tres sueldos en tres cargos diferentes, declarar a hacienda que se está arruinado mientras se cobra de mil chanchullos distintos, para que su hijo obtenga la beca que le permita comprarse una moto a costa del Estado.

En este maldito país se puede ser lo que se quiera, pero no sindicalista.

Nadie se acuerda ya de la última huelga, aquella en que nadie de la empresa fue, excepto los dos afiliados que perdieron el sueldo de aquel día, para que luego se firmara un acuerdo que les subió el sueldo a todos. Incluso a aquellos que escupieron sobre la huelga.

O de Luís, ese hombre que estuvo 30 años cotizando, y que gracias a la pre-jubilación que se consiguió en su momento, puede ahora, con 60 años y despedido de su puesto, tirar para adelante sin necesidad de buscar un trabajo que nadie le ofrecería.

Recuerden también a Marta, la chica de 23 años que estuvo aguantando un jefe miserable con aliento a coñac, que le obligaba a hacer más horas extras para tener un momento de intimidad donde poder acosarla mientras le recordaba cuándo le vencía el contrato. Hasta que su mejor amiga la llevó al sindicato y, gracias a una liberada sindical, ahora el tipo ha tenido que indemnizarla hasta por respirar.

PER LA PAU I LA SOLIDARITAT: EL MODEL DE COOPERACIÓ PER A ESQUERRA UNIDA

EUPV concep la cooperació solidària com l’acció conjunta d’organitzacions i moviments del sud i del nord per a la transformació de les injustes estructures polítiques, socials i econòmiques causants de les desigualtats entre països explotats i explotadors i el seu efecte principal, la pobresa. 
En conseqüència, s’oposa a tota forma d’instrumentalització interessada d’aquesta i, especialment, a la seua militarització, i denuncia el discurs dels exèrcits com a “ONG humanitàries” i la creixent presència de forces militars i policials sota la imatge de la solidaritat i la cooperació en un nombre de països cada vegada major.

Amb aquesta perspectiva, la política d’EUPV en aquest àmbit estarà fonamentada en els principis de:

• Internacionalisme, entés com a solidaritat i cooperació entre pobles que no espera retorns en forma de beneficis financers o comercials, preses de posició estratègiques de caràcter empresarial o consecució de xarxes clientelars.
• Associació, és a dir, coresponsabilitat a llarg termini, visió estructural transformadora i codecisió basada en unes relacions horitzontals i transparents entre actors del nord i el sud.
• Coherència, des de la integralitat i indivisibilitat dels drets humans individuals i col·lectius, que exigeixen un esforç d’adequació entre els objectius i els mitjans de cohesió i complementarietat de totes les polítiques públiques i privades relacionades amb l’objectiu d’aconseguir la justícia social en el món.
• Participació, la qual cosa implica una aposta inequívoca pel diàleg i consens social en la definició de les nostres polítiques, per la transparència, publicitat, objectivitat i lliure concurrència en l’adjudicació de contractes i subvencions, per la rendició de comptes que aporte una informació veraç i motivadora del que realitza i els seus resultats i, finalment, per la creativitat dels moviments socials a l’hora de triar els seus propis camins originals cap al desenvolupament.

L’ESQUERRA DAVANT DELS REPTES DE LA COMUNICACIÓ AUDIOVISUAL

Un programa alternatiu d’esquerres ha de tenir un anàlisi alternatiu del que ha suposat l’aparició de la transmissió del senyal de la televisió digitalitzada. Aquesta integració dels ciutadans/es al món digital de forma generalitzada obliga a obrir un debat sobre el dret d’accés de tothom a la societat de la informació.

La política desenvolupada per totes les administracions, sense excepcions, ha estat beneficiar les telecomunicacions sobre l’audiovisual, de tal forma que amb unes bases suposadament tècniques, i autodefinides com a neutrals, s’ha produït una privatització creixent a l’hora d’establir les condicions que marquen la digitalització de les xarxes terrestres i la seua conseqüent liberalització automàtica. D’ací que la dreta i l’extrema dreta tinguen el pràctic monopoli de les concessions atorgades pel Govern central i les CCAA.

Tot aquest procés té com a objectiu la conversió dels ciutadans/es en senzills consumidors, que una vegada han renovat els seus equips, queden presoners d’ofertes obertes o de pagament, però sempre del mateix grup d’empreses, la qual cosa evidencia que la TDT protegeix l’interés privat i no el públic. En definitiva, una evolució des d’una economia fordista, marcada pel consum massiu, a una altra d’oferta conscientment fragmentada per gustos, interessos i capacitats culturals i educatives, però sobretot, a la llarga, pels ingressos.

És per això que és l’exclusió un dels majors riscs, i no sols pel que suposa d’injustícia, sinó per l’atemptat contra la cohesió social i en darrera instància contra l’igualtat d’oportunitats que fonamenta l’existència mateixa de la democràcia.. I per suposat, afecta també, a l’accés als continguts i serveis, elements claus de la formació i la competència en l’Era Digital, que no resol el pluralisme de les veus i expressions possibles a les televisions digitals.

La TDT i les plataformes digitals de pagament tendeixen, de forma clara, a la creació de monopolis o oligopolis privats. El pluralisme es veu així amenaçat, tant com a expressió creativa com a pluralitat ideològica, pels majors grups nacionals i internacionals. En el primer cas, són totes les xicotetes empreses culturals i comunicatives audiovisuals les que es veuen amenaçades, sent el Col·lectiu d’Actors i actrius de Doblatge un exemple d’abandonament. En el segon cas, és la mateixa democràcia la que està en perill, ja que si les xarxes digitals són tan transcendents per al futur, és totalment contradictori deixar les decisions i la veu a uns grups empresarials, on la representació i la legitimitat de la societat és evidentment nul·la.

EL CAPITALISMO CONTRA EL ESTADO

José Francisco Bellod Redondo doctor en Economía

Grupo de Investigación “Economía, Territorio y Medio Ambiente” de la UPCT

jfbellod.blogspot.com

“Si le das más poder al poder, más duro te van a venir a coger”.

Molotov

La intensa y duradera crisis económica iniciada con la implosión de la burbuja inmobiliaria en 2007 (crisis “subprime”, quiebra de Lehman Brothers…) ha devenido en un duro proceso de deconstrucción del Estado de Bienestar. Tras unos primeros momentos en los que cundió el pánico entre la burguesía, cuando los dirigentes políticos y empresariales reaccionan solicitando medidas excepcionales contrarias a la ortodoxia neoliberal (recuerden al presidente G. W. Bush solicitando “un paréntesis en la economía de mercado... para salvar la economía de mercado) y una mayor intervención estatal de orientación keynesiana, subvenciones multimillonarias a empresas e incluso nacionalización (temporal) de bancos e industrias; el capital retoma la iniciativa y hoy se encuentra a la ofensiva, dictando duros planes de ajuste a los otrora avanzados países europeos que se jactaban de gozar de altas tasas de crecimiento económico y protección social.

El consenso liberal – socialdemócrata forjado tras la II Guerra Mundial, ante el descrédito de un derecha que se había plegado a las exigencias de los partidos fascistas y con la presión de la entonces pujante economía soviética; se asentaba sobre bases keynesianas. Ese consenso (amplias libertades + amplias prestaciones sociales) ha hecho aguas ante la incapacidad del capitalismo de generar riqueza suficiente para mantener las conquistas sociales prometidas a los trabajadores a la vez que se mantenía una elevada tasa de rentabilidad el capital. Y frente a la reacción popular ante la pérdida de derechos sociales el sistema, ahora nuevamente crecido, reacciona recortando libertades con ingerencias neo – coloniales sobre las legislaciones e incluso sobre las Constituciones de los países europeos.

Sucede que, una vez más, se ha verificado la tendencia a la desaceleración del crecimiento capitalista a la que Marx hizo referencia reiteradamente en su obra. El mito de la “mano invisible” popularizado por Adam Smith según el cual el sistema de mercado, mediante la libre (descoordinada) actuación de los agentes individuales, guiados por su propio interés (codicia), conduce al mejor de los mundos (prosperidad para todos), ha hecho aguas nuevamente.

PER LA COOPERACIÓ I LA SOLIDARITAT INTERNACIONALS

EUPV es compromet a lluitar per incrementar fins al 0’7% del PIB, d’immediat, el pressupost destinat a cooperació al desenvolupament, dirigint-lo a lluitar contra la pobresa, afavorint el desenvolupament sostenible i autocentrat, participatiu, social i democràtic dels països empobrits. 

Totes les ajudes han de ser públiques i transparents en la seua adjudicació i seguiment, d’acord amb criteris consensuats amb la Coordinadora Valenciana d’ONGD i seguint amb rigor els criteris internacionalment acceptats sobre el que constitueix l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD) pel Comité d’Ajuda al Desenvolupament (CAD) de l’OCDE; criteris que són sistemàticament vulnerats i interpretats a la baixa pel Ministeri d’Assumptes Exteriors i Cooperació (MAEC) en els seus Plans Anuals de Cooperació Internacional (PACI) i, en especial, per la Generalitat Valenciana en els pressupostos que dirigeix la Direcció General d’Immigració i Cooperació al Desenvolupament, que inclouen partides fora de tot criteri internacionalment assumit i també denunciats per la CONGD-CV i que suposen un incompliment mal encobert del Pacte Valencià contra la Pobresa (PVCP) i el propi objectiu del 0,7% d’AOD, a pesar que en aquest país el 0,7% està establit per la Llei del màxim rang. 

Esquerra Unida del País Valencià sempre estarà en la denúncia del falsejament i incompliment d’aquests objectius vinculants de lluita contra la pobresa i solidaritat amb els països del sud empobrit, i treballarà per un 0,7% “real” i eficient per a la consecució dels Objectius del Mil·lenni (ODM).

En la consecució d’aquesta labor, es realitzaran campanyes de sensibilització social sobre les causes de la desigualtat en el món, sobre l’anul·lació del deute extern i sobre la imposició d’una xicoteta taxa sobre les transaccions financeres que permeta controlar els bruscos moviments especulatius de capitals internacionals, i permeta finançar accions correctores dels desequilibris i perjudicis provocats per l’actuació del capital financer sobre els interessos de la ciutadania mundial. 
S’impulsaran les xarxes de comerç just i es promourà el consum responsable, amb campanyes d’informació i mesures de suport. 
EUPV instarà totes les institucions a mantenir campanyes de pressió política i solidaritat directa amb la lluita per la llibertat dels pobles ocupats, com el palestí, el saharauí, l’iraquià, el txetxé, etc.

LA PARADOXA DEL VALOR I EL FETITXISME DE LA MERCADERIA

La paradoxa del valor (o paradoxa del diamant i l'aigua) és una paradoxa dins de l'economia clàssica sobre el valor econòmic que expressa que, encara que l'aigua és més útil que els diamants, aquests tenen un preu més alt en el mercat. 

Adam Smith esmenta la paradoxa en La riquesa de les nacions. Smith no va ser el primer a notar la paradoxa. Nicolau Copèrnic, John Locke, John Law i altres havien intentat explicar la disparitat en el valor entre l'aigua i els diamants. La teoria de la utilitat marginal, un esforç per resoldre aquesta paradoxa, va provocar el naixement de l'economia neoclàssica i defensa que no és la demanda d'un bé el que determina el seu preu, sinó la seua utilitat marginal.

Es pensa generalment que Smith va ser incapaç de resoldre la paradoxa. Smith esmenta d'aquesta manera la paradoxa:

"Res és més útil que l'aigua, però aquesta no comprarà res, res de valor pot ser intercanviat per ella. Un diamant, per contra, té escàs valor d'ús, però una gran quantitat d'altres béns poden ser freqüentment intercanviats per aquest."

Solució marxista segons la teoria clàssica del valor-treball

Segons la teoria del valor-treball sintetitzada per Marx, la quantitat de valor d'una mercaderia és el treball socialment necessari per a la seua producció que no està determinat en l'absolut pel valor d'ús, o siga, per l'ús concret que es dóna posteriorment a aquesta mercaderia, és a dir, la necessitat concreta que satisfaça. 

Per tant, el valor de l'aigua és usualment menor que el d'un diamant perquè el treball socialment necessari per a aconseguir un diamant és més gran que el necessari per proveir-se d'aigua i això és independent de que l'aigua siga usada per a satisfer una funció vital i el diamant no. 

Està clar que en situacions d'escassetat el valor és més gran perquè les condicions d'escassetat impliquen un augment del treball socialment necessari per a adquirir o produir una mercaderia, així precisament l'escassetat dels diamants implica molta més faena per a aconseguir-los i per això són tan valuosos, i de la mateixa manera això explica que en zones desèrtiques que es requereix més treball per a aconseguir-la, l'aigua siga també molt més valuosa que en zones no desèrtiques.

Des del punt de vista de Marx, la paradoxa del valor, o paradoxa de l'aigua i el diamant, és només un exemple de l'error teòric en què incorrien els economistes clàssics com Smith en confondre i barrejar el valor amb el valor d'ús i un exemple del fetitxisme de la mercaderia en què incorren aquests economistes en intentar deduir de la naturalesa el valor.

"Fins a quin punt una part dels economistes es deixa enlluernar pel fetitxisme adherit al món de les mercaderies, o per l'aparença objectiva de les determinacions socials del treball, ens ho mostra, entre altres coses, la tediosa i insulsa controvèrsia entorn del paper que exerciria la naturalesa en la formació del valor de canvi. Com el valor de canvi és una determinada manera social d'expressar el treball emprat en una cosa, no pot contindre més matèria natural que, per exemple, el curs canviari."

Marx, El capital

EL MODEL CULTURAL PER A ESQUERRA UNIDA

Esquerra Unida del País Valencià proposa un model cultural basat, fonamentalment, a fer persones lliures, amb capacitat dels valencians i les valencianes per a exercir el seu poder d’autodeterminació dels fins i l’autogestió dels mitjans de la vida social.

Entenem la cultura com l’art de viure la vida crítica, solidària i apassionadament en llibertat. Fugim d’una cultura paternalista, ostentatòria i d’aparença per a establir la infraestructura i els serveis culturals i administratius, així com els recursos materials, econòmics i humans que facen possible i permeten la promoció d’actes culturals i d’una cultura global, però al mateix temps arrelada al medi i sostenible.

Així doncs, el nostre objectiu ha de ser el foment de tot tipus d’iniciatives que donen lloc al fet que qualsevol ciutadà i ciutadana, qualsevol col·lectiu, tinga la certesa i la seguretat que el seu projecte cultural i creatiu serà atés, estudiat i, si s’escau, pres en consideració.

Hem de tenir en compte que el mercat cultural del País Valencià no és un fet homogeni, sinó que gaudim ara mateix d’una realitat plural i contradictòria dins d’una societat multicultural, multiètnica i multilingüe en què la llengua autòctona, el valencià, constitueix el nucli central de la identitat cultural valenciana i que, per tant, hem de conservar-la, aprendre-la, promoure-la, normalitzar-la i fer-ne un ús social per rescatar-la del deteriorament que ha sofert per culpa de la marginació “oficial” i els intents de substitució que ha sofert durant moltes dècades. Tot això duu inexorablement a una renovació de la situació actual de la cultura del nostre País.

La renovació de la situació actual que patim al País Valencià suposa, no cal dir-ho, el canvi d’estructures, de mètodes i de continguts per mitjà d’una mena de “revolució cultural” que es recolza en el canvi de consciències i d’institucions, una “revolució cultural” adaptada a les noves tecnologies, tant de l’electrònica com de les infraestructures i de la comunicació, conseqüència d’una societat postfordista que aposta per solucions altermundistes. La cultura crítica, assenyala el Manifest Polític d’EUPV, és revolucionària en la mesura que qüestiona i enriqueix la visió que la ciutadania té de la realitat, tot proporcionant-hi idees per a defensar els seus interessos i millorar la seua qualitat de vida. D’aquesta manera, aconseguirem que tothom i cadascun dels ciutadans i ciutadanes del País Valencià puga prendre part en l’elaboració comuna dels fins propis d’un nou projecte de civilització i participar com a subjectes autònoms en l’autogestió social a tots els nivells i a tots els àmbits de l’activitat humana.

L'ASSIGNATURA MARIA DE L'ESCOLA FRANQUISTA: LA FORMACIÓN DEL ESPÍRITU NACIONAL

La Formación del Espíritu Nacional (F.E.N.) era l'assignatura més fàcil d'aprovar. També la més tòxica si te la prenies al peu de la lletra. Al Vilaweb publiaren un article de Jordi Artigas titulat 'Jo també vaig ser espanyolitzat', que va suscitar molts comentaris dels lectors. Artigas ha tornat als arxius per investigar  un dels grans fraus pedagògics del Franquisme, la Formación del Espíritu Nacional, una assignatura que han hagut d'aprovar generacions de ciutadans.

Els comentaris dels lectors que van viure de primera mà aquesta aberració pedagògica fan posar els pèls de punta. Enric Masip Gorgori explica que al seu poble, al Priorat, la FEN l'impartia el mossèn. "El capellà tenia via lliure per entrar a l’escola. Era militar i a més portava pistola".

"Jo vaig “estudiar” la FEN amb un mestre que era un coronel retirat que es deia Zosimo Z.S", explica en Pep, lector de Núvol. "No recordo gaire les lliçons. A més, com que ja era vell, ens dedicàvem a xerrar, jugar i dibuixar. Els llibres eren tots de l’editorial Doncel i eren gairebé sempre els únics en color. Els varem llençar tots. Tinc 53 anys i també els hi puc dir que els hi ha sortit el tret per la culata", remata Pep.

ELS DRETS DE LES DONES AL MÓN, EN MAPES

El projecte WomanStats n'ha creat una trentena que ajuden a comprendre quina és la situació de les dones

Sovint és més fàcil fer-se la idea d'una informació concreta quan la veiem il·lustrada en un mapa. En aquest cas, el projecte WomanStats n'ha creat més d'una trentena que ajuden a entendre quina és la situació de la dona al món. En quins països hi ha dones al govern? En quins és legal casar nenes? I traficar amb dones? Quina és l'esperança de vida tenen a cada lloc? On hi ha lleis per a protegir-les de les violacions?

També podem observar en quins països hi ha normes sobre com han de vestir les dones, on hi ha més violacions, on es duu a terme l'ablació del clítoris…

EUPV CONTRA LA TRANSFÒBIA

L’any 2006 va ser històric per a la lluita pels drets de les persones transsexuals, amb l’aprovació, amb el suport de tots els grups parlamentaris excepte el PP, de la Llei d’Identitat de Gènere, que permetria modificar la inscripció en el Registre Civil sense el requisit previ de la intervenció quirúrgica. Aquest avanç ha suposat una millora en la situació i visibilització del col·lectiu transsexual, però també ha suposat un cost per a aquest: mantenir l’estigma de la transsexualitat com a trastorn, “disfòria de gènere”, diagnòstic necessari per a la modificació que permet la llei. Gràcies al treball i esforç d’alguns col·lectius LGTBI, el govern ha mostrat la voluntat de canviar-ho, encara que pareix que açò depén de la pròxima eixida el 2013 del nou manual de l’APA (American Psychiatric Association), el DSM-V, en la seua cinquena edició, que, per cert, ja té esborrany i no sembla que en canviarà molt la situació. Mantenir l’estigma de la transsexualitat com a trastorn mental suposa en la pràctica l’estigma d’un col·lectiu basant-se en un rígid sistema binari sexe-gènere, que imposa uns rols i models de conducta determinats. Per tant, aquelles persones que es comporten i adopten uns rols no vinculats a un sexe determinat són tractades com a malaltes, i necessiten ser “curades”.

En la transsexualitat açò significa entrar en un procés d’adequació del cos al gènere socialment percebut, oblidant la diversitat de vivències al voltant del cos i el gènere, que no sempre necessiten processos d’hormonació o cirurgia. Per açò, des d’Esquerra Unida del País València reivindiquem la immediata despatologització de la transsexualitat com a trastorn mental i diagnòstic necessari per a obtenir el canvi en el document nacional d’identitat, els requisits que s’exigeixen per a aquesta finalitat, i que açò no implique la pèrdua de drets actuals, com l’accés als tractaments corresponents en la Sanitat Pública.

FRANCO BUSCAVA EL "GEN ROIG" DE LA INFERIORITAT

El psiquiatre franquista Antonio Vallejo Nágera va dirigir el 1938 un estudi sobre presoners de guerra per A determinar quina malformació porta al marxisme. ¿Conclusió? El marxisme espanyol es nodreix de les persones menys inteligents. La seua teoria del gen roig advocava per separar els nens i nenes de les seues mares roges per a evitar que es contaminaren del mal de les seues mares com a mesura preventiva, així com rebre una educació "curativa" dels vencedors i autèntics portadors de la raça espanyola.

Brigadistes presos en la batalla del Jarama.

El marxisme es nodreix de les persones menys intel·ligents de la societat. Aquesta va ser la principal conclusió d'Antonio Vallejo Nágera, cap dels Serveis Psiquiàtrics de l'Exèrcit de Franco, qui durant la Guerra Civil i els primers anys de postguerra va realitzar una investigació amb presos de guerra, especialment brigadistes internacionals, per A determinar "les relacions que puguen haver entre les qualitats biopsíquiques del subjecte i el fanatisme polític-democràtic-comunista". És a dir, respondre als interrogants de si el roig naix o es fa i determinar quina malformació porta a un individu a adherir-se al marxisme.

"La perversitat dels règims democràtics afavoridors del ressentiment promociona als fracassats socials amb polítiques públiques, a diferència del que passa amb els règims aristocràtics on només triomfen socialment els millors", explica Vallejo Nágera en els informes publicats a la Revista Espanyola de Medicina i Cirurgia de Guerra amb el títol de "Biopsiquismo del Fanatismo Marxista".

Per a arribar a aquestes conclusions, Vallejo Nágera, primer catedràtic de la psiquiatria espanyola, va estudiar mitjançant tests psicològics i mesuraments antropomòrfics a presoners de guerra durant desembre de 1938 i octubre de 1939. Encara que el principal grup d'estudi van ser els membres de les Brigades Internacionals capturats, el doctor també va estudiar a presos espanyols processats per la seua participació a la República, a activistes catalans independentistes i a bascos. Els catalans eren especialment interessants perquè unien el fanatisme marxista i l'antiespanyolisme i els bascos perquè unien el catolicisme a l'element revolucionari.

Entre les seues conclusions també es troba la definició de la raça o esperit espanyol, que per a Vallejo Najera es tracta del "militarisme social, que vol dir ordre, disciplina, sacrifici personal, puntualitat en el servei, perquè la fiola militar tanca essències pures de virtuts socials, fortalesa corporal i espiritual". Per tant, per a millorar la raça espanyola, el règim franquista havia -segons les conclusions del seu psiquiatre- de buscar "la militarització de l'escola, de la Universitat, del taller, del café, del teatre, de tots els àmbits socials".

La "debilitat" de l'equilibri mental de la dona

Però si la raó que porta l'home a marxisme és la seua escassa intel·ligència, mal parada ix també la dona. Per a cercar una explicació a "l'activíssima participació del sexe femení en la revolució marxista", el psiquiatre va realitzar un estudi sobre 50 dones presoneres de guerra sota el títol d'Investigacions psicològiques en marxistes femenins.

FEMINISME I EQUITAT: PARTICIPACIÓ POLÍTICA I CIUTADANA

En aquests temps de crisi econòmica, en què les dones continuen estant en situació de més pobresa i vulnerabilitat, les quotes de participació es veuen encara més restringides perquè recau quasi exclusivament sobre elles el món de l’atenció no professional, tan infravalorat pel sistema en què vivim, però, sense el qual, aquest no podria funcionar. La nostra aposta política passa per aconseguir drets i mesures que permeten a les dones accedir a la vida pública i corregir el desequilibri de gèneres existent.

Per a EUPV, la paritat és un element estratègic necessari: per aconseguir una societat d’iguals i amb plens drets de ciutadania. Per això, proposem:

EL CAPITALISMO INCREMENTA LOS DESEOS PERO REDUCE LA POSIBILIDAD DE SATISFACERLOS

"El capitalismo incrementa los deseos 

pero reduce la posibilidad de satisfacerlos"

El economista y biógrafo de Keynes, Robert Sikidelsky, lanza junto a su hijo, Edward, el ensayo  '¿Cuánto es suficiente?'  Una obra que reflexiona sobre los usos de la riqueza, la naturaleza de la felicidad y propone alternativas para conseguir una “vida buena”

Robert Skidelsky (izquierda) y su hijo Edward, autores del ensayo ¿Cuánto es suficiente?

En 1930 el economista estadounidense John Maynard Keynes escribió Las posibilidades económicas de nuestros nietos, una especie de ensayo-pronóstico en el que el reputado economista predecía que en el año 2030 las sociedades industrializadas habrían progresado tanto que la mayoría de sus ciudadanos se dedicaría fundamentalmente al ocio con una jornada laboral de apenas 15 horas semanales. 82 años después de aquel vaticinio resulta evidente que el economista estaba equivocado. La mayoría de la sociedad no sólo no vive como Keynes predijo sino que ve como su nivel de vida y sus posibilidades de mejorar van disminuyendo.

Partiendo de este erróneo pronóstico, Robert Skidelsky, el economista y biógrafo de Keynes, ha publicado junto a su hijo, profesor de filosofía, el ensayo ¿Cuánto es suficiente? (Editorial Crítica) Una obra en la que reflexionan sobre el uso de la riqueza en la sociedad occidental actual, la naturaleza de la felicidad humana y que propone alternativas reales para tratar de acercar a la sociedad a la “buena vida” que pronosticó Keynes.

En la obra, ustedes afirman abiertamente que el sistema capitalista actual nos está conduciendo a más desigualdad y más pobreza. El ciudadano que se da cuenta de esta realidad pero qué no sabe como analizarlo ni por donde enfocar el problema, ¿sobre qué ideas o puntos debería reflexionar para tratar de buscar soluciones?

Robert Skidelsky: El ciudadano debe reflexionar sobre dos cuestiones diferenciadas: ética y política. En lo referente a lo ético, el capitalismo ha conseguido producir cada vez más riqueza pero esta riqueza se está distribuyendo de forma cada vez menos igualitaria y aquí tenemos el problema ético sobre el cual reflexionar. Todos necesitamos cierto nivel de riqueza para conseguir una buena vida, pero ¿qué es una buena vida y qué nivel de riqueza necesitamos? Por otro lado, hay que reflexionar sobre la cuestión política. ¿Cómo organizarnos para qué esto ocurra?

Edward Skidelsky: No pensamos que el capitalismo de lugar a pobreza y desigualdad obligatoriamente. No estamos de acuerdo con Marx en esto. Pensamos que en una sociedad democrática se pueden hacer muchas cosas para evitar la pobreza y la desigualdad.

Robert: Marx plantea una cuestión muy profunda. Él dice que el capitalismo no se puede reformar porque la base del sistema es la explotación del hombre y cada vez que se reforme dará lugar a una crisis. Sin embargo, sí se han visto casos de capitalismo reformado que han funcionado bien como los modelos europeos durante muchos años. Actualmente, los modelos que vemos en Estados Unidos, Inglaterra o España vemos que no funcionan.

Para conseguir un modelo de capitalismo que no conduzca a más pobreza y desigualdad ustedes hablan de tres reformas básicas: instauración de una renta básica, reducción sobre la presión del consumo y la reducción de la publicidad. ¿Con estas tres reformas el sistema resultante sería llamándose capitalismo?

Robert: Un tigre y un gato son la misma especie, un felino. El capitalismo sin control es un tigre y un capitalismo controlado es un gato. Por otra parte, se puede decir que nosotros no estamos abogando por un sistema socialista sin propiedad privada y libre comercio. Si piensas que el capitalismo como sistema está diseñado para la acumulación del capital llega un momento en el que has acumulado tanto capital que ya no necesitas acumular más, entonces cómo llamamos a este momento, ¿el final del capital? Al fin y al cabo, no siempre estaremos viviendo el mismo sistema.

En el libro plantean la de la insaciabilidad del ser humano como uno de los problemas de este capitalismo sin control. ¿Creen que el ser humano puede superar esta insaciabilidad y que el sistema deje de buscar la acumulación de riqueza sin fin?

Edward: La insaciabilidad del ser humano sí puede dirigirse hacia otros elementos que no sean el dinero. Se puede también ser insaciable de dinero, belleza o poder. Hay formas de insaciabilidad que hay que desanimar y evitar y guiar al ser humano hacia formas de insaciabilidad que son buenas.

Robert: Hay insaciabilidades que son buenas como decía Robert. Esta no siempre tiene por qué ser de dinero. De hecho, la insaciabilidad por el dinero antes no existía porque hubo épocas en las que no había dinero.

Cuando habla de desanimar la insaciabilidad de acumulación de riqueza, qué actor debe promover esas barreras? ¿Se refiere al Estado?

Edward: El Estado y los individuos de manera individual. Las personas deberían ser las que se guiaran hacia una insaciabilidad buena e intentar desprenderse de la necesidad de acumular dinero. No obstante, los políticos deberían establecer las bases para hacer más fácil que los individuos se orienten hacia otros tipos de insaciabilidad. En este aspecto, ambos actores serían deseables para que el sistema funcionara porque el Estado actualmente crea necesidades de consumir a los ciudadanos.

Robert: Uno de los mayores mitos que tenemos que sufrir es que el Estado es neutro. Pero sucede que cuando se reclama la actuación del Estado para poner barreras a la insaciabilidad aparecen los liberales [económicos] y niegan esta participación porque se rompería la libertad de elección del mercado o la neutralidad del Estado. Pero no es así. En realidad, el Estado está promoviendo la insaciabilidad económica de los mercados y los individuos y nos empuja hacia ella. Un ejemplo más: el Estado regula la publicidad, ¿por qué no promueve una publicidad diferente a la de consumir productos todo el rato?

Edward: Hemos recibido críticas que nos acusan de no estar a favor del libre mercado y nos preguntan pero ¿el mercado no te deja libre elección? Nosotros contestamos que sólo existe libre elección entre los bienes del mercado y no con los que no están dentro del mercado. Por lo que, efectivamente, no hay libre elección.

"Si sólo podemos elegir los bienes que están dentro del mercado, no hay libertad de elección"

Ustedes abogan y cito textualmente: “por una economía orientada a hacer realidad los bienes básicos de la sociedad” y “quitar el poder a los empresarios de fijar los horarios de trabajo y los términos”. En el pensamiento dominante actual, estas dos afirmaciones serían calificadas por muchos pensadores y economistas como de antisistemas o comunistas.

TOT UN TREBALLADOR

FEMINISME, DIVERSITAT I EQUITAT

Esquerra Unida del País Valencià està compromesa en la reorganització d’una societat democràtica i participativa, on les dones tinguen presència, representació, opinió, expressió i justa influència social, política i econòmica, en igualtat real de condicions, tracte i oportunitats. Aquesta transformació social a què aspirem només s’entén amb l’aportació d’una òptica crítica i reflexiva: des de la identitat feminista.

Vivim en una societat en què més del 50% de la població pateix distintes formes de violència i/o discriminació: violència física, sexual o psicològica, feminització de la pobresa, explotació de persones (com a nova esclavitud), discriminació salarial, precarització en l’ocupació i un llarg llistat de greuges comparatius.

La discriminació de gènere se sustenta en el sistema patriarcal-capitalista, en una cultura androcèntrica, en la qual les dones estan en greu situació de desigualtat respecte als homes. Discriminació històrica que, amb el temps, ha anat evolucionant i modulant-se fins a arribar a hores d’ara, donant-se la paradoxa que es reconeixen drets sobre el paper que no es compleixen en la realitat quotidiana: és a dir, seguim dins d’un suposat marc democràtic en què la igualtat d’oportunitats i de tracte no és real, i en el qual nombrosíssims obstacles dificulten l’èxit de l’equitat i de la plena ciutadania per a les dones.

Des d’EUPV rebutgem la consolidació de la cultura de la violència enfront del diàleg, de la desigualtat enfront de l’equitat, de la intolerància i uniformitat enfront de la diversitat. Optem per la participació i representació de les dones en la vida pública en els termes de paritat, com el procés lògic per a aconseguir la democràcia real i participativa a què aspirem.

Per a les dones i homes d’EUPV, és prioritari treballar en dues direccions: la transversalitat de gènere i l’apoderament.

La transversalitat de gènere és l’eina que, aplicada en totes les accions públiques, ens permet eliminar la desigualtat entre sexes, des d’una òptica de gènere progressista i d’esquerres.

L’apoderament (terme encunyat en la trobada internacional de dones de Beijín, el 1995), planteja la necessitat de posar en pràctica la capacitat de decidir des de l’autonomia plena, la convicció de poder i presa de decisions tàctiques i estratègiques. L’apoderament, tant econòmic com participatiu, és un aspecte molt poc desenvolupat entre la ciutadania i, en especial, entre les dones. Aquesta mancança porta a una elitització de la política, on les dones tenen una especial posició de subordinació, que no permet desenvolupar una cultura que qüestione els models socials establits pel patriarcat.