SEVERÍ ALBARRACÍN, UN ALTRE LLIRIÀ EN L'OBLIT

"Ensenyeu als vostres descendents en la seua edat primera com cal viure al món; assenyaleu-los els vostres enemics; poseu a les seues mans l'arma que tant vos va costar conquistar per a defensar-vos i veureu entrar al món una generació coneixedora de la seua missió..." 

Per un ensenyament laic, 1908

Estos principis que serien portats a la pràctica pel llirià Severí Albarracín Broseta, mestre de primer ensenyament amb poc més de vint anys, que en el seu periple republicà i federal a València, durant un temps es va encarregar de la instrucció dels xiquets del centre republicà local fins que va ser expulsat.

En aquest punt va iniciar el seu acostament a l'anarquisme, i d'ell es troben dades sobre el període èpic de la primera Internacional i les seues persecucions, sobre la seua amistat amb Bakunin, Kropotkin i Guillaume o sobre la seua participació en la Revolució del Petroli d'Alcoi (la direcció se li va atribuir), però escasses són les referències a la seua tasca com a mestre de la Internacional, més enllà que va defensar un dictamen per crear escoles internacionalistes al congrés de Còrdova de 1873.

Severí Albarracín Broseta (Llíria, País Valencià, 1850 - Barcelona, ​​1878) fou un dirigent anarquista valencià, que treballava com a mestre d'escola. Militant de la FRE de l'AIT, va assistir al 2n congrés de la FRE de l'AIT a Saragossa el 1872, on fou nomenat Membre del Consell Federal (secretari de la comarca del Sud) i, quan el congrés de Còrdova eliminà el Consell Federal, (desembre 1872-gener 1873) fou Designat per formar part de la Comissió de Correspondència i Estadística, a més de secretari de l'Interior.

PEL RECONEIXEMENT I LA FORMACIÓ DEL PROFESSORAT

EUPV, amb l’acord previ amb els representants sindicals del professorat, creu que cal aplicar les mesures següents.

Pel cos únic de professorat

Estatut de la funció pública educativa, acordat amb els sindicats del sector, que establisca el cos únic del professorat per mitjà d’una formació inicial del mateix nivell, regule el seu marc professional i millore les condicions de treball de docents i la resta de professionals de l’àmbit educatiu, amb garanties de finançament.

Millora de les condicions laborals

Cal un suport decidit al professorat, en l’exercici de la seua labor, i un major reconeixement social de la funció docent per mitjà d’un augment significatiu de les seues retribucions professionals. Cal potenciar la motivació del professorat amb millores de les seues condicions laborals: en l’accés a la funció docent, en l’accés a altres cossos docents, en el reconeixement de les tutories i les funcions de coordinació en els centres com a dedicació lectiva, en la reducció de la docència directa al professorat major de 55 anys, sense minva salarial, el gaudi de períodes sabàtics de formació per a tot el professorat, al llarg de la seua vida professional, l’oferta, amb caràcter permanent, de la jubilació voluntària a partir dels 60 anys; regulació de la salut laboral del docent; així com el dret a l’assistència lletrada i assessoria jurídica gratuïta per denúncies derivades de l’exercici de l’activitat professional.

Assegurant la configuració de claustres estables i reduint la inestabilitat del professorat (desplaçats/des, en expectativa, interins/es...). Nova distribució horària, que reculla totes les tasques i funcions que demanda el sistema educatiu. En les plantilles orgàniques, a més de les hores curriculars, es calcularan també les dedicades a tutories, equips educatius, formació, atenció a les famílies, coordinació de curs, nivell i cicle, i totes aquelles amb especial incidència en l’acció directa en l’aula. Equiparació de la reducció horària de la tutoria i la Direcció de Departament. Generalització de tres hores per a les tutories.

Reducció dràstica dels elevats percentatges d’interins, garantint l’estabilitat a les plantilles, frenar la mobilitat del professorat i la situació de precarietat del professorat interí possibilita potenciar grups de treball i projectes de formació de centre o comarcals que hauran de ser reconeguts i incentivats.

Increment de les plantilles de docents i altres professionals per a poder aplicar totes les mesures d’atenció a la diversitat previstes, així com els plans de convivència.

Cal dotar als centres dels recursos materials i personals que estimulen la introducció de propostes didàctiques innovadores i els treballs cooperatius que dinamitzen les estructures organitzatives del centre.

LA PERMACULTURA: CULTURA Y AGRICULTURA PERMANENTES Y SOSTENIBLES

'Mandala de la permacultura', ilustración de Graham Burnett, que resume la ética y los principios del diseño permacultural 

La permacultura constituye un sistema proyectado sostenible que integra armónicamente la vivienda y el paisaje, ahorrando materiales y produciendo menos desechos, a la vez que se conservan los recursos naturales (Bill Mollison); es el diseño de hábitats humanos sostenibles y sistemas agriculturales, que imita las relaciones encontradas en los patrones de la naturaleza.

La palabra permacultura (en inglés permaculture) es una contracción de agricultura permanente, como así también de cultura permanente.

Orígenes

casa nueva de adobe y paja

A mediados de la década de los años 1970 dos ecologistas de Australia, el doctor Bill Mollison y David Holmgren, comenzaron a desarrollar una serie de ideas que tenían la esperanza de poder utilizar para la creación de sistemas agrícolas estables. Lo hicieron como respuesta a lo que consideraban como el rápido crecimiento en el uso de métodos agroindustriales destructivos tras la segunda guerra mundial, que de acuerdo a su criterio estaban envenenando la tierra y el agua, reduciendo drásticamente la biodiversidad, y destruyendo billones de toneladas de suelo que anteriormente mantenían paisajes fértiles. Una aproximación denominada 'permacultura' fue el resultado y se dio a conocer con la publicación del libro Permaculture One en 1978. El libro tuvo un éxito inmediato en Australia, provocando mucho debate. La aparición de una revista (The International Permaculture Magazine), una miniserie televisiva con Bill Mollison como protagonista, y varias decenas de cursos que éste dictó a finales de los 70s y principios de los 80s contribuyeron a internacionalizar la permacultura y a forjar su imagen de herramienta práctica para la construcción de hábitats sostenibles.

Tras la publicación de Permaculture One, Mollison y Holmgren refinaron y desarrollaron sus ideas, con ambos originadores diseñando cientos de 'terrenos de permacultura' y escribiendo varios libros. Mollison dio clases en más de 80 países y el Curso de Diseño de dos semanas de duración, se enseñó a muchos cientos de estudiantes. A comienzos de la década de 1980, el concepto avanzó desde ser predominantemente un diseño de sistemas agrícolas a ser un proceso de diseño más plenamente holístico para crear hábitats humanos sostenibles. A mediados de la década de 1980, multitud de estudiantes se habían convertido en exitosos prácticos, comenzado a enseñar el método; en un corto periodo de tiempo se establecieron grupos de permacultura, proyectos, asociaciones e institutos en más de 100 países.

En el transcurso de sus viajes por Asia, África y América Latina, Mollison encontró y contribuyó a popularizar conceptos y prácticas ancestrales que habían contribuido a la sostenibilidad de las antiguas culturas agrícolas y cazadoras. Muchos de éstos conceptos fueron explicados y revalorizados, y pasaron a formar parte del aspecto técnico de la permacultura. Muy pronto se hizo evidente que los conceptos de diseño que manejaba la permacultura podían ser aplicados no solamente a la producción agropecuaria y forestal, sino a muchos aspectos de la vida humana, como la construcción, la educación, la economía y la organización social en general, abarcando todos los temas esenciales en el diseño de sistemas sustentables, de forma integrada.

La permacultura está en la actualidad bien establecida a lo largo y ancho del mundo, existiendo muchos ejemplos de su uso. Zimbabwe tiene 60 escuelas diseñadas utilizando la permacultura, con un equipo nacional trabajando en la unidad de desarrollo de currículos escolares. El Alto Comisionado de Naciones Unidas para los Refugiados (ACNUR) ha elaborado un informe sobre el uso de la permacultura en situaciones de refugio, tras su exitoso uso en los campos de Sudáfrica y Macedonia. Una tribu en Perú ha evolucionado desde una creciente dependencia de las subvenciones estatales a su auto-dependencia y apoyo a otras tribus. Se está transformando una base militar de Estados Unidos para que se convierta en un parque de eco-negocio y en un paraíso de la vida salvaje.

Definición

Permacultura es un término genérico que engloba la aplicación de éticas y principios de diseño universales en planificación, desarrollo, mantenimiento, organización y la preservación de hábitats aptos para sostener la vida en el futuro.

La Permacultura también es una red y un movimiento internacional de practicantes, diseñadores y organizaciones, la gran mayoría de las cuales se han desarrollado y sostenido sin apoyo de corporaciones, instituciones o gobiernos.

Los ejes centrales de la permacultura son la producción de alimentos, abastecimiento de energía, el diseño del paisaje y la organización de (Infra) estructuras sociales. También integra energías renovables y la implementación de ciclos de materiales en el sentido de un uso sostenible de los recursos a nivel ecológico, económico y social.

Desde sus inicios a finales de los años 70, la permacultura se ha definido como una respuesta positiva a la crisis ambiental y social que estamos viviendo.

La permacultura tiene tres ingredientes principales:

1. La Ética, que consiste de tres principios fundamentales:
   1. Cuidar de la tierra
   2. Cuidar de las personas
   3. Poner límites a la población y el consumo (o Redistribución de los excedentes. Nota: existe un debate⁵ sobre qué título de la 3a ética resume mejor su significado). Holmgren, en su libro "Principios y senderos de Permacultura", especifica que se entiende como reparto entre todas las especies y que esto supone distribuir tanto la población como el consumo humanos (dos conceptos directamente opuestos al antropocentrismo y consumismo dominante actual, que aportan un signíficado necesariamente ambiguo a "Reparto equitativo" como resumen de estos conceptos). También se añaden dos Directivas: tomar plena responsabilidad para nuestras vidas y co-operar)
2. Principios ecológicos derivados de la observación de los sistemas naturales, por ecologistas como Birch y Odum, a los cuales se añaden los 'principios de actitud' de Mollison.
3. Diseñar herramientas y procesos que reúnan conceptos, elementos y componentes estratégicos dentro de un marco o plan de acción que pueda ser implementado y mantenido con mínimos recursos.

VOLEM UNA NOVA EDUCACIÓ INFANTIL I PRIMÀRIA!

EUPV defén el ple reconeixement de l’educació infantil de 0 a 6 anys com una etapa fonamental del procés educatiu, en tant que determinant en el procés de desenvolupament cognitiu del subjecte, així com d’element compensador de les desigualtats de base en l’accés al sistema educatiu i sociocultural.

En l’actualitat, ens trobem davant d’una etapa escindida entre una oferta gratuïta, però fins i tot incompleta, de 3 a 6 anys adscrita als centres de primària i una quasi inexistent oferta pública de 0 a 3. És patent la insuficiència de l’oferta educativa pública en aquest nivell d’ensenyança per a cobrir la demanda existent, així com la manifesta delegació de l’Administració Educativa en altres institucions, cosa que juga en favor del sector privat, que veu d’aquesta manera, com assegurar-se la cantera i el finançament d’aquest àmbit educatiu en aquesta etapa, ja que, el principi de llibertat d’elecció de centre, tan utilitzat per la dreta, només pot aplicar-se per a aquells pares i mares que opten per l’ensenyança privada, donades les insuficiències de l’oferta pública.

En l’educació primària, una vegada generalitzada la seua implantació en tots els centres del País Valencià, l’assignatura pendent és la de la cerca de majors índexs de qualitat (èxit educatiu per a tot l’alumnat) a fi de convertir-se en el necessari referent per a la gran majoria de la societat valenciana i de fer front a l’ofensiva de l’ensenyança privada, que s’ha vist afavorida en aquest nivell, com en el cas de l’educació infantil, per les polítiques dels governs de la dreta, tant per acció (incrementant les transferències de fons públics a l’ensenyança privada i fent-la aparèixer com el referent de la classe mitjana) com per omissió (practicant una política de “laissez faire” que no escomet els canvis i l’espenta que l’ensenyança pública necessitaria per a superar algunes de les seues deficiències i mancances més acusades).

EL MODEL CULTURAL PER A ESQUERRA UNIDA

Esquerra Unida del País Valencià proposa un model cultural basat, fonamentalment, a fer persones lliures, amb capacitat dels valencians i les valencianes per a exercir el seu poder d’autodeterminació dels fins i l’autogestió dels mitjans de la vida social.

Entenem la cultura com l’art de viure la vida crítica, solidària i apassionadament en llibertat. Fugim d’una cultura paternalista, ostentatòria i d’aparença per a establir la infraestructura i els serveis culturals i administratius, així com els recursos materials, econòmics i humans que facen possible i permeten la promoció d’actes culturals i d’una cultura global, però al mateix temps arrelada al medi i sostenible.

Així doncs, el nostre objectiu ha de ser el foment de tot tipus d’iniciatives que donen lloc al fet que qualsevol ciutadà i ciutadana, qualsevol col·lectiu, tinga la certesa i la seguretat que el seu projecte cultural i creatiu serà atés, estudiat i, si s’escau, pres en consideració.

Hem de tenir en compte que el mercat cultural del País Valencià no és un fet homogeni, sinó que gaudim ara mateix d’una realitat plural i contradictòria dins d’una societat multicultural, multiètnica i multilingüe en què la llengua autòctona, el valencià, constitueix el nucli central de la identitat cultural valenciana i que, per tant, hem de conservar-la, aprendre-la, promoure-la, normalitzar-la i fer-ne un ús social per rescatar-la del deteriorament que ha sofert per culpa de la marginació “oficial” i els intents de substitució que ha sofert durant moltes dècades. Tot això duu inexorablement a una renovació de la situació actual de la cultura del nostre País.

La renovació de la situació actual que patim al País Valencià suposa, no cal dir-ho, el canvi d’estructures, de mètodes i de continguts per mitjà d’una mena de “revolució cultural” que es recolza en el canvi de consciències i d’institucions, una “revolució cultural” adaptada a les noves tecnologies, tant de l’electrònica com de les infraestructures i de la comunicació, conseqüència d’una societat postfordista que aposta per solucions altermundistes. La cultura crítica, assenyala el Manifest Polític d’EUPV, és revolucionària en la mesura que qüestiona i enriqueix la visió que la ciutadania té de la realitat, tot proporcionant-hi idees per a defensar els seus interessos i millorar la seua qualitat de vida. D’aquesta manera, aconseguirem que tothom i cadascun dels ciutadans i ciutadanes del País Valencià puga prendre part en l’elaboració comuna dels fins propis d’un nou projecte de civilització i participar com a subjectes autònoms en l’autogestió social a tots els nivells i a tots els àmbits de l’activitat humana.

VOLEM UNA NOVA EDUCACIÓ SECUNDÀRIA!

Combatre l’abandó i el fracàs escolar

En l’ensenyança secundària es concentren en aquests moments les mancances més greus del sistema educatiu: l’abandó i el fracàs escolar. Segons l’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (setembre del 2009) el 14% d’espanyols/es entre 14 i 16 anys ni estudiaven ni treballaven, el 5% deixa d’estudiar després de l’ESO i el 20% estaven en desocupació el 2006 (ara amb la crisi serien molts més). 

Al País Valencià, les dades són més preocupants, el 39% d’alumnes al País Valencià no supera l’ESO. L’Enquesta de Població Activa reflecteix que, el 2007, amb estudis d’ESO hi havia el doble de risc de desocupació que amb Educació Superior i un 1,5 més de risc que amb la Secundària postobligatòria (Batxiller i FP); que el 2009 (en el 2n trimestre i en plena crisi), amb l’ESO triplicaven el risc de desocupació respecte als titulats superiors i un 1,6 més de risc que amb Batxillerat; que la taxa de desocupació dels titulats superiors s’ha duplicat i està en el 8%, mentre que s’ha triplicat, un 24%, la que posseeix el graduat en ESO. 
També l’informe “La contribució socioeconòmica de les universitats valencianes” assegura que el 2007 el 20,4% de la població en edat de treballar a Espanya posseïa estudis superiors, mentre que al País Valencià baixava fins al 17,8%. En conclusió: a menor qualificació, major facilitat d’expulsió del mercat de treball amb els seus conseqüents riscos d’exclusió social, marginació, etc.

Per fer front a aquesta situació, és necessari incrementar els diners dedicats a educació i el disseny de polítiques que aposten seriosament per la igualtat d’oportunitats per a tots i totes siga quina siga la seua classe social de procedència.

EUPV es compromet a un treball continuat, compartit amb tota la comunitat educativa (pares i mares, alumnat, sindicats, grups de professionals, organitzacions polítiques, ajuntaments i qualsevol altra persona o grup que se senta concernit) que genere acords sobre finalitats, objectius, estructures, formes d’actuació i necessitats del sistema educatiu valencià. 
EUPV es proposa incloure en la Llei Valenciana de l’Escola Pública i el Seu Finançament les mesures següents:

• El mapa escolar integral del País Valencià (des de l’Escola Infantil fins a la Secundària, passant per l’EPA, les Ensenyances Especials, Cicles Formatius i Programes de Garantia Social).
• L’existència de centres de secundària amb instal·lacions educatives adequades, dignes i suficients.
• L’adscripció de cada un dels centres d’Infantil i Primària a cada un dels centres de Secundària, establint l’itinerari a què té dret preferent cada alumne/a.
• La fixació i reducció de ràtios per grup i per professor, d’acord amb les necessitats educatives.
• L’establiment de plantilles de professorat, tenint en compte les necessitats socials reals.
• Potenciar l’atenció tutorial. Inclusió, en horari lectiu, de les tasques d’acció tutorial amb l’alumnat. Ampliació del temps d’atenció a les famílies.

PER UN CURRÍCULUM ALTERNATIU PER A TOTS I TOTES

EUPV considera que és necessari un ampli debat social sobre els continguts escolars ─què s’ha d’estudiar en els centres educatius?─, sobre les metodologies ─com s’ha de posar a l’alumne en contacte amb el saber?─, sobre els materials que s’empren ─només llibres de text o ordinadors?─, i sobre les formes d’avaluar a l’alumnat, al professorat i als responsables polítics.

EUPV considera que continuem patint sistemes educatius fortament academicistes en el fons i rutinaris en la forma que devaluen la dimensió intel·lectual de l’ensenyament. En tots els trams del sistema educatiu les rutines ho inunden tot, no quedant a penes temps per a una reflexió seriosa i profunda sobre la selecció del coneixement rellevant, per al contrast d’informacions, per a l’establiment de relacions, per a l’anàlisi de les contradiccions que subjauen en tota afirmació, notícia o llei científica. En suma, a penes hi ha moments per a l’activitat intel·lectual pròpiament dita. En les escoles, instituts i universitats es continua instruint, ensinistrant, adoctrinant. Continuem considerant als/a les alumnes com a caixes buides que cal omplir sense aprofitar tota la càrrega vivencial que aporten amb la seua sola presència. Ens fem així còmplices, més o menys inconscientment, del sistema neoliberal que busca formar treballadors submisos, consumidors expectants i ciutadans passius, que mai qüestionen l’ordre social establit.

Un currículum, entés com el conjunt de disciplines i matèries que s’han d’aprendre sense cap connexió entre si i amb la realitat, es converteix en un currículum erudit i enciclopèdic, incapaç de donar respostes als problemes que tenen els alumnes en la societat actual i menys als problemes que planteja la societat de l’era planetària.

Des de la perspectiva d’aquest currículum és impossible donar resposta a la diversitat i a la diferència perquè és incapaç de comprendre aquesta diferència dins de si mateix. Manejar un currículum excessivament academicista, amb el qual només puguen identificar-se les classes mitjanes, condueix a un fort increment del “fracàs escolar” i contribueix a una selecció de l’alumnat totalment injusta, que reprodueix les injustícies socials i manté les desigualtats.

Així, els programes educatius s’organitzen en disciplines carregades de coneixements obsolets, les exigències homogènies són les mateixes per a tots/es sense tenir en compte les diferents capacitats i la història de les persones, no es tenen en compte els sabers i capacitats amb què arriba l’alumne/a, ni els contextos ni les identitats culturals en què es desenvolupa l’aprenentatge. Hi ha cada vegada una major inadequació i distància entre els continguts parcel·lats, separats i compartimentats que es treballen en les escoles i instituts i el món real dels adults, on els problemes són cada vegada més complexos, multidimensionals, pluridisciplinaris, transnacionals i planetaris.

A més, encara vivim un sistema educatiu que utilitza com a principal recurs el llibre de text. La utilització de biblioteques d’aula, de mitjans audiovisuals, d’ordinadors, l’anàlisi dels mitjans de comunicació de masses, la interacció amb el medi socionatural, etc, continuen sent grans reptes de l’actual sistema.

EUPV pensa que els programes educatius han de respondre a les necessitats concretes i adequar-se als contextos en què es desenvolupen. Aquesta flexibilitat ha de permetre’ns donar resposta a les exigències de cada alumne en particular i organitzar els coneixements de manera més pròxima als seus destinataris.

Finalment, EUPV creu que cal eliminar l’avaluació competitiva, meritocràtica i classificadora vigent en l’actual model, que pretén responsabilitzar només a l’alumnat de l’anomenat “fracàs escolar”, sense tenir en compte la gran quantitat de variables que incideixen en el procés educatiu. És aquesta una avaluació pensada per a reproduir les desigualtats socials i no per a superar-les. És la nostra prioritat donar instruments perquè el professorat realitze la seua labor, afavorint el pensament crític que permeta a l’alumnat respondre adequadament els reptes que se li plantegen.

L'ASSIGNATURA MARIA DE L'ESCOLA FRANQUISTA: LA FORMACIÓN DEL ESPÍRITU NACIONAL

La Formación del Espíritu Nacional (F.E.N.) era l'assignatura més fàcil d'aprovar. També la més tòxica si te la prenies al peu de la lletra. Al Vilaweb publiaren un article de Jordi Artigas titulat 'Jo també vaig ser espanyolitzat', que va suscitar molts comentaris dels lectors. Artigas ha tornat als arxius per investigar  un dels grans fraus pedagògics del Franquisme, la Formación del Espíritu Nacional, una assignatura que han hagut d'aprovar generacions de ciutadans.

Els comentaris dels lectors que van viure de primera mà aquesta aberració pedagògica fan posar els pèls de punta. Enric Masip Gorgori explica que al seu poble, al Priorat, la FEN l'impartia el mossèn. "El capellà tenia via lliure per entrar a l’escola. Era militar i a més portava pistola".

"Jo vaig “estudiar” la FEN amb un mestre que era un coronel retirat que es deia Zosimo Z.S", explica en Pep, lector de Núvol. "No recordo gaire les lliçons. A més, com que ja era vell, ens dedicàvem a xerrar, jugar i dibuixar. Els llibres eren tots de l’editorial Doncel i eren gairebé sempre els únics en color. Els varem llençar tots. Tinc 53 anys i també els hi puc dir que els hi ha sortit el tret per la culata", remata Pep.

SOBRE LA CONVIVÈNCIA ALS CENTRES ESCOLARS

El context social i familiar en què es desenvolupa l’educació ha canviat de manera significativa en els últims anys, afectant en gran manera la convivència escolar. 

A la complexitat de formar un alumnat cada vegada més divers, s’afegeix la dificultat de donar resposta als qui estan desmotivats o tenen actituds de rebuig cap al sistema escolar. 
Tot això complica la convivència en aules i centres, i suposa un esforç addicional per als docents, sense que haja estat compensat amb majors recursos educatius per a prevenir els problemes de convivència abans que sorgisquen els conflictes. 


Aquesta nova realitat requereix de solucions integrals, amb la implicació de tota la comunitat educativa i amb mesures com les següents:

• Elaboració d’un estudi-diagnòstic rigorós sobre la Convivència Escolar i els factors que hi incideixen, amb participació de tots els sectors de la comunitat educativa i de les administracions implicades.
• Pla autonòmic per a la millora de la convivència escolar, a proposta del Consell Escolar Valencià, en coordinació amb els Consells escolars comarcals o municipals, així com amb altres àrees o serveis (benestar social, joventut, salut…) que contribuesquen a una intervenció multiprofesional i integral: en centres i barris, amb famílies i tutors, i amb mesures de suport al professorat (formació, recursos d’aula, assistència lletrada gratuïta…).
• Proposem que l’Observatori Valencià sobre la Convivència Escolar siga un òrgan independent de l’administració, en què participen tots els sectors de la comunitat educativa i institucions implicades.
• Promoure l’entrada en els centres d’altres professionals (educadors i treballadors socials) com a membres de ple dret en els Claustres i Consells Escolars de centre.
• Mesures d’intervenció coordinades de totes les administracions locals i territorials (serveis socials, sanitat, mediació intercultural i de conflictes...).
• Programa específic de formació de tots els professionals implicats en els plans.
• Reformar la formació inicial del professorat d’Educació Infantil, Primària i Secundària per a incorporar apartats específics d’estratègies de resolució de conflictes.

FRANCO BUSCAVA EL "GEN ROIG" DE LA INFERIORITAT

El psiquiatre franquista Antonio Vallejo Nágera va dirigir el 1938 un estudi sobre presoners de guerra per A determinar quina malformació porta al marxisme. ¿Conclusió? El marxisme espanyol es nodreix de les persones menys inteligents. La seua teoria del gen roig advocava per separar els nens i nenes de les seues mares roges per a evitar que es contaminaren del mal de les seues mares com a mesura preventiva, així com rebre una educació "curativa" dels vencedors i autèntics portadors de la raça espanyola.

Brigadistes presos en la batalla del Jarama.

El marxisme es nodreix de les persones menys intel·ligents de la societat. Aquesta va ser la principal conclusió d'Antonio Vallejo Nágera, cap dels Serveis Psiquiàtrics de l'Exèrcit de Franco, qui durant la Guerra Civil i els primers anys de postguerra va realitzar una investigació amb presos de guerra, especialment brigadistes internacionals, per A determinar "les relacions que puguen haver entre les qualitats biopsíquiques del subjecte i el fanatisme polític-democràtic-comunista". És a dir, respondre als interrogants de si el roig naix o es fa i determinar quina malformació porta a un individu a adherir-se al marxisme.

"La perversitat dels règims democràtics afavoridors del ressentiment promociona als fracassats socials amb polítiques públiques, a diferència del que passa amb els règims aristocràtics on només triomfen socialment els millors", explica Vallejo Nágera en els informes publicats a la Revista Espanyola de Medicina i Cirurgia de Guerra amb el títol de "Biopsiquismo del Fanatismo Marxista".

Per a arribar a aquestes conclusions, Vallejo Nágera, primer catedràtic de la psiquiatria espanyola, va estudiar mitjançant tests psicològics i mesuraments antropomòrfics a presoners de guerra durant desembre de 1938 i octubre de 1939. Encara que el principal grup d'estudi van ser els membres de les Brigades Internacionals capturats, el doctor també va estudiar a presos espanyols processats per la seua participació a la República, a activistes catalans independentistes i a bascos. Els catalans eren especialment interessants perquè unien el fanatisme marxista i l'antiespanyolisme i els bascos perquè unien el catolicisme a l'element revolucionari.

Entre les seues conclusions també es troba la definició de la raça o esperit espanyol, que per a Vallejo Najera es tracta del "militarisme social, que vol dir ordre, disciplina, sacrifici personal, puntualitat en el servei, perquè la fiola militar tanca essències pures de virtuts socials, fortalesa corporal i espiritual". Per tant, per a millorar la raça espanyola, el règim franquista havia -segons les conclusions del seu psiquiatre- de buscar "la militarització de l'escola, de la Universitat, del taller, del café, del teatre, de tots els àmbits socials".

La "debilitat" de l'equilibri mental de la dona

Però si la raó que porta l'home a marxisme és la seua escassa intel·ligència, mal parada ix també la dona. Per a cercar una explicació a "l'activíssima participació del sexe femení en la revolució marxista", el psiquiatre va realitzar un estudi sobre 50 dones presoneres de guerra sota el títol d'Investigacions psicològiques en marxistes femenins.

LA CULTURA ÉS FUTUR: VOLEM UNA XARXA DE BIBLIOTEQUES PÚBLIQUES EN CONDICIONS, BEN GESTIONADA I AMB SUPORT ECONÒMIC

XARXA DE BIBLIOTEQUES PÚBLIQUES MUNICIPALS: 
BIBLIOTEQUES EN CADA BARRI, EN CADA MUNICIPI, EN CADA COMARCA

Per a entendre les competències que pot comprendre una biblioteca pública, hem d’integrar els conceptes de cultura i gestió cultural, entenent la cultura d’una manera àmplia: en primer lloc, com a expressió de l’activitat, història i aportacions pròpies del desenvolupament social de les persones que constitueixen una comunitat; però també es referirà a l’accés lliure d’aquestes persones a tot el que se’ls ofereix com a expressió del patrimoni comú als éssers humans. En aquest ordre, i no de manera que les persones romanguen passives davant del fet cultural, és on s’emmarca la labor de les biblioteques públiques.

En aquesta doble direcció, les biblioteques, organitzades en xarxes de biblioteques públiques, es converteixen en centre cultural de cada comunitat, deixant de ser simples contenidors, i els seus professionals, de mers gestors de llibres a demanda, en gestors culturals.

Per a aconseguir-ho, es dotarà convenientment la xarxa de biblioteques públiques municipals, tant de personal, com de fons, com de mitjans tècnics, perquè puga complir satisfactòriament amb les esmentades funcions.

Es reforçarà, prepararà i es donara suficient suport al personal bibliotecari perquè puga estudiar i canalitzar els recursos culturals propis i disponibles a la comunitat, en coordinació amb les associacions veïnals, els centres socials, els centres educatius més pròxims a cada biblioteca, incloent-hi els universitaris. La biblioteca no substituirà cap iniciativa, sinó que impulsarà i coordinarà els recursos disponibles, en tenir informació sobre tots ells. Açò permetrà organitzar d’una forma eficaç tot tipus de tallers, concerts, exposicions, activitats literàries, esportives, i tot allò que puga integrar-se en l’espai polivalent de la biblioteca, en la mesura en què es puga, o de la resta d’infraestructures del barri o municipi, si és el cas.

L’existència d’un inventari de recursos i infraestructures de la comunitat, permetrà disposar també del patrimoni del veïnat, per al seu ús col·lectiu. Entre aquests recursos, es potenciarà la recopilació d’informació sobre el barri, els seus orígens i evolució històrica, així com la lliure aportació de materials per part del veïnat en forma de fotografies, audiovisuals, relats escrits, o bé l’enregistrament de testimonis de la població resident d’origen i d’arribada més recent, que passarà a formar part de la història oral del municipi barri a barri.

Cal prestar especial atenció a aquelles persones l’accés de les quals a la cultura haja estat especialment costós o la veu de la qual s’haja ignorat en el passat. Així, sempre en col·laboració amb la xarxa de serveis socials i escolars, s’inclouran programes de foment de participació de les dones, de les persones nouvingudes i s’intentarà articular activitats per a aquelles persones que es troben en especials dificultats o en perill d’exclusió social.

Cal facilitar l’accés del veïnat als equipaments culturals dels municipis i a tots els esdeveniments que s’hi celebren, en coordinació amb les xarxes d’informació municipal i els transports públics: rutes urbanes, museus, concerts, òperes, exposicions.

Tot això sense oblidar les tasques més tradicionals del quefer bibliotecari, com el foment de la lectura, les presentacions de llibres, revistes i audiovisuals, la coordinació bibliotecària, el manteniment del fons segons les necessitats detectades en estudis sobre la població lectora, així com les competències en matèria d’alfabetització informacional, o d’orientació a la ciutadania quant a la tramitació telemàtica en les seues relacions amb les administracions públiques, tal com marca la legislació vigent, facilitant l’accés de qualsevol persona a la documentació administrativa que li interesse.

Resulta evident que, en l’època en què vivim, amb el desenvolupament tecnològic disponible, la superestructura que suportaria tot aquest conjunt de projectes es basaria, essencialment, en les xarxes socials i el programari lliure.

PEL DRET DE TOTS I TOTES A APRENDRE AMB ÈXIT

L'educació de qualitat, garantia d’igualtat d’oportunitats

EUPV entén que una educació de qualitat és la que contribueix eficaçment a l’èxit escolar de tot l’alumnat, especialment en l’educa-ció obligatòria. No es tracta, doncs, de millorar el sistema educatiu amb el propòsit principal d’aconseguir majors cotes de “excel·lència” per a alguns, sinó de posar en pràctica polítiques i actuacions concretes, al llarg de TOTES les etapes educatives, per a evitar el fracàs escolar de molts.

Per a EUPV, l’objectiu principal del sistema educatiu és garantir el dret de tots i totes a aprendre amb èxit i obtenir-hi la titulació corresponent, siga quin siga la seua procedència social o cultural, i siga quin siga també l’àmbit territorial on s’estiga escolaritzat. Per a això, cal atendre a la diversitat de l’alumnat i establir mesures que permeten combatre les desigualtats socials.

El sistema educatiu públic acull tota la població i, així, els centres es converteixen en llocs de trobada i convivència, en què s’atén tota la diversitat humana. El sistema educatiu té davant de si dos grans reptes: reconèixer aquesta diversitat com un valor irrenunciable, donant sentit a l’educació de totes les persones que hi passen, alhora que aborda de manera constructiva els problemes que se’n deriven.

És aquesta una noble i difícil tasca que no poden abordar només els docents i les famílies. La diversitat cultural i la desigualtat social present en les aules requereix de la intervenció d’altres professionals en els centres escolars que col·laboren amb l’atenció a l’alumnat en situació econòmica, cultural o social desfavorable.

Un altre dels problemes fonamentals en molts centres escolars és la integració i el desenvolupament adequat de l’alumnat amb Necessitats Educatives Especials. A EUPV li preocupa profundament que en els Centres no es donen les condicions necessàries perquè aquests alumnes reben una adequada atenció que permeta el seu màxim desenvolupament cognitiu i social.

PER UNA EDUCACIÓ COEDUCATIVA

L'escola ha de ser la impulsora i generadora de canvis socials, però, en la pràctica, en molts casos, es converteix en perpetuadora de la desigualtat social. 

Des d’EUPV, apostem per un sistema educatiu que contribuesca a canviar les injustícies i a possibilitar éssers crítics i reflexius, amb fi al progrés humà.

Pensem que estem lluny d’una escola coeducativa, capaç de corregir les asimetries de gènere i de contribuir, en conseqüència, a evitar la desigualtat sociocultural. L’escola mixta només ha incorporat alguns efectes de les lluites per la igualtat, però encara continua sent un escenari en què l’ordre simbòlic és masculí. Convé tornar a repensar els àmbits de socialització de les persones (família, escola, grup d’iguals, mitjans de comunicació, Internet...), perquè, actualment, es continua perpetuant el sistema rol-gènere i segregant, verticalment i horitzontal els mons “masculins” i “femenins”, quelcom que es podria superar per mitjà d’una vertadera pràctica coeducativa que vaja més enllà de l’educació mixta. 

A LLIRIA LA CULTURA(L) ÉS UN PÀRQUIN

   El solar del que aleshores era anomenat “La Cultural” és un exemple claríssim de degradació i desaprofitament d’un espai públic, de malbaratament de recursos urbans i de poc sentit  històric i polític. La història de la Cultural és ben coneguda, va ser durant un llarg temps, part de l’escola privada denominada la Hermandad, posteriorment Francisco Llopis, quan l’edifici i el terreny circumdant eren públics (de la Conselleria).

QUINS CANVIS NECESSITA LA FORMACIÓ PROFESSIONAL?

LA NOVA FP: FINANCES PROFESSIONALS

La política de Formació Professional al País València ha de ser fruit del consens entre els agents socials, les corporacions locals i l’administració educativa i laboral.

Des d'EUPV pensem que cal:

• Plans per a recuperar aquells joves escolars en risc d’abandó del sistema educatiu, prèvia detecció i acció socioeducativa posterior en l’àmbit de la formació professional. Les accions es coordinaran entre els organismes municipals corresponents i els propis Instituts.
• Memòria Econòmica per a generalitzar els Cicles Formatius de Grau Mitjà i Grau Superior en els Instituts.
• Reconeixement del valor educatiu —no sols professional— d’aquestes ensenyances. Potenciació del model d’FP arrelat en el medi sociocultural, promotor de la cultura de la sostenibilitat i l’equilibri ecològic en els processos de producció, del benestar social i de la compensació de les desigualtats per raó de localització geogràfica (medi rural, periurbà, etc.), grup social, sexe o ètnia.
• Llei de finançament per a la reforma de la Formació Professional que comprometa les inversions necessàries per a ampliar l’oferta de cicles formatius en els IES, en torns diürns i nocturns, incloent-hi la formació ocupacional i contínua. Augment de les dotacions econòmiques per als equipaments dels cicles formatius.
• Gestió democràtica dels centres, incloent-hi els integrats. Modificació de les normes que regulen la composició dels consells de la Formació Professional en tots els seus nivells, de manera que estiguen presents els sindicats representatius de l’ensenyança pública i altres agents socials.
• Assegurar que cada localitat o comarca tinga una oferta pública suficient de cicles formatius.

FINANÇAMENT I PLANIFICACIÓ EDUCATIVA

Els pressupostos d’Educació de 2012 aprovats pel PP continuen, quan no empitjoren, una política que no ha donat resposta als problemes de l’ensenyança al País Valencià, especialment en la lluita contra el fracàs escolar, que ja frega el 40%. 
Per contra, el Govern valencià ha continuat desequilibrant la balança a favor de l’ensenyança privada que han materialitzat en projectes com la concertació en el nivell no obligatori d’Educació Infantil i Batxillerat o la generalització dels concerts econòmics amb la totalitat de centres privats d’educació secundària obligatòria.

Els pressupostos es limiten a mantenir, en uns nivells de subsistència, els diferents serveis i programes educatius del sistema públic d’ensenyament no universitari. Recullen increments ridículs, quan no negatius en tot el que suposa una millora qualitativa del servei públic d’educació que s’imparteix en les escoles, col·legis i instituts que depenen de la Generalitat Valenciana. Especialment significativa és la retallada en el pressupost per a inversions, és a dir, per a la construcció i millora de la xarxa de centres públics.

Totes les propostes d’EUPV requereixen d’un finançament públic suficient, adequat i solidari. Les nostres propostes programàtiques sobre finançament i planificació pretenen, abans que res, que les oportunitats educatives de tots els ciutadans i les ciutadanes siguen bàsicament iguals, al marge del fet de residir en una zona rural o urbana, en un xicotet municipi o en una de les principals ciutats del País Valencià. El finançament i la planificació han de ser instruments que permeten que el dret a l’educació siga el mateix per a tot l’alumnat, independentment del seu origen social o territorial. EUPV es compromet des de l’acció de Govern que l’elaboració dels pressupostos autonòmics i, en concret els d’educació, en siguen participatius.


Propostes d'EUPV:

• Augment de la despesa pública educativa fins a un 7% del PIB i que açò es traduesca en una despesa per alumne i alumna/any en el nostre país equivalent a la mitjana europea.
• EUPV es compromet a presentar una Llei Valenciana de l’Escola Pública que continga compromisos explícits de finançament, garantint el desenvolupament de la xarxa pública escolar en condicions de qualitat (instal·lacions, recursos materials i humans, etc.) i la gratuïtat dels materials curriculars en les etapes obligatòries.
• Implantació d’un ampli pla de Programes de Garantia Social que permeta una eixida professional digna als qui no aconsegueixen els objectius de l’ESO. Els ajuntaments, els IES i les propostes dels Consells escolars dels respectius àmbits territorials hauran de ser els protagonistes d’aquesta oferta educativa.
• Increment substancial de les partides pressupostàries destinades a dotar un sistema de beques de transport, material escolar i igualtat d’oportunitats (estades) que permeta l’accés dels alumnes de les famílies més desfavorides als estudis no obligatoris de Batxillerat o de Cicles Formatius.
• Progressiva transferència als ajuntaments de competències i recursos (equipament, material escolar, llibres de text, beques...). Fons finalistes que els permeten desenvolupar majors competències en educació. En aquells municipis on governe EUPV, i en col·laboració amb els sindicats i associacions de pares, s’habilitaran tots els anys un o més espais públics per a la venda i/o intercanvi de llibres de text usats.
• Augment substancial de les partides per a impulsar la formació del professorat
• Increment de les partides pressupostàries destinades a les línies en valencià, assegurant la seua continuïtat des de l’educació infantil fins a la Universitat.
• Pla estratègic del País Valencià d’ensenyança presencial i no presencial assistida, en el qual queden incorporades les noves tecnologies i es produesca l’adaptació d’aquestes al sistema educatiu.
• El finançament públic de les universitats haurà de cobrir totes les seues necessitats bàsiques de docència i recerca com a servei públic.
• Crear un fons de compensació interterritorial per a l’Educació, l’administració del qual estarà supervisada pel Consell Escolar autonòmic i pel Consell Interuniversitari.
• Elaboració d’un Pla quadriennal d’inversions, pactat amb els ajuntaments, que responga a les necessitats d’escolarització, amb mesures com: actuacions urbanístiques, oferta de sòl públic per a equipaments educatius públics segons l’evolució demogràfica previsible, etc.

URGEIX LA DEMOCRÀCIA I LA PARTICIPACIÓ EN L'EDUCACIÓ

L’educació ha de concebre’s com un Projecte Comunitari. Sense la intervenció de tota la societat és impossible aconseguir majors cotes de formació i d’igualtat. Educar a la ciutadania per a la participació responsable i crítica hauria de ser l’objectiu fonamental del nostre sistema educatiu. No obstant això, en la pràctica poc s’ha fet per a avançar per aquest camí.

Durant els governs socialistes, encara que la LODE es presentava com una llei progressista en tant que recollia i regulava per primera vegada la participació de l’alumnat i les famílies en la vida dels centres, no passava d’això, de contemplar. Res es va fer després per a afavorir el seu funcionament i amb el temps s’ha demostrat la seua total insuficiència per a resoldre els problemes dels Centres i garantir una verdadera participació. Els Consells Escolars, rares vegades passen de ser un òrgan burocràtic que ratifica tasques i acords ja presos pel Claustre. Per si açò fora poc, el 1995, es va aprovar la Llei orgànica sobre la participació, l’avaluació i el govern dels centres docents que va suposar un retrocés quant al repartiment de responsabilitats i tasques en els centres i va frenar la possibilitat d’aprofundir en experiències de gestió democràtiques, reforçant el paper dels directors i la inspecció i animant a la competitivitat entre centres.

Amb l’arribada del PP, s’inventen la LOCE, anomenada llei de qualitat educativa per uns i llei calamitat per altres, que acaba de rematar la feina, eliminant expeditivament les competències del Consell Escolar relatives a la direcció i gestió dels Centres Escolars i relegant-los a un paper totalment secundari. La LOCE estableix un model de direcció professional enfront d’un model participatiu a fi d’una qualitat que ells entenen com a competència, selecció i control, i que res té a veure amb la igualtat d’oportunitats i la formació democràtica de la ciutadania. Quant a la LOE, no aporta cap proposta creativa al respecte.

Al País Valencià, la situació s’ha agreujat en els últims anys de govern del Partit Popular. S’ha sostret als Consells Escolars de Centre la capacitat de triar els òrgans de direcció, d’acord amb les polítiques neoliberals que tracten de potenciar un model d’“eficiència de gestió empresarial”, traslladant als sistemes públics els esquemes de la iniciativa comercial privada.

Al País Valencià, ens trobem comarques en què el 75% dels ajuntaments no han constituït els Consells Escolars municipals. I atenent a informacions sindicals i de diferents AMPA molts dels municipis on estan constituïts no compleixen la normativa ni quant al nombre de convocatòries que estipula la Llei (11/1984) ni en els objectius que, encara que escassos, marca aquesta.

Al País Valencià, a penes hi ha associacions d’alumnes en els centres de secundària i allí on existeixen tenen vertaderes dificultats per a desenvolupar una funció eficaç.

Al País Valencià, l’actual govern del Partit Popular ha aprovat en les Corts Valencianes un Decret de Llei dels Consells Escolars que retalla dràsticament la representació de professorat, alumnat i famílies, a fi de limitar la participació i silenciar les veus discrepants de la seua nefasta política educativa.

A EUPV som conscients que només podrem avançar cap a una escola gratuïta, coeducativa, científica, laica, democràtica i oberta al seu entorn, si es dóna una pràctica real i efectiva de participació democràtica de tota la comunitat educativa, no sols en els centres escolars, sinó en tota l’estructura del sistema educatiu.

EUPV proposa articular una sèrie de mesures que passen per la potenciació de l’associacionisme i per una major transparència, un increment de competències i un canvi i regulació consensuada en la composició dels Consells escolars (de centre i autonòmic), dels Consells socials, Claustres i Consells de Govern de les universitats i del propi Consell de Coordinació Universitària.

ENSENYAR, EDUCAR

Un matí, quan el nostre nou professor d'"Introducció al Dret", va entrar a la classe el primer que va fer va ser preguntar-li el nom a un alumne que estava assegut a la primera fila:

- Com et diuen?

- Em dic Joan, senyor.

- Ves-te'n de la meua classe i no vull que tornes mai més! -va cridar el professor d'una manera molt desagradable. 

Joan estava desconcertat. Quan va reaccionar s'alçà maldestre, arreplegà les seues coses i va eixir de la classe. Tots estàvem espantats i indignats però ningú va dir res.

- Està bé. Ara sí! Per a què serveixen les lleis...? 

Seguíem espantats però a poc a poc vam començar a respondre a la seua pregunta: "Perquè hi haja un ordre en la nostra societat...". "No!", contestava el professor.

"Per complir-les"...  "No!" 

"Perquè la gent roín pague pels seus actes." "No!!! Però és que ningú sabrà respondre esta pregunta?!"

"Perquè hi haja justícia", va dir tímidament una xica. "Per fi! Això és... perquè hi haja justícia. I ara, per a què serveix la justícia?"