PER UNA NOVA POLÍTICA EN MITJANS DE COMUNICACIÓ

El paper determinant dels mitjans de comunicació, sobretot Internet, fa imprescindible l’existència urgent d’un sistema informatiu públic a la xarxa, d’un diari en valencià i d’una televisió i una ràdio vertaderament valencianes i en valencià. Un sistema centrat en la realitat valenciana amb tota la seua complexitat i com un dels elements vertebradors del País Valencià.

Els mitjans de comunicació, si més no els creats per les institucions públiques i els que reben finançament públic, han de fer efectiu l’ús del valencià, la potenciació de la informació i la cultura valenciana en tota la seua programació (ràdio, televisió i xarxa) i difusió (premsa diària, revistes d’informació i especialitzades, còmics, llibres, discos compactes musicals). Al capdavall, en qualsevol societat, les relacions entre els mitjans de comunicació i els processos de formació de la identitat cultural són indestriables.

Resulta vital per a la pervivència del català al País Valencià prestar ajut i promocionar el món editorial, i de manera urgent i necessària, les empreses i els autors i les autores que publiquen en valencià, per tal d’adquirir una autèntica cultura dinàmica i plural. Això suposa aplicar-hi una política de protecció al llibre i als textos literaris, divulgatius o periodístics en valencià, tant en format de paper com en format electrònic i digital, així com afavorir la diversificació d’especialitats i la traducció d’obres o textos d’altres llengües.

EL FRACÀS DE LA POLÍTICA CULTURAL DE LA GENERALITAT

El fracàs d’aquesta política cultural ha portat a la degradació o liquidació d’experiències públiques culturals com la Mostra del Cinema del Mediterrani, la Filmoteca de la Generalitat Ricardo Muñoz Suay i de les emissores públiques de televisió (Canal 9) i de ràdio (Ràdio 9); la desaparició de les Trobades d’Escriptors de la Mediterrània; la paralització calculada del programa de recerca promogut per la Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana i de la fantasmagòrica Ciutat de les Llengües; i fins i tot l’“eliminació” del circuit de la Generalitat, de les diputacions i de diversos ajuntaments (majoritàriament governats pel PP, tot i que alguns també pel PSOE), al més pur estil maccarthista, dels músics i cantants en valencià, de manera especial els artistes, compositors i compositores del Col·lectiu Ovidi Montllor.

La política cultural del govern valencià ha estat encaminada a la promoció de productes d’oci la majoria dels quals han estat desviats envers la iniciativa privada i el sector del lleure, com ara el fracassat parc temàtic de Terra Mítica a Benidorm o les ajudes explícites a societats anònimes esportives (València CF). Només el Misteri d’Elx (regit per un Patronat Municipal), l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), algunes ofertes museïstiques del govern central (Museu de Belles Arts de València o Museu González Martí); el Museu d’Arqueologia d’Alacant, la Biblioteca de la Generalitat, Sagunt a Escena, el Consell Valencià de Cultura, una xicoteta part del patrimoni historicoartístic castellonenc, la Ciutat de les Arts i les Ciències, el Palau de la Música i potser el Bioparc, els tres instal·lats a la ciutat de València, tenen un relativa acceptació.

La Generalitat subvenciona organismes com ara la denominada “Real Academia de Cultura Valenciana”, un viver d’analfabets de la seua pròpia llengua i cultura, amb aspiracions polítiques, o Lo Rat Penat, societat que promou el conservadorisme cultural i el secessionisme lingüístic.

D’altra banda, la producció audiovisual valenciana és lamentable (mentre el Govern valencià inverteix 3 milions d’euros anuals per a tots els projectes, Andalusia n’inverteix 30 milions en la seua producció autònoma). El doblatge d’audiovisuals en valencià resulta prou limitat en la graella de programació de Canal 9, la qual cosa fa que els estudis de doblatge i sonorització creats amb l’expectativa de RTVV estiguen desapareixent o sobreviuen amb preus de mera subsistència.

Podem ben bé dir que ni la Generalitat Valenciana ni les diputacions ni un gran nombre d’ajuntaments del País Valencià presenten ni apliquen polítiques culturals vertaderament democràtiques, obertes, participatives i sostenibles. És més, moltes d’aquestes institucions promouen la ignorància per a instal·lar-se en una incultura anorreadora i coenta. Ben al contrari, nosaltres considerem la cultura com un element clau en la transformació de la societat valenciana, és un vehicle per a fer-la més justa i solidària.

Quant a la política de patrimoni cultural, el govern autonòmic del PP centra la seua activitat en la rehabilitació d’immobles eclesiàstics, dota pocs fons per a la restauració i s’incompleix sistemàticament la legislació sobre patrimoni.

La política musical tampoc se salva de la pèsima acció de govern del PP, amb un Institut Valencià de la Música sense massa recursos econòmics, un Palau de les Arts Reina Sofia que programa a base de Plácido Domingo i altres figures de la direcció i intèrprets, la qual cosa suposa despeses insostenibles (pura recreació per a elits conformades). Només la intendent del Palau cobra 280.000 euros anuals de salari més despeses, és a dir, un autèntic malbaratament dels diners públics.

En Arts Plàstiques es fomenta l’amiguisme, els fons de l’IVAM dormen en el subterrani de la seu de València i els dos museus més visitats (González Martí i Belles Arts) encara no han estat transferits a la Generalitat.

I en relació amb les arts escèniques, la Llei d’Ordenació del Teatre i la Dansa representa una norma buida i sense contingut, pura fanfàrria. Teatres de la Generalitat compta amb un escàs pressupost per a la producció teatral pública i es practica una política de subvencions selectiva per a neutralitzar totes les propostes artístiques crítiques. El circuit Teatral Valencià té un cost de poc més d’un milió d’euros per a teatre, i la Ciutat de les Arts Escèniques de Sagunt, amb capital públic, està regida per una fundació privada.

Projectes “emblemàtics”, com ara la Ciutat de la Llum a Alacant o la Ciutat de la Pilota no han pogut superar la fase inicial i, a més, l’Estat espanyol no ha tranferit elements vertaderament importants del nostre partrimoni historicoartístic, com ara el Castell de Sagunt o el Museu de Ceràmica González Martí, de València.

A més, institucions com ara la Diputació de València, practica la censura com a mètode per a silenciar la realitat que no agrada a determinades autoritats, com ha succeït amb l’exposició del MuVIM Fragments, organitzada per la Unió de Periodistes Valencians, sobre fotografies de reporters gràfics relacionades amb les principals notícies generades durant el 2009.

PER LA PAU I LA SOLIDARITAT: EL MODEL DE COOPERACIÓ PER A ESQUERRA UNIDA

EUPV concep la cooperació solidària com l’acció conjunta d’organitzacions i moviments del sud i del nord per a la transformació de les injustes estructures polítiques, socials i econòmiques causants de les desigualtats entre països explotats i explotadors i el seu efecte principal, la pobresa. 
En conseqüència, s’oposa a tota forma d’instrumentalització interessada d’aquesta i, especialment, a la seua militarització, i denuncia el discurs dels exèrcits com a “ONG humanitàries” i la creixent presència de forces militars i policials sota la imatge de la solidaritat i la cooperació en un nombre de països cada vegada major.

Amb aquesta perspectiva, la política d’EUPV en aquest àmbit estarà fonamentada en els principis de:

• Internacionalisme, entés com a solidaritat i cooperació entre pobles que no espera retorns en forma de beneficis financers o comercials, preses de posició estratègiques de caràcter empresarial o consecució de xarxes clientelars.
• Associació, és a dir, coresponsabilitat a llarg termini, visió estructural transformadora i codecisió basada en unes relacions horitzontals i transparents entre actors del nord i el sud.
• Coherència, des de la integralitat i indivisibilitat dels drets humans individuals i col·lectius, que exigeixen un esforç d’adequació entre els objectius i els mitjans de cohesió i complementarietat de totes les polítiques públiques i privades relacionades amb l’objectiu d’aconseguir la justícia social en el món.
• Participació, la qual cosa implica una aposta inequívoca pel diàleg i consens social en la definició de les nostres polítiques, per la transparència, publicitat, objectivitat i lliure concurrència en l’adjudicació de contractes i subvencions, per la rendició de comptes que aporte una informació veraç i motivadora del que realitza i els seus resultats i, finalment, per la creativitat dels moviments socials a l’hora de triar els seus propis camins originals cap al desenvolupament.

ESTRATÈGIES PER UNA CULTURA TRANSFORMADORA

Des d'EUPV pensem que calen una sèrie d'estratègies per tal d'aconseguir una cultura transformadora de la societat.


És necessari, per això:

• Afavorir el caràcter públic i col·lectiu de la cultura, i garantir la llibertat d’expressió en qualsevol manifestació cultural i artística.
• Aportar-hi idees i alternatives a les polítiques culturals exercides actualment des de diferents estrats de les administracions públiques (foment de la lectura, suport als artistes alternatius i de menors recursos econòmics, promoció dels audiovisuals en valencià...).
• Intervenir, de manera crítica, en els òrgans institucionals que actuen com a agents de política cultural, com ara la Generalitat valenciana, els ajuntaments, les diputacions, les universitats, les fundacions, entitats culturals i, fins i tot, empreses de cultura privades (editorials, galeristes, companyies dramàtiques, societats musicals, organismes professionals, clubs de pilota, etc.).
• Solidaritat amb la reivindicació dels drets i la dignitat professional i laboral dels agents i actors de la cultura, les arts i el periodisme del País Valencià, sobretot aquells que estan en una situació més precària o que són marginats i ignorats per les institucions.

L’ESQUERRA DAVANT DELS REPTES DE LA COMUNICACIÓ AUDIOVISUAL

Un programa alternatiu d’esquerres ha de tenir un anàlisi alternatiu del que ha suposat l’aparició de la transmissió del senyal de la televisió digitalitzada. Aquesta integració dels ciutadans/es al món digital de forma generalitzada obliga a obrir un debat sobre el dret d’accés de tothom a la societat de la informació.

La política desenvolupada per totes les administracions, sense excepcions, ha estat beneficiar les telecomunicacions sobre l’audiovisual, de tal forma que amb unes bases suposadament tècniques, i autodefinides com a neutrals, s’ha produït una privatització creixent a l’hora d’establir les condicions que marquen la digitalització de les xarxes terrestres i la seua conseqüent liberalització automàtica. D’ací que la dreta i l’extrema dreta tinguen el pràctic monopoli de les concessions atorgades pel Govern central i les CCAA.

Tot aquest procés té com a objectiu la conversió dels ciutadans/es en senzills consumidors, que una vegada han renovat els seus equips, queden presoners d’ofertes obertes o de pagament, però sempre del mateix grup d’empreses, la qual cosa evidencia que la TDT protegeix l’interés privat i no el públic. En definitiva, una evolució des d’una economia fordista, marcada pel consum massiu, a una altra d’oferta conscientment fragmentada per gustos, interessos i capacitats culturals i educatives, però sobretot, a la llarga, pels ingressos.

És per això que és l’exclusió un dels majors riscs, i no sols pel que suposa d’injustícia, sinó per l’atemptat contra la cohesió social i en darrera instància contra l’igualtat d’oportunitats que fonamenta l’existència mateixa de la democràcia.. I per suposat, afecta també, a l’accés als continguts i serveis, elements claus de la formació i la competència en l’Era Digital, que no resol el pluralisme de les veus i expressions possibles a les televisions digitals.

La TDT i les plataformes digitals de pagament tendeixen, de forma clara, a la creació de monopolis o oligopolis privats. El pluralisme es veu així amenaçat, tant com a expressió creativa com a pluralitat ideològica, pels majors grups nacionals i internacionals. En el primer cas, són totes les xicotetes empreses culturals i comunicatives audiovisuals les que es veuen amenaçades, sent el Col·lectiu d’Actors i actrius de Doblatge un exemple d’abandonament. En el segon cas, és la mateixa democràcia la que està en perill, ja que si les xarxes digitals són tan transcendents per al futur, és totalment contradictori deixar les decisions i la veu a uns grups empresarials, on la representació i la legitimitat de la societat és evidentment nul·la.

PEL RECONEIXEMENT I LA FORMACIÓ DEL PROFESSORAT

EUPV, amb l’acord previ amb els representants sindicals del professorat, creu que cal aplicar les mesures següents.

Pel cos únic de professorat

Estatut de la funció pública educativa, acordat amb els sindicats del sector, que establisca el cos únic del professorat per mitjà d’una formació inicial del mateix nivell, regule el seu marc professional i millore les condicions de treball de docents i la resta de professionals de l’àmbit educatiu, amb garanties de finançament.

Millora de les condicions laborals

Cal un suport decidit al professorat, en l’exercici de la seua labor, i un major reconeixement social de la funció docent per mitjà d’un augment significatiu de les seues retribucions professionals. Cal potenciar la motivació del professorat amb millores de les seues condicions laborals: en l’accés a la funció docent, en l’accés a altres cossos docents, en el reconeixement de les tutories i les funcions de coordinació en els centres com a dedicació lectiva, en la reducció de la docència directa al professorat major de 55 anys, sense minva salarial, el gaudi de períodes sabàtics de formació per a tot el professorat, al llarg de la seua vida professional, l’oferta, amb caràcter permanent, de la jubilació voluntària a partir dels 60 anys; regulació de la salut laboral del docent; així com el dret a l’assistència lletrada i assessoria jurídica gratuïta per denúncies derivades de l’exercici de l’activitat professional.

Assegurant la configuració de claustres estables i reduint la inestabilitat del professorat (desplaçats/des, en expectativa, interins/es...). Nova distribució horària, que reculla totes les tasques i funcions que demanda el sistema educatiu. En les plantilles orgàniques, a més de les hores curriculars, es calcularan també les dedicades a tutories, equips educatius, formació, atenció a les famílies, coordinació de curs, nivell i cicle, i totes aquelles amb especial incidència en l’acció directa en l’aula. Equiparació de la reducció horària de la tutoria i la Direcció de Departament. Generalització de tres hores per a les tutories.

Reducció dràstica dels elevats percentatges d’interins, garantint l’estabilitat a les plantilles, frenar la mobilitat del professorat i la situació de precarietat del professorat interí possibilita potenciar grups de treball i projectes de formació de centre o comarcals que hauran de ser reconeguts i incentivats.

Increment de les plantilles de docents i altres professionals per a poder aplicar totes les mesures d’atenció a la diversitat previstes, així com els plans de convivència.

Cal dotar als centres dels recursos materials i personals que estimulen la introducció de propostes didàctiques innovadores i els treballs cooperatius que dinamitzen les estructures organitzatives del centre.

PER LA COOPERACIÓ I LA SOLIDARITAT INTERNACIONALS

EUPV es compromet a lluitar per incrementar fins al 0’7% del PIB, d’immediat, el pressupost destinat a cooperació al desenvolupament, dirigint-lo a lluitar contra la pobresa, afavorint el desenvolupament sostenible i autocentrat, participatiu, social i democràtic dels països empobrits. 

Totes les ajudes han de ser públiques i transparents en la seua adjudicació i seguiment, d’acord amb criteris consensuats amb la Coordinadora Valenciana d’ONGD i seguint amb rigor els criteris internacionalment acceptats sobre el que constitueix l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD) pel Comité d’Ajuda al Desenvolupament (CAD) de l’OCDE; criteris que són sistemàticament vulnerats i interpretats a la baixa pel Ministeri d’Assumptes Exteriors i Cooperació (MAEC) en els seus Plans Anuals de Cooperació Internacional (PACI) i, en especial, per la Generalitat Valenciana en els pressupostos que dirigeix la Direcció General d’Immigració i Cooperació al Desenvolupament, que inclouen partides fora de tot criteri internacionalment assumit i també denunciats per la CONGD-CV i que suposen un incompliment mal encobert del Pacte Valencià contra la Pobresa (PVCP) i el propi objectiu del 0,7% d’AOD, a pesar que en aquest país el 0,7% està establit per la Llei del màxim rang. 

Esquerra Unida del País Valencià sempre estarà en la denúncia del falsejament i incompliment d’aquests objectius vinculants de lluita contra la pobresa i solidaritat amb els països del sud empobrit, i treballarà per un 0,7% “real” i eficient per a la consecució dels Objectius del Mil·lenni (ODM).

En la consecució d’aquesta labor, es realitzaran campanyes de sensibilització social sobre les causes de la desigualtat en el món, sobre l’anul·lació del deute extern i sobre la imposició d’una xicoteta taxa sobre les transaccions financeres que permeta controlar els bruscos moviments especulatius de capitals internacionals, i permeta finançar accions correctores dels desequilibris i perjudicis provocats per l’actuació del capital financer sobre els interessos de la ciutadania mundial. 
S’impulsaran les xarxes de comerç just i es promourà el consum responsable, amb campanyes d’informació i mesures de suport. 
EUPV instarà totes les institucions a mantenir campanyes de pressió política i solidaritat directa amb la lluita per la llibertat dels pobles ocupats, com el palestí, el saharauí, l’iraquià, el txetxé, etc.

VOLEM UNA NOVA EDUCACIÓ INFANTIL I PRIMÀRIA!

EUPV defén el ple reconeixement de l’educació infantil de 0 a 6 anys com una etapa fonamental del procés educatiu, en tant que determinant en el procés de desenvolupament cognitiu del subjecte, així com d’element compensador de les desigualtats de base en l’accés al sistema educatiu i sociocultural.

En l’actualitat, ens trobem davant d’una etapa escindida entre una oferta gratuïta, però fins i tot incompleta, de 3 a 6 anys adscrita als centres de primària i una quasi inexistent oferta pública de 0 a 3. És patent la insuficiència de l’oferta educativa pública en aquest nivell d’ensenyança per a cobrir la demanda existent, així com la manifesta delegació de l’Administració Educativa en altres institucions, cosa que juga en favor del sector privat, que veu d’aquesta manera, com assegurar-se la cantera i el finançament d’aquest àmbit educatiu en aquesta etapa, ja que, el principi de llibertat d’elecció de centre, tan utilitzat per la dreta, només pot aplicar-se per a aquells pares i mares que opten per l’ensenyança privada, donades les insuficiències de l’oferta pública.

En l’educació primària, una vegada generalitzada la seua implantació en tots els centres del País Valencià, l’assignatura pendent és la de la cerca de majors índexs de qualitat (èxit educatiu per a tot l’alumnat) a fi de convertir-se en el necessari referent per a la gran majoria de la societat valenciana i de fer front a l’ofensiva de l’ensenyança privada, que s’ha vist afavorida en aquest nivell, com en el cas de l’educació infantil, per les polítiques dels governs de la dreta, tant per acció (incrementant les transferències de fons públics a l’ensenyança privada i fent-la aparèixer com el referent de la classe mitjana) com per omissió (practicant una política de “laissez faire” que no escomet els canvis i l’espenta que l’ensenyança pública necessitaria per a superar algunes de les seues deficiències i mancances més acusades).

EL MODEL CULTURAL PER A ESQUERRA UNIDA

Esquerra Unida del País Valencià proposa un model cultural basat, fonamentalment, a fer persones lliures, amb capacitat dels valencians i les valencianes per a exercir el seu poder d’autodeterminació dels fins i l’autogestió dels mitjans de la vida social.

Entenem la cultura com l’art de viure la vida crítica, solidària i apassionadament en llibertat. Fugim d’una cultura paternalista, ostentatòria i d’aparença per a establir la infraestructura i els serveis culturals i administratius, així com els recursos materials, econòmics i humans que facen possible i permeten la promoció d’actes culturals i d’una cultura global, però al mateix temps arrelada al medi i sostenible.

Així doncs, el nostre objectiu ha de ser el foment de tot tipus d’iniciatives que donen lloc al fet que qualsevol ciutadà i ciutadana, qualsevol col·lectiu, tinga la certesa i la seguretat que el seu projecte cultural i creatiu serà atés, estudiat i, si s’escau, pres en consideració.

Hem de tenir en compte que el mercat cultural del País Valencià no és un fet homogeni, sinó que gaudim ara mateix d’una realitat plural i contradictòria dins d’una societat multicultural, multiètnica i multilingüe en què la llengua autòctona, el valencià, constitueix el nucli central de la identitat cultural valenciana i que, per tant, hem de conservar-la, aprendre-la, promoure-la, normalitzar-la i fer-ne un ús social per rescatar-la del deteriorament que ha sofert per culpa de la marginació “oficial” i els intents de substitució que ha sofert durant moltes dècades. Tot això duu inexorablement a una renovació de la situació actual de la cultura del nostre País.

La renovació de la situació actual que patim al País Valencià suposa, no cal dir-ho, el canvi d’estructures, de mètodes i de continguts per mitjà d’una mena de “revolució cultural” que es recolza en el canvi de consciències i d’institucions, una “revolució cultural” adaptada a les noves tecnologies, tant de l’electrònica com de les infraestructures i de la comunicació, conseqüència d’una societat postfordista que aposta per solucions altermundistes. La cultura crítica, assenyala el Manifest Polític d’EUPV, és revolucionària en la mesura que qüestiona i enriqueix la visió que la ciutadania té de la realitat, tot proporcionant-hi idees per a defensar els seus interessos i millorar la seua qualitat de vida. D’aquesta manera, aconseguirem que tothom i cadascun dels ciutadans i ciutadanes del País Valencià puga prendre part en l’elaboració comuna dels fins propis d’un nou projecte de civilització i participar com a subjectes autònoms en l’autogestió social a tots els nivells i a tots els àmbits de l’activitat humana.

TRANSFORMANT EL MODEL FAMILIAR HETEROPATRIARCAL

La convivència de diferents estructures familiars és ja una realitat en una societat en permanent transformació. Durant el segle vint la institució familiar es caracteritza per la diversitat de models familiars. L’avanç de la ciència amb les tècniques de reproducció assistida i l’obertura de l’adopció internacional han donat nous colors a l’estructura familiar. Així, ens trobem amb famílies amb pares heterosexuals, famílies amb pares gais o mares lesbianes, famílies que adopten, famílies amb pares procedents de diferents cultures o races, famílies amb pares divorciats o separats, noves famílies creades després d’anteriors matrimonis, famílies d’acollida, famílies on els iaios fan de pares dels seus néts, famílies on els fills fan de pares dels seus pares, famílies amb fills fruit de la reproducció assistida, famílies monoparentals... És a dir, un conjunt de realitats familiars que han desconstruït el concepte tradicional de família. Actualment, parlar de família implica parlar d’estructures i relacions familiars DIVERSES.

A) Famílies homoparentals

Fins fa ben poc, les parelles de lesbianes, gais i/o bisexuals tenien vetats tota una sèrie de drets com ara accedir a una pensió de viudetat, la cobertura de la seguretat social, el dret de nacionalitat si la parella és estrangera, poder fer la declaració de la renda conjunta, la consideració com a primer familiar en l’obtenció d’una herència, el sistema sanitari o en les assegurances de vida, etc. La major part d’aquests drets legals s’han aconseguit amb l’ampliació del matrimoni per a incloure les parelles del mateix sexe, però la igualtat social dista molt d’haver-se aconseguit.

Les famílies LGTBI són una nova realitat que està canviant la nostra societat. Una nova realitat que encara és atacada per sectors reaccionaris, com la jerarquia eclesiàstica. Perquè les famílies homoparentals puguen ser completament visibles, sense discrimina-cions, sense repressions, sense estigmes, és necessari realitzar una vertadera conscienciació i formació en la diversitat, començant pel sistema educatiu i acabant per campanyes de sensibilització que donen a conèixer nous models familiars. La visibilitat en el nostre cas no és una opció que podem triar o no, és una obligació que hem d’afrontar pel bé d’aquestes famílies. Volem que totes les famílies se senten acompanyades, estar ací si alguna té dificultats per a ajudar a superar-les, i sobretot volem potenciar els models diversos i oberts de família, per a no crear categories que acaben discriminant i invisibilitzant la realitat.

VOLEM UNA NOVA EDUCACIÓ SECUNDÀRIA!

Combatre l’abandó i el fracàs escolar

En l’ensenyança secundària es concentren en aquests moments les mancances més greus del sistema educatiu: l’abandó i el fracàs escolar. Segons l’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (setembre del 2009) el 14% d’espanyols/es entre 14 i 16 anys ni estudiaven ni treballaven, el 5% deixa d’estudiar després de l’ESO i el 20% estaven en desocupació el 2006 (ara amb la crisi serien molts més). 

Al País Valencià, les dades són més preocupants, el 39% d’alumnes al País Valencià no supera l’ESO. L’Enquesta de Població Activa reflecteix que, el 2007, amb estudis d’ESO hi havia el doble de risc de desocupació que amb Educació Superior i un 1,5 més de risc que amb la Secundària postobligatòria (Batxiller i FP); que el 2009 (en el 2n trimestre i en plena crisi), amb l’ESO triplicaven el risc de desocupació respecte als titulats superiors i un 1,6 més de risc que amb Batxillerat; que la taxa de desocupació dels titulats superiors s’ha duplicat i està en el 8%, mentre que s’ha triplicat, un 24%, la que posseeix el graduat en ESO. 
També l’informe “La contribució socioeconòmica de les universitats valencianes” assegura que el 2007 el 20,4% de la població en edat de treballar a Espanya posseïa estudis superiors, mentre que al País Valencià baixava fins al 17,8%. En conclusió: a menor qualificació, major facilitat d’expulsió del mercat de treball amb els seus conseqüents riscos d’exclusió social, marginació, etc.

Per fer front a aquesta situació, és necessari incrementar els diners dedicats a educació i el disseny de polítiques que aposten seriosament per la igualtat d’oportunitats per a tots i totes siga quina siga la seua classe social de procedència.

EUPV es compromet a un treball continuat, compartit amb tota la comunitat educativa (pares i mares, alumnat, sindicats, grups de professionals, organitzacions polítiques, ajuntaments i qualsevol altra persona o grup que se senta concernit) que genere acords sobre finalitats, objectius, estructures, formes d’actuació i necessitats del sistema educatiu valencià. 
EUPV es proposa incloure en la Llei Valenciana de l’Escola Pública i el Seu Finançament les mesures següents:

• El mapa escolar integral del País Valencià (des de l’Escola Infantil fins a la Secundària, passant per l’EPA, les Ensenyances Especials, Cicles Formatius i Programes de Garantia Social).
• L’existència de centres de secundària amb instal·lacions educatives adequades, dignes i suficients.
• L’adscripció de cada un dels centres d’Infantil i Primària a cada un dels centres de Secundària, establint l’itinerari a què té dret preferent cada alumne/a.
• La fixació i reducció de ràtios per grup i per professor, d’acord amb les necessitats educatives.
• L’establiment de plantilles de professorat, tenint en compte les necessitats socials reals.
• Potenciar l’atenció tutorial. Inclusió, en horari lectiu, de les tasques d’acció tutorial amb l’alumnat. Ampliació del temps d’atenció a les famílies.

SOBRE LA SALUT SEXUAL DEL COL·LECTIU LGTBIQ

Com en altres àmbits, també en el de salut, les persones LGTBI ens trobem amb múltiples discriminacions i desigualtats que aprofundeixen les mancances i deficiències del sistema sanitari. Així, per exemple les lesbianes i transsexuals són discriminades pels protocols ginecològics en què no es contempla la diversitat concreta de la seua sexualitat. Per a evitar aquestes situacions de desigualtat és imprescindible construir un sistema sanitari basat en la diversitat de la societat a què ha d’atendre.

Hem de desenvolupar una bona educació sexual sana, plena i sense complexos que no reduesca les pràctiques sexuals a l’ús del preservatiu i que no associe el sexe unilateralment a les MTS. Informar només sobre la SIDA és negatiu, perquè contribueix a reforçar una idea de la sexualitat com quelcom perillós. Però al mateix temps, també s’ha d’informar i formar amb més profunditat sobre les infeccions de transmissió sexual, sobre el VIH-SIDA, però sobretot de la realitat de les persones que han contret qualsevol MTS o VIH.

Per això, la realització de campanyes de prevenció de MTS i VIH és una cosa fonamental, així com campanyes de conscienciació de l’ús del preservatiu i altres barreres de protecció en les relacions sexuals, fent especial insistència en la població amb pràctiques homo-bisexuals. L’homofòbia social i institucional existent és perjudicial i negativa per a la prevenció del VIH. La inexistència de campanyes que aborden la diversitat sexual i l’absència d’intervencions específiques dificulten que els missatges preventius siguen assimilats per aquesta població en no sentir-s’hi identificats. Donada la prevalença del VIH entre els homes que tenen sexe amb homes, la vulnerabilitat social evidencia la urgent necessitat de posar en marxa programes de prevenció del VIH dirigits a aquest col·lectiu.

PER UN CURRÍCULUM ALTERNATIU PER A TOTS I TOTES

EUPV considera que és necessari un ampli debat social sobre els continguts escolars ─què s’ha d’estudiar en els centres educatius?─, sobre les metodologies ─com s’ha de posar a l’alumne en contacte amb el saber?─, sobre els materials que s’empren ─només llibres de text o ordinadors?─, i sobre les formes d’avaluar a l’alumnat, al professorat i als responsables polítics.

EUPV considera que continuem patint sistemes educatius fortament academicistes en el fons i rutinaris en la forma que devaluen la dimensió intel·lectual de l’ensenyament. En tots els trams del sistema educatiu les rutines ho inunden tot, no quedant a penes temps per a una reflexió seriosa i profunda sobre la selecció del coneixement rellevant, per al contrast d’informacions, per a l’establiment de relacions, per a l’anàlisi de les contradiccions que subjauen en tota afirmació, notícia o llei científica. En suma, a penes hi ha moments per a l’activitat intel·lectual pròpiament dita. En les escoles, instituts i universitats es continua instruint, ensinistrant, adoctrinant. Continuem considerant als/a les alumnes com a caixes buides que cal omplir sense aprofitar tota la càrrega vivencial que aporten amb la seua sola presència. Ens fem així còmplices, més o menys inconscientment, del sistema neoliberal que busca formar treballadors submisos, consumidors expectants i ciutadans passius, que mai qüestionen l’ordre social establit.

Un currículum, entés com el conjunt de disciplines i matèries que s’han d’aprendre sense cap connexió entre si i amb la realitat, es converteix en un currículum erudit i enciclopèdic, incapaç de donar respostes als problemes que tenen els alumnes en la societat actual i menys als problemes que planteja la societat de l’era planetària.

Des de la perspectiva d’aquest currículum és impossible donar resposta a la diversitat i a la diferència perquè és incapaç de comprendre aquesta diferència dins de si mateix. Manejar un currículum excessivament academicista, amb el qual només puguen identificar-se les classes mitjanes, condueix a un fort increment del “fracàs escolar” i contribueix a una selecció de l’alumnat totalment injusta, que reprodueix les injustícies socials i manté les desigualtats.

Així, els programes educatius s’organitzen en disciplines carregades de coneixements obsolets, les exigències homogènies són les mateixes per a tots/es sense tenir en compte les diferents capacitats i la història de les persones, no es tenen en compte els sabers i capacitats amb què arriba l’alumne/a, ni els contextos ni les identitats culturals en què es desenvolupa l’aprenentatge. Hi ha cada vegada una major inadequació i distància entre els continguts parcel·lats, separats i compartimentats que es treballen en les escoles i instituts i el món real dels adults, on els problemes són cada vegada més complexos, multidimensionals, pluridisciplinaris, transnacionals i planetaris.

A més, encara vivim un sistema educatiu que utilitza com a principal recurs el llibre de text. La utilització de biblioteques d’aula, de mitjans audiovisuals, d’ordinadors, l’anàlisi dels mitjans de comunicació de masses, la interacció amb el medi socionatural, etc, continuen sent grans reptes de l’actual sistema.

EUPV pensa que els programes educatius han de respondre a les necessitats concretes i adequar-se als contextos en què es desenvolupen. Aquesta flexibilitat ha de permetre’ns donar resposta a les exigències de cada alumne en particular i organitzar els coneixements de manera més pròxima als seus destinataris.

Finalment, EUPV creu que cal eliminar l’avaluació competitiva, meritocràtica i classificadora vigent en l’actual model, que pretén responsabilitzar només a l’alumnat de l’anomenat “fracàs escolar”, sense tenir en compte la gran quantitat de variables que incideixen en el procés educatiu. És aquesta una avaluació pensada per a reproduir les desigualtats socials i no per a superar-les. És la nostra prioritat donar instruments perquè el professorat realitze la seua labor, afavorint el pensament crític que permeta a l’alumnat respondre adequadament els reptes que se li plantegen.

JOVENTUT, OCI I ESPORT

Els i les joves valencians posseeixen poques alternatives d’oci i esport. Sense cap dubte el baix lloc de l’índex estatal autonòmic d’oferta cultural que ocupa el nostre país és un clar indicador del desert cultural existent.

L’important, per tant, en el cas del País Valencià no és només progressar en una oferta alternativa d’oci, cultura i esport per a les persones joves, sinó fer-ho, a més, abandonant tot discurs de criminalització de la joventut, cedint-li espais públics i respectant la seua ocupació coresponsable i respectuosa amb ella.

No podem oblidar que com a joves valencians i valencianes som hereus d’una cultura pròpia i plural, contínuament amenaçada per l’acció política d’una Generalitat que mai no ha apostat vertaderament per ella i que, en els últims anys, ha caigut per complet en un fals secessionisme lingüístic construït únicament com a interés partidista.

La cultura valenciana està, sens dubte, més amenaçada del que podríem esperar en una democràcia, però les últimes retallades denunciades per Escola Valenciana (amb més de 60.000 alumnes sense educació en la seua pròpia llengua) mostren com els últims passos d’una estratègia planificada d’extermini de la nostra cultura continuen donant-se, fins a convertir-la en una llengua de segona. La nostra identitat cultural és valenciana, parlem valencià-català i som conscients de pertànyer a una cultura que transcendeix les fronteres del nostre País. Creiem en la riquesa d’un model cultural que respecte, potencie i integre el valencià al mateix nivell que el castellà. Critiquem qualsevol tipus de monolingüisme i qualsevol bilingüisme dissenyat com a excusa per als monolingües. Rebutgem l’ús polític de la nostra cultura com a arma llancívola que amague altres greus problemes de la nostra societat. Però som i serem defensors plens de la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra història. Mai amb afany d’exclusió però tampoc disposats a ser exclosos.

La cultura, a més, esdevé una de les principals bases per a afavorir una societat que estiga més basada en la igualtat d’oportunitats. L’oci, la cultura, l’esport, la convivència, el gaudi ecològic del nostre medi… són activitats i oportunitats que mai no han de regir-se per criteris comercials. Defenem el programari lliure i creiem en el lliure intercanvi cultural en la xarxa, hem de donar suport a totes les experiències de llibertat cultural que ens arriben i hem de rebutjar les subvencions a productes culturals que no es comercialitzen sota el principi del Creative Commons.

SOBRE LA CONVIVÈNCIA ALS CENTRES ESCOLARS

El context social i familiar en què es desenvolupa l’educació ha canviat de manera significativa en els últims anys, afectant en gran manera la convivència escolar. 

A la complexitat de formar un alumnat cada vegada més divers, s’afegeix la dificultat de donar resposta als qui estan desmotivats o tenen actituds de rebuig cap al sistema escolar. 
Tot això complica la convivència en aules i centres, i suposa un esforç addicional per als docents, sense que haja estat compensat amb majors recursos educatius per a prevenir els problemes de convivència abans que sorgisquen els conflictes. 


Aquesta nova realitat requereix de solucions integrals, amb la implicació de tota la comunitat educativa i amb mesures com les següents:

• Elaboració d’un estudi-diagnòstic rigorós sobre la Convivència Escolar i els factors que hi incideixen, amb participació de tots els sectors de la comunitat educativa i de les administracions implicades.
• Pla autonòmic per a la millora de la convivència escolar, a proposta del Consell Escolar Valencià, en coordinació amb els Consells escolars comarcals o municipals, així com amb altres àrees o serveis (benestar social, joventut, salut…) que contribuesquen a una intervenció multiprofesional i integral: en centres i barris, amb famílies i tutors, i amb mesures de suport al professorat (formació, recursos d’aula, assistència lletrada gratuïta…).
• Proposem que l’Observatori Valencià sobre la Convivència Escolar siga un òrgan independent de l’administració, en què participen tots els sectors de la comunitat educativa i institucions implicades.
• Promoure l’entrada en els centres d’altres professionals (educadors i treballadors socials) com a membres de ple dret en els Claustres i Consells Escolars de centre.
• Mesures d’intervenció coordinades de totes les administracions locals i territorials (serveis socials, sanitat, mediació intercultural i de conflictes...).
• Programa específic de formació de tots els professionals implicats en els plans.
• Reformar la formació inicial del professorat d’Educació Infantil, Primària i Secundària per a incorporar apartats específics d’estratègies de resolució de conflictes.

EUPV CONTRA LA TRANSFÒBIA

L’any 2006 va ser històric per a la lluita pels drets de les persones transsexuals, amb l’aprovació, amb el suport de tots els grups parlamentaris excepte el PP, de la Llei d’Identitat de Gènere, que permetria modificar la inscripció en el Registre Civil sense el requisit previ de la intervenció quirúrgica. Aquest avanç ha suposat una millora en la situació i visibilització del col·lectiu transsexual, però també ha suposat un cost per a aquest: mantenir l’estigma de la transsexualitat com a trastorn, “disfòria de gènere”, diagnòstic necessari per a la modificació que permet la llei. Gràcies al treball i esforç d’alguns col·lectius LGTBI, el govern ha mostrat la voluntat de canviar-ho, encara que pareix que açò depén de la pròxima eixida el 2013 del nou manual de l’APA (American Psychiatric Association), el DSM-V, en la seua cinquena edició, que, per cert, ja té esborrany i no sembla que en canviarà molt la situació. Mantenir l’estigma de la transsexualitat com a trastorn mental suposa en la pràctica l’estigma d’un col·lectiu basant-se en un rígid sistema binari sexe-gènere, que imposa uns rols i models de conducta determinats. Per tant, aquelles persones que es comporten i adopten uns rols no vinculats a un sexe determinat són tractades com a malaltes, i necessiten ser “curades”.

En la transsexualitat açò significa entrar en un procés d’adequació del cos al gènere socialment percebut, oblidant la diversitat de vivències al voltant del cos i el gènere, que no sempre necessiten processos d’hormonació o cirurgia. Per açò, des d’Esquerra Unida del País València reivindiquem la immediata despatologització de la transsexualitat com a trastorn mental i diagnòstic necessari per a obtenir el canvi en el document nacional d’identitat, els requisits que s’exigeixen per a aquesta finalitat, i que açò no implique la pèrdua de drets actuals, com l’accés als tractaments corresponents en la Sanitat Pública.

RESIDUS: CALEN POLÍTIQUES DE REDUCCIÓ I MINIMITZACIÓ DE LA PRODUCCIÓ EN ORIGEN

Per parar la tendència al creixement continuat i insostenible dels residus, s’han de prioritzar polítiques de reducció i minimització de la producció en origen. Es tracta d’una política preventiva dirigida a evitar que determinats objectes o parts d’objectes, productes o subproductes comercials (envasos, embolcalls, etc.) es convertesquen en residu i vagen a parar al fem (o s’abandonen de manera descurada). 
EUPV defensa la revisió de l’Acord Marc de residus i el Mapa zonal, buscant la participació del màxim d’entitats implicades: sindicats, col·lectius conservacionistes, partits polítics, associacions de veïns, consumidors, entitats del món rural, etc., per a arribar a acords àmpliament consensuats, dirigits a aconseguir una gestió racional i sostenible del problema que els residus constitueixen en la nostra societat. 

Estem per una recollida selectiva optimitzada, instaurant sistemes no voluntaristes de recollida que fomenten la separació en origen i penalitzen a qui no faça aquesta separació, prioritzant la separació de la matèria orgànica i la minimització radical dels fems inseparables. Rebutgem la incineració per ser una activitat altament contaminant, que implica multitud de problemes des del punt de vista sanitari, ecològic i econòmic, que en absolut actua desincentivant la generació d’RSU (residus sòlids urbans), i que provoca altres problemes derivats de l’alliberament atmosfèric de perillosos tòxics com les dioxines i la generació de cendres tòxiques que exigeixen un tractament especial. Proposem que prime el principi de solidaritat entre comarques i el principi de proximitat en la implantació de les plantes de tractament.

La producció d’RSU al País valencià ha crescut de manera important, més d’un 42% en els 8 últims anys. En l’actualitat, cada valencià ve a produir més d’1,5 Kg de residus al dia, la qual cosa es converteix en uns 550 Kg per persona a l’any. La tendència, a més, si no s’adopten mesures urgents, és de seguir incrementant aquestes xifres. Avui dia, la separació de residus urbans és voluntarista i, per això, de baixa eficàcia i, en conseqüència, els nivells de reciclatge són encara molt baixos.

Cal prioritzar la recollida selectiva de la matèria orgànica, que representa el 50%, per a poder produir un “compost” de qualitat per a la seua utilització en els camps com a abonament. Només es recupera un 25 % de vidre i un 10% de paper i cartró. També a causa del baix nivell de separació d’RSU, el compost que s’obté és de baixa qualitat i provoca problemes en la seua utilització en els camps.

D’altra banda, els abocadors generen gran quantitat de problemes ambientals i socials lligats a la seua ubicació i al trasllat dels residus. Els conflictes derivats de l’increment dels residus ha anat augmentant en els últims 4 anys, convertint-se en una font permanent de tensions socials, mediambientals i econòmiques. La falta de compliment de les infraestructures necessàries i previstes en el primer PIR (Pla Integral de Residus) ha generat un rebliment dels abocadors i plantes instal·lades, especialment en les comarques del sud (El Campello, Xixona, Villena, Asp, etc.)

L’única forma viable i sostenible d’enfrontar-se al greu problema de la ingent quantitat de residus sòlids urbans generats per la nostra societat és, per tant, frenar-ne la tendència a l’increment quantitatiu i aconseguir-ne una disminució com més prompte millor.

Per a aconseguir aquests objectius cal establir estratègies de minimització i prevenció de la producció dels residus, per a disminuir la quantitat d’objectes i materials susceptibles de convertir-se en residu després del seu efímer ús; molt particularment, embolcalls, envasos i embalatges.

Cal impulsar una normativa per a la minimització de residus elaborada amb el màxim consens i participació social, comptant especialment amb la col·laboració de botigues i grans superfícies comercials. Aquesta normativa ha d’aconseguir:

• Disminuir al màxim la quantitat d’embolcalls i embalatges que no siguen estrictament necessaris.
• Emprar per a aquests usos materials que siguen fàcilment reutilitzables o reciclables, com el cartró o el vidre, en detriment del plàstic.
• Evitar aquells materials o combinacions de materials que resulten de difícil reciclatge o que compliquen la seua separació. Unificar al màxim les característiques dels plàstics d’ús inevitable per a facilitar el seu reciclatge.
• Gravar l’ús de les bosses de plàstic o altres utensilis d’un sol ús per a promoure la utilització de bosses duradores reutilitzables.
• Promoure l’ús preferent dels envasos reutilitzables (si és possible de vidre) o almenys els reciclables amb més facilitat.
• Restringir i gravar els envasos el procés de fabricació dels quals tinga un elevat consum de recursos naturals (energia, aigua o materials no renovables) o que genere nivells destacats de contaminació o de destrucció de paratges naturals en la seua producció (com l’alumini).
• Establiment de mesures legals, fiscals i de foment a escala local, comarcal i autonòmica per a promoure aquestes mesures de minimització.
• Elaboració de Programes de Minimització Sectorials (residus de la construcció i demolició, olis usats, residus perillosos, voluminosos, etc.).
• Inclusió de criteris favorables a la reducció en origen en les polítiques de compra i adjudicacions de les Administracions públiques.

LA CULTURA ÉS FUTUR: VOLEM UNA XARXA DE BIBLIOTEQUES PÚBLIQUES EN CONDICIONS, BEN GESTIONADA I AMB SUPORT ECONÒMIC

XARXA DE BIBLIOTEQUES PÚBLIQUES MUNICIPALS: 
BIBLIOTEQUES EN CADA BARRI, EN CADA MUNICIPI, EN CADA COMARCA

Per a entendre les competències que pot comprendre una biblioteca pública, hem d’integrar els conceptes de cultura i gestió cultural, entenent la cultura d’una manera àmplia: en primer lloc, com a expressió de l’activitat, història i aportacions pròpies del desenvolupament social de les persones que constitueixen una comunitat; però també es referirà a l’accés lliure d’aquestes persones a tot el que se’ls ofereix com a expressió del patrimoni comú als éssers humans. En aquest ordre, i no de manera que les persones romanguen passives davant del fet cultural, és on s’emmarca la labor de les biblioteques públiques.

En aquesta doble direcció, les biblioteques, organitzades en xarxes de biblioteques públiques, es converteixen en centre cultural de cada comunitat, deixant de ser simples contenidors, i els seus professionals, de mers gestors de llibres a demanda, en gestors culturals.

Per a aconseguir-ho, es dotarà convenientment la xarxa de biblioteques públiques municipals, tant de personal, com de fons, com de mitjans tècnics, perquè puga complir satisfactòriament amb les esmentades funcions.

Es reforçarà, prepararà i es donara suficient suport al personal bibliotecari perquè puga estudiar i canalitzar els recursos culturals propis i disponibles a la comunitat, en coordinació amb les associacions veïnals, els centres socials, els centres educatius més pròxims a cada biblioteca, incloent-hi els universitaris. La biblioteca no substituirà cap iniciativa, sinó que impulsarà i coordinarà els recursos disponibles, en tenir informació sobre tots ells. Açò permetrà organitzar d’una forma eficaç tot tipus de tallers, concerts, exposicions, activitats literàries, esportives, i tot allò que puga integrar-se en l’espai polivalent de la biblioteca, en la mesura en què es puga, o de la resta d’infraestructures del barri o municipi, si és el cas.

L’existència d’un inventari de recursos i infraestructures de la comunitat, permetrà disposar també del patrimoni del veïnat, per al seu ús col·lectiu. Entre aquests recursos, es potenciarà la recopilació d’informació sobre el barri, els seus orígens i evolució històrica, així com la lliure aportació de materials per part del veïnat en forma de fotografies, audiovisuals, relats escrits, o bé l’enregistrament de testimonis de la població resident d’origen i d’arribada més recent, que passarà a formar part de la història oral del municipi barri a barri.

Cal prestar especial atenció a aquelles persones l’accés de les quals a la cultura haja estat especialment costós o la veu de la qual s’haja ignorat en el passat. Així, sempre en col·laboració amb la xarxa de serveis socials i escolars, s’inclouran programes de foment de participació de les dones, de les persones nouvingudes i s’intentarà articular activitats per a aquelles persones que es troben en especials dificultats o en perill d’exclusió social.

Cal facilitar l’accés del veïnat als equipaments culturals dels municipis i a tots els esdeveniments que s’hi celebren, en coordinació amb les xarxes d’informació municipal i els transports públics: rutes urbanes, museus, concerts, òperes, exposicions.

Tot això sense oblidar les tasques més tradicionals del quefer bibliotecari, com el foment de la lectura, les presentacions de llibres, revistes i audiovisuals, la coordinació bibliotecària, el manteniment del fons segons les necessitats detectades en estudis sobre la població lectora, així com les competències en matèria d’alfabetització informacional, o d’orientació a la ciutadania quant a la tramitació telemàtica en les seues relacions amb les administracions públiques, tal com marca la legislació vigent, facilitant l’accés de qualsevol persona a la documentació administrativa que li interesse.

Resulta evident que, en l’època en què vivim, amb el desenvolupament tecnològic disponible, la superestructura que suportaria tot aquest conjunt de projectes es basaria, essencialment, en les xarxes socials i el programari lliure.

PEL DRET DE TOTS I TOTES A APRENDRE AMB ÈXIT

L'educació de qualitat, garantia d’igualtat d’oportunitats

EUPV entén que una educació de qualitat és la que contribueix eficaçment a l’èxit escolar de tot l’alumnat, especialment en l’educa-ció obligatòria. No es tracta, doncs, de millorar el sistema educatiu amb el propòsit principal d’aconseguir majors cotes de “excel·lència” per a alguns, sinó de posar en pràctica polítiques i actuacions concretes, al llarg de TOTES les etapes educatives, per a evitar el fracàs escolar de molts.

Per a EUPV, l’objectiu principal del sistema educatiu és garantir el dret de tots i totes a aprendre amb èxit i obtenir-hi la titulació corresponent, siga quin siga la seua procedència social o cultural, i siga quin siga també l’àmbit territorial on s’estiga escolaritzat. Per a això, cal atendre a la diversitat de l’alumnat i establir mesures que permeten combatre les desigualtats socials.

El sistema educatiu públic acull tota la població i, així, els centres es converteixen en llocs de trobada i convivència, en què s’atén tota la diversitat humana. El sistema educatiu té davant de si dos grans reptes: reconèixer aquesta diversitat com un valor irrenunciable, donant sentit a l’educació de totes les persones que hi passen, alhora que aborda de manera constructiva els problemes que se’n deriven.

És aquesta una noble i difícil tasca que no poden abordar només els docents i les famílies. La diversitat cultural i la desigualtat social present en les aules requereix de la intervenció d’altres professionals en els centres escolars que col·laboren amb l’atenció a l’alumnat en situació econòmica, cultural o social desfavorable.

Un altre dels problemes fonamentals en molts centres escolars és la integració i el desenvolupament adequat de l’alumnat amb Necessitats Educatives Especials. A EUPV li preocupa profundament que en els Centres no es donen les condicions necessàries perquè aquests alumnes reben una adequada atenció que permeta el seu màxim desenvolupament cognitiu i social.