L’ESQUERRA DAVANT DELS REPTES DE LA COMUNICACIÓ AUDIOVISUAL

Un programa alternatiu d’esquerres ha de tenir un anàlisi alternatiu del que ha suposat l’aparició de la transmissió del senyal de la televisió digitalitzada. Aquesta integració dels ciutadans/es al món digital de forma generalitzada obliga a obrir un debat sobre el dret d’accés de tothom a la societat de la informació.

La política desenvolupada per totes les administracions, sense excepcions, ha estat beneficiar les telecomunicacions sobre l’audiovisual, de tal forma que amb unes bases suposadament tècniques, i autodefinides com a neutrals, s’ha produït una privatització creixent a l’hora d’establir les condicions que marquen la digitalització de les xarxes terrestres i la seua conseqüent liberalització automàtica. D’ací que la dreta i l’extrema dreta tinguen el pràctic monopoli de les concessions atorgades pel Govern central i les CCAA.

Tot aquest procés té com a objectiu la conversió dels ciutadans/es en senzills consumidors, que una vegada han renovat els seus equips, queden presoners d’ofertes obertes o de pagament, però sempre del mateix grup d’empreses, la qual cosa evidencia que la TDT protegeix l’interés privat i no el públic. En definitiva, una evolució des d’una economia fordista, marcada pel consum massiu, a una altra d’oferta conscientment fragmentada per gustos, interessos i capacitats culturals i educatives, però sobretot, a la llarga, pels ingressos.

És per això que és l’exclusió un dels majors riscs, i no sols pel que suposa d’injustícia, sinó per l’atemptat contra la cohesió social i en darrera instància contra l’igualtat d’oportunitats que fonamenta l’existència mateixa de la democràcia.. I per suposat, afecta també, a l’accés als continguts i serveis, elements claus de la formació i la competència en l’Era Digital, que no resol el pluralisme de les veus i expressions possibles a les televisions digitals.

La TDT i les plataformes digitals de pagament tendeixen, de forma clara, a la creació de monopolis o oligopolis privats. El pluralisme es veu així amenaçat, tant com a expressió creativa com a pluralitat ideològica, pels majors grups nacionals i internacionals. En el primer cas, són totes les xicotetes empreses culturals i comunicatives audiovisuals les que es veuen amenaçades, sent el Col·lectiu d’Actors i actrius de Doblatge un exemple d’abandonament. En el segon cas, és la mateixa democràcia la que està en perill, ja que si les xarxes digitals són tan transcendents per al futur, és totalment contradictori deixar les decisions i la veu a uns grups empresarials, on la representació i la legitimitat de la societat és evidentment nul·la.

EIXIDES PÚBLIQUES ALS REPTES COMUNICATIUS

El panorama audiovisual deixa prou evident que la dinàmica exclusiva del mercat és incapaç de maximitzar els avantatges per a tota la societat de les noves xarxes, i plantegen la necessitat de noves polítiques públiques, amb capacitat d’articular els esforços de l’Estat i del mercat. Així, el servei públic té un paper transcendental a jugar:

• Davant de l’exclusió: garantir el dret d’accés, reconegut a la Constitució, tant a les noves xarxes com als seus continguts i serveis més rics i socialment útils.
• Davant de la concentració privada: funció bàsica de l’espai públic, sostenint el pluralisme creatiu i ideològic.
• Davant de la globalització: enfortir la creació nacional i local.
• Davant dels continguts alienants: fomentar l’equilibri entre canals generalistes i temàtics, mantenint el pes dels primers en el sector públic, però també del privat, com a garantia de la producció nacional de qualitat.