LA INCULCACIÓ DE PRINCIPIS

Versió de Joan Fuster, Exploració de l’ombra, dins Sagitari       

   

Diuen que la naturalesa no es repeteix. Que no hi ha dues fulles d’arbre que siguen iguals. Ni dues cares de persona, per més bessones que semblen. Potser sí. La tendència de l’home, en canvi, és de complaure’s en les reiteracions: el ritme, la simetria, la imitació. Una de les troballes humanes més “humanes” és el motle, i una altra, la càmera de fotografiar. Una música comença a agradar-nos quan l’hem sentida moltes vegades. I res no ens corforta tant com la rutina. Almenys, dins de la relativa evidència de les generalitzacions, la cosa no es pot negar. De tant en tant, l’home s’exclama en agradables lloances de la varietat, però això és anecdòtic. Preferim la previsió a l’aventura, la cadència a l’espetec, la geometria a la barreja, i fins i tot a l’aventura, a l’espetec i a la barreja hi imprimim un mínim de concert. L’acció de l’home sobre la Naturalesa (o si es vol: contra la Naturalesa), consisteix a organitzar-la: a introduir-hi equilibris, regla, estructures, és a dir, economia. Probablement, això obeeix a una raó utilitària, que no cal subratllar. I també, em pense, al factor “memòria”. L’home és un animal amb la memòria molt desenvolupada: és la seua millor energia, de bon tros més eficaç que la intel·ligència. I la memòria es nodreix de repeticions. 

Tot s’aprén, en aquesta vida. El bé i el mal (o si voleu: el Bé i el Mal), que hem d’aprendre’ls, són construccions ideològiques que res tenen a veure amb el fet primari i tou d’una criatura acabada de nàixer. Però hem d’aprendre a mirar, a menjar, a caminar, a parlar, en una primera fase. Després aprenem la resta. En diuen “educació”. D’entrada, ens ensenyen a dominar els esfínters, i cal reconéixer que aquesta operació és, fins ara, l’única cosa capaç de justificar la pedagogia. Els nens han d’aprendre com i on han d’anar a cagar, per exemple. El problema, que va del pet al rot, de la suor a l’ejaculació, va més enllà dels esfínters i abraça l’íntegra fisiologia de l’individu. Ho hem d’aprendre, això. I hem d’aprendre a llegir i a escriure, i les quatre regles, i els programes oficials de les escoles... Però, simultàniament hi aprenem l’orgull, l’afectació, la caritat, un o altre ofici, les lleis de la tribu, el valor dels diners, la ira, matar, la predisposició a ser víctima, les maniobres del sexe, les facultats del sil·logisme... Res no ens ve donat, pel fet de nàixer, sinó un cos innocent i el plaer i el dolor que puga rebre. A través del plaer i el dolor, a la llarga, ens inculquen “principis”. Quins? Prou que ho sabem, quins. Som fills de la història, “hereus”, i per tant, fabricació de classe, de secta, de família. La gràcia del fet és que, malgrat tot, aquesta estranya producció de l’home que és l’“home” haja arribat a inventar la hipòtesi de la llibertat.