MITJANS DRETANS I RES MÉS

Article de Vicenç Navarro

Un dels majors problemes que té la democràcia espanyola és la molt limitada diversitat ideològica existent en els majors mitjans d'informació al nostre país. A Suècia hi ha mitjans d'informació de qualsevol signe. I no hi ha temes tabú. A la monarquia i al monarca, per exemple, se'ls critica constantment als mitjans. Una cosa semblant ocorre al Regne Unit, on la família reial (liderada per la reina) és subjecte de crítica contínua. I als EUA, on la diversitat ideològica en els mitjans és més limitada que en Regne Unit o Suècia, existeixen, no obstant això, cadenes de televisió d'esquerres, com Democracy Now! o MSNBC, entre altres. I els mitjans, tant els de dretes com els d'esquerres, no tenen cap inconvenient a criticar durament el president d'EUA.

A l'estat espanyol, no obstant això, hi ha una llarga llista de tabús, i la monarquia és un d'ells. Només fa un parell d'anys van començar tímidament a aparéixer crítiques de personatges de la família reial, encara que la monarquia com a institució continua sent un tema del qual no se'n parla. Els mitjans televisius encara hui veten les crítiques a la monarquia, havent-se donat recentment diversos casos de censures de programes televisius crítics amb el sistema monàrquic i vetant veus a favor del sistema republicà.

Un altre exemple d'esta falta de diversitat en els mitjans de major difusió a Espanya és la cobertura de la crisi actual i les seues possibles solucions. Durant molt de temps, la resposta pràcticament unànime transmesa en els majors mitjans de difusió enfront de la crisi era que havien de fer-se retallades de gasto públic per a reduir el dèficit i eixir així de la crisi. Cap (repetisc, cap) dels mitjans de major difusió del país va recolzar editorialment alternatives com augmentar els ingressos de l'Estat, implementant una molt necessària reforma fiscal que permetera l'augment del gasto públic, estimulant el creixement econòmic. Només més tard es va començar a discutir esta possibilitat, quan (com era predicible i com indiquem diversos autors) es va veure que tals polítiques d'“austeritat” portaven i continuen portant al desastre econòmic (sense excloure la possibilitat d'arribar a una Gran Depressió). I hui, cap mitjà de gran difusió ha facilitat o plantejat un debat sobre la permanència o eixida d'Espanya de l'euro com a possible eixida de la crisi (Suècia, sense euro, és el país que està creixent més en la UE-15). El silenci sobre estos temes és també ensordidor.

Naturalment que Espanya no és una dictadura. Veus d'esquerra apareixen i es permeten, però sempre en situació molt minoritària, quasi marginal. Dins d'este panorama hi ha poquíssimes excepcions. La premsa d'esquerres no arranca a Espanya, i això a pesar que totes les enquestes assenyalen que la majoria de la població s'ubica des del centre esquerra fins a l'esquerra. Per què no qualla?

I ací també cal parlar clar. Tenim un problema a Espanya amb les esquerres, ja que el seu comportament contribueix a que no sorgisquen rotatius de totes les esquerres. No cal ni dir-ho, que les dretes tenen els mitjans financers que les esquerres no tenen. I els anuncis que aguanten un rotatiu escassegen en mitjans que, per definició, són crítics amb les estructures de poder, incloent les econòmiques, financeres i comercials. Però, per molt poderosos que siguen estos factors (i ho són), el fet és que hi ha altres factors que també expliquen esta situació. I entre ells està la falta de mobilització de les pròpies esquerres, incloent partits polítics, sindicats i moviments socials que, llevat que siguen els seus propis mitjans (convertint-se en els seus portaveus), no es mobilitzen per a crear una cultura i una premsa de totes les esquerres.