SI HI HA PA, QUI ES BARALLA PER UN TROS DE CARN?

Quan les coses vénen malament, el que sobreviu no és el més bèstia. És el que busca millor entre el fem: els gossos vénen del llop, que menjava hidrats de carboni de les escombraries

Hi ha una tradició tremebunda de la comunicació de la ciència, i de la ciència en si mateixa, que identifica l'evolució biològica amb les seues metàfores més aferrissades: la lluita per la vida, la supervivència del més apte, la "naturalesa roja en dents i urpes" amb què lord Tennyson va taxar el darwinisme, fins i tot 10 anys abans de la publicació de L'origen de les espècies per Charles Darwin. 
Tennyson era molt conscient que la ciència de la seua època contradeia la narració bíblica de la creació de l'home, i va escriure aquest vers en un dels poemes més memorables de la literatura anglesa. Tot sota la immensa recança intel·lectual que li produïa la evolució, la idea que l'ésser humà no ocupava un lloc especial en la creació, que no era més que una desviació adaptativa de la ment d'un mico. I que, damunt, les forces que l'havien creat es trobaven entre les més rèptils imaginables. La naturalesa roja a dents i urpes. Una veritat poètica.

Però hi ha mecanismes evolutius que no depenen tant de les dents i les urpes com del margalló. Casos en què agradar és més eficaç que mossegar. Com a estratègia evolutiva, em referisc. Un dels exemples més espectaculars és el de la invenció de les plomes, que van evolucionar en un grup de dinosaures molt abans que els seus descendents feren fora a volar i es convertiren en les actuals aus. I en qualsevol cas, les plomes per si mateixes no basten per a volar, com demostra el cas d'una gallina. Per a què van evolucionar les plomes, llavors?

La resposta és: per l'amor, estúpid. Van nàixer com a vistós adorn per a atraure el sexe oposat. Vegeu el grau d'estupidesa -i de bellesa- que ha assolit el titot en aquest terreny.

I l'exemple del llop que hem conegut fa poc pot ser menys espectacular, fins i tot menys romàntic, però per descomptat ofereix una nova pista inesperada: que, quan les coses vénen malament, el que sobreviu no és el més bèstia, ni el que té més dents i urpes i causa ferides més roges. És el que busca millor entre les escombraries. Si hi ha pa, va semblar que digué el llop, qui es baralla per un filet? Amor i immundícia, estimat Tennyson.

De Javier Sampedro. Aparegut a EL PAÍS.