EL NEGOCI DE L'AIGUA EMBOTELLADA: UN SECTOR GENS REGULAT

L'AIGUA EMBOTELLADA, EL GRAN NEGOCI

L'expansió d'aquest negoci exigeix ​​a les grans corporacions de begudes i alimentació (Coca-Cola, Pepsi Cola, Danone, Nestlé ....) tindre cada vegada un major accés als recursos hídrics, impulsant la privatització de cursos d'aigua i aqüífers.

El sector de l'aigua embotellada està creixent molt ràpidament a tot el món, sent el negoci més pròsper actualment, però també és un dels menys regulats, la qual cosa dóna lloc a situacions autènticament escandaloses.

Les xifres del negoci de l'aigua parlen per si soles. En la dècada de 1970, el volum anual d'aigua embotellada que es comercialitzava a tot el món rondava els 1.000 milions de litres. En la següent dècada es dobla el consum, però, és a partir de 1990 quan el creixement ja és exponencial. L'any 2000, les vendes anuals ascendeixen a més de 84.000 milions de dòlars.

L'any 2001, els nord-americans es van gastar 6.880 milions de dòlars i l'any 2006 ja eren 10.980 milions de dòlars, amb un consum de 25.800 milions de litres. Això suposa un creixement anual superior al 9%, segons les dades aportades per Bevarage Màrqueting Corporation i la Internacional BottledWaterAssociaston. La marca Dassain, companyia que pertany al grup Coca-Cola, registra en el segon trimestre de l'any 2006 uns beneficis de 1.840 milions de dòlars, un 6,6% més que en el mateix període de l'any anterior.

La moda de l'aigua embotellada és també molt important a Europa. Alemanya consumeix 10.300 milions de litres, França 8.500 milions i Espanya 5.500 milions. Els italians tenien una mitjana de consum, l'any 2006, de 183,6 litres per persona / any i els espanyols de 136,7 litres per persona / any.

Mentre que augmenten els beneficis de les multinacionals de l'aigua embotellada amb una aigua de qualitat qüestionable, una regulació lliure i més eficient dels sistemes municipals permetria posar en execució una distribució d'aigua potable segura per a tota la població del món per una quantitat molt menor que la usada en l'aigua embotellada.

El consum anual d'aigua embotellada arriba als 154.000 milions de litres, l'any 2006, i suposa un augment del 57% respecte a l'any 2001. Això representa una despesa d'uns 100.000 milions de dòlars anuals. El preu mitjà d'un litre d'aigua embotellada és de 0,65 euros.

A l'estat espanyol el litre d'aigua d'aixeta costa, l'any 2004, 0,00096 euros. Com es pot comprovar el negoci és redó. Pel mateix preu d'una ampolla d'aigua embotellada es pot proveir amb tres mil litres d'aigua d'aixeta.

Un dels grans problemes és que no hi ha un manteniment adequat de les xarxes de distribució d'aigua potable, ja siguen públiques o privades, el que deteriora moltíssim el servei i la qualitat de l'aigua que ix de l'aixeta. És clar, que no llueix aquest tipus d'inversions al món polític i de pas s'afavoreix la privatització amb el clàssic esquema neoliberal que allò privat és millor que allò públic.

Moltes persones argumenten que l'aigua de les seues ciutats i els seus pobles sobretot en l'arc mediterrani no és bevible. En part tenen raó, TOTS hauríem d'exigir als ajuntaments, governs autonòmics i Estat que es realitzen les inversions necessàries perquè la població faça ús normal de l'aigua d'aixeta i així evitem el malbaratament de l'aigua embotellada.

Mentre que no s'inverteix el necessari en les xarxes d'abastament, es subvenciona amb autoritzacions a baix cost l'explotació de fonts d'aigua per empreses embotelladores privades, que obtenen uns beneficis fabulosos.

L'aigua potable ens arriba a través d'una infraestructura que gasta energia de manera econòmica, mentre que l'aigua embotellada es transporta a distàncies usant vaixell, tren, avió i camions. Això vol dir cremar quantitats massives de combustibles fòssils.

L'any 2004, una companyia de Hèlsinki (Finlàndia) va enviar 1.400.000 d'ampolles d'aigua finlandesa embotellada a 4.345 quilòmetres, a l'Aràbia Saudita. El 94% de l'aigua en ampolla venuda als Estats Units es produeix nacionalment, però molts nord-americans consumeixen aigua importada de fins a 9.000 quilòmetres, com de les illes Feiji, i altres llocs llunyans, per satisfer la demanda "d'aigua envasada elegant i exòtica".

EarthPolicyInstitute denuncia les grans distàncies que recorre l'aigua embotellada i l'impacte ambiental d'aquest transport per subministrar un producte que en condicions més que suficients per al seu consum també s'ofereix a través de les canonades amb un cost energètic infinitament menor.

La FeijiWater, amb la seva ampolla quadrad,a és un complement habitual dels famosos, meravellats pel seu exotisme. Aquesta aigua prové d'un aqüífer sota una espessa selva d'aquesta illa del Pacífic en la qual la companyia destaca que està a centenars de quilòmetres de distància de qualsevol continent. Les associacions ecologistes assenyalen que per arribar als consumidors, les ampolles han de recórrer una enorme distància en vaixell, amb la despesa en combustible que això suposa. Mentre això succeeix en Feiji, gairebé un terç dels habitants d'aquesta illa no tenen accés a l'aigua potable.

L'aigua embotellada utilitza més combustibles fòssils. Les ampolles d'aigua són majoritàriament de plàstic, convertint-se en una gran font de contaminació de les aigües subterrànies. La majoria de les ampolles d'aigua es fabriquen amb terephthalate de polietilè, un plàstic derivat del petroli cru (PET).

Només la fabricació d'ampolles per resoldre la demanda dels nord-americans requereix anualment més de 1,5 milions de barrils de petroli, tant com per aprovisionar de combustible a uns 100.000 cotxes durant un any. A Espanya signifiquen uns 330.000 barrils de petroli que suposa la despesa d'uns 22.000 cotxes.

Organitzacions conservacionistes nord-americanes calculen que es necessiten més de cent milions de barrils (el cru que importa Espanya en dos mesos) per produir el plàstic de totes les ampolles que es van utilitzar en l'any 2006 en el món per l'aigua embotellada. Els nord-americans reciclen només el 14% i a Espanya el 32,5%. Ací el pes de les ampolles de plàstic s'ha reduït en un 45% sobre les existents fa vint anys, d'aquesta manera s'ha alleugerit el cost energètic del transport.

El món va usar, l'any 2004, uns 2,7 milions de tones de plàstic per embotellar aigua. De les ampolles recollides, els Estats Units exportaren el 40% a destinacions tan llunyanes com la Xina, requerint amb tot més combustible fòssil.

La indústria embotelladora d'aigua diu que és respectuosa amb el medi ambient, però això no és així, ja que en molts casos fa servir l'aigua de manera poc respectuosa amb el medi ambient i el 90% dels envasos que utilitza són de plàstic. Tots els que anem pel camp veiem en ell infinitat d'aquests envasos, que són fortament contaminants. Aquestes empreses ens diran que compleixen la llei escrupolosament en aquest tema, però tot i ser així, els envasos de plàstic han de desaparéixer amb caràcter urgent.

L'Institut de Reciclatge d'envasos diu que el 86% de les ampolles plàstiques d'aigua usades en els Estats Units es converteixen en fem o farcit. La incineració de les ampolles usades genera subproductes tòxics com el gas clorat i cendra, similar a les que contenen els metalls pesats que ja causen bastants problemes en la salut humana i animal. Les ampolles d'aigua enterrades poden tardar fins a mil anys en biodegradar-se.

Com diu Emily Arnold, del Herat Policy Institute, "no es qüestiona que l'aigua potable neta barata siga essencial per a la salut de la nostra comunitat global, però l'aigua envasada no és la resposta al món desenvolupat, ni és la solució al problema de 1.100 milions de persones que no tenen un proveïment d'aigua segura. Ampliant i millorant el tractament d'aigües i el sanejament dels sistemes existents és més factible proporcionar fonts segures i sostenibles d'aigua en el llarg termini".

Les fàbriques embotelladores, en molts casos agafen aigua de la mateixa xarxa d'aigua que accedeix el públic, ja siga pública o privada. Moltes vegades, com Coca-Cola, li afegeixen un paquet de minerals, a la qual denominen "aigua mineral". Amb aquesta conducta, augmenten el preu de l'aigua d'aixeta en més de 1.100 vegades el seu valor, embotellant-la i convertint-se en un dels negocis més descarats del món capitalista.

El diari britànic TheGuardian resumeix així el procés de l'aigua embotellada: "Agafeu aigua de l'aixeta de Londres, someteu-la a un procés de depuració, denominant-la"aigua pura, "afegiu una mica de clorur de calci que continga bromur per donar-li gust, després bombeu ozó, oxidant el bromur, cosa que no és un problema, convertint-la en bromat, que sí que ho és. Vaig enviar aquestes botelles d'aigua al comerç, contenint el doble del límit legal de bromat, i el negoci és redó".

Al març de 2004, Coca-Cola reconeix a Anglaterra que l'aigua de la marca Dassain és aigua comuna i corrent de l'aixeta, sent venuda en ampolles de mig litre. Van retirar més de mig milió d'ampolles del mercat argumentant que s'han detectat nivells de bromat que excedien les normes legals britàniques.

A la vaga de transport realitzada a Espanya, al juny de 2008, el primer que es va esgotar als supermercats van ser les ampolles d'aigua embotellada.

Com diu Andrea Gambes "amb l'aigua està passant com va passar amb el vi, hi ha molt d'interés per conéixer aigües amb característiques molt singulars". A les cartes dels restaurants més luxosos, es presenten marques com:

• Aigua de pluja recollida a Tasmània (Cloud Juice).
• Aigua obtinguda d'una font sota un volcà japonés (Finé).
• Aigua filtrada de glaceres canadenques (Berg).

Si el preu de l'aigua mineral més comú és unes mil vegades més cara que la que ix de l'aixeta, en aquests casos la comparació és absurda. L'ampolla d'aigua de la marca nord-americana Bling, decorada amb cristalls de SWAROVKI, passa per ser la més exclusiva del món: no es troba per menys de 35 euros, gairebé 40.000 vegades més que el preu mitjà d'aigua a les ciutats espanyoles.

Com diu Michael Blandin: "Hi ha diverses tècniques utilitzades per les companyies, i les pregonen com tècniques patentades que passen per set fases diferents de filtració, i tota la resta. I si s'analitza l'assumpte no és més que l'osmosi invertida, bàsicament no és més que fer passar l'aigua per una membrana per a eliminar contaminants, el que és en realitat molt similar al tipus de procés que es pot trobar en filtres domèstics d'aigua. De manera que l'assumpte no és tan sofisticat com podrien pretendre que és".

A mesura que es va deteriorant cada vegada més la qualitat de l'aigua al món i la seua escassetat augmenta, els que poden permetre comprar l'aigua embotellada estan a favor d'aquesta fórmula, malgrat el fet que és igual de segura i insegura que l' aigua d'aixeta, i en alguns casos, ho és bastant menys.

És hora d'exigir als poders públics les inversions necessàries en les xarxes públiques o privades perquè el seu manteniment siga l'adequat, garantint la qualitat sanitària de l'aigua d'aixeta, ja siga en sabor, olor... I al mateix temps, unes normes de comportament ètic i sanitari de les aigües embotellades, amb rigorosos controls, així com l'exigència d'un preu just de les mateixes.

A l'Amèrica del Sud, les multinacionals estrangeres estan adquirint grans zones de naturalesa salvatge en la qual s'inclouen sistemes hidrogràfics integrals per a usar-los en un futur no molt llunyà. Destaca en aquest sentit l'aqüífer Guaraní, on les grans multinacionals estan prenent terres per a explotar l'aigua.

A vegades passa que aquestes empreses esgoten per complet no només els sistemes del seu propi terreny sinó que també els de la regió circumdant. Això és el que va passar a Tillicum Valley a la Columbia Britànica, on l'empresa canadenca Canadian BeverageCorp ha estat explotant l'aigua subterrània de la regió de manera tan intensiva que els habitants i els agricultors de la zona es van quedar sense aigua.

Alhora, en aquests temps de la globalització estem assistint a una concentració impressionant de la indústria al voltant de quatre o cinc multinacionals, que estan creant un oligopoli (Nestlé, Danone, Coca-Cola, Pepsi Cola ...) amb desenes de marques al voltant de cadascuna d'elles, on marquen el preu i qualitat de l'aigua gairebé sense control. Als Estats Units més d'un terç de l'aigua embotellada és simplement aigua d'aixeta tractada o no, sent un negoci monopolitzat per Nestlé i Danone, líders mundials.

Actualment, aquest fabulós negoci de l'aigua embotellada comença a ser qüestionat. Les ciutats de Nova York i Boston han llançat una campanya publicitària animant els seus ciutadans al consum d'aigua d'aixeta, enmig de les protestes de les multinacionals de l'aigua. Chicago ha establit un impost de deu cèntims de dòlar per ampolla per desincentivar el seu consum.

Emily Lloyd, responsable del Departament de Protecció Ambiental de Nova York diu: "L'aigua embotellada utilitza molta més energia que la de l'aixeta tant en la producció com en el transport i l'aigua d'aixeta serveix per a alguna cosa més que per a dutxar-se o rentar els plats".

La ciutat de San Francisco ha prohibit la compra d'aigua embotellada per part de les institucions públiques, ja que suposa una despesa de mig milió de dòlars anuals. Molts restaurants de l'Estat de Califòrnia ja han deixat de servir aigua mineral i posen pixers d'aigua d'aixeta.

A l'estat espanyol, l'ajuntament de Donosti ha pres la iniciativa en el tema de l'aigua embotellada. Des de fa un any han aconseguit que més de setanta establiments de la ciutat s'hagen adherit a la campanya per substituir les ampolles per aigua en els menús. La regidora donostiarra, Victòria Iglesias, diu que "volem conscienciar al ciutadà de la importància d'un consum responsable. És una solució més econòmica, més respectuosa amb el medi ambient... Ací l'aigua de la xarxa és d'altíssima qualitat. El nostre objectiu és reduir en origen la producció de residus".

L'Ajuntament donostiarra ja no compra aigua embotellada i en les reunions oficials, l'aigua d'aixeta se serveix en gerres. Per a aquesta regidor "s'ha devaluat la imatge de l'aigua d'aixeta i cada vegada dóna més compromís demanar un got d'aigua en comptes d'una ampolla als restaurants".

Molts restauradors són reticents a oferir pitxers d'aigua d'aixeta. La venda d'aigua embotellada els dóna importants beneficis mentre que les gerres d'aigua solen ser gratis. L'Associació hostalera madrilenya La Vinya va plantejar fa uns mesos que es poguera cobrar per l'aigua de l'aixeta, però el tema és complicat per la polèmica que suscita i perquè les normatives municipals dificulten la venda de l'aigua d'aixeta.

Segons l'Agència Catalana de l'Aigua, a Barcelona es beu més aigua embotellada que d'aixeta. Rubén Sánchez de FACUA diu que cal invertir més en els sistemes d'abastament, i contra el mal gust de l'aigua es poden usar els filtres, que és una inversió que s'amortitza en uns quants mesos (els filtres valen uns 140 euros).

A la Xina (s'ha duplicat en sis anys el seu consum), l'Índia (s'ha triplicat), el Brasil o Indonèsia el creixement del consum d'aigua embotellada és vertiginós, al mateix temps que creix el nombre de persones que no tenen garantit el consum d'aigua potable. Per a l'OMS (Organització Mundial de la Salut), hi ha més de 1.100 milions de persones en aquesta situació.

Per reduir a la meitat aquesta xifra abans de l'any 2015, l'ONU va advocar per duplicar els 10.000 milions d'euros anuals que es gasten en sistemes d'abastament i clavegueram. Molt per sota dels 80.000 milions d'euros anuals que es van gastar en el consum de l'aigua embotellada.

Aquesta situació de l'aigua embotellada s'ha d'acabar, exigint als poders públics les inversions necessàries a la xarxa de distribució perquè arribe als domicilis una aigua amb la qualitat sanitària suficient per no haver de comprar aigua embotellada.

Sol·licitem una normativa sanitària molt exigent a les empreses privades, al mateix temps que acaben amb les pràctiques depredadores d'aigua, així com la desaparició de les botelles de plàstic per la contaminació  tan perniciosa del medi ambient, i finalment que el preu siga molt més raonable que l'actual. 

Aparegut en NUEVA TRIBUNA.