L'IBERISME SEGONS SARAMAGO

Fa poc parlàvem de la noció d'Ibèria en Federalisme és iberisme. Doncs bé, ací teniu l'opinió d'un vell conegut sobre el tema, i ja que demà tenen lloc unes eleccions crucials a Catalunya.

El meu iberisme

No és esta la primera vegada que em pregunte sobre les causes i circumstàncies que, en estos últims anys de la meua vida, m'han convertit en quasi obligada referència, per part portuguesa, sempre que ix a la llum la vella qüestió de l'iberisme. Però esta serà, en efecte, la primera vegada que intentaré trobar una resposta que, alhora que satisfà la meua pròpia il·lustració dels fets, puga servir per a delimitar, amb suficient claredat, la reduïda àrea en què, potser, s'està aplicant, directament o indirectament, en estes matèries especifiques, la noció de l'escriptor que sóc. 

Vull previndre, en fer estes excepcions, que qualsevol identificació que es faça del meu treball literari o de la meua intervenció cívica i política amb un cos de doctrina, pla d'acció o una estratègia que apunten al ressorgiment o a la reactivació de la qüestió ibèrica haurà de plegar-se, o almenys no ignorar, els arguments i precisions ací expressats.

Com qualsevol altre portugués antic i modern, vaig ser instruït en la ferma convicció que el meu enemic natural és, i sempre hauria de ser-ho, Espanya. No atribuíem massa importància al fet que ens haguerenn envaït i saquejat els francesos, o que els anglesos nostres aliats ens hagueren explotat, humiliat o governat: estos no eren més que episodis històrics corrents que havíem d'acceptar d'acord amb les regles d'un relativisme pràctic, este que precisament ens ensenya a relativitzar, és a dir, a tindre paciència. 
Absolut, el que es diu absolut, des del nostre punt de vista de portuguesos, només el rancor al castellà, sentiment anomenat patriòtic en què vam ser infatigables en el transcurs dels segles, el que, qui sap, ens haurà ajudat pel rebuig i per la contradicció, a formar, enfortir i consolidar la nostra pròpia identitat nacional. No afirme que les coses hagen passat així, és només una idea que se m'ha acudit a recer de l'escriptura. Com tampoc afirme que siga veritat que a tot això Espanya s'haja limitat a respondre amb absoluta, no relativa, indiferència, o fins i tot amb algun menyspreu, a més. L'ànima dels pobles, si és que sóc jo mateix capaç d'entendre el que això vol dir, no és segurament menys complexa que la que el simple individu porta en la seua única i simple vida.

Este sistema organitzat de malvolences i desconfiances, quantes vegades paralitzador, no em va impedir, com tampoc va impedir a altres portuguesos, interessar-me molt de prop per la cultura espanyola, especialment la literatura i la pintura. En diferent pla, també vaig encoratjar sempre la curiositat per saber què pensaven els espanyols de si mateixos (i els uns dels altres) al llarg dels temps i, a poc a poc, poder eixir d'una visió històrica generalitzada per a arribar a l'apreciació dinàmica de les diferències: crec que he començat a comprendre millor a Espanya conforme anava reconeixent i identificant, en la plenitud de la seua expressió, les diversitats nacionals que veia emergir de la unitat estatal, el que va resultar, finalment, supose que per un procés no completament conscient, una forma d'apagament subversor de la imatge d'Espanya adquirida per via passiva a favor del sorgiment irresistible d'una constel·lació sociohistoricocultural pluriforme, literalment fascinant. 
És clar que res del que estic escrivint és nou: com jo, ho han experimentat tots aquells que s'han acostat a Espanya despullats d'idees preconcebudes, o prou vigilants com per a esquivar els danys que estes solen causar als incauts. Però, efectivament, alguna cosa va modificar la meua relació, primer amb Espanya, després amb la península Ibèrica en el seu conjunt (el que equival a dir que jo començava a llançar sobre el meu propi país una mirada diferent): l'evidència de la possibilitat d'una nova relació que sobreposara al diàleg entre estats, formalment i estratègicament condicionat, una trobada contínua entre totes les nacionalitats de la península, basat en la recerca de l'harmonització dels interessos, en el fenomen dels intercanvis culturals, en fi, en la intensificació del coneixement.

No sóc tan ingenu com sembla, i en este cas menys que en qualsevol altre. Esta concepció oberta dels fets peninsulars havia de xocar inevitablement, i sobretot per part d'Espanya, amb una indignada i molt patriòtica resistència, ja que s'objectaria que en el «caldo» ibèric així preconitzat, s'hauria de dissoldre la, des de sempre treballosa, unitat dels estats, perill del qual, com sabem i sense cap temor a la paradoxa, acabem de posar-nos fora de perill, portuguesos i espanyols, gràcies a la integració a la Comunitat Econòmica Europea, escrupolosa amb totes les forces pel que fa a salvaguardar les identitats nacionals. 
Quan, per fi, havia trobat la meua península Ibèrica, en este moment, la perdia. Vaig intentar mirar més enllà de la frontera i comprendre el que fins als Pirineus s'estenia, i quan tot just m'havia començat a acostumar a l'enlluernament d'esta nova visió, acudien els polítics que governen al meu país (altres que també em governen no són ací), acudien, repetisc, a ensenyar-me que estes visions eren anacrònicament curtes, que si jo volia ser un home del meu temps havia de passar a jurar per Europa, tot i no sabent exactament, ni jo ni ells, què Europa és esta que tan prompte sembla estimar-nos. En resum: ser ibèric equivalia, o equival, a fregar perillosament la traïció, ser europeu representa el toc final de la perfecció i la via ampla per a la felicitat eterna.

Ara bé, coincidint més o menys amb estes desventures espirituals, i probablement també per efecte reflex de la decepció sofrida en voler arribar a una entesa més sensible del menut i des d'ara frustrat univers ibèric, vaig tornar els malenconiosos ulls cap a Amèrica Llatina on, malgrat de la cúpula magnífica de la llengua de l'imperi econòmic, se segueix parlant i escrivint en portugués i en castellà. No es tracta, és clar, d'un descobriment sobtat, d'una troballa, d'una trobada de civilitzacions, els escriptors d'allà, tant prosistes com poetes, no m'eren desconeguts i sabia prou de la història d'aquella immensa part del món com per no desmeréixer en una conversa entre amics o en un debat públic a modest nivell quant a geografia, per la meua insaciable curiositat cartogràfica, sóc capaç de posar un dit exacte, sense dubtar, en qualsevol país que, com a test de coneixements bàsics, se'm propose. 
La diferència d'esta nova mirada era que una espècie de commoció, un pressentiment, un alegria incontenible de l'esperit, m'estaven insinuant que la mateixa península Ibèrica no podrà ser hui plenament entesa fora de la seua relació històrica i cultural amb els pobles d'ultramar. I que, de seguir l'actual tendència a la relaxació de les capes profundes que ens segueixen vinculant a ells (no confondre amb aproximacions polítiques i econòmiques subordinades, quasi sempre, a interessos de tercers), nosaltres, els peninsulars, acabarem en la incòmoda situació de qui, havent-se assegut en dos cadires no sap quina d'elles li ofereix més seguretat, sent cert, d'altra banda, i insistint en la metàfora, que el problema de la identitat de qui així es va asseure, no trau profit de la inestabilitat subsegüent. 
Vull dir, en fi, que esta península, que tanta dificultat tindrà en ser europea, corre el risc de perdre, a Amèrica Llatina, no el mer espill on podrien reflectir alguns dels seus trets, sinó el rostre plural i propi per a la formació dels quals els pobles ibèrics van portar fa temps el que posseïen espiritualment bo i roïn i que és, este rostre, així ho crec, la major justificació del seu lloc al món. Admetria que Amèrica Llatina voldria oblidar-se de nosaltres, però, si se'm permet profetitzar, preveig que no anirem molt lluny en la vida si escollim camins i solucions que ens porten a oblidar-nos d'ella.

Encara sense concloure, he d'acabar. Escriuré només les dos paraules que tinc fixes en l'esperit i que condensen este manoll d'idees desglossades en un concepte: transiberisme. Sospite que hi haja la promesa d'alguna cosa més que un enunciat sense sentit lògic. Dit això, anant més enllà de la pregunta inicial i proposant-ne una nova, concloc finalment: L'iberisme està mort? Sí. Podrem viure sense un iberisme? No ho crec. 
Reconeguem que no aniríem molt lluny pel camí que ens haurà de conduir a una àmplia i més productiva comprensió de les qüestions de l'iberisme, tant en l'expressió local i actual com en les seues futures manifestacions dins i fora de la península, si no començàrem per conéixer a fons, d'una manera crítica i objectiva, el solar literari ibèric. Ens perdríem, com va passar tantes vegades en el passat, en els enganys d'una retòrica buida i oficialista, que seria la responsable dels nous malentesos que arribaren a sumar-se i agreujar els antics. Gràcies als rigorosos i diversificats estudis i indagacions de César Antonio Molina, reunits en este llibre, La qüestió ibèrica, qualitativament valorada, recobra ara força i actualitat. Només aquells que encara es mantenen agafats a prejudicis nascuts d'un nacionalisme més defensiu que racional, més fet de messianismes que d'objectivitat, mentiran en tancar els ulls. Però estos, si mai els arriben a obrir, es trobaran, este dia, immobilitzats en la història, a soles.

Pròleg al llibre Sobre l'iberisme i altres escrits de literatura portuguesa, de César Antonio Molina. Edicions Akal. Madrid, 1990.