LA MILITÀNCIA ANTILAICA DE L'ESGLÉSIA

Article de Vicenç Navarro.

El màxim dirigent de l'Església catòlica, Benet XVI, ha denunciat en repetides ocasions el que ell ha definit com “el laïcisme militant” que suposadament existeix a Espanya, semblant –segons ell– a l'ocorregut durant els anys trenta. D'estes i altres declaracions es deduïx que percep esta militància laica com una amenaça per a l'Església (traduïda en un anticlericalisme) i també per a la societat, ja que representa una intolerància cap a la religió catòlica impròpia en una societat democràtica, on totes les religions haurien de respectar-se, amb especial consideració a la catòlica –tal com reconeix la Constitució de 1978–, que és a la qual suposadament pertany la majoria de la població espanyola.

Esta crítica al laïcisme és sorprenent perquè mostra un escàs coneixement de la història d'Espanya. Una lectura objectiva del nostre passat mostra que ha estat l'Església catòlica la que històricament ha mostrat una enorme hostilitat cap al laïcisme, havent-hi a més violat els drets democràtics, no només de la població laica, sinó de la majoria de la població espanyola al llarg de la nostra història. La major expressió de tal hostilitat es va donar durant els anys trenta als quals Benet XVI fa referència, als quals podria afegir-se l'experiència antilaica de l'Església durant els anys quaranta, cinquanta, seixanta i setanta, que el papa silencia i ignora. És important recalcar que l'Església catòlica va recolzar un colp militar que va acabar amb un procés democràtic (i que va assassinar al major nombre d'espanyols en la seua història), la qual cosa va anar objecte de la ira de les classes populars que, veient a l'Església com a part militant del colp, va agredir al clero i a les institucions de l'Església sense que tals actes comptaren amb el suport del Govern republicà democràticament triat.

La brutal repressió que el colp va instaurar, sí que va comptar amb el suport de l'Església. El seu objectiu va ser imposar la seua ideologia. Prou hi ha amb llegir el Catecisme patriòtic espanyol publicat en 1939 i en 1951, en el qual s'afirmava que els enemics d'Espanya eren “el socialisme, el comunisme, el sindicalisme, el liberalisme i el laïcisme”. Benet XVI hauria de conéixer i reconéixer que tal creença va significar l'eliminació de les persones pertanyents a aquelles sensibilitats, la qual cosa va provocar no només la seua expulsió, empresonament, tortura i exili, sinó també el seu afusellament, tot això a fi de “no tolerar als envenenadores de l'ànima popular” (Decret de depuració dels funcionaris de l'Estat de 1939). En la majoria dels tribunals en els quals es decidia l'eliminació de laics, socialistes, comunistes, jueus i maçons, estava l'Església com a part i testimoni. En realitat, en molts d'estos tribunals l'informe de denúncia era escrit pels retors.
Tal hostilitat de l'Església fou fins i tot més accentuada cap als educadors de l'ensenyament laic. Va haver-hi casos com el d'un sacerdot aragonés que va arribar a informar que el mestre del seu poble era “fusilable” (citat en el llibre La Dictadura de Franco, de Borja de Riquer). La depuració dels mestres de l'escola pública laica va ser massiva, acusant-los de voler inculcar valors laics que contaminaven l'ànima popular. L'objectiu de tal repressió va ser la “recristianización de la societat”, tal com va indicar l'ultradretà Ibáñez Martín, ministre d'Educació durant el període 1939-1951. Esta repressió arribà a tots els estaments de l'ensenyament públic, incloent les universitats. Dels 580 catedràtics universitaris existents a Espanya, 20 van ser executats, 150 van ser expulsats i 195 es van exiliar. En algunes universitats, com a la Universitat de Barcelona, el 44% del seu professorat va ser sancionant. L'Església va supervisar i/o va participar en cadascuna d'estes denúncies. Com va afirmar una autoritat educativa citada per De Riquer, era preferible que “una universitat estiguera integrada per ignorants però bons, que per doctes però dolents”. Ser dolent era tindre, entre altres valors, el del laïcisme.

Una altra àrea en la qual es va plasmar la militància antilaica de l'Església va ser en el periodisme. L'autorització per poder ser periodista va passar a ser molt restrictiva, segons criteris definits per l'Església, la Falange (el partit feixista) i l'Exèrcit. Dels 4.000 periodistes que van sol·licitar realitzar la seua professió entre 1939-1940, només ho van obtindre uns 1.800. A tots els altres se'ls va denegar el permís de treballar com a periodistes al no ajustar-se al criteri del tribunal politicoreligiós que avaluava la seua “competència”.
Benet XVI hauria de conéixer i reconéixer aquests fets àmpliament documentats a Espanya, encara quan han estat ocultats en la majoria de mitjans de major difusió, i molt en particular en els influenciats per les dretes espanyoles. Estes, com l'Església, mai han condemnat sense pal·liatius aquella dictadura i els horrors que es van fer en teoria en nom de Déu, en la pràctica, en la defensa descarnada dels seus interessos materials. La seua enorme oposició a les forces democràtiques es deu al fet que estes desitgen una pèrdua dels excessius drets que el règim democràtic –resultat d'una Transició gens modèlica– li va atorgar, incloent el seu reconeixement preferencial que li concedix la Constitució, que contradiu la aconfesionalitat de l'Estat, i que ha donat motiu a tot un seguit de privilegis heretats del règim dictatorial anterior i que han d'eliminar-se.