DIVIDEIX I VENCERÀS

Ja ho deia el savi antic: “Divideix i venceràs”. I en el PP no estan faves, no. Mireu quins són els lemes de campanya per al 20-N. Açò és una foto del manual de campanya del partit més nazionaliste de tots.

Curiosament, totes les llengües tenen només un nom (castellà, gallec i èuscar), però la nostra és més bé una filera a l’estil d’un culebró veneçolà (català, valencià i balear). No debades, la nostra és la que més parlants té després del castellà. Viva al carrer, viva a l’escola, viva en el món de les lletres, la publicitat o el cine, el català és un dels principals entrebancs en la constitució, per via de la constitució, de la nació que toca: la UNA, GRANDE y LIBRE (y en español, coño).

Digueu-li català, valencià, balear, andorrà, rossellonés, alguerés, carxel, fragatí, xativí, alcoià, morellà, tarragonés, gironí, saguntí, lleidatà, eivissenc, alacantí, mallorquí, tortosí, gandià, menorquí, barceloní, il·licità, penedesenc, paterner, castellonenc, benaguasiler, manresà, poblà, casiner, llirià o edetà, ravaler o unioner. Digueu-li com vullgueu. El cas és que és el que és. I fins i tot el lema del PP ho demostra. Ja està bé de parides. I com a mostra, una parida: la que realment hauria d’haver aparegut en el llibre d’estil del PP d’estes eleccions...




Des d’EUPV exigim que la nostra llengua, l’èuscar, l’occità, l’asturià, l’aragonés, l'amazic i el gallec han d’estar al mateix nivell que el castellà en tots els àmbits. I això només serà possible en un estat federal que reconega el que siga dels seus estats com a cosa pròpia. Perquè a hores d’ara, els valencianoparlants, pel fet de ser-ho, encara som ciutadans de segona. Esta foto és només una anècdota de la política lingüística que porta a terme el PP en els territoris on governa. La seua NO-política lingüítica també és una forma de política lingüística.

Que per a què cal una política lingüística? Que quina falta fa això? La política lingüística és l’eina que tenim per fer possible la igualtat entre parlants, entre persones. Ací, tots els que sabem valencià sabem, o sí o sí, també castellà. Quan passa això al revés? Quants castellanoparlants “desvergonyits” s’atreveixen a parlar en valencià? Que els valencianoparlants som més sabuts? O és que som més tontos? Ací, o fotem tots o tanquem la paraeta. 
Que tots sapiem les dos llengües al mateix nivell i per a les mateixes competències és una qüestió ètica, de bon veïnatge, de bon company. I en trencar això, en aprofundir en la ignorància entre conveïns, radica l’estratègia del PP. Si creen problema amb una llengua determinada (siga perquè o bé li donen mil noms, o bé l’amaguen en casa, o bé la veten en l’administració de l’estat, l’exèrcit, l’etiquetatge o l’educació) el camí és més fàcil de fer: la manera de deixar de tindre problemes és deixar de parlar-la.

Ningú vol problemes ni ser el problemàtic. I pareix que els que parlem la llengua que parlem, ho fem per ruralisme, nostàlgia o cabotoneria. I així i tot, encara que només fóra per estes últimes raons, continuaríem tenint motius per a estar cabrejats. La llengua, si no és útil, no s’aprén. Ja ho diuen tots aquells que reneguen quan els seus fills aprenen la nostra llengua a l’escola, que fan carasses quan els preguntem en la nostra llengua, que veuen només com a folklore una realitat cultural innegable: “El valenciano no es útil, no vale para nada; fuera de Valencia no te sirve para nada”. Vos sona esta classe d’utilitat? La utilitat del mercat, la de la llei de la oferta i la demanda. Una cosa és útil si pots comerciar amb ella. Una llengua és útil si et fa entendre la novetat que el mercat et fa necessitar. És l’època en què vivim: si no val, no cal.

Què és el valencià? Segons l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (òrgan del PP i el PSPV en matèria de llengua), “el valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia”. Literalment. És, clar, una manera rocambolesca de donar compte d’una afirmació que, per desgràcia, encara fa mal al sentiment patriòtic i/o regionalista de molts. D'entre la poca diversitat lingüística que ens ha pervingut als humans, la nostra llengua és, a pesar de tot, de les que més uniformitat presenta de les 80 llengües més parlades al planeta.

Evidentment, no parlem igual que les persones que ens són més properes, pares, parelles i amics. Per això, com volen que parlem igual que algú de Barcelona? Algú que enuncia això de "valencians i catalans parlem diferent" realment no pensa que el que diu és una evidència que cau pel seu propi pes? No deu ser que a força d'insistir volen convertir una mentira en una veritat? Continuem parlant d'evidències: ningú diu que el castellà i el rus són llengües diferents, perquè és massa evident; ningú diu que el suec i l'àrab són llengües diferents, perquè és com dir que hi ha dies que el cel està blau; ningú diu que el xinés i l'anglés són llengües diferents, perquè deixaria l'interlocutor amb cara de fava; i fins i tot ningú diu que el castellà i el valencià són llengües diferents, ja que tenim ben comprovat que en Guadalajara, Burgos i Cadis ningú ens entén si parlem com ho fem en el carrer de Sant Vicent. Aleshores, per què tanta insistència en el fet que català i valencià (hauríem d'afegir "balear") són llengües diferents? No deu ser que massa tenen en comú com perquè alguns puguen suportar-ho?

PD.- Que no patisquen ni Fabra ni el conseller de cultura, que els nostres xiquets (i fins i tot els més vells) no només són trilingües. Ara resulta que tots som tetralingües: castellà, català, valencià i balear. Amb raó patim tant aprenent anglés, i és que tenim el cervell embotat amb tanta llengua que no tenim lloc per a aprendre'n una altra...