ÉS L'HORA DE LA INCORRECCIÓ POLÍTICA

Discurs de Tànit Arastey, candidata d'EUPV-EV pel Camp de Túria, en el col·loqui celebrat a Riba-roja de Túria el passat dissabte 

Hui vullc reivindicar la lluita. Vullc reivindicar la corbella i el martell, que són els instruments del proletariat. El proletari, segons el Diccionari de la Real Academia Española, és la persona de la classe obrera. I la classe obrera és el conjunt d'individus que aparegué com a conseqüència del treball assalariat. El concepte de classe obrera, en una economia moderna, per tant, designa el conjunt d'individus que, bàsicament, aporten el factor treball en la producció i a canvi reben un salari o contraprestació econòmica, sense ser propietaris individuals dels mitjans de producció. El terme es contraposa, aixina, al de classe capitalista o sector social que aporta el capital, la pela.

No patiu, que no faré ara una classe magistral de dret laboral ni un discurs de la història de la classe obrera. Ara voreu on vullc anar.

El proletari és l’obrer, la persona que viu d’un jornal. Vol dir el mateix que treballador i productor; i és el contrari d’amo i senyor. Per tant, és proletari el mestre d’escola, la zeladora que ens acull quan anem al metge, el mateix metge, l’auxiliar administratiu d’un banc, el del camió del fem, la dependenta del supermercat, el policia, la prostituta, el llaurador, la llanternera, la cuinera, el bomber, el càmera de televisió, la conserge de l’institut... 

Amos i senyors, terratinents i fills de puta són els Borbons (que crien com a conills), la duquessa d’Alba i els seus gigolós, els Botins, els capitans generals, el rei moro, San Jordiet, els ambaixadors, els del Ferrero Rocher, Blasco Ibáñez i altres monstres.

Proletaris som tu i jo. La corbella i el martell són les nostres eines, i no hem de renunciar a elles. Amb elles defendrem la nostra independència programàtica i organitzativa. No podem ser com tots! Hem de tindre un programa clar i no hem de deixar-nos emportar per les línies d’opinió dels mitjans, els partits majoritaris o les agències de rating. És per això que el programa poc podrà variar de legislatura en legislatura: les misèries sempre són les mateixes i les injustícies sempre seran vistes des de l’òptica del depredador. El programa ha d’establir-se des d’uns fonaments que per a la majoria deuen ser una utopia. Per a la gran majoria, l’alfabetització total, la pau entre pobles, la crítica contínua, els salaris justos i igualitaris o la sanitat pública, gratuïta i de qualitat potser són una meta inalcançable, però per a nosaltres han de ser la base de l’altra utopia que vindrà després. Parlem de la llibertat, de la raó, de la veritat, del somni.

Marx i Engels ens ensenyaren a no tindre vergonya de dir el que som. Mencionaven que els comunistes no tenen per què guardar encobertes les seues idees i intencions. Els comunistes han de declarar, obertament, que els seus objectius només poden aconseguir-se derrocant tot l’orde social existent per mitjà de la violència. Que tremolen, si volen, les classes governants, davant de la perspectiva d’una revolució comunista. Els proletaris, amb ella, no tenen res a perdre, com no siguen les seues cadenes. Tenen, en canvi, un món sencer per guanyar.

Com hem pogut oblidar estes paraules i haver-nos convertit en la massa borrega i desclassada que som, que assentix amb submissió malaltussa a la santa voluntat del llop més voraç? Com podem haver deixat soterrada la nostra identitat davall de capes i més capes de roïndat i hipocresia? No esperaven els sabuts de la història un poc més de nosaltres? Ara ja podem viure tranquils en la nostra indiferència, perquè el futur ja no confia en la nostra capacitat de canvi. Ara tots som opi i, la consciència, una malaltia. L’única solució seria tornar a nàixer o parir revolucionaris a grapats.

Però ens queda una possibilitat d’acabar amb la cara ben alta, ja que no podem tornar a nàixer ni parir revolucionaris a grapats: llevar-nos tota la pols de damunt i quedar-nos totalment nuets front a la bèstia. Amb la corbella, el martell i un per què. Hem d’atacar amb el qüestionament. A dia de hui som un partit que no pot aspirar a ser partit de govern. Qui estiga ací i aspire a ser un panxacontent ja pot tocar a la porta de qui tots sabeu. Més allà de renovar-nos per tal d’aconseguir quotes de poder que ens difuminen el roig, que costa distingir-lo del carabassa dels nostres fillastres, els de corbata lluenta i renovada iniciativa, hem d’assumir la nostra identitat d’una vegada:

Som quatre gats, però treballem com si en fórem quaranta.

Som prosaics, ja cansats de tanta floritura i de tant de desvergonyiment engalanat amb purpurina.

Som honrats, per això ens guanya el polític disposat a xuplar del pot siga com siga i al preu que siga, per molt compromés que estiga i per molta iniciativa que li isca de la figa.

Som rancis, ja que als nostres fastuosos conciutadans de la pompa i la desmemòria ens estimaríem més vore’ls llevant-se els polls els uns als altres i torcant-se el cul amb fulles de palma. Per una qüestió instructiva, que no de maldat...

Som anacrònics, perquè no entenem el món del màrqueting i les xarxes socials; així que el que diguem o deixem de dir té escassa repercussió mediàtica i cap visibilitat per a uns ulls enlluernats telemàticament.

Som caòtics, perquè no ens agrada l’orde establit i pul·lulem per ell com iròniques ànimes en pena.

Som uns rebordonits, perquè entre nosaltres no n’hi ha cap que siga pur, normal o diplomàtic.

Som uns descastats, perquè no basem els nostres afectes en el llinatge i perquè reneguem de la pàtria heretada dels vencedors impunes que continuen vencent, del seu déu, del rei còmplice i de tots els seus sequaços.

Som dogmàtics i sectaris perquè la justícia, si és la de la majoria, no és justícia. La justícia ha de ser justa, que no de l’opinió majoritària.

Som antisistema, perquè cridem a la desobediència civil com a lluita i perquè, si per nosaltres fóra, no permetríem tanta blanor amb tanta indecència i amb els lladres mesquins de futurs i raons. De fet, en portaríem a més d’un a la foguera o el faríem anar a la ceba.
Som ciutadans d’espardenya de careta, però retem a intel·lectuals de gomina, xics de carrera i a maniquins de jaquetes ajustables.
Som insalvables, un escaló més alt que l’heretgia, per la nostra insolència d’anar per casa.
No som com tots.

En definitiva, som com la fel, que amarga però és necessària. Hem de saber-nos, per tant, una causa perduda, i a partir d’ací sembrar la llavor d’una nova revolució: la del dubte. Busquem persones honestes per a encapçalar-la. Que no ens faça por el fet de plantejar una pregunta en lloc de donar una resposta. En eixa tàctica ha d’estar la nostra fortalesa. Podem equivocar-nos donant una resposta a una pregunta, però no ens equivocarem si liquidem la pregunta del nostre interlocutor amb una altra pregunta. Per què les coses no poden ser d’una altra manera? Ja està bé de ballar-los els nanos! No es tracta de donar-los solucions, es tracta de plantar-los cara, de despertar-nos i no assajar respostes a les maneres de fer dels altres, sinó crear els nostres propis interrogants i llançar-los al vent.
Hem de tornar a la dialèctica, hem de tornar a viure la realitat com una xiqueta fotedora que es fa preguntes de cara al món que descobrix:
Per què sempre manen els de corbata?
Per què els arbres només tenen un redolinet de terra?
Per què a la veïna la porten a escola els criats?
Per què no ix aigua de la font?
Per què en les processons van a genollons i porten caputxes?
Per què aplaudixen si l’han matat?
No hi ha cosa que li moleste més a un xiquet que haver d’obeir. I més encara si l’explicació que li donen és que ha d’obeir perquè ha d’obeir. No debades eixe era un dels lemes dels feixistes italians: “Obeïx perquè has d’obeir”. Què li farem, si el xiquet abans de ser xiquet ja és proletari...!

Es tracta de tornar a ser com eixe xiquet fotedor que no para de preguntar-se coses. Es tracta de tornar a ser poble, de cagar-nos en tot allò que menyspreem! I per això, i d’una manera molt políticament correcta i adequada, diré que:

Em cague en déu, en els beateris, en els capellans fins com una mamella de monja i en els rosaris.

Em cague en l’euribor, en la prima de risc, en les transaccions a paradisos fiscals i en la hipoteca en què visc.

Em cague en la política supèrflua i esteticista, en les noves consciències de classe, en les duanes i en la democràcia realista.

Em cague en l’orde mundial, en les convencions de Ginebra, en el matrimoni francoalemany i en el destarifo global.

Em cague en l’energia nuclear, en el Pla hidrològic nacional, en la boira de contaminació i en les taxes mediambientals.

Em cague en l’era digital, en l’ostentació tecnològica, en l’obsolèscencia programada i en Telefònica o Movistar.

Em cague en el màrqueting electoral, en la llei electoral, en els debats electorals i en la mantilla de María Dolores de Cospedal.

Em cague en el trage roig de Rita, en el blanc de Calatrava, en Serafín Castellano (fill de Rosa la Taravella) i en tots aquells que em toquen la fava.

Em cague en l’acumulació descontrolada, en el mea culpa, en l’art comercial, en els hospitals fantasmes, en les escoles concertades, en les paelles gegants, en els banquers, en Canal 9 i el seu NO-DO, en els carrers fets per al cotxe, en les màquines del metro, en les lleis educatives, en les línies d’AVE, en l’aeroport de Castelló, en els sectaris que se les donen d’heterodoxos, en els informadors que obrin la boca com un titella, en les convergències, en els compromisos, en les enteses, en les subcontractes, en les bombes, en Obama, en un món d’enganys, en els urbanites que dibuixen un pollastre ja rostit perquè no se l’imaginen viu, en els assassinats d’estat, en la gespa (la natural i l’artificial), en la venda d’armes, en l’explotació sexual, en les empreses farmacèutiques, en l’explotació laboral, en els coents valencians, en l’explotació forestal, en els aranzels, en l’explotació de qualsevol cosa que estiga per explotar, en els aliments transgènics, en el Plan-E, en les decisions unilaterals, en el sexe catòlic-apostòlic i romà, en la Constitució, en la depilació per obligació, en els preus de la vivenda, en l’economia submergida, en l’asfalt, en les llistes d’espera, en la burrocràcia, en els salaris mínims de la vergonya, en el PP en general i en Rosa Díez en particular, en el PSOE, en el BOE, en els empresaris creguts i en els llepaculs per defecte.

No ens equivoquem! Ens han despatxat a tots! A alguns ens han tirat de la faena o de casa. A altres ens han furtat les terres i els records d’infància. Que no ens furten la veu!

Hui vullc reivindicar la lluita. La lluita d’un proletariat que ha de tornar a mirar-se a l’espill i reconéixer-se. Parlem de la dignitat, de la memòria, de la justícia, del futur. I, sobretot, preguntem-nos coses, preguntem-nos totes les coses.