Article de Vicenç Navarro.Hui s'estan fent a Espanya, tant pel Govern espanyol com pels governs de les comunitats autònomes, enormes retallades de drets socials adquirits per la població (com la congelació de les pensions, així com la reducció de fons públics per a la sanitat, l'educació, els servicis socials i altres de l'Estat del Benestar, que suposen una reducció dels drets socials, perquè l'evidència mostra que estes retallades estan afectant negativament la qualitat dels servicis), que s'estan realitzant davall l'excusa (no hi ha un altre terme per a definir l'argumentació que s'està utilitzant per a justificar tals reduccions) que així ho exigixen els mercats financers. L'expressió “la pressió dels mercats determina la necessitat fer les retallades” és la més utilitzada i promoguda pels establishments polítics i mediàtics.
Però l'evidència mostra que això no és cert. És fàcil de veure que els mercats no estan demanant que es facen retallades en estes transferències i servicis públics.
Si llegim els informes, per exemple, de les agències de valoració de bons públics (que no són necessàriament sants de la meua devoció), veiem que el que assenyalen és la necessitat que els Estats reduïsquen el dèficit i el deute públic. I hi ha moltes maneres de reduir el dèficit i el deute públic. La reducció del gasto públic social no és l'única ni la més eficaç per a reduir-lo. En compte de congelar les pensions, per exemple, a fi d'obtindre una reducció del gasto públic d'1.500 milions d'euros, es podrien haver aconseguit els mateixos estalvis per mitjà de la cancel·lació, per exemple, de noves inversions de l'Estat en equipament militar que inclou, entre altres mesures, la compra de 24 helicòpters de combat anomenats Tigre. O en compte de retallar 600 milions d'euros per als servicis a les persones amb dependència es podria haver eliminat el pagament als professors de religió catòlica en el sistema públic d'ensenyança, estalviant la mateixa quantitat. O en compte de variar l'orientació de les retallades dins del pressupost públic, podria haver-se augmentat l'ingrés de fons a l'Estat (tant de central, com autonòmic), revertint les retallades d'impostos que han beneficiat predominantment a les rendes superiors. Si es recuperara, per exemple, el nivell d'imposició que tenia l'impost de societats de les grans empreses (que facturen més de 150 milions d'euros a l'any i que representen només el 0,12% de totes les empreses), tornant al nivell impositiu que tenien abans que Aznar i Zapatero els el reduïren, l'Estat ingressaria 5.300 milions d'euros més dels que rep. Si l'impost sobre les grans riqueses (que ingressen més de 120.000 euros a l'any) recuperara el mateix nivell que tenia abans que Aznar i Zapatero el reduïren, l'Estat també arreplegaria 2.500 milions d'euros més. I si es recuperara l'impost de successions s'obtindrien 2.552 milions d'euros més.
Una altra alternativa podria ser eliminar el frau fiscal de les grans famílies, les grans empreses i la banca, que representa el 71% de tot el frau fiscal existent a Espanya. Amb això, l'Estat ingressaria 44.000 milions d'euros més. I una altra alternativa podria haver sigut corregir la gran regressivitat en la imposició de les empreses en què estes tenen un nivell impositiu efectiu del 17%, molt més baix que el nivell impositiu de les mitjanes i xicotetes empreses, i molt més baix que el nivell impositiu dels empleats i treballadors en nòmina, 37% (per al salari mitjà de 22.802 euros).
Totes estes dades, procedents majoritàriament del Sindicat de Tècnics del Ministeri d'Hisenda de l'Estat espanyol, mostren que hi ha alternatives sobre com reduir el dèficit que ni tan sols estan sent considerades en els establishments polítics i mediàtics . El fet que s'estiguen reduint les transferències i servicis públics de l'Estat del Benestar en compte de retallar altres ítems menys populars o augmentar els ingressos a l'Estat (sense que afecte el que paga en impostos la gran majoria de la població), no té res a vore (repetisc, res a vore) amb la pressió dels mercats financers. Ha de veure únicament i exclusivament amb el distint grau d'influència sobre l'Estat espanyol de distints col·lectius i classes socials que existixen a Espanya.
PER QUÈ ES FAN LES RETALLADES EN COMPTE D'APLICAR ALTRES ALTERNATIVES? 
Per a què, perquè, es fan estes retallades? I la resposta és fàcil de vore, encara que rarament el lector ho vorà en els mitjans més difosos. És l'enorme domini de les dretes neoliberals existents en les institucions europees, el Consell Europeu, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu (BCE) que, amb la complicitat dels partits socialdemòcrates governants, han construït l'euro segons el dogma neoliberal que intentava reduir al màxim el paper de l'Estat. D'ací que s'eliminaren les mesures més importants que els estats (del que va passar a ser l'Eurozona) tenien per a protegir-se de l'especulació dels mercats financers. Estes mesures consistien a tindre bancs centrals que imprimiren diners amb els quals comprar deute públic de l'Estat, forçant així la baixada dels interessos del deute. Però ara els estats de l'Eurozona no poden fer ni una cosa ni l'altra. Estan totalment desprotegits, I d'ací que el deute públic (incloent ara França i despús-demà la mateixa Alemanya, i si no s'ho creu, que espere uns mesos) estiga subjecta contínuament a l'especulació. I per a reforçar esta vulnerabilitat, al Banc Central Europeu també se li va prohibir que transferira moneda als Estats i/o comprara el seu deute públic. Ho va fer recentment en el cas d'Espanya i Itàlia, i els interessos del deute públic espanyol i italiana van baixar. Però va haver-hi una protesta que va forçar la interrupció de la mesura. El BCE pot només ajudar la Banca privada, però no als Estats.
EL PROBLEMA ÉS LA FALTA DE PROTECCIÓ DELS ESTATS ENFRONT DE L'ESPECULACIÓ DELS MERCATS
I per què les dretes neoliberals desitgen la vulnerabilitat dels Estats? Perquè, en realitat, les dretes desitgen debilitar a l'Estat del Benestar, eliminar la protecció social i abaratir els salaris. Els interessos financers i la gran patronal volen la privatització de les transferències com a pensions públiques, i dels servicis públics de l'Estat del Benestar, com la Sanitat, prohibint-los als Estats que s'endeuten, forçant-los a tindre el dèficit zero o pròxim a zero. De nou, podria reduir-se el dèficit pujant els impostos. Però açò no ocorrerà, perquè el capital té molt més poder que el món del treball.
I les dades parlen per si mateixes. Les rendes del capital han anat augmentant a costa que les rendes del treball han anat disminuint. Ni més ni menys que Nouriel Roubini, l'economista a qui se li hi atribuïx l'haver predit la crisi financera, ho va reconéixer en les pàgines del Wall Street Journal (15.09.11). Deia que el fenomen més cridaner del que ha estat ocorrent ha sigut “una radical redistribució de l'ingrés des del treball al capital, des dels salaris cap als beneficis”. I afegia este autor que esta redistribució era una de les majors causes de l'enorme problema de falta de demanda, causa de la Gran Recessió.
Les mesures adoptades pels governs de l'Eurozona, incloent l'espanyol, encaminades a reduir els salaris i la protecció social, amb el debilitament i reducció tan notable de l'estat del benestar, seguixen este objectiu, utilitzant-se com a excusa que les mesures són necessàries per a incrementar la competitivitat (veja els meus articles qüestionant esta tesi, en la secció Economia política del meu blog http://www.vnavarro.org/) i per a calmar als mercats, arguments que no tenen evidència que els avale. Els mercats financers no són calmables, perquè són especulatius per definició. El problema no són els mercats, sinó la falta de protecció dels Estats enfront de l'especulació dels mercats, vulnerabilitat que ha sigut dissenyada per a debilitar-los i debilitar la protecció social, reduir l'Estat del Benestar i privatitzar-lo.
EL PAPER DELS MITJANS D'INFORMACIÓ
Esta promoció dels interessos del capital a costa dels interessos del món del treball exigix una complicitat mediàtica, que presenta les polítiques que s'estan desenrotllant (que inclou retallades socials i prohibició als estats que s'endeuten) com inevitables i necessàries. La presentació de la reforma de la Constitució i de la Llei Orgànica que la complementa a Espanya seguixen esta línia. Les dos s'han presentat com inevitables i necessàries, quan l'evidència és contundent i robusta que no només són innecessàries, sinó que són inclús contraproduents, perquè seran utilitzades per a reduir encara més l'Estat del Benestar. Espanya té el gasto públic social per habitant més baix de la UE. I esta reducció del gasto públic, incloent el gasto públic social, contribuïx a disminuir la demanda, causa de la gran recessió.
Una última observació referent al paper dels mitjans d'informació i el seu rol a promocionar les polítiques que s'estan aplicant. El País publicava una enquesta (12.09.11) en la qual assenyala que hi ha més espanyols (56%) que afavorixen els retalls de gasto públic social que la pujada d'impostos (31%), fet que El País pareix interpretar com el suport de les polítiques de retallades que s'ha estat fent. Esta dada és tendenciosa i esbiaixada, sense credibilitat, perquè no té l'especificitat que requerix. El terme impostos és massa genèric, perquè no assenyala qui paga estos impostos. Si es preguntara a Espanya, la pregunta "què afavoriria vosté per a reduir el dèficit de l'Estat, ¿reduir els fons públics per a les pensions, per a la sanitat pública, per a l'escola pública, per als servicis domiciliaris per a les persones amb dependència, per a les escoles d'infància (entre altres transferències i servicis públics) o que es revertiren les baixades d'impostos de les grans famílies, grans empreses i de la banca que han anat ocorrent en els últims quinze anys?", la resposta seria aclaparadora a favor de la segona alternativa. Esta pregunta no s'ha fet a Espanya. S'ha fet en EE.UU. I el percentatge favorable a esta última alternativa ha sigut de 82% (sí, repetisc 82%). I això en EE.UU. Crec que a Espanya seria inclús major.
EL PROBLEMA NO ÉS NI FINANCER NI ECONÒMIC. ÉS POLÍTIC
És un profund error el que el PSOE, que va jugar un paper determinant (recolzat pels partits a la seua esquerra) en l'establiment de l'Estat del Benestar a Espanya, haja aprovat la reforma constitucional i la Llei Orgànica que la complementa i que afectarà negativament l'Estat del Benestar, dificultant la correcció de l'enorme dèficit social d'Espanya. I és inclús pitjor quan s'oposa que la reforma es pose a referèndum. He escrit extensament el perquè ambdós decisions són a més de profundament equivocades, antidemocràtiques. I he d'admetre que m'ha sorprés la falta de veus crítiques a estes mesures dins del partit. Esta situació està reforçant la impressió que el PSOE és un partit de càrrecs polítics, junt amb altres membres que estan esperant ocupar càrrecs polítics. Esta percepció potser serà errònia, però s'està generalitzant i està fent un enorme mal al socialisme espanyol. L'absència de veus crítiques dins del partit farà molt difícil la necessària renovació i canvi profund que el socialisme espanyol necessita.
Estos últims anys hemvist l'enorme descens del suport electoral i de la militància dels partits socialdemòcrates en la UE com a resultat, no de la falta d'atracció del socialisme en democràcia, com les dretes maliciosament interpreten el descens electoral d'estos partits, sinó del distanciament d'estos partits del socialisme, duent a terme polítiques, com les realitzades per ZP en resposta a la crisi, que signifiquen un trencament amb aquell projecte, un projecte que continua sent tan vàlid hui com ahir. Segons l'última enquesta de valors de la UE, ni més ni menys que el 68% de la població dels països de la UE estarien d'acord a viure en societats en què els recursos es distribuïren segons la necessitat dels ciutadans, i que estos es finançaren segons l'habilitat de cada u. El distanciament de les elits governants d'estos partits socialdemòcrates governants cap als principis del socialisme explica el seu descens electoral. El fet real que el govern del PP siga inclús pitjor no és causa movilizadora suficient per a molts electors socialistes que estan indignats amb les polítiques dutes a terme per un partit al qual van depositar el seu vot. Esta és la realitat que les elits dirigents ignoren a un cost elevadíssim per al socialisme a Espanya. Els partits socialdemòcrates estan perdent ràpidament la seua capacitat d'estimular canvis a favor de les classes populars. I Espanya és, per desgràcia, un exemple més del que està ocorrent en la Unió Europea. En compte de ser part de la solució, s'han convertit en part del problema. Així de clar.
No hay comentarios :
Publicar un comentario
Aquest és un espai per a poder participar lliurement i no és la nostra intenció la d'introduir cap tipus de censura, encara que les idees exposades siguen crítiques amb nosaltres.
Però, i ja que no ens fem responsables de les idees ací exposades, no podem permetre que es facen acusacions a terceres persones alienes, sense proves, i de forma anònima. Per això, tot missatge que acuse una persona de fora de l'àmbit polític i que no tinga cap tipus d'identificació serà esborrat.
Esperem que ho entengueu.