MISÈRIA I MISERABLES

Article de Francisco Palacios, professor de Dret Constitucional i membre d'ATTAC.

Vivim una situació en què molts passen fam, altres viuen al dia -desocupats-, o pensant què serà d'ells d'ací a dos mesos, una altra part veuen descapitalitzats tots els seus estalvis familiars i una immensa multitud està sepultada davall d'hipoteques a cadena perpètua, immobilitzats i aterrits socialment. És una immensa multitud, víctima d'este sistema que els ha violentat socialment. No obstant això, esta classe política dominant que ens governa ha decidit que açò passa per “haver viscut per damunt de les nostres possibilitats”. Això diuen. Diuen que és la nostra maleïda culpa: la del parat, de l'hipotecat perpetu, del mileurista, o la culpa del becari perpetu…

Per un altre costat veiem que hi ha una minoria que s'ha enriquit obscenament. Són empresaris de la construcció que van multiplicar per cent els seus patrimonis, són executius de caixes d'estalvi que les van afonar i van cobrar indemnitzacions i jubilacions de milions d'euros, són especuladors Gold-position que van ordir estratègies piramidals, són multinacionals telefòniques que estafen els seus clients amb enganys quotidians, són multinacionals energètiques que pacten preus a l'alça amb total impunitat, són politicastres i noblesa malversant cabals públics, són bancs que reben finançament públic mentres presenten balanços de milers de milions d'euros de beneficis.

Esta situació bipolar portaria a una sèrie de preguntes sobre víctimes i botxins:

• Té la culpa el treballador que sa casa de 70 metres siga la vivenda mitjana més cara de la Unió Europea i de la resta de continents?
• És culpa de la incompetència genètica del treballador que la contractació s'haja precaritzat fins a deixar-la en contracte lliure per dies?
• Els milers de llicenciats de trentes anys mileuristas han viscut per damunt de les seues possibilitats?
• Té la culpa el jubilat que les seues míseres pensions es vegen degradades per desproporcionades pujades al 200% de servicis públics com a llum, aigua o IBI en menys d'una dècada?
• Té la culpa el treballador que, estant encara en plena orgia de beneficis, s'abaixara la seua prestació per desocupació i indemnització per acomiadament?
• És l'absentisme laboral de l'obrer el que ha conduït a la possibilitat de devaluar el conveni col·lectiu deixant el treballador a mercé de l'empresari trampós?
• El funcionari quasimileurista o llicenciat dos-mileurista, amb 20 anys de servici, ha de pagar del seu salari la improvisació ignorant del govern i el dictat d'altres presidents estrangers?
• L'empresari autònom és un idiota quan es veu incapaç de passar per mil tràmits burocràtics d'unes administracions públiques d'obscé creixement exponencial clientelista?
• El xicotet empresari ha de patir el malbaratament de les administracions públiques-polítiques quan veu postergat sine die el cobrament de les seues factures, fins a l'ofegament financer definitiu?
• És culpable el treballador que la seua jubilació minve al sabotejar la tropa governant la caixa de la Seguretat Social amb prejubilacions forçades producte de massius processos de privatització o d'EROs sistemàtics en les tres últimes dècades?
• Els cinc milions de parats són culpables per falta de competitivitat i perícia de patir la dita situació?
• És el ciutadà culpable que la sanitat pública dilate tractaments i cites per mesos o anys, la qual cosa és una radical violació del dret a la integritat física per part de tot un model d'Estat “social” en fallida?

Tot això mentres es regalen desenes de milions d'euros a grans empreses del futbol o s'empren en macroprojectes per a divertimento i lucre de governants i clienteles. Segons pareix, la classe política majoritària PP-PSOE (amb acompanyament coreogràfic de CIU i PNB), han decidit que sí, que som culpables. Que els treballadors, els autònoms o els xicotets empresaris són culpables de tot, i per això cal sotmetre'ls a un marc legal que els impose els castics mencionats. Perquè és bo recordar un cosa: la base d'este castic col·lectiu són normes aprovades (o abstingudes) pels partits majoritaris que estan en els parlaments. Sense eixes normes no hi hauria ni víctimes míseres ni botxins miserables sinó altres polítiques que generarien un altre model. Però, clar, els pobres ciutadans no havíem caigut que altres normes no són possibles. Esta classe política –autoproclamada impotent– al·lega que estes mesures són inevitables. És a dir, reconeix que no pot fer una altra cosa perquè, segons pareix, està lligada. A mercé de “forces” que se li escapen. La conclusió resulta tragicòmica: són eixes “forces” les que realment governen, són els grans cenacles financers, són els poderosos grups de pressió. Doncs bé senyors, reconeguen la seua impotència, denuncien, recuperen el vell concepte de sobirania i inclús l'antiga concepció de dignitat nacional. I si no renuncien, que governe directament Wall Street, la Comissió Trilateral o el Club de Bilderberg. O bé comencen a obrir els escenaris a la voluntat i saviesa de la societat civil-popular. En cas contrari confirmarem tots els indicis: són còmplices i culpables… miserables.