LA CULTURA CAPITALISTA HA ESGOTAT JA LES SEUES POSSIBILITATS

Entrevista de Peio Riaño a José Luis Sampedro, escriptor i economista, de març de 2011. Creu que el món està en l'era del desconcert i que va cap a un altre model. Pensa que l'única eixida és l'educació i el pensament. 


Per què seguim avant?
Perquè els dirigents estan inspirats en dos idees: una, la potència extraordinària de la tècnica. La tècnica ha aconseguit resultats tan fabulosos que pareixeria que podria aconseguir el que volguera. I es pensa que ocórrega el que ocórrega la tècnica ho resoldrà i que si s'esgota el petroli, la tècnica traurà, com pensava Franco, or del granit d'El Escorial. L'altra idea és que la religió ens diu que els humans tenim una ànima immortal, que, com diu l'Església catòlica, l'home és quasi diví perquè Déu ho va fer a imatge i semblança seua. Animat per eixa esperança immaterial i per una tècnica es creu que es pot fer el que vol. 


Ens hem cregut més del que som?
Ens creiem déus i fem el que no podem fer, i que si fórem racionals no necessitaríem fer. Des dels temps de Grècia la humanitat ha progressat tècnicament d'una manera fabulosa, però no hem aprés a viure en pau, a conviure, a no matar el veí. Les paraules favorites d'esta cultura són productivitat, innovació i competitivitat. Som molt poderosos en tècnica i molt ignorants i faltats de saviesa. L'excés de ciència no està compensat per la manera d'usar-la. 


Això ha passat amb l'energia nuclear?
Això és el que passa amb el nuclear: és una energia important, però no sabem usar-la. Veurà, no hem aconseguit amb l'energia nuclear el que sí que hem aconseguit amb el petroli: el progrés del petroli és el motor d'explosió, però de l'energia nuclear no hem inventat el motor d'explosió. No dominem la tècnica nuclear i mentrestant ens arrisquem a catàstrofes com la de Japó.


Què li pareix l'actitud del poble japonés?
M'està admirant profundíssimament. El que veig en la televisió, les cares de la gent: no n'hi ha d'aterridores, desesperades, ploroses. No hi ha gestos com hem vist a Haití, molt comprensibles d'altra banda. Però al Japó hi ha una serenitat verdaderament exemplar. El civisme japonés ha de donar-nos una lliçó a tots. Tinc una admiració profunda per eixe poble. Com es comporten, com cooperen. El poble japonés en estos moments és admirable, com ben sovint el poble és molt més admirable que els governs. 


El progrés ens ha deixat sense control?
Progrés és una paraula que implica un fi, un objectiu, com en un viatge. Però ací no saben on van! No sols no saben on van, el pitjor és que ni tan sols saben on volen anar. Sarkozy, Berlusconi i altres que preferisc no anomenar no saben el que volen. Viure en pau és un objectiu, però per a això han d'educar-nos i ho estem fent tot al contrari. 


Davant d'esta catàstrofe ens farem més humans?
Tant de bo servira almenys per a això, però em tem que no, perquè estem molt mal dirigits. A més, se'ns ensenya molt malament. La solució a llarg termini de tot és l'educació, la preparació dels sers humans. Ací sí que hauríem de fer progrés i desenrotllament. El primer és que la gent raone i pense pel seu compte. Ens estan educant al revés, ens eduquen per a produir i consumir. Ningú ens prepara per a ser més humans, per a ser millors. Diuen que no hi ha alternativa a este desenrotllament, com que no: ser millors en compte de tindre més coses. L'alternativa és educar per a ser millors.


Crec que això no apareix en cap pla d'estudis.
Veurà, la majoria de les persones no arribem a ser el que podríem ser. Perquè el desenrotllament no és ser tant o millor que els altres, sinó tot el que un puga arribar a ser. Quasi ningú, jo el primer, arriba a tot el que podria ser. Encara sóc aprenent de mi mateix. Tant de bo ens fera més humans esta catàstrofe, per a saber-nos membres de la naturalesa i no déus.


Estan preparades les universitats a això?
Açò que s'acaba d'implantar, la universitat amb salsa bolonyesa, és la mort de la universitat. La universitat era un temple de saviesa. Açò que fan ara és una escola politècnica. Han donat la universitat als financers i els financers el que volen és guanyar diners. Això implica que el que s'ensenya és saber fer coses, però no saber com són les coses. 


Hem passat a parlar de la cultura com a producte, legitimada per la seua aportació al PIB. Unes altres virtuts com la veritat o la bellesa han deixat de ser importants. Què li pareix? 
A això es respon d'una manera: el PIB no és la mesura del benestar. 


Per què han canviat les reivindicacions i ara es prioritza la defensa de la llibertat davant del final de les injustícies?
Sempre que s'use la paraula llibertat cal pensar per a qui. La llibertat per al pobre vol dir que no m'oprimisquen. Però la llibertat per al ric és que em deixen les mans lliures, que jo faré el que em done la gana i llavors explotaré a qui faça falta. Quan em parlen de llibertat recorde sempre el lema de la revolució francesa. Li diré el que explicava en classe fa anys: la llibertat vola com les milotxes. Vola perquè està lligada. Vosté agafe un carxirul·lo i llance'l, no vola. Però lligue'l a una corda i llavors resistirà al vent i pujarà. Quina és la corda de la milotxa de la llibertat: la igualtat i la fraternitat. És a dir, la llibertat responsable enfront dels altres.


Per què no interessen les injustícies?
Perquè s'han degradat els valors. Al declarar que tot és mercaderia, que tots és diners, que el PIB i la cultura són diners... Què és la corrupció generalitzada? Simplement que hi ha hòmens en venda i altres disposats a comprar-los. Hi ha major degradació que açò? Hui no es respecta res: hi ha alts càrrecs jactant-se de ser imputats i pensant que la gent creu que és un tio gran perquè no ho para ningú. Com pot ser un polític imputat un ciutadà model? 


José Saramago deia que el capitalisme ens havia adotzenat. 
Clar, i quina raó tenia. La democràcia no és el govern del poble en cap lloc. Què es vota? El que ens fan que votem. En la infància, arriba un capellà i fica en el cap dogmes. Això comença a condicionar el pensament i el pensament ha de ser lliure, més que la llibertat d'expressió. Si amb la llibertat d'expressió el que expressa és el que li diuen que diga, no interessa. El que importa és el que pensem. 


Necessitem una revolució més que mai?
El que necessitem és reeducar-nos. Potser catàstrofes com la nuclear induïsquen a pensar que el que estem fent no està bé. Se censura als jóvens perquè no tenen sentit polític. No és que passen, és que volen una altra cosa. Mire vosté, que canviarem és segur. Un altre món és segur, la Història és canvi. Ara mateix passem per un moment que jo anomene de barbàrie perquè s'han degradat tots eixos valors que comentem. És una etapa de desconcert cap a un altre model distint. Esta cultura capitalista de cinc segles ha esgotat ja les seues possibilitats. 


Ja, però els culpables de la crisi han eixit indemnes. 
Clar, perquè tenen el poder. Què fa Europa en estos moments? Res. No estem ja en mans dels financers, sinó en les tres o quatre grans empreses de valoració de la confiança. Què han fet els governs? Han suprimit els paradisos fiscals? Han corregit la conducta dels bancs? Ni parlar-ne! Els bancs que van crear la crisi en 2008 fa temps que s'han reposat tranquil·lament i anuncien els seus beneficis, mentres els parats seguixen parats. Es diguen com es diguen, tots els governs actuen obeint als interessos del capital. 


Què espera de les generacions més jóvens?
He viscut la guerra i després de la guerra què hi havia. La il·lusió era el benestar, la il·lusió era el sis-cents. Però hui hi ha jóvens amb ideals. Que les coses canviaran estic segur. Com més catàstrofes hi haja, més es desacrediten els que ens conduïxen a les catàstrofes. La gent no reacciona contra els banquers. Però el banquer és com el tigre, no és roín, devora perquè és tigre. El banquer es forra contra qui siga perquè és banquer, però al banquer el crea la societat, l'exalça la societat que té com a déu suprem els diners. No és que siguen roïns, és que són banquers encara caldrà compadir-los [riu].


Per què els governs estan degradant l'ensenyança pública?
Perquè tenen por i fan concessions a l'Església. Però als poderosos, com més concessions se'ls fa, més exigixen, són insaciables. Fixe's el que està fent Esperanza Aguirre amb l'ensenyança en la Comunitat de Madrid. L'essencial de l'ensenyança és el professor i cal crear professors, però clar, per a això es necessiten suports a l'escola. Que es retallen els pressupostos d'ensenyança és un desastre. 


Com veu Espanya després de les pròximes eleccions generals?
Em tem que, com sempre, perdrà un dels dos partits. El PP si té la victòria no se l'ha guanyat. Porten anys demanant, però sense dir com fer-ho. El senyor Rajoy mai ha tingut una idea i per a una vegada que estigué cara al públic amb un paper apuntat, li van fer una pregunta cantada i pactada, i no va saber què contestar. Rajoy seria hui el president ideal d'Europa, perquè llavors Europa no faria absolutament res. Em tem que serà derrotat el PSOE, però seguirem com fins ara perquè no canviaran les coses. El PSOE està fent programes de la dreta en assumptes com l'educació. És un govern capitalista que depén dels financers, com el PP. La diferència és que el PP es delectarà estrenyent els caragols de l'explotació. 


Com és possible que intel·lectuals com Vargas Llosa defenguen en el seu discurs del Nobel l'existència de les armes de destrucció massiva?
L'intel·lectual, per definició, està en contra de les autoritats. Entre els economistes hi ha dos tipus: els que es dediquen a fer més rics als rics i els que pretenem fer menys pobres als pobres. Amb els intel·lectuals literaris passa el mateix: n'hi ha que donen la raó a l'atac d'Iraq i els que estem en contra. Allò va ser un crim de lesa humanitat que no ha prescrit. 


Té clares quines són les conclusions d'esta crisi?
Li contestaria amb una sola paraula: entropia. Tot el que naix mor. Quan naixem comencem a morir. Jo porte 94 anys vivint, és a dir, 94 anys morint-me. És un procés vital. Tots els imperis anteriors van entrar en decadència. Què va durar l'imperi espanyol, quant l'auge francés, què queda de l'imperi britànic, quant ha durat l'imperi nord-americà? Ja s'ha acabat: EUA no domina com en 1945. Té un exèrcit més fort, però no és l'amo del món. Ara té davant a la Xina, el Brasil i Rússia. 


Quines perspectives hi ha?
El matemàtic Poincaré deia: "El caos és un orde que no coneixem". Perquè ara estem en un orde que no coneixem. I quines perspectives hi ha? Perquè el pròxim orde, com serà? No ho sé. Tinc les meues idees, però no ho sé. 


Meravellós. 
L'orde?


No, vosté.