EL REPTE DE TORNAR LA DIGNITAT AL CAMP

La més recent ocupació de sòl agrari de gran valor paisatgístic, ecològic i etnogràfic en Llíria: la Closa i Barba-séquia

A principis del segle XVIII, l’agricultura europea representava el 80% de la riquesa. Potser per això va sorgir a França un moviment que es va denominar fisiocràcia o “Govern de la Naturalesa”. Els fisiòcrates creien que l’agricultura, el descobriment que va produir la primera gran revolució de la humanitat, era l’única forma de crear riquesa i guanyar-se la vida. Turgot, considerat el pare de la fisiocràcia, deia: “L’agricultor és l’única persona el treball de la qual produïx un poc més que un salari. El que rep és el resultat físic de la fertilitat del sòl, la benignitat del clima i la saviesa que ha emprat per a fer-lo fèrtil”. Benjamin Franklin afegia: “Pareix que no existixen ni més ni menys que tres formes de crear riquesa. La primera és la guerra, com van fer els romans saquejant als seus veïns conquistats, però a això se li denomina furtar. La segona és el comerç, que sempre és enganyós. La tercera és l’agricultura, únic medi honest pel qual l’home rep de la terra l’increment de la llavor intrèpida  com una espècie de miracle continu pel qual és recompensada la seua vida laboriosa”.

És cert que estes consideracions daten de principis del segle XVIII, és a dir, d’abans de la revolució industrial que assentà el sistema capitalista i de l’anàlisi teòric del marxisme. Però, també ho és que l’agricultura, que estava considerada com una forma natural de desenvolupament econòmic impregnat de principis morals i ètics, acabà víctima de polítiques discriminatòries que només afavorien el desenvolupament industrial i el mercantilisme. Els fisiòcrates ja sabien que la intervenció d’intermediaris en diverses etapes del procés de producció i distribució de béns tendia a reduir el nivell total de prosperitat i generació de riquesa. Qui s’atrevix a dir que no estem ara amb els mateixos problemes que en aquell temps?: Intermediaris que es queden amb tot el benefici i jornals exigus que fan que la majoria de fills d’agricultors decidisquen que dedicar-se a la terra no és el millor camí per a llaurar-se un futur. Des d’EUPV pensem que cal treballar per a canviar este estat de coses i tornar-li al camp la dignitat que mereix.

Però este repte de tornar-li al món rural el pes en l’economia que mai hauria d’haver perdut, en pro d’altres sectors que han representat pa per a hui i fam per a demà, requerirà de grans esforços per part de tots i un canvi de mentalitat. Viure del camp no ha de ser una quimera, sinó una gran esperança de canvi per a un sistema que ha concentrat en les macrociutats i el sector terciari un futur que s’albira de vegades massa fosc. Enfront dels que defenen la globalització i un mercat sense límits com a única alternativa, els agricultors i ramaders han de defendre el seu dret a fer rendibles les seues xicotetes parcel·les amb produccions de primeríssima qualitat i mercats en què comercialitzar-les. Els habitants del món rural han de convertir-se en protagonistes d’una nova política agrària més justa i responsable. Per això, lluny de pensar en la globalització com un mal necessari, caldrà apostar per treballar des de l’àmbit local cap a l’àmbit global amb una redistribució dels recursos entre tots els països i l’especialització de cada un d’ells en els cultius que li són més propis. Per mera supervivència, tant en l’agricultura com en altres activitats econòmiques, s’ha d’actuar amb criteris de solidaritat, racionalitat i justícia social. El neoliberalisme ha demostrat que només és capaç de generar grans desigualtats que poden conduir el món a un atzucac.

En este sentit, és primordial lluitar per tornar-li la dignitat a l’agricultura i dotar-la dels recursos econòmics necessaris perquè puga recuperar el seu paper central en la vertebració del país i en la seua qualitat de vida. No obstant això, complir este somni requerirà superar no poques dificultats.

1. UN CANVI RADICAL EN LES POLÍTIQUES AGRÀRIES QUE POSE FRE A L'ABANDÓ SISTEMÀTIC DE L'AGRICULTURA I LA RAMADERIA

Bancal perdut a prop del Cabeçolo (Beniali)

La situació actual de l’agricultura, tant al País Valencià com en la resta de l’Estat, oferix un panorama desolador. Al País Valencià, els titulars d’explotacions agràries menors de 35 anys han passat de ser el 3'85% segons l’Enquesta d’Explotacions de 2003 al 3'05% el 2007. Els majors de 60 anys han passat del 51'82% el 2003 al 56'76% el 2007. Els menors de 30 anys han abaixat de l’1'76% al 0'86% mentre que els jubilats que continuen com a propietaris d’explotacions han augmentat del 37'65% al 43'78% en només 5 anys. Junt a la falta de relleu generacional, uns altres problemes són l’agricultura a temps parcial, la falta de preparació professional i el minifundisme excessiu que està afectant, en molts casos, ja de manera irreversible, les explotacions agrícoles, ramaderes i el medi ambient.

En les comarques de l’interior, els incendis forestals, l’abandó de l’agricultura, la pèrdua de la cabanya ramadera, la falta d’inversió en infraestructures, el desinterés del govern autonòmic en l’elaboració d’un pla integral per al medi rural, junt a una pluviomètrica torrencial, estan produint nivells de desertització que es traduïxen en una menor riquesa forestal, deteriorament econòmic, pèrdua poblacional i reducció dels mants aqüífers (tant del Túria com del Xúquer i el Segura). De fet, la sobreexplotació per damunt de la seua capacitat de recàrrega està provocant un descens dels nivells piezomètrics, la qual cosa està afavorint la seua salinitat. En zones amb superfícies permeables dedicades a la ramaderia i agricultura intensives, o les urbanes-industrials amb deficients sistemes de depuració, s’està produint una contaminació per nitrats, clorurs, sulfats, carbonats i metalls pesants, un fet molt perillós sobretot si considerem que al voltant del 88% dels municipis valencians i el 55% de la població d’estes zones cobrixen les seues necessitats d’aigua potable a partir de l’explotació d’estos aqüífers que també proveïxen el 55% de la superfície agrícola de regadiu.

És, per tant, necessari canviar molts plantejaments i modes de treballar i, sobretot, pensar que un altre tipus d’agricultura és possible. Només si la societat sencera és capaç de donar un vot de confiança al medi rural perquè isca avant aprofitant el potencial que oferixen les noves tecnologies i no escatimant inversions, serà possible aconseguir les mateixes cotes de desenvolupament que ha tingut des de fa dècades el medi urbà.

Estes són, fil per randa, les coordenades que caldria eliminar per a dibuixar un panorama distint en el camp:

• La falta de perspectives econòmiques segures, en no percebre’s una clara voluntat política per resoldre-les.
• La falta de racionalització dels processos d’urbanització del territori destinat a ús agrícola.
• La reducció del nivell dels serveis que disposen les famílies i les empreses en les zones rurals.
• La percepció que les condicions socials no són adequades enfront de l’atracció contínua d’altres sectors econòmics i altres entorns de vida i treball.
• Uns preus de compra i lloguer de terrenys massa alts en comparació amb les perspectives de renda.
• Uns elevats costos per inici de l’activitat, compra de maquinària i millora de l’explotació.
• Les càrregues administratives oneroses, obstacles jurídics i fiscals per a l’inici i exercici de l’activitat; així com un excés de normes que dificulten la gestió sense un assessorament adequat.
• L’escassa formació. És vital apostar per millorar la preparació, tenint en compte l’entorn en què ha de funcionar una explotació agrària moderna, ben orientada des del punt de vista tècnic, al corrent dels problemes de producció i venda, capaç d’integrar activitats i ingressos aprofitant la necessària multifuncionalitat de l’agricultura. Per això, resulta fonamental millorar el marc jurídic que delimite clarament les competències en temes com fiscalitat agrària, legislació sobre cooperatives, polítiques mediambientals, a més de formació, salut i prevenció de riscos laborals. Sense oblidar, així mateix, la lamentable manca d’un marc institucional de participació de les Organitzacions Professionals Agràries.

2. UNA NOVA POLÍTICA DE PREUS QUE ACABE AMB ELS ABUSIUS MARGES COMERCIALS QUE PERJUDIQUEN L'AGRICULTOR I EL CONSUMIDOR

La cadena agroalimentària està marcada per un gran desequilibri entre les seues anelles. Milers d’agricultors valencians comercialitzen les seues produccions a través d’uns centenars de comerços i/o entitats associatives agràries. Al remat, el 63'56% de la distribució agroalimentària en l’Estat espanyol la controlen huit grans grups (entre cinc grans grups distribuïxen el 40% de les produccions a nivell europeu). No és just que la gran distribució fomente una rigidesa absoluta en els preus d’acord només als seus interessos i, així, en els moments de sobreproducció, no trasllade els preus baixos en origen al preu final que paga el consumidor i, en moments d’escassesa, tampoc equilibre uns preus desorbitats que també acaba pagant el ciutadà. Així doncs, per a evitar estes polítiques abusives de preus, productors, consumidors, la gran distribució i l’Administració haurien de posar-se d’acord i fixar els costos conjuntament perquè el benefici no se l’emporte un només, la gran distribució, a costa del treball dels altres. El pacte entre tots per a marcar els preus hauria de passar ineludiblement per:

• L’establiment de procediments públics per al coneixement dels marges comercials per part dels diferents agents econòmics que intervenen en la formació dels preus.
• Conéixer les circumstàncies explicatives de la formació dels preus, així com l’anàlisi del grau de competència dels diferents intermediaris en la distribució, la qual cosa podria ser molt útil tant per al consumidor com per al productor.
• Promoció conjunta dels beneficis nutricionals del consum de productes agraris.
• Promoure que el consumidor compare preus i adquirisca els seus productes agroalimentaris en els establiments on li oferixen una millor relació qualitat/preu, entre ells els qui posseïsquen els mateixos productors.
• Realització de campanyes informatives en què s’explique als consumidors les distintes fases per les quals transcorren els productes des del seu origen fins a arribar als consumidors.
• L’agrupació de l’oferta a través d’entitats associatives dirigides per productors fomentant la venda en el mercat local i la capacitat per a negociar amb els grans grups industrials i les grans empreses de distribució.
• Suport a iniciatives de comercialització directa dels productes des de les associacions d’agricultors a les de consumidors.
• Vigilància de la presentació i etiquetatge dels productes agraris en les grans superfícies, assegurant-se que es complisquen les normes de comercialització quant a informació sobre procedència, qualitat, preu, propietats i presentació dels productes.
• Foment del consum de productes ecològics respectuosos amb el medi ambient, així com difusió de la importància de la seguretat alimentària en la cadena de producció.
• Realització de campanyes de sensibilització conjuntes amb l’objectiu de conscienciar els consumidors de les injustícies provocades pels preus, del poc que participen en la seua fixació els agricultors i ramaders, i com en són, d’elevats, en proporció, per al consumidor.
• Millorar les pràctiques comercials de la gran distribució, forçant als establiments a adquirir productes de la zona.
• Desenvolupament d’un contracte just que permeta fixar el preu, el volum de producció, la duració i qualitat del producte, així com un període de pagament més breu que l’establit actualment.
• Elaboració d’una Llei Autonòmica de Comerç Agroalimentari.
• Fer operatiu l’Observatori de Preus Autonòmic amb capacitat de compilar tota la informació de la formació dels preus.
• Crear panells públics de preus agraris a través d’una pàgina web amb informació actualitzada permanentment dels preus en diferents punts de venda sobre el preu en origen, en el mercat majorista i el preu de venda al públic.
• Revitalitzar els mercats locals fomentant la venda de produccions del País Valencià. En este sentit, l’administració autonòmica ha de condicionar la concessió d’ajudes públiques a la venda d’un percentatge de producte agrari autòcton.
• Limitació de l’establiment de grans superfícies.
• Suport als acords entre associacions de consumidors i productors fomentant una venda directa.
• La creació d’un Institut Valencià d’Agricultura i Ramaderia Ecològica que promoga la recerca, la producció i el consum de productes alimentaris obtinguts sense plaguicides i que establisca l’objectiu d’arribar almenys al 10% de la producció agrària ecològica en deu anys. Així mateix, hauria de fomentar l’establiment de xarxes de distribució i venda dels productes d’agricultura ecològica apostant per les cooperatives de distribució i consum.

3. LA RESPOSTA DAVANT DE LA GLOBALITZACIÓ DEL MERCAT

La implantació de noves varietats introduïdes per multinacionals està produint una erosió genètica en les nostres plantacions autòctones. La globalització del comerç agrícola comporta nous riscos d’introducció de plagues i malalties amb la consegüent amenaça de patir crisis sanitàries i de seguretat alimentària, a pesar dels controls que pogueren establir-se.

La dependència de països tercers pot portar a situacions greus de desabastament per causes climàtiques, polítiques, socials, conflictes, etc. Açò no es pot permetre. Per damunt de tot, l’agricultura és un sector estratègic que ha de garantir la seguretat alimentària als seus ciutadans, més allà de l’interés dels intermediaris que, amb publicitat enganyosa, prioritzen qüestions estètiques i d’empaquetatge sobre la qualitat dels aliments. Cal exigir un major control dels poders públics respecte de les importacions agrícoles de països tercers, produïdes en règims d’esclavitud i amb controls sanitaris de dubtosa fiabilitat. La xaptalització, que ha passat de ser un problema a una vergonya pública, és una altra qüestió que també caldrà resoldre.

Som el que mengem. Una alimentació sana des de la infància farà que augmente la nostra qualitat de vida. Així ho demostren diversos estudis científics. La població mundial s’ha duplicat en l’últim mig segle, passant de 3.000 a 6.000 milions d’habitants. Si els grans països industrialitzats continuen contaminant i desertificant, l’herència que quedarà a les futures generacions serà desastrosa. Davant d’això, es fa necessari canviar el model de desenvolupament econòmic amb la creació d’una Llei Marc per a la Protecció de l’Agricultura Valenciana i del Medi Rural que contemple diversos aspectes fonamentals:

• Qualificar l’agricultura com a servei públic la finalitat del qual estarà condicionada a proporcionar seguretat alimentària a tots els ciutadans i les ciutadanes.
• Organitzar la transformació de l’agricultura convencional en agricultura ecològica mediambientalment sostenible.
• Donar prioritat a la comercialització dels productes agrícoles del País Valencià, establint xarxes de distribució amb una limitació de 100 quilòmetres de distància des del productor al consumidor.
• Establir convenis amb el comerç per a la venda dels productes autòctons amb marges i preus preestablits.
• Regular la intervenció dels poders públics en campanyes explicatives sobre els avantatges de consumir productes ecològics.
• Protegir i finançar els nous dissenys d’habitatge agrícola.
• Crear la figura de poble agrícola o agrícola-ramader amb un logotip que implique la marca d’origen i fiscalitat específica.
• Subordinar al nou marc jurídic tota la legislació anterior.
• Creació de la finestreta agrària en xarxa en tots els ajuntaments amb personal qualificat.
• Constituir un marc institucional de participació de les Organitzacions Professionals Agràries que puguen convocar eleccions en el camp.
• Per a les persones que desitgen iniciar-se en l’activitat agrària es dissenyaran diversos tipus de projectes que estaran referenciats al cultiu, al clima, a la fertilitat del sòl, als recursos hídrics, a la maquinària, a la proximitat de producció, als abonaments orgànics i a la qualificació professional acreditada. Els projectes estaran finançats al 100% amb tots els recursos necessaris, fins i tot salaris, fins que el volum de collita tinga capacitat de rendibilitat amortitzable.
• S’establiran preus garantits de referència en origen en relació amb qualitats. Estes es consideraran d’acord amb les característiques específiques de l’agricultura ecològicament i mediambientalment sostenible.
• Es redactarà un protocol de publicitat perquè esta exalte, per damunt de qualsevol altra consideració, les qualitats nutricionals dels productes, avalades amb estudis científics.
• Es desenvoluparà un estudi sobre les potencialitats agroindustrials del País Valencià per escometre un macroplà d’infraestructures, carreteres, ferrocarril, minipolígons agroindustrials i ramaders de proximitat, amb centres de transformació, recerca, manufactura, comercialització i distribució. 
• Creació d’una xarxa d’escoles de formació que eduque tots els agricultors en el coneixement del nou sistema de producció d’aliments i contribuïsca a la transició ordenada de l’agricultura i la ramaderia productiva convencional a la ramaderia i agricultura ecològicament i mediambientalment sostenible.

El que es produïx en l’agricultura i la ramaderia són aliments que constituïxen la base del benestar de la persona i, per això, esta responsabilitat no pot recaure en qualsevol. Igual que per a curar malalties o educar la ciutadania es demanen els millors mitjans humans i materials, en l’alimentació també s’ha de sol·licitar la mateixa qualitat. D’ací que la capacitació formativa dels agricultors haja de ser un dret dels ciutadans i una obligació per als agricultors.

D’altra banda, cal una moratòria per a les varietats importades i les modificades genèticament fins que es demostre que poden ser cultivades en el cas que tingueren un interés especial en llocs on no haguera incidència per als cultius autòctons. És necessari recuperar els bancs de llavors autòctons perquè resulta evident que són els millor adaptats al nostre ecosistema. Cal iniciar estudis d’investigació amb l’objectiu de millorar les seues qualitats productives, nutritives i de qualsevol altra índole. Això ens donarà autonomia i independència de les multinacionals del sector.

La globalització del comerç no té per què afectar l’agricultura com a producte de mercat, sinó com a producte del coneixement científic. Com déiem adés, l’agricultura com a sector estratègic només pot tindre una vocació, que és l’aliment saludable de la població mundial. Per això, pareix lògic dividir el planeta en espais agroalimentaris autosuficients i Europa té totes les condicions per a ser-ne un. I la seua explotació des d’esta perspectiva de desenvolupament sostenible segur que dóna perquè els agricultors europeus alimenten la seua població de manera saludable, podent, a més, portar una vida digna, segura i reconeguda per mèrits propis.

EUPV posarà els mitjans perquè el País Valencià siga pioner i un exemple que s’ha de seguir en esta experiència.

4. LA NECESSITAT DE CORREGIR LES DEFICIÈNCIES ESTRUCTURALS DEL CAMP VALENCIÀ

El minifundisme és un problema estructural al País Valencià que impedix l’aplicació d’economies d’escala, la qual cosa implica precarització i mancances en rendibilitat, tant econòmiques com socials. En l’actualitat, si fa no fa un 50% de les explotacions agràries valencianes tenen menys d’una hectàrea. Davant d’esta realitat, EUPV proposa la creació de bancs de sòl per part dels ajuntaments. L’adjudicació per a la seua explotació productiva es farà per mitjà de concurs d’acord amb les condicions següents:

• Tindre acreditada la capacitat formativa per dur a terme el projecte proposat.
• Disposar d’un informe favorable de la Conselleria sobre la idoneïtat per a la zona.
• L’adjudicació la farà el consell agrari local.

El minifundisme, un problema sistèmic del camp valencià

Així mateix, el cost d’un arrendament no podrà sobrepassar del 6% dels beneficis comptables de la producció anual comprovada. Els arrendaments podran ser rescindits pels arrendataris en la data per ells estimada i pels propietaris a la data de jubilació dels arrendataris, a fi de garantir la vida laboral de les persones que conreen la terra, excepte si la producció no complix amb els estàndards de qualitat i quantitat establits per la llei marc del País Valencià. També s’haurien de regular exempcions fiscals per a aquells propietaris que venguen i compren terres a agricultors professionals.

Amb la intenció de mantindre íntegres les explotacions en el cas de transmissions hereditàries, s’hauria d’establir exempcions fiscals als beneficiaris que ostenten la condició d’agricultor professional o que arriben a aconseguir-la amb l’explotació heretada i concedir assistència jurídica i tècnica, exempcions de taxes i concessió prioritària d’ajudes financeres existents a les transmissions hereditàries que, podent fragmentar-se entre els descendents directes, opten per la transmissió conjunta de la unitat d’explotació a un sol hereu o a una associació de cohereus que gestione l’explotació.

A més, en el cas de transmissió a un únic hereu, este tindria dret a una subvenció al tipus d’interés, en cas que sol·licite un crèdit, públic o privat, per a indemnitzar els cohereus. També s’haurien d’establir exempcions fiscals per a les indemnitzacions rebudes per als cohereus en cas de transmissió a un únic hereu que ostente la condició d’agricultor professional o que arribe a aconseguir-la amb l’explotació heretada. Una altra actuació important passaria per millorar la línia d’ajudes de primera instal·lació i plans de millora a la compra de terres o explotacions ramaderes als professionals per a fer competitiva la seua explotació.

Per a augmentar la transparència del mercat de la terra, s’establirà el dret d’adquisició preferent per als agricultors professionals. S’hauria d’obligar als transmetents a comunicar a l’Administració totes les transaccions i s’hauria d’impedir a les notaries i Registres de la Propietat a donar fe pública i inscriure la transacció sense aportar prèviament la prova que s’ha comunicat a l’Administració.

Finalment, seria convenient crear i publicitar una base de dades de totes les transaccions de terres realitzades al País Valencià per a facilitar als professionals el dret d’adquisició preferent per als agricultors professionals.

4A. Pal·liar la inestabilitat de les rendes agràries

La gran inestabilitat de la renda que patixen agricultors i ramaders és un dels principals obstacles amb què es troben a l’hora de continuar mantenint la seua activitat. La inestabilitat es deriva, d’una banda, dels vaivens dels preus i mercats i, de l’altra, de les inclemències del temps. Per poder fer front als sinistres meteorològics, caldria aprofundir en la reforma de l’assegurança agrària tendint cap a un segur d’ingressos d’explotació. En lloc del sistema establit, que prima l’assegurament del producte, es pretén donar prioritat a l’actor principal del sector, l’agricultor i el ramader, de manera que quede coberta la seua renda davant de qualsevol incidència que puga presentar-se no només climàtica o en forma de plaga, sinó també per una crisi de preus que poguera produir-se. Inicialment, esta nova modalitat d’assegurança agrària hauria d’anar adreçada als professionals i joves que s’incorporaren al sector perquè pogueren continuar en la seua activitat, mentre que la resta de productors podrien continuar optant per l’actual sistema d’assegurances, però millorat i adequat a les característiques reals de les produccions i els mercats.

Només si s’aconseguix assegurar la renda d’agricultors i ramaders es podrà mantindre una activitat que és fonamental per a conservar el medi ambient. I és que els treballadors del medi rural produïxen aliments de qualitat garantida, sans i pròxims als mercats valencians i, d’altra banda, a través de la seua activitat, fan possible una bona gestió del medi natural i els seus recursos, un manteniment de la població en els pobles, una salvaguarda dels modes de conreu i de l’aprofitament de la terra, una gestió del patrimoni arquitectònic i d’infraestructures necessàries (sèquies, camins i sendes), un manteniment de la biodiversitat tant vegetal com animal i altres beneficis que gaudix el conjunt de la societat, pels quals no se’ls retribuïx i que l’Administració hauria de resoldre per mitjà d’una contraprestació de serveis a través d’ajudes agroambientals. En cas contrari, difícilment la societat podrà fruir d’un medi ambient com actualment es concep.

El repartiment de les ajudes, d’acord amb criteris ambientals, pot generar, a més, una major eficiència econòmica. Així el sector justificaria la seua percepció en termes de la satisfacció de les demandes socials manifestades, de creació d’ocupació, de manteniment del medi rural, de qualitat i seguretat alimentària i de conservació del medi natural.

La solució als problemes del camp passa per la necessitat d’integrar polítiques agràries, mediambientals i de desenvolupament rural, en les quals la creació d’ocupació, com a element bàsic d’ordenació del territori, siga el principal objectiu. Per consegüent, no cal obviar el paper imprescindible que desenvolupen les explotacions familiars agràries en la generació d’autoocupació, a partir de les activitats productives de l’explotació i d’aquelles altres que vinguen a donar contingut al caràcter de multifuncionalitat que s’espera que tinguen este tipus d’explotacions en l’entorn europeu.

Respecte a la difusió dels polígons industrials, és necessari fomentar els polígons mancomunats en l’àmbit comarcal en comptes de fomentar polígons industrials en xicotetes poblacions. Per això, haurien d’arbitrar-se mesures de compensació entre els municipis acollidors de polígons i els municipis mantenidors d’espai agrari.

També resultaria fonamental, junt amb una millora general dels serveis per al medi rural, garantir l’accés a les noves tecnologies amb una xarxa de telefonia mòbil de cobertura total, així com un ràpid accés a Internet.

Finalment, també ajudaria molt superar l’actual sistema d’ajudes proporcionals al volum de producció o a la dimensió de les explotacions. Els recursos públics s’haurien de reorientar progressivament cap als agricultors i ramaders que subscriguen un contracte amb la societat a través de l’administració agrària. Un contracte en què l’ocupació, com se citava més amunt, siga un eix prioritari i que continga les condicions de producció que ha de respectar l’agricultor, ramader o silvicultor, per a preservar els recursos naturals, l’espai agrari, el paisatge i la prestació de serveis a la col·lectivitat.

4B. Comptar més amb les organitzacions professionals agràries

El model actual d’Administració autonòmica s’ha de flexibilitzar i tindre més en compte les organitzacions professionals agràries a l’hora de prestar determinats serveis a l’agricultor i al ramader, com són la formació, la tramitació d’ajudes o les estadístiques.

És també imprescindible que les necessitats bàsiques del sector agrari valencià isquen d’una taula de concertació permanent entre el Govern valencià i les organitzacions professionals agràries valencianes. Després de tants anys de democràcia, resulta inadmissible que, al País Valencià, continue sense existir un marc institucional de participació de les Organitzacions Professionals Agràries, en què s’establesquen de manera efectiva i estable les actuacions concretes en matèria de política agrària.

4C. Castigar els delictes contra el medi ambient

• EUPV promourà una llei que prohibisca qualsevol abocament a qualsevol lloc sense haver estat tractat prèviament i estancat per un període mínim de sis mesos. A partir d’ací, l’abocament fora d’instal·lacions l’executarà l’organisme institucional competent.
• Es garantirà un cabal ecològic suficient que mantinga la vida dels rius en la seua màxima esplendor.
• Es controlaran els recursos de conca des del naixement fins a les desembocadures tant en aigües de superfície com subterrànies i es crearà un pla d’utilització de recursos hídrics mediambientalment sostenible.
• Totes les indústries i empreses agrícoles ramaderes que exercisquen una activitat qualificada seran incloses en un llibre de registre i inspeccionades per l’Administració en períodes de temps aleatori. L’acumulació de tres incidències sense que s’haja produït reparació o correcció dels sistemes de protecció del medi ambient serà motiu d’intervenció d’aquella fàbrica, o explotació agrícola o ramadera, per part de l’Administració, i es perdrà la propietat, els drets d’explotació de l’activitat i els altres drets que se’n pogueren derivar. L’Administració estudiarà si és procedent sanejar i posar de nou en marxa l’activitat. En cas positiu, procedirà a efectuar les reparacions o correccions en el sistema i, una vegada efectuades, la retornarà als seus amos, qui hauran d’abonar els costos ocasionats. En cas contrari, l’empresa serà ofertada al mercat, igual que bancs i caixes, que són intervinguts quan perilla la seua activitat per una mala gestió i més encara quan es tracta de salut pública. Sempre les persones han d’estar per damunt de qualsevol altra consideració, perquè encara que a vegades s’oblide, el ser humà forma part dels ecosistemes i, protegint estos, també es protegix, és a dir, tots ens protegim.
• Cada incident serà sancionat en funció de la gravetat i el dany causat.
• Les agressions al medi ambient seran delictes penals que implicaran reposició a càrrec del condemnat i, en cas de recursos insuficients, haurà d’efectuar treballs per a la comunitat.

5. PRESERVAR EL MEDI RURAL COM A FONT DE VIDA I POSAR FRE A LA DESERTITZACIÓ

EUPV elaborarà una Llei de Muntanya que declare totes les muntanyes del País Valencià com a Zones Públiques d’Especial Protecció. La llei recollirà les consideracions següents:

• S’escometrà un pla de repoblació i neteja que afectarà tant les muntanyes de titularitat pública com les de titularitat privada, sent els propietaris els qui correran amb totes les despeses. En cas de renúncia, el patrimoni forestal passarà a titularitat pública, sent aleshores el govern autònom l’encarregat d’executar-ho.
• Totes les persones inscrites en les oficines d’ocupació passaran a la reserva activa de treballadors forestals. I rebran un curs de capacitació forestal previ a la seua incorporació a les brigades forestals.
• S’activaran projectes d’aprofitament forestal per a la producció de biomassa, ramaderia de muntanya, parcs fotovoltaics, fusta, etc.
• Es crearan microembassaments en zones estratègiques amb la finalitat de reduir la torrencialitat de rambles i barrancs que produïxen inundacions i la d’aconseguir xicotetes reserves d’aigua per a abeuradors de la cabanya ramadera de muntanya. Així, s’aniran aprofitant al màxim tots els recursos del camp valencià.
• La cabanya ramadera de muntanya ha estat, històricament, un element regulador del sotabosc que minimitzava al màxim la possibilitat d’incendis forestals i suposava una aportació alimentària d’alta qualitat, produïda de manera ecològica i mediambientalment sostenible. EUPV organitzarà la repoblació, previ estudi de les espècies adequades tradicionalment a les muntanyes valencianes.
• Els nous agricultors necessiten un hàbitat adequat. Els seus habitatges es podran construir en règim de lloguer o de compra i disposaran d’exempcions fiscals i subvencions. Les hipoteques estaran avalades per Conselleria mentre es mantinga l’activitat agrària. Els habitatges disposaran, a més, dels espais característics: corral per a xicoteta granja domèstica i hort ecològic familiar. La tipologia general anirà des d’habitatges per a una persona a habitatges per a famílies nombroses. A més, les persones que decidisquen viure en estes comarques obtindran una sèrie de beneficis fiscals, parafiscals i distintes gratificacions que motiven de forma permanent el seu desig de viure-hi.

El camp llirià: un futur tan negre com el de la garrofa i la garrofera

Quant a les condicions socials, EUPV farà que siguen les millors. El que s’està proposant és un altre model de desenvolupament, un altre projecte de vida. Si la societat respon favorablement, es produirà un canvi en cascada que afectarà tot el sistema. Per primera vegada, es posarà a la persona en el centre de l’interés col·lectiu. La descentralització econòmica farà que les comarques d’interior, que suposen el 80% del territori i on només viuen el 20% de les persones, es vagen reequilibrant amb el que tot això suposa de riquesa, serveis, oci, etc.; en definitiva, el que a EUPV entenem per qualitat de vida equiparable a la de les ciutats. Mentre este procés es culmina, EUPV proposa crear centres assistencials comarcals que s’ocuparan de l’assistència integral a les famílies, donaran informació i gestionaran els recursos per a les persones que vullguen establir-se en els pobles d’interior.

6. APOSTA PEL MANTENIMENT DE L'ACTIVITAT PESQUERA

En els últims anys, l’activitat pesquera valenciana patix diverses problemàtiques que fan perillar la seua continuïtat: Problemes de conservació dels ecosistemes marins a causa de la contaminació, del turisme mal planificat, la destrucció d’hàbitats costaners, la sobrepesca i l’ús de tècniques de pesca prohibides. És necessari establir un pla estratègic per a assegurar la supervivència de la pesca en la costa valenciana que faça sostenible socialment i econòmicament l’activitat pesquera i els recursos marins. En esta estratègia s’ha d’implicar el sector pesquer, així com les entitats científiques i ecologistes.

Alguns elements que hauria d'arreplegar un pla estratègic són els següents:

• Elaborar la llei de la pesca.
• Redefinir el paper de les confraries garantint un funcionament transparent, democràtic i eficient.
• Proposar la creació d’Organitzacions Professionals que siguen reconegudes per la Unió Europea.
• Dotar de majors recursos financers el sector pesquer per a acomplir objectius estratègics.
• Definir estratègies que permeten recuperar bancs pesquers: creació de reserves marines, vedes, adaptació de tècniques pesqueres.
• Incrementar els controls en l’activitat pesquera: grandària del peix, tècniques de pesca, normativa sanitària, gestió econòmica.
• Potenciar activitats econòmiques complementàries a la pesca.
• Promoure mesures per a conservar la pesca tradicional artesanal com a un valor cultural.