EL PP, LA PEPA I LA CONFUSIÓ DE L’ESTAT-NACIÓ

La Constitució de 1812, anomenada la Pepa per estar sancianada tal dia com hui, deia en l'article primer que "la nació espanyola és la reunió de tots els espanyols d'ambdós hemisferis", la qual cosa pareix molt clar, però el problema consistia a decidir qui eren espanyols. El primer dubte apareixia en l'article 22, en relació amb els "haguts o reputats per originaris de l'Àfrica" (la qual cosa significa, planerament, els habitants de pell més fosca), als que es començava exigint que hagueren nascut en sòl espanyol, foren fills de pares lliures, foren casats amb una dona lliure i exerciren "alguna professió, ofici o indústria útil amb un capital propi", per a afegir després que, inclús reunint estes condicions, només podien accedir a la ciutadania, per concessió de les Corts, en el cas d'haver fet "serveis qualificats a la pàtria" o distingir-se "pel seu talent, aplicació i conducta".

Caldrà recordar a este respecte que el racisme seguia plenament vigent a l’estat espanyol, fins al punt que un reglament publicat en 1825 exigia un certificat de neteja de sang (que era una garantia de puresa racial i no religiosa) als que aspiraren a convertir-se en mestres de primeres lletres.

Que això de la nació espanyola no havia quedat molt clar en 1812 ho demostra el fet que Antonio Alcalá Galiano (que no per ser un polític corrupte deixava de ser, al mateix temps, una de les ments més lúcides del liberalisme espanyol) diguera en la sessió de l'estament de procuradors del 12 de març de 1835: "Un dels objectes principals que ens hem de proposar nosaltres és fer a la nació espanyola una nació, que no ho és ni ho ha sigut fins ara".

Quan, després d'haver comprovat que la Constitució de Cadis no acabava de funcionar, es va procedir en 1837 a redactar un nou text, més concís i pràctic, on es va començar per deixar fora d'ella als "espanyols de l'altre hemisferi", açò és, als que habitaven en les províncies d'ultramar (Cuba, Puerto Rico i Filipines) que serien governats arbitràriament per les autoritats militars, a l'expectativa d'unes "lleis especials" que se'ls van prometre però que mai van arribar a promulgar-se. La mesura es va completar amb l'expulsió de les Corts dels diputats cubans que havien acudit a elles.

Però, com encara quedava massa gent en el territori peninsular i en les illes "adjacents", es va decidir dividir-los entre espanyols de primera, que tindrien drets polítics com el de votar, i uns altres de segona, als quals se'ls negaven estos. Perquè, com va afirmar en 1837 Argüelles, un dels patriarques del liberalisme gadità, això del dret al vot no era per a tots: "Tot veí que a Espanya va, per exemple, a la guerra, fa el servei de les armes, contribueix directament o indirectament amb el fruit del seu treball, amb la suor del seu rostre, creu (...) ningú que açò siga un títol suficient perquè se li entregue l'ús d'un dret com este? Estic segur que no". Es tractava d'apartar de les decisions polítiques als que un altre diputat definia llavors com "la classe bruta o ignorant".

En 1839, en el seu Catecisme raonat o explicació dels articles de la constitució política, el pare Eudaldo Jaumeandreu ho explicava raonadament: "En molts països el poble es divideix en dos classes. La primera comprén les persones que gaudeixen de la totalitat dels drets de ciutadania, a saber, polítics i civils, i la segona, els que només disfruten dels civils (...). Els primers s’anomenen ciutadans, i els altres merament habitants". Espanya quedava així constituïda per uns 250.000 ciutadans i uns 12 milions de "mers habitants", membres de "la classe bruta o ignorant".

Clar que tampoc és que els habitants perderen molt si se'ls negara l'accés al vot, que servia per a molt poc, atés que les eleccions estaven totalment falsejades pels manejos dels governadors civils (amb la llei electoral de 1846, que permetia arribar a diputat amb poc més de 60 vots, no havien d'esforçar-se molt) i per les "partides de la porra", que trencaven urnes i caps quan la persuasió no bastava.

Entre 1836 i 1931 es van celebrar a l’estat espanyol prop de 50 eleccions generals que va guanyar sempre el govern que les convocava. La primera ocasió en què es va trencar esta regla i que els ciutadans van derrocar un govern amb els seus vots va ser en 1933, però a la segona, en 1936, el general Franco i els seus col·legues van decidir que les coses estaven anant massa lluny i van liquidar la democràcia i el vot d'una tacada, per a tornar a la tradició espanyola del pronunciament.

Cansats precisament de tants pronunciaments, que se'ls utilitzara una vegada i una altra per a jugar-se la vida en nom de les llibertats de la nació, i que se'ls negaren les seues una vegada el cabdill de torn s'havia instal·lat en el poder, la secció de la Internacional de Madrid va fer en 1869 un crida als treballadors perquè es negaren a celebrar la festa del 2 de maig, en un text que concloïa dient: "La idea de pàtria és una idea mesquina, indigna de la robusta intel·ligència dels treballadors (...). La pàtria de l'obrer és el seu taller, el taller dels fills del treball és el món sencer". Havien acabat sent víctimes d'eixa mateixa confusió entre la nació i l'Estat que el Partido Popular s'encabota a fomentar.

Res pot ser més nefast que confondre la idea de l’"Estat", una comunitat de ciutadans lliures, iguals en drets i en deures, lligats al govern per un pacte social que es renova en cada votació general, amb la de la "nació", un concepte d'identitat cultural que cap llei (ni constitució, ni estatut) pot imposar o prohibir, perquè pertany al domini de la consciència. Eixa danyosa mentida que és l’"Estat-nació", una invenció jacobina que va servir en el segle XIX per a completar el procés d'homogeneïtzació d'alguns estats que portaven ja segles per este camí, ha originat en l'Europa del segle XX milions de morts i processos monstruosos de neteja ètnica, que han implicat el desplaçament de grans masses de població.

Hi ha en el món actual uns 200 Estats i més de 2.000 ètnies i nacionalitats. Encabotar-se en esta malsana identificació entre l'Estat i la nació podria conduir o a 2.000 guerres d'independència, amb molts milions de morts, o a 2.000 actes d'assimilació forçada i de genocidi cultural, no menys condemnables. L'única eixida racional d'una situació semblant és la de l'Estat plurinacional que garantisca la convivència en pau i tolerància d'ètnies i nacions. En la Palestina sotmesa a l'Imperi Otomà, que era una estructura política plurinacional, musulmans, jueus i cristians vivien en pau, igual que ho feien, en altres llocs de l'imperi, els grecs o els armenis. Una pau que va acabar quan l'Imperi Otomà es va convertir en la nació turca i va emprendre les seues pròpies operacions de neteja ètnica.

Res pot ser més perillós que remoure imprudentment, com està fent en l'actualitat el PP, un complex mal definit de sentiments, més que d'idees, nacionalistes, que la pròpia voluntat de confusió ha portat al fet que mai s'aclarisquen adequadament. Perquè en les seues aigües profundes es mesclen, junt amb raons culturals plenament legítimes, prejuís racistes (com els que van servir en 1812 per a restringir l'accés dels espanyols negres a la ciutadania), mites irracionals que perpetuen vells odis (no fa tant que s'han retirat els caps de moros que penjaven en algunes catedrals, o que s'ha deixat de celebrar la resurrecció de Crist llançant-se a una simbòlica matança de jueus) i desprecis ancestrals entre els distints membres d'una mateixa comunitat.

Res pot resultar més despreciable que l'ús que en l'actualitat fa el PP dels prejuís identitaris per a dividir i enfrontar al conjunt d'uns ciutadans que en els temps ombrius del franquisme van lluitar conjuntament per a recuperar les llibertats democràtiques col·lectives. En les manifestacions dels 11 de setembre de la Catalunya franquista hi havia molts menys "burgesos nacionalistes" que treballadors immigrants que desafiaven les persecucions policials per a reclamar a un temps "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia", perquè tenien clar que lluitaven contra l'enemic comú de les llibertats de tots i que estes anaven a guanyar-se o a perdre's conjuntament.

En moments com este em pareix que hi ha poques tasques més urgents que desemmascarar la demagògia que es fa invocant en va el nom de la nació i esforçar-nos que el debat polític torne a situar-se en el terreny de l'exercici responsable de la raó, per a ocupar-se abans que res dels drets i els deures dels ciutadans.

Extret d’El Partit Popular i la Constitució de Cadis de Josep Fontana, catedràtic d'Història que dirigeix l'Institut Universitari d'Història Jaume Vicens i Vives de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Mestre indiscutible de diverses generacions d'historiadors i científics socials espanyols, investigador de prestigi internacional i introductor en el món editorial hispànic, entre moltes altres coses, de la gran tradició historiogràfica marxista britànica contemporània, Fontana va ser una de les més emblemàtiques figures de la resistència democràtica al franquisme i és un historiador militant i incansablement compromés amb la causa de la democràcia i del socialisme.