L'HABITATGE COM UN BÉ PER A LA COHESIÓ SOCIAL I NO COM UN BÉ D'INVERSIÓ I ENRIQUIMENT

En Esquerra Unida l’habitatge l’entenem com un dret fonamental, constitucionalment garantit, que forma part essencial del concepte d’estat de benestar al costat de l'educació, la sanitat, les prestacions socials, la seguretat en el treball... 
L’habitatge és un element clau per la cohesió social, i també territorial, i denunciem que en l’actualitat estan vulnerant-se per part de la Generalitat (en gran mesura) els drets socials (en termes d’accés a l’habitatge) que la legislació en matèria d’habitatge assegura a la ciutadania.

Un dels efectes de la crisi residencial que patim al País Valencià són, per una banda, tant els fenòmens d’exclusió residencial de part de la població que no ha pogut ni pot accedir a un habitatge en condicions dignes i, per l’altra, els extraordinaris nivells d’endeutament hipotecari que hi ha hagut de contraure bona part de la ciutadania que ha accedit a un habitatge (en este cas, en propietat).

La política d’habitatge s’ha basat en la concepció de l’habitatge com un bé d’inversió i enriquiment (fonamentalment de les empreses promotores), i no de l’habitatge com un bé d’ús, necessari per la cohesió social i preferent en termes de desenvolupament social i econòmic.

La política d’habitatge forma part d’un conjunt de polítiques públiques (de responsabilitat de totes les administracions públiques), i que en la pràctica majoria dels casos s’ha basat en la concepció més neoliberal de l’habitatge, i mai baix el paradigma del dret a l’accés a l’habitatge com un dret social i econòmic a garantir per part de les Administracions Públiques. En este aspecte, destaquen les nefastes polítiques de sòl, regulació del lloguer, la feblesa en la intervenció pública en els mercats hipotecaris, etc.

Per últim, la política d’habitatge, des de l’esclat de la bombolla immobiliària, pateix una total inactivitat i inoperància, ja que s’ha basat en els principis que han explicat el mercat privat residencial. Quan este ha entrat en crisi, també ho ha fet la política d’habitatge. En este sentit, cal destacar el fet que un dels problemes de la política pública desenvolupada per la Generalitat és idèntic que el del mercat residencial privat: habitatges sense vendre, i manteniment de preus elevats en comparació a la renda de la ciutadania.

Situació actual

La política d’habitatge de la Generalitat ha estat un dels grans fracassos més evidents en matèria de cohesió social. Algunes dades són extremadament reveladores:

• La despesa pública de la Generalitat en matèria d’accés a l’habitatge en els últims anys s’ha vist reduïda, des de 2007, en un 75%.
• El preu dels habitatges protegits ha estat incrementat per part de la Generalitat entre el 10% i el 30%, depenent del municipi que siga considerat.

Estos fets han derivat en massives renúncies de persones a qui se’ls ha oferit un habitatge protegit en propietat, per no poder accedir als nivells d’endeutament necessaris per adquirir-los. Malgrat tot, el nombre d’habitatges protegits construïts al País Valencià en els darrers anys ha estat extraordinàriament baix respecte a les dues últimes dècades. Tant sols una mitjana de 5.000 habitatges són els que s’han construït al País Valencià des de 2007.

A més, la política de la Generalitat en matèria d’accés a l’habitatge s’ha fonamentat clarament en el foment de la propietat, mentre que el lloguer no ha rebut cap mesura que enfortira este règim d’accés en condicions dignes per part de la població.

Propostes polítiques d'EUPV

La política d’habitatge proposada per Esquerra Unida està basada en el fet de garantir el dret d’accés a l’habitatge per part del conjunt de la població, desenvolupant tota una sèrie de mesures que desmercatilitzen l’habitatge i eviten els processos d’exclusió residencial.

Les propostes són:

• Elaboració d’una Llei del Dret a l’Habitatge, que garantisca que el conjunt de la població satisfà les necessitats en matèria d’habitatge. Esta llei permetrà a la ciutadania l’exercici del dret d’exigència legal a la Generalitat per posar en pràctica tots els instruments de política d’habitatge que garantisquen este dret social i econòmic fonamental.
• Desenvolupar una política de lloguer que se situe en la centralitat de la política pública d’habitatge, no com en l’actualitat, on la despesa en lloguer per part de la Generalitat és marginal.
• Establiment de la protecció permanent pels habitatges protegits, assegurant que, en el futur, la societat dispose d’un parc d’habitatges protegits.
• Establiment dels preus de venda i rendes de lloguers protegits en nivells del cost de construcció d’habitatges.
• A banda del lloguer, cal desenvolupar altres figures d’accés a l’habitatge desvinculats de la propietat privada: dret de superfície, cooperatives d’ús, etc.

Per últim, la política pública d’habitatge ha d’enfortir la rehabilitació i revitalització del parc residencial i dels barris consolidats, la clau per conjugar política pública d’habitatge, racionalitat en el creixement de les ciutats i pobles valencians, i sostenibilitat mediambiental.