Aquest article subratlla que el problema econòmic, a més de social i humà, més important que Espanya té és la desocupació, que requereix polítiques públiques orientades explícitament a la creació d'ocupació a través d'inversions públiques tant en les infraestructures socials com físiques del país, mostrant exemples del tipus d'intervencions que s'haurien de realitzar.
En un moment en què la desocupació és la major característica dels mercats laborals de la majoria de països als dos costats de l'Atlàntic Nord, és sorprenent (encara que impredictible) que ningú parle de la necessitat de desenvolupar polítiques de plena ocupació. Sembla com si la crisi econòmica i financera haguera eliminat completament qualsevol inquietud sobre la necessitat que l'Estat (que inclou tant el central com l'autonòmic i el municipal) intervinga en l'economia per a produir ocupació i assolir la plena ocupació.
Ningú parla, ni en els cercles financers i econòmics ni en els majors fòrums mediàtics i polítics del país, de la necessitat de polítiques que produïsquen plena ocupació. Del que sí es parla, en canvi, és de facilitar la destrucció d'ocupació a partir de reformes laborals que permeten major flexibilitat laboral i faciliten l'acomiadament. D'aquesta manera, l'Estat està aprovant lleis que faciliten aquest acomiadament, alhora que està destruint ocupació pública (en teoria per reduir la despesa pública i amb això reduir el dèficit públic).
Aquesta situació, repetisc de nou, és predictible. Aclarisc això perquè en els debats de política econòmica es parla amb excessiva freqüència que els resultats de l'aplicació d'aquestes polítiques públiques, que estan aconseguint resultats oposats als que en teoria persegueixen (totes les reformes laborals realitzades durant la crisi es van presentar retòricament com necessàries per a disminuir la desocupació), es deuen a la incompetència de les autoritats públiques o a la seua insuficiència, argument aquest últim repetit pels economistes neoliberals que dominen els mitjans de major difusió a Espanya, que proposen reformes i retallades encara més radicals.
No és incompetència (sense negar que també n'hi haja), sinó disseny. Aquestes polítiques estaven destinades a incrementar la desocupació, en part per a forçar el descens del salari. I així ho han estat fent. L'últim que les autoritats públiques desitgen és crear ocupació i encara menys arribar a la plena ocupació. Un dels economistes més brillants que hi va haver al segle XX, Michal Kalecki, ho va escriure molt clar en un llibre que significativament porta el títol d'Aspectes polítics de la plena ocupació. Va ser dels pocs economistes que va analitzar les polítiques econòmiques dins el context polític que les determinen.
L'absència d'aquest tipus d'anàlisi explica que hui se centre el debat a Europa sobre la viabilitat de l'euro, assumint que l'euro pot desaparéixer per pròpia lògica econòmica, sense adonar-se que la creació, existència i manteniment d'aquesta moneda respon a les coordenades de poder existents a Europa i, molt especialment, al capital financer alemany, per al qual l'euro li està sent summament beneficiós, utilitzant els seus instruments, com el Banc Central Europeu, per a assolir els seus objectius. I un dels seus objectius ha estat controlar la inflació, a costa del creixement de l'atur. L'elevat atur existeix perquè així ha estat dissenyat en un projecte altament reeixit ja que estan aconseguint el que volien.
I el fet que no es parle de polítiques de plena ocupació en els majors cercles mediàtics del país (i per tant tampoc en els majors fòrums polítics) es deu precisament a l'enorme poder que el capital financer (la Banca, les companyies d'assegurances i les empreses financeres d'alt risc, entre d'altres, definides i analitzades per Juan Torres i per mi en el nostre llibre Els amos del món, de pròxima publicació) té sobre les institucions anomenades representatives. El control de la inflació a través de les polítiques d'austeritat, incloent reducció de salaris i despesa pública, creació de desocupació (disminuint així la demanda i el creixement econòmic) és l'objectiu del projecte neoliberal presentat com l'únic possible. Per aquest motiu la desocupació augmentà i el creixement de l'economia productiva disminuí en la mitjana dels països de l'Eurozona a partir de l'establiment de l'euro. L'únic creixement era el facilitat per les bombolles financeres especulatives, com va passar a Espanya.
A aquells lectors que dubten de l'existència d'aquest projecte, els aconselle que miren les dades. El creixement espanyol es va deure a les bombolles estimulades pel capital financer alemany i espanyol (que va empobrir enormement el país, absorbint recursos que s'haurien d'haver invertit en activitats més productives i necessàries), creant ocupació de baix cost i baixa productivitat. I tot això va passar amb la participació i complicitat de les estructures de govern de l'Eurozona (inclòs el Banc Central Europeu, el Consell Europeu i la Comissió Europea) i dels successius governs espanyols. Darrere d'aquest entramat polític hi havia els amos del món, és a dir, el capital financer.
En realitat, la resposta és molt fàcil. Recuperar les polítiques de plena ocupació, mitjançant (com va passar en situacions històriques anteriors a països en depressió) la creació d'ocupació finançat públicament en infraestructures socials (només un adult de cada deu treballa en els serveis públics de l'Estat del Benestar a Espanya, comparat amb un de cada quatre, en el cas de Suècia), creant cinc milions de nous llocs de treball, en moltes àrees productives com els sectors verds (tant en manteniment com en creació de noves formes d'energia) amb el que s'haurien de crear altres nous cinc milions de llocs de treball.
Aquestes despeses podrien finançar fàcilment, assegurant-se que els ingressos a l'Estat assolisquen els percentatges del PIB que tenen els països més avançats econòmicament i socialment, com els països nòrdics d'Europa (a Espanya és el 35%, a Suècia és el 51%), sense que el major increment impositiu recaiga en la ciutadania normal i corrent. En realitat, la major aportació hauria de vindre del causant de la crisi actual, és a dir, el capital financer.
No és cert que la Banca no tinga liquiditat. En té, i molta. El que passa és que la té guardada, entre altres llocs, al Banc Central Europeu. El BCE ha prestat des de finals de l'any passat a uns interessos baixíssims (menys de l'1%) un bilió d'euros (sí, ha llegit bé, un bilió d'euros) a la Banca europea. D'aquesta quantitat, la meitat (500.000 milions d'euros) a la Banca espanyola i italiana. I la Banca espanyola va dipositar gran part d'aquests fons al BCE, sense utilitzar-los per a complir la seua funció social, que és la provisió de crèdit. Hui la Banca espanyola és enormement parasitària: està absorbint diners públics tant del BCE com de l'Estat espanyol, sense que això es reflectisca en increment del crèdit.
Seria, per tant, lògic que l'Estat nacionalitzara la banca i/o permetera l'existència de la Banca privada només amb la condició que oferira crèdit a uns interessos regulats públicament que garantisquen la seua accessibilitat i disponibilitat. I, sobretot, que es gravara massivament, intentant reduir la seua grandària i eliminar el seu comportament especulatiu, centrant-se en la seua funció social, que és l'única que justifica la seua existència.
El meu amic Robert Pollin, catedràtic d'Economia de la Universitat de Massachusetts, acaba de publicar un llibre, Back to Full Employment, de l'editorial MIT, que detalla com la inversió en activitats productives dels fons dipositats per la banca privada en el Banc Central Nord-americà, el Federal Reserve Board (1,6 bilions de dòlars), podria convertir-se en un dels majors fons per a crear ocupació. També recomana que els préstecs de l'Estat Federal a la Banca es condicionen a la capacitat productiva d'ocupació per part de les seues activitats financeres.
I s'hauria també de gravar massivament totes les transaccions financeres que conduïsquen a activitats especulatives. Fins i tot la Gran Bretanya, seu de la City, grava els bons públics (0155) i els derivats (0.005). Tot això podria i hauria de passar sense que es requerira gran inversió pública, ja que seria forçar la Banca a que pagara a la societat, compensant per l'enorme dany que ha creat. Que no es consideren aquestes propostes raonables es deu al excessiu poder que els "amos del món" tenen sobre el BCE i sobre les autoritats públiques.
Article de Vicenç Navarro aparegut a Sirius.
No hay comentarios :
Publicar un comentario
Aquest és un espai per a poder participar lliurement i no és la nostra intenció la d'introduir cap tipus de censura, encara que les idees exposades siguen crítiques amb nosaltres.
Però, i ja que no ens fem responsables de les idees ací exposades, no podem permetre que es facen acusacions a terceres persones alienes, sense proves, i de forma anònima. Per això, tot missatge que acuse una persona de fora de l'àmbit polític i que no tinga cap tipus d'identificació serà esborrat.
Esperem que ho entengueu.