UN LLIRIÀ IMPRESCINDIBLE

Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. Hi ha d'altres que lluiten un any i són millors. Hi ha qui lluiten molts anys, i són molt bons. Però hi ha els que lluiten tota la vida, estos són els imprescindibles. 

                 
Bertolt Brecht

MIGUEL ARASTEY GALDUF “EL GROC” 

Francisco Arastey Portolés, nascut l’any 1898, era un republicà, amic de Motes, Enrique Blat, Torrijos, Leandro el Tort, Miguel Pérez…,  però li tocà anar a fer la mili a la guàrdia reial, en la quinta de 1919. Tant Francisco com la resta dels seus germans eren ferroviaris de la Renfe. La seua família, germans i cosins, eren coneguts amb el malnom dels Grocs. Per què? No ho sabem. Francisco es casà amb Irene Galduf Alcocer, la Cadenes, i tingueren tres fills: Irene, Paco i, el més menut d’ells, Miguel Arastey Galduf, el Groc. Miguel nasqué al carrer Jovellanos, enfront del trinquet, el tretze de maig de 1935, durant la Segona República Espanyola.

Els primers records de Miguel són de la Guerra Civil: el soroll, les carreres al refugi, els soldats republicans que estaven acollits per les cases de Llíria... Els seus pares acolliren també un d’estos soldats, Jacinto Pérez Mislata, natural de Requena, que des d’aleshores formà part de la família. Jacinto, després de la guerra, es casà amb una manya i d’ahí que Miguel el Groc anà prou a Saragossa, a casa de la tia Basi i l’oncle Jacinto.

L’únic joguet que recordava haver tingut és un redolí de ferro, que encara guardava, regal del seu germà. Miguel anava darrere i davant de son pare i escoltava parlar d’una Radio Pirenaica, que a Torrijos l’havien sentat vàries voltes en la cadira elèctrica, que Motes estava a l’estranger, que havien perdut la guerra i a les muntanyes hi havia guerrillers que encara lluitaven contra Franco. Franco deia que eren bandolers, però son pare els anomenava “maquis”. També hi havia un home prim que vivia amagat a prop de sa casa i una dona, amb una cistelleta, li duia menjar, però ell mai eixia al carrer, ni es deixava vore per la finestra, ni parlava amb ningú.

Com a son pare Francisco no li agradaven els retors, a Miguel tampoc li han agradat mai. I els beatos encara manco. Deia que Jesucrist fou el primer comunista i que l’Església catòlica no fa el que predica. En general, totes les religions li provocaven rebuig.

Estudiar tampoc li feia molt, perquè l’escola franquista no fou un model d’educació, segons ell. Als dotze anys, Miguel ja anava a Benaguasil a oferir-se de jornaler agrícola. Allí, davant de l’església, els cacics més rics el miraven de dalt a baix i solien donar-li faena de segador o de plantar cebollí. Als catorze anys, se n’anà d’obrer a fer séquies. Lluís el Vidrier i ell descarregaven camions de dotze mil quilos de ciment, que venia amb sacs d’espart i calent. Acabaven amb l’esquena destrossada i els peus sangonosos. Els pagaven cinc duros a cada un. Als quinze anys treballava encofrant una séquia des de Vilamarxant a Riba-roja i tenia un encarregat anomenat Pantaleón Polo Cervera, que segurament era un desterrat d’esquerres i vivia amb la dona en una cova de Vilamarxant. Es portà molt bé amb Miguel i li pagava 225 pessetes setmanals, igual que als homes. Pantaleón, amb un duro de plata, li féu dos anells a Miguel. Després, treballà fent séquies per Quart, Aldaia, Campanar, etc., fins que el cridaren per treballar a la fàbrica de Ríos i, malgrat que sa mare no volia perquè cobrava molt menys, començà a treballar en la fàbrica, cobrant 60 pessetes setmanals.



Julia i Miguel

En la fàbrica edetana conegué a Julia Roglà Castellano, amb la qual es  casà després de sis anys de festeig, en acabar la mili. Miguel i Julia es posaren a viure en Benissanó, perquè la sogra els donà una casa, i tingueren dos filles: Júlia i Irene. En la fàbrica de Ríos, Fátex, Miguel isqué de delegat dels treballadors, per tant, pertangué al Jurat d’empresa del sindicat vertical i féu amistat amb Alberto Jarabo Payà, un delegat provincial de dretes, però que compartia amb Miguel prou reivindicacions laborals i socials. La primera vegada que féu campanya per un polític, fou demanant el vot per a Alberto Jarabo.

En la fàbrica de Ríos renyí amb un encarregat per qüestions laborals i arribaren a les mans, per tant, el despatxaren del treball, el dugueren a juí i li eixiren 16 pessetes de multa i dos dies d’arrest domiciliari. Poc després,  permeteren que tornara a treballar allí, amb xapa nova i deixant de ser enllaç sindical. Hi hagueren unes altres eleccions, tornà a presentar-se i tornà a eixir membre del Jurat d’empresa. A més del treball en Ríos, com la dona deixà l’empresa al casar-se, com era costum a l’època, i no tenien prou diners, criaven animals a casa: conills, borregos, pollastres, cucs de seda... i anaven a jornal els dos, quan podien.

En València hi havia un vocal provincial molt valent, Paco Resurrección, amic de Ramiro Reig, i ell començà a reunir els representants dels treballadors més combatius. Algunes reunions foren en l’església de Maria Mare. Després, començaren les mogudes en la fàbrica fins que la tancaren l’any 1974, malgrat les gestions que féu el Jurat d’empresa l’any 1973 a Madrid. En una d’estes mogudes, Miguel Arastey fou detingut per la Guàrdia Civil de Llíria, que el retingué durant quatres hores d’interrogatori amenaçant i el fitxaren com a “Miguel Arastey, alias el Amarillo”. D’aquella etapa guardava bon record del seu company Miguel Aragó.

Al tancar la fàbrica de sacs, el seu cosí Daniel li oferí treball d’electricista, pel trasllat d’una empresa metal·lúrgica des de València a Quart de Poblet, Privasa. Acceptà i, en acabar les obres, fou contractat d’electricista de manteniment allí i Julia Roglà, la seua dona, d’ajudant de cuina. Morí Franco i Miguel continuà la tasca sindical, ara en CC.OO., feren una vaga i un tancament a Privasa de quasi tots els treballadors, on acudí fins i tot Marcelino Camacho, perquè Miguel s’encabotà i amb l’ajuda de César Mañas ho aconseguí. Tot i això, Privasa també tancà l’any 1980, aproximadament.

Miguel i Júlia

Per eixe temps, Miguel i Julia s’havien fet una casa a Llíria i vingueren a viure ací, amb les filles. Eren els anys setanta i els vents del canvi social bufaven forts. L’Associació de Veïns de Llíria reunia a totes aquelles persones que feien força reclamant les llibertats i la democràcia; editava periòdicament un butlletí, La veu de Llíria, molt reivindicatiu i que, potser, jugà un paper fonamental en el resultat de les eleccions al nostre poble.

Les Comissions Obreres del País Valencià feren el I Congrés en Castelló, a finals de maig de 1978. Allí estava, en segona fila, Miguel Arastey Galduf amb altres companys de Llíria. El mateix any, Josep Mª Jordán oferí a Miguel Arastey i a la seua filla, Júlia, formar part de l’equip que, amb les sigles del PCE, presentaria candidatura a les eleccions locals de la recent democràcia, a la primavera de 1979. Els dos digueren que sí i Miguel anà el segon de la llista. L’esquerra guanyà les eleccions i, amb sis regidors comunistes, fou triat alcalde de Llíria Pep Jordán. Els comunistes i els socialistes només manaren a l’ajuntament dos anys, per problemes en els quals no entrarem ara. Miguel Arastey fou responsable d’Urbanisme i de Treball. La seua tasca per frenar l’especulació i la construcció de xalets per tot el terme és ben coneguda. De fet, la dreta li oferí, després, continuar de cap d’urbanisme i ell ho rebutjà. Com estava aturat, es dedicà completament a les faenes de l’ajuntament i del sindicat. També recolzà l’Associació de Veïns quan fou denunciada pels regidors de la dreta lliriana. Les dos persones que afrontaren el juí foren defeses per Alberto García Esteve, gran advocat i persona, amic de Miguel Arastey.

Treballà en tres empreses més, Collíria, Valforsa i Laboratorios Radio i, per fi, aconseguí una pensió. Fou regidor del nostre ajuntament durant dotze anys, des de 1979 fins a 1991 i podem assegurar que mai guanyà un duro allí, al contrari, sempre li costà diners de la butxaca. Reconegut per ser cabut, recte i honrat, per defendre els seus principis socialistes sense rancors, per no discriminar a cap persona i per ajudar-ne a moltes; la seua ha estat una vida molt atrafegada que només un esperit jove com el de Miguel podia suportar.

Afiliat primer al PCE i després a Esquerra Unida, no parà de lluitar ni un dia de la seua vida. Visqué moments polítics durs cada vegada que part dels seus companys s’escindien. Però ell sempre estigué ací, esperant gent nova que arreplegara el seu testimoni i continuara la lluita. I sempre hi ha algú que l’arreplega i escolta la història dels vençuts, dels seus herois, dels seus avantpassats, la seua pròpia història. Eixos som nosaltres: Lorena Veintimilla, la gent de la comarca (sobretot de Riba-roja), Jordi Pedrosa, el Sorno, Paco el Rapó, Mari Carmen Acero, Maite, Silvia, Carmen, Marcelo, Alain, Miguel Tomàs, Roberto, Pau, Tere, Júlia, Tànit... i molts altres. Miguel rep de tots nosaltres l’estima i el reconeixement que mereix la seua trajectòria política. Seguirà sempre en la nostra memòria igual de generós i de rebel.

Servisca açò d’homenatge genèric a tots els Grocs, els Camprubís, els Gils, els Ros, els Camachos, els Labordetes, els Rapós, els Pérez... per mostrar-nos un camí més digne que el que transita la majoria. Este homenatge s’estén també a totes les dones dels grocs, dels camprubís, dels ros, dels gils... per tot el que han hagut d’aguantar. Si ells ens han fet més forts, elles ens han fet lliures.

Al Groc, a Miguel, només dir-li que sempre li estarem agraïts per tot i que, amb el seu exemple d’honestedat, procurarem ser millors persones cada dia i lluitar per tal que eixe trosset de món que puguem abastar siga més just.
Des del 9 d'octubre en què faltà, igual que el Che, ens sentim orfes. La nostra esperança és heretar la seua lluita. 
Moltes gràcies pel vostre recolzament.

Salut i República!

Tres generacions de Grocs: Tànit, Miguel i Júlia

Homenatge d'abril de 2011, amb Josep M. Jordán

Homenatge d'abril de 2011, amb la nostra regidora Carme Veses