CRÍTICA A L'ELIT DE DAVOS

Observe que una de les coses més difícils de fer entendre al públic (el meu sol compondre de persones generoses i inquietes) és que caminen per ací una sèrie d'individus resolts, poderosos i educats però de veres perillosos, que comparteixen interessos de classe, trauen un extraordinari profit de l'statu quo, es coneixen els uns als altres, es mantenen units i volen que bàsicament no canvie res.

De tota manera, m'agradaria deixar clar que no estic posant en dubte l'ètica individual de ningú -segur que hi ha un munt de banquers bondadosos, empresaris magnànims i executius socialment responsables-, només estic dient que, com a classe que són, cal comptar amb què es comportaran de determinada manera si més no perquè estan al servei d'un sistema molt concret. Un home de gran perspicàcia ho va expressar millor del que jo puga fer-ho. En la seua principal obra va escriure:

"Tot per a nosaltres i res per als altres sembla haver estat la roín màxima dels amos de la humanitat en les diverses èpoques de la història".

Es tractava d'Adam Smith a La riquesa de les nacions, escrit el 1776 i considerat universalment el primer estudi exhaustiu sobre la naturalesa i la pràctica del capitalisme. Aquesta obra mestra també ha estat utilitzada per a justificar tota mena de perjudicis i diversos usos i costums que Smith condemnava, especialment en la seua altra obra famosa, La teoria dels sentiments morals. Després d'anunciar la "roín màxima dels amos de la humanitat", passa a explicar com els grans propietaris de la seua època preferien tenir un parell de sivelles de sabates amb diamants o "alguna cosa igual de frívola i inútil" a proporcionar el "manteniment o, el que és el mateix, el preu del manteniment de mil homes a l'any". Plus ça change...

Els amos de la humanitat segueixen amb nosaltres i, per als fins que aqcí em propose, els anomenaré la classe de Davos perquè, com les persones que es reuneixen cada gener a l'estació d'hivern de Suïssa, són nòmades, poderosos i intercanviables. Alguns tenen poder econòmic i gairebé sempre una considerable fortuna personal. Altres tenen poder administratiu i polític, exercit sobretot en nom dels primers, que els recompensen degudament. Sens dubte hi ha contradiccions entre els seus membres -els executius d'una empresa industrial no sempre tenen exactament els mateixos interessos que els seus banquers-, però en general, quan es tracta de decisions socials, estan d'acord.

(...) La classe de Davos és sempre molt petita en comparació amb la societat, i els seus membres lògicament tenen diners, unes vegades heretat, altres guanyat amb el seu esforç, però el més important és que compten amb les seues pròpies institucions socials-clubs , les millors escoles per als seus fills, barris, consells d'administració, obres benèfiques, destinacions de vacances, organitzacions d'admissió reservada, esdeveniments socials exclusius i de moda, etcètera, les quals ajuden a reforçar la cohesió social i el poder col·lectiu. Dirigeixen les nostres principals institucions, inclosos els mitjans de comunicació, saben exactament el que volen i estan molt més units i millor organitzats que nosaltres. No obstant això, aquesta classe dominant presenta també punts febles, un dels quals és que té una ideologia, però pràcticament no té idees ni imaginació.

Susan George, de 78 anys

Ells dirigeixen la presó en la qual estem. Encara volen "tot per a ells i res per als altres", però des de l'època d'Adam Smith "els altres", mitjançant la seua pròpia lluita, han aprés a llegir, escriure i pensar de forma crítica; estan més ben informats, a poc a poc han anat aconseguint un cert grau de poder per a si mateixos, de manera que tenen molta més experiència política que la gent del segle XVIII. Per tant, cal mantenir-los sota una supervisió més intel·ligent i estratègica.

La classe de Davos, tot i els agradables modals i la ben entallada roba dels seus membres, és depredadora. No cal esperar que actuen de manera lògica, ja que no estan pensant en interessos a llarg termini, en general ni tan sols els seus, sinó en menjar ara mateix. També estan molt versats en gestió carcerària i s'encarreguen als vigilants millor preparats i més llestos el control dels nostres moviments.

(...) L'home de Davos (i també per descomptat la dona) presenta característiques específiques en cada país, però actualment és també una espècie internacional les idees del qual, si se les pot dir així, són pràcticament les mateixes a tot arreu. 

Atés que segueix forçosament les regles capitalistes, manté l'economia en un estat crònic de sobreproducció i no necessita la major part de la mà d'obra del món. La democràcia s'interposa en el seu camí, i si li cal arrossegar-nos a les misèries del segle XIX i té la llibertat per fer-ho, doncs això farà. Si en el procés destrueix la societat i el planeta, llàstima. Hi haurà més sort la propera vegada, potser en un planeta diferent -encara que ell ja no caminarà per ací com a individu-. Confien en la paraula d'Adam Smith si no confien en la meua: aquesta classe recerca de veres "tot per a si mateixa i res per als altres".

Igual que el canvi ideològic i l'ascens de l'home de Davos, la fase actual del capitalisme global data aproximadament de principis a mitjans de la dècada de 1970, i en general rep el nom de "neoliberalisme": es basa en la llibertat per a la innovació financera amb independència d'on puga conduir, així com a la privatització i la desregulació, el creixement il·limitat, el mercat lliure i suposadament autoregulat i el lliure comerç. Això va donar origen a l'economia de casino, que ha fracassat i està totalment desprestigiada, almenys al cap de la gent.

La majoria de les persones no demanen més proves: consideren a la perfecció que el sistema no funciona per a elles, ni per les seues famílies, els seus amics o el seu país. Molts reconeixen també que és perjudicial per a la immensa majoria dels habitants de la Terra i per al planeta. La bastida ideològica i política que el sostenia s'ha ensorrat juntament amb l'estructura financera, el que ha aixafat a milions de vides obligant a l'establishment global a adoptar mesures sense precedents que han suposat un cost enorme per als ciutadans, sense garanties de que aquests plans ideats a corre-cuita hagen de ser suficients.

Ja és hora d'actualitzar la frase de Lenin: "Els capitalistes ens vendran la soga amb la qual els penjarem". 

Hui és encara pitjor: els capitalistes es venen uns als altres la soga amb la qual es pengen i ens arrosseguen als altres amb ells. Així és com van provocar la catàstrofe actual, venent uns als altres cordes a les que posaven noms extravagants o acrònims que al final van resultar ser productes financers summament perillosos. Els governs es van afanyar a evitar un final ignominiós abans que arribaren a expirar. Però que no s'estenga el pànic: potser hagen ficat la pota en el seu primer intent de suïcidi, però provaran de nou.

Susan George.