QUÈ FEM AMB ELS AJUNTAMENTS?

El evident fracàs de l'Estat autonòmic (en la seua concreció actual) i la no menys evident incapacitat política per plantejar una reforma en profunditat i evitar el no llunyà bloqueig institucional, contrasta amb el reincident anunci de reforma "local", tema que torna a estar en l'agenda política en els últims temps i que ha aconseguit certa notorietat en identificar-se amb les "inevitables" mesures de restricció de la despesa pública.

El problema és que ses senyories no saben amb qui se les gasten i que això de que amb l'Església hem topat, és un joc de xiquets al costat de les resistències que troba qualsevol anunci o proposta de modificar l'statu quo local. Si hi ha un terreny pantanós i relliscós, és el que ens ocupa. De fet la premsa donava compte recentment de reunions mantingudes entre alcaldes del PP i del PSOE (el millor de cada casa) amb el propòsit de fer "front comú" a vel·leïtats reformadores que plantegen l'eliminació d'ajuntaments (els més menuts) i el traspàs de les funcions a les diputacions.

Deixarà de ser Benissanó un municipi?

Quan no fa molt es va plantejar la desaparició de les Diputacions la reacció dels afectats va ser fulminant i l'última proposta de suprimir les mancomunitats també ha creat polèmica. Al municipi -la institució més antiga de l'Estat i anterior a l'Estat com el coneixem ara- conflueixen no només la trama d'interessos creats sinó també qüestions identitàries (i de manteniment d'ecosistemes rurals llevat que es decidisca eliminar-lo) que no cap desdenyar ni menysprear.

La crítica racional al municipalisme cantonalista no hauria de fer oblidar als pròcers que es tracta d'un material políticament i sociològicament molt sensible en el qual no es pot entrar com un elefant en una terrisseria. Per menut i fins i tot aparentment inviable que siga un Ajuntament no ha mai d'oblidar que es tracta de la institució més propera al ciutadà i la que l'atén sempre en primera instància. A més, en l'àmbit municipal resideix el més aproximat a la democràcia (és bo triar entre els que un coneix) i, per descomptat, el factor primari d'identitat de l'individu. Per tant es prega coneixement del terreny i sensibilitat.

Faran desaparéixer un municipi creat fa no res com Domenyo?

Això no significa en absolut que deixar les coses com estan siga la millor política (igual passa amb el tema autonòmic) perquè els costos de l'immobilisme són creixents com el temps i amb crisi o sense ella no ens ho podem ni hem de permetre. 

El municipi, governat pel corresponent Ajuntament, com a àmbit de gestió definit per un terme municipal on els límits enfonsen sovint les seues arrels en la història, és una realitat cada dia més obsoleta que moltes vegades no passa de ser un obstacle a les dinàmiques del territori encara que, afortunadament, no arribe a neutralitzar-les.

Per poc que un conega el terreny és fàcil assumir que els municipis espanyols poden classificar-se en tres categories. 

• En primer lloc, aquells municipis (els menys en nombre però que concentren bona part de la població) que pertanyen a àrees metropolitanes, quasi àrees metropolitanes o àrees urbanes densament poblades. Hi ha un consens generalitzat entorn de la conveniència que aquestes àrees han de ser governades des d'una perspectiva supramunicipal, ja que són tantes les externalitats positives i negatives i les interrelacions que la superposició de regnes de taifes és la pitjor solució.
• El segon esglaó en la nostra tipologia és el d'aquells municipis de petit o molt petita grandària però que, teòricament, gaudeixen de la proximitat d'una ciutat mitjana que actua com "cap" de comarca o partit. I dic teòricament perquè més enllà de la voluntària i eventual Mancomunitat per algun tema puntual, i '"ajuda" que presta la capçalera de la comarca a la resta de municipis és insignificant. Sembla per tant lògic que es plantege un govern supramunicipal que puga aprofitar economies d'escala i satisfer les necessitats de la població.
• En tercer i últim lloc hi ha els municipis d'escassa grandària localitzats en àrees en regressió econòmica i demogràfica en què no existeix el referent del municipi "central". Per un motiu d'estricta supervivència a aquests municipis no els queda més remei que la col·laboració extrema, funcionar, ara sí, tots a una, cosa que no equival en cap cas a la seua extinció.

Per tant, si l'anterior tipologia és acceptada, s'imposa el corol·lari: el territori hauria d'estar governat per governs supramunicipals i subregionals de la dimensió suficient perquè la gestió fóra eficient i es poguera professionalitzar d'una vegada per totes la funció pública local. S'imposa ací fer alguna matisació o aclariment.

En primer lloc, hauria de quedar clar que una cosa és el govern local i la provisió eficient de béns i serveis públics i una altra molt diferent la identitat i que ambdues poden coexistir. És a dir, siga quina siga la tipologia a la qual pertanya un determinat municipi la qüestió central és que matèries com l'educació, la salut, l'habitatge, els serveis socials ("nucli dur" de l'Estat del Benestar) però també l'ordenació el territori, els grans equipaments, el cicle de l'aigua, el transport, el medi ambient, l'eliminació de residus o la promoció econòmica són competències que no poden desenvolupar exclusivament i de manera eficient a escala municipal. La segona precisió és que caldria en aquest camp imitar la semàntica anglosaxona en què "local" no s'identifica amb municipi ni Ajuntament sinó amb un àmbit de govern "subcentral".

Com arribar a aquesta aparent quadratura del cercle basada en la coexistència de l'àmbit municipal amb el govern supramunicipal i subregional? És bastant senzill alhora que eficient i auster. 

La proposta formulada per l'autor el 1999, bastant abans que s'iniciara -en la mateixa línia- la discussió sobre les vegueries catalanes (La gestió Eficient del territori: una alternativa per al País Valencià". Estudis Regionals. AECR), es basa a constituir nous ens de govern supramunicipals i subregionals (les Governacions) de dimensió flexible però suficient com per desenvolupar, de manera compartida amb el govern autònom, les competències que abans enumeràvem. Els recursos per exercir aquestes competències vindrien de la Comunitat Autònoma (que delegaría competències i recursos i es reservaria les funcions de coordinació i control) i, sobretot, de les Diputacions que, simplement desapareixerien del mapa constitucional i els recursos humans i financers es distribuirien en els nous ens.

Possible reordenació territorial en Governacions.

Els ajuntaments (siga quina siga la seua mida) no desapareixen i mantenen la funció de representació política directa, els temes d'identitat i cultura i els serveis de primera instància. Evidentment aquests criteris s'han d'aplicar com a marc general i amb gran flexibilitat tenint en compte la gran diversitat de situacions. Com a exemple, potser convé que a les grans ciutats les competències siguen competències compartides amb la Governació i la comunitat autònoma, que els fenòmens metropolitans adopten la forma de governacions, que es permeta i prime la lliure associació de municipis per a finalitats concretes, etc. Com argúcia estalviadora de conflictes es proposa que les governacions adopten el nom d'accidents físics (rius o muntanyes) i mai el de qualsevol ciutat de la Governació per evitar antagonismes i recels innecessaris.

¡¡¡Més burocràcia!, exclamaran alguns. En absolut sempre que s'adopte un perspectiva gerencial i professionalitzada dels nous ens. L'assemblea d'alcaldes de la Governació (que és qui fixa els objectius, el programa i les polítiques) trien el seu president i aquest nomena una reduïda Comissió de Govern que l'ajude. El mateix president proposa a l'Assemblea la designació d'un gerent a qui se li proporcionen els recursos humans i financers i se li donen lògicament, graus de llibertat. On està la burocràcia? A priori -falta només la prova del cotó en termes d'un estudi breu en el temps i modest en el cost- el que sembla és que sobren no pocs assessors i regidors en relació al model actual, sense comptar amb l'estalvi del personal polític i de confiança de les Diputacions.

El problema d'aquesta proposta, com sempre, és aquest combinat explosiu de cultura i interessos. En el model proposat els ajuntaments i el seu alcalde al capdavant "perden" competències perquè les deleguen "cap amunt" igual que les comunitats autònomes perden competències perquè les deleguen "cap avall". Em tem que ni a uns ni a altres els farà cap gràcia. I de l'opinió de les Diputacions no parlar. Els electes locals passen a fer política "al carrer" (delegacions territorials i no temàtiques) i eleven les seues propostes al seu alcalde i aquest a l'Assemblea. Perden els polítics però guanya la política i els ciutadans. Amb ens de govern de certa grandària es poden tenir bons equips de gerència i es professionalitza la funció pública. A més, es pot i ha d'exercir més la cultura del pacte entre Governacions, comunitat autònoma i grans ciutats. Més discussió, més transparència, menys corrupció.

La probabilitat que algú reculla el guant és gairebé nul·la. Lasciate ogni speranza, que deia Dant. Es trepitgen massa durícies, s'atempta contra massa interessos i es requereix un canvi cultural. Però hi ha massa pares de la Pàtria en tots els nivells territorials, massa egos gonflés; massa talibans que menyspreen com ignoren, massa especialistes en trobar diversos problemes per a cada solució. Podríem recordar Ciceró i exclamar allò de Fins a quan abusaràs de la nostra paciència, Catilina, però em tem que hi ha massa Catilines a la nostra classe política. Paciència, doncs.

Josep Sorribes és professor de la Universitat de València.

Aparegut a EL PAIS.