L'AMERICANITZACIÓ DEL MERCAT DE TREBALL EUROPEU

  Des de que va començar la crisi econòmica els diferents governs espanyols del PSOE abans i ara del Partido Popular amb l’amenaça del constant creixement de l’atur han engegat  tota una sèrie de mesures legals que afavoreixen els  acomiadaments col·lectius i els acomiadaments improcedents, i  al mateix temps han suavitzat els límits en el temps dels contractes temporals, permetent que els treballadors es mantinguen en una situació sempiterna de precarietat en el millor dels casos. Però el govern espanyol no ha estat sols, Irlanda i Portugal han congelat el sou mínim, mentre que Grècia l’ha retallat en una quarta part. Açò és el que es coneix a Europa com a devaluació interna.

   Lligats sense possibilitat d’escapatòria a l’euro i així incapaços de devaluar la moneda per fer que les seues exportacions siguen menys cares en els mercats foranis, molts països europeus, especialment els del sud del continent, els més  colpejats per la crisi financera, s’han posat de manera frenètica desmantellar el sistema de protecció al treballador en un intent de reduir costos, restaurar la competivitat i recuperar la solvència.

   Mentre el debat sobre la resposta europea a la crisi financera ha posat el focus d´atenció en un pressupostos austers, l’erosió de les polítiques de protecció dels treballadors ha estat molt poc notada i debatida i probablement aquesta última tinga al menys un impacte tan gran i tan durador sobre la contracció de la societat europea com els retalls en la societat del benestar. De tal manera que juntes ambdòs estan canviant radicalment la naturalesa de la societat europea i produïnt els canvis socials més significatius des de la Segona Guerra Mundial.

   El pensament articulador darrere d’aquesta política, el del govern d’Àngela Merkel, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional, diu que aquesta és l´única estratègia a l’abast per restaurar la competivitat, incrementar el treball i recuperar la solvència. I tanmateix aquesta política ha tingut un efecte desastròs sobre la cohesió social i  la igualtat, l’estat del benestat ha desaparegut a Europa i un dels seus simptomes és l’augment dels suport electoral a l’extrema dreta xenòfoba.

  Permetran els sindicats europeus que continue creixent la desigualtat entre els ingressos de les capes més altes i baixes de la societat?  Permetran també que la relativa igualtat que ha protegit l’estandart de vida dels treballadors europeus deixe pas a un mercat molt poc regulat , a l’estil nordamericà on el govern no interve per a res i els sindicats tenen poc o res a dir?

  Potser i de manera paradoxal la mostra del fracàs de les polítiques neoliberals a Europa haja estat el cas d’Alemanya on la revisió del mercat de treball va començar desprès de la reunificació a principis dels anys noranta del segle XX quan els propietaris de les fàbriques en l’antiga Alemanya de l’Est, menys productives que les seues germanes occidentals, i que no podien competir amb els sous pagats en occident  començaren a fugir en massa dels acords sectorial negociats entre les associacions industrials anteriors i els grans sindicats. Prompte les empreses occidentals mamprengueren la mateixa estratègia de tal manera que la quantitat de treballadors protegits pels convenis col·lectius es va reduir significativament.

   A principis dels 2000, els esforços fets per millorar la competivitat i rebaixar l’atur encara erosionaren més els drets dels treballadors, propiciant un boom de treball temporal i amb sous molt baixos, mini jobs en diuen, que avui són més d’una quinta part del mercat laboral alemany.

  Avui Alemanya es percibida com un clar exemple de les virtuts d’aquest model, és una màquina d’exportar amb una taxa d’atur del 5,2 per cent d’acord amb Eurostat però una inspecció més propera ens revelaria que no tots els alemanys s’han beneficiat de l’espenta d’aquesta locomotora.  En 1991 el 10  per cent més ric dels alemanys es va emportar el 26 per cent dels ingressos de la nació sense comptar impostos i transferències pero en 2010 se’n portaren el 31 per cent. En el mateix perïode el tros del pastis de la riquesa nacional que es va portar la part menys afavorida de la nació alemanya va caure del 22 al 17. Mentre la demanda interna cau, no ens cal oblidar que el rebot economic alemany es va produir en una economia global en creixement, les coses han canviat als mercats estrangers. Així l’intent per desguralitzar el mercat de treball passarà d’un pais europeu a d’un altre mentre, primer Alemanya, desprès Espanya, desprès França mentre tots es posen a competir per aconseguir a tota costa una part del mercat d’exportació, furtant-se d’uns a d’altres en un món amb una demanda insuficient.

  Sempre ha hagut tensió entre el projecte economic d’una unió europea centrada en crear un gran mercat únic i el compromís per la igualtat social . La crisi ha fet pesar més el primer projecte i així el sud d’Europa sembla destinat tristement a seguir el model nordamericà.

FONT: LA TORXA